Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
A.E.I
Escola Pia d'Igualada. Igualada
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast
???
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.
Capítol 1 Llàgrimes i més llàgrimes
Comença aquell primer dissabte de mes de setembre obrint la perruqueria, com ho portava fent des de feia onze anys. Li agafava nostàlgia de quan entrava amb la seva filla menuda a braços i a corre-cuita al local feia menys de 5 anys. Aquell matí atrafegat, per les moltes clientes que que van entrar per la porta, li alegrava, ja que volia dir que d’aquí poc temps podria aconseguir la perruqueria dels seus somnis. Fent les reformes necessàries la seva filla podria agafar el seu relleu. La senyora Rosell no va quedar satisfeta amb el resultat del seu pentinat fet per la Mireia, la nostra protagonista. Així que la señora Rosell i la Mireia van començar a discutir, mentre les altres clientes feien el safareig sobre la baralla entre elles. Finalment, després d’unes estibades de cabell, la senyora Rosell va marxar després d’arribar a un acord amb la Mireia. Però aquest incident li va costar la reputació de la seva perruqueria, encara que la Mireia n'estava orgullosa, ja que aquella clienta amb tanta mala bava no tindria mai més la intenció de travessar aquella porta una altra vegada. A més a més, dos carrers més amunt, una nova perruqueria més moderna i innovadora que li havia tret bastanta clientela, va ser inaugurada feia poc temps. Trista i deprimida se’n va anar a menjar al seu restaurant preferit amb la seva millor companyia, la seva filla, per poder treure aquests sentiments de culpabilitat, per no poder aconseguir el seu somni des de ben petita, i tristor, per haver malgastat tots els seus esforços. Després de millorar la seva autoestima, tornant cap a la perruqueria, descobreix el nou desastre que li espera. Ha sigut robada! Però... per qui? Tampoc tenia gaire diners… I una cosa la té ben clara, ja no podrà aconseguir el seu somni. Desholada i sense cap companyia es va agenollar al terra del local. No sabia què havia de fer, mai havia estat en aquella situació. No podia trucar a ningú, ni a la seva pròpia filla; l’únic que sabia fer era plorar i no parar. Després d’uns quants minuts sense poder pensar, va anar decidida al telèfon fixe, enrabiada amb el món. Per què a ella? No havia fet res dolent. La policia li va contestar i després, tot seguit, van arribar dos cotxes patrulla. La van interrogar, al mateix local, sobre el succés que havia passat. Després d’aquell rebombori, les llàgrimes plorades i aquell dia que no podia empitjorar, se'n va anar cap a casa a descansar. La policía va començar a investigar però ni una empremta dactilar va aparèixer en aquell escenari del crim, ni cap altre pista que poguessin seguir. La Mireia havia pensat amb qui podia haver causat aquell terrorífic fet. Encara que era difícil que amb el seu amable encant algú li tingués tan odi per haver-li causat alguna cosa així, injustament, al seu somni apreciat. Molta gent del barri, i sobretot familiars seus, saben el que significa per ella aquella simple perruqueria. Es va fixar en un detall, inclosos els assecadors havien desaparegut, uns objectes de poc valor monetari, però molt importants per ella i la seva feina. En aquest punt, ella es va adonar d’un fet, la persona que l’ha robat, no ho va fer per diners, sinó per venjança. Això volia dir que el lladre que li ha destrossat la seva font d’ingressos, la coneixia. Podria haver sigut en Marc? O en Pol? Mentres gaudia d’un profund son, que en aquells moments era l’únic moment on podia ser feliç, una sobtada trucada la desperta per convertir aquell malson de dies en un succés inacabable. No reconeixia la veu, però sonava amenaçadora. Al cap d’uns quants segons processant la informació de qui podia ser la persona que estava a l'altre costat de la línea, ell es va presentar.
 

Capítol 2 Decisions inoportunes
-Parlo de part de la policia, és vostè la senyoreta Mireia, propietaria de la perruqueria “La Laca”?

-Sí, sóc jo mateixa.

-Lamentem informar-la del tràgic incendi que ja ha estat apagat però ha causat greus conseqüències al seu local.

Ella, desolada, va anar sufocant-se i amb llàgrimes de més no poder als ulls es va adreçar cap a l'escenari del succés. A ella li van dir que va ser causat per la sobrecàrrega d’electricitat.

Un robatori i un incendi en un període de temps tan curt… Estrany, no trobeu?

La seva estimada filla, la Susana, va anar immediatament a consolar-la en aquells moments tan complexos. Si abans ja havia perdut l’esperança de que el seu somni es fes realitat, ara en tenia més motius. Voler aconseguir de la teva perruqueria un succés per poder ser heretada mentres està cremada i anteriorment robada, és un xic impossible. Va estar uns quants dies sense poder aixecar-se i amb els ànims baixos, podríem anomenar-la depressió. Passat aquest temps tan difícil, va a tornar a caure una altra vegada degut a una nova mala notícia: la mort del seu pare. Mort per un infart, causat per la vellesa o intencionadament. Se sabrà mai…? Ella, dolguda i sense poder pensar, va intentat treure’s la vida en l’hospital on havia mort una de les persones més significatives per ella. Una de les metgesses la va trobar envoltada d’un líquid viscós i vermellós, que ha estat anomenat pels humans, sang. S’havia tallat una de les venes vitals, però l’esforç dels cirurgians van poder fer-la seguir en vida. `Tan desesperada estava per causar-se el més temut event de la nostre vida, la mort?´ pensava la seva estimada filla, la Susana. Mesos més tard i després de tractaments psicològics i d’anar a rehabilitació, va tornar a poder pensar amb seny i va prendre una decisió molt important, d’aquelles que canvien la vida.Va comprar el bitllet del vol com qui va a comprar el pa, un bitllet per anar a la ciutat dels seus somnis. Una decisió ràpida, però potser eficaç. Ja tenia destí, Londres. La seva filla, ja gran per prendre les seves pròpies decisions, va decidir quedar-se per començar la seva història. Així que amb les dues maletes com acompanyants, van anar amb ella per poder seguir el seu somni més lluny del que havia pensat, i de les desgràcies ocorregudes. Quan va arribar va quedar perplexa, no s’havia mogut mai de la seva ciutat natal, però ara més que mai necessitava un canvi, i dels profunds. Va anar a visitar el rellotge més gran mai construït, però que ara estava  amb reformes, el famós ”Big Ben”. No era com se l’havia imaginat, no. Era moltíssim millor, tot i estant en obres. Seguidament va anar al tan conegut barri, “Notting Hill”. El seus impressionants jardins i les tan ben construïdes cases la van deixar sense paraules. Va passejar camí avall fins a trobar-se, per ella, la més innovadora perruqueria, que a més, buscava una perruquera amb experiència; podía ser cosa del destí. La Mireia va anar corrents al seu apartament, recentment comprat, per formular el seu sempre innecessari curriculum. Ella, emocionada després d’aquells temps tan feixucs, va anar a entregar la seva oportunitat de tindre un nou treball, una nova manera de començar de nou. Unes setmanes més tard, amb l'esperança perduda d’aconseguir la feina, una trucada va girar els aconteixements. La senyora Fleix la va trucar per informar-la del seu possible nou lloc de treball, òbviament ella, sense ni pensar-ho, va acceptar. Això si, estava molt nerviosa, no sabia com treballaven allà i això li provocava un neguit inexplicable. El primer dia va arribar, no volia tindre les expectatives gaire altes, però a l’acabar el dia, mentres estava rumiant, va acceptar que tot havia anat perfecte. Tot va seguir així, fins un 8 de març, quan la propietaria li va confessar que d’aquí poc es jubilaria, i que com ella ja havia sigut empresària d’una perruqueria, li va preguntar si no li sabria greu quedar-se-la. Eufòricament i en menys d’un instant va acceptar. Van passar els mesos, i al matí següent ja estaria a menys pocs passos del seu somni, que la perruqueria triomfés. Sense poder dormir i bastant cansada va decidir anar al parc de davant i començar a camí sense destí.

Tot d’una va rebre una trucada de la seva filla, però de sobte la seva preciosa nena va penjar de cop. Què havia passat?
Capítol 3 Final inesperat
I mirant aquell cel tan estrellat en aquella nit d'agost amb el mòbil entre els dits es va quedar en estat de xoc. No va parar de qüestionar-se en quin moment li havia fallat a la seva adorada filla. Aquesta qüestió no parava de torturar-la mentre deixava caure el seu cos sobre aquell matalàs tant buscat per aquell acollidor apartament. No entenia la raó ni molt menys sense explicació: perquè la Susanna no li responia totes les trucades perdudes? Sense haver aclucat l'ull i després de les 24h necessàries, va realitzar la trucada que havia estat rumiat segon sí, segon també. Va començar així:

-Disculpi, m'agradaria posar una denúncia per desaparició. De la meva filla, la Susanna Rovira Rodríguez, fa unes 24h que no en sé res i en començo a estar preocupada, ja que no em respon a les trucades perdudes. El problema és que jo, actualment, sóc resident a Londres i la meva filla a Catalunya

-Ja està feta, ja li passarem la informació tan aviat com sapiguem alguna cosa. Però, senyora, em permet donar-li un consell? Compri un bitllet de tornada a Catalunya, un 67% de casos de desaparició mai s'acaben resolent. Li prometem tornar-la als teus braços.

Ella, espantada, va entrar a la pàgina de Booking i esverada va reservar el primer avió que sortia cap a Barcelona, en simplement, 5 hores. Ràpidament, i amb la mentalitat de poder tornar al lloc que li havia donat una segona oportunitat per ser feliç, va fer les maletes, deixant-se uns pantalons per allà i una camisa per aquí, enganyant-se a ella mateixa de què tot tornaria a la normalitat.

Va arribar a l'aeroport de Heatwitch esbufegant de tant córrer per les presses i rondinant pel pagament del pàrquing; quan aprendrà a no fer les coses a última hora. El vol va anar tal com estava planejat, va arribar justa per poder agafar-lo per culpa de la cua tan llarga que va haver de fer per error seu, per l'equivocació de la porta de l'embarcament, però potser era el destí qui la volia en aquell avió. En qualsevol altre moment li hauria agradat sentir això, però en aquelles circumstàncies només podia pensar en aquell 67% donat pel policia, no li desapareixia del cap.

L'aeroport del Prat estava atapeït de tanta gent cofoia per agafar el seu vol de vacances, alguns per oci i altres per treball. L'Esperança, una antiga amiga, va recollir i acollir a la Mireia en el seu humil habitatge. Després de desplegar la seva angúnia i ràbia davant de la seva amiga en aquelles circumstàncies tan complexes, va decidir curiosejar en el seu antic apartament, no tan ben decorat però sí que transmetia tota la història viscuda allà, tots els records tan especials: quan li donava el puré a la seva filla d'infant, els seus primers passos, paraules i les diverses baralles. La sorpresa va ser a l'arribar a la porta de l'apartament, al sentir passes i petites conversacions van fer-la arribar a la conclusió de què uns "ocupes" havien envaït casa seva, el seu lloc més personal, on podia ser ella mateixa. Mentre ho rumiava, van començar a aclarir-se les veus de darrere de la porta en la seva fina oïda, era la Susanna? Ho tenia clar, havia d'entrar. Aquell soroll de les claus en xocar-se abans de ser introduïdes al pany li va sonar a nostàlgia. Però quan va entrar dintre, va veure una escena peculiar i mai viscuda: amb qui estava parlant la seva filla?

De cop i volta van establir una conversa:

-Hola Mireia, encantat de conèixe't.

-Perdona, però... Qui ets? Que fas parlant amb la meva filla?

-Amb qui? Amb la Susanna? Que no puc dirigir la meva paraula a la meva neboda?

-Escolti, que jo sàpiga no tinc cap germà, impostor. Va vinga Susanna, marxem.

-Però mama, jo el crec.-va dir entristida la seva filla.

-A tu et van escollir i mantenir, però a mi em van abandonar. Resulta que cuidar de dos nens era massa, eh, bessona?

No sabia si s'havia quedat amb la boca oberta o no, el seu estat de complexitat li impedia notar-ho.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]