Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
marina_ap
Col·legi Sant Josep Obrer - Palma. Palma
Inici: La Bruixa
El perfum de la rosa esquerpa
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Vitalitat
11 d’abril de 2019

Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. 

N’Emma es queda aturada veient les notícies al seu televisor. Està desesperada i amb la veu tremolosa. No es pot creure el que havia succeït. Les llàgrimes no aturen de regalimar contínuament sobre la seva cara sense desconsol. 

-La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tansols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap. Segons fonts properes, havia estat assassinada i llançada amb violència dins aquest aiguamoll- confirmen tristament les autoritats al telediari. 

N’Emma atura sobtadament aquella maleïda màquina informativa d’última generació i obre l’aixeta dels seus ulls. No podia aturar de pensar, ara no.

Tot havia estat massa ràpid, en un xisclar de dits havia passat de tenir-ho tot: felicitat, família, bons resultats acadèmics, salut, alegria… a res. Sentia com si el seu món s’hagués enderrocat per deixar pas a una Emma que mai havia sortit a la llum, freda, rompuda, enfonsada. No era culpa seva, no -li deien els seus amics- però ella no ho vivia així. Era com si li hagués atravessat un ganivet al cor que mai seria capaç de treure.

5 de gener de 2019. 

Era la matinada dels Reis Mags. Na Carolina estava intrigada en saber què li havien regalat. 

-Carolina, corre! La taula ja està posada, guaitem per tu! Després obrirem els regals!- crida n’Emma.

-Ara vaig germaneta! - li respon resignada.

Tot estava a punt per posar fil a l’agulla: una vaixella perfectament alineada i enlluernant adornaven una taula on un abundant menjar esperava a la famolenca família. Una decoració nadalenca il·luminava l’ample menjador de la casa.

Entre els comensals es trobava na Carolina, una nina de 4 anys molt innocent i riallera, amb uns ulls i cabells de pel·lícula, com els d’una princesa. A la seva dreta estaven el seu pare i mare, adults d’uns 50 anys aproximadament responsables i educats, que es preocupaven per les seves filles. A l’esquerra es trobava n’Emma, una adolescent de 17 anys que gaudia de ser una excel·lent persona i estudiant. Els seus ulls blaus tan penetrants com l’oceà i la seva cabellera arrissada pintada d’or, havien captivat l’atenció del seu al·lot. S’anomenava Marc, era un noi sorprenentment alt, de pèl bru i molt atractiu. El deien el típic  “xulo pijo” de la classe, però pareixia bon marrec. 

La seva relació havia començat aquell mateix any al març. Ambdós cursaven segon de batxillerat a una escola adinerada. Aquesta feixuga etapa carregada d’exàmens un darrere l’altre, els animava a estar junts com a èxode de la vida mundana. Sempre se’ls veia aferrats pels passadissos de l’institut però, amb tot, cadascun mantenia les seves amistats. 

Tot allò pareixia un quadre perfectament pintat, la família ideal, sense imperfeccions. 

-Bé, ara que hem acabat tots el dinar, per què no ens donem els presents? Primer tu, Carolina, que sé que estàs eufòrica - li ofereix en Marc.

-Sí, sí, quina emoció! No puc esperar més- Obre l’embolcall del regal amb els seus delicats dits cautelosament-. Guau, és l’escúter vermell que havia demanat! - exclama.

-És fantàstic. Ara Emma -interromp l’alegria de na Carolina-, ja són sis mesos junts... Per aquest motiu, vull lliurar-te aquest regal com a mostra del meu amor - confessa ben segur de si mateix.

-Oh no m’esperava aquest regal… no feia falta de veritat, com t’ho puc agrair Marc? - pregunta curiosa.

-Només obre’l i enrecorda’t de mi cada vegada que el vegis - afirma l’al·lot.

N’Emma desembala el seu estimat present amb il·lusió. Es tractava d’un perfum d’olor a intenses roses, que mostraven l’amor vers el seu romanç. Ella està emocionada, mai havia obtingut res paregut de cap xiquet, era el seu primer amor. 

Decideix descargolar el perfum i, quan l’ensuma, li transporta a un munt de moments vívids que havia gaudit la parella al llarg de la seva relació. No pot contenir l’emoció i ràpidament s’apropa a en Marc fonent-se en una tendra abraçada.

Emma, efectivament, estava cega d’amor per en Marc. Havia caigut en la teranyina dels enamorats.

Capítol 2 Caos
14 de febrer de 2019

-És increïble com passa el temps en un tres i no res, fa poc érem a Nadal menjant galets i ara ja som al dia dels enamorats.- diu n’Emma.

-Ostres, sí que ha passat aviat! Avui és el nostre dia. Per cert, t'he fet un regal.- diu  en Marc.

-Ah sí? Em pensava que no ho celebraríem, com que em vares dir que no creus en aquestes tradicions que personalment les vares considerar absurdes...- ella agafa el paquet, l'obre i comença a plorar de l'emoció.

-T'ha agradat? He pensat que comprar-te flors o bombons ja està passat de moda. Per aquest motiu t'he comprat aquests marcs que tenen fotografies nostres i al darrere hi ha frases escrites.

-T'estimo.

-T'estimo, i sempre ho faré.

Finalment, toca el timbre de classe i van cap a l'aula. S'acomiaden fent-se un petó.

21 de març de 2019

-Es pot saber què collons et passa?- diu n’Emma al seu xicot.

-A mi res. Ets tu que estàs delirant i t'inventes fets que no són veritat.

-A més d'espiar-me, t'atreveixes a dir que m'ho estic inventant tot per fer-me la víctima?

-Sí... Ai, no. Volia dir que no.

-Saps què et dic? Vés-te'n de ca meva ara mateix si no vols que truqui la policia.

-Això és l'hòstia! A més a més m'amenaces? Això no té ni cap ni peus.

-Sí, toca el dos. No vull tornar-te a veure mai més.

I tot el que hem viscut junts fins avui no ha servit de res?

-No t'he de donar explicacions de res, imbècil!- n’Emma agafa el xicot pels braços i el treu fora de la casa.- Per si no ho has captat, ho deixam. Aquesta relació ha fet figa.

Ella se’n torna i fa una portada. Quan és a dintre una altra vegada, se'n va a la seva habitació i comença a plorar. Na Carolina, que estava jugant amb el seu escúter que li havien regalat els reis, quan sent que la seva germana gran plora, va corrent cap a la seva habitació i li fa una abraçada.

-Gràcies Carolina. Li he hagut de dir les coses pel seu nom, no podia suportar-ho més.- diu n’Emma al mateix temps que sanglota.- Ets un amor de nina, et pots quedar amb mi tota la tarda, per favor?

-M'hagués quedat de tota manera, sempre quan estic malament sempre em dones un cop de mà, ara em toca a mi.

-Ets la millor.

L'ambient dins d'aquella habitació és una mescla de tristesa, melancolia i tendresa. No hi ha res més fort i vertader que l'amor de dues germanes, encara que de tant en tant es barallen per alguna beneitura sempre saben que poden comptar l'una amb l'altra.

2 d'abril de 2019

En Marc encara està molt enfadat amb n'Emma perquè l'ha deixat. Ell encara l'estima i farà el que sigui per aconseguir tornar a estar amb ella. En Marc pensa amb alguna estratègia per a recuperar-la. Primer se li ocorr que podria fer-li una carta expressant el que sent per ella, però després reflexiona i opina que aquest mètode està molt antiquat. Com a segona idea, diu que podria parlar amb na Carolina per intentar convèncer la seva germana que tallar amb ell va ser una mala decisió, després de rumiar-se uns segons aquesta idea creu que al cap i a la fi sí que podria funcionar. En Marc decideix esperar uns dies per així poder organitzar-se de com podria parlar una estona amb la germana de n'Emma sense que ningú sospiti res.

8 d’abril de 2019

N’Emma ho està passant malament amb la seva ruptura, perquè s’ha fixat que durant les darreres setmanes en Marc l’està vigilant d’enfora i se sent molt insegura. No sap què està tramant i té por del que pugui arribar a fer.

-Emma, fa cinc minuts que t’estava cridant.- diu na Carolina.- Pensava que t’havies quedat adormida, però no, només estaves rumiant i somiant perdius.

-Ai, perdona. No t’havia sentit. Què volies?

-Et volia demanar si  algun dia podríem anar al parc, fa molt de temps que no feim res juntes.

-És clar. Però haurà de ser la setmana que ve, crec que dia 11 aniria bé, no tinc exàmens ni plans. Et sembla bé?

-Perfecte. I ens menjarem un gelat de maduixa als bancs del parc mentre veim els esquirols com pugen, baixen i s’amaguen als arbres?

-Sí, és clar que sí, germaneta. Serà com en el vells moments.

-Ai t’estim tant Emma,- diu la seva germana fent-li un petó a la galta.

-I jo petitona.

 
Capítol 3 La flor marcida


En Marc escolta tota la conversació i riu. Es troba darrere d’un cotxe aparcat a l’altre costat del carrer subjectant uns binoculars amb un potent objectiu i un avançat equip de so. Comença a caminar.



-A veure… N’Emma i na Carolina van al parc d’atraccions d’aquí a tres dies… no tinc gaire temps… he d’aconseguir contactar amb la seva germana.



9 d’abril de 2019



En Marc truca a la porta de n’Emma. Sap perfectament que ara ella no és a casa, sinó amb les seves amigues al cinema. L’havia estat espiant durant moltes hores. Ho tenia tot planificat. Na Carolina rep la seva visita.



-Hola Marc, què fas aquí? - demana amb la seva veu innocent.

-Carolina… puc passar un moment? Necessit parlar amb tu sobre la teva germana. És molt important, veuràs… saps que jo estim molt n’Emma i no ha estat gens fàcil la nostra ruptura. Només vull tornar amb ella i quina millor manera d’intentar-ho que amb la teva ajuda?

- No ho sé Marc… n’Emma està bastant angoixada i aclaparada. Tret que li facis una bona sorpresa d’aquestes que surten a les pelis, no crec que torni amb tu - afirma dolçament.

-Exacte! Sí! Quina bona idea Carolina! Ets un amor, això faré. Però… - s’ajup i li xiuxiueja a l’orella- m’has de fer dos favors.

-Diga’m - li contesta amb curiositat.

- Primer, m’has de dir algun lloc on anireu pròximament. Segon, promet-me que no li diràs res a la teva germaneta d’això -diu.

-Bé, passat demà anirem al parc d’atraccions del Tibidabo damunt les 11 del matí. Que bonic seria si apareguessis allà, oh Marc! - no pot amagar la seva il·lusió.

-Llavors a aqueixa hora hi seré. Això sí, per favor no li comentis res a n’Emma. T’ho suplic… -insisteix.

-Tranquil, sé guardar un secret -afirma la petita Carolina.



En Marc li fa un petó a la galta i es dirigeix a casa seva. Somriu. Sap que tot sortirà com ho havia planificat. L’únic cap per lligar del seu estratagema era confiar en la paraula de la germana. El fet de només tenir 4 anys li inspirava confiança, no seria capaç de xivar-ho.



11 d’abril de 2019



Havia arribat el grandiós dia. No podia errar en cap detall, o sinó tota la seva preparació hauria resultat inútil. Es pot dir que era un poc esquizofrènic el que havia tramat, ell mateix ho reconeixia, però estava dolgut. Havia perdut al seu primer amor, necessitava urgentment tornar amb ella. Encara que pareixia una dolenta i malalta persona, en cap moment volia fer-la sofrir, en cap moment. Aquestes no havien estat les seves primeres intencions. No obstant això, és clar que quan el seu pla es comença a torçar, els seus sentiments de desesperació i agonia sortiren a la llum.



Arriben les germanes al Tibidabo. Es situava al dalt d’una escarpada muntanya, pràcticament en la mateixa Barcelona. L’ambient natural, l’olor de pins, el feble soroll dels ocells piular, etc. envoltaven aquell parc amb tota mena d’atraccions. Les famílies barceloneses solen pujar a fi de distreure’s del seus esclavitzants treballs i gaudir amb els seus amics i fills.



En Marc, com és costum, les observava des d’aprop. No volia aixecar sospites, així doncs sempre mantenia les distàncies per no ser vist.



-Vols pujar al carrusel?- demana n’Emma.

-Sí, m’agradaria molt.- diu na Carolina.- Però abans podem anar a prendre un gelat?

-Clar que sí. Si vols, podem anar a prendre’l vora l’aiguamoll del parc Tibidabo.

-Perfecte. Per cert, jo el voldria de maduixa.

-Ja ho sé, és el teu preferit.- diu fent-li un petó al front.



Quan es comencen a anar cap a la gelateria del parc, en Marc les segueix per no perdre-les de vista. Després de la compra, tots tres es dirigeixen cap a l’aiguamoll, que està a dos minuts a peu. Arriben i les germanes s’asseuen a la gespa vora l’aiguamoll, gaudint de la música de la naturalesa, de la suau brisa dolça, dels ànecs xipollejant… Mentrestant, en Marc s’amaga entre els arbustos.



-Emma, he vist dues noies de la meva edat. Puc anar a jugar amb elles? -li demana na Carolina.

-És clar que sí - contesta n’Emma - però t’estaré vigilant en tot moment.

N’Emma es queda sola i es tomba a la gespa per descansar una micona i en Marc aprofita aquest moment on no hi és la seva germana per fer-li la sorpresa. Posa l’altaveu amb la cançó “Sense tu” i ella es gira ràpidament. Quan el veu es queda muda, no es pot creure el que està veient.



-Què fas aquí?- diu n’Emma enfadada.

-Si us plau, deixa’m parlar.- diu en Marc.

-No vull saber res de tu. No et va quedar clar quan vaig tallar amb tu?

-T’ho suplic, escolta’m.

-Tens un minut per dir-me tot el que em vulguis dir. Després fot el camp lluny.

-D’acord... -sospira alleujat.

-Primer, apaga l’altaveu amb aquesta cançó fastigosa.- diu n’Emma i veloçment en Marc atura la música.



En Marc triga uns minuts per pensar en les seves paraules. Era el seu moment, havia d’aprofitar-ho.



-Emma veuràs… ets el millor que m’ha passat en la meva miserable vida. Quan vàrem tallar, al principi ni me n’anava ni em venia. D’altra banda, a mesura que passaven els dies, em vaig adonar del meu gran error. Com et vaig poder deixar anar? Sé que estàs molesta amb jo, però si us plau, no marxis.

-Marc, em sap molt de greu, de veritat, però ja he pres una decisió. Vàrem crear records inoblidables, ho sé, però no em sent còmoda amb la nostra relació. El temps m’ha ajudat a pensar i he arribat a la conclusió que no sent el mateix que quan iniciàrem el nostre romanç.



En Marc no donava crèdit al que estava escoltant. Del seu pit brotava una angoixa que li cremava. Començà a entrar en pànic, aquestes eren les paraules que no volia escoltar de la seva estimada. En Marc es posà pàl.lid, anava a acubar-se.



-Marc, estàs bé? -demana n’Emma en veure la seva reacció.

-No pots fer-me això! Jo vinc amb tota la meva bona intenció del món per intentar restablir el que una vegada érem i em dius aquestes coses?! -en Marc esclata.

-Què dius? Com t’atreveixes! Sóc lliure de prendre les meves decisions! Pareix com si estigués lligada a tu amb cadenes, només faltaria! - n’Emma eleva el to de veu, no ho podia acceptar.

-Mira, si penses que la nostra relació està socarrimada, t’equivoques rotundament! - en Marc corre cap a la seva germana Carolina, que estava jugant amb unes altres nines i li agafa amb violència del braç.

- Què fas pocavergonya? Deixa anar a la meva germana o et jur que telefon a la policia! M’has escoltat?

-O tornes amb mi o llenç a la teva germana a l’aiguamoll! - amenaça a n’Emma amb veu colèrica.

- Fill de… - diu en veu baixa- veus el meu mòbil? Estic trucant a les autoritats! Ets un psicòpata! La meva germana no sap nedar, com t'atreveixis, no saps el que hauràs fet!



A les 14.07 va ocórrer la catàstrofe. Tot va succeir molt ràpidament, com si fos una atracció d’aquestes que duren dos minuts i surts marejat d’allà. En Marc no es creia el que li havia advertit n’Emma, pensava que era per fer-li por. Deixant-se portar per la venjança, no dubtà en llançar a la pobra Carolina dins l’aiguamoll. N’Emma, clarament, intentà rescatar-la, és clar, la vida de la seva germaneta depenia d’un fil. Dos contratemps es toparen amb les seves intencions: en Marc l’agafava amb tanta força que impossibilità a n’Emma a llençar-se dins l’aigua i, desgraciadament, l’aiguamoll era prou profund per aconseguir ofegar a una criatura de 4 anys. Dos minuts foren més que suficients per veure surar el cos a la superfície.

A partir d’aquest moment, tot va ser qüestió de minuts. La gent començà a escampar-se i cridar, tot era un caos. N’Emma va caure al sòl entre els braços de l’assassí, estava inconscient. En Marc deixà a n’Emma entre la gespa i fugí tan ràpidament com va poder, però era tard. Gràcies a la trucada d’un dels testimonis del parc, la policia havia estat avisada. L’ambulància arribà, intentaren reanimar inútilment a na Carolina. Agafaren a n’Emma per endur-se-la a l’hospital. Havia sofert un fort impacte emocional, estava completament en xoc.



Es despertà cap a la tarda, se sentia un poc marejada, no sabia de segur què havia succeït. La mare de n’Emma es trobava al seu costat.



-On estic? He somiat una tragèdia estrambòtica, mare. Na Carolina i en Marc… -parla amb la veu tremolosa.

-Shhh, calla. No vull espantar-te petitona. Sé que et farà molt de mal, Emma, però cal que escoltis les notícies. - la mare encén el televisor amb una cara d’una tristesa immensa.



-...La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap. Segons fonts properes, havia estat assassinada i llançada amb violència dins aquest aiguamoll.- confirmen tristament les autoritats al telediari.



N’Emma, en acabar d’escoltar les notícies del capvespre, fa anar a la seva mare. Necessitava temps per poder reflexionar.



-Filla…- diu la mare inútilment mentre sent cridar d’impotència i de ràbia alhora que plora.



Ella sense saber ben bé el que està fent comença a escriure a una fulla de paper:



Estimats pares,

estic massa dolguda per continuar vivint en aquest món capgirat on succeeixen tota mena de desgràcies injustes. El meu cor s’ha trencat per complet. Tinc moltes emocions dintre meu alhora: frustració, tristesa, rancor, enuig, ràbia, impotència… Em costa molt trobar les paraules per descriure el que acab d’escoltar per la televisió. La meva germana és morta. No pot ser...Vull despertar-me d’aquest malson… Per què a ella? Ella era innocent, no tenia culpa, no havia fet res. La meva pobra germaneta ha fet tant per mi... i jo només he aconseguit que la matassin, no s’ho mereixia. Preferiria que em matassin a mi molt abans que assassinassin a na Carolina, encara que hagi estat accidentalment. Em sent culpable de la seva mort, no puc seguir vivint com si res hagués passat. Per aquest motiu m’acomiad de vosaltres.

Pd.: El que estic a punt de fer m’és molt complicat per a mi. Però no puc viure sense la meva germana, he tret la bandera blanca. Nosaltres teníem una connexió especial d’amor molt forta i, ara, s’ha fet miques.  Li vaig prometre que mai la deixaria sola i que sempre estaríem juntes passés el que passés.

L’únic que puc fer és allunyar-me d’aquest món per anar-me’n al paradís, al cel o a on estigui la meva germana per a poder reunir-me amb ella.

















 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]