Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Pseudònim
Lestonnac Col·legi. Barcelona
Inici: Les paraules ferides
La pau glaçada
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Reis i peons
En Li Huan es va treure el guant de la mà esquerra, d’un blanc pristi. Va agafar-lo d’entre les dents i se’l va guardar a l’infern de la levita. La cua de l’abric acariciava aquella neu blanca, fonent-s’hi fins esdevenir una sola.

Va alçar el puny, va picar la porta. Un cop. Dos.

I va esperar.

Ningú no va sortir a rebre’l. En Li Huan va tornar a trucar. Un cop. Dos.

—Hauràs d’obrir tu mateix —va respondre una veu fosca.

En Li Huan, serrant les dents, va entrar amb el pany a la mà esquerra. Ho va detestar. Havia treballat tota la vida perquè d’altres li obrissin les portes.

L’interior de la cabana era càlid, amb la llar de foc encaixonada en un racó, lluny de la porta i de l’anella de les cadenes. L’únic mobiliari que guarnia la sala era un llit vell, cobert de mantes gruixudes i rosegades pels anys, una taula que el temps havia polit i dues cadires bastes.

Amb l’esquena ben recta, en Li Huan va creuar l’habitació i va seure en una de les cadires. No va demanar permís, perquè havia dedicat la vida a no haver de demanar permís. Va guardar silenci, perquè la primera paraula no era digna d’ell.

—T’has deixat la porta oberta.

El presoner seia al terra al costat del llit. Les cadenes li mossegaven els canells, ferro fred contra carn viva, i l’uniforme el duia brut i esparracat, rígid per la sang seca i el fang congelat. Els estralls del seu captiveri ja es mostraven en el seu aspecte, xuclat, gris i arronsat, però ningú no gosaria dir que era desnerit. Amb una envergadura de quasi dos metres i una constitució quadrada, tenia el coll més ample que el cap i unes faccions dures, antigues, amb el front bombat i el nas aixafat.

En Li Huan el va observar un moment.

—Si vostè no hi té cap objecció, prefereixo el fred.

A tall de resposta, el pres va emetre un grunyit greu, gutural, que es va perdre en la boira i la neu blanca.

En Li Huan va esperar. L’altre va esbufegar i va tensar les cadenes.

Es va asseure davant seu.

—Senyor Ting Jie, he vingut a oferir-li la vida.

En Ting Jie no va donar mostres d’haver entès les paraules d’en Li Huan. Va restar immòbil i en silenci massa temps, faltant-li al respecte. Va deixar anar aire pel nas i es va recolzar al respatller de la cadira. En Li Huan va cloure el puny esquerre.

—No m’interessa —va gosar articular l’altre.

—Aquesta no és la resposta que un esperaria d’un soldat condemnat a mort.

—Tots els soldats estem condemnats a mort. La nostra feina és donar la vida pel nostre país.

—Permeti’m l’observació, senyor Ting Jie, però la seva mort no serà en batalla.

En Li Huan va callar mentre l’ample tors del pres s’inflava. El xerric de les dents premudes va solcar l’aire gèlid.

—Els meus compatriotes són tous —va bordar en Ting Jie—. Em condemnen per lluitar amb més ferocitat que ningú, defensar la meva pàtria amb totes les meves forces. Si aquest és el món on he de viure, on la guerra és primmirada i pot acabar amb mentides sobre un paper, prefereixo morir.

—El seu expedient detalla un episodi d’una brutalitat sense precedents, senyor Ting Jie. Fins i tot a mi em va afectar.

Els músculs dels braços del pres es van tibar.

—I qui ets, tu?

—Si és necessari, això ja li ho diré més endavant. Ara, però, necessito que m’escolti. La vida que li ofereixo no és un regal. Té un preu.

—Ja t’he dit que no vull la teva vida. Per què hauria de pagar per una cosa que no m’interessa?

En Li Huan va enfonsar la mà esquerra a l’infern de la levita. En va treure un rotlle de paper d’arròs. El va estendre sobre la taula amb destresa, mostrant una cal·ligrafia elegant i el segell més poderós de l’exèrcit.

—Això que té davant és una exoneració, senyor Ting Jie. Fixi’s que aquí hi ha escrit el seu nom, i que té l’estampa del general. Està aprovada. Només resta lliurar-la a la persona adequada. Aquest és el seu bitllet a una segona oportunitat, senyor Ting Jie. I l’hi ofereixo a canvi de fer el que més desitja.

El pres va deixar anar una riallada ronca, clarament en desús. El so es va enlairar rovellat, i es va esmicolar en fregar l’aire cristal·lí.

—I què és?

—A què es refereix, senyor Ting Jie?

—Què és el que més desitjo?

En Li Huan es va permetre un esbós de somriure. Va enrotllar l’exoneració amb la mà esquerra i la va tornar a desar.

—Permeti’m explicar-li el que ja sap. M’anirà millor per descriure el preu a pagar.

El pres va tenir l’atreviment d’assentir, com si realment li estigués donant permís per continuar. En Li Huan va erigir l’esquena. Mai no demanava permís. Ja no.

—Com ja sap, senyor Ting Jie, la guerra ha acabat. Fa uns dies es va lliurar l’última batalla d’un enfrontament que ha durat vint anys. Es va pactar una pau entre dos regnes que se segellarà amb una firma d’aquí a tres setmanes.

En Ting Jie va escopir, despectiu.

—La guerra ha convertit els oponents en ombres del que eren. Hi ha hagut fam, mort i destrucció. La població ha minvat dràsticament, la recerca i l’art són idees del passat. Però vostè, senyor Ting Jie, vostè no vol que acabi. Detesta la idea dels nostres enemics acèrrims convivint amb nosaltres, d’una aliança que tornarà la prosperitat al regne.

—Sona com si m’estiguessis jutjant, estrany.

—Ans al contrari, senyor Ting Jie. Els seus ideals em són de gran utilitat. De fet, són el que li permetrà obtenir la segona oportunitat que li ofereixo.

—Deixa’t de falòrnies. Què vols de mi?

—Vull oferir-li la vida, senyor Ting Jie...

—Això ja ho has dit, vell. Què més?

—... a canvi que vostè m’acompanyi a la capital i aturi la clausura del tractat de pau.

Una ventada va fer tremolar la porta oberta, empenyent dagues de neu esmolada. La boira grisa s’escolava lentament, més pesant i sinuosa. El silenci s’eixamplava, dens i perillós.

En Ting Jie va inclinar-se cap endavant. Les cadenes van xerricar.

—Compte amb el que dius, estrany. Si això t’ho sent dir algú, acabaràs en un barracó com el meu, i necessitaràs la vida que ara m’ofereixes.

Les comissures d’en Li Huan van alçar-se amb un espasme. Va reposar la mà esquerra sobre la taula, amb els dits arquejats. Va picar la fusta amb les ungles ben cuidades. Un cop. Dos.

—Confio en la seva discreció, senyor Ting Jie.

—I per què hauries de fer això?

—He vingut a oferir-li una vida, senyor Ting Jie. No ha de saber res més.

Les cadenes van dringar en destensar-se. El pres va alçar-se i va caminar fins estirar-se al llit de palla i mantes arnades.

—Saps què, estrany? No. No penso seguir-te, ni que m’oferissis el tron després. No vull la teva vida, encara que això suposi la meva execució demà.

—Senyor Ting Jie...

Però en Ting Jie va tenir l’atreviment de tornar a interrompre en Li Huan. Tenia la mà esquerra a l’infern de la levita, agafant el rotlle de l’exoneració del pres. El paper d’arròs va cruixir violentament.

—Escolta’m tu ara, estrany —i en Li Huan es va quedar lívid—. Per què hauria de fer el que em demanes? Vull que la guerra continuï, sí, però també vull lluitar-hi. Si et faig cas i aturo el tractat, per a tu o amb tu, el que sigui, què m’assegura que viuré per tornar a trepitjar el camp de batalla?

—Res, senyor Ting Jie.

—Això creia.

—No em torni a interrompre, senyor Ting Jie. I assegui’s. No parlaré amb algú estirat.

—He dit que no vull parlar amb tu. La conversa s’ha acabat. Ja tens la porta oberta.

En Ting Jie no hauria pogut predir què passaria a continuació.

No va sentir en Li Huan alçar-se, només la caiguda de l’exoneració sobre la taula gastada. No va veure que en Li Huan avançava cap a ell, perquè en la seva magna arrogància havia tancat els ulls, deixant-se abraçar per la son.

Un clic. Agut, metàl·lic. Prou conegut per fer-li obrir una parpella.

—Hauria preferit no haver d’arribar a aquest extrem, senyor Ting Jie. Però ara la meva oferta és una imposició. Acceptarà la vida, i em seguirà a la capital per fer tot allò que li demani quan li demani.

El canó de la pistola s’elevava a pocs centímetres del front d’en Ting Jie. El pols d’en Li Huan no tremolava, amb els dits de la mà esquerra fermament closos al voltant del mànec, reposats amb suavitat sobre el gatell.

—La teva vida no és més que fum i miralls, estrany —va gosar rebatre el pres, immòbil—. Les opcions que em dones en realitat només en són una. No és el primer cop que conec algú com tu, infatuat i amb l’esquena encarcarada. Algú amb grans plans, necessitat de molts peons i objectius ombrívols.

—Ha acabat de plànyer-se, senyor Ting Jie? Bé. Ara sortiré d’aquest barracó immund i lliuraré l’exoneració. Serà un home lliure fins que torni, i aleshores serà meu. No dirà res quan li mani seguir-me fins el cotxe que ens espera. No es queixarà quan li ordeni canviar-se aquest uniforme esparracat a la intempèrie, sobre la neu grisa, per la roba més digna que li he portat. Respondrà a totes les preguntes que li faci durant el viatge, i procurarà no destorbar la resta del temps. M’ha entès?

En Ting Jie era un home orgullós. Va ser prou desvergonyit per mirar la mort als ulls massa estona, en silenci, desafiant en Li Huan a prémer el gallet, la bala a apagar-li els sentits.

—És curiós —va mormolar—. Tens una pistola de l’exèrcit, estrany.

El canó va desaparèixer de davant seu, i amb el clic del fiador va caure al fons de l’infern de la levita blanca d’en Li Huan.

—Ho té mal entès, senyor Ting Jie. L’exèrcit té les meves pistoles.

Capítol 2 Torre o alfil
En Ting Jie duia roba de patge. Negra, de tela bona però tall senzill. La detestava. Tanmateix, no havia fet cap comentari quan la hi havien donat. En Ting Jie no temia la mort, però sabia que havia de témer l’home de la levita blanca.

En Li Huan seia al seu costat, ambdós escarxofats dins d’un cotxe car i elegant, massa estret i massa baix. El nou carceller d’en Ting Jie seia amb la rectitud excessiva d’algú que creu que s’ha guanyat ser intocable. Tot en el seu aspecte denotava prosperitat. Duia els cabells d’argent pentinats enrere i una barba ben tallada. Anava tot vestit de blanc.

Feia hores que el cotxe espeternegava pels camins tortuosos que la guerra no havia tocat. Totes les carreteres principals havien quedat destruïdes, i de tant en tant passaven per les ruïnes d’un poble abandonat. En Li Huan no havia fet cap de les preguntes que Ting Jie hauria de respondre. Mirava la finestra gebrada i el paisatge gris.

La neu s’estenia fins l’horitzó. Amagava la terra, ofegava la vegetació. Estava bruta, sovint trepitjada i envermellida. Aquells paratges amagaven bales perdudes, milers de vides segades, crits de terrible desesperació i fúria brutal. Però ara, davant dels ulls freds d’en Li Huan, el vent només duia silenci. El silenci opressiu del final d’una tempesta. El silenci esborronador del record d’un malson.

—Què vols de mi? Per fer el que dius que vols fer segur que ja tenies recursos a la capital. Per què buscar-me a mi?

—Si vol dirigir-se a mi, senyor Ting Jie, faci-ho amb el respecte que em mereixo.

—Com et dius?

—El meu nom no és de la seva incumbència.

—Aleshores no puc tractar-te com si en tinguessis un.

La mà esquerra d’en Li Huan es va crispar sobre la lleixa de la finestra. Un cop. Dos.

—Miri, senyor Ting Jie. Ara passarem pel costat d’on es va lliurar l’última batalla. Veu tota aquesta extensió cremada? Li hagués agradat, aquesta. Va ser la més sanguinolenta de tota la guerra.

—Qui va guanyar?

—Ningú.

—Això és impossible. En un enfrontament sempre hi ha un vencedor i un vençut.

—Tots els bàndols d’una guerra ja han perdut quan cau el primer combatent, senyor Ting Jie.

El pres va emetre un so greu, en clar desacord.

—Bé que tu te n’has aprofitat, traficant.

Les comissures d’en Li Huan es van tensar.

—Veig que no és del tot neci, senyor Ting Jie. Però jo parlo de la guerra dels homes. Vostè es refereix al negoci de la guerra.

El pres va arrufar les celles i va creuar els braços sobre el pit. Amb el moviment, va aixafar el braç dret d’en Li Huan, sempre immòbil. L’home de la levita blanca va serrar les dents.

—Què tens al braç?

—Em sembla recordar, senyor Ting Jie, que aquí les preguntes les faig jo. El que em passa al braç no és res que hagi de saber.

En Ting Jie va deixar anar aire bruscament.

—Doncs pregunta.

Però en Li Huan va tornar a inclinar el cap en direcció al paisatge desolat.




* * *




Van aturar-se sota la llum gèlida dels estels i la lluna nova.

Quan en Li Huan va obrir la porta i va sortir del cotxe, en Ting Jie es va afanyar a imitar-lo, entumit i grinyolant. Al seu voltant s’alçaven les ruïnes fosques d’un poble temps enrere assolat. Moltes de les parets estaven ennegrides, les finestres i portes no eren més que forats desiguals i melangiosos. Les bigues estellades esgarrapaven el cel nocturn com dits fantasmagòrics.

—Què fem a...?

Un noi escardalenc va sorgir de les ombres amb un bidó. Va afanyar-se a manipular la carrosseria del cotxe fins obrir una portella i abocar-hi un líquid amb una forta olor a gasolina. Una dona va seguir-lo. Un fanal oscil·lava a la seva mà alçada, fent ballar formes tremoloses sobre la neu grisa.

—Estimada senyora Yu Yan! —la neu va cruixir rere en Ting Jie. En Li Huan avançava cap a la dona amb un somriure que va fer esgarrifar el soldat—. Quina meravella ha organitzat aquest cop? No sap fins a quin punt el nostre convidat desitja un jaç tou i càlid on passar la nit.

Quan la dona va assentir, la flama li va il·luminar les faccions. En Ting Jie havia vist molts horrors durant la guerra, però es va esfereir davant les cremades que deformaven els llavis de la Yu Yan en un somriure permanent. En Li Huan va recolzar la mà esquerra a l’esquena de la dona i va conduir-la lluny del cotxe. En Ting Jie va seguir-los en silenci, resistint el miler d’agulles que el fred li clavava al cos. El nen va quedar a mercè de la foscúria.

Van travessar el poble. Entre les ruïnes mortes, la levita blanca semblava un espectre. De sobte, va desaparèixer rere un mur enrunat, i l’ombra d’en Ting Jie va trigar un moment a trobar l’entrada d’un soterrani. Els esglaons gemegaven amb el pes de cada pas.

I, de sobte, un porta. Nova, impossible. L’emmarcava un fil de llum daurada.

Arrufant les celles, en Ting Jie la va empènyer. Una forta fragància d’encens va colpejar-lo. Els ulls li van trigar un moment a adaptar-se a l’esclat de lluentor.

—Senyor Ting Jie, començava a creure que havia comès una insensatesa.

La veu d’en Li Huan havia perdut la calidesa amb què s’havia dirigit a la Yu Yan. Era assegut en una butaca de fusta fosca i entapissat porpra. S’havia tret el guant de la mà esquerra, on ara sostenia una copa de cristall. Quan en Ting Jie va voler fer un pas en la seva direcció, un braç gruixut va creuar-li el pit. Dos guardaespatlles li van aparèixer davant.

En Li Huan va brandar el cap.

—Deixeu-lo. És el nostre convidat.

En Ting Jie va serrar les dents. Era el segon cop que el seu nou amo l’anomenava «convidat». Va asseure’s en una butaca de color bru que en Li Huan li va indicar amb un cop de cap. Després, el traficant va clavar la mirada en la Yu Yan, que pul·lulava pel fons de l’estança. La dona va assentir i va sortir. Els dos guàrdies van seguir-la, però només unes passes van pujar les escales.

—Ara faràs les preguntes?

En Li Huan va assentir, deixant la copa en una tauleta a joc amb la seva butaca.

—Si no hi té cap inconvenient.

Però ambdós sabien que en Ting Jie no podia tenir-ne.

—Senyor Ting Jie, m’agradaria que parléssim de la seva vida abans d’allistar-se. Vostè pertany a la generació que només ha conegut la guerra. Què em pot dir de la seva família?

—Estic convençut que ja ho saps tot.

—Vull que m’ho digui vostè.

En Ting Jie va sospirar.

—Molt bé. Sí, la família Ting és adinerada i influent. Manté una bona relació amb el tron i, en algunes ocasions, el rei ha arribat a demanar consell a la meva mare, una gran estratega i la raó per la qual ara els Ting pertanyen a les altes esferes.

—No puc evitar advertir, senyor Ting Jie, que no s’inclou en la seva pròpia família.

—No. I de ben segur que això és el que t’interessa, traficant. M’he entrenat tota la vida per lluitar en nom del rei. Els pares van celebrar el dia que em vaig allistar. Però a partir d’aleshores només hi he parlat dues vegades. La primera, quan el pare va advertir-me que la meva manera de batallar estava deshonrant la seva família. Però què en sap, el pare, un poeta, de l’honor? La segona va ser durant el meu judici. La mare va ser un dels alts càrrecs que em van condemnar.

—Aleshores, senyor Ting Jie, és segur aventurar que, en cas que vostè es trobés en una situació... delicada, la família Ting no vindria a socórrer-lo?

—Si et refereixes a quan m’enxampin...

—Només és una possibilitat, senyor Ting Jie. Res no és mai una certesa.

—Quan. Quan m’agafin intentant aturar el tractat de pau. No, no m’ajudaran. Es desentendran de mi.

En Li Huan va assentir amb gravetat. 

—És per això, oi?

—Per això, què, senyor Ting Jie?

—Que és per això que m’has triat. Soc un soldat condemnat per odiar el meu enemic, membre d’una família que resulta que té molt bones relacions amb el tron. No hi ha un culpable millor, una història més perfecta a contar.

Les comissures d’en Li Huan es van corbar amb malícia. Va abaixar la mà esquerra fins la copa de cristall. Va picar-la. Un cop. Dos.

—Molt bé, senyor Ting Jie. Ha descobert el meu pla maligne. Però, em creurà si li dic que no és la meva intenció veure’l condemnat? Li he ofert una vida, i sempre compleixo la meva paraula. Si fa tot el que li mani, sortirà de palau un home lliure, i podrà trepitjar un camp de batalla altre cop i tornar roja la neu fins que els cabells li creixin blancs i sigui incapaç d’alçar les armes.

—Vols que em cregui que soc alguna cosa més que un simple peó?

—No, senyor Ting Jie. Li estic dient que vostè és un peó que no cal sacrificar.

En Li Huan va alçar la copa i va se’n beure el contingut.

—Qui ets?

—Seguint la seva metàfora, una torre o un alfil. No ha de saber res més.

—M’estàs demanant que posi la meva vida a les teves mans. Com esperes que ho faci si ni tan sols sé qui ets?

—No li ho demano. I la seva vida ja era a les meves mans fins i tot abans que em conegués.

En Ting Jie va enfurir-se. Veloç, va estirar un braç, va trencar la copa de cristall i la va suspendre sobre el coll del seu carceller. En Li Huan va mantenir l’expressió serena. Els seus ulls van fitar la mort i van instar-la a tornar-los opacs.

—Vull el teu nom.

—Decideixi’s. Vol saber qui soc o com m’anomenen?

El vidre cantellut va obrir una esquerda roja just sota la barba d’en Li Huan.

—Prou jocs de paraules! —va rugir en Ting Jie—. Primer vull el nom.

—Li Huan. Li serveix?

Però en Ting Jie no coneixia cap Li Huan. Va prémer una mica més la copa.

—Senyor Ting Jie. Tranquil·litzi’s. Li he dit el que volia saber.

—No. Només dius el que vols que sàpiga. Qui ets?

En Li Huan va sospirar. El cristall trencat va enfonsar-se-li una mica més al coll. Un rajolí de sang tacava el coll de la levita blanca.

—Què vol que li expliqui, senyor Ting Jie? He estat moltes coses.

—Tot.

En Li Huan va tornar a clavar la mirada en els ulls d’en Ting Jie. Detestava el que estava a punt de fer.

—D’acord. Li Huan, sempre m’he dit Li Huan. Però vaig néixer al carrer, orfe de família i de sostre. Em va acollir un lector vell. Havia dedicat la vida a robar llibres. Va llegir fins quedar-se cec. Jo li recitava els passatges. El van matar quan jo tenia onze anys. Li serveix, senyor Ting Jie?

—Això no és tot, Li Huan. T’he dit que vull saber-ho tot.

En Li Huan va reposar la mà esquerra a la tauleta. Un cop. Dos.

—Vaig cercar els seus assassins. Vaig esdevenir el monstre que ells havien estat. Vaig invertir anys a imitar-los. Superar-los... I, tanmateix, em va semblar excessiu el que vostè va fer a aquella vil·la, senyor Ting Jie.

La copa li va eixamplar el tall. La taca roja guanyava terreny al blanc.

—Em vaig fer un nom. Vaig crear el meu propi imperi. I aleshores va arribar la guerra. La meva gran oportunitat. Vaig lluitar les meves pròpies batalles fins arribar a ser qui soc ara.

—I qui ets, ara?

—El propietari del monopoli d’armes. El senyor de la guerra. L’amo d’aquest regne.

Capítol 3 Reina
L’emperadriu Cing Hui creia que les seves estances eren massa sumptuoses. Mentre es preparava, sola davant d’un mirall emmarcat d’or, observava el llit cobert de sedes i les parets bellament pintades. Després, s’hi comparava. I veia la seva figura senzilla, amb els cabells recollits de manera austera, el rostre nu i la roba grisa, una taca en aquella imatge de colors rutilants.


Amb posat solemne, va alçar-se del tamboret de fusta lacada i va dirigir-se a la porta amb baixos relleus. Va parlar breument amb els guàrdies, també vestits de gris i amb senzillesa. En altres temps, els seus uniformes haurien estat verds i grocs, els colors del seu regne, i ella s’hagués vestit de blanc i plata. Ara, però, havia de dur dol i plorar un regne que havia oblidat per què lluitava.


Un cop van haver ultimat els protocols de seguretat d’aquell dia, l’emperadriu va tornar a tancar la porta, a l’espera que la cridessin per començar la cerimònia de la firma del tractat de pau. Es va fer el llit, com s’havia acostumat a fer des que, feia anys, havia decidit que tenir dames de companyia era una despesa supèrflua. Va menjar una minsa quantitat d’arròs de l’assortiment de delícies, pensant en la fam que la seva gent patia.


Va tornar a asseure’s davant del mirall. Va treure un rotlle de paper d’arròs d’una butxaca dins la màniga i es va disposar a fer els últims retocs al discurs que pronunciaria un cop segellada la pau.


Algú va picar la porta.


Un cop. Dos.


El rostre d’un dels seus guardes va aparèixer, dubitatiu.


L’emperadriu va assentir i la porta es va obrir.


Un home amb una levita blanca s’estava dret sota el llindar, amb una postura impol·luta i un somriure fred. Va fer una reverència pràcticament insuficient i va parlar:


—Senyora —va començar, i l’emperadriu va aixecar-se per rebre’l—. La cerimònia és a punt de començar.


Ella va assentir i va seguir-lo fora la cambra.


Un cop va començar a avançar, passadís enllà, va advertir que l’home de la levita blanca havia desaparegut. Va girar lleugerament el cap i tampoc no la seguia. Va arrufar les celles, però va alçar la barbeta i va reprendre el pas.

 


* * *

 


Gent humil de totes les edats s’aglomeraven a la plaça, atents als esdeveniments dins de la Sala de Glaç, una estança del palau amb les dues parets corresponents a la façana fetes enterament de cristall. Drets al balcons i les terrasses i abocant-se a les finestres hi havia espectadors més pròspers, tots vestits de colors vells i llampants.


L’emperadriu Cing Hui va admirar un moment la imatge. A banda dels nens que es gronxaven al caire de les lleixes i corrien descalços sobre la neu ennegrida, pocs dels súbdits somreien. Per un moment, li va semblar que tots aquells ulls cansats la fitaven.


L’instant va passar i l’emperadriu es va asseure. Va enfonsar-se en la butaca vellutada i es va allisar la tela grisa sobre la falda. Després, finalment, va creuar la mirada amb el rei.


El monarca era un home rubicund, profusament maquillat i guarnit amb una perruca intricada i teles cares i pomposes. No s’havia alçat quan l’entrada d’ella havia estat anunciada. No l’havia rebut amb uns mots de cortesia. S’havia limitat a romandre escarxofat entre coixins daurats, menjant dolços i embrutant els anells enjoiats dels seus dits botits.


—Avui és un dia de joia —va dir ella, redreçant-se.


El rei va somriure i es va mirar la pedra preciosa que li penjava del coll.


L’emperadriu va mantenir una expressió serena. Va creuar les mans sobre la falda.


—Sa Majestat està content, avui —va somriure amb cortesia, mantenint els ulls glaçats—. Jo també ho estic. Els nostres pobles finalment podran reposar.


El rei va fer una ganyota subtil, arrufant lleugerament les celles, frunzint els llavis. Va deixar la peça de fruita ensucrada que havia estat fent girar entre els dits.


—Sí, és clar —va remugar, però no semblava estar d’acord amb el que deia—. Signem d’una vegada.


L’emperadriu es va empassar l’enuig. Va inclinar-se endavant amb elegància i va voler agafar l’estilogràfica de nacre.


El rei va saltar i la hi va arrabassar, matusser. El blanc pristi de la ploma va quedar brut i enganxifós.


—Jo soc el rei —va fer amb un fil de veu—. Jo soc el rei i jo vaig primer.


L’emperadriu es va redreçar en silenci.


Va observar com la tinta dibuixava el nom del rei. La cal·ligrafia era grossa i tremolosa. Una taca negra es va escampar pel paper d’arròs, just sota on l’estilogràfica havia quedat suspesa en acabar la firma.


L’emperadriu va estirar la mà, demanant la ploma.


El rei la va deixar sobre la taula.


Mantenint el capteniment, ella va abaixar el braç.


Abans no pogués recollir l’estilogràfica, uns passos van aturar-se.


—Senyora —una veu greu, fosca, carregada d’ira mal continguda—, voldria una mica de te?


L’emperadriu va alçar el nacre i la tinta.


—Jo vull te —va sentir que s’empipava el rei—. Dona’m te.


Silenci.


El servent dubtava.


L’emperadriu va apartar la mirada del tractat.


—N’està segur, Maj...?


—Goses contradir-me? —la veu del monarca s’afinava—. A mi?


El lacai era un home molt fornit. Devia fer uns dos metres d’alçada i l’uniforme roig i daurat no li acabava de quedar bé. L’emperadriu va advertir que, enlloc d’arronsar-se, erigia l’esquena cada cop que el rei pronunciava un mot. Les tasses i la tetera havien lliscat totes a un cantó de la safata de plata brunyida.


—No, no, senyor. Vull dir, Majestat...


—Doncs dona’m el te.


El criat no deixava de mirar l’emperadriu.


—I vos, senyora, no voleu...?


—Que t’he dit que em donis te!


L’emperadriu va deixar la ploma sobre el paper.


—Sí, sisplau. Un te em faria molt de bé, en aquesta sala tan freda.


Va somriure amb cortesia al monarca. Altre cop, els ulls van romandre vacus.


El servent va relaxar-se visiblement. Va assentir i va deixar la safata a la taula. No ho hauria d’haver fet. El protocol deia que l’havia de mantenir sempre alçada, i col·locar les tasses prop de cada comensal.


L’emperadriu va observar pacientment com l’home inclinava la tetera amb poca traça i omplia massa les tasses. No va demostrar haver vist com vessava una mica de te de la seva en atansar-la-hi.


Va tornar a prendre la ploma, mentre amb l’altra mà s’acostava la tassa als llavis. De cua d’ull, va veure com el servent girava lleugerament el cap, creuant la mirada amb algú fora del camp visual d’ella.


El vapor del te era dolç i embafador. L’emperadriu va mantenir els ulls fixos en l’espai blanc on signaria mentre inclinava la tassa.


Corredisses la van fer aturar. Crits i ordres van fer-li baixar la tassa, deixar-la sobre la taula i oblidar-la.


—Senyora, begui’s el te —grunyia el criat, tens.


Però guàrdies van obrir la porta, soldats de gris i rostres petris.


I el servent tenia una fulla freda entre els dits, un tros de vidre amagat.


—Beu-te el te!


L’emperadriu va alçar-se, desafiant, i va veure el llampec de glaç mortífer descriure un arc. Li va esquinçar una màniga del vestit.


De sobte, va desaparèixer, sota mans enguantades i tela roja caiguda. El pres es debatia, clavat a terra per una dotzena de guardes de l’emperadriu.


Cridava, intentava ferir, estripava el seu uniforme intentant quedar lliure. Mai no va deixar de mirar el mateix punt, irat i profundament terroritzat.


—Ha estat ell! En Li Huan! Ell m’ha obligat a fer-ho!


Però els crits del servent només van permetre a l’emperadriu veure el voleiar d’una levita blanca.

 


* * *

 


—Senyora, jo els he vist —explicava un guàrdia—. El de l’abric blanc li donava ordres i el pres assentia. Al final, li ha donat alguna cosa. Verí, per al vostre te.


L’emperadriu havia tornat a les seves estances. No havia volgut canviar-se. Seia davant del mirall emmarcat d’or, escoltant.


—Senyora, ens n’hem d’anar —el capità s’estava dret al costat de la porta, amb la mà reposada a l’empunyadura del floret—. Aquest atemptat contra la vostra vida ens ha revelat les vertaderes intencions dels nostres enemics. No hi haurà pau.


L’emperadriu va reposar les mans sobre la falda, passant els dits per la ferida neta que el vidre esmolat havia obert a la tela. Va dirigir la mirada al primer soldat a parlar.


—Com els has vist?


—He seguit l’home de blanc quan ha vingut a avisar-vos de l’inici de la cerimònia, senyora.


El capità va quadrar les espatlles.


—Jo els ho he ordenat, senyora. No em fio d’aquesta gent.


—Ah —va deixar anar l’emperadriu, tranquil·la.


L’emperadriu va romandre pensativa uns moments.


—Què en sabem, d’en Li Huan?


Els guàrdies van arrufar les celles.


—Qui?


—L’atacant ha dit que en Li Huan era l’autor del crim.


—No ho sabem, senyora —un segon soldat parlava, ara. Era jove, i hauria estat massa jove uns anys enrere—. Però ens ha arribat una filtració, senyora. Informació sobre el pres...


—Oh... —va mormolar l’emperadriu—. I què deia, aquest secret?


El pit del petit soldat s’inflava, ple d’orgull. Va prendre aire amb les galtes enrogides.


—Es veu que és un noble de guerra, senyora. Fill d’una família enriquida durant aquests últims vint anys. Un guerrer a l’exèrcit de gran ferocitat.


L’emperadriu guardava silenci.


—Senyora, si us plau —va pregar-li el capità, enravenat al costat de la sortida—. Permeti’ns escortar-la lluny del perill. No pot romandre envoltada d’enemics.


Ella va tornar col·locar-se bé la màniga estripada.


—No han de ser els nostres enemics —va sospirar—. Pel bé dels dos pobles, no poden ser-ho. Hi ha d’haver pau.


—Però, senyora, esteu en perill...


—Afrontaré aquest perill, capità. Com milions de persones han afrontat batalla rere batalla d’una guerra eterna, somniant amb el dia en què es llevarien en un món en pau.


Silenci.


L’emperadriu es va alçar.


—Vull dirigir-me al poble —va decretar—. I digueu al rei que em dugui el tractat de pau.

 


* * *

 


Nevava.


Les volves queien blanques, etèries. Amagaven la negror de la ciutat, de la brutícia i la tristor.


L’emperadriu passa fred, abillada sols amb teles fines i deteriorades. Però es mantenia immòbil, dempeus davant la multitud expectant. El vent gèlid li tallava el rostre nu i li estirava el pentinat auster. El cel gris l’enclaustrava, la neu blanca s’arremolinava al seu voltant i el terra negre s’estenia sota la balconada fastuosa.


El rei va aparèixer al costat de l’emperadriu. Estrenyia el paper d’arròs amb els dits inflats. Ella no va mirar-lo.


—Iniciaré una investigació sobre l’incident de fa una estona —el va avisar.


—No! Si hi ha d’haver una investigació, la faré jo. Vostè no hi té cap dret.


—Era la meva vida, la que s’ha intentat segar.


—És el meu regne.


L’emperadriu va observar els rostres bruts i empolainats dels seus espectadors.


—Molt bé. Però, un cop trobeu l’home de la levita blanca, envieu-me’l.


—Quin home?


—El que ha organitzat l’atemptat. En Li Huan. Era a la Sala.


—Com ho sap, això? Jo no he vist ningú.


L’emperadriu va prémer els llavis.


—Doneu-me el document. I l’estilogràfica.


—Vostè no pot donar-me ord...


—Feu-ho.


Les dents del rei van grinyolar quan va oferir-li el paper d’arròs. Les teulades de la ciutat mudaven del gris al blanc. La nevada es va intensificar.


Amb un gest àgil, l’emperadriu va desenrotllar el tractat de pau i el va signar. El va alçar i el vent el va fer espetegar. La neu va esborronar-ne una mica el text estilitzat.


Va tornar la pau al rei. Va avançar i va recolzar les mans sobre la neu blanca, brillant i abrasadora. Va treure el rotlle on havia escrit el seu discurs.


Però no va veure-hi més que mots fútils. Va obrir els dits i va deixar que el vent se’ls endugués.


Va fitar els nens, amb el nas enganxat als vidres gebrats o amb els peus descalços enterrats en el glaç. Va mirar els adults, amb les esquenes erigides, plens d’esperança, vestits amb parracs i colors d’una altra època. Va esguardar els vells, tremolosos sota l’embat del vent gelat, desitjosos de reviure un passat de pau.


L’emperadriu va romandre en silenci, incapaç de trobar les paraules adequades.


La neu havia tornat el regne blanc.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]