Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3alljabegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Curial e Güelfa
Ficció
Inici:  Curial e Güelfa
“La bona dona, pel gran amor que sentia per son fill, no solament volia que es quedés sempre amb ella, sinó que a més es tingués per content amb la pobresa que son pare li havia deixat. La noblesa de cor, emperò, que es troba en molts homes pobres, també es va ficar en aquest, i ben aviat, ja en la seva infantesa, li va fer avorrir aquella vida. I veient que la seva mare no li donava cap solució, va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se’n a casa del marquès de Montferrat, que en aquell temps era un jove fadrí, el qual feia poc que havia heretat, a la mort de son pare, el regiment i senyoria de la seva terra. El marquès tenia una germana, una minyona de poca edat que es deia Güelfa.”
Capítol 1 L'atac
El nen estava esgotat pel llarg viatge per arribar a la casa del marquès de Montferrat. Una vegada allà es va presentar i li va dir al marquès que volia ser el seu escuder ja que el nom del marquès de Montferrat era conegut arreu del país perl seu honor i valor, i que havia vingut de molt lluny per fugir de la pobresa de la meva família. La germana del marquès, Güelfa li va preparar una beguda calenta, era hivern i feia molt de fred, i també un llit per a que es quedés aquella nit, al nen li va il·lusionar molt poder tenir un llit per a dormir, perquè ell mai n’havia tingut un.



Al dia següent es va llevar molt d’hora per causar una bona impressió al marqués i a la seva germana, volia ser educat per poder quedar-se ha viure casa seva. La casa tenia tres plantes, en la primera planta estava la cuina i el menjador,  al menjador hi havia una taula molt gran, i una llar de foc. En la segona planta estaven els dormitoris d’invitats i el de la germana del marquès, també hi havia un balcó que donava al riu. En l’última planta estava l’habitació del marquès, a la seva habitació hi  havia un llit molt gran i també un balcó que donava a les muntanyes que hi havien darrere de la casa, des d’on podia veure tots els seus dominis.



La germana li va preguntar si volia alguna cosa, quan de sobte, baixà el marqués cridant i alertant de l'atac dels enemics a les seves terres. El nen i Güelfa van cridar de terror i es van amagar sota les escales. El marquès i el seu exèrcit van sortir a lluitar, junt amb altres marquesos per defensar la seva terra. L'enemic va guanyar la batalla, on el marqués de Montferrat va perdre la vida, també van matar a Güelfa i van agafar de prisoner al nen.



La batalla va ser molt intensa i va destruir la casa per complet, l'exèrcit del marquès es va reduir a uns pocs afortunats, i totes les terres van ser dominades per l’enemic. Va ser una batalla molt important per al curs de la història del país perquè va perdre tot el territori del nord. L’enemic era una petita rebel·lió d’homes de les muntanyes del Pirineu que va anar agafant força i poder a mesura que avançaven. El seu líder Miquel Garcia, volia conquerir tota la Península Ibèrica i bona part del sud de França. Era un home que anhelva el poder i la dominació.



Al nen el van portar amb els altres presoners a una presó del nord del país. Van tardar tres dies per arribar, durant tot el viatge només va menjar un dia. Els van transportar encadenats els uns als altres de peus i mans, per a que no poguessin escapar. Quan van arribar a la presó el van ficar en una cel·la amb tres nens més de la seva edat, en Pere, l’Alfons, i en Joan. En Pere i en Joan eren d’un poble que estava molt a prop de la casa del Marqués Montferrat. Els dos nens havien perdut a la seva família en els atacs, l’Alfons era fill d’un comerciant que els homes de Miquel Garcia van saquejar i matar quan anaven de camí a Begur, una ciutat del nord de Catalunya.



Els quatre nens compartien un silenci que ho deia tot, tots tenien por, no sabien el que els esperava. Havien que fer treballs forçats,fer murs per prevenir atacs, i limpiar els camps de batalla de morts. I només menjaven un tros de pa amb formatge i un got de vi cada dos dies. Els presoners s’anaven morint pel fred de l'hivern del nord de Catalunya, també molts prisoners de classes més altes es morien de gana, com l’Alfons, que es va morir unes setmanes després d’entrar a la presó. Els nens de catorze anys estaven bastant afectats per la seva mort i cada vegada es preocupaven més per qui seria el següent.                

                  
 

Capítol 2 Una mala raxa.
El dia següent, el Pere, el Joan i el nen, mentres feien la seva feina habitual, que encara era treure cadàvers o netejar el camp i treure les males herbes, el Joan va veure a un nen de la seva edat més o menys, els hi va dir al Joan i al nen, (que es deia Daniel) i es van apropar i li van preguntar si portava gaire temps vivint allà, el nen que ja era tímit de persí no va gosar a parlar per si li feien algo, els tres amics li van dir que podia confiar en ells. El nen els hi va dir que ja feia cosa de tres mesos que portava vivint allà, als amics els hi va estranyar molt, perquè ells estaven allà desde que van néixer, i no l’havien vist en la seva vida, el nen els hi va respondre que es passava tot el dia ajudant a la seva mare cuidant la casa. Van estar una bona estona parlant, fins que un guardia que estava vigilant de que tothom feia la seva feina, els va enxampar i els hi va cridar l’atenció, el nen va marxar corrent, i mentres corria els hi va dir que es deia Carles i que vivia dos camins més avall al número dotze.



Quan els tres amics van acabar de treure tots el cadàvers, els guardies els van deixar marxar durant due hores, perquè després havien de ser a la seva cel·la per donar-lis de sopar.



Els nens van anar a veure al Carles, quan el van anar a buscar es van adonar de que totes o casi totes les cases eren noves i que ja no vivia la mateixa gent, semblava com si les haguessin restaurat, estaven veient molta gent desconeguda per ells. Quan van entrar a la casa del Carles es van quedar impressionats per com era de gran i el seu disseny, que era molt modern per ells, ja que estaven acostumats a la seva cel·la , la seva mare els va rebre amb molta amabilitat en la que els hi va donar molta alegria trobar a una famìlia feliç.



Quan ja només els hi queden deu minuts, van començar a despedirse i els hi van dir que si algun altre dia poguessin marxar, que els hi faran alguna visita, ara que ja saben on viuen.



Van arribar quan només els hi quedaven escassos dos minuts, però ja havien tancat la seva cel·la, i ells indignats, perquè ja sabien que els hi tocava, anar a una de les pitjors cel·les, sense matalàs ni finestres i els hi reduïen la quantitat de menjar, quan un guardia els va veure, els hi va fer una bofetada a cadascun i els va posar en aquella cel·la, el guardia se’n va anar sense respondre ni escoltar les seves queixes. Quan et posen en aquesta cel·la diferent, normalment hi estàs tres dies, si no has fet algo gaire greu, però si et passes, hi estàs més de dos setmanes.



Després d’aquells difícils tres, els hi va semblar s dies els tres amics van poder sortir d’aquella cel·la, quan van veure la llum per primera vegada, els hi va semblar com si els hi estiguessin enfocant amb una llum directament a la seva cara. La feina que van haver de fer va ser transportar pedres d’un lloc a un altre per fer una escola molt gran a l’entrada de la ciutat, aquesta feina la van fer durant set dies, després van fer una altre que consistia en cuidar un hort i treure les males herbes i l’altre en cuidar bestiar.



A ells els hi van canviar l’horari i ara havien de treballar deu hores  en lloc de les vuit que feien abans, a més de treballar més, això no els hi permetia anar a veure el seu amic Carles.



El Pere li va preguntar a un guàrdia si un dia treballaven dotze hores en lloc de deu i el dia següent en feien vuit, cosa que ja sabien la resposta, però s’havia d’intentar per part d’ells. El guardia els hi va deixar, perquè confiava en ells i savia que no havien fet res dolent, però els avisà de que arribessin a l'hora, perquè sinó se li cauria el pel.



Els tres amics li van agrair i se’n van anar.
 

Capítol 3 Salvació
Quan van sortir de la presó, van notar una sensació de llibertat, en que no havien notat mai tant fort. Van anar directes a veure el seu nou amic Carles. Van quedar a casa seva i després se’n van anar a fer un tomb al voltant del poble, allà van començar a parlar sobre com li anava la vida on estava abans, si tenia més família per allà o si li agrada més estar aquí o on vivia abans.

Ell va respondre a totes les preguntes, deia que era més bonic aquest poble on estaven, que no pas on vivia abans, però allà es sentia molt bé amb la gent que hi vivia, perquè tothom coneix la seva família i el cuidaven molt, i amés hi tenia família, hi havien els seus avis, els tiets i els seus cosins, però ells també van haver de marxar abans que ell, perquè estaven una zona en la que hi havien més conflictes, la gent anava més estresada, etc.

Llavors el pobre Carles es va posar a plorar per recordar aquells moments que havia viscut amb els seus familiars, que ara no sabia on eren.

Nosaltres vam haver de consolarlo i prometere que quan tot s'hagués acabat l'ajudaràn a buscar als seus familiars. Quan van acabar de fer el tomb pel poble, només queden deu minuts perquè estiguessin a la presó, es van despedir del seu amic i van marxar corrents per arribar algun minut abans perquè algun altre dia els poguessin tornar a deixar marxar.

Quan van arribar el guardia que els va deixar marxar els hi va guinyar l’ull i els va tornar a tancar a la seva cel·la.

Els tres amics, recordaven les històries d'en Carles, tots estaven d’acord que havia viscut un mal moment. A continuació els tres amics van començar a recordar la seva vida abans d’entrar a la presó per els atacs del enemics. Tots es van ficar a plorar, estranyaven als seus familiars, i no savien si estan morts o encara estaven vius.

Pel matí van continuar transportan pedres per poder ampliar la presó, no hi havia suficient espai per als nous presoners de guerra que anava agafant l'exèrcit de Miquel Garcia. Havien sentit que l’enemic ja havia arribat fins a València, i que havia conquerit tota Catalunya, bona part d’Aragó i el sud de França fins a Lyon. Castella i Portugal estan preparant les seves ciutats i pobles per una possible invasió, mentrestant França està movent les seves tropes que estaven situades al nord per una possible atac de l’imperi de Gran Bretanya.

Mentrestant els tres amics intentaven no morir en aquella presó. Els tres havien pensat escapar d’aquella presó i quedarse a viure a casa de Carles, però no sabien si la seva família anava a acceptar a tres presoners, que estarien en constant captura, en la seva casa. La seva altra opció era espera a que el domini de Miquel Garcia s'acabés, però això podria passar d’intre de dos, cinc, vint o cent anys.

A la seva visita a casa de Carles li van preguntar si els acceptarien en la seva casa, en Carles va contestar que sí sense dubtar.

Al dia següent van continuar fent les seves feines habituals, aquesta vegada els havia tocat netejar un camp de batalla al nord del país on els Aragonesos amb les seves ultimes tropes van intentar atacar l'exèrcit de Miquel Garcia sense aconseguir ninguna cosa. Quan van acabar aquella feina van tornar a la presó, i sense que el guardia se donés conte s’havien escapat d’aquella presó. Van anar directes a la casa d’en Carles. La seva família els van acollir molt bé i amb molta il·lusió. Dormirían en el sótano, per a que els guardies no els descobrissin.

Van passar setmanes, i els guàrdies de la presó van parar de buscar als tres amics. Havien sentit noticies que, amb l’ajuda de Portugal, Castella havia recuperat tot el territori d’Aragó i que havien alliberat València. Els tres amics es van ficar molt contents d’aquesta notícia, perquè això significa que el domini de Miquel Garcia en la Península estava molt prop d’acabarse. L'exèrcit enemic s’havia concentrat més en França, i havien arribat fins a París.

Al cop de unes setmanes els tres amics estaven totalment integrats en la familia d’en Carles, que consistia de la seva mare, la seva germana i el seu avi. El seu pare havia mort en els atacs de l’enemic.

Després de dos anys els Castellans, Portuguesos, Valencians i uns quants Catalans havien expulsat l’enemic fins la ciutat de Marsella, conquerint tots els pirineus i el sud de França. Catalunya va expandir-se fins a Marsella, i Castella va expandir-se fins la ciutat de Bordeus. El domini de Miquel Garcia es va concentrar en una petita part del pirineu, d’on originaven els seus dominis, i va nombra aquesta petita regió aïllada com Andorra.   

Això significa que les tres amics ja no tenen cap perill en caure en mans de l'exèrcit de Miquel Garcia i eren lliures de qualsevol amenaça.

Els tres amics van començar una vida nova, aconseguir un treball i formant una família en aquell poble.                          
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]