Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3amnbegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
El que no saben
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 la primera de moltes
Això li va estranyar ja que va estar més d’una setmana fora de casa, no per la seva voluntat, per treball. Encara que ell sabia anglès, no es va entendre gaire bé amb els clients.

Per fi va arribar a la seva llar, Afganistan.

Un lloc pobre. Brut. Humit. O així es com vosaltres ho penseu.

Per en Li Huan era perfecte.

A ell li encantava el seu treball, donaria la vida pel seu poble, encara que no ho entengueu, tot va molt lligat.

Us estareu preguntant que feia un afganistà a Washington, oi? Clarament alguna cosa de treball, però, què exactament? Si us ho explico ara, no tindria gaire gràcia, així que més endavant us ho deixaré caure.

El seu viatge a Estats Units va estar diferent a altres als qual va assistir.

El primer dia que va arribar, va anar-se’n a l’hotel directament, estava exhaust. Com que ja era de nit va anar a dormir. Al dia següent en Li Huan tenia que anar a una reunió molt important, però, abans d’entrar per aquella porta tan gran, marró, que feia tan soroll, va tenir una trucada molt inesperada, provenia d’Afganistan.

Un cop va penjar, va marxar corrents cap a l’hotel i va obrir l’ordinador per revisar el que li havien comentat. No ho trobava, estava suant, creia que acabaria mort, no sabia que pas fer. Va intentar trobar solucions, però no ho aconseguia. Va fer bastantes trucades, però ningú no li contestava.

Va decidir deixar-ho i es va quedar a l’hotel fins que el truqués el numero que estava esperant.

Al mati següent va mirar el telèfon i va veure un numero marcat, no era el que estava esperant, sinó, un desconegut. Ell estava tant nerviós que va trucar al número desconegut set vegades, i res, ninguna senyal de vida, fins i tot, va arribar a pensar que tot era una broma.

Van passar els dies restants, fins que va tornar agafar el vol per anar a Afganistan.

Ja sabeu, com va començar tot, neu blanca, sense cap brutícia, llavora’ns va entrar a casa. Recordeu la xemeneia de la qual fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel?

Doncs que ell recordés no havia deixat la xemeneia encesa abans de marxar, es va sorprendre, encara que, no li va donar massa importància, el que ell no sabia es que tenia una visita del qual ell ni esperava ni volia tenir.

Va col·locar les claus, les va girar poc a poc sense fer massa soroll, va empènyer la porta suaument, i va obrir.

No va veure a ningú, ninguna llum encesa, nomes apareixia el reflexa del foc amb el terra.

Amb el terra? Ell tampoc ho entenia, es va apropar i ja ho va veure més clar. El terra estava ple de sang. En aquell basalt hi havia un paper mullat, amb les lletres corregudes, on hi havia escrit la paraula: “sang”.

Aquesta paraula li va afectar pel simple fet de que per ell significava molt. Des de petit veia sang als carrers, a les parets, a l’escola... fins i tot a casa. Però des de que el seu pare va abandonar a la poca família que li quedava, ja no en va veure molta més. Això era perquè ell era un assasí.  
Capítol 2 Sense motius
 

Com ja sabeu, en Li Huan va anar a Washington. I us vaig dir que va ser per treball, i no, us he estat mentint, era per una raó molt més important.

Us enrecordeu d’aquella trucada que va estar esperant? Doncs bé, aquella trucada estava relacionada amb la seva germana.

Ella, la Mi Nia, portava mesos desapareguda, senzillament portava mesos segrestada, i ningú sabia els motius dels quals ho estava, encara que en Li Huan ja tenia sospites.

Va anar a Washington per resoldre-les totes, exacte, ho tenia, qui la va sagrestar era qui ell pensava, el mateix home que va segrestar al pare i va obligar a dir-li als seus fills que els abandonava. Tot això ho va esbrinar a Washington.

Si tornem enrere, a la situació en la que estava en Li Huan, un cop va agafar el paper impregnat de sang, el va girar, i darrere va veure que hi apareixia un número de telèfon. Seguidament va marcar-lo i va clicar al botó de trucar. Una veu, greu, com a la d’un fumador, va contestar. Aquest, li va dir que si volia saber on estava localitzada, havia d’anar a Barcelona, i havia de portar amb ell, a part de l’equipatge, 500.000 euros en efectiu, els quals ell no tenia.

Va estar treballant les 24 hores del dia durant una setmana sencera. Estava esgotat, però ja tenia tot el que necessitava.

Ja estava a l’avió de camí a Barcelona, estava molt nerviós però feliç per poder veure a la seva germana, o això creia ell.

Va arribar allà, on aquell home li havia dit que estigués, a un garatge privat ben a la vora de la sagrada família a les 7 de la tarda.

Tot li va semblar molt estrany i incòmode. Es va posar dels nervis quan va entrar al garatge, i va veure a l’home, el qual ell creia que era el que havia estat parlant les hores anteriors, i estaven dos homes més amb armes agafant al seu pare i a sa germana del coll. Va entendre massa ràpid la situació. Només entrar va començar a plorar, ja que no veia el seu pare des de feia anys i a la seva germana des de feia uns mesos. Va intentar calmar-se i aquell home tan prim, alt i amb cara de mala foia se li apropà a en Li Huan i li digué: tens els diners? Si no és així, a aquests dos no els tornaràs a veure més.

En Li Huan, sense dir res, va deixar la bossa amb tots als diners al terra. L’home, es va apropar i li va ordenar que la obrís per veure clarament els 500.000 euros presents. I allà estaven, els va agafar i es va dirigir cap als seus familiars. A continuació va empènyer a la Mi Nia cap a en Li Huan, però, no va fer el mateix amb el seu pare. Aleshores va dir: el tracte era que em donaves els diners per trobar-te amb la teva germana, i no amb el teu pare, així que... El va disparar, després del soroll de la bala, lo únic que s’escoltava era un silenci, d’aquells que sembla que el món hagi parat de cop.

Després de lo succeït, els tres homes els quals no coneixem el nom, van agafar el cotxe i se’n van anar amb la bossa. En canvi, en Li Huan i la Mi Nia es van quedar allà, paralitzats sense dir-se res entre ells. Aquests dos es van apropar al cos mort del seu pare, ja quasi no el reconeixien, portaven tants anys sense veure’l... De sobte la Mi Nia es va fixar en la butxaca del pare, hi sobresortia una cosa blanca, semblava un paper, així que el va agafar.

Dintre d’ell hi posava una altra paraula, com aquella que en Li Huan va trobar a casa seva. Aquesta li va afectar encara més que l’altre, era una paraula que el pare sempre els hi deia abans de que el segrestessin, allà posava: Riu. Ni la Mi nia ni en Li Huan entenien res, perquè aquells homes no havien tret aquell paper de la butxaca, l’havien vist? Havien sigut ells els responsables del paper a casa d’en Li Huan? No entenien res, van trucar a la policia per que s’emportessin el cos, i ells van trucar 50 vegades al telèfon d’aquells homes que van matar al seu pare, però ningú mai atenia les trucades.

En Li Huan i la Mi Nia, li van explicar tots els detalls a la policia i ells no entenien molt bé tot, com, per exemple, perquè si el carnet posava que vivien a Afganistan, que feien a Barcelona, tots dos sols, i com havien arribat fins allà.

Eren preguntes que es feien i no tenien resposta. Però una cosa tenien segura, algú anava darrere de tot allò, i tenien que descobrir-ho abans de que hi haguessin més morts.

Capítol 3 La incògnita
Al matí següent, els dos germans van seguir sent interrogats per molta gent i molts periodistes que també volien saber el que havia succeÏt. Aleshores van decidir explicar-ho davant de tothom. Van presentar-se a un jutjat on s’hi trobaven molts presidents de gairebé tot el món, i moltes altres persones importants. Tots es van quedar bocabadats amb la història explicada.

Aquell mateix dia, els agents van portar-los a un lloc on hi havien pantalles enormes i s’hi veia tot: carrers, carreteres, platges, gent caminant.... i allà, creien que podrien ajudar-los a trobar a aquells assassins.

Amb moltes hores, dies i setmanes de búsqueda, els van localitzar.

Van agafar-los, i els van portar seguidament a comissaria. Unes hores després, havent-lis fet les preguntes necessàries, els van portar al jutjat. Allà estaven la Mi Nia i en Li huan, on van testificar tots els actes. Ells al principi deien que no havien fet res, que no tenien res a veure amb tot el que deien. Però tenien pistes i gravacions de lo que va passar aquell dia al garatge. Ho tenien tot perdut, no tenien cap escapatòria.

La Mi Nia i en Li Huan, en el jutjat no van parlar gaire, només van dir que volien saber perquè van fer tot el que havien fet. Però aquests no els hi van voler respondre.

A l’acabar el jutjat, els van posar a la presó. En teoria havien d’estar 50 anys, però com que no volien explicar la raó de tot el que va ocórrer, havien d’estar en cadena perpetua.

La Mi Nia i en Li Huan, necessitàven saber-ho, no es podien permetre que no els hi diguessin la veritat, i menys havent matat al seu pare.

A l’endemà, els dos germans van anar a veure’ls per parlar.

Mentre es dirigien cap a la sala de visites, un dels guàrdies els van anar a buscar. No estaven! El guàrdia va entrar a les habitacions dels acusats i va veure que van fer un forat al terra. No ho veia normal, com ho havien fet?

Aquest es va dirigir als visitants i els hi va dir que havien fugit. Els dos germans s’ho esperaven bastant, ja que creien que eren capaços de fer qualsevol cosa després de tot.

Al sortir de la presó, van veure marques de les rodes d’un cotxe, el qual es veia que anava amb molta pressa. Van decidir seguir les marques amb el cotxe d’en Li Huan.

Van anar a parar a Badalona, 20 minuts de distància. Van baixar del cotxe i van començar la seva búsqueda. Van decidir buscar-los en llocs on no hi hagués quasi gent, ja que lo més normal era que ningú els pogués veure.

Van entrar a un garatge, on van trobar una furgoneta que els hi era molt familiar. Van entrar, i van trobar als assassins estirats al terra amb taques enormes de sang. I al costat van veure a la seva mare. Era d’ella la furgoneta i gràcies a ella tot havia acabat per sempre, però, no entenien que feia allà.

Els hi va explicar que es va voler unir amb ells per poder matar-los, i així ho va fer.

Els hi havien fet una trampa i ells mateixos van caure en ella.

La mare, per haver matat a aquelles persones, va haver d’anar a presó, però, ella estava orgullosa del que va fer, va salvar la vida dels seus fills.

Va estar allà 20 anys, encara que ells sempre anaven a visitar-la.

Quan va sortir, en Li Huan havia mort dos mesos abans, ja que va agafar una malaltia molt greu. I la Mi Nia, seguia amb la seva vida i es va unir molt més que temps enrere, amb la seva mare. 

Poc després, la mare també va morir, però abans de fer-ho, li va fer una carta, amb l’explicació de l’assassinat del seu pare, 20 anys enrere, encara que, la Mi Nia va decidir no obrir-la. Creia que si havia pogut viure sense saber la veritat 20 anys, podria fer-ho 20 anys més.

A vegades és millor no saber res, la veritat pot fer mal.











 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1280
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  409 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  87 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  56 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  87 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  96 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]