Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
neusriangel
IES Sa Colomina - Eivissa. Eivissa
Inici: La Bruixa
Puc veure els teus ulls.
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Capítol 1. Pripiat.
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Aquesta és la llegenda que em va contar un amic de la facultat i que em va fer partir el 1960 cap a Pripiat, un petit poble situat a la costa nord d’Irlanda, amb un característic ambient lúgubre i mel·lancòlic que complementava amb el folklore Lovecraftià. Em trobava asseguda al seient del tren que es dirigia cap aquest poble, donant constants colps amb el cap, fruit de la meva somnolència. Al cel es divisaven núvols matiners d’una foscor intensa, que tenyien els meus ulls d’un gris més apagat, i que complementaven la meva cabellera castanya, caient sobre la meva pell blanca i cos prim. Al poc temps, vaig arribar al meu destí, i mentre caminava cap a la posada, observava les múltiples cases de fusta vella separades entre sí, i l’absència de vida al voltant transmetia depressió a qualsevol visitant. Ja a la posada, feta del mateix material antic amb aura fosca, vaig dirigir-me a la petita vella derrere el mostrador:

-Perdó, vaig fer una reserva unes setmanes enrere - vaig dir amb veu suau. Sóc na Carol Highsmith.

La vella va treure un llibre cobert de pols de baix l’escriptori, i el mirà detingudament durant uns instants.

-Ah, sí! - va balbusejar amb veu ronca. Sento comentar-li que haurà de compartir habitació amb una altra persona. És una noia molt maca, que fa temps que s’hospeda aquí. No la molestarà ni interferirà en els seus assumptes.

-No hi ha cap problema, – digué apressament, amb un somriure conciliador – hi seré molt dins de l’hostal. I com es diu?

De sobte, vaig sentir l’aire fred corrent pel meu cos en obrir-se la porta, i en girar-me, vaig poder veure a una dona d’estatura alta i complexió forta, però que transmetia una amabilitat que poques vegades havia pogut sentir.

-Bon dia! – va saludar ella. Veig noves cares a l’hostal, qui és vostè?– Em va preguntar.

-És una nova inquilina, conviurà en la mateixa habitació que tu - va contestar l’anciana per mi. Esper que no et molesti.

-En absolut! Serà un plaer- va dir amb una amabilitat encantadora.

-Igualment - vaig contestar amb timidesa.

Tot i que ens acabàvem de conèixer, el seu somriure i actitut encantadora em transmetien una comoditat i confiança que poques persones aconseguien fer-me sentir. Amb la mà, em va guiar cap a la nostra habitació, mentre el soroll de les meves maletes provocava un petit sacsejament que es mesclava amb les passes de la meva nova companya. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que no li havia preguntat ni el seu nom i, amb les paraules a la boca, em va tallar:

-On està la meva educació? Ni tan sols li he preguntat el seu nom - va exclamar animada.

Vaig tardar uns instants a reaccionar; era com si m’haguès llegit la ment.

-No fa falta que em tracti de “vostè” - vaig puntualitzar. Sóc na Carol Highsmith, sóc estudiant d’antropologia, de la Universitat de Bèlgica, i tu?

-Jo m’anomeno Esmeralda, Esmeralda Presanta.

Em vaig fixar, curiosament, que el seu nom definia el color dels seus ulls, que adquirien una tonalitat brillant baix la foscor de la posada, sols il·luminada per la tènue llum de les espelmes que reposaven als costats de les parets.

-Què t’ha portat a Pripiat?- Va preguntar amb cordialitat.

-He vingut perquè he escoltat parlar del monstre d’una llegenda.

De cop, la seva expressió es va tornar més sèria, i va mostrar molta més curiositat en mi.

-Quina llegenda?

-La de l’Ater, aquesta criatura que últimament ha causat tants d’assassinats, o és això lo que diu la gent. No he pogut aguantar la meva curiositat i he vingut a passar uns dies aquí.

Vam estar uns segons en silenci.

-Escolta una cosa, - va rompre la nostra mudesa – no és el que tu penses…

Justament, en aquell moment va passar un home corrent al nostre costat, i n’Esmeralda va cridar-lo, fent que s’aturès.

-Senyor Torres! On va?

L’home es va girar, inquiet.

-Oh, hola senyora Presanta. Perdoni, vaig amb pressa.

Em vaig fixar en els cabells canosos d’aquell senyor, i en el seu cos esquàlid, però que transmetia una força de voluntat indestructible. Però el que més em va cridar l’atenció va ser l’enorme escopeta que duia baix el braç, donant-li un aire perillós, de respecte.

-Perdoni, - vaig interrompre – qui és vostè?

-Bruno Patricio Torres- va contestar estrenyent la meva mà.

Vaig dubtar de preguntar-li el següent:

-Si no és impertinent… què fa amb aquesta escopeta?

-Ah! - va exclamar – Això és perquè m’han avisat fa tan sols uns minuts que hi ha hagut una altra víctima del monstre - va fer un petita pausa – l'Ater. I el penso matar.

I, amb un moviment de capell, es va despedir, tornant a portar la seva marxa accelerada.

Sense parlar, Esmeralda i jo vàrem retornar la nostra caminata cap a l’habitació amb una inexplicable tensió, i en arribar em vaig limitar a desfer l’equipatge, sense intercanviar paraula.

-Si em permets, - va dir a la fi – surt un moment.

I sense dir res més, va abandonar l’habitació, deixant-me sola, amb una extranya sensació d’incomoditat.

 
Capítol 2 La Bèstia


Em trobava a la biblioteca municipal, era de nit, i fullejava un llibre a una rústica taula envoltada d’ innumerables prestatgeries que eren tan velles com el moble. Aquell llibre em l’havia recomanat el llibrer, que no desentonava amb la vellesa del lloc en el qual em trobava, quan li vaig preguntar sobre les bèsties d’aquell lloc.

-Tenim un bestiari de quan es va construir la biblioteca - va dir-me – potser et serveix.

Així que vaig anar a agafar el llibre. Aquell totxo contenia nombroses històries, totes elles terrorífiques, però en destacava una: La història de l’Ater. Una bèstia amb un aspecte de llop negre, de gran altura, que s’alimentava dels intestins d’infants. Era una de les més velles històries de Pripiat, i també una de les més conegudes

-Potser – vaig pensar en veu alta - hauria d’emportar-me aquest llibre.

De sobte, vaig escoltar un petit soroll darrera una de les prestatgeries.

És vostè, llibrer? – vaig preguntar sense rebre resposta – Em podria portar aquest llibre? – seguia sense resposta. Una sensació de calfred va envair el meu cos. No s’escoltava res, sols els lleus colps de les branques xocant contra la finestra a causa del vent.

Vaig intentar restar-li importància i tornar a la meva lectura. Fou en aquell moment quan vaig adonar-me que algú, amb un rostre ombrívol i fantasmagòric, em vigilava des de la finestra, protegit per un mantell d’obscuretat que el mantenia en l’anonimat

Durant un segons no vaig poder reaccionar, fins que vaig sortir del meu tràngol i vaig preguntar:

-Qui és vostè?

Aquella cosa, quan li vaig parlar, corregué d’on es trobava, desapareixent. Instintivament, sense saber ben bé perquè, vaig seguir-lo, sortint veloçment de l’establiment, ignorant al llibrer.

Vaig tenir sort, doncs, vaig poder observar a aquella cosa des de lluny.

Vaig córrer rere ella, intentant no perdre-la de vista enmig de l’opaca foscor, fins que vaig arribar a una zona plena d’arbusts en mig del bosc. Aquella cosa s’havia amagat darrere alguna planta, però no sabia quina.

De sobte, va aparèixer una petita llum que destacava, notablement, en la penombra. Era ella, la bèstia, que em vigilava amb cautela rere un matoll, sense saber molt bé per què, amb el cor que m’anava a mil i la respiració tallada, vaig dir:

-Puc veure els teus ulls.

Un terrible silenci regnà, i de mi no va sortir cap altra paraula.

Durant uns minuts, que em semblaren interminables, vaig mirar aquells ulls color esmeralda que em transmetien una increïble sensació de comoditat, que feia que s’anés apagant la temor que patia.

Però, el silenci es va trencar quan vaig notar que, lentament, la bèstia anava apropant-se. No em vaig moure, i vaig seguir mantenint la mirada tranquil·la.

Aquesta cosa tenia un pèl negre com el carbó, i una alçaria molt major a la meua, però, fins i tot la seva extra similitud a la del llop, aquella bèstia no transmetia ni el menor aire d’hostilitat ni maldat, sinó que semblava dòcil, quasi amable.

Es va atracar a mi, molt a poc a poc. Vaig posar una mà sobre el seu fosc pelatge, que va resultar ser increïblement suau.

Era ella, era la bèstia, però això no va despertar cap por en mi. Ens estiguérem mirant als ulls durant una estona, no sabria dir quan. Era bella. Sí, era bella, especialment els seus ulls.

No obstant això, el meu tràngol es va veure interromput pel soroll d’un crit llunyà.

-Aquí! He vist a la bèstia!

Aleshores, aquella cosa reaccionà, i sortí corrent, perdent-se entre els densos matolls.

Quan se’n va anar, em vaig dirigir ràpidament cap a on s’ubicaven els crits, guiant-me per ells i, en arribar al lloc del fets, vaig poder veure una gran quantitat de gent reunida al voltant d’un boix, però aquest estava en el sòl, inert, cobert de sang, i el senyor Patricio es trobava al seu costat, vociferant injúries cap a les multituds.

-L’he vist! L’he vist amb els meus propis ulls! Era la bèstia! La bèstia!

S’escoltaren crits de temor i sanglots camuflats entre els murmuris incessants.

-Us jur que l’he vist – continuava ell.- I just l’he vista, mentre trossejava aquest pobre boix, he cridat, i la bèstia ha fugit. Però tranquils, promet dur el seu cap aquí, davant valtros.

Vaig sortir d’allí el més ràpid que vaig poder, no podia seguir escoltant allò.

La bèstia existia, la havia vist fa pocs minuts, o almenys havia vist alguna cosa que se li semblava molt. Però, quan el senyor Patricio cridà, ho va fer perquè va veure a l’Ater, però en aquell moment estava amb mi. Doncs, això significava que allò que vaig veure no era l’Ater? No, no podia ser, ja que era igual que en els dibuixos del bestiari, però llavors, per què?

Sense adonar-me’n, vaig arribar a l’hostal, i vaig decidir aclarir-me la ment, deixar de pensar, vaig pujar a la meva habitació.

Quan vaig entrar, n’Esmeralda es trobava asseguda al seu llit, llegint un llibre.

-Hola – em saludà en entrar.

-Hola - vaig repetir amb una expressió amable encara estant en xoc.

Em vaig limitar a ajeure’m al llit i mirar el sostre, fins que n’Esmeralda em parlà:

-Un dia ocupat? – Ho preguntà estranyament vergonyosa.

-Sí, bastant. Acab de tornar del lloc on s’ha trobat un boix mort. Es creu que l’ha matat la bèstia.

N’Esmeralda es quedà callada, i la seva expressió semblava trista.

Ja... – fou l’únic que digué.

Vam estar uns instants en un incòmode silenci, que es va rompre quan, impulsivament, vaig deixar escapar un pensament.

-Però... no crec que hagi estat la bèstia

De sobte n’Esmeralda em mirà perplexa.

-Per què?

Vaig dubtar si dir-li que havia estat amb ella quan el crim havia succeït, però vaig optar per callar-me.

-No sé, és una intuïció.

El seu rostre semblà il·luminar-se.

-De veres penses això? – s’atracà a mi i m’agafà la mà.- De veres?

Semblava feliç, il·lusionada. En notar la seva mà i la meva, el meu cor començà a bategar amb més rapidesa. La seva pell era suau i vaig poder fixar-me en la seva preciosa cara i ulls esmeralda.

-Sí – vaig amollar – sí ho crec.

Va somriure. Era adorable i va fer que, involuntàriament, somrigués. Així estiguérem alguns minuts, fins que ella digué:

-Crec que és hora d’anar a jeure. Possiblement, surti abans que et despertis.

-On vas? – Vaig preguntar curiosa. Em mirà amb ternura.

-A una banda que està un poc lluny, no vull avorrir-te amb les meves explicacions.

Vaig assentir.

-Doncs, fins demà – vaig dir.

-Bona nit.

En acotxar-me vaig sentir una felicitat que m’envaïa per moments, fins i tot va fer que deixés les meves preocupacions de costat.

 
Capítol 3 Ulls color esmeralda
Em vaig aixecar amb els primers raigs de llum que entraven per la finestra, obrint els ulls lentament mentre m’acostumava a la lluminositat de l’habitació. En girar el meu cos cap al llit de la meva companya, vaig poder comprovar que no hi era, i vaig recordar que la nit anterior Esmeralda em digué que quan jo despertés, se n’hauria anat.



En sortir de l'habitació, disposada a esmorzar, em trobà repentinament amb en Patricio, que duia una escopeta baix el braç i una mirada decebuda.



-Bon dia - vaig saludar-lo - on va vostè?

-Bon dia - digué també - l’informo que penso acabar avui d’una vegada amb la bèstia - es va dibuixar un somriure malèvol en el seu rostre.



I marxà sense dir res.



Aleshores, aquells pensaments del dia anterior varen tornar al meu cap.



-La bèstia…-Vaig xiuxiuejar per a jo.



Va ser quan em vaig enrecordar del bestiari. No havia arribat a treure’l de la biblioteca. Vaig canviar els meus plans d'esmorzar i me’n vaig anar directament a la biblioteca, moguda per un impuls curiós.



En arribar, li vaig demanar al senyor si em podia emportar el llibre d’ahir i no va posar objecció.



Quan vaig tornar a la meva habitació, vaig procedir a observar l’apartat en el qual parlava de la bèstia més detingudament. Aparentment el seu hàbitat natural era en les profunditats del bosc, transitant per diferents coves en canviar l’estació.



Un fort sentiment de valentia es va apoderar de jo i, decidida, em disposà a dirigir-me al bosc amb la intenció de desentranyar tot el misteri d’una vegada per totes.



Vaig caminar amb pas ferm durant diversos minuts, i se’m va dificultar superar la vegetació del bosc, que cada vegada es feia més densa, però per fi vaig arribar a on pretenia. Després d’un llarg recorregut i una caminata extenuant, trobà el que pareixia ser el peu d’una minúscula muntanya, i en ella s’apreciava una petita cova.



Era molt probable que en aquella cova s’hallés el que volia trobar, no havia perdut l’esperança.



Em vaig atracar lentament a aquesta i, en mirar el seu interior, no pogué veure gaire bé res a causa de la carència de lluminiscència.



-Hola? - vaig cridar dins la cova - Hi ha algú?

Ningú ni res va respondre, i tampoc vaig escoltar el menor soroll.



Vaig suspirar. Segurament estava fent el ridícul ara mateix, així que em vaig disposar a anar-me’n, però en girar el meu cap cap a l’exterior, davant meu va aparèixer el senyor Patricio.



Em vaig sobresaltar en veure’l.



-Oh, hola - li vaig dir. Què fa vostè aquí?

-Bon dia de nou, senyoreta - va amollar amb una serenitat preocupant. Crec que jo podria fer-li la mateixa pregunta.



-He vingut a investigar pel bosc.



-I a què es deu això?

-Vull trobar a la bèstia.



La seva mirada va canviar a una més desafiant, però sense mancar d’egolatria.



-Aquest, senyoreta, és el meu treball. La bèstia és perillosa, podria ferir-la, per això he de matar-la.



Em vaig quedar callada uns instants, reflexionant si hauria de parlar o no.



-Sabia vostè que es diu que, si es beu la sang de l’Ater, s’aconsegueix la juventud eterna? - Vaig dir finalment.



El senyor Patricio va estrènyer les dents, i aquesta vegada em va mirar amb recel.



-No, no ho sabia. Però, per què ho diu?

-Ho vaig llegir en un bestiari abans de venir aquí. Em va parèixer curiós.



Ell seguia mirant-me amb recel.



-Serà millor que marxi, senyoreta. Això pot ser perillós.



-Deixi de dir-me “senyoreta”, tenc nom. I no pens anar-me'n.



-Pot ser que vostè estigui insinuant alguna cosa?

-Només em pareix estrany que vostè veiés a la bèstia ahir.



-I per què? - Un latent empipament estava surgint en ell.



-Perquè, quan vostè va cridar… - vaig fer una breu pausa - jo estava amb la bèstia en aquell moment.



Súbitament, aixecà la seva arma amb una increïble rapidesa, i em va apuntar amb ella sense cap inconvenient.



-Vas veure a la bèstia?

-En efecte - vaig respondre, intentant mantenir la calma.



-Sap on està?

-No - es va fer un petit silenci. Baixi l’arma.



-Crec que sap molt bé que no puc fer-ho. Va, diga-ho ja, sap perfectament què està passant aquí.



Vaig agafar aire per poder parlar, tractant de no tartamudejar.



-Vostè és qui ha estat causant els assassinats, i tot amb la fi d’atreure a l’Ater i poder matar-la per beure la seva sang i aconseguir la joventut eterna. M’equivoc?

Patricio va somriure.



-És vostè molt més intel·ligent del que jo creia, però em temo que no ha estat molt bona idea contar-ho aquí, enmig del bosc, i amb una arma apuntant-la.



-No sóc tan estúpida de fer això sense un pla.



-Com? - Va inquirir amb visible preocupació.



-Tot el que li acab de contar ho he escrit en un paper i li he donat a la recepcionista abans de dirigir-me aquí. Li vaig dir que si en dues hores no tornava, que ho obrís. Admet que no estava molt segura de la meva teoria, però ara que vostè me l’ha confirmat, quan la recepcionista vegi que no venc, es descobrirà tot. Si vostè em mata el seu pla se n’anirà en orris, però si em deixa amb vida encara hi ha una opció que pugui escapar del poble. Patricio va empal·lidir, i la seva escopeta tremolava davant meu.



Encara que hagués tramat aquesta trampa, seguia tenint por del que podria passar. Intentava parar el tremolar de les meues mans, i reprimir el nus que se m’estava formant al coll.



Un somriure malèvol i nerviós es formà a la cara d’en Patricio.



-Has superat les meues expectatives, senyoreta. Però em sap greu dir-li que ha fallat. La pens matar ara mateix i fugir directament. Possiblement torni d’aquí uns anys, amb un aspecte diferent per reprendre la meua búsqueda. Així que només em queda dir-li una cosa: ves a l’infern!

La punta de l’escopeta apuntava al meu cap. Estava pertificada, sense poder creure que aquest fos el meu final.



Fou llavors quan una ombra saltà de dins de la cova, i es va abalançar sobre l’assassí. Era l’Ater.



Havia aconseguit tombar al Patricio, i li rugia en la cara mostrant la seva aterradora gargamella.



Seguia immòbil, mirant aquella escena. A la fi la bèstia si es trobava a la cova, havia estat allí tot el temps escoltant la nostra conversa, i m’havia salvat. Seguia rugint al Patricio, a mil·límetres de la seva cara, mentre ell sanglotejava i demanava clemència.



-Para! - vaig cridar-li.



La bèstia es girà cap a mi i clavà la seva mirada en els meus ulls.



-Si el mates, et culparan i no servirà res el que hem fet. Seria millor que l’entreguéssim a les autoritats.



La bèstia seguia mirant-me, indecisa. Moments després apartà l’assassí, i procurà allunyar-se lentament, endinsant-se en el bosc.



-Espera! - vaig tornar a cridar, i la bèstia em va tornar a mirar. Els teus ulls brillen en la foscor i no em crec que no hagis obert els ulls en tota la estona que duem aquí.



A més, l’interior de la cova estava molt fosca, cosa que hagués fet que es notessin encara més - la bèstia anava atracant-se mentre parlava. Així que el que abans estava allí dins no eres tu, o almenys no era la teua forma de bèstia - les nostres cares estaven a uns centímetres de distància. Veritat, Esmeralda?

El silenci regnà uns instants. Aleshores, la bèstia començà a apetitatar-se, el seu pelatge va anar ficant-se dins de la seua pell, i la seua fisonomia va anar semblant-se més a la d’un humà. Davant meu ja no estava la bèstia, sinó el cos nu de n’Esmeralda.



Ràpidament vaig apartar la cara en veure el seu cos nu.



-Has pensat en fer-te detectiu?

Aquella broma és el primer que va amollar per la boca, amb gran tranquil•lat.



-Així que has estat tu tot el temps. Ets la persona que em vigilava emntre estava a la biblioteca.



-Quan vas dir que venies a investigar a la bèstia havia d’esbrinar les teues intencions.



-I quan vas dir que havies de marxar, ahir per la nit…

-Sí, pretenia acabar amb tot avui. Però tu no entraves en els meus plans. Pots mirar-me, tranquil•la- va afegir en veure que continuava mirant en terra.



Vaig alçar els meus ulls, i vaig fer contacte amb els seus, aquells preciosos ulls color esmeralda.



El meu cor va tornar a bategar amb major rapidesa.



Però la màgia es va rompre amb el so d’un tret. N’Esmeralda va amollar un fort crit de dolor, i es girà per veure com en Patricio l’apuntava amb l’escopeta.



-Mor, bèstia de l’infern! Les dues!

I quan es va disposar a disparar, l’Esmeralda es transformà veloçment en la bèstia, i corré fins a l’assassí, aranyant-li el coll amb les seues afilades arpes.



En Patricio va caure en terra, sense dir cap paraula, mentre es formava un bassal de sang al seu voltant.



N’Esmeralda, encara en la seva forma de bèstia, respirava amb dificultats, i també caigué rendida en terra.



Vaig córrer cap a ella i, ja en la seva forma humana, vaig agafar el seu cap i el vaig recolzar sobre les meues cames.



-M’ha ferit greument - parlava amb veu ronca. No crec que pugui sortir d’aquesta -va tossir.



Inumerables llàgrimes començaren a brotar dels meu ulls.



-No- digué - No, no, no. He de dur-te al metge, t’han de curar, tenen…

-No hi ha temps - digué, amb un somriure forçat. Moltes gràcies per confiar en mi, Carol. Ningú havia fet això per mi abans.



Vaig acariciar el seu rostre uns segons. Després, vaig atracar els meus llavis als seus, i ens besarem per primera i última vegada. Va somriure, i va anar tancant els ulls, fins que el seu cor deixà de bategar.



Ja ha passat un temps des d’allò, i encara puc sentir la meua mà acariciant la seua pell suau, encara record aquell cos esvelt, però sobretot, encara record els seus ulls.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]