Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
salomé
IES Maria Bell-lloc. Bigues I Riells
Inici: Les paraules ferides
fenòmens
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 la Neu minúscula
la neu era blanca.

sembla el més normal.

però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

era com si ja caigués bruta del cel.

bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. bruta perquè en l’aire ficava el cos i els esborrava els sentiments.

sentiments, allà.

en Li Huan es va aturar davant del barracó.

sí, i la neu que l’envoltava era blanca.

immaculada.

una estranya sensació.

com si allò fos una illa.

estava cansat, havia estat un llarg viatge. com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. la porta rere la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

volia aproximar-se a aquell escalfor. convertir-se en calor, però sense deixar de banda la neu. fer de la seva existència una dualitat de la qual només ell pogués ser partícip.

anhelava travessar aquella porta, i qui sap on això el portaria.

qui sap si al sortir seguiria sent presoner. potser seria un soldat o un àliga que volava lliure. igual la seva ànima transmigraria fins el punt de convertir-se en boira, en el fum que fluïa de la xemeneia, en la cascada del riu el que sempre somniava banyar-se, en la neu en la qual mai va poder jugar de nen.

va mirar per la finestra.

observava la puresa dels flocs que queien, una perfecció imperceptible per l’ull humà, tant bàsic i complex com la seva ànima, i que ell, encara i així, semblava comprendre.

admirava com ningú la geometria sagrada que la natura els proporcionava. eren làmines estrellades que volaven tant alt com els vidres de la seva ànima: descomposta, congelada, en suspens en un espai totalment desconegut.

portava tanta estona mirant la neu que va arribar a un estat on sentia que podien comunicar-se, parlar fluidament en un llenguatge que només ells dos eren capaços de entendre.

la neu li deia que caure no era necessàriament dolent. al contrari, ella esperava tot l’any a que tot es congelés i que nosaltres la trobéssim en falta.

per ella, caure era el que li agradava més: del cel al terra hi havia una infinitat de espai i una llibertat que només aconseguia en aquell estat, l’arribada feia que arribés a l’ataràxia, un vertader miracle que només la natura podia atorgar-li.

una caiguda que et fa lliure, expandeix cada àtom del teu cos i et fa vibrar en cada bategada. caus però voles: planeges en una superfície que creies desconeguda, però que es va sentint com casa teva poc a poc.

potser la qüestió no era caure, sinó el recorregut fins a la terra: desafiar lleis matemàtiques i trencar amb el pla físic, anar més enllà del que coneixem i sentir en tots els aspectes.

arribar al sòl era el que més anhelava, era el seu propòsit vital, però l’arribada del sol era el que més temia, no volia desaparèixer i que la oblidessin com ho feien amb tot. en Li Huan no ho faria. se sentia massa sol.

va arribar a la conclusió de que fins i tot la neu més bruta seguia sent pura, res era capaç de arravatar-li la essència.

el seu despatx estava calent. el seu cor, fred com les estalactites.

neu i silenci des de la seva finestra.

a mesura que els flocs de neu queien del cel

les llàgrimes queien per les seves galtes

la temperatura ascendia, i ell també de la seva cadira.

la neu es va convertir en pluja:

ell somreia mentre la sentia descalç.

va obrir la boca per tastar-la

i el que va inundar-li va ser llum,

la foscor que l’oxidava es va evaporar

mentre la neu es desfeia amb cada gota.

dues cares de la mateixa moneda que semblaven coexistir:

són Neu i Pluja la mateixa persona?

 
Capítol 2 la Pluja mitjana
el protagonista sentia com el seu cor deixava enrere el constipat que havia arrossegat durant tota la seva vida, veia com per les clavegueres es desprenia tota la seva toxicitat, i com les seves parts trencades es reconstruïen.

es va trencar el silenci de l'espai on es trobava, sentia l'impacte sobre el sostre de les cases, i sobre l’arquitectura del seu cos. olorava la neteja que queia del cel en forma de llàgrimes de felicitat, que també brotaven dels seus ulls.

havia arribat un moment de la seva vida en el qual ja ni estar dins de casa el resguardava de la Pluja, tots els paraigües que havia fet servir al llarg de la seva vida s’havien tornat inútils.

ara aquesta havia penetrat al fos del seu cos, arribant a cada racó, fins i tots els més empolsats. era capaç veure el tacte de la humitat, i escoltar el seu color.

en comptes de quedar xop,

va tornar a florir:

fins i tot les parts que creia estèrils de crear sentiments

les zones més àrides de la seva ànima

es van nodrir.

Pluja era una noia tímida, encara que no ho havia estat sempre. de petita tothom la volia, jugava i feia figures amb ella, mentre omplia les muntanyes de blanc. Va anar canviant la seva forma (encara que seguia formant part de la mateixa matèria) i es va tornar líquida amb el calor, i la màgia que tothom veia en ella va anar disminuint. Neu era una part d'ella que pocs cops es manifestava, però que seguia present.

tenia por dels demés, es feia veure força poc en algunes etapes perquè no volia arruïnar el dia de la gent. sentia que ningú l’estimava, com si s’ofegués en ella mateixa.

encara i això, era capaç d’omplir els espais més buits, fins i tot l’ànima d’en Li Huan, que no sentia des dels vuit. inundava amb les seves gotes tot el que es creuava pel seu camí, camins inclosos, encara que això volia dir que obria la possibilitat de crear alguns de nous.

si volia podia destrossar ciutats senceres. era un desastre natural en persona (o no).  però seguia tenint el seu espai dolç, primaveral.

encara i això,

tothom li tenia por, poca gent sortia de casa quan ella ho feia.

només volia sentir-se estimada.

fins que va veure a Huan: el va veure descalç, sol, amb ell mateix.

per un cop es va sentir útil

Li Huan va veure la seva transparència

va veure el got mig ple,

i a ell mateix complert.

Pluja no tenia a ningú al seu costat, i la culpabilitat per provocar el final de Neu la inundava: sentia que l’havia mort, i que amb ella havia posat fi a una etapa.

però Li Huan li va fer veure que aquest fi només podia voler dir un nou començament, un ventall de sensacions i noves experiències.  les inseguretats de Huan van desaparèixer com ho va fer Neu, però al contrari d’aquesta, elles no tornarien mai més.

mica en mica, van començar a passar coses que ni ell mateix podia explicar-se. el seu cos va començar a moure’s, però no es sentia alienat d’ell mateix, ni sentia una despersonalització  com havia patit forces cops. en canvi, encara que no pogués controlar el moviment, sentia que pertanyia. els seus peus i braços es movien per una força energètica que el feia irradiar un aura groc. una vibració optimista l’omplia i per primer cop en la seva vida, s’estimava.

va començar a ballar amb Pluja.

però sense assabentar-se el seu entorn va canviar: es va veure a ell mateix mirant una pluja que ja no existia.

va decidir no tornar a casa. va caminar fins un turó que hi havia al costat de on vivia, on hi havia un mirador al qual no havia estat mai. es veia tot el poble: des de les places fins la infelicitat de les persones i la sequera que patien les seves emocions.

era irònic, al arribar no va parar ni un segon a observar el que el rodejava, l'únic que era capaç de mirar era a ell mateix i com brotaven les seves arrels, que just acabava de descobrir.

Huan va concloure en que només podria passar una cosa al dia següent:

que floreixi la primavera.
Capítol 3 SOL
els núvols es van trencar i un raig de sol va sorgir d'entre ells des de la infinitat del cel. no hi havia res que embrutés el paisatge, les muntanyes es veien clares com la mirada de Huan, intensa.

els cirerers florien càlidament i els ocells cantaven cançons dolces, com tots els anys, però aquesta primavera era diferent: ell també ressorgia del terra.

tot aquest any li havia servit per trobar-se, per estendre les seves arrels, i nodrir-se del medi que l'envoltava, que tant havia rebutjat anteriorment.

es va donar compte que aquesta etapa només acabava de començar, i que es trobava a ell mateix en una caiguda lliure que només feia que ascendís, ja no volia fugir d'ell mateix ni dels pensaments que tant l'havien fet extraviar-se.

no sabia què fer amb ells, però va aprendre que estava bé.

està bé no saber què passarà.

es va despertar amb ganes d'enamorar-se del que primer que veies,

i un mirall va indicar-li l'amor més pur.

la seva resistència va augmentar i el sentiment de pau l'omplia cada cop més, deixant a un costat per sempre la solitud i la còlera que portava sentint en totes les seves vides, monocromàtics, de cop es van tornar irisats com l'Arc de Sant Martí.

va recordar que prop d'aquell turó es trobava una casa en la qual tenia molts records. era un petit estudi que tenia el seu avi, i quan era ben xic, es passava les tardes passant l'estona amb el seu parent llegint llibres de fantasia, que el portaven molt més enllà d'aquella muntanya.

va decidir anar-hi, no havia tornat des de feia vint-i-dos anys, quan al seu avi li van detectar una malaltia que va acabar amb ell poc després que Huan entres a l'institut.

quan va arribar, tot seguia igual.

només faltaven ells.

va pujar a un autobús nocturn que el portava a aquella urbanització, i, al pujar, es va donar compte que feia molt de temps que no seia al costat d'una persona, encara que fos una desconeguda.

va començar a pensar amb la gent que es trobava a aquell vehicle, ja que eren les 4.22 de la matinada.

hi havia un noi amb el cabell verd amb auriculars, movent el peu a una velocitat que li suggeria la força de la peça.

una senyora llegint Whitman, i una parella d'avis, que Li Huan es preguntava com s'haurien conegut.

veia felicitat asseguda al costat de dolor, i esperança subjectant la mateixa barra que tristesa.

tot això li feia pensar que les emocions de les persones tenien més potència que el motor de l'autobús, eren les vertaderes conductores.

la seva parada havia arribat, així que va baixar.

va apropar-se a la seva biblioteca, plena de llibres que havia llegit mil vegades, i es va donar compte que els poemes més poderosos eren els que viva ell mateix.

s'havia passat la vida llegint novel·les d'històries que li semblaven més interessants que la seva, llegint els altres, però mai s'havia parat a pensar que tant de bo algú havia escrit sobre el seu viatge, que la seva història era prou interessant com per ser escoltada.

havia llegit tots els llibres de tots els prestatges, però un en concret li va cridar l'atenció: tenia una combinació de colors que no havia vist mai. tons blancs clapejats, coberts fina capa d'un color transparent que desvaneixia subtilment l'anterior, un potent color càlid, un gran gira-sol.

va obrir el llibre com si el conegués d'alguna manera, i el que va llegir el va deixar estupefacte. hi havia mil pàgines en blanc i un tercer capítol inacabat, amb un topazi blau dibuixat en una de les pàgines. va començar la seva lectura:

"la neu era blanca.

sembla el més normal.

però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

era com si ja caigués bruta del cel.

bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. bruta perquè en l'aire ficava el cos i els esborrava els sentiments.

sentiments, allà".
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]