Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3bjegeabegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Jia Li
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel. En Li Huan va capgirar-se cap a la dreta per assegurar-se de que ningú no veia el que estava a punt de fer.

7 anys enrere

Jia Li va començar a córrer per la gran esplanada de sorra que tenia davant seu, quant el seu germà Li Huan va aparèixer amb els cabells tallats com el seu pare.

- Ei tu, cara carxofa. Que t’has fet a la cara? – Va dir Jia Li quan encara només tenia set anys.

- Acabo de veure una pel·lícula i he agafat inspiració del pentinat de la protagonista.- Va contestar el mes gran dels germans amb un notable to d’ironia a la veu.

- Doncs si no es la pel·lícula de Múlan, no se jo d’on has tret aquesta horrible idea.- Va rumiar baixet Jia Li

-Que has dit!?- Va cridar

-No res, que et queda molt bé.

Ningú no pensava que la diversió acabaria tant de sobte, com quan un dels míssils del americans va caure al poble del costat. Li Huan va afanyar-se a agafar la seva germana i córrer cap a casa. Ja els hi havien avisat que si els americans atacaven el millor que podien fer era amagar-se i resar.

- Com si resar hem fos a salvar d’acabar mort.- Va pensar Li Huan.

Jia Li

Encara que  li agradaria admetre que estava  mínimament impactada per el que acabava de succeir, la veritat era que ja succeïa per quarta vegada en aquell mes, tenien que amagar-se per no resultar ferits.

- Jia no tinc una bona sensació.-Rumià Li Huan

- Això ho dius per els míssils o per el fet de que gairebé morim fa una estona?

Li Huan pensava que la seva germana podia ser molt cínica a vegades, però la realitat era que la petita no trobava un altre via d’escapatòria per no pensar en el desastre que l’envoltava.

Al arribar a casa es van trobar que no hi havia ningú i que efectivament el poc que quedava d’ella no els hi servia per res.

- Mans en l’aire, gireu-vos, no us volem fer mal-Cridà una veu molt greu

- Jia Li recorda que t’estimo- Va dir Huan mentre es girava.

- I per què hem dius això ara?

- Per si es la última vegada.
Capítol 2 Li Huan
7 anys després

No es com si la petita s’enrecordés de tot el que havia passat, era com si la seva ment esborrés els records dolents intentant així reinsertar-ne alguns mes bonics (encara que ella no tenia molts que fossin agradables). Les imatges li afectaven com si de flashbacks es tractessin, ella sent raptada per uns grans homes, ella cridant el nom del seu germà en busca d’ajuda, i finalment ella responent les preguntes d’una dona la qual responia pel nom de “general”.

I aixi van anar pasant els anys, Jia Li i el seu germà recluits pel exercit militar mandarí i separats l’un de l’altre, fins al punt en que Jia Li dubtava de si havia tingut vida abans de ser allistada a l’exercit amb només set anys. No era tant dolent al cap i a la fi, ja que Jia Li sabia d’on treure tot el que necessitava, juntament amb altres dues noies, s’escapaven a la cuina i robaven tots els subministres necessaris per les tres noies. Un dia després d’haver robat, es van juntar i van començar a parlar sobre els seus somnis i esperances allà dins.

-Jo sempre havia volgut ser infermera, o professora, algun ofici que ajudés als demés- Va dir Theodosia, una nena rusa que acabava d’arribar fa poc

- A mi m’hauria agradat ser advocada- Va continuar Laurie, una americana una mica despistada

-Pareu ja les dues i mengeu abans no ens pillin- Va cridar Jia Li

- Perdona per encara tenir somnis- Li va replicar Theodosia

- No et preocupis Theo, no portes tant aquí com per saber que es una tonteria.

-No hem crec que acabis de dir-li això- Va cridar Laurie- M’han vaig d’aquí, espero que quan torni t’hagis disculpat- I en això va agafar alguns trossos de pa i se’n va anar.

- No estic enfadada amb tu.

- Ja ho se que no ho estàs, no tens motius per estar-ho.-Va contestar Jia Li netejant l’estància de la existència del menjar- Per cert, avui faig anys.

- I quants fas?

- Quinze.

- Un bon número.

- I això ho dius per que en el teu país era tradició fer alguna cosa important per els quinze o només per intentar treure’m un somriure?

- Aixó t’ho dic per que es el que ma mare sempre deia quan algú feia anys.

-Ho sento, no volia que t’enrecordesis d’ella.-Jia sabia que en recordar-se dels mes estimats no sempre et donava forces per continuar vivint, sinó que mes be te les treia.

- No, tranquil·la m’agrada pensar en ella, la fa mes real. Saps?

- Jo simplement he donat als meus pares per morts. Suposo que així es mes fàcil

- I que es el que fa mes fàcil precisament?

- Si penso en si ells estan vius, això hem dona esperança, una esperança que només hem serviria per cometre errors aquí dins per poder escapar i retrobar-nos. A part, si estan vius allà fora, estaran vivint un calvari. Per això els prefereixo morts.

Li Huan

Cada entrenament es mes dur que l’anterior, arriba un punt on se’t treuen les ganes de viure, Jia Li i el fet de que encara continua viva, eren les úniques circumstancies que amarraven a Li Huan a no cometre un suïcidi. En set anys d’estància, l’únic que ha anat fent es pujar de categoria, ara es la ma dreta de la general i tothom creu que ell realment estima el seu treball. Però el cert es que no hi ha objecte que ell detesti mes que un arma, ell realment odia la seva vida. Però faria el que fos per la seva germana.

Just en aquell moment.

Va capgirar-se cap a la dreta, i després d’assegurar-se de que ningú no el veia, va córrer cap a la xemeneia i va cremar tots els papers de la suposada alliació dels xinesos amb els americans, sabent que això li portaria problemes, però també la salvació del seu poble.
Capítol 3 Per fi neva
Li Huan va córrer cap a la base, ja que no volia ser descobert per ningú, quan va arribar es va trobar a la general i li va dir.

-Escolti, crec que hi havia algú a la sala dels papers dels americans, li he vingut a dir lo abans possible, hem sembla una mica estrany que hagi mandat a algú allà.- Va mentir

No pot ser això, jo no he mandat a ningú.- Va cridar la general.- Ma dreta corre ,vine amb mi, si el que dius es cert la al·liació amb americà corre perill, i per tant tots nosaltres.

-Si senyora.

Li Huan i la general van córrer cap a la habitació, van buscar els papers com bojos, i al no trobar-los, la general va avisar als mes aliats per trobar-los.

-Huan , estas segur de que vas veure a algú en aquesta sala?

- Segur senyora, de fet estava molt aprop del foc, no es per insinuar res, però si no trobem els papers es ben possible que els hagi cremat.

-N’estàs segur d’això que dius?

-No completament, però si majoritàriament.

- Merda. Corre avisa a les tropes per que es reuneixin a la sala 25, això es un codi vermell.

I així en Li Huan va anar a avisar a totes les tropes per el megàfon comú, ja que no hi havia temps de fer-ho un per un. Això va provocar que tothom sàpigues el que estava passant. Al anar a la sala 25:

-Ja tots sabeu el que esta passant, algú ha cremat els papers dels americans, no hi ha cap rèplica, i no els hi podem demanar de nous perquè pensaran que els hem cremat a mode de traïció, així que l’únic que podem fer es atacar els petits pobles d treballadors xinesos que queden per nosaltres mateixos.- Va anunciar la general.

- Però no tenim el suficient armament i la intenció de aliar-nos amb els americans era precisament aconseguir mes armes i mes discreció.-Va afegir un soldat.

-Té raó, els xinesos ja escapen de nosaltres, com preteneu que no fugin de nosaltres al veure’ns ?- Va afegir un altre.

-General, hi havia dues nenes espiant a la porta, però s’acaben d’anar, puc anar a buscar-les si vol.

-No m’importa ara mateix.

-Però poden escampar per la base el que han escoltat.

-I que mes dona, si de totes maneres no poden escapar d’aquí.

-Està be.

- D’acord nois, prepareu-vos, avui anirem a atacar als pobles xinesos, equipeu-vos de tot l’armament que pugueu, sortirem dintre de tres hores

Tres hores, això era el que li quedava per trobar a la seva germana, posar una bomba i fer explotar tot. I després viure, només viure.

Jia Li

Després d’escoltar tota la conversa Laurie i Jia  van decidir que era millor no alarmar a la gent i només fer un pla d’escumeig.

-Però Jia, ja ho he intentat altres vegades i mai ho hem aconseguit, per que creus que aquesta vegada serà diferent?

-Perquè no estarem soles, el meu germà també anirà, i ja sé on trobar-lo.

Jia va correr cap a les instal·lacions on es trobava en Li Huan i després de casi ser pillada un par de vegades per fiu el va trobar.

-Jia- Va cridar el Huan- Deu meu, estas gegant.

- Germà t’estimo tant.

Lia acabo de ficar una bomba que explotarà d’aqui no res, ens tenim que marxar.

-Si anem.

I just quan van creuar la porta que els separava de la seva llibertat. PUM. Es va sentir una gran explosió, tot va quedar reduït a res, i de sobte, va nevar.

La neu era blanca, Inmaculada.

Però i si la neu no es neu?

I si la neu son els cadàvers?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]