Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3amdabegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
Li Huan
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 L'INSTITUT
I tot i això en Li Huan va començar a escriure:

La Laia, aquella noia tan bonica de l'institut de les Corts de Barcelona a la que tothom se la mira cada vegada que creua el passadís de classe a classe amb els llibres a la mà, saludant a tothom, amb aquell bonic somriure d’orella a orella, i allà entro jo un noi de la seva classe al que els “chungos” de la classe el deixant tancat dintre de les taquilles, li treuen l’esmorzar i de tant en tant li fan bussejar en l'aigua dels lavabos. I com a  la majoria de la classe, efectivament, m'agrada la Laia i no us mentiré, alguna vegada, sí que havia pensat en dir-li, pero en cap de les meves fantasies allò acabava bé així que vaig decidir oblidar-ho.Pero el fet de veure-la cada dia m’ho complicava molt ja que la veia i no era capaç d’articular paraula, semblava tonto devant seu i la impressió que es portava de mi, diguem que podria ser molt millorable tot i que mica en mica anva creuant mirades d’aquelles amb ella lo qual volia dir que si ella també hem mirava volia dir que potser jo no li semblava tant raro.

El meu dia a dia era el mateix que sempre, jo era el típic “pringat” de la classe, al que li treien l'entrepà quasi bé cada dia. Però ja hi estic acostumat.

Avui a classe de Tecnologia ens han fet fer un treball, un treball que era en grups, i com no, jo sempre em quedaba sol. Per sort en aquest treball en grups els grups els feia la profesora. Jo en aquell moment em vaig quedar bocabadat perquè em podia tocar amb la Laia! Vaig resar com mai perquè em toques amb ella, pero com sempre, tot em surt malament. No em va tocar amb la Laia i a sobre em va tocar amb un grup en el que hi havien molts “chungos” amb cara de pomes agres. No em va agradar gens el grup amb el que anava com he dit abans.

Van anar passant els dies de treball, jo no vaig poder fer gaire, més que res, perquè no em deixaven, feia el que podia quan no es donaven compte i si el que feia no els hi agradava em fotien un mastegot que la meva cara semblava un tomàquet. Va arribar el dia de la presentació, vaig decidir fer-ho el millor que jo sapigues per així, impressionar a la Laia, ja que no hem volia conformar amb només creuar mirades.

Va arribar el dia de la presentació, jo estava més nerviós de lo normal, era costum meva estar nerviós en una presentació, però si li sumes que estas davant la noia que t’agrada i el teu grup de treball són els “chungos”, i com la caguis després et foten un clatellot, i això era el que em posava nerviós. Va arriba el moment de presentar les meves diapositives del treball, per dissimular els meus nervis, amagava les mans ja que no em paraven de tremolar. Des de el meu punt de vista, mentres presentava no vaig veure ninguna cara de fàstic, la qual cosa em va treure els nervis del cap.

I un cop acabada la presentació, tots els nostres companys van aplaudir. Mentres aplaudien vaig notar una sensació poc habitual, com si algú em mires.

Em vaig fixar al tercer pupitre del canto dret començant per el final. Era la Laia que m’estava mirant fixament, nose perquè pero vaig està a punt de tindre un atac de nervis, però em vaig poder aguantar. Pero estava encara flipant pensant perquè la Laia em mirava a mi i no a una altre persona.
 

Capítol 2 II
CAPÍTOL 2

Vaig estar pensant durant tota la nit del mateix dia de la presentació, què perquè la Laia, la noia més popular de l’escola, em mirava a mi, el nen més friki de la classe. Al matí següent, em va sonar el despertador a les 6:15 de la matinada com cada dia entre semana, em vaig aixecar del llit, i vaig entrar al lavabo per rentar-me la cara, les dents, i les mans, després vaig baixar cap el menjador on la meva mare m’havia preparat un bon entrepà de fuet. Al acabar, em vaig posar la motxilla del col·legi, i vaig anar cap a l’acera del davant, on, cada dia m’esperava el meu millor amic, però al acostar-me, vaig veure a la Laia!!.

Res d’això tenia sentit, primer, la Laia em mira fixament durant la presentació, i ara me la trobo al davant de casa meva esperant-me per anar al col·legi. Era una cosa molt estranya, ja que gairebé fa dos dies la Laia no sabia ni el meu nom.

Al arribar a l’escola, tot era normal, l’única diferència era, que el friki anava amb la noia més popular del col·legi, parlant junts per els passadissos de l’escola.

Varem estar així durant tres mesos, ens havíem fet amics i començava a creure que li agradava així que vaig començar a imaginar-me un posible final amb ella hi vaig estar dies i dies amb una especial atenció cap a ella ja que mai havia tingut aquesta sensació d’amor setmanes a veure si feia el que deia en el video, durant dos setmanes vaig veure com moltes coses si que coincidien com creuar mirades a mig de classe, riure a tots els acudits que feia, roçaments totalment innecessaris i doncs, jo em vaig emocionar, vaig començar a pensar que li podia dir que l’estimava i que volia estar amb ella pero no sabia com dir-li, així que vaig decidir escriure-li una carta, si, com es feia fa trenta anys, però em va semblar bona idea, així que dit i fet vaig fer la carta i li vaig voler donar però en aquell moment va passar lo pitjor, van venir els meus “amics” del treball de tecnologia, van agafar la carta, i per suposo i vaig estar mirant videos d’aquests que hi han ha Youtube de com podem saber si la persona que t'agrada sentia el mateix per tu i llavors vaig decidir fixar si ve les darreres si posant cada cop més vermell, sentia esgarrifances per tot el cos, tenia un mal de cap impressionant i de cop vaig caure desmaiat, segons el que em van explicar vaig estar tres no era suficient la van llegir davant de tot l’institut.

En aquell moment volia morir-me, m'estaven humillant davant de tot el col·legi. M'estava hores desmaiat, van intentar despertar-me de totes maneras pero no van poder, així que em van portar a l'hospital. Quan vaig despertar no sabia on era, ni que habia passat però sabeu qui hi havia allà? Exacte, la Laia, sí era allà la noia a la que estimava era allà, no m'ho creia, vaig aixecar-me del llit i vaig seure al seu costat i em va parlar de la nota que els meus "companys" i em va fotre un "txapa" que no vaig entendre ni la meitat perquè no em trobava molt cansat, m'havia aixecat d'un coma de tres hores. Li vaig demanar si us plau que sigues clara i ràpida, i va dir-me que ella tambe sentia algo per mi. Vaig posar-me molt nerviós i molt vermell, semblava un tomàquet,  no sabia com reaccionar, no sabía si no fer res, si donar-li un petó o abraçar-la. I de sobte m'abraça ella, em dóna un petó a la galta i marxa.
 

Capítol 3 ADEU
Capítol 3

Després d’aquells dies va ser tot meravellós com en un conte de fades anàvem junts pels passadissos em donava algun que altre petó, m’abraçava i fins i tot els caps de setmana passejavem pel carrer de la mà, era tot molt bonic fins que vaig notar que es va convertir en una peça fonamental en la meva vida, va arribar un punt en el que vaig veure que no podia viure sense ella.

Vam estar junts gairebé dos anys  i ja no m'imaginava una vida sense ella, s’havia tornat part de la meva rutina, estar amb ella era com un hàbit igual que em rentava les dents o que sopava cada nit.

Estar amb ella era el millor que em podia haver passat, em va fer oblidar me de tot el que passava al meu voltant, quan estava amb ella les coses dolentes semblavan bones i les bones eren millors va arribar a un punt del qual ja no podia fer marxa enrere perquè a tu, Laia no t’importava d’on vingués o com fos físicament, tu em vas demostrar que m’estimaves per dintre, tu em vas demostrar que t’agrada la meva manera de ser i que no t’importava el que diguessin els demes de mi… o això al principi, fa dos semanas vas decidir començar a parlar amb aquell nen 4 anys més gran, que tot i encara que tu em diguessis que només erau amics jo ja sabia que allò no acabaria bé. Pero per sorpresa per mi, fa dos dies et vaig veure enrollante amb ell i això em va fer molt de mal.

Durant els dies, setmanes i fins i tot mesos, cada cop que ens veiem, o et veia a lo lluny, no em venia altre imatge que la de tu i aquell noi de 4 anys més gran que tu, el qual em vas dir que només erau amics, enrollant-vos. Però el que més mal em va fer, va ser el fet de que tu, si tu Laia, la noia que durant anys m’havia agradat molt, i que no se ni jo com, era la meva novia durant els dos últims anys, a la qual li vaig donar tota la meva confiança, la noia de la meva vida, m’havia enganyat. Va haver-hi dies els quals no et podia ni mirar, fins que em vas dirigir la paraula i em vas dir que estava molt raro, no em va quedar un altre cosa que dir-te, que lo nostre s’havia acabat.

Aquells deu segons van ser els deu segons més lents i intensos de la meva vida, no només per el pensament de haver de veure’t durant la resta de dies pels passadissos del col·legi, sinó per la teva reacció contra contra mi a la defensiva.

Vaig patir cada dia, cada setmana i cada mes, veure que al acabar el col·legi, allà a la sortida t’estigues esperant aquell desgraciat que temps enrere m’havia robat el meu somni, el somni de sortir amb una noia que no m’estimes ni pel físic ni res per l’estil, sinó, una noia que li agradava per com era jo, el Li Huan, una persona poc oberta i que els nois més grans es ficaven amb ell, però si, així després de dos anys junts, així és com de repent s’esfuma un somni.

Possiblement, vaig fer un error, o no, però el que está clar és que em vas enganyar i quan llegeixis això ja no estare aqui.

“Vull que sàpigues que mentre creia que m’estimaves era la persona mes feliç del mon, pero com tota vida sempre hi ha un inconvenient pero, deixem-ho estar, el cas es que jo ja no sóc feliç ni tinc ganes de viure així que només necessito dir-te una cosa:  ADEU”.

Desprès d’aquestes paraules en Li Huan va enviar la carta a la Laia,va pujar a l’àtic del edifici i s’hi va llençar.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1280
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  409 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  87 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  56 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  87 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  96 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]