Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Aitessa
IES ALMUSSAFES. Almussafes
Inici: La Bruixa
Tornar a viure
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Fuig!
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Al seu voltant, aquell bosc tan espès donava vertígen. Pensar que havia de creuar-lo per demanar ajuda, la va posar nerviosa. Per no dir que quasi va tornar a ser víctima dels seus atacs sobtats d’asma.

Però no ho va pensar: va començar a caminar.

On estava? On es trobava?

A poc a poc, anava allunyant-se del clar on estava la nena morta i, presa pel pànic, cada vegada anava més ràpid. Quan se'n va voler adonar, ja estava corrent sense mirar enrere, i sense pensar. Sabia que en qualsevol moment anaven a fallar-li les cames, perquè notava que els genolls, començaven a demanar-li que baixara el ritme.

En canvi, ella va córrer més ràpid. Notava que alguna cosa no anava gens bé. Va girar el cap per vore quant de camí portava, i aquella visió encara la va esglaiar més: al darrere no hi havia res.

Sabeu eixes pel.lícules on al fons hi ha blanc i desapareix el camí?

Doncs això passava, allí estava ella corrent, fugint del fons blanc.

Va continuar corrent, sense tornar a mirar enrere, no volia una altra sorpresa.

A l'estona, el seu genoll a la fi és va cansar. Va caure a rebolcons per terra, rodolant com una pilota. Va seure a terra, maleint la seua mala genètica d’esportista: per què el seu pare no havia pogut ser atleta? Triatleta? Ciclista? No sé...que haguera tingut el hobbie de córrer.

Va mirar enrere altra vegada. Va comprovar amb certa tristesa que aquella massa blanca gegant la seguia i tractava d'agafar-la i engolir-la sense cap mirament.

Mirà d'alçar-se, però no va poder: els seus peus li ho impedien. Va pensar de gatejar, com feia el seu germà Pol quan tenia dos anys, però els genolls li ho van tornar a impedir. Volia posar-se a plorar, però sabia que no serviria de res: sempre que ho feien en les pel.lícules dramàtiques que veia la mare, és posava nerviosa i havia de anar-se'n a la seua habitació. Va mirar endavant i, amb una llàgrima, és va alçar; amb la seua força de voluntat va aconseguir començar a caminar lentament, quasi amb la massa blanca menjant-li les soles de les sabates.

—Agafa la meua mà!

No havia escoltat mai aquella veu dolça que li va vindre per la seua dreta. No obstant, va accedir i li va fer cas: va estirar el braç i aquella veu misteriosa i dolça quasi li'l va arrancar, però va conseguir pujar-la a aquella bicicleta.

—Com et dius? —va preguntar la veu dolça, i que ara ja és notava que era d'una dona.

—Aria. Tu? -va contestar.

—Olivia. Encantada —va dir la xica de la veu dolça.

Aria es va fixar millor, ara que anava amb menys fatiga: aquella xica tenia els cabells rossos i arrissats, amb unes quantes pigues (o això pareixia des de darrere). Era una xica esvelta, amb unes cuixes ben musculades i marcades; també tenia els pits ben desenvolupats: la pubertat ja li havia arribat. En canvi, a ella, pareixia que aquella desitjada pubertat no arribava mai, i ella volia que li arribara. Volia tindre pits i deixar de ser plana, tindre una cintura esvelta i amb corbes, que per fi li eixira aquell acne que tant molestava les adolescents de la seua edat, i també tenir la menstruació.

—On vas, Aria? —va preguntar Olivia, amb un somriure a pesar del gran esforç que es notava que estava fent.

—Si et dic la veritat… no ho sé. Anava seguint el meu instint. Supose que busque un lloc on trobar gent. És que… —Aria va fer una pausa dramàtica, fent que Olivia girara el cap i per poc no s'estampara juntament amb ella a un arbre.— Ves amb compte, per favor!

—Tranquil.la, porte més anys damunt la bici que tu caminant! —va dir amb una riallada Olivia—. Bé, doncs… no sé on podria portar-te. Si et dic la veritat, jo també estic perduda. Esperava que tu em guiares.

Aria va mirar incrèdula la seua companya, però no va poder fer res més que riure i abraçar més fort per darrere la seua conductora.

—Aleshores… on ens dirigim?

—De moment, m'agradaria desfer-me d'aquella boira tan fastigosa que porta perseguint-me durant almenys dos hores. Tu no? —va preguntar Olivia accelerant el ritme més encara.

Aria va assentir, i va callar durant la resta del camí. Estava cansada unes formiguetes pujant per les cames, fins que arribaven al múscul de la cuixa, el quàdriceps; arribat a eixe punt, les formigues tornaven a fer el mateix recorregut. Les parpelles li pesaven, així que va tancar els ulls, oblidant aquella nena rossa de l'aigua, amb els ulls blau-verdosos i que estava a l'aiguamoll del clar.

Al cap d'una estona, Olivia va moure l’espatlla, per tal que Aria es despertara i també li va fer pessigolles. A la fi és va despertar, i va observar que ja no estava al mateix lloc: ara ja no hi havia bosc, ara hi havia camp. Un de sol no, molts camps! Aria no sabia molt de camps, però sí que va reconéixer la fruita de la seua terra natal, aquella pilota redona (a vegades deformada) d’un color roig profund, i que atorgava una olor característica a aquesta fuita. Segurament el seu sabor era entre dolç i un poc amarg.

—On estem?

—Ni idea —va dir Olivia, fent-li senyals perquè baixara de la bicicleta.— Però aquesta terra em recorda molt la meua terra… l'olor a la taronja d’octubre!

—A tu també? Estava pensant exactament el mateix! —va respondre Aria amb il.lusió. Havia trobat una xica que era justament de la seua terra! Olivia va somriure durant un instant, però de sobte va desaparèixer aquell somriure, i es va posar seriosa.

—Serà millor que comencem a caminar i trobem un lloc on passar la nit. Avui farà fred.

Van començar a caminar en silenci. Aria emocionada, pensant que si les dos eren de la mateixa terra, haurien de conéixer-se segur. No obstant, Olivia sols pensava en què farien aquesta nit. Aquests últims dies havia conseguir alimentar-se ella sola… Però ara hi havia una altra boca, i ja li havia costat molt trobar aliment per a ella. Va pensar a entrar en un camp a agafar taronges, però va optar per continuar caminant.

També va pensar que aquella boira fastigosa que tanta por feia havia començat a perseguir-la justament dos hores abans de trobar-se amb Aria. Hi hauria alguna explicació lògica a aquesta incògnita? Per què les perseguia la boira?

—Quants anys tens? —va preguntar Aria interrompent els seus pensaments.

—Aquest juny vaig a complir els setze. I tu?—Olivia estava molt intrigada. Què feia aquella xica que semblava tindre la seua edat allí amb ella?

—Jo… no recorde molt bé, però crec  que complisc els anys a desembre, i també vaig a complir-ne setze, això ho tinc segur.

—No recordes la teua data de naixement? Què fas tu ací?

Aria es va parar a pensar. On estava? Amb qui estava? Per què? Quin era l'últim record abans de vore la xiqueta de l'aiguamoll?

No recordava res! De sobte, es va espantar, i va començar a mirar al seu voltant. No coneixia res. On estava? On estaven els seus pares? I Pol? I la iaia? I el iaio? Va començar a hiperventilar, i la seua cara a poc a poc va començar a agafar un color rogenc.

—Ei, Aria, tranquil.la, estic amb tu! —Olivia va deixar la bicicleta a terra i la va abraçar, fent que la xica recolzara el cap al muscle, i deixant que plorara a gust. Feia temps que Aria no plorava: se li havien secat les llàgrimes.

—No sé on estic, Olivia, ni sé com he arribat a aquest lloc! Què puc fer? —Aria va tornar a sanglotar. Abans que tornara a plorar, Olivia la va agafar pels muscles i la va mirar directament als ulls:

—Escolta. Si et sóc sincera, jo tampoc tinc ni idea d'on estic, i no estic molt segura de saber com he arribat a aquest lloc. Tampoc recorde abans d'estar ací, però per això mateix ens necessitem tant! Ara que ens hem trobat, hem d'ajudarnos en tot. Ens necessitem per poder sobreviure. De moment sols necessitem pensar entre les dos què menjarem per a sopar, i on dormirem. També necessitem desfer-nos ja de la maleïda boira, d'acord?

Olivia va somriure amb amabilitat i comprensió. Aria la va abraçar com si no hi hagués un demà. Havia sigut el motor de la seua esperança.

—No et defraudaré er res del món, Olivia —va dir Aria, i després va agafar la bici d’Olivia i li la va donar.

—Anem-nos-en aleshores!
Capítol 2 Comiat?
Ja era el cel obscur quan les dos xiques van trobar un lloc on passar la nit.

Era una esplanada. Al centre hi havia una casa no molt gran, amb poques finestres, una porta menuda, la teulada de rajoles roges i la façana de color blau cel.

Estava rodejada de tarongers, per la qual cosa Olivia es va alegrar.

Va deixar la bicicleta recolzada sobre la paret de la casa, i va mirar enrere: cap boira les seguia. Van entrar les dos per la porta principal, intrigades per allò que podia haver-hi dins la casa.

Olivia va mirar Aria per primera vegada des de feia hores: era una xica preciosa, amb ulls blaus, nas menut, cabells pèl-rojos i llisos, pàl.lida, i molt prima, quasi malaltissa, però amb un somriure envejosament preciós.

—Mira! Hi ha un sofà! —va cridar Aria, espantant Olivia.

Olivia va observar aquella habitació: sols hi havia efectivament un sofà, una taula per poder menjar i una cadira. Aria es va llançar desesperadament al sofà, i es va estovar.

—Eh! Deixa espai per a mi també! —va reclamar Olivia amb veu divertida i somrient, mentre s'acostava al sofà i s’hi llançava també.

Olivia va notar com Aria recolzava el seu cap amb el seu muscle, i a poc a poc anava tancant els ulls.

—Puc dormir recolzada a tu? És que… em recorda molt la meua família, sobretot Pol, el meu germà menut.

—No deies que no recordaves res? —va preguntar Olivia recolzant també el cap al d’ella.

—Al llançar-me al sofà, he recordat que això mateix feia amb el meu germà. Mentre els meus pares ens veien i somreien. M'agradaria saber on són…

I es va adormir. Olivia va notar com el cos d’Aria pesava més, i comprovà que s'havia adormit. Pareixia un àngel.

Tant de bo ella recordara alguna cosa. Per què era incapaç de recordar res? Què feia allí? Qui eren els seus pares? Tenia pares? Germans? Avis? No sabia res, sols recordava el seu nom, la seua edat i que li agradava la bicicleta, li agradava muntar-hi perquè la feia sentir lliure, fora de preocupacions.

Per un moment, va sentir moltes ganes de plorar. No obstant, va optar per tancar els ulls i dormir.

Al cap d’aproximadament cinc hores, un colp a la porta les va despertar. Olivia es va alçar alertada, i va córrer a posar-se darrere de la porta, per si algú obrira.

Aria, en canvi, va córrer a buscar alguna cosa amb la qual poder defendre's, però les cames li van tornar a fallar, i va caure a terra, sense poder moure's.

—La boira ens està rodejant! —va cridar Olivia esglaiada, girant-se cap a Aria— Vinga, alça't! Hem d'anar-nos-en!

—No puc, Olivia. No puc moure'm —Aria es mirava el cos amb ulls com a plats, mentre Olivia reaccionava ràpid i anava cap a ella, agafant-la bruscament pels braços, i arrastrant-la cap a la porta.

—Vaig a pujar-te a la bicicleta i vaig a traure’t d'ací, d'acord?

Olivia es va esforçar al màxim, el cor li anava a mil, ho notava. Aria es va sentir totalment inútil: continuava sense poder fer res. Començava a notar malestar, ganes de vomitar, mal de panxa, mal de cap, nerviós.

Olivia la va pujar com va poder a la bicicleta, i arrancà a tota velocitat cap al sentit oposat al qual van arribar el dia anterior, intentant fugir de la boira, però no veien el final, la boira els impedia veure més enllà d’un metre al davant.

—Aria? Estàs ahí? Confirma que no t'he perdut pel camí! —Olivia intentà fer una broma, però el que no sabia era que Aria ja no podia ni parlar. El cap li feia voltes, i a penes podia agafar-se amb força a Olivia— Vinga Aria, vaig a traure't d'ací, t'ho promet. Vaig a cuidar de tu. Saps? En realitat jo no recorde res. No recorde qui són els meus pares, si tinc germans, avis… sort que tu sí que ho fas, perquè si no em preocuparia.

La veu de Olivia s'entretallava, estava fent un esforç tan gran que ni ella mateixa es creia capaç d'estar fent-lo. La boira cada vegada anava fent-se més transparent, la qual cosa significava que ja estaven sortint. Olivia va pedalejar amb més ganes i força, i al cap d'uns deu minuts, ja havien aconseguit eixir de la boira. Tanmateix, Olivia continuava pedalejant amb ganes i mirava enrere de tant en tant.

Aria començava a notar les cames, comprovà que podia moure-les i els braços també. Tampoc tenia ganes de vomitar, tan sols tenia un poc de mal de cap. Seria normal això? Se n'havia adonat que l’última vegada que li va passar el mateix, també estava prop de la boira, prop de la xiqueta de l'aiguamoll. Seria la boira la que feia que el seu cos s'adormira i fera a Aria perdre el control del seu propi cos?

Al cap d'una estona, Olivia ja havia deixat de pedalejar tant, i ara anava suau, contemplant el paisatge. Aria anava al darrere d'ella agafada per la cintura d'Olivia.

Al davant, hi havia camps, molts camps, tots de taronges. Era una cosa en què les dos s'havien fixat: sols hi havia tarongers; ni llimeres, pereres, caquiers o qualsevol altra cosa.

Olivia va demanar a Aria que baixara, que estava molt cansada i tenia por que caigueren per culpa d'ella, li va fer cas i començaren a caminar les dos, l’una al costat de l'altra.

Aria va recordar alguna cosa nova: li agradava dibuixar. Sa mare la va apuntar a un curset de dibuix feia temps, i li va agradar tant que des d'aleshores dibuixava qualsevol cosa que veia.

També va recordar que tenia pensat que si continuava estudiant, primer es trauria el batxillerat i després faria belles arts.

—De veres? Que emocionant! Ja m'agradaria fer a mi belles arts! —va exclamar Olivia, mirant-la amb ulls brillants.

—Vols que prove a dibuixar-te?

—Com? Si no tens paper ni llapis o bolígrafs…

— Un artista no necessita res d'això —va dir Aria, amb un somriure divertit — Necessita inspiració i ganes de fer-ho.

Es va ajupir, i amb la terra que hi havia i les pedres menudes, va començar a col.locar els elements ordenadament. De tant en tant mirava cap amunt, per vore la cara de la seua model. De vegades li deia un “no et mogues” o “mira'm fixament”.

Al cap d'uns deu minuts, es va alçar i va deixar veure la seua obra d’art.

Olivia va obrir la boca de galta a galta: era el retrat més impressionant que havia vist mai. Era una còpia exacta d'ella, com si s'estiguera mirant a l'espill, però a terra.

—No pot ser que dibuixes tan bé —va dir Olivia, que continuava mirant la seua imatge.

—T'ho he dit: per a ser artista és necessita poca cosa —va somriure, i va continuar caminant.

Olivia es va quedar una estona més mirant a terra, i després la va seguir.

Mentre Olivia encara no s'explicava com havia dibuixat la seua amiga eixa imatge, Aria es va adonar que tornava a trobar-se malament. Tan malament, que no sabia si en uns minuts més podria caminar si volguera. Anava agafant-se la panxa, i posant-se cada vegada més blanca. Començaren a fallar-li els genolls, i de sobte… allí estaven els records.

Aria és va posar blanca de veres, i és va girar cap a Olivia.

—Ho acabe de recordar. Sóc Aria Magraner, tinc setze anys, els vaig complir al gener; el meu germà Pol és menut, té quatre anys. Tinc una millor amiga que... — els ulls se li van omplir de llàgrimes —Tinc leucèmia.  Estic calba en realitat, i els meus pares no poden pagar el tractament perquè és molt car, i jo m'estic morint. Els metges m'han donat poca esperança de vida…

Olivia és va quedar bocabadada. Aria tenia leucèmia?

—Aria, estàs segura? Tal vegada no siga això i estigues preocupada per no res i…

Aria va negar amb el cap, i es va llançar a abraçar-la, molt fort.

—Sols vaig a demanar-te una cosa, deixa’m anar cap a la boira perquè no vaig a suportar-ho molt de temps.El tractament em fa massa mal. Et suplique que em deixes anar tranquila —va sanglotar, i continuà plorant— Has sigut una de les millors persones en la meua vida, Olivia. Sempre has estat ahí per a mí, per a les coses bones i les dolentes. Aquest és l'últim comiat… T'estime moltíssim.

Olivia també es va posar a plorar, i la va abraçar més fort.

—Què estàs dient, Aria? No te'n vages!

I de sobte, Aria es va soltar d'aquell abraç, li va donar un bes i va córrer cap a la boira.
Capítol 3 T'estime
Va obrir els ulls. Tot blanc. Sols s'hi veien llums blanques, i dues mans grans que l’obligaven a obrir els ulls. Després, dues de xicotetes imitaven les grans, i tancava els ulls amb delicadesa. Ella els va tancar amb força, fugint d'aquella blancor, intentant refugiar-se d'aquell color que aleshores li semblava horrible. Va ser impossible, fera el que fera: la llum blanca la perseguia.

—Ha patit molt… no tinguen pressa que desperte. Ha estat ballant amb la mort  —va dir una veu trista, preocupada—. Quan el seu cos ho demane, obrirà els ulls. Ara seria convenient que la deixàreu descansar.

Va tornar a escoltar el silenci, que en aquell moment li pareixia el millor que havia escoltat mai. Li transmetia pau, tranquil·litat, tendresa, i li feia oblidar el dolor que havia sentit abans, quan havia sigut conscient de les mans.

Però també la posava nerviosa, l’angoixava, la posava histèrica perquè no sabia què estava passant, per què li feia tan de mal tot, qui i per què havia dit això.

Ella pensava. Dormia, però podia pensar, i de vegades sentir veus, com aquella que li deia: «Bonica, filla meua, et despertaràs. Lluïta per tu, i per Aria.» No obstant, les últimes vegades no havia sentit el nom d’Aria. Qui era Aria? Per què li sonava tant aquell nom? Quin contacte havia tingut amb ella? Per què no podia saber res? Per què no veia res?

De vegades notava que podia moure els dits. Suaument, però els podia moure. Eren accions ràpides, esporàdiques, alguna espècie de senyal que li indicava que no era així com havia d'estar, que hauria de saber què està passant i què havia passat. Intentava plorar, cridar o qualsevol cosa que li indicara que allò havia de ser un d'aquells somnis dels quals, per més que ho intentes, no pots despertar-te.

—Olívia, per favor, t'estime, desperta!

Algú plorava i li agafava la mà. Es recolzava al seu front i li queien les seues llàgrimes al front. Després la besava, i tornava a recolzar-se en el seu front. La veu era greu, però no molt, com si fóra d’adolescent en ple canvi. Pareixia desesperat, amb ganes que ella despertara, amb ganes de veure-la desperta. Què li devia haver passat? No recordava res. No sabia de qui eren eixes veus que la cridaven i la incitaven a seguir lluitant.

Seguir lluitant… però com? Com se suposa que ella, així com estava, havia de lluitar? Contra qui? Per què?

Havia notat dolor quan li havien agafat la mà. També al cap, i sobretot al pit i a la panxa. Per què?

No parava de preguntar-se coses que ella mateixa sabia que no anava a descobrir fins que obrira els ulls. Tampoc ho havia intentat, obrir els ulls, però sabia que li anava a costar molt d'esforç, i anava a fer-li molt de mal; per això preferia continuar així. Sabia que cada poc de temps, algú anava i li'ls obria. De vegades veia alguna cosa com una ombra, i altres no.

Un dia, no obstant, quan el metge li va obrir l’ull, ella no el va tancar. Va fer un esforç, i el va mantenir uns segons, uns minuts, no sabia exactament el temps, però li va agradar eixe senyal. Una figura es va posar a sobre seua, tapant-li eixa llum blanca, i li somrigué.

—Segueix lluitant, bonica. Tu pots.

Era un home. Un home amb cabell negre, nas xicotet i ulls marrons, però no havia vist més. El seu cos l’obligava a mantindre'l tancat.

Per fi va plorar. No sabia si era de dia o de nit, però tenia ganes de plorar, moltes ganes, i va començar a fer-ho. Primer li va caure una llàgrima per l’ull que sempre intentava deixar obert, i més tard van començar llàgrimes més seguides. Va estar una estona així, però no sentia res, ni ningú li deia res. I finalment, se li van acabar.

Ho va intentar per enèsima vegada. Va mirar d’obrir els ulls sense ajuda, i per fi ho va aconseguir. Parpellejà i va tornar a obrir l'ull, mirant a totes parts. Encara que a la seua posició no tenia un camp de visió molt ampli, va continuar mirant a tot arreu: damunt tenia la llum d'una habitació, al costat hi havia una cadira buida i a l'altre, una màquina com d'aquestes que posaven sèrum directe a la vena. Ja tenia clar on estava: en un hospital. Ella era la pacient. Què devia haver passat? No recordava res. Era de dia, estava segura, però no hi havia ningú.

Va esperar fins que es va obrir la porta, i una dona no molt alta, vestida amb tratge de quiròfan i els cabells arreplegats, va fer uns passos avant; es va quedar perplexa i retrocedí espantada. Va deixar la habitació amb la porta oberta, i al cap de l'estona, aparegué un home amb bata blanca: el metge que li obria els ulls.

—Ja has despertat, bonica. Enhorabona.—Olívia va obrir la boca, però tenia un tub que li impedia parlar— No fa falta que parles, no fins d'ací uns dies, quan s'estabilitze el teu cos. Ara continua lluitant per viure.

Va parpellejar mentre mirava el doctor amb una mescla d’angoixa i felicitat. Volia saber què li havia passat, però no podria preguntar-ho fins que no s'estabilitzara.

—Vaig a avisar els pares?—La infermera va fer un pas avant, i el doctor va assentir. Va somriure a Olívia, feu mitja volta i va eixir.

—Demà et farem proves. Vols dormir un poc? Deus estar cansada de l'esforç. Descansa.

Olívia va obeir i es va adormir un poc, però aquella becadeta no va durar molt perquè es va espantar i va obrir els ulls de sobte. Tenia por de no tornar a despertar-se.

Allí davant del seu llit hi havia una dona pèl-roja, agafada per les mans a la peuera del llit, mirant cap a la finestra, distreta. Delicadament, va girar el cap cap on estava el llit, i la va veure. La dona tenia els ulls plorosos, cristal·lins, plens d'angoixa.

—Angelet meu? Estàs desperta? —La dona es va posar a plorar, i es va acostar cap on estava el cap d'Olívia— Filla… filleta meua, com estàs? Com et trobes? Em recordes? Va ser un colp molt fort, amor meu.

Es va posar a besar-la i Olívia va encetar el plor: era sa mare! La recordava per la veu, l’olor, el contacte… La trobava moltíssim a faltar, i ara se n'adonava.

La mare la va abraçar com va poder, i la va besar durant més de una hora sencera, xiuxiuejant-li a l’orella que l’estimava molt, que no sabria que hauria fet sense ella.

Olívia no deixava de plorar, i no volia que la mare se li separara. Estava tan a gust…

—Disculpes, senyora, hem de traure-li sang —va dir una infermera amb una agulla a la mà.

Olívia tenia pànic a les agulles, però no podia moure's del dolor, per la qual cosa no va poder fugir. Sa mare, que ho sabia, és va posar a l'altre costat del llit, i li va agafar la mà, sense apretar-li-la.

A Olívia li encantava el contacte de sa mare, la feia estar tranquil·la i segura. Per desgràcia, havia d'estar en un hospital per haver d'adonar-se'n. Una vegada van acabar, la seua mare va continuar abraçant-la, fins que es va adormir, derrotada altra vegada pel cansament.

Aquella vegada va somiar amb una xica rossa, amb el cabell molt llis i amb un somriure d'àngel. Li sonava la cara, però no la recordava.

Una setmana més tard, els metges li van llevar el tub de la boca, i va començar a respirar solament pel nas. Li feien mal els pulmons, però havia de seguir respirant si volia seguir viva. Intentava parlar, però tenia la veu molt greu i desafinada, solament podia dir “mama” i "aigua”.

—Tranquil·la, filla, ves a poc a poc. Com els xiquets xicotets. A poc a poc veuràs com tornés a parlar normal —intentava sa mare animar-la.

Cada vegada Olívia tenia més somnis amb aquella xica. Qui devia ser? Per què li sonava tant aquella cara? Era Aria? La xica aquella a qui anomenava sa mare?

Més d'una vegada va intentar preguntar a sa mare per ella. Volia saber qui era, per què sempre somiava amb ella, i per què no recordava qui era. També volia saber què li havia passat i com, però això ja vindria més avant.

Més avançada la seua parla, va començar a preguntar coses com: com estàs, mama? Tinc papa? Germans? Què passa? Coses a les quals la mare sempre contestava el mateix: molt bé, angelet meu; sí, és clar, no els recordes? No passa res, filla, què vols que passe?

I això l'angoixava, i molt. Sols estava limitada a dir això. No obstant, un dia en què la infermera havia acabat de netejar-la, ella li va donar les gràcies per primera vegada. I tot seguit va esclatar en un plor. No volia que ningú la llavara, ni que ningú haguera d'estar pendent d'ella a totes hores. De veres era tan greu allò que li havia passat?

El seu suposat germà va anar a veure-la. Es va posar a plorar en veure-la al llit, sense poder moure's, amb tot de cables i goters.

—Déu meu, Olívia. Estàs feta una merda… —es va agenollar al seu costat i li va besar la mà.

—Nom —va dir Olívia.

—El meu?

—Sí. No sé nom.

—Sóc Joan. No ho recordes?

—No. No sé res.

—No recordes què et va passar?

—No. Què passa mi? Qui Aria?— va intentar pronunciar bé el nom.

La seua mare va entrar i es va posar de seguida al seu costat.

—Com estàs, filleta?

—Mare, no recorda res?

—Desgraciadament no… i tampoc pot parlar molt bé; el colp li va afectar una part del cervell molt delicada… Potser tampoc puga tornar a… —va sanglotar.

—Què? No va a poder què?

—Caminar, Joan, caminar. Recuperará la parla normal, però...

La mare es va posar a plorar, i Olívia també. Va emetre una espècie de crit ofegat, com si fos un gat esclafat per un cotxe. I així va estar durant hores, i sa mare abraçant-la fins que un doctor va demanar que deixaren de plorar. Joan va haver d'eixir fora, per aclarir-se i que li pegara l’aire.

Quan quasi era de nit, Joan va tornar, i va dir a sa mare que li havia preguntat per Aria.

—Li ho dic, mare?

—No. Deixa-la que descanse un poc.

No obstant, eixa nit sa mare li va començar a contar coses del seu passat: vivien a L'Alcúdia, al costat de Carlet, la Ribera Alta del Xúquer. El seu pare, Agustí, tenia cinquanta anys, i ella, la seua mare, en tenia quaranta-cinc. Joan en tenia vint. Tenien una mascota, Tobi, que havia mort feia cinc mesos. Olívia en tenia setze, i li agradava molt el ciclisme, a pesar de no ser ciclista; tots els estius per setembre veia la Vuelta a España. Li va explicar també el motiu pel qual estava a l'hospital: son pare, portant-la cap a l'hospital, va tindre un accident per despistar-se i accelerar. Per sort, ella encara estava viva. Al seu pare es va quedar sense una cama, i havia d'estar en observació, per això no estava amb ella. Tan sols feia tres mesos de l’accident... el temps que ella havia estat en coma.

—Venia hospital?

—Sí, angelet.

—P-p-per q-q... —no podia pronunciar el “què”.

—Reina... ara has de dormir. D'acord?

—Mama p-p-er f...—va començar a plorar.

—És molt dur per saber-ho ara, Olívia… deixa'm dir-t’ho la setmana que ve. Per favor.

Olívia va negar amb el cap, però sa mare li va fer un bes al front, i se'n va anar.

No va poder dormir: li feia mal el cap de sentir els plors dels nounats, els plors i queixes dels pacients, els sons que emetien les màquines que tenia connectades… Les nits a l'hospital eren horroroses.

Va estar tota la nit intentant recordar a Aria. Qui devia ser aquella xica que envaïa a totes hores la seua ment? Aquella que ningú volia recordar-li.

No recordava que havia estat somiant amb ella mentre estava al coma, i no ho tornaria a fer.

Es va adormir quasi a les sis del matí, per fi, ja cansada de tot allò que li havia impedit dormir en tota la nit. Va poder tancar els ulls i estar-se tranquil·la, sense pensar, sense haver de preocupar-se. No obstant, quan va voler tornar-los a obrir, no va poder. No podria mai més. Tornava com al principi, però sense que el cos li reaccionara. Ja no li pertanyia, ja no podia moure els dits, ni tan sols els ulls. No podria plorar, parlar, respirar. S'ofegava i ningú podia ajudar-la.

Aleshores, la veu de sa mare va tornar a aparéixer, però ara sí que la reconeixia. Era com la d'un àngel:

—…Vaig a parlar-te d’ella. Ara sí que he de parlar-te d'ella. Tu estàs a la mateixa situació, i supose que voldràs saber qui era. Espere que m'estigues escoltant, perquè vaig a ser transparent amb tu. —Es va posar a plorar.— Ara vaig a ser-ho. Ella era la teua millor amiga, des que tenies quatre anys. Vos coneixéreu a la gimnàstica rítmica, i des d'aleshores, ningú era capaç de separar-vos. Tu l'ajudaves a ella amb els estudis, perquè li costaven un poc, i ella t'ajudava a tu amb Dibuix. No obstant, quan tenia deu anys li van detectar leucèmia, i tu vas estar més amb ella. No te’n separaves. Era la teua millor amiga i no anaves a deixar-la sola. —Es va eixugar els ulls.— Recorde que un dia es va enfadar moltíssim amb tu…, ara no en recorde els motius, però tu vas agafar les tisores i et vas tallar el cabell de forma que vaig haver de rapar-te'l. Tu estaves feliç, i ella plorava. No sabia per què havies fet allò. D'això fa dos anys, però des d'aleshores, sempre vols portar el cabell curt. Últimament jo no et deixava per respecte a ella, perquè pensava que se sentia incòmoda, i la veritat és que et quedava molt bé curt. El cas és… que vas tindre l'accident perquè volies vindre a veure-la. Ella havia empitjorat amb el nou tractament, i estava molt pitjor. Volies vindre a estar amb ella, a passar els últims moments amb ella, perquè tots sabíem que no anava a superar-ho… Tu tenies esperança, sempre n’has tinguda. Aleshores et vas enfadar amb el pare perquè anava molt lent. El pare va accelerar, sobrepassant el límit de velocitat en seixanta quilòmetres per hora, dient que per més ràpid que anara, no anaves a salvar-la. Et vas posar a cridar i plorar, dient-li que parara el cotxe; et vas llevar el cinturó de seguretat, et va mirar… i xocàreu amb un altre cotxe. —Va sanglotar, i la veu se li tallava.— No hauria d'haver-te dit això…

Angoixa. Tristesa. Felicitat. Pau. Tranquil·litat.

“Quina manera de morir tan bonica” va pensar per última vegada Olívia.

—T'estime… —va dir sa mare mentre li besava el front.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]