Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Sol i Lluna
IES Joan Maria Thomàs - Palma. Palma
Inici: Les paraules ferides
Entre la flama i la neu
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 El riure de la flama
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

No obstant el fum, la calor, la desconeguda sensació de llibertat… Tot semblava un impossible somni que fugia d’ell, en un impuls de nostàlgia. Enyorava la seva expressió natural, i fins i tot ingènua, que acompanyava els seus moviments de solitud. I, amb la seva fugida, li agradava pensar que els seus braços eterns cremaven fins i tot les paraules més nobles, mentre que en un amarg contrast, la imparcial neu atreia els ulls més desemparats.

Per una altra banda, el luxe i la riquesa que desprenia la llar, van ser motiu suficients per a la seva creixent angoixa, la qual l’obligà a aturar-se uns decisius instants. Només el pensament de saber qui l’esperava dintre, va fer que un calfred li provoqués un sentiment de reminiscència continua, una imatge de remembrança que li va fer recordar; Ja tornava, ja tornava la sensació de desolació, de por, de temor…

Malgrat tot, havia imaginat aquells instants més vegades de les que pogués recordar i encara així, la desconfiança li privava de tal certesa. La tristesa el feia dubtar, i el seu cor es debatia entre la flama i la neu, el correcte i l’incorrecte. En realitat, desitjava que les circumstàncies haguessin estat diferents, anhelava poder visitar-la en llibertat i no per deure. I era per això que la llum i el gel es fonien en una despietada metàfora de vida, on en Li Huan només podía albirar dues coses, la traïdora flama i la mentidera neu.

Així mateix, estava agraït per l’encàrrec de peces de bronze d’artilleria que el tinent li havia concedit a la seva família, tenint-ne en compte la reputació , desprestigiada després dels dos grans incidents innombrables, i la seva poca experiència en l’ofici familiar, fruit del seu desinterès durant la seva infantesa.

El jove sabia que per la seva pròpia seguretat no podia ni tan sols pensar en els fets, tot i que eren només els petits records el que quedaven.

Records imprescindibles, imborrables, intrínsecs. Paraules que s’havien escrit a la seva pell, al seu cor, a la seva ànima. Emocions que lluitaven per sortir, per cridar i amenaçaven a destruir-ho tot a la seva passa.

Havien estat uns mesos difícils i malgrat que havia lluitat amb constància, en Li Huan només aconseguia veure boira entre la neu.

Només hi havia la boira de la traïdora flama.

Tan sols veia mentides de neu.

Com si fos el més normal, com si viure en una illa de traïcions i mentides fou el corrent.

Viure entre la flama i la neu. Allò era la veritat.

Ara, però, ja podia observar el fred cel a la llunyania, com un raig d'esperança. I des de l’horitzó veia com els seus secrets escrits a la neu s’esborraven deixant pas a uns altres, que havia compost el fum.

I així la flama li recordava que ja no era temps de mirar enrere, que ja no era temps de recordar. Al jove li hagués encantat volar cap al cel, lliure com la neu, lliure com els seus pensaments. Però el fum calent de la xemeneia l'abraçava amb força, atraient-lo cap a la terra, cap a la realitat. Encara així, res no va poder evitar que la seva ment s'enlairés sobre la blancor de l'estepa, aïllada de la guerra, de la desesperant realitat.

Finalment la necessitat va ser més gran que la por i la seva mà acaronà la freda irregularitat de la fusta. El rostre que aparegué rere la porta provocà que una seqüència  d'imatges del passat el colpegessin. Records borrosos per la neu de felicitat i llum. Però també moments de foscor, por i patiment. El rostre del pare rere la forta paret de la presó. Les robustes mans feineres del seu germà pintades de vermell i mort. Sentiments de ràbia, desesperació, confusió… En Li Huan encara podia recordar el mar de llàgrimes de la seva mare i, com la boira de tristesa, es va abraçar a la seva llar amb tanta força que ni tan sols la flama fou capaç d'il·luminar.

Era curiós com totes aquelles històries del passat es resumien, es relacionaven, a aquell rostre. No podia evitar pensar que aquells ulls eren els que havien sembrat tanta discòrdia i dolor. No obstant, sabia que en el fons, ni tan sols la família Yang, a la que tant rancor la seva ànima professava, eren capitans del seu destí. A la fi i a la cap, siderúrgic o tinent, tots dos, tota la Xina, era titella dels Ming.

Mentre el jove entrava a l’estància, es va fer prometre a ell mateix que cap dels homes que hi havia allà dins, veurien ni una ombra de la por, del dubte, ni de l’odi que el controlaven en aquell moment.

Podia sentir la profunda mirada de l'home que, des de la porta, el foradava, incitant-lo a tirar-se a terra i plorar com ho havia fet uns anys abans. No obstant, fou fidel a la seva promesa i caminà pel llarg passadís mal il·luminat.

Semblava que les parets l’observessin, el jutgessin i que , a fora, el fum i la neu li sussurressin paraules sense sentit. Fins que al final del passadís es va trobar amb la flama que, insistent, li va dir: “ara ja ets tan presoner com jo”.

Era conscient d’algunes mirades dels imponents homes a sobre seu; tanmateix, ara, tenia por de la flama, que pareixia que s’enrigués d'ell.

-És el fill del presoner Li. Duu l'encàrrec de peces de coure.

En Yang Shun, l'home que li havia obert la porta, va dir això mentre es trobava rere ell, a la dreta, com si fos un escolta, i ell, un presoner. “Potser la flama tingui raó” va sospirar resignat per si mateix.

-Porta-ho dalt, Shun. Dona-li els diners acordats i revisa que tot estigui en ordre. I du'l a veure la seva germana -digué l'home més vell de la sala, sense aixecar la mirada dels seus papers. En Huan pensava recordar que era el pare d'en Shun.

El jove mirà a l'home desconfiat. Les seves paraules li havien paregut amables però ell sabia que en el fons, no ho eren. On estava l'engany? El senyor Yang no era una persona gentil, amable o empàtica. Era per això que, tot i que el permís per a veure la seva germana el va omplir d'il·lusió, no va poder evitar sentir frustració i menyspreu cap als homes que havien omplert les seves paraules d’una actitud tan maleïdament superior, com per fer-lo sentir un peó insignificant.

I al final, era la impotència de saber que no podia fer res respecte a la seva posició social, la que no l'ajudava a sobreviure en el seu món de no privilegiats. Un món desconegut i ignorat per a tots els presents de la llar, excepte per la seva estimada germana, és clar, la qual la seva bellesa l'havia salvat quan va contraure matrimoni amb el primogènit Yang.

Va pujar els graons amb fingida decisió, deixant rere seu tots aquells pensaments que no s'atrevia a pronunciar, totes aquelles llàgrimes que no havia estat capaç d'alliberar. I el riure de la flama es repetí de nou com un traïdor recordatori.

Es va voler llevar la polseguera i la brutor del seu rostre, no volia decepcionar la seva germana, na Chow . Ella havia fet un gran sacrifici, i ell volia demostrar que ell estava a la seva altura, que no s'havia esfondrat. La guerra era dura per a tots, però més difícil era per la Chow, perquè tenia enfrontada la seva família.

Caminà amb contínua vigília, no es fiava de cap promesa. D’altra banda, el rostre de la seva germana apareixia entre la boira i ja no podia pensar amb suficient claredat. Tantes coses depenien d'aquell moment… Va empassar-se la plorera i el nus d'incertesa i angoixa de la seva gola que amenaçava amb destruir-ho tot.

Li va semblar estrany que l’habitació de la seva germana fos la més aïllada de la llar. Amb més confusió el va deixar, quan en Shun estragué de la seva capa un joc de claus. Quina amenaça podia presentar una persona com la seva germana? Imatges del passat varen emergir, records soterrats, arrelats amb tanta força a la seva ànima, que li van doldre quan aparegueren. Un cabell llarg, l'olor de sopa a les nit d'hivern i el so rialler que s'estenia per la seva llar i semblava viatjar amb l’encara alegre neu. Records alegres, preciosos i brillants, i alhora tan seus, tan íntims, que ni el fum se'ls podia endur.

Fins que no va entrar, no ho va entendre. Ella no havia resultat mai una amenaça, sempre havia estat una presonera. Presonera, com ho eren tots els Li,  aquesta era l’herència que els havia deixat el seu pare i el seu germà. No obstant, mentre que ells només eren presoners del passat, ella també ho era de les paraules, la neu i la flama.

En Huan podía sentir la neu fora, prometent una falsa llibertat a la seva germana, mentre la tancava entre les austeres parets, plenes de traïdores paraules tendres tenyides de mentida.

I, mentre, la flama reia…

Es podien apreciar per tota l’habitació restes de pa, bols de sopa acumulats al costat de la porta, llençols destrossats, mobiliari humil totalment fora de l'estètica de la casa...

Però el que realment el va fer plorar de ràbia, va ser la imatge que presentava la seva germana. L’alarmant canell del seu braç indicava la seva extrema primesa i el record dels seus bells cabells negres eren ara un cúmul d’evidències que demostraven la seva desnutrició.

Ja no podia aturar les llàgrimes. Tampoc va voler aturar-les, i entre elles, en Huan recordava haver vist un dèbil somriure al rostre de na Chow. Una abraçada. Recordava que la jove ja no feia olor de una mescla de gessamí i aigua del riu, ara ensumava a por. Recordava que el Shun havia dit que la seva germana ja no li era de profit, doncs no podia tenir fills.

En aquell moment, el jove necessità de tota la seva força i control per no tornar-se boig.

No obstant ara, mentre caminava per la neu allunyant-se de la llar, només podia pensar en les paraules de la flama: “No pateixis, jo faré que mai més sigueu presoners”

No ho va poder comprendre fins que va ser massa tard, mentre caminava lentament pensant en la Chow, en la Ying i en la seva mare. Es va prometre que la Ying, la seva al·lota, mai patiria com ho havia fet la seva germana. Es va prometre treure la Chow d'aquella casa. Es va prometre que la seva mare mai més ploraria. I mentre aquestes fermes  paraules sonaven al seu cap, va poder observar com, ben enfora d'ell, la casa dels Yang era envoltada per llargues flames.

Corrent en recerca d'ajuda, escoltà de nou el riure de la flama.
 

Capítol 2 El rostre de la neu
Les seves mans entrellaçades.

Una connexió. Un vincle.

Era tot el que necessitaven en aquell  moment per a seguir endavant.

Anaven a contrarellotge, i el temps, marcat pels seus temors, es fonia amb la caiguda dels flocs de neu. No obstant, malgrat l’impacient rellotge, els dos germans havien promès abraçar-se amb l'arribada de la foscor de la nit, en un intent d’evadir-se temporalment i plorar per tots aquells instants perduts. Evocaven l’amor familiar que havia regnat en la seva llar tant temps enrere, el primer amor vertader i sincer que havien conegut.

Era un amor que no deixava lloc a les paraules perquè era un sentiment tan primitiu i a la vegada tan complex, que no podia concebre definició alguna. Es sentien afortunats d’estimar i ser estimats. Tampoc podien ignorar els anys separats, tot i que ara només podien pensar en les mentides de la neu que els separaven irremeiablement. Podria la neu sentir tal afecte per algú? Podria alguna vegada la flama, que sempre es vanava de ser forta i independent, entendre tal connexió? Ho dubtava, l’amor humanitzava.

És possible que cada segon de la seva fugida estigués sota una ombra d’angoixa, però no hi havia força natural o humana que els persuadís d’arribar al seu poble, al seu asil. Estaven convençuts a arribar i ni tan sols la força de la neu aconseguí impedir-ho. Però tampoc podia afirmar que el destí els donés facilitats durant el camí, ja que la neu, freda com ella mateixa, no els ajudava en la seva escapada i encara ben en lluny de tota civilització, no hi havia cap flama que pogués allargar un dels seus braços eterns en símbol de càlida protecció.

Allà on les mentides de la neu no arribaven, la flama reia entre la seva traïció.

Si en Li Huan no podia malgastar part dels seus pensaments en tot allò que podia anar malament era per la seva germana, la qual encara no era lliure del tot. Havien guanyat una batalla, però encara es trobaven lluny de la victòria. Els seus perseguidors també ho sabien i la neu els murmurava la inesborrable veritat amb cada gota gelada que es fonia sobre l'etern mantell de mentides blanques.

Lluitar contra l’infinit mantell havia significat mantenir l'exigent ritme que suposaven tantes hores de fam i son, de les quals havien sobreviscut, sense cap mena de dubte, gràcies a l'adrenalina dels últims esdeveniments, els quals encara els sorprenien i els deixaven sense parla.

Especialment en Li no es veia preparat per donar una explicació racional als successos i en el fons, en realitat tampoc la necessitava cap dels dos quan els pocs membres de la seva família corrien un destí pitjor que el que havia sofert la seva germana mesos abans.

Eren joves, potser un pèl immadurs per a veure’s embolicats en circumstàncies similars, però havien entès que cada decisió era important en aquesta cursa i cada floc de neu que abraçava la terra els recordava, que tot tenia un final.

La determinació havia estat el motor de la seva energia, tot i que havien de reconèixer que, en algun moment durant aquelles hores s’havien vist temptats a no despertar dels braços de Morfeu, lliures d’impureses. Però després recordaven a on es trobaven, al silenciós bosc, i no podien negar els riscs que suposaven tals imprudències. Durant molts anys havien perfilat el rostre de la neu i havien après que la flama podia arribar a destruir, però la neu enganyava, amagava i al final, matava.

Caure en els jocs de la neu no era una opció. La veritat era un luxe, sí, però podien evitar-la reescrivint el seu final. Un final incert, en blanc, però preparat per tacar-se d'escarlata. Mentre corrien, en el moment en el qual els peus li feien mal del fred i la desesperació i la mà de la seva germana començava a amollar-se a poc a poc s'adonà, que la ploma ja havia començat a escriure i des de la llunyania, el fum esperava a saber de qui seria la taca escarlata.

Ella estava convençuda de la seva noble victòria, doncs si no tenia res a perdre, només podia guanyar. I ja havia perdut tant, que només podia veure a la figura del seu germà, com aquella que restabliria la felicitat en les seves vides.  Però la neu pacient, es reia de la seva innocència com si pogués veure clarament el que havia de passar.

Tant de bo acabar en un paradís de sol i calidesa... No desitjaven romandre ni un segon més en unes terres, perseguides per la guerra, que havien estat escenari de tantes desgràcies. Una vegada que en Li Huan reunís a la seva mare i a la seva al·lota, ambdós coloms de la pau, fugirien un últim cop, cap al seu paradís, cap al seu final feliç. Anirien a l'únic lloc on els eterns braços de la flama no arribessin i es retrobarien amb la llibertat del fum. El fum ja no seria negre tacat per les petjades dels soldats, ni pels plors dels nens orfes, ni per les gotes de sang, ni pel darrer alè d’un innocent. Ja no seria un fum negre de paraules de por i angoixa. Allà seria un fum blanc, sense paraules. Un fum on en Li Huan pogués escriure la seva història plena de paraules tendres.

A més, tenir el suport de la seva germana, el feia confiar amb el seu pla. Però no podia predir la resposta per part de la seva mare i temia que es negués a abandonar la seva llar, presa dels records. Cap podia ignorar el seu passat, perquè l'esperit del seu germà i la imatge del seu pare, condemnat a una vida entre aquelles quatre parets, pertanyien a un mateix passat, al seu, al de la seva família.

Entenia que la seva mare no es volgués desprendre de tots aquells records arrelats a la seva ànima i sabia, que confiava massa en la neu que l'havia envoltada tants anys. Ja estava acostumada a les seves mentides i les necessitava per seguir endavant.

Però durant els últims anys en Huan havia conegut un altre amor. De petit havia sentit escoltar històries sobre aquest. La seva àvia deixava que aquelles paraules es barregessin amb el fum que s'enlairava en l’obscuritat d'aquelles nits fredes. Aquelles nits quan la flama encara no era traïdora.

El jove recordava una en particular. Un al·lot i una al·lota que vivien devora el riu. Ella era la filla del monarca xinès i ell, només un pobre jove que vivia als estables del castell. De vegades es trobaven pels jardins, i de vegades es somreien. Però cap dels dos mai va dir res a l'altre. Fins que un dia, la princesa fou segrestada per un temible drac. El rei envià els millors soldats en la seva recerca, però cap d'ells tornà. El jove, captivat per l’al·lota decidí arriscar la seva vida per salvar la d'ella. Gràcies al seu enginy matà el drac i de la seva sang va néixer una enorme planta de gessamí que regalà a la princesa. El monarca, en senyal d'agraïment oferí riqueses imaginables al jove, però ell tan sols demanà la mà de la princesa, que acceptà encantada.  Així van viure feliços i enamorats durant molts anys.

Gràcies a aquest conte en Li Huan havia somiat tota la seva vida amb un amor tan valent. L’havia trobada, i sabia que la Ying també sentia aquell desig de matar un drac per ell. Era decidida, forta i extremadament intel·ligent. Havia estat amb ell quan els problemes havien començat i sempre l’havia animat a combatre quan la claredat no el guiava i volia girar l’esquena a tots. I en honor a la seva àvia, el jove regalava una flor de gessamí a la Ying cada setmana.

A la fi, després de molts quilòmetres caminant sota el cel ennuvolat i molt de temps reflexionant, varen aconseguir escoltar l'aigua del riu Amur davall l'enorme bloc de gel que el cobria. Va poder observar com un raig d'esperança il·luminà la seva germana, tan sols un segon. Però durant aquell instant, en Huan pogué retrobar-se amb l'alegre al·lota d'olor a gessamí. Tot i que el preocupà veure la imatge que presentava el seu cos desnodrit i deshidratat, amenaçant en acabar amb la fortalesa que l’havia dut fins a la seva terra.

El jove, per molt que es resignés, sabia que la Chow no aguantaria els pocs metres que quedaven, i, a més a més, la neu començava a caure cada cop amb més força. No obstant la seva germana, amb determinació de ferro, seguí endavant. A contracorrent, en contra la neu, el vent, la flama, les mentides i les traïcions. Però, com tots els presents allà sabien, no pogué caminar més d’unes passes abans  que el seu cos, en un crit d'auxili, caigués sobre la neu.

El fred es calava als seus ossos i la mentidera neu, al seu cor. El seu rostre, blanc com el de la neu, perdia tota esperança de recuperació. En Huan va estar a punt de caure devora la Chow i deixar que la flama i la neu es barallessin per les vides dels dos joves que fugien perseguint la llibertat del fum, la qual s'escapava i s'allunyava cada vegada més.

Gràcies a alguna força desconeguda, que creia que ja no tenia, el va ajudar a reaccionar amb rapidesa. Sabia que si es donava pressa encara podia salvar-la, ja ho havia fet una vegada i no estava dispost a deixar-la anar. No era l’heroi de la història, havia estat covard durant tota la seva vida, havia tardat massa temps a dur-la a casa i havia venut peces importants per a la guerra als responsables de tantes morts al seu país… Ni tan sols podia assegurar-li una vida digna als seus estimats i encara així, no va dubtar en agafar el cos de la seva germana i partir corrent cap al poble. S'espantà en veure el lent batec del seu cor, però el que més l'horroritzà fou com va poder aixecar-la, amb facilitat. No pesava més que una d'aquelles peces de coure, de les més petites, que havia entregat al seu home.

Fins que no va ser capaç d’albirar a la llunyania la seva llar, no va ser capaç de respirar amb normalitat de nou. La tranquil·litat no el va ajudar massa, doncs podia percebre que alguna cosa no anava bé. Ja no podia discernir dels temors infundats pel seu cor dels temors reals. Ja no existia la diferència. Era bogeria el seu mal? Volia pensar que així era però… Els seus ulls varen captar unes petjades a l’entrada. Era inevitable no fixar-s’hi perquè hi destacaven per damunt de l’entorn.

El va sorprendre l’aire que es respirava a la casa, un aire de solitud. La Chow aconseguí posar els peus a terra amb cansament.

-Chow, amaga’t. -va indicar en Huan a la seva germana. Encara no sabia que passava, i la por va pesar al cor del jove per damunt de l’alegria per la llibertat d'ella.

La Chow s'amagà rere una taula de fusta que sortia de la paret. Allà s’amagava ella sempre que jugaven els tres germans i en Huan sabia que ella podria escoltar-ho tot.

Dins la casa aparegueren dos soldats acompanyats per la seva mare i la Ying. En Huan no pogué evitar espantar-se, però el seu rostre va romandre tan neutre com el dels soldats.

En Li Huan s'adonà de les llàgrimes del rostre de la seva mare, i del rostre d’elles al de la Ying. Al final, un dels soldats xerrà: 

-Li Huan, segon fill de Li Feng. Per ordre de l'Emperador Ming, un home de cada família haurà de servir a l’exèrcit imperial. Demà començaràs l’entrenament militar en nom de la família Li.
Capítol 3 La veu del fum
El fum estava ple de pinzellades de matisos negres, de la mateixa manera que la seva història estava dibuixada amb el mateix pinzell.

Va haver de rellegir vàries vegades el pergamí per assimilar cada una de les paraules. Paraules ferides, paraules de guerra, paraules negres...

Podia sentir la mirada de les tres figures femenines presents. Ningú donaria forma als seus pensaments, però tots sabien que allò podia ser el seu final. El seu, el seu, el seu...

La neu havia dictat sentència.

La flama havia rigut.

I el fum s’enlairava directament cap al cel.

Ningú no podia deixar de demanar-se quina era la següent passa. Podrien fugir una vegada més? Fugir de la neu i de la flama, de la guerra i dels colors de tristesa que durant tants anys els havien envoltat? Potser trobar definitivament el seu paradís de sol i calidesa? Tant de bo poder seguir el fum ... Fora del seu passat.

No podien ignorar que seria una decisió arriscada; en Li Huan seria perseguit un cop més per la seva rebel·lia i na Chow anava deixant el fil de la vida pel camí. I si finalment arribaven al seu destí càlid i alegre, mai més podrien retrobar-se amb el fred soroll del riu, ni amb l’olor a gessamí que envoltava la seva llar. La decisió seria irreversible.

Era difícil dir adeu a la seva realitat. Però era necessari el canvi.

Volien creure que el seu amor, era l’únic aliment que requerien per a sobreviure, que seria suficient per emprendre aquella lluita. En Huan també creia que mereixia arriscar-se si era per les persones adequades. Però mereixia la pena arriscar la vida d’elles? Sabia que era inevitable que amb el temps tots els seus cossos acabassin sota la neu, juntament amb el de molts soldats, innocents o valents, i encara així, desitjava endarrerir la naturalesa humana. I quan els seus camins arribessin a la fi, anhelava que les seves ànimes s’unissin, s’enllacessin amb el fum per arribar enfora, a un lloc on la neu ja no ho pogués congelar tot de mentides.



Va ser així com varen acabar acordant realitzar la gran escapada abans d’aquella nit. Es varen donar el dia per acomiadar-se en silenci dels records, de la llar i alguns, de la vida.

Na Chow se'n va anar aquella mateixa tarda, els va deixar ràpidament, quasi amb un sospir. Però, al contrari del que es podria pensar, es va anar sense por, sense sofriment. Havia aconseguit arribar a la seva vertadera casa, amb aquelles persones que l’havien estimada veritablement.

Se'n va anar feliç i bressolada pel soroll de la freda aigua del riu, mentre estrenyia la floreta de gessamí que tant li agradava. D'un instant a un altre, va deixar el seu llegat a la terra; una llàgrima enterra, un petó a l'aire i un somriure al seu rostre.

No hagués volgut morir davall altre sostre. No hagués desitjat cap altre final. En Huan ho sabia, i és per aquest motiu que va estar agraït amb la flama per la seva germana. Ara la flama ja no riuria d’ella, la neu ja no la turmenteria i el fum a la fi seria lliure.

En Li Huan no es penedia d’haver-la salvat. L’havia vist quasi sense vida en aquella casa i si hagués continuat allà, no hagués viscut amb el cor tranquil. La seva mort no era més que una advertència dels seus futurs si no actuaven, era un evident senyal que els cridava que marxessin.

El comiat fou ràpid, trist i difícil, però molt ràpid, i abans que el cel fos negre, ja caminaven sobre la freda neu amb el cor en puny. La por i la incertesa es podien respirar i encara que els tres personatges de la travessia varen fer silenci un cop més, l'eco del riure de la flama resonava en els seus cors.

Creuaren el riu Amur en una petita barca de fusta que havien agafat de la costa. Aquesta improvisada barca havia pertangut a un vell amic de la família, el qual havia mort unes setmanes abans de tristesa.

Resultava molt sospitós veure una barca navegant pel riu, i més quan el nombre de fugitius i desertors havia pujat considerablement. És per això, que es varen veure obligats a moure’s per les aigües durant la nit, quan la foscor els cobria, i únicament per petits intervals de temps durant el dia. La neu queia sobre ells en una constant reminiscència del passat, de les decisions que ja mai tindrien l'oportunitat de desfer.

No va ser agradable. Cada nit, un d’ells es va haver de quedar despert vigilant. En Li Huan va aprofitar aquelles nits per a reflexionar. Va pensar en el seu germà, en el seu pare, en la Chow... Es va adonar que no havia plorat per la seva germana com calia. Tampoc ella havia tingut un enterrament digne, havia estat silenciós, negre i envoltat per la por. Es va prometre trobaria un lloc segur, calorós i alegre on enterrar els records de la Chow. Un lloc on ella pogués a la fi descansar en pau, un lloc on ell pogués plorar totes les llàgrimes que ara ofegaven de pena el seu cor.

Na Ying les va aprofitar per immortalitzar els paisatges, desitjava que arribés un dia en el qual pogués pintar totes les seves memòries. Però desitjava encara més que son pare pogués veure-les. L'home, caparrut com la seva filla, va voler romandre a la caseta del riu Amur per donar temps a la seva filla a córrer rere la desitjada llibertat. La jove se’n penedia cada vegada més, i no podia evitar aquell sentiment de culpa que l'oprimia i feia que fos impossible agafar el son.

D’altra banda, la mare d’en Li Huan, que sempre havia utilitzat la melodia per expressar-se, utilitzava aquelles hores per recordar les cançons del passat que els tres germans escoltaven amb atenció, admiració i felicitat. Recordava els seus fills i el seu estimat marit, i, en honor a aquells records, cantava a la parella de joves enamorats, mentre aquests descansaven en els seus somnis:

‘’Aquest és el riu de la meva infància,

símbol del poble, símbol de l’abundància.

En aquesta vella improvisada barca,

m’allunyo poc a poc de la meva comarca.

Blaves són aquestes aigües,

que es nodreixen de les meves llàgrimes.

Aquest és el riu de la meva infància,

símbol del poble, símbol de l’abundància.

Amur, dugem cap a la meva llibertat,

només desitjo pau i estabilitat.

Duc els records al cor,

i en el meu cos, el dolor.

Aquest és el riu de la meva infància,

símbol del poble, símbol de l’abundància.’’

Poc abans que el sol sortís al novè dia, ja es trobaven a la frontera de Sibèria. No era la terra promesa, no la van sentir càlida ni alegre. De fet, la neu feia acte de presència en una insistent cridòria mentidera. Però era, en definitiva, un començament. Una oportunitat.

El problema era que hi havia més d’una dotzena de soldats vigilant la frontera. Haurien de ser més astuts i més ràpids que ells, si volien aconseguir alguna oportunitat. Haurien d’aferrar-se a la idea de la llibertat i en Li Huan sabia que el fum ja no els guiava. A més a més, les riallades de la flama es tornaven a escoltar a cada racó de les seves ànimes i els seus braços gairebé podien arribar fins als blancs erms siberians.

Els tres viatgers duien hores sense cap aliment. Què podien fer?

Na Ying, que havia passat hores observant i estudiant el cel, la vegetació i les seves textures per poder representar en les seves làmines, va trobar la solució. Es va fixar en una mena d’arbusts puntiaguts, per on no havien construït cap mena de separació entre els territoris, doncs ningú s’atreviria a passar-hi per damunt o a sota. Les seves branques eren inflexibles, i un passeig pels seus braços et podien deixar més d'una ferida.

No obstant, ells sí es varen atrevir, ells sí escolliren aquest camí. La desesperació sempre estava allà, sempre t'ajudava i en alguns casos, potser et tornava boig. Varen romandre amagats entre ells, immòbils, com estàtues. Eren capaços de sentir les respiracions de cada un dels soldats, eren capaços de percebre cada un dels moviments i passes d’aquests.

La realitat era que els soldats tampoc volien aquesta mena de vida, fora de les seves famílies, fora de les seves terres. Hores després, aprofitant una distracció, pogueren passar a Sibèria i, mentre ho assimilaven, en Li Huan va entendre que aquells que desitjaven la guerra, eren aquells que no morien en ella.

Els seus rostres eren ara més pàl·lids que mai i els seus cossos dèbils havien sofert grans mals però… Ja podien cridar als vents la seva nova llibertat, perquè era allò la llibertat, no? Era allò la seva nova llar?

En Huan pensava que en sortir de la Xina podria alliberar-se a la fi de tots aquells sentiments que havien pesat sobre ell durant tants anys, no obstant, els sentiments el varen apallissar fins a deixar-lo sense alè. No sabia si era la incredulitat o saber que ja havia acabat el malson el que el desconcertà però en aquells moments d'aflicció i de renúncia, de por incontrolada, la flama rigué més que mai.

Encara estigueren vàries hores en arribar al primer poble rus. El temps passava sense deixar constància i les hores es perdien entre els flocs de neu. I mentre, la flama reia. Reia tan fort que el Huan va témer que la Chow la pogués escoltar. El jove va començar a pensar que el fum els començava a perseguir en lloc de guiar-los cap al seu somni.

En Li Huan no va poder evitar sentir-se decepcionat un cop més. El poble no presentava la imatge que ell havia imaginat en els seus somnis per a la seva família. Allà, tot semblava trist. No hi havia rastre dels colors vius que tant l’animaven; on era el groc, el vermell o el rosa? Miràs on miràs, només trobava blanc, gris i blanc de nou.

-6 mesos més tard-

Cap dels tres havia aconseguit la felicitat  en aquells mesos a Sibèria. Al principi, ho consideraren normal. Però amb les setmanes, cap família del poble els va acceptar ni els va donar feina, doncs els consideraven massa diferents. Eren persones fredes, fills de la neu.

Setmanes després, na Ying els va anunciar la gran notícia. Portaria al món, un nen o una nena. Aquest fet, els va motivar a decidir cercar finalment el seu veritable paradís de sol. Ells podrien haver mort allà, en un poble gairebé fantasma, oblidats, però no sabent que tenien l’opció d’haver donat un millor futur al seu infant.

Es van embarcar en un vaixell de comerciants i va ser així com arribaren a Vietnam. Els va agradar des del primer moment. Es van enamorar dels seus colors, de les seves aigües i de les emocions que aquelles terres els van transmetre.

Els primers dies a Vietnam els varen dedicar a cercar la seva nova llar. Tots tres varen tenir la certesa de quina era la indicada quan, al costat d’una colorida casa blava, varen trobar amagada una petita flor de gessamí.

Era molt petita, gairebé imperceptible a la vista, però estava allà. Varen sobrar les paraules.

El seu primer fill va néixer una agradable matinada de primavera i el van anomenar Amur, com el riu del qual es sentia filla la mare d’en Li.

N’Amur seria el pont entre el passat i el futur, entre la Xina i Vietnam.

També representaria l’equilibri entre la flama i la neu.

I seria l’etern recordatori que després de tota guerra, encara sobrevivia l’amor.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]