Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Parabatais
INS Sant Andreu. Sant Andreu De La Barca
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast
1944
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.
Capítol 1 Postdata: sempre teu
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

"Toc Toc"

Vinga home! Ja és la tercera vegada que he de parar de fer comptes: primer sona el telèfon; després toca la dona vermella a la porta i no és que sigui vermella, sinó que té una obsessió amb aquest color; la veritat és que no m'estranya, a “Meatpacking District” t’hi trobes de tot...

I ara, qui collons serà?

M'aixeco amb parsimònia de la cadira i sento un soroll estrany, potser les rajoles no són l'únic que hauria de canviar. La Waldi ja m’ha avisat vàries vegades que el local necessita un canvi. En un barri com aquest és necessita molt més que un simple espai en bon estat per cridar l’atenció. Tot i que la porta no és gaire lluny de la tauleta mostrador, el camí se'm fa etern i tinc temps per maleir tothom que m’ha interromput. Fa mitja hora que intento comptar les poques monedes dins la capsa registradora sense èxit i ja tinc gana. No em ve de gust suportar les ximpleries d'un altre client.

Quan obro la porta, em sorprenc. Trobo el carter, un noi jove, amb cara d'estar fins als nassos de la seva jornada. Deu ser per això que mira el mòbil mentre espera i m‘atén sense esma. La conversa no dura gaire, l’estrictament necessari per entregar-me una capsa i signar els papers reglamentaris. Tanco la porta, aquesta vegada amb clau. No tornaré a obrir-la fins que no siguin les cinc i vingui la primera clienta.

Encuriosida pel contingut del paquet, oblido les monedes sobre el mostrador. La capsa és verda, o almenys ho era, ara només queden restes de com va ser. Continuo inspeccionant-la i llegeixo un cognom: Connors.

La capsa està una mica oxidada, com les rodes de la cadira que hauria de canviar, i és per això que trigo més del que previa a obrir-la. El primer que veig són uns galons, per la qual cosa em queda clar que es tracta de la capsa d'un militar. Després trobo una Bíblia desgastada, com si l'haguessin llegit milions de vegades. De dins, en sobresurt la tija d'una rosa blanca amagada entre les pàgines, just entre l’Antic i el Nou Testament. Per últim, em fixo en les cartes escampades al fons de la capsa, són tres, i cadascuna té un destinatari diferent. Miro les dates, agafo la més antiga i començo a llegir.

Estimada Kathy,

....

Ei, Eddie! Què fas?

- Escriure a...

- La Kathy, sí, ja ho sabem. Et tires tot el dia escrivint versions de la mateixa carta i després res. Vols enviar la carta ja! -va dir en Joseph rient.

- És clar, com que tu no tens cap noia a qui escriure...-va contestar burlant-se’n l'Eddie.

- Seràs fill de...

- Espavileu! D’aquí mitja hora hem de ser marxar! -va cridar un altre soldat.

- Deixeu-me en pau i podré acabar la carta, pesats!

- Què li escrius aquesta vegada? T’has tornat a posar cursi, oi?- va dir amb un somriure burleta.

- N-no…

- Vinga home! Ja portem molt de temps junts, som amics, et conec millor del que penses.  Tots estem aquí per una bona causa. Cada dia, fem el necessari per tornar a casa. Perquè això és el que tots volem, també tu i jo.

- La trobo a faltar- confesa l’Eddie amb els ulls vidriosos.

- Doncs, explica-li-ho.

...

He perdut el compte de les nits que porto sense tu, sé que en són moltes, d'això, n'estic segur.

La fragància, tan viva, del teu perfum i les nostres roses blanques són el primer que em ve al cap quan em desperto, però després m'adono que no ets a l'altra banda del llit... Quan t'escric i em poso a pensar, recordo els teus ulls cafè i aquella piga de la teva esquena que tantes vegades he acariciat.

Les teves paraules van ser les que em van encoratjar i ja gairebé ni recordo la teva veu, la veritat és que he perdut les forces per  seguir lluitant. Però si me'n vaig, si ho llenço tot per la borda, que serà del meu país? Que serà de la meva pàtria?

Tot i que qualsevol dia pot ser l'últim, jo segueixo lluitant.

T'estima, el teu soldat Eddie.

Pd: Sempre teu.


...

Una llàgrima rellisca per la galta de la Kathy, i més la segueixen mentre s'acaricia la piga de l'esquena. Aviat, un plor se sent a l'habitació i les emocions de la noia envaeixen l'ambient. Plora de tristesa, d'emoció i de felicitat, perquè encara que l’Eddie sigui lluny encara és viu. Això és tot el que li hauria d’importar, però a vegades no és suficient. Plora també de pena, perquè fins ara no s'havia adonat que l'Eddie la trobava a faltar de la mateixa manera que ella. Faria qualsevol cosa per tenir-lo al seu costat.

...

De sobte, "Empire State Of Mind" per Alicia Keys, va trencar el silenci de la perruqueria. És llavors quan m’adono de l'hora que és. Mentre torno a guardar les coses dins la capsa amb cura i delicadesa, com si es tractessin d’un tresor, faig un llistat mental de tots els artistes que, com Sinatra, han cantat Nova York i  una part del meu subconscient repassa la carta a la Kathy. M’havia submergit tant en les paraules de l’Eddie que havia oblidat la fam que tenia. També que havia, i encara he, de tancar caixa. Per a després, encara tinc una llarga llista de tasques.

Sabia que no em corresponia a mi obrir aquesta capsa, però ara ja no m’ho podré treure del cap. No hi ha marxa enrere. Si d'una cosa estic completament segura, és que vull arribar al final d'aquesta història.
 

Capítol 2 Postdata: sempre teva
El moviment de l’autobús fa trontollar el meu cap contra el vidre i un dels auriculars rellisca de la meva orella. Me’l torno a col·locar i l’autobús para una altra vegada. Encara no he de baixar, així que em torno a recolzar al vidre. Em miro una parella de joves que hi puja.

Altra vegada, em deixo portar per la cançó que escoltava. La lletra de Birds, el tema d’Imagine Dragons, em torna a enganxar i no puc evitar fixar-me en la parella, que s’asseu davant meu. Per alguna raó, em recorden a la Kathy i a l’Eddie. Una parella tan jove i tan enamorada…

Els últims acords de la cançó sonen mentre arribo a la meva parada. Només he de caminar uns quants minuts per arribar al meu bloc. Quan obro la porta em fixo en el reflex del vidre del portal.  Les llums del Rock’s atrauen la meva atenció i recordo que encara he de menjar alguna cosa. Ha semblat que el restaurant em cridés. Hi vaig.  

Quan entro, se m’acosta el maître i em condueix a una taula. Rock’s és un restaurant que va obrir fa temps. Des de llavors, l’han remodelat alguna vegada. Ara el local és molt més ampli i lluminós. La decoració, però, no ha canviat tant. El terra és cobert de rajoles blanques i negres; els seients són encoixinats i de color vermell, em recorden al sofà que  l’àvia tenia al menjador; a la barra hi ha una filera de tamborets amb el mateix disseny color passió; en un raconet del local hi ha la gramola que trenca el silenci amb cançons de les clàssiques: Frank Sinatra, Dean Martin, Elvis Presley i altres grans artistes. A l’altra banda del local, de cara a la gramola, hi ha un model clàssic de la Harley Davison; a les parets hi ha diverses fotografies i emblemes dels 80. La paret que dona al carrer, però, és plena de finestres amb el marc recobert de llums de neó, igual que les lletres vermelles a la façana del local que minuts abans havien atret la meva atenció. Per tot això, el Rocks és un restaurant molt especial. Et canvia d'època, quan entres sembla que hagis viatjat quaranta anys enrere.

Quan deixo d’observar la fotografia del gran Elvis, em miro altra vegada la caixa verda, damunt la taula. Abans que pugui tornar a obrir-la, el cambrer ve i em pren nota. Quan marxa, decideixo esperar fins arribar a casa per tornar-me a submergir en la història d’aquells joves enamorats.

Al cap d’una estona, em porten el menjar. Entre la fam que tenia i l’anhel de reconnectar amb la història a través de la següent carta, endrapo el dinar.

Entro a casa i deixo les claus a sobre el moble a l’entrada. Em trec les sabates. Ufff! Quin gust poder descansar! Camino descalça fins a la cuina i començo a preparar-me un cafè.

Una vegada fet, agafo la tassa i me l’emporto cap al menjador. Em preparo els coixins per seure a la catifa, que desde fa temps és el lloc on més cómoda em trobo. Torno a l’entrada, on havia oblidat la caixa. La deixo al terra, al costat de la tassa.

M’assec a sobre la catifa amb l’esquena contra el sofà. Amb cura de no vessar el cafè i tacar-ho tot, obro la caixa i escampo el contingut pel terra. Em fixo només en les cartes i agafo la que toca ara, aquesta vegada és la Kathy qui escriu.

Estimat Eddie,

No se què dir-te. He llegit tantes vegades les teves cartes, i he plorat tant mentre ho feia, que la tinta se’n ressenteix.

Et trobo a faltar, tant, que a les nits desitjo que tot sigui un malson i que en despertar tot torni a ser com abans.

El teu somriure, els teus ulls, els teus cabells, la teva manera de dir-me que tot anirà bé… Tots aquests records fan que tingui força i coratge tots els dies.

Recorda que malgrat la distància, sempre estaré amb tu, i que jo també desitjo tornar al teu costat. No pots abandonar, però facis el que facis t’estimaré sempre. No estàs sol, ni ara ni mai.

Has de tornar, per formar la família amb la que tant somiem i veure als petits córrer pel jardí, com tantes vegades hem imaginat.

Per tu, per mi, per nosaltres, torna. Tenim massa coses pendents.

T’estima, molt,

Kathy

PD: sempre teva.




La Kathy doblega la carta amb cura i la fica dins del sobre. El tanca i escriu la direcció al paper. Mentre ho fa, sent unes passes petites i ràpides que s’apropen. Es gira i forma un gran somriure.

-Ei nano! Com estàs? Has dormit bé la migdiada?

-Si!- contesta en Frank amb una rialla entremaliada poc dissimulada.

-No em diguis… T’has quedat una altra vegada jugant, oi?- diu ara la Kathy aclucant els ulls.

-Si!-torna a respondre el petit.

-Ja veuràs, ja... Algun dia et treuré totes les joguines!- crida una veu nova.

-No! No, mama, si us plau!- demana mig aterrorit mig divertit .

-Au! Torna a la teva habitació, he de parlar amb la tieta.

El noi s’apropa ràpidament a la seva tieta i li fa un petit però sonor petó a la galta. La Kathy el veu marxar amb un somriure pintat a la cara. El nen ja ha desaparegut pel passadís però ella segueix mirant en la mateixa direcció, amb anhel. La mirada se li desfà a la cara.

-T’agradaria…?

-Sí.- respon la Kathy sabent la pregunta.

- No t’amoïnis, germaneta. Algun dia, després de la guerra, quan l’Eddie hagi tornat, tindràs una casa plena de petits corrent. Només espero que surtin més tranquils que el meu.

La Kathy riu però, després d’uns segons, la seva mirada canvia, les seves celles s’ajunten i les seves espatlles s’enfonsen.

-El trobo tant a faltar, i la seva última carta m’ha destrossat. Desitjo tant tornar a veure’l…

-I ho faràs, aviat.

-ES QUE NO PUC MÉS! ESTIC FARTA! TOTA AQUESTA SITUACIÓ M’ESTÀ MATANT!

La seva germana la deixa cridar i quan s’ha calmat, l’abraça i la Kathy comença a plorar.

-Ei! No oblidis que el meu marit també és lluny.

- Sí, però tu tens a en Frank, Grace. Tens una cosa per la qual lluitar i tirar endavant cada dia. Jo, en canvi,...

-Kathy…

-Si tan sols…-diu pensativa

-Què?- fa la seva germana estranyada.

-Res, no em facis cas.

(Aquella mateixa nit)

-Frank! A parar taula!- crida la Grace.

-Ja vinc mama!- respon el petit mentre corre cap a la cuina.

-Vinga que t’ajudo- l’anima la Kathy amb un somriure forçat.

La seva germana ho nota i, immediatament, la qüestiona. Ha estat una temporada dura per a la Kathy. La Grace està preocupada.

-No em passa res, tranquil·la. És que no tinc gaire gana.

-Ja, i en Frank és un sant!

-Bé, va haver-hi una temporada, quan encara tenia un any, que li donaves el seu osset i el posaves a dormir i no causava cap problema - recorda la Kathy rient.

-Ja ja, no ho crec, segurament ja intentava enganyar-me i continuava jugant. Però no intentis canviar de tema, me n’he adonat.- li diu amb una mirada severa.

-És que… He tingut una idea, però segurament és massa boja.- confessa mirant cap a un altre costat.

La Grace la mira inquistiva, amb una cella alçada i els braços encreuats. La Kathy agafa aire i contesta tan ràpid com pot, gairabé sense vocalitzar. Per sort, o no, la seva germana l’entén perfectament.

-Què??? Sí que és boja, sí! No pots anar-te’n, i menys al front. No senyor, no. No ho permetré, ja tinc massa gent estimada al front. A mi també em mata cada dia una mica més que el meu marit sigui lluny.

-No, el meu lloc és al costat de l’Eddie, sempre ho ha estat. No et preocupis, sé que no m’entens i que probablement no ho faràs mai. És la meva vida i em correspon a mi dirigir-la. Si m'estimes, entendràs que no és moment per ser egoista. Tots plegats estem patint massa. No cal que m'entenguis, però respecta'm.

-No ho facis, aquí ets igual d’útil. No te’n vagis, t’ho prego. Ens faràs patir, igual que tu pateixes ara.- demana la Grace amb els ulls vidriosos.

La Kathy la mira, però no diu res més. Només agafa les seves coses i marxa.

Les setmanes passen i, aparentment, la família recobra la normalitat. El tema no es torna a tocar però segueix latent al fons del cap de les dues germanes, ambdues esperen que l’altra faci algun comentari.

Un matí, però, la Grace rep un missatge oficial, el seu marit ha estat ferit. En el misstage no s’explica la gravetat de la situació.

Transcorren dos dies plens d’angoixa. La desesperació i la incertesa omplen l’ambient. Per sort, el dia arriba, i la Grace i el seu marit tornen a veure’s. Només té una ferida a la cama, però aquesta és bastant greu. No podrà tornar al front i haurà de fer molta rehabilitació. L’exèrcit li fa entrega d’una llicència amb honors pels seus serveis, però tot i això, el que el fa més feliç és tornar a casa amb la seva família.

La Kathy es mira la reunió amb nostalgia. Cada dia que passa, desperta preguntant-se si ella també rebrà un missatge semblant i, en cas que el rebés, si tindria sort i només seria una ferida així.

(Dues setmanes més tard)

La Grace pica repetidament al timbre, ningú obre. S’ajup i agafa les claus que sap que hi ha sota l’alfombreta de l’entrada. Quan entra no se sent cap soroll. Mira per tota la casa per intentar trobar la seva germana però no té èxit. El que es troba, és que a l’armari falta roba i ha desaparegut una maleta.

Torna a l’entrada i es fixa en un retrat de l’Eddie i la Kathy. Estan abraçats i es miren als ulls amb intensitat: són feliços, perquè estan junts.

-Tant de bo tinguis sort germaneta-pensa en veu alta la Grace, acceptant que la seva germana havia pres una decisió, li agradés o no.

...
 

Capítol 3 Postdata: sempre vostres
"Riiiinggg, Riiiiingggg"



Merda!

El soroll del despertador m'espanta i em llevo del llit sobtada. Avui, per un dia que puc dormir més, se m'oblida apagar l'alarma! Aghhh! Miro l'hora al mòbil, són les set del matí. D'aquí a unes dues hores m'hauria llevat per netejar el pis, suposo que avui començaré abans.



Em desfaig dels llençols cap al costat de la finestra i m'aixeco ràpidament. Vaig caminant malhumorada fins al lavabo per rentar-me la cara i treure’m les lleganyes.

Quan estic una mica més desperta vaig cap a la cuina i em preparo un cafè. Me'l prenc en tres glops, deixo la tassa a l’aigüera i començo a netejar al ritme de Can't stop the feeling. Després en venen d’altres com Natural, New Rules... i mentre passo el drap pel mirall del rebedor m'adono que ballo més que netejo: Salto, moc el cap de costat a costat i faig puntades a l'aire. Mentre sona una cançó especialment rockera, una de les meves puntades impacta contra aquella capsa verda que, només hores abans, havia deixat tirada de qualsevol manera sobre la catifa del menjador en companyia d’una capsa de galetes i una tassa de te.



Amb el cop tot el que hi ha a dins s'escampa per terra. Llavors recordo que encara em queda una carta per llegir, la més recent. Debato amb mi mateixa si reprendre la lectura o seguir netejant.

La temptació guanya i apago la música. Deixo l'escombra a un costat i ràpidament endreço els papers escampats pel terra del menjador. La tercera carta, però, la vaig obrint mentre sec a la catifa.

Mentre deixo el sobre a un costat, em fixo en què no hi ha segells. La carta mai va enviar-se i això no fa més que augmentar la meva curiositat. També em fixo en la data, va ser escrita gairebé al final de la segona guerra mundial. Ràpidament i consumida per l'expectació, desdoblego la carta.







Estimada família,



Us escrivim per dir-vos que estem bé, i que som feliços. Sabem que no ha passat gaire temps des de l'última carta, però ens hem vist en la necessitat de tornar a escriure.



D'aquí a unes hores partim cap a l'illa de Saipán, no esperem cap problema, però pressentim que el final de la guerra està a prop i que pot passar qualsevol cosa.



Si us plau, visiteu la tomba de la mare de l'Eddie i porteu-li un pom de roses blanques de la nostra part. També, recordeu a en Frank que quan tornem anirem al circ, tal com li vam prometre, i que encara que no siguem amb ell ha de llegir un conte cada nit.



Fins a la pròxima carta,

Kathy y Eddie.



Pd: Sempre vostres.




En tot aquest temps, no se m'havia acudit que la parella pogués tenir algú esperant a casa. Però en llegir aquesta carta... m'he adonat que havia comès un error en obrir la capsa. Segur que l'estan esperant en algun lloc.

Penso en les opcions que tinc: puc quedar-me-la, llençar-la o qualsevol altra cosa i oblidar la història; o intentar descobrir a qui pertany i tornar-la. Només em calen uns segons per prendre una decisió.



Passo fins que és l'hora de menjar buscant informació a internet. Provo a googlejar el cognom que hi ha escrit a la capsa, Connors, i el combino amb el nom que esmenta la tercera carta, Frank. No surt res. Intento de nou, aquesta vegada afegint Eddie. Obtinc un resultat: Batalla de Saipan.



Hi clico. És la web oficial de l’exèrcit. Explica tot el que se sap sobre aquesta batalla: com comença, com acaba i, també hi ha un llistat amb el nom dels soldats caiguts. Em llegeixo aquesta secció amb atenció i, amb tristesa, descobreixo els noms de Kathy i Eddie Connors.

Baixo la pantalla de l'ordinador decebuda. No pot acabar així.



Rumio una estona més sobre el tema i torno a entrar a la pàgina. La llegeixo de dalt a baix i al final trobo una entrada que em sorprén. Diu que la majoria dels objectes personals dels soldats que van morir durant la guerra no van ser tornats a les famílies. També, esmenta que fa una setmana es va posar en marxa el procés de retorn. Primer es van enviar cartes als familiars vius i després van procedir a enviar-los les capses dels seus familiars, unes capses verdes.



A la pàgina hi ha un telèfon de contacte, hi truco.

M'informen que el meu local pertanyia abans a la família dels soldats. Tota la família de l'Eddie havia mort, la Kathy, en canvi, tenia una germana. Demano l'adreça a la qual hauria d'anar la caixa, me la donen, és a Chicago.



Em plantejo seriosament anar-hi. Però decideixo que no. Són massa diners. A més a més, perdria uns dies de treball valuosos, tampoc m'ho puc permetre. La història no val tant la pena.



Tot el dia mantinc aquesta idea al meu cap. A cada estona he de recordar-me els meus motius. Són importants, més importants que la història, em repeteixo.

No serveix de res quan, a mitjanit, no puc tancar els ulls per la culpa que sento. Farta de canviar de postura buscant la son engego el llum de la tauleta i m'assec a la vora del llit.

Repasso tot el que he viscut aquests dies i no puc evitar preguntar-me com em sentiria jo si fos un familiar i la capsa no m'arribés mai. Potser sí que pot haver-hi un final feliç, encara que no és el que esperava.



No m'ho penso dues vegades i començo a fer una maleta bàsica: un parell de mudes, el necesser i poca cosa més. Em poso l'abric, agafo les claus, el mòbil i la capsa verda i surto corrent del meu pis.

Afortunadament, en pocs minuts ja sóc a dintre d'un taxi camí a l'aeroport. Semblo posseïda, feia unes hores em negava a anar-hi i ara només podia pensar a arribar a Chicago, el més ràpid possible. Sé que si espero, tornaré al punt de partida.



El viatge en taxi dura una mitja hora, hi ha poc trànsit. En arribar a l'aeroport, camino ràpidament fins a la taquilla de venda. Demano un bitllet a Chicago en l'avió que s'enlairi abans. I com sempre, hi ha un imprevist. Només queden bitllets en primera classe. Tinc dues opcions: comprar-ne un o, esperar i arriscar-me a què el pròxim avió no pugui enlairar-se per culpa dels temporals.

Decideixo no deixar res a l'atzar, sembla que avui he de prendre moltes decisions precipitades.



Amb el preu del bitllet m'acomiado de les rajoles. Adéu siau! O almenys durant un temps...

M’acomodo a l'avió i aprofito les hores que dura el viatge per dormir, ho necessito tant… i abans que me n’adoni, l'avió ja ha aterrat.

Torno a demanar un taxi i, com a l'anterior, em deixo un dineral. Demano que em porti a l'hostal més proper i més barat.



Només tocar els llençols del llit de l'habitació em quedo adormida.



Em llevo desorientada: Quina hora és? On sóc? Palpo la tauleta de nit i trobo el mòbil. El miro i veig que són les nou i mitja, també tinc un munt de trucades perdudes. Llavors recordo tot el que ha passat en les últimes hores.

Truco ràpidament a tots els clients que s'han queixat de la meva absència. Em disculpo. La veritat és que havia oblidat que marxava un dilluns i que he de treballar. Ara de totes maneres, fa igual.



No trigo molt a arreglar-me i mentre ho faig,  miro els itineraris dels autobusos. La nit anterior havia vist una parada en front de l’hostal. Just baixar, n’arriba un. Pujo ràpidament i tothom es mira estranyat la capsa que porto a les meves mans. Tres quarts d'hora més tard baixo a la meva parada.

És un barri antic, amb cases fetes de maons l'una al costat de l'altra. Miro el paper on tinc apuntada l'adreça, he de buscar el número 2356.

Trigo una estona a trobar la casa, durant uns minuts arribo a pensar que estic perduda. Finalment, soc capaç de trobar el número.



Pico el timbre i després només s'escolta silenci. Segons més tard, s'escolten passes lentes i, finalment, la porta s'obre.

-Hola -em saluda una nena petita.

Me la miro estranyada, però aviat arriba una dona més gran. La seva mare, penso.

-Bon dia  -diu amb un somriure amable. I la seva mirada es torna confusa quan mira la capsa que porto a sobre.

-Hola, em dic Brooke. -em presento nerviosa.

-En què puc ajudar-te?

-Tinc entès que aquí viu en Frank -contesto temerosa a equivocar-me. No m'agrada gens fer el ridícul.

-Sí. És el meu pare. Per a què el necessita?

-Aquesta capsa li pertany. Em va arribar per equivocació i no em vaig poder resistir a conèixer la història. Ara, però, me’n penedeixo. Sé que és molt personal i m'agradaria donar-la personalment. A més de parlar amb ton pare, si és possible.

-D'acord, pot passar. Però no prometo que treguis res en clar, fa dos mesos que comença a perdre la memòria.

-Sí sí, tranquil·la, tractaré de no causar-li gaires molèsties.



La dona em condueix per la casa fins a una saleta amb dos sofàs i unes quantes butaques. En una hi ha assegut un home vell, d'expressió absent.

Només entrar el vell es gira i fa un somriure trencat mentre els ulls es claven en la capsa verda

M'assec en el sofà i deixo la capsa al meu costat. Immediatament em pregunta:

-Ve de part de l'exèrcit?

-No senyor, no. Aquesta capsa em va arribar per accident,  tinc entès que pertanyia als seus tiets. Després d'haver vist tot el que hi havia dins em vaig adonar que l'havia de tornar. A més a més, si no l'importa m'agradaria conèixer tota la història.

-Sí, la història dels meus tiets és molt interessant. Molt apassionada també.

-Me l'explicaria?

-No estic segur de si ho recordaré tot, faré el que pugui. Ja sap jove, la memòria comença a fallar amb l'edat.

-Em pot dir Brooke.

-Bé Brooke, la història comença quan els meus tiets es coneixen en un bar.



...

És divendres a la nit i tothom balla dins del local. Hi ha joves movent-se per tot arreu, rient, ballant, conversant. La música encisa tothom. En un moment especial, les mirades de dos joves es creuen i tots dos s'apropen.

-Hola, el meu nom és Eddie. T'agradaria ballar amb mi?

-Kathy- contesta ella mentre li agafa la mà.

...



-Des de llavors,- continua en Frank- van sortir vàries vegades junts. Finalment, tots dos es van declarar i van fer la seva relació oficial. Dos anys més tard, es van prometre i es van casar.



...

-Sí que vull.-contesta l'Eddie a la pregunta del capellà.

-Sí que vull- contesta la Kathy també.

-Llavors -pronuncia el capellà- jo us declaro marit i muller. Pots besar a la núvia.

És el principi d'una nova aventura per als dos, una de moltes.

...



-I fills? En van tenir?- pregunto encuriosida.

-No, encara que en volien. Tots els seus plans van acabar per terra quan la guerra va començar. Tots dos estaven convençuts que la guerra era un deute amb el món i van prendre la decisió que havien de fer tot el que podien per ajudar. L'Eddie va marxar al front i la Kathy va quedar-se, ella col·laborava en hospitals i albergs per als més pobres.

-No eren feliços, oi?

-No, no ho eren. Tots dos sabien que feien el correcte, però estar separats els estava destrossant.

-Però, que va passar?

-La Kathy va acceptar la primera oportunitat de retornar al seu costat.

-Com a infermera?

-No, no, és clar que no, encara que amb la seva formació hagués estat possible. No, va decidir unir-se a la Brigada femenina aliada de la Segona Guerra Mundial. És l'orgull de la família. Llàstima que tot va acabar d'una manera tan terrible.

-He llegit que van morir. Quants anys tenies?

-Doncs, tres o quatre. La veritat és que no me'n recordo molt bé d'ells. La meva mare, la germana de la Kathy, va ser qui em va parlar d'ells. Trobava a faltar molt a la meva tieta.

-Degué ser dur...

-Oh! Sí, ho va ser. La meva mare va decidir vendre el bar i venir a Chicago, on, a més a més hi havia un gran centre de rehabilitació.

-Rehabilitació?

-Sí sí. Al meu pare el van ferir al front, just abans que la Kathy marxes.

-Vaja... No puc imaginar-me com degué ser aquella època per a la teva família...

-Ja.- contesta ell amb un somriure trist.



-Pare! Ja és hora de menjar!- crida la seva filla des del menjador.

-Hauria de marxar- li dic afligida.

-Està bé- contesta el vell amb expressió buida.



Agafo totes les meves coses i m'aixeco. Quan estic a punt de sortir, al marc de la porta, sento en Frank.

-Qui ets?



Al passadís, tot just davant meu,hi ha una fotografia antiga. Al marc hi ha gravat el nom dels dos soldats.

Kathy & Eddie



L'Eddie és un home alt. El seu cabell està tallat amb estil militar i els seus ulls són clars. La Kathy, penjada del seu braç, és més baixeta però suficientment alta. Els seus ulls són més foscos i llueix una mitja cabellera ondulada. Tots dos van vestits d'uniforme. Semblen feliços, potser perquè tornaven a estar junts.



Observant la fotografia havia oblidat que en Frank m'havia fet una pregunta. Així que responc.

-Només una amiga. Vinc a entregar-li això.

Porto la capsa a les mans. Anava a donar-li a la seva filla, pensant que a ell no li faria falta. Potser m'equivoco.

M'apropo a la butaca on seu i m'ajupo. Li passo la caixa i ell l'obre encuriosit. Mentre l'obre m'aixeco i, lentament, camino fins al marc de la porta. Quan estic a punt de creuar-lo escolto com em crida.

-Ei! Gràcies!

Veig que té la Bíblia oberta a les mans i acarona la rosa blanca seca. Se la mira amb tristesa i em comenta:

-Eren les seves preferides.

-De qui?

-De la Kathy i de l'Eddie.

Llavors sé que ha tornat a recordar la nostra conversa.

-Adéu, i gràcies a vosté.- dic mentre li ofereixo un somriure sincer.



L'endemà, torno a Nova York. Passa una setmana i tot torna a la normalitat, ni cap paquet misteriós ni cap història enrevessada.

El diumenge, però, decideixo fer un petit viatge. Decideixo invertir tots els estalvis que tenia guardats per a les rajoles en anar a Virginia. De totes maneres, he pensat a deixar-les tal qual. Darrere el seu color hi ha escrita una història.

És l'hora de menjar quan arribo al Cementiri Nacional d'Arlington. La filla d'en Frank m'havia comentat que els dos soldats estaven enterrats aquí.

Trobo les tombes ràpidament, l'una al costat de l'altra. La inscripció de les tombes és preciosa, però no hi estic gaire, només deixo una rosa blanca i fresca a sobre de cadascuna.



...

Trets ressonen al seu voltant, l'Eddie es manté en alerta màxima. Tot i això, quan sent un crit d'una veu coneguda, no pot evitar girar-se, descuidant la seva posició.

-Oh! No! No! No! Kathy!

L'Eddie corre fins a la seva esposa i, per culpa de l'adrenalina, no sent la seva pròpia ferida.

-Estàs sagnant molt!- plora desesperat l'Eddie.

-Tu també.-riu llastimosament la Kathy.

Sentint el dolor per primera vegada, l'Eddie es desploma al seu costat.

Tots dos es miren als ulls i comprenen que és el final de la seva història.

...
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  0 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  0 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  0 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  0 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]