Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3bjorradrebegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
V I D A
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 PLÀSTIC
La neu era blanca.



Semblava el més normal.



Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?



Era com si ja caigués bruta del cel.



Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.



En Li Huan es va aturar davant del barracó.



Sí, la neu que l’envoltava era blanca.



Immaculada.



Una estranya sensació.



Com si allò fos una illa.



Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.



 

(…)



Hola, sóc en Li Huan i aquesta és la meva historia.



Vaig néixer un calorós 2 d’Agost de 2002. Quan tenia dos anys els meus pares van anar a buscar-me a Xina per convertir-me oficialment en el seu fill, des d’aquell moment he viscut amb ella a la preciosa ciutat de Barcelona. Però siusplau no us equivoqueu pensant que aquesta és l’historia d’un jove desesperat que busca dels seus pares biològics perquè no és així. Això és diferent, el que llegeixes és una porta a la meva ment. Això són els pensaments d’un noi de plàstic.



Durant la meva vida sempre m’han dit el que esta bé i el que no. Allò m’ha lliurat de bastants problemes, no m’ha pogut desfer de tots perquè ara que sóc adolescents m’he estampat amb ells de cara (complexes, inseguretats...). Encara que no ha sigut fàcil els estic començant a superar i allò m’agrada, però cada cop m’assabento més de que el que ve no és pas fàcil i que dintre de poc els meus problemes no seran pas els complexes.



Ja tinc setze anys i la a gent no para de preguntar-me la típica frase “Ja saps que vols ser?” . Sempre els hi dic que no i sempre tornen a preguntar. Desafortunadament per mi, no puc parar de pensar en aquella maleïda pregunta. Que encaixa amb mi? No tinc ni idea de qué m’agrada. No se que pensar o opinar, estic perdut. Tots els que creia que eren els meus sentiments estan dividits. Per una part està el que jo crec que opino i per altre el que m’han ensenyat que és el bé.



Porten adoctrinant-me tota la vida i ara he de prendre les meves pròpies decisions. Són meves? O són el resultat de les seves? Odio pensar que tot això és per la pregunteta que domina la meva vida.



Cada nit em faig les mateixes preguntes a mi mateix, Qué m’agrada? Perquè m’agrada? Sóc feliç? On crec que puc trobar la felicitat? És la felicitat un bé material? Em farà feliç treballar en algo que no m’agrada si així guanyo diners? I si és a la inversa, serè feliç?

 

Crec que començo a trobar la resposta.



No em conec.



Tampoc m’importa. Sóc conscient de que si no em conec no és culpa meva. M’han educat d’una forma, la societat m’obliga a ser d’una forma i se suposa que els meus pensaments han de seguir aquella estupida i regular forma que tant avorrida em sembla.



He de trencar amb tot. No se com fer-ho però ho faré.



Han passat uns dies i crec que començo a tindre una idea de com deixar de ser un noi de plàstic. Ja començo a saber com deixar les mentides que em dic enrere i ser la meva única i sincera veritat.



 

(..)

Se’m feia estrany. Eliminar el meu perfil de les xarxes socials era dur. Va ser precisament allò el que va fer-ho tant necessari. Eliminar tot aquell mon virtual ple de falsedat era el millor que podia haver fet. Estava segur i el fet de ser dur nomes feia que donar-me més força per tirar cap endavant i buscar-me a mi mateix.



Anar a l’escola va ser horrrible, tothom em preguntava el mateix “Ei! Com és que has eliminat el teu perfil d’Instagram?” “Li, crec que un tal de noi de plàstic ha hackejat la teva conta però no et preocupis que és denunciable”. Em van arrivar a fer sentir que el que havia fet no estava bé i allò no era correcte.



El pitjor va ser quan ho vaig explicar a la meva colla. Allò va ser el més difícil ja que jo mai havia parlat amb els meus col·legues de tot el que sentia o de totes les idees contradictòries que tinc. Quan vaig acabar d'intentar explicar-lis la situació van començar a riure com rucs i jo em vaig sentir com un estrany envoltat d'ases.  

Em sentia perdut, sol, i amb el convenciment de que el problema no era que jo era un noi de plàstic si no que vivia en un món de plàstic.
Capítol 2 T' ENTENC
He mencionat que el meus amics van riure com rucs, però no he explicat que la Júlia no em va fallar. La Júlia sempre havia sigut amiga meva, de les millors, des de petits les nostres mares eren amigues de la universitat. Suposo que allò ha fet que sigui la persona amb qui més confio. Ella és d'aquell tipus de persona en la que es pot confiar, de les que no jutgen del tipus de persona que val la pena.

Quan li vaig explicar el que em succeïa no em va mirar malament, si no que em dir amb un somriure a la cara: "T'entenc" Mai una paraula m'havia fet sentir millor, mai m'havia fet que em donessin ganes de plorar d'alegria.


t'entenc, t'entenc, t'entenc, t'entenc, t'entenc, t'entenc...

No se com s'ho feia la Júlia que sempre em feia sentir millor. Em vaig sentir tant bé que li vaig explicar una idea que havia estat rumiant des de feia uns dies. Si tan sols no l'hagués dit... La felicitat es va esfumar just en el moment en el que la meva boca deia paraules i li vaig veure la cara.

- Sé que sona boig així que abans de dir-t'ho necessito que em prometis que no em jutjaràs. Podràs?

- Sí, suposo.

- D'acord. Fa uns dies que hi peso en això Tampoc estic segur del tot, però crec que m'aniria molt bé. O alomill...

(Em va interrompre)

- Va no t’enrotllis i diga-ho ja que m'estàs estressant més que l’examen de llatí!

- D'acord. Doncs he pensat en escapar-me.

- Com?

(va dir sorpresa)

- Falten dues setmanes per què acabi l'escola. L’avaluació ja ha acabat i no hi vull tornar pas a aquella presó. He pensat que podria anar-me'n. Per desconnectar.

- Ja, i que vols fer?

- Ja t'ho de dit escapar-me, encara no se ón, però de segur que trobo un lloc on anar i allunyar-me de tot.

- I els teus pares?

- Els hi escriuré una nota. Els hi diré que vull marxar, que no serà per molt temps, que tornaré i que els hi he agafat 70 euros de la cartera per comprar els bitllets.

- Els mataràs? No podran amb el disgust. I en cas de que no els matis tu et mataran ells.

- Hauria de ser més explícit?

- Ni ho dubtis. Ja saps que jo intento no jutjar però opino que si al final ho fas hauries de ser més just amb ells i donar-li’ls més informació? Algo així com una postal.

- No és mala idea. Podria enviar-li’ls una postal a cada lloc on vagi.

- Estàs segur que ho vols fer?

- Totalment.

Li vaig donar un petó al front, com senyal de germanor i vaig marxar corrents. Mentre corria em vaig assabentar de que alo millor allò havia sigut un comiat. A mi mai m'han agradat els comiats, son tristos i humits, els odio. Encara i això sabia que allò no havia sigut un comiat decent, però només calia pensar que el que vindria ara seria millor..

Vaig arribar a casa, estava deserta lo típic un Dijous a les sis. Vaig agafar un bolígraf, un paper i vaig començar a escriure:

Mama, papa ja se que últimament heu vist que estava estrany. I teniu raó no és normal però es que últimament m’he assabentat que res no és normal (no us preocupeu no m’he drogat). Tot el que em passa és que m’he adonat de que no em coneixo. He decidit que necessito coneixem i és per allò que m’aniré un temps de viatge sol, per coneixem. No us preocupeu, no aniré massa lluny. Us aniré mantenint informats amb les postals que us enviaré dels llocs on vagi. No truqueu a la policia perquè tornaré abans de que us hagueu assabentat de que falto.

Us estima,

En Li Hian.


Després d’acabar d’escriure vaig preparar una petita motxilla amb lo més basic: dos mudes, una ampolla d’aigua, els diners, una mica de menjar, un bolígraf, una llibreta nova  i el meu llibre preferit: L’Alquimista. Quan vaig haver acabat em vaig dirigir a Sants, l’estació que millor coneixia de Barcelona amb l’esperança de poder sortir de Barcelona.

L’aventura començava.

Mai he utilitzat massa el transport públic i casi em vaig perdre de camí a la estació però finalment vaig conseguir arribar-hi. Eren poc més de dos quarts de set. Durant una estona vaig estar mirant trens fins que finalment em vaig decantar per el que anava a Cambrils. 

Vaig entar al tren i vaig tencar els ulls.

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.


Va ser extrany ja que mai havia tingut un somni tan peculiar. Havia somiat amb una veu que em parlava. Seria la meva consciencia en un intent de tornar a casa? 

Si així fos no va funcionar, acabava d'arribar a Cambrils.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]