Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Reicri
IES Ramon Coll i Rodés. Lloret De Mar
Inici: Li deien Lola
Pas a pas
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Gatejant
“Era massa sospitós. Al principi no em vaig atrevir d’apropar-me. Els diversos motius que em rondaven pel cap del com podria haver arribat aquella delicada sabata a un descampat fred, brut i mullat com aquell m’esgarrifaven només de pensar-los. Tenia por, però la curiositat anava guanyant terreny. A més era l’hora de sopar i no semblava que hi hagués ningú a prop. Finalment vaig decidir apropar-m’hi. La vaig examinar detalladament sense tocar-la per por de ficar-me en problemes. Encara que tampoc no podia deixar-la allà perquè es malbaratés. Així que vaig decidir arriscar-me i la vaig agafar sense pensar-ho tant com la primera vegada. La vaig ficar en una bossa de plàstic que portava a la bandolera per tal de mantenir-la el més intacte possible. Probablement el més fàcil i el que vaig haver de fer era dur-la a la policia i que ells s’encarreguessin de tot l’embolic. Però no crec que la justícia es prengués aquest cas amb l’atenció que realment requeria. Estic segur que s’haurien guardat la sabata en qualsevol armari vell amb l’esperança que algú anés a reclamar-la. Però tots sabem que aquestes coses mai se solucionen d’aquesta manera. La policia no té temps per aquestes “ximpleries”, mai el té... Així que  vaig optar per investigar-ho per mi mateix. Però no sé en què estava pensant si creia que podria resoldre aquest cas sense l’ajuda de ningú. És per aquest motiu pel qual us estic explicant tot això: agrairia molt qualsevol tipus d’ajuda.”

En Boada se’l mirà amb cara d’incrèdul. Pensà que era tot una gracieta del seu bon amic Josep que sempre era qui animava totes les trobades. La gent ja anava donant-li la esquena i continuant amb les seves converses. Però la seva cara d’angoixa no reflectia una situació humorística. Aquesta vegada anava de debò. En Ramsès, que estava assegut al costat d’en Boada, tampoc les tenia totes amb ell, i no li feia bona espina. Decebut, en Josep baixà de la cadira on s’havia ficat dret i es dirigí directament cap a la taulaque compartien els seus amics. S’assegué al costat d’en Ramsès, ja que era l’únic seient buit al costat de la finestra: sempre li ha agradat observar el cel en dies ennuvolats i reconstruir al seu cap les formes que aquests formaven.

Abans que pogués obrir la boca per explicar-ho tot amb més deteniment, un quart individu el va interrompre. Cap dels tres sabia qui era ni d’on havia sortit. Sense pensar-s’ho dues vegades es presentà als tres. Resulta que era el propietari del cafè, en senyor Marià Carbonell, de Cal Potacari. Havia escoltat tot el que en Boada havia dit des del seu despatx. Els va explicar que ell tenia una vida molt monòtona i avorrida. Estava buscant alternatives per passar el temps, i li semblà que aquella història que els havia explicat en Josep (en cas de que fos certa) era força interessant com per deixar el que estava fent i distreure’s una bona estona. En Carbonell els digué que podien comptar amb ell per a qualsevol cosa i que si se’ls acudia res, que si us plau, li comentessin a ell també.

El trio no sabia ben bé com reaccionar. Era la primera vegada que venien a aquest cafè i en conseqüència, la primera vegada que veien aquest home. Com podien saber si era de confiança? Els amics li van demanar uns segons per raonar la proposta i aquest va acceptar sense dir ni piu. El grup va trigar uns minuts en prendre una decisió. Finalment van acceptar al nou integrant en el grup. Tampoc tenien gaires opcions, i un nou membre els podria ser de gran ajuda per accelerar la investigació. Encara més el propietari d’un negoci de cara al públic com és el d’un cafè, gràcies al seu gran ventall de coneguts. Alguns d’aquests de segur que posseeixen informació bastant útil.

En Josep detectà per la finestra dos homes corpulents, ben pentinats, vestits de corbata i amb ulleres de sol que es dirigien cap a la porta de l’establiment. No li fan gaire gràcia i ràpidament ho comunicà al grup. En Carbonell els diu que poden entrar al seu despatx i així trobar un amagatall per la sabata. Ja que al cafè només hi havia una sortida (que a l’hora era l’entrada) i no es volien arriscar a que aquells homes poguessin estar relacionats amb l’objecte extraviat. Deixaren la sabata amagada en un compartiment secret sota l’escriptori d’en Carbonell. Aquest es quedà al despatx i els altres sortiren vigilant que ningú els veiés per no generar sospites.

Els tres amics pagaren a la caixa les seves consumicions: en Boada un tallat, en Joan un cappuccino i en Ramsès la xocolata desfeta amb xurros que s’havia pres. Seguidament es dirigiren a sortir del local passant pel costat de la taula on eren asseguts els dos homes que havia vist en Josep. En el creuament s’intercanviaren mirades tallants. Justament abans que en Josep creués la porta, un dels homes l’aturà agafant-lo del canell.
Capítol 2 En marxa
Un parell de taules properes fixaren les mirades en l'esdeveniment ja que, a causa de la sobtada parada, en Josep es va desestabilitzar i gairebé caigué a terra. Immediatament l’home misteriós li demanà disculpes per l’acció comesa. Li explicà que l’havia aturat, ja que havia vist un barret de copa sobre la taula on el trio inicial havia pres les consumicions, i suposà que un d’ells se l’estava deixant oblidat. Efectivament el barret era d’en Marià, que se l’havia tret a l’hora de presentar-se al grup i l’havia deixat penjat en una de les cadires. En Marià Carbonell sempre anava amb el seu barret de copa de color negre, era la seva peça més preuada. La gent que el coneixia segurament no se’l podien imaginar sense el seu barret. Ell mateix no es podia creure que hagués estat a punt de perdre’l. Encara que s’excusà a si mateix que havia sigut a causa dels nervis que comportava la situació. En donar-li la mà com a manera d’agraïment en Marià s’adonà que l’home tenia unes quantes tires d’esparadrap a la mà. El primer que va pensar va ser tornar al despatx i examinar la sabata amb la intenció de cercar taques de sang o restes de material de primers auxilis. Però hauria estat molt estrany que en aquell moment hagués tornat a entrar al seu despatx, ja que feia un moment tenia en ment sortir de l’establiment i deixar-lo a càrrec de la cambrera, així que va marcar un fals somriure i va sortir del cafè. En Marià no volgué preocupar els seus nous companys i va pensar que era millor no dir-los res de moment, ja que podrien pensar que era un llunàtic que inventava teories del no-res. A més no podrien fer res fins que tornessin al despatx. El grup va quedar per esmorzar l’endemà a la mateixa hora.

Un cop reunits al matí següent van llegir al diari una notícia:

“Sabata valuosa a les escombraries.”

S’ha trobat llençada a les escombraries una sabata de pell negra amb un alt valor. El presumpte propietari de la sabata és l’impressor del poble i ja l’ha reclamada. La unitat que completa la parella ha estat extraviada. S’ofereix una recompensa generosa per part del propietari a qui la retorni o qui comparteixi informació valuosa sobre la seva possible localització. Es pot contactar amb qui diu ser el propietari a la impremta cada tarda.

Va ser en aquell moment quan en Marià posà sobre la taula el tema de les ferides de l’home del dia anterior. En Marià confessà que per culpa de la intriga, ja havia inspeccionat la sabata abans que arribessin. Però que desafortunadament no havia trobat cap pista que es pogués relacionar amb res. A en Ramsès se li va acudir que se li podria haver passat quelcom sota la plantilla de la sabata (en cas que aquesta en tingués). Llavors li preguntà a en Marià si s’havia fixat si la sabata tenia plantilla. Ell li respongué que realment no ho havia mirat. Ràpidament el grup es dirigí cap al despatx i tragué de l’amagatall la sabata. En Ramsès havia estat bastant hàbil. Sí que hi havia una plantilla a l’interior de la sabata, i no només això, sinó que en extreure-la, a la cara posterior hi marcava el número de peu de la sabata juntament amb dues lletres: 41 M. A.

Com que encara era pel matí i no podien anar a la impremta perquè estava tancada, van decidir dividir-se en dos grups: en Josep i en Boada anirien a revisar la deixalleria i en Marià i en Josep cercarien informació de la impremta, de qui n’estava al càrrec... pel poble i als arxius de l’Ajuntament. Haurien de realitzar les dues tasques abans de l’hora de dinar, quan quedarien al cafè per compartir el que havien trobat.

En un principi la idea d’en Josep i en Boada era cercar pistes i objectes d’interès a la deixalleria. Però hi havia tantes coses que semblava pràcticament impossible. Van desistir d’aquella opció. Llavors van preguntar a uns dels treballadors si algú havia anat allà preguntant per una sabata el dia anterior. Aquest els va respondre que no havia sentit a parlar de cap sabata, però que potser havia vingut algú i ell no i ell no l'havia atès. Per tant els va aconsellar que preguntessin a direcció, on s’enregistraven totes les sol·licituds de cerca d’objectes perduts a la deixalleria. Així ho van fer, però la resposta seguia sent negativa. No semblava que ningú d’aquell lloc tingués idea de cap sabata extraviada. Els va semblar molt estrany. I encara més estrany va ser que en sortir de la instal·lació van veure com algú amb una maleta negra i grossa (com les que porten els administratius) entrava a la impremta, que estava tres carrers més enllà, i que en aquell moment seguia tancada de cara al públic.

Alhora en Marià i en Josep es dirigien cap a l’Ajuntament. A mig camí es van aturar a la pastisseria de la Loli, davant de l’impremta. La Loli era una noia molt maca i jove que sempre havia viscut en aquell poble i coneixia a tothom. De la mateixa manera que hom li tenia afecte gràcies al seu tracte dolç. Des de petita li havia agradat ajudar els seus pares a cuinar, la qual cosa va esdevenir en una passió per la rebosteria. Tan aviat com va poder ajuntar uns quants estalvis, va obrir la seva pròpia pastisseria. En entrar en Marià i en Josep els va rebre amb un somriure radiant com sempre. Els va aconsellar que tastessin la coca que acabava de fer, encara que ells li van haver d’insistir que no havien vingut aquell dia per prendre res. La Loli es va amoïnar momentàniament. Els nois no li van voler explicar exactament el que passava per tal de no ficar-la en problemes. Li preguntaren qui era el propietari de l’impremta. Ella els va dir que era un senyor d’uns cinquanta anys que havia vingut feia poc al poble. I que en conseqüència, no el coneixia gaire. Només havia passat per la pastisseria com a molt dues vegades. També els va explicar que el dia anterior una furgoneta havia aparcat davant de la impremta i havia descarregat unes caixes, suposant que eren plenes de papers no hi va donar més importància. Els nois molt agraïts van continuar la seva marxa cap a l’Ajuntament. Ella es va quedar una mica confusa, però com que li agradava ajudar a la gent, ràpidament se'n va oblidar.

A l’Ajuntament van preguntar pel propietari del local, amb la intenció de trobar moltes mes dades personals sobre ell. Van trigar un temps a reunir la informació, però finalment aconseguiren esbrinar-ne el nom: Marc Albiol. Havia comprat l’establiment feia dues setmanes. Això explicava el canvi recent de format del diari. Ja tenien la informació que buscaven, era l’hora de tornar al cafè.

Un cop reunits es van intercanviar la informació. En Boada s’adonà que el nom Marc Albiol coincidia amb les sigles que hi havia marcades a la plantilla de la sabata. Van anar al despatx per comprovar aquesta afirmació. Per sorpresa de tots, la sabata ja no era a l’amagatall.
Capítol 3 Corrent
Els quatre membres del grup es quedaren atònits; mirant el buit lloc on reposava la sabata sense dir ni piu. Ràpidament sortiren del despatx i li preguntaren a la cambrera que havia passat durant la seva absència. Ella els digué que havia sigut un dia força normal, l’únic esdeveniment extraordinari era que a mitjans de matí havia vingut un aparent repartidor dient que tenia un encàrrec de cerveses. Ella sortí del local per signar els papers de l’encàrrec i ja de pas, ajudar a l’home a entrar les cerveses al cafè. Aquest procés durà aproximadament 5 minuts, ella digué. Després va continuar atenent als clients. En Ramsès  li preguntà a la cambrera amb quin vehicle repartia els encàrrecs aquell repartidor, i de quin color era el vehicle. Ella li respongué que repartia en una furgoneta de color negre. Els companys es van mirar els uns als altres i no els va falta dir ni una paraula per saber en què estaven pensant cadascú. Després ella recordà que el repartidor era el mateix que l’home que portava la mà embenada. Però ells això ja ho sabien.

El grup es dirigí directament cap a la impremta. Ara ja sí que anaven els quatre junts. Abans d’entrar a la impremta veuen a la Loli a l’altra banda de la carretera, ella els saluda com sempre amb un somriure d’orella a orella. Un cop dins de la impremta es van presentar i van intentar fer-se passar per uns clients normals i corrents. Li digueren que havien escrit un llibre i que volien informar-se de quant costaria reproduir-lo. Després d’estar parlant una bona estona i haver reforçat les confiances li insinuar el que havia passat amb la sabata i que curiosament tenia les seves inicials escrites a la sola de la plantilla. En Marc es queda un moment callat. Després els explicà que s’havien traslladat a aquesta ciutat feia poc a causa que la seva muller i ell complien el primer aniversari de casats i volien marcar-lo amb un canvi en les seves vides. I amb aquest canvi de vida li volia fer un regal un xic especial a la seva dona. El problema és que aquelles sabates eren d’importació, ja que no es podien aconseguir en cap de les botigues del poble ni de les dels més propers. Per això eren tan cares. Les va haver d’anar a recollir a última hora a la botiga on les havia demanat, ja que els dies següents eren festiu i estava tancat. Per mala sort que mentre tornava cap a casa un lladre el va aturar davant del descampat i li va prendre la bossa amb les sabates de luxe. Era massa fosc i no va poder reconèixer-li la cara. Com per art de màgia, justament en aquell moment un cotxe patrulla de policia doblegava la cantonada d’aquell carrer. EL lladre en veure’l només li quedava l’opció de saltar un dels murs del descampat. Allà és on vaig veure les meves sabates per últim moment. Els va agrair molt que l’haguessin trobat i la va agafar sense demanar permís. Ràpidament se la va guardar en una maleta negra com el que havien vist en Josep i en Boada en sortir de la deixalleria. En Josep li preguntà sobre el tema de l’anunci al diari. Li explicà que ells havien anat a preguntar a la deixalleria i que no havien trobat cap indici del fet que ningú hagués anat preguntant per una sabata com aquesta. En Marc es ficà a la defensiva de cop. Els començà a parlar amb un to prepotent dient-los que ell no s’inventa ni modifica cap notícia que apareix al diari; ell només rep les notícies i els anuncis i els imprimeix. Sense pensar-s'ho dues vegades els va fer fora de l’establiment excusant-se amb què havia de tancar, que avui s’havia allargat de més en la feina i no havia dinat.  

Bé, el grup no estava massa d’acord amb el que havia passat i no les tenien totes amb ells. A més, amb la tensió de l’interrogatori no s’havien enredortat de la recompensa que oferia a l’anunci a qui li retornés la sabata. Encara que per a ells els diners eren el menys important. I com que ja estaven una mica cansats del tema, van decidir que el millor era no pensar-hi més i deixar-ho córrer... encara que en un principi haguessin pensat completament el contrari. Llavors van pensar que els sentiria bé prendre’s un cafè amb un bon tros de pastís a ca la Loli. Però quan estaven a punt d’empènyer la porta s’adonen que hi ha un cartell on hi ha escrit “torno en cinc minuts”. Bé, era un temps raonable com per esperar-lo asseguts davant de la porta, quedant en posició mirant a la impremta. Un parell de minuts més tard van veure la Furgoneta negra de les dues ocasions anteriors aturar-se novament davant la impremta. Més ràpids que un llamp van sortir del negoci la Loli i en Marià pujaren d’un salt a la furgoneta. En el moment d’obrir les portes, en Josep va poder reconèixer la cara del conductor: l’home de la mà embenada.  No van passar ni vint segons, que els tres (com a mínim) que hi havia a la furgoneta marxaven a tota velocitat per la carretera principal del poble. Va ser llavors quan en Josep es va adonar del que havia passat...

Primer va pensar en l’anunci. En Marc només l’havia utilitzat com a reclam per saber on era la sabata i qui la tenia. Segurament no hauria pagat a ningú que se la retornés. I òbviament l’anunci l’havia fet ell. A les escombraries mai hi havia hagut l’altre parell de la sabata. Però per què hauria volgut una sabata només? On era l’altre? Doncs l’única resposta que podia donar a aquestes preguntes és que la tingués ell des d’un principi. Llavors la història que els havia explicat també era inventada. No hi havia cap regal ni aniversari de casats. I la Loli i l’altre home que en tenien a veure amb tot això? Doncs gràcies a la capacitat de la Loli per conèixer a tothom molt bé s’havia assabentat de l’espectacle que va muntar en Josep el primer dia al cafè i on segurament hi seria la sabata. Per això, i amb l’ajuda de l’home misteriós va poder entrar i sortir del despatx d’en Marià al cafè sense problema mentre la cambrera estava tractant amb l’encàrrec del repartidor. I sobre la marca a la plantilla de la sabata, suposà que seria una manera d’identificar quina part del botí li pertocava a cadascú.  Unint totes aquestes peces en Josep va concloure que aquells tres eren part d’una banda organitzada de lladres que es dedicaven a entrar a casa de gent rica per tal de prendre’ls les seves pertinences més valuoses. I que feia cinc minuts els acabava de retornar una sabata luxosa que havien robat i perdut posteriorment. Segurament escapant de la policia com si explicava vertaderament en Marc. Una banda que estava escapant i que de cap manera ja se’ls podia aturar.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]