Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Sospau
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Camps de maduixes
Liverpool '04
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 UNA TRUCADA MISTERIOSA
6 hores 39 minuts.



Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Pare. Pare.

I de cop i volta, començà a pitar l’interminable piiiiiiiiiip que sona quan un algú penja el telèfon.

L’Aritz i l’Aïna es quedaren sorpresos. Esbalaïts. Pensatius. Aquella veu, tan breu com concisa, feia l’aparença de ser d’un jove de no més de divuit anys – encara que en aquestes edats és ben difícil filar prim- no semblava ser la de cap adult. Tots dos, van encendre el llum de la cambra on es trobaven i començaren a crear hipòtesis.

- Probablement serà algun jove que s’ha confós a l’hora de telefonar als seus pares per tal que vagen a replegar-lo en algun lloc- afirmava la veu d’ella.

- I si és algú que ens vol gastar una broma? O encara pitjor, que està burlant-se de nosaltres? – replicà Artiz.

La conversa derivà en un bombardeig d’arguments – molts d’ells sense cap tipus de trellat- que van remenar en la parella un desig incomplert des de feia molt de temps: la seua il·lusió per poder afegir un nou membre a la família. Semblava que després de tants intents, s’havien

donat per vençuts i ho havien acceptat de la millor manera que podien.

Ambdós van decidir continuar com si res hagués passat i tornar a conciliar la son. Però semblava també, que s’havia convertit en una il·lusió. Pel cap d’Artiz, no paraven de ressonar aquelles quatre lletres P-A- R-E que pegant-li un bon ensurt l’havien despertat eixa matinada.

Al matí següent, l’Aïna se n’anà a la feina. Ella treballava a un laboratori per a una multinacional farmacèutica des que acabà la carrera universitària. A l’entrar, obrí la finestra del seu despatx de bat a bat i prengué un cafè mentre llegia la premsa del dia.

Aïna era una dona de costums, li agradava anar a dinar els diumenges a casa dels pares, passar les vesprades dels divendres amb les seues amigues o esmorzar cada matí un suc de taronja amb llima, entre d’altres. Es definia com una persona molt arrelada a la seua terra, a la seua gent, amb un sentit de l’humor una mica difícil d’entendre i com una persona que sap guardar els secrets. Li agradava la seua vida, encara que no havia pogut aconseguir tot el que ella desitjava, però no li calia molt més. El seu treball li permetia desconnectar de la vida quotidiana i endinsar-se i aprofundir en aquelles investigacions en les quals passava hores i hores.

D’altra banda, Aritz tenia una botiga on venia bicicletes i tot tipus d’accessoris per al ciclista. Passava allí quasi tots els dies de la setmana. Però no es queixava, a tot hora rebia visites dels seus amics i companys que havia fet gràcies a la seva passió: les dues rodes. Des que era menut Aritz sempre havia sigut un xic molt inquiet i conseqüentment amb moltes inquietuds. Li agradava viatjar, conèixer gent, proposar-se nous reptes, descobrir. El que ell resumia amb una senzilla frase: gaudir de cada moment. Aquell matí no tenia gaire feina, estava a l’espera dels nous models que havia adquirit durant la visita a Milà el mes passat i mentrestant, es dedicava a netejar rodes velles que els clients li havien deixat.

Continuava pensant amb aquella telefonada: qui seria? què voldria? per què a mi?. Totes aquelles preguntes que ens atabalen en els moments més inoportuns i que semblen voler quedar-se dintre del teu cap eternament.

Passades les 11 del matí entrà una dona peculiar si més no a la botiga. Vestia un xandall amb unes bambes folrades amb pell de serp, una jaqueta que semblava que hagués acabat amb l’espècie d’ós bru al Canadà, un barret de grans dimensions i unes ulleres de sol d’última moda. L’edat de la dona era difícil d’encertar si a més a més, tenim en compte que duia un fulard que li tapava mitja cara.
Capítol 2 Més misteri
Amb curiositat i delicadesa li preguntà:

- Puc ajudar-li en alguna cosa?


La dona se’l quedà mirant de reüll mentre escodrinyava cada raconet d’aquella botiga i li respongué amb un to de veu neutre:

- Sí, estic buscant un casc per a anar amb bicicleta. No m’agrada ni de color blanc ni de groc – sentencià la dona.


Aritz en veure que la dona tenia molt clar allò que volia adquirir, es va disposar de seguida a ensenyar-li tots aquells models que pogueren adaptar-se al gust de la consumidora.

No va ser una tasca fàcil. De primeres, cap casc li venia de gust a la senyora: o bé li semblaven cars, o bé el disseny no era el que ella volia o simplement, no era el que ella tenia idealitzat. Passats els minuts i quan pareixia que el punt en comú era impossible d’assolir, sobtadament, a la dona d’identitat indefinida un dels productes que li va oferir el jove botiguer la va convèncer.

Aquest fet va propiciar l’inici d’una conversa més tranquil·la a la vegada que cordial: l’oratge atípic d’aquest hivern, la precarietat salarial, totes les desgràcies que apareixen a les notícies, entre d’altres. L’intercanvi de paraules i d’idees va deixar patent les coincidències i les diferències entre ambdós.

Sobtadament, la pantalla del mòbil d’Aritz va començar a il·luminar-se amb el símbol d’una trucada entrant. Va ser just en aquest moment quan recordà aquella telefonada de l’albir d’eixe mateix dia. I si tornava a ser aquella veu? Seria algú que estava seguint-lo? Agafà aire per la boca, tancà els ulls i contestà amb una veu poregosa:

- Qui és?


La resposta no era, ni tan sols s’aproximava al que Aritz es pensava. Una veu d’una telefonista amb accent sud-americà estava realitzant una enquesta entre tots els usuaris de la companyia telefònica  a la qual pertanyia. D’una banda, va tranquil·litzar-se deixant enrere aquella trucada misteriosa però d’altra, anava posant-se més nerviós cada minut que passava responent a les preguntes mentre la seua clienta feia cara de pomes agres.

Amb un bufit marcat per la paciència que anava esgotant-se, la senyora va donar a entendre que no volia esperar massa temps en aquella botiga de bicicletes. Acte seguit, Aritz va donar per finalitzada aquella trucada. Si més no, per a d’ell era més important una venda que una enquesta que ni fu ni fa. Fou en aquest moment quan la dona, es dirigí amb molta contundència i seriositat al botiguer i li va preguntar:

- Tu ets la parella d’Aïna, és correcte?

- Així és. Més de mitja vida junts- respongué Artiz al·lucinat amb el què li acabava de preguntar.

- Em cobres el casc, per favor?


Aquell tall brusc de conversa, un canvi inesperat i sobre tot, com aquella dona sabia de l’existència de la seua dona, van deixar l’Aritz completament descol·locat. En el barri de la localitat on havien passat tota la vida junts, mai havia vist ni sentir parlar d’aquesta persona, gairebé, s’atreviria a dir que ningú l’havia vist mai.

A continuació, li va preparar el rebut de la seua compra i va començar el protocol de venda: embolicar, preparar la garantia, posar-ho dins d’una bossa de cartró, somriure amablement i desitjar-li un bon dia.

Quan encara no havia acabat de tancar-se la porta de la botiga, ell va agafar el seu telèfon i va cridar a l’Aïna. Li va contar amb tot tipus de detall la descripció de la seua clienta més inusual i del fet que sabia de l’existència de la seua parella.

- Ai, fill, no t’amoïnis! Deu ser amiga d’alguna tieta meua que a vingut a passar un dies al barri. No t’ho haurà dit amb cal maldat – li llevà ferro a l’assumpte Aïna.

- I si és així, per què no m’ho ha explicat sense cap problema? – replicava ell.

- Serà una dona estirada a qui no li agrada anar donant explicacions per la vida. No li pegues més voltes, a més a més, no hi ha res roïn en que sàpiguen de la nostra existència com a parella. No estaràs amb un altra, no?- va bromejar Aïna.

- Com he d’estar amb ningú més? Estàs boja?

- Ho deia per fer broma, Aritz. He de continuar treballant, parlem aquesta nit en aplegar a casa. Au, va, passa un bon dia i fes moltes vendes.
Capítol 3 Ding-dong
Aquella vesprada va ser una vesprada més a la botiga: tornaven a visitar-lo els sues amics, li dugueren el berenar o piularen aquells tuits que més gràcia els feien.

En aplegar l’hora de tancar, tot va transcórrer amb la mateixa normalitat de sempre excepte que de cop i volta, es va girar una tempesta de vent, aigua i trons. Probablement, seria un avís de tot el que passaria.

Quan l’Aïna va aplegar a casa, es va deixar caure al sofà i el seu cansament es veia en el seu rostre darrere d’un llarg dia de feina. Just uns minuts més tard, en aplegar Aritz tots dos van aplegar a un acord de què eixe dia ningú tenia ganes de cuinar el sopar.

- Per què no truquem i demanem un tailandés? – digué ell.

- Jo preferisc alguna cosa més sucosa, fem unes pizzes? – va dir Aïna.

- Perfecte, digue’m quina t’abelleix, amoret.

- Mmm… vaig a canviar i decidir-me per una bianca avui. No les he tastat mai i em ve de gust tastar-la.

Acte seguit, van telefonar al restaurant italià del barri on solien anar sempre. La xica que els va atendre els va dir que haurien d’esperar uns vint-i-cinc minuts i la tindrien a casa seua.

Per tal de fer l’espera una mica més curta, van posar un d’aquests programes sense massa trellat que fan a la televisió durant l’hora de sopar. Tracta de dues persones que sense coneixe’s fan un sopar junts i arran d’aquest, decideixen si volen tornar a tindre una cita o no.

Quan ja la fam quasi no podia esperar, finalment sona el timbre: ding-dong!

- Que bé! Ja les tenim ací – digué amb un somriure energètic i ple de gana Aritz- Vaig jo a obrir.

I la sorpresa va ser quan obrí la porta amb totes les ganes i li aparegué un xic jove, de no més de vint anys i sense cap pizza a les mans ( o als voltants més immediats).


- Et puc ajudar en alguna cosa? Pensava que venies a dur-nos el sopar!

I es va fer el silenci. Uns segons més tard li contestà:

- La resposta a la primera pregunta és sí, però a la segona, no.

Aïna en veure que tardava més del normal s’hi va acostar i li va preguntar en veu baixeta a l’orella per la presencia d’aquell xic. La situació era gaire incòmoda per a ambdós parts.

- Puc passar i hi parlem? – es va decidir a preguntar el xic amb una veu tremolosa.

- Endavant – van dir tots dos.

La cara d’incertesa i els pensaments anaven a mil revolucions per minut, ningú dels dos sabia d’on havia eixit aquest xic, ni qui era ni el que era pitjor, què volia. Aleshores la pregunta que Artiz li llançà va ser curta i clara:

- Qui ets i què busques?

El xic  jove no sabia ni per on començar, les mans li suaven i la veu vibrava com una guitarra en un concert de Paco de Lucía. De sobte, es va traure un paper de la butxaca i el va llegir.

- Sóc Paul. Probablement, no em conegueu cap dels dos. Visc a Anglaterra i ara mateix estic a primer de carrera. Vosaltres us estareu preguntant que faig ací, en aquest barri i a casa vostra. Fa molts anys que em ronda pel cap però mai m’havia atrevit ni havia tingut l’oportunitat de fer-ho. Ara amb l’ajuda de la meva àvia i la meva mare m’he atrevit. No és fàcil per a un fill intentar buscar i conèixer al seu pare, però jo feia molts anys que ho volia fer. Entenc que per a vosaltres açò no us importa ni vulgueu saber res però per a mi, és un cuquet que fa anys duc dins meu.

Les cares de circumstàncies tan d’Aïna com d’Aritz eren per a emmarcar.

- Nen, crec que t’has equivocat. Nosaltres no coneixem a cap xic d’Angleterra i menys que siga fill nostre – va respondre Aritz amb certa ironia.

- On vas a estar fa ara divuit anys? – li preguntà brusca i directament a Aritz.

- Què més et dóna a tu la meua vida?

- Jo sí que ho sé. Hi vas estar vivint un any a Anglaterra, concretament a Liverpool. Compaginaves els teus estudis d’anglès amb la feina de cambrer a un bar xicotet al cantó del carrer Manchester. T’agradava anar amb la bicicleta i odiaves profundament el mal temps propi d’aquella ciutat.

Vet ací, alguna cosa va canviar als caps d’Artiz i Aïna. Aquella persona coneixia la vida d’Aritz perfectament , estava clar que era algú que havia compartit amb ell molts moments.

- Qui t’ha contat tot això?

- Recordes aquella nit del 26 de juliol? Era el concert dels Rolling Stones a Liverpool. Esperàveu eixa data per molts motius: un d’ells era que a l’endemà tu te’n tornaves cap a Barcelona i volies fer una cloenda com Déu mana de la teva experiència. El concert va ser una bogeria i durant l’última cançó Strawberry Fields la meva mare et va dir tot el que sentia per tu. El final de la nit ja no te’l puc contar perquè tu el sabràs millor que jo.

Aïna va esclatar a plorar. Aritz es va quedar més blanc que un floc de neu. La senyora indescriptible que va comprar el casc aparegué en un raconet de l’escala. I el pizzer, es va quedar amb les dues pizzes a la mà.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1381
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  194 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]