Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
emdiuenlaia
CENTRE PRIVAT ESCUELAS PÍAS. CASTELLÓ DE LA PLANA
Inici: Li deien Lola
Tota una endevinalla
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Respira fons
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència. 

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora. 

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

 

Dins d’aquell cafè, el més antic i popular del poble, el dia transcorria amb completa normalitat. Els quatre ancians de tots els dies jugaven a cartes enterament endinsats en la partida. Al mateix temps, en la taula del costat, una dona cansada, però somrient, tractava, sense sort, de mantindre els seus xiquets quiets. Una senyora d’uns seixanta anys, demanava el pa amablement i el borratxo del poble, eixut i amb mirada de boig, gaudia, com sempre, atemorint els xiquets.

A banda d’aquestos i alguns empleats que anaven massa ocupats, la resta de les persones en l’establiment escoltaven molt atents el que el Josep havia de dir.

-La vam trobar al descampat dels afores de la ciutat, als peus del penya-segat. El que realment buscàvem eren les restes arqueològiques, però res de nou vam aconseguir d’això. A punt ja de marxar-nos-hi, vam descobrir aquesta delicada sabata entre les fulles d’uns arbustos i, de seguida, la vam recollir.

Abans que el Josep poguera tan sols acabar el seu relat, va ocórrer un fet que va obligar a tots, sense cap excepció, a deixar el que fóra que estaven fent i a posar-li total atenció al nou esdeveniment. Un home d’uns 35 anys, d’aparença agitada i vehement, va irrompre en la sala cridant de forma esfereïdora i amb fermesa la següent frase:

-Vull la sabata!

I, per a la sorpresa de tots, immediatament després d’haver-ho dit, va caure a terra. S’havia desmaiat.

Durant uns instants, tant els clients com els empleats, alguns d’ells molt impressionats, estaven massa desconcertats i sorpresos com per a fer res. Per sort, l’home que abans ens detallava la descripció de la famosa sabata, va reaccionar. El Josep hi tenia més de cinquanta anys, però no ho semblava. El seu entusiasme era cèlebre en tot el poble, i tots sabien quant li importava ajudar els altres. No sabia molt bé el que s’havia de fer en una situació com aquella, així que, va fer el primer que se li va acudir, comprovar si el noi respirava. Com que sí ho feia, va agafar l’home en braços i va travessar amb determinació la gentada, que ara xerrava pels descosits i provava sense èxit d’esbrinar les intencions d’aquell estrany:

-Quin exagerat, oi? Només és una sabata, qui fa tant d’embolic per una simple sabata? No crec que hi haja per a tant, sincerament. –va opinar un dels ancians.

-I tant, aquest noi deu estar sonat –va dir un dels cambrers.

-De segur que hi té enveja del Josep i li agradaria haver sigut ell qui haguera trobat la sabata. –deia una de les dones que abans escoltava la història.

 -Doncs jo n’estic segura què costa una bestiesa, la sabata aquesta. El que vol és vendre-la. –va sentenciar la Marteta.

Mentre, el Josep, sense fer cas a totes aquestes converses, li va demanar permís al cap de l’establiment i va posar el desconegut en un llit que hi havia al fons de la cuina.

L’home va dormir tota la nit en aquell llit, encara que no hi era gens còmode. Quan per fi va despertar, la llum del Sol s’esmunyia per la petita finestra de la cuina. Es trobava desorientat, però de sobte, va recordar-ho tot.  El dia anterior, mentre llegia el diari com acostumava a fer tots els matins, va trobar una fotografia que el va deixar sense respiració. El va sorprendre de tal manera, que va haver de llegir el mateix article tres o, potser, quatre vegades. Aquest deia que havien trobat la sabata de la foto, una sabata única, molt especial. Una sabata que feia anys que no veia i que pensava que mai més tornaria a veure. Havia d’aconseguir-la.

Va estar una bona estona preguntant com un boig per tot el poble fins que, un senyor molt amable, li va dir que un tal Josep estava fent una declaració sobre la sabata al cafè del Potacari en aquell mateix moment. Li va donar les gràcies i va arrencar a córrer cap al cafè.

-On estic? -va preguntar notablement nerviós. Els seus foscos ulls van recórrer inquiets l’habitació en busca de la maleïda sabata. No la va localitzar. El cafè no havia obert encara, però el Josep, que havia matinat, ja hi era.

-Tranquil, només t’has desmaiat, estem a la cuina del cafè. Com et trobes ara? -li va preguntar el Josep, que, sense saber-hi bé com, ja li havia agafat al desconegut un afecte especial. Sentia vertadera curiositat. –Com et dius? Busques la sabata, oi? On l’has vista abans?

-Em dic Marcos i, la veritat, és que és més complicat que això què dius. –va afegir amb una evident malenconia en la veu.

-Mira, vam trobar aquesta sabata per casualitat i encara que és preciosa i sembla cara, no ens serveix per a molt. Ja ho he parlat amb els meus companys i, si la vols, és teua. L’únic que et demane a canvi és que m’expliques perquè. Perquè tant d’interès en una simple sabata? 

-No pots donar-me-la i ja? No tinc molts diners, però... –El Josep el va tallar.

-És la meua última oferta, noi. Explica’m la teua història i te la donaré, t’ho promet. A més a més, si es tracta d’un assumpte tant “complicat”, de segur que et puc ajudar.

La cara de Marcos va empal·lidir, pareixia que no li quedava una altra opció. Mai havia contemplat la possibilitat d’haver de contar-ho tot, i no tenia gens de ganes per fer-ho. No obstant, volia eixa sabata, la necessitava, i sentia que era la clau per  resoldre els dubtes que encara li assetjaven. A més a més, ell a soles encara no havia aconseguit molt i, potser, parlar amb Josep l’ajudaria a esclarir les seues idees. Després de tot, semblava molt bon paio.

-Està bé -va accedir a la fi- t’ho explicaré. De veritat que necessite la sabata –es va resignar- però has de saber abans de començar, que aquesta història té parts bones, sí, però també en té moltes de roïnes, i encara són pitjor si les has viscudes en primera persona, com és el meu cas.

-Explica’m, estic preparat –li va contestar el Josep a punt per escoltar aquella història.

Marcos es va incorporar al llit i va començar el seu relat amb una tristesa evident reflectida en els ulls.

-Li deien Lola...

 
Capítol 2 Espiral
>Fa molt de temps hi havia a València l’Espill, un dels internats més prestigiosos d’Espanya. En aquest edifici, alumnes dels tretze als divuit anys vivien i feien classe.

>Bé, doncs jo també vaig viure allí dins una temporada.  L’oncle Pol era uns dels professors de filosofia que hi havia a l’internat i  era, sincerament, el millor. Aquell nadal els meus pares es mundaven a França per un assumte de feina i ells em van permetre triar si volia quedar-me amb l’oncle a l’internat o anar-me’n amb ells. Finalment, vaig decidir quedar-me. La idea de quedar-me amb l’Oncle era massa temptadora. Ell era meravellós: deia sempre el que pensava, lluitava pel que volia, i era un professor de filosofia brillant. A més a més, no va ser dur per a mi deixar el meu anterior institut, no m’agradava del tot. Aquella era una oportunitat espectacular per començar de nou en altre lloc.

>El meu primer dia allà, els meus pares em van despedir a la porta principal de l’internat i jo me vaig quedar amb el meu tio. L’internat era un edifici gegant i molt antic que contava amb tres plantes. Com que aquest estava molt allunyat del centre de la ciutat, es trobava en una zona prou silenciosa i al seu voltant, hi havia un preciòs jardí.

-Estàs preparat? –va preguntar el meu tio agafant una de les dos maletes.

-Això crec – vaig respondre cargant l’altra maleta amb un somriure.

>Amb l’ajuda del meu oncle, em vaig instalar a l’habitació, en el tercer pís. Mentre ell organitzava alguns papers de la mudança, jo vaig anar-hi a pegar una volta per l’internat per veure què hi trobava. Com que eren ja les vacances de Nadal, de fet, era el dia de nadal, la majoria dels alumnes i professors eren a la seva casa amb la família.

> Anava ara a visitar el gimnàs, quan una noia amb els cabells rojos i una vestimenta molt extravagant em va preguntar

-Tu ets nou, oi?

-Exacte, sóc el Marcos -vaig estar aliviat de poder parlar amb algú després d’una hora pegant voltes.

Ella va escopir a la seua mà i la va extendre davant meu. No vaig poder evitar somriure àmpliament- Estàs de broma.

-Vols que et digue el meu nom o no?- Va insistir divertida.

-Val, val -la veritat és que m’intrigava molt aquella noia i em venia bé algú amb qui parlar. Faig fer el mateix que ella i ens vam donar la mà.

-Sóc Lola, encantada. –vam començar a caminar junts- Perquè has vingut de nou?

-M’he vingut a viure amb el meu oncle Pol i...

-Què fort, Pol el meu profe preferit? El de filosofia? –jo vaig assentir orgullòs- Continua. Què deies?

-Els meus pares s’han mudat i em quedo amb Pol. Només hi pegava una volta per a conéixer açó un poc.

-Trobaràs a faltar els teus pares? –va preguntar encuriosida.

-Una mica-la preguntava em va sorprendre bastant- però últimament no hi estàvem massa units.

Em va mirar intensament uns segons i va dir:

-És el teu dia de sort. Conec fins a l’últim racó d’aquest internat. En vacances no hi ha molt a fer ací, ja t’ho imagines. Per exemple...-va afegir pensativa- Et portaré al magatzem, si tu vols. No és el millor dels meus amagatalls, però ens servirà per ara.–em va agafar la mà i vam començar a còrrer cap a porteria, en la planta baixa. Allí, vaig fingir que em marejava per distraure el conserge i mentrestant, Lola va robar les claus. Per a arribar al magatzem, havies de baixar unes escales que estaven amagades darrere d’una porta i així ho vam fer. Lola es sabia tots els pasos a seguir de memòria. En aquell magatzem, era tot fosc i no es sentia res exepte les nostres paraules, que xiuxiuejavem

- I a qui no baixa ningú?

-A vegades, però és facil que no et vegin –Lola va desenrotllar una alfombra i la va estendre en el sòl.

La vaig mirar impressionat i ella em va dir¨:

-Què?

Els dos ens vam tombar dalt de l’alfombra

-Si jo no he dit res, si me encanta. De veritat. –Vaig explicar encantat.

> Lola va agafar uns bolígrafs que hi havia al sòl i va dir:

-Més et val, perquè a partir d’ara tu i jo som del mateix grup, som millor amics, i ens ajudarem sempre –anava a dibuixar-me alguna cosa a la mà, però es va detenir- Si vols -va afegir amb un somriure com si fós impossible que jo hi digués no.

-És clar.- vaig cedir. Va pintarme una espiral a la mà i jo li la vaig pintar a ella també.-Conta’m de tu. Perquè hi ets ací?

-No sé on són els meus vertaders pares i el meu pare d’acollida està molt malalt i no hi pot cuidar de mi. No em desagrada estar ací, però porto ja dos anys, m’agradaria veure coses noves, sortir.

-Vas conéixer els teus pares biològics?

-No mai. Però ei noi, no et penses que en tinc un trauma ni res. A cada u li toquen unes quantes merdes a la vida amb les que ha de viure, per aixó provo de disfrutar el meu dia a dia, el que passa ara, i quan mori, vull mirar atràs amb la seguretat de que he viscut valentment, que he fet el que pensava que havia de fer. I si m’he equivocat, que siga perquè ho he intentat.

- No sé ni què dir.

-No has de dir res. –va senyalar a l’altra punta-Ei, mira, un par de sabates precioses. M’encanten. Són les millor que he vist mai.

-Doncs les robarem, si t’agraden. El meu oncle diu que es poden incomplir normes si és per una bona causa.

-Doncs l’haurem de fer cas, és el profe de filo, no? -tots dos vam riure. És clar que vam robar les sabates.


Des d’aquell moment, vam ser inseparables. A classe sempre ens sentavem junts, menjavem junts, feiem els deures junts. Amb ella podia parlar del que fos, i encara que no sempre opinavem el mateix, sempre escoltavem el que l’altre havia de dir, per molt que fos una ximpleria. Lola li va donar molt d’ús a les sabates. Li quedaven perfectes, i ningú se n’havia adonat de que les haviem robat. De sobte, ja no la queria només com amiga, la volia de veritat i notava que ella em mirava diferent a abans, però devien ser imaginacions meues.

>Aquell matí em vaig alçar a les set del matí. Baix en porteria, vaig esperar amagat fins que el conserge se’n va anar i vaig agafar totes les claus que hi vaig trobar. Li havia contat el que volia fer al meu oncle. M’havia prestat diners, donat permís per a eixir i, fins i tot m’havia recomanat una senyora que hi podia fer el que jo necessitava. M’ho va dir ell mateix: li encantava incomplir les normes.

Vaig sortir ràpidament i vaig caminar fins a la casa de l’amiga de l’oncle. Aquesta no va tenir cap problema en fer el que li vaig demanar i va terminar en menys d’una hora. Lola i jo haviem quedat a l’hora de menjar en la nostra mesa de sempre.

-Perquè no has vingut a classe? Estava preocupada, Marcos. No m’havies dit res. –em va renyir.

-Era per una bona causa, t’ho prometo. Anem al magatzem, ara.

-Però necessitem les claus, Marcos, ja ho saps.

-Ja ho sé, però confia en miConfia en mi.

Una vegada davant aquella porta, li vaig donar el meu regal. Ella es va quedar tota sorpresa, no s’ho esperava, però no podia ocultar la seua gegant ilusió.

-Perquè?

-Només m’avellia, Lola, vols obrir el regal si us plau? –Vaig dir una mica nerviós.

>Ella va trencar el paper i va obrir la caixa.

-No pot ser, una còpia de cadascuna de les claus de porteria! –va exclamar tota emocionada.

-Chss, no ho digues molt alt.-vaig dir amb un somriure d’orella a orella. Ella em va abraçar molt fort

-Què fort!

-Això de fer-se mal tantes vegades davant del conserge comença a resultar massa evident.

-gràcies, marcos, de veritat -em mirava amb uns ulls redons i brillants, pensativa

-Val –va buscar entre les claus i va dir- Et portaré a un lloc que et fliparà, ara- Anem-i em va agafar la mà arrastrat-me cap a l’altra direcció.

Atravessant unes quantes portes, en teoria prohibides, i esquivant uns quants prefessors, va arribar amb una sala molt petita, amb una escala de mà. Vam pujar-hi i el que vaig veure va ser espectacular. Era un àtic preciós amb les millors vistes que hi havia vist mai.

-Que et pareix?-va dir mirant el paissatge- Ja sé que no t’ho havia mostrat abans, però vull que el compartim....

-Serà un honor. Això és preciós. Ens vam seure i vam veure l’atardecer

-t’he de dir una cosa i no sé com... el qual em passa poques vegades em passa.-Em mirava molt fixament

-Què et preocupa?

-No és això... És que tu i jo som molt bons amics –les nostres cares estaven tan  prop que jo quasi em marejava.

-molt bons, sí

-Si, però... val, t´ho dic, eh? Prepara’t –Va parar una mic i després va dir l’unic que jo necessitava escoltar- t’estimo, t’estimo molt, Marcos, i no només com a amic. –després d’una pausava continuar- No volia que passara això, però no ho he pogut controlar. No t’emprenyis amb mi, val?

>Me’n vaig acostar més i li vaig dir quasi rient

-Però què dius? Jo també t’estimo, saps? I molt

>Després d’haver-ho dit ens vam besar. Em va fer tan feliç... Vam ballar baix les estrelles i va ser màgic.

>Al dia següent jo hi era molt emocionat. Només volia estar amb ella. Però no hi era a classe. Em vaig preocupar moltíssim. 
Capítol 3 Jo tampoc sé què he de fer, estic improvisant
Lola i jo de vegades faltàvem a classe; ens escapolíem com podíem i ens passàvem l’hora jugant a cartes darrere l’escenari de la sala d’actes. A vegades, si només un de nosaltres eixia, l’altre el cobria fidelment. Aquesta vegada, en canvi, no sabia res d’ella. A més a més, a Lola li encantava  plàstica, per això m'estranyava tant que no hi hagués vingut.

Els segons passaven molt lentament, només necessitava saber que Lola estava bé. En un impuls, vaig alçar el braç interrompent la professora i vaig preguntar:

-Sap on està Lola?

Aquesta, que va haver de parar la seua explicació sobre l’art del segle dihuit, va respondre amb veu cansada que Lola estava malalta i va continuar amb la lliçó. Si Lola estava malalta, aleshores jo havia d'anar a veure-la. Així que, sense previ avís, em vaig alçar baix l’atenta mirada de tots els alumnes i em vaig dirigir cap a la porta.

-Marcos, on vas? –Havia oblidat que la professora hi era allí. Vaig reaccionar ràpid i vaig fingir que em feia mal el cap- Puc eixir de classe? No em trobe bé.

Aquesta, per no escoltar-me, va accedir a deixar-me eixir i, una vegada fora, vaig quasi córrer cap a la infermeria. La infermera em va rebre preocupada

-Quin és el problema?

-Has vist a Lola?

-La dels cabells rossos? No, no ha vingut per ací en tot el dia.

-Estàs segura?

-Si, noi. No ha estat ací, Lola. Passa alguna cosa?

-És que no la trobo, m’han dit que hi era ací, però ja veig que no. Tranquil·la, gràcies. –Vaig llençar un somriure tranquil·litzador abans de marxar.

Lola tampoc estava a la seua cambra ni amb el meu oncle. No obstant, encara no estava tot perdut, sabia perfectament el que havia de fer. Li vaig dir al conserge que la directora el volia veure, i això em va ser suficient per poder furtar les seues claus.

Vaig obrir cadascuna de les portes que em trobava i, quan finalment vaig entrar al magatzem, vaig veure en la foscor la silueta de Lola darrere d’una vella taula plena de llibres.  

- Lola. –vaig respirar alleugerit- No et trobava.

-Marcos  -va xiuxiuejar ella mirant-me. Va reaccionar i es va eixugarmaldestrament les llàgrimes dels ulls.- Només descansava.

-Estàs plorant

-Wow, que ets endeví tu, o què? –volia que sonara graciós, llevar-li importància, però la seua veu anava carregada de confusió.

Vaig seure al seu costat i li vaig agafar la mà, només volia ajudar-la, encara que no sabia ben bé com. 

-Vols parlar?

En resposta, ella va traure un full i em va deixar llegir el que posava. Una vegada vaig acabar, em va dir:

-Què et pareix? -va dir quasi escopint les paraules -La meua mare vol que vagi a viure amb ella.

Lola estava completament indignada, i va començar a cridar.

-Em va abandonar. No vaig ser suficent bona per a ella i no em va voler. No sé Marcos, tot això és massa. Ja havia acceptat que no tenia mare, que la meva mare no em volia i punt. Què se suposa que he de fer ara? 

La vaig abraçar molt fort durant uns segons, i després vaig afegir pensatiu:

-A la carta no explica res d’això. Per cert, com l’has aconseguida?

-La meua tutora legal, Marta, ella me l’ha donada. Diu que em portarà allí, a Madrid, el proper dimecres; però només si així ho decideixo, és clar.

Vaig pronunciar les següents paraules amb compte, molt suaument.

-Mira Lola, entenc que no vulgues veure-la i que estigues emprenyada amb ella, però és la millor oportunitat de demanar-li respostes.

-Però vull deixar això. I més ara, que estic tan bé ací, amb tu.

La vaig mirar als ulls

-T’asseguro que no vull que et separis de mi, però és la teua mare, Lola. Necessites una explicació lògica o aquesta història et perseguirà per sempre. 

-Potser tens raó. Si no aprofite ara, em quedaré amb el dubte. Aniré. Però has de saber que abans d’escoltar-la li diré tot el que penso, no em callaré res.

- No m’esperava menys. –vaig somriure imaginant-me aquella conversació.

- Em promets que m’escriuràs molt sovint?

-T’ho prometo

Aquell període de temps, des de dijous fins a dimecres, va ser molt intens. Vam aprofitar per a estar junts tot el que vam poder. Lola no portaria molt d’equipatge, només roba per a set dies, dos llibres, les fotografies i les sabates que li vaig regalar, que encara pareixien noves. Quan va arribar dimecres, ja ho teníem tot preparat. L’oncle Pol i jo la vam acompanyar fins l’entrada de l’internat, per a acomiadar-nos-en d’ella. No em podia creure que el moment haguès arribat.

Lola va estendre el seu braç i em va oferir les claus amb les següentsparaules:

-Les necessitaràs més que jo.

Era la millor noia que havia conegut mai, l’estimava molt. Ens vam besar per última vegada i després va marxar en el cotxe de la seua tutora.

Com vam prometre, ens posàvem al dia de tot el que ens passava per mitjà de les cartes. Lola em va contar que havia anat bé amb la seva mare, Cristina, per cert. Després de que Lola li cridara tot el que havia de dir-li, Cristina li va explicar que es va quedar embaraçada només als dinou anys i que el pare no va voler saber-hi res. Cristina tenia por, no volia perdre la seu llibertat i, sobretot, tenia por de no ser bastant bona mare. Va deixar a Lola a l’orfenat, pensant que feia el millor per a tots, però ja de major, se’n va penedir d’haver-ho fet. Després d’un any buscant-la, per fi la va trobar i no va dubtar en escriure la carta. Li va demanar perdó i va voler tornar acomençar. Lola va acceptar al final, era la seua mare. 

Però a Lola li va agradar massa la vida amb la seua mare, i en una de les seues cartes informava a Marcos que es quedaria un mes més amb la mare i posteriorment, que es quedava a viure allí.. Marcos la trobava moltíssim a faltar, cada dia era pitjor. Sentia un terrible buit a cada cosa que feia. Quan parlava amb Lola, se sentia genial, Lola li encantava. Però aquesta sensació no durava molt. Les cartes eren molt lentes i res podia comparar-se amb estar amb ella realment. La resta de temps, era quasi insuportable. No podia estudiar, no podia dormir, no podia fer la seva vida normal. Ella també el trobava a faltar, però es tractava de la seua mare, i és clar que ell ho entenia.

No obstant, jo ja no podia continuar així i, encara que va ser una de les coses més dures que he fet mai, sé que vaig fer el que havia de fer.  Lola continuava escrivint-me, però jo no podia continuar torturant-me d’aquella forma. Havia de continuar endavant.

En acabar la carrera, em vaig mudar a aquest poblet de València, i aquí estic, treballant de professor de filosofia a l’únic institut del poble. Sí, he tingut més relacions al llarg de la meua vida, però ninguna va funcionar del tot. Sempre m’he preguntat si part de la culpa la té Lola, per ser per a mi una persona inoblidable

Fa tres mesos vaig rebre una carta que deia que la meva mare estava molt malalta i vaig haver de viatjar a França per a visitar-la. Quan es va recuperar, els pares em van oferir quedar-me amb ells, però jo els vaig dir que era feliç ací. Vaig tornar fa només dos dies, i quan vaig veure la foto de la sabata al diari vaig flipar. És la sabata de Lola. Perquè ha estat ací Lola? Perquè ha deixat la sabata? On és ara? Se’nrecorda de mi?

La part que segueix ja la coneixes, he entrat en el cafè i m’he desmaiat bla, bla ,bla.

El Josep es va quedar bocabadat.

-Tio, la majoria de la història és preciosa però, perquè no vas anar amb ella?

-És clar que ho vaig pensar, però la meva vida era amb el meu tio, estudiant. No volia mudar-me perquè aquella altra no era la meua vida, era la de Lola. 

-Vine amb mi, t’acompanyaré on vam trobar la sabata.

EL vaig seguir encantat i molt encuriosit. Pel camí, la gent ens mirava i vaig escoltar:

-Mira, aquell és qui volia la sabata del Josep.

Després de molt de buscar, vam trobar a quatre metres del lloc on havien trobat la sabata, una caixa de ferro que, per sort, vam poder obrir amb facilitat. Dintre hi havia un paper amb un text escrit:

Per a Marcos Villanova, et trobo a faltar

Si no ets Marcos, si us plau, dona-li-la a ell

Hola! Saps què? La meua mare té un nou núvi, aquest sí que val la pena. Veurà’s, últimament he pensat molt en tu, i en nosaltres. Per això, com que me n’anava de casa de totes maneres, he decidit buscar-te primer. Tinc sort que el teu oncle treballa encara en el mateix lloc. M’ha dit que estàs en França amb la mare, però que està segur que tornaràs, que t’encanta el teu treball de filòsof. He d’anar a València durant unes setmanes per a arreglar uns papers, però tornaré al poble en quant puga. Mentrestant, t’apunto la meua adreça en València per si vols escriure’m.

T’estimo

Marcos es va posar tant content en llegir això que va haver de llegir-ho dues vegades i, després d’haver-ho fet,  va abraçar el Josep i el va alçar de terra. Sabia exactament el que havia de fer.

-Si us plau, Josep, avisa els de l’institut que no aniré demà a clase, he de veure a Lola

-Com vulgues –li va respondre el Josep orgullós. 

Es va pegar la volta per a veure què volia i ell li va dir:

-No oblides la sabata- li la va llençar i ell la va atrapar.

Li va dedicar un somriure donant-li les gràcies i va començar a preparar-ho tot per buscar a Lola. Feia tant que no es sentia així de viu...

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0715
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  71 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]