Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
canigoCB
Col·legi Canigó. Barcelona
Inici: Marina
La noia que vingué del mar
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Despertar
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquella fugitiva que alguns ja creien morta o perduda per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia. 

El primer dia d’aquella setmana s’aixecà lliure de núvols, amb el sol de primavera coronant el mantell blau que s’estenia sobre la ciutat de Barcelona. Els meus pares havien marxat aquell matí a un dels seus habituals viatges de feina, i a mi em va semblar el dissabte idoni per fer una de les meves escapades a la platja a veure la posta de sol. Acostumava a fer-ne tots els dissabtes, però l’absència dels meus pares m’allargava notablement el toc de queda. Aquella nit vaig prendre unes restes de pizzes rosegades i a mig descongelar, i abans de que toquessin les nou ja era sobre la moto direcció la Barceloneta, ja gairebé lliure de turistes a aquelles hores.

A mesura que m’apropava a la costa, vaig notar com la ment se m’aclaria. El mar acostumava a tenir aquell efecte en mi: em tranquil·litzava, i a la vegada provocava que m’envaís una absoluta sensació de llibertat. Sense aturar la moto, vaig aixecar-me la visera i vaig inspirar profundament: l’inconfusible olor de la marejada salada. Em sentia com a casa. Era a casa.

En arribar a la platja, vaig aparcar la moto on sempre: mig repenjada sobre el meu banc preferit. Un banc que quedava suficientment apartat de l’ aigua com per no fer nosa, però no tant allunyat que no pogués controlar la seva situació. Feia anys que havia gravat les meves inicials. Una nit mes, vaig comprovar amb un somriure que encara hi eren, un “MJ” lluïa gravat al bell mig del recolzament, amb el pols tremolós d’una nena de 15 anys que encara no té gaire experiència amb la navalla.

Descalça i amb la tovallola sota el braç, em vaig apropar a la vora de l’aigua. Bufava un vent suau, i les petites onades es trencaven sota els meus peus, saludant-me.

- Jo també us he trobat a faltar – Vaig murmurar, sense poder contenir el somriure. Vaig moure els dits dels peus, sentint com l’escuma se’m colava entre ells, fent-me pessigolles. Vaig deixar anar una petita rialla. En aquell moment hauria jurat que no es podia ser més feliç. 

Sospirant, vaig fer una ullada al cel i em vaig adonar de que quedava poc per que es pongués el sol. Vaig estirar la tovallola i m’hi vaig seure, engegant a la vegada la ràdio que duia amb mi. El so de Aerosmith va omplir l’aire. Lentament, em vaig estirar cap enrere sobre els colzes, i els vestigis dels raigs del sol em van il·luminar la cara. Vaig poder sentir com aquests s’acomiadaven de la ciutat de Barcelona amb el seu últim batec. Una tímida llàgrima em va lliscar per la galta i es va precipitar contra la sorra, imitant a les seves companyes, les gotes de l’aigua de mar. Va ser llavors que vaig obrir els ulls i vaig ser, una nit més, còmplice del sol, que s’acomiadà de mi amb llàgrimes als ulls perquè mai no podria ver la lluna en tot el seu esplendor. 


Estava tant absorta en el punt per on s’havia amagat l’astre que no em vaig adonar del cansament que m’havia envaït en els darrers minuts. Abans de poder fer un intent d’aixecar-me, ja m’havia quedat adormida sobre la sorra.


__________________

Em va despertar la llum de l’alba. Desorientada, em vaig fregar els ulls i em vaig espolsar la capa de sorra que em cobria. Quan, després d’uns minuts, em vaig adonar de que  m’havia quedat adormida estirada a la platja, vaig mirar el rellotge, i amb una exclamació em vaig adonar de que eren les sis del matí. Mig adormida encara, em vaig disposar a recollir tot el que tenia escampat pel terra quan, de sobte, vaig captar de cua d’ull un moviment a l’aigua. Em vaig girar, fregant-me els ulls de nou, pensant que seria una onada lleugerament retardada, o fins i tot un peix més gran del normal. L’agitació de l’aigua, però, continuà, i es va fer més evident. Amb només la tovallola a la mà, em vaig apropar encuriosida, però el mar tornava a estar tranquil i tot indicava a que m’ho havia imaginat. Decebuda, em vaig començar a girar quan les aigües es van obrir i del fons del mar sortí una figura completament nua coberta per algues.

Se’m va disparar la ma als llavis.

Era una noia. 

Capítol 2 El mar no dona explicacions
Em vaig quedar de pedra, incapaç de moure’m o de parlar. La noia obrí els ulls i feu una passa cap a mi. Les seves cames, però, van cedir, i va tornar a caure a l’aigua. Sempre he estat una persona de reflexos ràpids, i el meu primer instint va ser llençar-me a ajudar-la. Sense saber com em vaig trobar agafant-la per sota els braços i portant-la a la sorra, tot i que en cap moment em va semblar que ella s’adonés del que estava passant. Un cop la vaig tenir estirada sobre la sorra, la vaig cobrir amb la tovallola i vaig recolzar-li el cap sobre les meves cames.

Me la vaig quedar mirant: no tenia cap ferida aparent, i semblava estar en un estat força saludable, per acabar d’emergir del mar. Amb compte, li vaig apartar els cabells negres del front. La noia es va estremir sota el contacte dels meus dits freds, i obrí els ulls. Em vaig quedar sense paraules per segon cop en aquella hora: Els ulls de la nena que jeia sobre mi eren d’un blau lapislàtzuli gairebé tan intens com el mar al bell mig de la nit, un blau que recordava a un pou on, si no anaves amb compte, podies acabar caient. No va ser el to blau, però, el que em va deixar sense alè, si no el fet que des de la comissura dels ulls fins a l’inici de la pupil·la, tota la superfície de l’iris estava coberta de motes daurades.  

La noia va balbucejar alguna cosa incomprensible i es va incorporar, apartant-se els cabells de la cara, que li van lliscar per l’esquena en una cascada negra fins a la cintura. Duia pintada una expressió de confusió absoluta, semblava fins i tot haver oblidat la meva presència. Tot tocant el que trobava el seu voltant, em va agafar el braç. Vaig deixar anar una exclamació ofegada: estava gelada, i el contacte amb la seva pell era moll, com si acabés de sortir de l’aigua, tot i que feia estona que s’havia assecat. Tirant-me del bras, va clavar els seus ulls en els meus, i va xiuxiuejar una única paraula:

- Aigua

No m’ho vaig pensar dos cops. Vaig passar-me un dels seus braços per les espatlles i la vaig tornar a l’aigua. La noia s’estirà cap per amunt i tancà els ulls, mentre que jo guardava silenci, esperant, preguntant-me què estava passant. La resposta als meus dubtes no va trigar en arribar: En el moment en el que tot el seu cos va entrar en contacte amb el mar, l’aigua va començar a tremolar. Les ones es van agitar, l’escuma començà a créixer al votant de la noia que havia sortir del mar, i una llum encegadora emanà del seu cos, forçant-me a tancar els ulls.

Quan els vaig tornar a obrir, el mar estava en calma. No hi havia més llum que la provinent del sol dèbil del matí, i el més important: estava sola. En aquell instant vaig tornar a la realitat i em vaig adonar de que estava completament mullada, i de peu en mig del mar. Decebuda i enfadada, vaig començar a caminar cap a la sorra, quan una mà molla m’agafà del braç.

Era ella, però no ho era. L’aspecte confós inicial havia desaparegut, i davant meu s’aixecava una figura una mica més alta que jo, que em mirava amb un mig somriure als llavis. Vaig abaixar la mirada, i em vaig adonar amb una exclamació que els dits que envoltaven el meu canell no eren humans. Vaig seguir el seu braç amb la mirada fins a la resta del seu cos: tenia la anatomia d’un humà i la tovallola havia desaparegut, però la seva pell s’havia tenyit d’un to verdós que reflectia el moviment de l’aigua i d'alguna manera, la cobria. 

Vaig separar els llavis per parlar, però la noia s’avançà i me’ls cobrí amb els seus dits. Va somriure un altre cop:

- Marina – Va dir, amb una veu que recordava a les sirenes la de la mitologia grega - Em dic Marina.

- Eh... Encantada – Vaig respondre jo, mentre notava com em tremolava la veu. La situació m’estava començant a desbordar. Vaig mirar la platja de cua d’ull i vaig començar a calcular quan tardaria en arribar a la meva moto is sortir volant d’allà.

He escoltat dir tota la vida com se’m dibuixen les emocions a la cara, i m’imagino que en aquell moment no va ser gaire diferent. Abans de que pogués fer l’intent de sortir corrent, la Marina em va agafar l’altre mà i, clavant altre cop els seus ulls blaus en els meus, va tornar a parlar:

- T’he d’ensenyar una cosa – va xiuxiuejar – Però necessito que confiïs en mi.

Abans de que pogués contestar, es va enfonsar en l’aigua i em va arrastrar amb ella. L’esglai va ser tal que vaig deixar anar tot l’aire que portava dins dels pulmons, i les últimes bombolles van escapar en el moment en que el meu cap s’endinsava en les profunditats del mar.

És el fi – Vaig pensar – No he pogut acomiadar-me de ningú, probablement mai no trobaran el meu cadàv... Una veu va interrompre el fil dels meus pensaments. Vaig deixar de moure’m i vaig intentar escoltar, quan em vaig adonar de que la veu provenia del meu propi cap. Vaig obrir els ulls i, flotant a pocs centímetres, estava la Marina. Amb un gest em va senyalar el canell, que ja m’havia deixat anar, i em vaig adonar de que m’havia lligat una polsera del mateix color del mar.

- És un regal - Vaig sentir dir dins la meva ment – És un regal del mar. Mentre la portis, podràs respirar i moure’t amb total llibertat. Estaràs fora de perill, i podràs sentir-nos parlar.

- Sentir-vos? – Vaig pensar, espantada.

Però la Marina ja havia desaparegut.
Capítol 3 Tornar a casa
Les meves primeres passes en aquell món foren les d’un infant. No entenia el que m’estava passant però, alhora, m’envaïa la sensació d’estar tornant a casa. La polsera que m’havia donat la Marina lluïa sobre la meva pell, la vaig acaronar amb els dits: era suau i desprenia calor.

 - Véns, o què? – Vaig sentir dir a la Marina dins el meu cap. Em vaig girar, i allà tornava a ser-hi ella, suspesa en l’aigua com si el que estava passant fos el més normal del món, com si jo no hagués d’estar tremolant de por. Endevinant el què estava pensant, o sentint-ho, fins i tot, la Marina em va agafar la mà. Vaig trobar el contacte amb la seva pell reconfortant.

 - Necessito la teva ajuda - Va ressonar en el meu cap - però primer he d’ensenyar-te una cosa. Abans que pogués contestar, la Marina ja s’havia posat en marxa. Es movia amb una agilitar extraordinària, i cada cop que s’impulsava amb les cames recorria distàncies inimaginables per a l’ésser humà.

Deixant la por que em paralitzava les articulacions de banda, em vaig atrevir a fer un intent de nadar. El resultat va ser impressionant: no només no vaig trobar cap dificultat per moure’m sinó que tenia els moviments d’una autèntica criatura del mar. Vaig somriure, i vaig notar com se’m il·luminava la cara de pura felicitat. Em vaig col·locar darrera la Marina i em vaig disposar a seguir-la on calgués.

El mar sempre m’havia fascinat, però m’adonava ara de que el món submarí era encara més espectacular. Sempre l’havia admirat de lluny i ara, per fi; tenia l’oportunitat de formar-ne part. Seguint a la Marina, havíem baixat gairebé a tocar el fons, la qual cosa em trencava els esquemes mentals que tenia definits fins aleshores: Com podia ser que encara no m’hagués ofegat? Que el meu cos hagués suportat la pressió? Que fos capaç de veure-hi, tot i que era completament fosc? Preferia no plantejar aquestes preguntes a la Marina, no fos cas que l’explicació fos encara més irracional.

En el camí al nostre destí, la Marina em va explicar qui era, d’on venia: Ella i el seu poble, els nautas o navegants, habitaven les aigües salades des de feia milers d’anys. Eren un poble pacífic i vivien generalment en grans comunitats establertes en zones geogràfiques determinades. L’esperança de vida de cada nauta girava entorn els cinc-cents i els sis-cents anys.

- Jo faré cent dos el més que ve. És la majoria d’edat de la meva gent - va aclarir orgullosa. - Hem planejat una festa i... - Arribats aquest punt, el semblant se li va enfosquir, i una llàgrima blanca li rodolà per la galta.

- Fa uns dies - Començà amb veu trencada - Vaig sortir de casa a tocar de l’alba per pujar a la superfície i admirar el món terrestre des de l’aigua. Ho tenim prohibit, els nautas, pujar a la platja - va aclarir - especialment els nens... Si algú ens veiés, es llençarien a la nostra captura com van fer amb els nostres avantpassats. A mi no m’agraden gaire les normes, tot s’ha de dir - se li va dibuixar un somriure trist - i ja feia setmanes que hi pujava tots els dissabtes. Aquell dia va passar com qualsevol altre, però quan vaig tornar a casa..

En aquell moment, la Marina va rompre a plorar. Les llàgrimes li queien per les galtes desafiant les lleis naturals i es precipitaven al fons del mar en forma de perles. Vaig estar temprada d’agafar-ne una, però la Marina semblava tant desolada que no vaig poder estar-me d’abraçar-la fins que es va calmar.

- Val més que t’ho ensenyi, ja casi estem - Va murmurar, apartant-me. Vam avançar una metres fins a una depressió del fons marí, i ens vam detenir a la seva vora.

Em vaig quedar de pedra. Sota els meus peus s’estenia una plana il·luminada tènuement completament coberta de neu. Em vaig fregar els ulls, atònita: no era neu, eren perles. Perles com les que acabava de veure caure dels ulls de la Marina. Eren llàgrimes.

- Una massacre. - va dir la Marina amb un fil de veu. - Una massacre - va repetir, aquest cop més determinada. Me la vaig mirar, ja no quedava res de la tristesa anterior en el seu rostre, només ràbia. La ràbia de qui ha perdut allò que més s’estima, i se sent absolutament impotent.

- Quan vaig tornar aquell dia a casa, ja no quedava res. La meva família, els meus amics, tot havia desaparegut. - Es va ajupir i va fer girar una perla entre els dits. - Els nautas només plorem en situacions extremes.

La Marina va aixecar el cap, i va clavar els seus ulls en els meus. - Vaig estar dies vagant sense saber què fer, fins que finalment em vaig recordar de tu. Portava veient-te tots els dissabtes a la vora del mar, i havia d’intentar arribar a tu, eres la meva única esperança...

Les imatges de la nostra trobada em van venir al cap. Quant feia ja d’aquell dia? Semblava que el temps passés de manera diferent sota l’aigua. La veu de la Marina va interrompre el fil dels meus pensaments:

- Un nauta no pot sortir mai de l’aigua. - Va continuar - És per això que quan ens vam conèixer em vaig desmaiar, però necessitava que em veiessis... - Va acabar aquestes paraules amb un fil de veu, i va abaixar la mirada.

El cor se’m va trencar. Com no sentir llàstima per aquella nena que ho havia perdut tot? Una nena de la meva mateixa edat? M’estava apropant a ella per abraçar-la de nou quan un flaix de llum provinent del terra em va cridar l’atenció: hi havia alguna cosa amagada entre les perles. Em vaig ajupir i les vaig apartar amb les mans fins que vaig trobar el que buscava: era la mateixa polsera que jo duia lligada al canell.

Me la vaig quedar mirant uns segons, i finalment em vaig aixecar, confosa. La vaig ensenyar a la Marina esperant una explicació. Ella va somriure, però ja no quedava res del somriure entremaliat i dolç que tant la caracteritzava. La noia que tenia davant duia pintar a la cara un somriure que em va fer tremolar de dalt a baix. Per primer cop des que havia entrar a l’aigua, vaig sentir una por absoluta.

Se’m va apropar lentament, sense perdre el somriure. Vaig intentar moure’m, però estava clavada al terra. Em va envair el pànic.

- No perdis l’alè - Em va xiuxiuejar a l’orella, tot i que la sentia nítidament al meu cap. La seva veu encara tenia el timbre d’una sirena. - La meva veu t’ha paralitzat les extremitats. És una habilitat que tenim alguns dels nautas, saps? Els humans sou tan fàcils d’influenciar... El que em fa especial a mi, però, és que fins i tot els nautas cauen sota el meu influx. - Em va donar l’esquena i va contemplar el mar de perles que ens rodejava, deixant anar una rialla que em va fer venir esgarrifances. - Fa temps que vaig acabar amb aquests, saps? No em deixaven fer el que jo volia... Deixar les perles em va semblar un record divertit. Sempre trobo un humà esbojarrat disposat a ajudar a una pobre orfe a ui li toquen la fibra sensible, com a tu. - Va somriure. - És una llàstima, perquè volia que tu em duressis més... - Va arronsar les espatlles amb un gest de resignació.

La Marina es girà altre vegada, i em mirà als ulls. Les pupil·les se li van il·luminar, i em vaig adonar de que no podia apartar-ne la mirada.

- Recorda que només recordem allò que mai ha succeït. - Em va xiuxiuejar a cau d’orella, i em va arrancar la polsera.

_________________

Al matí següent, després d’una setmana d’intensa recerca, el cos d’una noia de 17 anys va aparèixer a la platja de la Barceloneta. La família no va voler fer declaracions, però alguns testimonis presents en el moment de la trobada van afirmar que el cos havia aparegut completament nu i cobert d’una substància verdosa...

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]