Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Marina.Navarro
CENTRE PRIVAT EL REBOLLET. OLIVA
Inici: Marina
El mai existit
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Allò que mai ha existit
14 de maig de 1980.

Aquella vesprada no hi havia ningú en aquell carreró, exceptuant aquell gat mig dormit i jo, que estava passejant sense cap rumb, seguint el meu instint que em guiava cap a un lloc on mai havia estat abans, però que em cridava, com si fos una força estranya i màgica, i jo, tot rodera m’anava apropant... De sobte, vaig sentir un soroll, alguna cosa colpejant sobre una fusta. Al principi era un soroll que quasi ni se sentia, però segons m’anava apropant al final del carreró, aquest soroll anava intensificant-se, cada vegada més fort, i jo, tota curiosa, sentia més ganes d’anar a veure d’on provenia aquell soroll.

Mentre pensava què podria ocasionar aquell soroll, vaig arribar al davant de l’última casa que hi havia en aquell misteriós carreró. Tenia una aura misteriosa i puc assegurar que era la casa més obscura i antiga del carreró, sent la que més possibilitats tenia d’estar deshabitada. Feia una forta sentor de florit però les ganes de tocar a la porta per comprovar si hi havia algú van poder amb mi. Boja de mi per pensar que aquell acte no anava a portar-me ninguna conseqüència en la meua vida.

Vaig tocar a la porta amb el picaport que tenia forma de mà, però aleshores la porta va emetre un soroll sord que va sonar per tot el carrer i em va eriçar la pell: s’escoltà un soroll i presa per la por, vaig estar pensant-me durant uns segons si girar-me o no.

-Vinga Aura, que no és res! Ni que existissin el monstres!

Em deia a mi mateixa per mantenir la calma. Em vaig girar per comprovar que eixe soroll havia sigut el gat que abans estava dormint i que ara estava jugant amb un bossa de fem que hi havia allí tirada. Al moment vaig escoltar grinyolar una porta i vaig recordar on estava: esperant al davant d‘una porta per si hi havia algú.

Després em vaig girar per veure si era la meua porta la que estava grinyolant. I quina sorpresa que em vaig endur quan en girar-me vaig comprovar que efectivament era la meua porta la oberta, però, darrere... ningú.

I, tota presa de valor però alhora curiositat, vaig entrar sense pensar en les conseqüències.

-“Hola? Que hi ha algú?”, vaig preguntar en notar que no es podia veure res per l’obscuritat que regnava en aquella sala.

Les finestres que hi havia en aquella casa estaven tapades per unes fustes que sols deixaven passar una mínima part de la llum de la lluna que aquella nit estava plena i, en prémer l’interruptor, em vaig adonar que aquest no funcionava o que la bombeta estava fosa.

Després d’esperar uns segons i notar l’absència de cap presència, em vaig estranyar més si cap perquè podria jurar que abans d’escoltar aquell soroll en el carrer, la porta estava perfectament tancada. Vaig començar a caminar per allí dins d’aquella sala.

De sobte, segons després de començar a investigar per allí, vaig sentir un cop dins la casa acompanyat de un crit ple de desesperació i dolor.

Sols amb això vaig saber que havia entrat en la casa equivocada i que havia d’eixir d’allí abans que em succeís qualsevol cosa. Vaig córrer cap on recordava que estava la porta principal però o la porta havia desaparegut o m’havia perdut enmig d’aquella obscuritat tan tenebrosa que dominava aquell espai.

-“Ning-nang, qui es aquí?”, vaig sentir una veueta molt aguda, com si pertanyés a una nina. Estava cantant, aquesta veu podria pertànyer a una xiqueta de no mes de 6 anys, però sabia que eixa veu no era normal, i menys si pertanyia a una nena menuda. Havia de fugir d’aquesta veu perquè intuïa que si em trobava seria la meua fi.

-“Ning-nang, sentir-me sé que pots, amaga’t el millor que pugues,” va dir la mateixa veu. Seguia cantant. Tot ho deia fent córrer per les seues cordes vocals sons maleïdament aguts. No ho suportava i la pell se’m posava de gallina. Atrapada en la foscor i ofegada per aquella insuportable cantinel.la de la veu d’aquella infant, vaig començar a córrer. No sabia on anava, sols estava intentant salvar-me. Corrent sense fixar-me en res vaig acabar al davant d’una porta. No ho vaig dubtar: vaig entrar.

-“Ning-nang, ací sé que estàs. Obri la porta, amb tu sols vull jugar, inútil serà voler-te amagar...” la veu va tornar a cantar. Quin escalfred sentir com ordenava les oracions per a una bona rima i un efecte irremeiablement atordidor. De segur que res bo em podia arribar a passar, però en aquell moment no tenia el coratge necessari per a eixir d’aquella habitació.

-“Ning-nang no pots deixar-me esperant, ara ja es massa tard per d’ací fugir.”

Una altra vegada aquella veu l’escoltava com si no s’hagués mogut i, fins i tot, com si al mateix temps estigués davant meu. Fent-me sofrir, desesperant-me, prenent-me el poc coratge que em restava. Sabia que necessitava eixir d’aquella habitació tan aviat com fora possible si volia tindre alguna opció de salvar la meva vida.

-“Ning-nang, puc sentir el teu horror, però vull veure’l de més a prop.” La veu tenia raó, ara mateix estava horroritzada i quasi sense alè. Necessitava prendre una decisió. Però la por em paralitzava.

-“Ning-nang, ací vaig a buscar-te, dóna’t pressa... corre! Anem a jugar un petit joc i divertir-nos un poc.”

Vaig eixir de la habitació com un raig fulminant. No volia ser part del seu joc però no tenia altra opció: sols podia intentar enganyar la veu. Vaig començar a córrer tot recte fins que vaig arribar a una altra habitació.

-“Ning-nang, on es què has anat? Creus que has guanyat?”.
No, definitivament no creia haver guanyat.
-“ Ning-nang, el nostre joc del pilla i amaga´t sols acaba de començar.”

Ja sabia en quina altra habitació estava, però encara no anava a deixar-me vèncer. Abans de parar-me a sospesar les conseqüències, vaig cercar una eixida però sols vaig trobar unes escales.

Recordant totes les pel·lícules d’horror en les que la gent que puja les escales mor, vaig fer un crit i em vaig llençar a la que podia ser l’única salvació: les escales cap a qui sap on.

-“Ning-nang, puc sentir les teues passes perdre’s pels passadissos.”

Després d’escoltar aquesta psicòtica advertència, vaig entrar on vaig poder i vaig respirar profundament. Si estava fora de perill, no ho sabia. Almenys, la paret seria un impediment si no etern, temporal.

-“Ning-nang, sentir-te respirar profundament puc a través de les parets. Amagant-te no ets bona. Queda’t quieta, no podràs fugir per sempre... et trobaré i aleshores ja mai...

En quant vaig aixecar el cap, em vaig adonar que estava en un dormitori i que tenia una finestra per la qual es veia la lluna en tota la seua esplendor al mig d’aquella obscura nit que podria arribar a ser la meua última. Vaig pensar en eixir per la finestra, però a reixa m’ho impedia. Desesperada, sense quasi poder seguir respirant... allí, presa per la por escoltava aquella veu com cantava:

-“Ning-nang, amaga’t molt bé, que ja estic pujant...”.

Vaig observar la habitació en la que em trobava. Era molt espaiosa tot i que austera en mobiliari. Sols un llit al mig, un escriptori, un armari i uns quants quadres de titelles penjats a les parets. El primer que vaig pensar va ser en amagar-me baix del llit però em vaig decantar per elegir l’armari com a racó de protecció. Un forat en la fusta em permetia mig veure el que ocorria a l’exterior.

-“Toc-toc, ja estic a la porta, vaig a entrar, no necessite permís encara que educada sóc.”

De sobte, va grinyolar la porta i la por es féu amb el control del meu cos i vaig començar a tremolar! Vaig intentar calmar-me, però i si sols em quedaven uns minuts de vida?

Ara mateix em penedisc de totes aquelles vegades en les que he malgastat algun segon de la meua vida amb aquelles coses sense importància que aleshores significaven tant i ara no em servien de res...

-“Toc-toc, dins la habitació estic ara, on és que tu estàs amagada? El nostre petit joc del fet i amaga’t a punt d’acabar està.”
Ara sols podia resar perquè tot fóra un somni i despertar al costat de la meua germana menuda.

-“Toc-toc, apropant-me estic, és la teua fi, ja he mirat sota el llit i ja sé que no hi estàs.”

Em vaig atrevir a veure l’exterior per el forat que hi havia en la fusta, però sols vaig veure una ombra. I doncs, quan ja no distingia res aquella ombra va esdevindré una nina. Ara mateix no sabria dir ben bé quina cosa era però m’estava observant intensament. Vaig concloure que aquella nina de somriure desapiadat no despertava cap innocència en mi. Més bé, escalfreds i intencions no gens pacífiques. Tenia la sensació que quelcom tenebrós m’estava a punt d’ocórrer i, malgrat tot, era inevitable.

-“Toc-toc, a l’armari estàs, tu sola t´has delatat, jo ja t’he trobat!”.

Vaig treure força d’allò més profund del meu ésser i consolant-me que encara em quedava un sospir de vida, vaig tancar els ulls i vaig esperar valenta allò que m’anava a succeir. El mai s’havia esvaït i el ara era present.

-“Ning-nang, ací estaves! amagant-te...” Cada vegada més a prop i més temor...
-“Ning-nang, t’he trobat finalment!”. De repent les portes de l’armari es van obrir i vaig veure la nina més preciosa que hagués pogut existir, malgrat els ulls injectats de sang que tenia.
-“Ning-nang, sembla que he guanyat!”, va dir mentre que m’agarrava per la camiseta i m’estirava cap a fora de l’habitació.
-“No, no, no, solta’m!” Vaig implorar mentre intentava fugir de les seues mans, malgrat la seua força era tal que em sentia com si fos un drap a la disposició d’aquest dimoni que anava a poder fer qualsevol cosa amb mi.
-“Ning-nang, massa tard ja és”, seguia cantant, ignorant-me.
-“Ning-nang, les conseqüències has de pagar”. Em va arrastrar per la planta fins arribar al davant de la porta de l’última habitació que hi havia al llarg d’aquell infernal passadís on la meua vida podria en segons. De sobte vam entrar a una habitació en la que no es veia res, em va reballar allí dins i va tancar la porta rient-se de una forma demoníaca.
Capítol 2 Un despertar incert.
S’escoltava una veu femenina cantant i tocant la guitarra, i vos puc assegurar que ho feia com els àngels. De sobte vaig recordar el que havia passat anteriorment i vaig obrir els ulls. Però, en obrir-los els vaig haver de tancar pel dolor que em produïa tindre aquests oberts.

-“Ja has despertat? Com et sents?”. Vaig estar a punt de contestar-li però quan vaig intentar parlar, la veu no m’eixia.

-“Saps què? Millor no contestes, és normal que et notes dolorida després de tot el que has hagut de sofrir. Però estigues tranquil.la, ja estàs fora de perill.”

No tenia molt clar a què es referia, sols recordava que havia estat sent perseguida per una nina, però no sabia què havia passat després d’això i, cada vegada que intentava recordar, el cap em pegava punxades.

-“Intenta obrir els ulls poc a poc, no et sobre-esforces”. Vaig intentar fer el que em deia aquella desconeguda i al cap d’uns tres minuts ja estava mirant aquella habitació blanca en la que em trobava.

-“Sóc Marina, tu qui ets? L’únic que sabem de tu es que també estaves en la casa de la Damiya.

-Sóc Aura. Espera, has dit també, veritat? tu també has estat allí?.

Volia saber més d’aquella casa, encara que haguera tingut que suportar tota aquella por durant tota l’estona que vaig estar en aquella maleïda casa.

-Bo, sí, tots els que estem ací hem estat en eixa casa. Si vols saber si algú ha estat en aquella casa, sols fixa’t en les palmes de les mans.

-Què ocorre amb les palmes de les mans?

En quant em va ensenyar les seues palmes vaig fer un gemec de dolor. Tenia una cicatriu que anava des del dit cor fins a l’inici de la monyica. De seguida vaig anar a veure les meues palmes i estaven igual sols que de les meues ferides encara sortia un poc de sang.

-“Porta, ara t’ho cure.” Va agarrar un poc d’aigua oxigenada i unes benes i en dos minuts ja ho tenia tot curat i embenat.

-“Quant de temps fa que estic ací?”, li vaig preguntar, perquè creia que sols havia dormit unes poques hores, però sembla que feia moltes més des que havia entrat en aquella son profunda.

-Has arribat ací aquesta matinada, però pel que he sentit de les persones que t’han dut, havies estat dos dies en casa de Damiya.

-Saps que hem degueren fer en casa de Damiya?

Marina se’m va quedar mirant amb cara de no entendre el que li havia preguntat.

-“No ho recordes? No saps al que has estat sotmesa durant eixos dos dies?”, va preguntar molt estranyada.

-No, sols recorde quan la nina eixa, supose que seria Damiya, em va arrastrar fora de l’armari i em va llençar dins d’una habitació tota obscura. A partir d’ahí sols recorde el haver despertat amb la teua veu, tota la resta és com un núvol negre que m’impedeix recordar. Cada vegada que intente fer memòria del que ha passat durant aquests dos dies des de que vaig entrar en eixa habitació, el cap hem pega unes punxades insuportables.

-“Ja veig. La veritat és que el que t’ha passat a tu, sol ocórrer a més gent. Però en general tots recorden el que ha passat. Jo vaig estar allí durant 5 dies i recorde tot i cada cosa que va ocórrer durant eixe temps. Tanmateix, t’assegure que ara mateixa envege que no ho pugues recordar, perquè jo faria tot el que tingués a les meues mans per desfer-me d’eixos infernals records.

-“Ara em fas sentir afortunada. Per cert, encara no t’he pogut preguntar on estem? Que es açò?”

Aleshores Marina va somriure, es va alçar i em va fer una senyal per a què la seguira. Vam eixir de l’habitació i vaig trobar que estàvem en un edifici semblant a un internat, però en eixir, em vaig adonar que açò no era un internat ni de casualitat.

Vam eixir de l’edifici, ens vam veure rodejats d’arbres i un caminet. Seguint per aquest arribaves a un poblet, el més curiós? Els únics habitants d’aquell poble eren adolescents i xiquets.

-“Ací és on vens després del que es pot considerar la teua mort, encara que en veritat estàs viva, però com el que vius en aquella casa en tan horripilant, açò es el cel.”

Mentre anava parlant, anava ensenyant-me el poblet. Aparentment, no hi havia cap diferència amb qualsevol altre poble: hi havia supermercats, llibreries ,parcs...

-“Ací és com viure en el món real, sols que no hi ha pares. Mentre que ets menor de 12 anys, vius amb una persona més major, que ha de tindre mínim 16 i  que s’encarrega de cuidar-te. Es podria dir que es el teu padrí. Com tu acabes d’arribar, vas a estar vivint amb mi durant uns dies, mentre t’adaptes a la vida d’ací, et sembla bé?”

-“Doncs, em sembla... estrany però, te’n faré cas. Pots donar-me aigua que estic sedenta i no puc mantenir-me dreta.”

-“Anem ara a la casa on vas a viure durant aquests dies i així te la mostraré i et done aigua.”

Em va dirigir per uns camins fins que vam arribar a la que seria ma casa. Vam entrar i em va ensenyar la cuina. Allí em va donar aigua, però quan vaig beure, un dolor intens es va escampar per dins del meu estómac i una angúnia incessant em va provocar uns vòmits que mai oblidaré. Aquesta vegada el mai es feia present.

No podia ni obrir el ulls, m’eixien llàgrimes d’impotència i dolor. Què m’estava passant? Quin mal havia fet jo per haver de suportar totes aquestes misèries? Qui havia decidit llençar-me malediccions? Per què a mi?

-“Vas a dessagnar-te, aguanta un poc!”, va cridar Marina acaronant-me l’esquena. Poc a poc vaig recuperar les forces  i quan vaig poder obrir els ulls vaig veure que tot el que havia estat vomitant era sang. Estava tremolant. Marina em va portar al bany per a què em puguera banyar i relaxar-me un poc.

Em vaig llevar la camiseta que fins eixe moment no m’havia adonat que no era la meua i que tampoc es pareixia a ninguna que haguera vist abans i vaig veure que tenia tota la pell morada amb talls per tots els costats. La pitjor part era la panxa, pareixia que tenia fins i tot una cremada. Em vaig intentar veure l’esquena  que començava a fer-me mal i vaig veure que tenia marques com si m’hagueren pegat amb una corretja. No sabia com havien pogut arribar ahi, però d’una cosa n’estava segura, la casa de Damiya havia tingut alguna cosa a veure.

Va ser en eixe moment en el que em vaig prometre a mi mateixa que anava a descobrir el que ocorria en aquella casa endimoniada, encara que m’hagués d’enfrontar a totes les meues pors internes que lluitaven per eixir. Per alguna raó se’m va venir al cap el que m’havia dit Marina mentre anàvem cap a sa casa:

-“Creus en allò que diuen que sols recordem allò que mai ha succeït?”,  em va preguntar mentre passaven per davant de la biblioteca.

-Mai l’havia sentida. Però em sembla que l’he viscuda en la meua pròpia carn.

Em voleu fer creure que res m’ha passat, que tot mal que tinc me l’he provocat jo. Voleu fer-me pensar que no sóc conscient del que m’ha ocorregut.

Voleu fer-me creure que mai he sofrit el dolor intens d’un abús...

M’heu fet sentir que la pell és nua i no un escut de protecció.

M’heu fet pensar que el dolor era meu, únicament causat per les meues pors que...eren inventades? O eren projeccions dels vostres desitjos infernals i sanguinaris?

Recorde que jo era innocent, com una nina que acaben de traure de la fàbrica de joguines, disposada per a formar part d’un món imaginari on tot és bonic.

Malauradament, em vau dur al món del sofriment, al de la pèrdua de la innocència... al món on ningú vol jugar, on tothom qui és ferit no vol participar i... les pors són allò únic que ens fa moure per intentar fugir d’elles i per fi sobreviure a una mort anticipada, que, moltes vegades és en vida.

Recorde les paraules de ma mare: cuida’t de qui et faça patir.

Aleshores em vaig adonar que les paraules de Marina contradeien les que ma mare sempre m’havia insistit. Les havia negades mil vegades però ara... les havia viscudes en pròpia pell.

Capítol 3 El despertar
Aquella nit vaig ordir un pla per escapar d’aquella casa. Ja ho tenia tot preparat, sols faltava esperar que arribara l’hora de dormir. Les dotze van arribar i Marina se’n va anar a dormir i jo vaig fer com si també em retirara a descansar: El pla començava.

Em vaig esperar una estona per assegurar-me que Marina s’adormira. Com dormíem en la planta baixa, tenia pensat fugir per la finestra. Quan estava a punt de botar vaig sentir la porta obrir-se, però ja era massa tard, jo ja estava fora. Vaig córrer amb totes les meues forces mentre sentia com Marina estava seguint-me i, sense pensar-ho dues vegades, em vaig endinsar al frondós bosc que se’m plantava al davant per tractar de despistar-la.

Van passar al menys dues hores mentre corria per dins del bosc quan em vaig adonar que Marina ja no em seguia. La son començava a apoderar-se del meu cos, i sentia com els ulls se’m tancaven i com les meues cames anaven perdent forces fins que em vaig desplomar al terra.

Em vaig despertar de sobte recordant tot el que havia passat i preguntant-me on estava. Vaig tardar uns segons en incorporar-me i em vaig fixar que estava en una casa de fusta. Vaig sentir el soroll de la porta obrir-se i vaig agafar el primer que vaig trobar per utilitzar-ho com a arma.

- Veig que ja t’has despertat. Com et trobes?- m’interrogà  un xic que aparentava tindre uns 18 anys, d’aspecte asiàtic. Tenia la pell ii els cabells molt blancs, semblava albí encara que el que més cridava l’atenció eren els seus ulls d’un violeta irreal.

- Ets muda?- m’empaità  en veure que l’observava tan atentament.

- Ho sent, però... qui eres? Com és que vius ací?- el vaig interrogar. Necessitava respostes  però. Sobretot, volia eixir d’allí el més aviat possible.

- No hauria de preguntar-te jo això? Eres tu la que estava al mig del bosc en terra, saps?

- Com sé que eres algú de confiança i que no vas a fer-me res?

No em fie ni un pèl d’aquest xic, no és molt normal estar vivint al mig d’un bosc allunyat de la societat, encara que pensant-ho un poc, no és que la meua situació siga d’allò més normal.

- Saps? Tenim dos coses en comú: els dos hem estat en casa de la Damiya i volem escapar d’aquest macabre lloc. M’equivoque en alguna cosa?

Havia encertat de ple, no li podia refutar res. Vaig estar a punt de preguntar-li com és que sabia l’assumpte de Damiya però  vaig recordar les marques i em vaig fixar en les seues mans. Efectivament tenia aquelles cicatrius que marcaven els presoners de Damiya. No vaig tindre altra opció de confiar un poc en ell, almenys el temps suficient per poder fugir d’aquest lloc.

-Val, vaig a contar-te qui sóc, però després tu també hauràs de contar-me qui eres i què està passant ací. Em dic Aura i l’ últim que recorde abans d’haver arribat hui ací és que fa uns dies, vaig entrar a la casa de la Damiya. Durant eixe temps que vaig estar allí, sols sóc conscient del principi, fins que la suposada Damiya em va capturar. Després sols recorde haver-me despertat  amb una tal Marina al costat que em va dir que havia de viure amb ella.

- Aleshores ja t’has trobat amb Marina. Com es això que estàs fugint d’ella?

 El to amb què va fer la pregunta,  em va fer sospitar quin tipus de persona podia ser Marina i que havia fet bé en fugir d’ella.

- Em va dir unes paraules que encara estic intentant acabar de comprendre. No em fie ni una mica d’ella i sols vull despertar d’aquest malson. Vull enfrontar-me d’una vegada per totes a totes.

Després de pronunciar aquestes paraules, em vaig adonar que estava tremolant. Realment, no sabia com eixir d’allí. Què podia fer fer? Què em deparava aquell lloc tan sinistre?

-Tranquil·la, estic de la teua part. Jo també em vaig trobar amb Marina, però no vaig arribar a ser tan llest com tu i la recompensa va ser cara, per això estic ací. Em dic Shiro Shirayama. Porte fugint de la Marina des  que vaig trobar el seu vertader ser.

No vaig voler preguntar a què es referia amb allò de “el seu vertader ser” ja que trobava que aquell no era el lloc ni el moment adequats per posar-nos a parlar i que el que calia fer era  intentar escapar. Ara Marina no em buscava sols a mi sinó també a Shiro i tinc la sensació que si ens quedem ací, parats, podria arribar en qualsevol moment.

- Tens algun pla per eixir d’ací?

No havia tingut temps per familiaritzar-me amb el bosc, així que em venia bé  tindre a algú que em guiara, a demés d’un poc de companyia.

- Trobe que sé com eixir d’ací, però has de confiar en mi, de veres, perquè si no ho fas, no aconseguirem eixir.

Em demanava una cosa molt complicada, sobretot per les conseqüències que m’estaven comportant últimament el fet de confiar en la gent. Però,... tenia alguna altre opció?

-  No em defraudes!

Vam eixir de la casa i ens vam trobar envoltats d’arbres. Vam amollar a córrer i, tot i que li fan posar cor i fetge a la carrera,  el temps passava i el bosc no s’acabava. Tots els mals pressentiments  se’m van fer presents i vaig acabar pensant seriosament que mai eixiria d’aquella presó situada qui sap on.

Finalment, vam arribar al davant d’una muralla de ferro que s’alçava uns 5 metres que impedien veure que hi podia haver darrere.

- Val, ara és quan has de confiar en mi. Veus el forat que tens en ambdues mans? Doncs, ara he d’obrir-te la ferida per traure’t el fil que tens clavat dins i que connecta amb el teu cervell i que estan utilitzant per manipulant-te.

- Com? Què dius sobre que estan controlant-me? I obrir les ferides per uns fils? Però... tu t’has begut l’enteniment? Estàs boig o què?

- No saps el que significa Damiya, veritat?

- No és el nom d’un monstre?

-No, Damiya significa titella en àrab. Però, saps? Jo tinc la meua teoria. Les marques a les mans em fan pensar que som nosaltres les titelles, dirigides per les pors que ens dominen i que són usades per construir històries aterridores. Per a mi, la suposada Damiya és la titellaire que ens manipula, i aquest bosc en què ens trobem,  l’escenari on representa  les seues històries.

De sobte vam sentir unes xafades i ens vam amagar al darrere d’un gran arbre que hi havia. Al cap d’uns segons vam veure Marina que portava una bossa negra de plàstic carregada i a primera vista no se la veia molt feliç. No sabia què podria haver-hi a la bossa, però la forma que tenia no em deixava moltes opcions, i sols vaig poder pensar que jo podria haver estat ahí si no haguera escapat.

Marina va entrar per un camí que, jo haguera jurat que abans no estava ahí. La vam seguir, procurant no fer cap soroll, però es veu que devia estar pensant cavil·lant perquè en cap moment es va adonar  que la seguíem a uns quants metres de distància. En acabar-se el camí, van arribar a un descampat on hi havia un clot al mig i vam veure com Marina hi abocava la bossa negra. Prop d’allí hi havia una zona que em va cridar l’atenció. Si ens fixàvem, era l’única part de la muralla en què no es veia la paret, ja que estava coberta d’heura.

- Shiro, t’has fi...

No vaig poder seguir parlant. Notava com si alguna cosa estiguera tapant-me la boca, però no hi havia res! Era com si una força invisible m’obligara a callar i a no dir res.

- Aura, estàs bé?

Vaig intentar contestar-li però seguia sense poder badar boca així que vaig afirmar amb el cap.

Vaig veure com Marina es va girar cap nosaltres però, en no veure res se’n va anar i vaig suposar  que se’n tornava per on havia vingut. Ens vam quedar uns minuts amagats on estàvem i quan ja no vam sentir res, vam eixir. Shiro em va fer seguir-lo fins a la casa.

- Recordes del que estàvem parlant abans? Sobre les teues mans? Hem tornat per a obrir-te les ferides, traure’t els fils i que pugues tindre ple control sobre tu mateixa. T’has adonat que abans no podies parlar? Era perquè l’acció que anaves a fer no estava planejada. Ja t’ho he dit, estàs sent manipulada. Tot el que has passat fins ara, estava planejat, el que no està planejat és el que passarà a partir d’ara.

Després de dir això vaig intentar parlar o menejar-me però no podia fer res. Shiro tenia raó, estava sent controlada. L’únic que podia fer era confiar en Shiro i resar perquè tot anara bé.

Shiro em va fer gitar al seu llit i em va posar un mocador a la boca. L’únic que recorde d’aquell moment és dolor, llàgrimes i molta sang. En acabar de llevar-me el fil que efectivament tenia en cada mà, em va cosir els nous talls i em va embenar les mans. Va preparar una motxilla on va clavar més benes, fil, agulla, unes tisores, aigua oxigenada, una llanterna, un poc de menjar i dos botelles d’aigua menudes.

Quan ho vam tindre tot preparat, vam tornar a anar on havien vist a Marina soterrar aquell cos. En arribar tot seguia igual però en quan vaig xafar la terra que estava al davant de l’heura, vaig començar a sentir unes punxades en el cap i vaig començar a perdre visió, mentre una veu molt aguda va aconseguir que començara a tremolar: era la Damiya!

- Portes ja ací suportant tots els meus jocs des de fa cinc dies. Què? Vols passar al vertader repte?

Llavors Marina també m’havia mentit sobre el temps que havia estat allí dins...

- T’explique com anirà la cosa: tens dos dies per escapar del lloc on vaig a portar-te. En cas contrari, Marina et buscarà per eliminar-te i et farà sofrir més del pugues imaginar. Tot açò és una il·lusió feta per mi per entretenir-me una estona jugant amb les vostres vides. El moment en què recordes açò, serà perquè et queden unes poques hores de vida. Bona sort, la necessitaràs.

Vaig sentir la seua pertorbadora rialla mentre anava recobrant el coneixement. De sobte vaig recordar el que acabava de dir i, si acabava de recordar  era perquè em quedaven unes poques hores de vida! No podia perdre el temps!

Vaig tardar uns segons a reincorporar-me i, en fer-ho, em vaig trobar Shiro que m’observava amb cara de preocupació.

- Corre, tenim poc de temps! Passa’m les tisores!

Quan vaig tindre les tisores en les mans, vaig començar a tallar l’heura que envoltava tota la paret. Vam tardar uns minuts a trobar la porta de ferro que hi havia rere tota l’heura.

Vam empènyer amb tota la força que teníem en aquell moment. Shiro no m’havia preguntat què m’havia passat abans, però puc suposar que s’havia imaginat que no era res de bo. Després d’uns quants intents, vam aconseguir obrir la porta i ens vam trobar amb una profunda obscuritat.

- Espera un segon Aura. Tinc una llanterna a mà.

Va encendre la llanterna i ens vam endinsar en aquella profunda obscuritat.

Ens havíem endinsat uns metres quan la porta de ferro es va tancar amb un colp sec. Vaig intentar recordar quan vaig entrar en la casa de la Damiya i vaig començar a sentir com la por es feia ama de mi i el temor em controlava.

- Tranquil·la Aura, no et passarà res, ara estic jo ací.

Shiro em va començar a acaronar l’esquena per tranquil·litzar-me i poc a poc vaig tornar a recuperar les forces per seguir endavant.

Shiro anava amb la llanterna al meu constat il·luminant el nostre pas. Vam arribar  davant d’unes escales que vaig reconéixer a l’acte: jo ja havia estat ja en esta casa, ja sabia per on havíem d’anar!

-Shiro, ja sé on estem i també sè el que hem de fer! No puges  les escales, és tot una trampa. Anem al passadís on estàvem abans.

Vam anar al passadís i vam començar a entrar a les habitacions. Ja era la segona habitació en què entràvem i encara no havíem trobat res per defendre’ns.

- Aura, mira açò.

A primera vista era un bagul normal i corrent, fins que intentaves menejar-lo i t’adonaves que eixe pes no era normal. El vam obrir i mai hauria pensat què podíem trobar tot açò en un bagul: estava ple d’instruments de tortura! No em vaig parar a pensar què podria fer amb eixos instruments, sols vaig agafar un ganivet, unes cadenes i unes manilles per si de cas.

- Agafa el que puges, Shiro, no podem deixar que la Damiya ens porte cap avantatge.

Shiro anava il·luminant tot el que hi havia al nostre entorn. Ara ja podíem guanyar, podria escapar d’aquesta casa de bojos i tornar amb la meua família. Però les meues il·lusions van durar poc: la pila de la llanterna va començar a parpellejar.

- Aura, o ens menegem o ens quedarem ací per sempre.

No ho vam pensar dues vegades i vam començar a anar cap a les escales. Vaig esperar uns segons fins començar a pujar-les. En eixe moment em vaig recordar a mi mateixa que els daus ja estaven tirats i la partida estava a punt d’acabar.

En quan vam arribar dalt, li vaig furtar la llanterna a Shiro, i després d’aguantar els seus gemecs de frustració per no tindre la llanterna vam arribar davant la porta on recordava que m’havia portat la Damiya. Des que havia recordat les paraules de la Damiya, havia anat recordant els sis dies que he estat ací, i ara mateixa ja és una marca permanent en el meu cos amb  què hauré d’aprendre a conviure.

Vaig respirar profundament abans d’obrir la porta. Ja no quedava molt per fer. Les accions passarien a continuació eren les que marcarien el meu futur, si és que en tenia algun.

- Ja estàs ací? No m’estranyava de tu... Saps? Des d’un principi has sigut la meua preferida, ho saps?

Vaig ignorar les seues paraules. Vaig agafar amb força el ganivet que duia amagat rere l’esquena. Sols em faltava que es despistara un poc per clavar-li’l i escapar de la casa.

- Ni m’importes tu, ni els teus pensaments. Què vols fer amb tot açò?

Necessitava establir una conversa amb ella mentre anava apropant-me poc a poc.

- Ai filla, amb el teu pla aconseguiràs enganyar-me, per molt que vulgues despistar-me. Sé que has vingut ací per a matar-me, se’t nota en tot el teu cos.

La meua cara devia haver mostrat que havia guanyat i havia descobert el meu pla. Va començar a riure mentre veia la meua cara de desil·lusió, fins que vaig sentir el seu crit de dolor.

-  Aura, ara!

No sabia molt bé què havia passat, però era la meua oportunitat.

La Damiya estava tirada al terra. Vaig anar corrent i vaig començar a clavar-li el ganivet on podia. Al principi em va agafar les mans intentant que no l’apunyalara, però els seus intents van ser en va, i poc després estava en el terra dessagnant-se. Shiro i jo vam baixar corrent acostumats ja a la poca llum de la casa.

- Què li ha passat a la Damiya?

No acabava de entendre com és que estava cridant tan fort.

- Ah, doncs, li he tirat dos dards amb verí.

En quan va acabar de parlar, vam aparèixer baix de la casa. Però sols recorde haver despertat eixa tarda al llit de la meua habitació.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0714
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  70 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]