Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
maina
Escola Vedruna - Palamós. Palamós
Inici: Un any i mig
Entre planta i planta
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 LA CONFERÈNCIA
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena. El record d’aquella última discussió clavat a les seves ments sense pèrdua de detall, com si aquell any i mig no hagués passat.

~~

-Un cafè descafeïnat amb llet de soja i sacarina!- la veu de la cambrera em torna a la realitat. Un cop més em trobo pensant en aquell moment. En ell.

Agafo el meu cafè i sospiro pensant en tots els petits detalls de la presentació del meu nou projecte. Són les 9:21, puc permetre’m cinc minuts de descans abans d’agafar el cotxe. Mentre espero aquell parell de minuts observo a la gent que hi ha al meu voltant, els de sempre; el típic que va tard, el que m’observa però intenta dissimular-ho sense èxit, la cambrera despistada, el nen que plora…
Torno a mirar el rellotge, sé que he de marxar tot i que no vull, la presentació comença a les 10 i jo he de ser-hi un quart d’hora abans. Surto i m’endinso en l’onada de paparazzis que m’espera fora, intento travessar-la sent amable i somrient a tothom. Trec les claus del cotxe i sense adonar-me’n, com a càmera lenta, noto com una mà s’estampa contra la meva i aixecant el cap veig com el meu cafè surt volant i cau, com també ho fa el meu bon humor. Tanco la porta del cotxe bruscament i, intentant no pensar-hi em dirigeixo al meu destí.

Quan estic a punt d’arribar, em trobo un embús brutal, miro l’hora i veig que arribaré tard, intento no perdre els nervis en veure que no avanço i decideixo enviar-li un missatge al meu representant. Un cop arribo, surto corrents per, com a mínim, arribar a temps al començament de la roda de premsa. Pujo les escales com si se m’hagués d’acabar la vida i veig com la porta es tanca als meus nassos. Discretament la obro, resant per a què la gent no se n’adoni, però no hi ha res a fer, ja sóc a dins i tothom m’està mirant, jutjant-me. Només se m’acudeix somriure com a mode de disculpa, avanço amb el cap baix i en el moment d’arribar a la taula aixeco la mirada i ell està allà, mirant-me fixament.

~~

Miro com ella avança amb el cap cot i amb el seu somriure tant característic. Tot i que la meva expressió es manté serena, no puc deixar de sentir-me sorprès i confús en veure-la. En quan s’apropa, la seva expressió canvia i tot i que és momentani, me n’adono de que ella també es sorprèn de veure’m.

Estem tots preparats i el director, Ferran Montfort, comença a presentar la pel·lícula als periodistes, però jo segueixo capbussat en els meus pensaments. La sorpresa dins meu ja ha passat i ha estat substituïda per ràbia. Com pot ser que no m’hagi assabentat, o encara pitjor, que ningú m’ho hagi dit!? Arriba el torn de preguntes i em tenso, ja que tots sabem el que està a punt de passar.

-Al director; com has decidit el repertori dels actors? I sobretot, com ho has pogut mantenir en secret tant de temps?- pregunta una noia jove.

-La clau ha estat amagar-ho fins i tot als actors, tant la Sandra com en Martí sabien que participarien, però no sabien amb qui.

L’ambient s’engresca i sembla que tot va bé, preguntes per aquí i per allà, fins que un home crida des del fons de la sala:

-Per als dos protagonistes; -aguanto la respiració, és la primera pregunta on els dos hem de donar la nostra resposta- creieu que tindreu dificultats a l'hora de gravar la pel·lícula degut a... la vostra relació?

La sala queda en complet silenci i decideixo agafar la iniciativa de la resposta.

-Bé, crec que… -dic.

-Penso que… - diu ella al mateix temps.

Els dos callem i ella fa un gest discret amb el cap per donar-me pas.

-Bé, crec que no hi haurà cap problema. Com a mínim per part meva… - dic mirant-la amb un somriure sarcàstic.

-Crec que la resposta és ben simple, el passat, passat està. - diu ella sentenciant la pregunta.

-A què et refereixes dient “com a mínim per part meva”? - pregunta el periodista encuriosit.

-Com diu ella la resposta és ben simple, jo mai he sigut el problemàtic en aquesta relació.

-Perdona, però no sóc jo qui va contractar un detectiu per aquelles vacances de dos dies amb les meves amigues. - diu ella aixecant el to de veu.

-De veritat vols parlar d’això? - dic amb un to d’advertència elevat.

-Bé, no tinc res a amagar… - contesta ella amb un to sec.

Ha arribat un punt en el que els dos estem cridant. No sé perquè, però no puc seguir callat, tota la ràbia acumulada la descarrego sobre ella.

-No, si això ja ho podem veure. Per cert, com va amb els teus amics… de companyia?- sé que aquesta contestació està completament fora de lloc, però vull provocar-la fins al punt que no pugui mesurar les seves paraules.

-Es que ara estàs gelós?- diu ella amb un somriure hipòcrita, però veig en els seus ulls que el que he dit l’ha ferit.

-Ja t’agradaria a tu que m’importés mínimament la teva meravellosa vida… - estic a punt de dir alguna cosa de la qual m’empanediré quan el director ho nota i decideix actuar.

-I aquí finalitza la roda de premsa, - diu ell sense deixar-me acabar - si han quedat preguntes podeu contactar amb el meu equip via Twitter.

Es gira i mirant-nos als dos seriament ens diu que en 10 minuts ens vol al seu despatx. Estem en problemes, ho sé.

~~

-Sabeu el que representa el que acabeu de fer?! - en Ferran ens crida mentre camina per l’habitació inquiet.

L’hem deixat en ridícul, els dos ho sabem i sabem les conseqüències que això portarà. A Internet ja som tendència i la noticia s’està escampant com la pólvora. Els mitjans es qüestionen l’èxit que pot tenir la pel·lícula, ja que ha quedat clar que la nostra relació no va acabar tan bé com ells creien.

Cap dels dos diu res, perquè no hi ha cap excusa, ens hem comportat com uns immadurs.

-Vull que això acabi ara, - ens observa fixament i sospira - portes endins mateu-vos si voleu, però de cares al públic comporteu-vos com professionals.

Un cop ha acabat, ens deixa marxar. En Martí surt disparat per la porta i es dirigeix cap a l’ascensor. No tinc cap altre opció que seguir-lo ja que tots dos anem a la planta baixa i les escales no són la millor elecció, ja que aquests talons són mortals i estem a la última planta.

Després de què les portes es tanquin darrera nostre, em giro per encarar-lo. Ens observem uns segons i és llavors quan decideixo actuar.

-Això no pot continuar així… - començo.

En Martí es recolza contra la paret de l’ascensor i mira cap al sostre, sospirant.

-Saps que faré el possible perquè no torni a passar, però el fet de treballar amb tu m’incomoda, i no vull que pensis que tinc un problema amb tu. -deixa de mirar el sostre i em mira directament als ulls - He dit el que he dit perquè estava enfadat i ho sento molt, mai ha sigut la meva intenció ferir-te.

Remarca el mai, i sé que no només s’està referint al que ha passat avui.

-Jo també ho sento i… - el moviment brusc de l’ascensor m’interromp, al principi penso que és perquè hem arribat, però un altra sacsejada encara més forta, que fa que els dos perdem l’equilibri, m’indica que estic equivocada. Aixeco la mirada i trobo la meva preocupació reflexada a la seva mirada. De cop tot queda fosc.
FI DEL PRIMER CAPÍTOL


Capítol 2 CLAUSTROFÒBIA
Passen uns segons i l’ansietat comença a créixer dins meu. Un calfred em recorre l’esquena i sento una suor freda al clatell. Tot i que dins l’ascensor hi ha una temperatura agradable em tremola tot el cos, com si estigués exposada a una brisa gèlida. Els meus pensaments viatgen descontroladament pel meu cap i sento com començo a perdre el control. Sé que no és real, però tinc la sensació de què les parets s’estan tancant. Les llàgrimes fan que se’m distorsioni la visió i les meves cames fallen. No puc respirar.

No sé en quin moment ha passat però estic asseguda al terra amb l’esquena recolzada contra la paret. Tanco els ulls quan el dolor insuportable d’un petit atac de pànic em travessa. Sento una veu llunyana que em crida i no reconec. No responc.

Quan crec que estic a punt de perdre el coneixement, sento com en Martí s’agenolla davant meu per estar al mateix nivell que jo i posa les seves mans a la meva cara, intentant que les nostres mirades es creuin.

La fredor dels seus dits em torna a la realitat i obro els ulls, em trobo amb la seva cara a uns centímetres de la meva i veig com els seus llavis es mouen, però encara sento aquell característic xiulet a les orelles. Intento concentrar-me en el so de la seva veu i poc a poc començo a distingir el que m’està dient.

-Sandra! Estàs bé? Què et passa? Sandra! - està cridant i veig que en el seu rostre hi ha clars signes de preocupació.

Estic en ple atac d’ansietat i ell m’està cridant. Com si no fos suficient m’abraça. Sé que ho fa amb bona intenció, per intentar calmar-me suposo (probablement ho ha vist a alguna pel·lícula), però repeteixo, estic en mig d’un episodi de claustrofòbia i això és el pitjor que pot fer. L’únic recurs que em queda és apartar-lo lluny de mi. Ell em mira perplexe, i tot seguit amb indignació.

-Sempre has sigut una exagerada! - diu ell amb resignació.

Amb el seu comentari se m’enerva la sang i la por passa a ser ràbia. Imbècil.

-I jo que pensava que ens podríem portar millor… veig que no és el cas. Com a mínim per part meva… - imito la seva veu en l’última frase citant el que ell ha dit abans i ho faig per irritar-lo.

-Jo només estava intentant ajudar.

-Doncs com has pogut comprovar tinc claustrofòbia, el pròxim cop que vulguis ajudar-me allunya’t de mi i no em toquis, o em parlis, o em miris, o… - dic enumerant amb els dits la llista d’accions que no vull que ell faci.

-D’acord, entès, missatge captat. Però, en tot cas, des de quan ets claustrofòbica?

-Tu no ho entens.

-Doncs si la senyoreta té l’amabilitat d’explicar-m’ho…

-Com vulguis, però després no vull cap cara de pena.

Flashback

~UN ANY I MIG ABANS~

Busco a en Martí entre la multitud ja que fa estona que no el veig i estic preocupada. El trobo fàcilment i està parlant amb una paperera, sospiro, està begut. M’apropo a ell i l’agafo del braç per encarar-lo cap a mi.

-Em vas dir que avui no beuries, et tocava conduir. - crido per fer-me sentir, ja que la música de la discoteca està molt alta.

-Perdona però encara puc conduir, no sóc un inútil.

-No, no ets inútil, però sí un irresponsable. Com vols conduir en aquest estat? Va, marxem.

-No vull, marxa tu si vols, a mi m’és igual. - el miro amb incredulitat.

-Deixa de fer el burro, no pots tornar sol.

- Pffffff… sí puc.

-Martí si us plau, acompanya’m... - em mira uns segons i després marxa. El seu rebuig m’ha ferit i decideixo sortir a prendre l’aire.

Un cop fora, m'allunyo cap al carrer contigu del local, camino uns quants metres eixugant-me les llàgrimes d’impotència, observant el meu voltant, fins que estic a la suficient distància com per no sentir la música. No puc més, estic farta d'aquestes discussions. De cop, veig com un cotxe davant meu s'atura i escolto unes passes caminar cap a mi. Em tenso, un home passa pel meu costat i em somriu. Deixo anar l'aire i em relaxo, sé que últimament he estat molt paranoica.

No puc més… vull marxar a casa. Quan em dirigeixo cap al pàrquing sento un cop fort a l'esquena i caic al terra.

El mateix home que he vist fa uns minuts està davant meu, l’escassa llum que prové d'un fanal llunyà fa que pugui distingir la seva silueta, apropant-se.

-Hola guapa… - un somriure arrogant es dibuixa a la seva cara.

No li faig cas, busco el mòbil al terra, ja que l'he perdut quan he caigut. Si aconsegueixo trobar-lo puc trucar per demanar ajuda.

-Busques això? -aixeco el cap i l'home té el mòbil a la mà. Només m'hi fixo un instant perquè me n’adono del que té a l'altra mà. És una pistola; i està apuntant-me amb ella.

Actuo com sempre ho faig davant situacions difícils, deixo la por a una banda i penso amb lògica. Tinc diverses opcions. Una: podria cridar demanant ajuda, amb una mica de sort algú em sentiria, però l'home podria començar a disparar. Dos: aconseguir un arma per defensar-me, però si tenim en compte que estic en un carreró on la millor defensa que puc trobar és una bossa de plàstic, no ho veig clar. Tres: guanyar temps sigui com sigui. Decideixo iniciar una conversa per distreure'l mentre intento allunyar-me.

-Com m'has trobat? -m'aixeco del terra poc a poc, i em felicito mentalment ja que la meva veu ha sonat molt segura.

-Et penses que és difícil seguir a una famosa com tu? Només cal mirar Internet.

Faig un pas cap enrere, sense deixar anar la mirada de la pistola.

-Doncs m'has trobat, ara digues què vols i podrem solucionar això com persones civilitzades. -Faig un altre pas, però aquest cop, ell també el fa cap a mi.

Ignora la meva resposta i el seu somriure es fa encara més gran.

Em preparo pel pitjor dels casos i faig un repàs mental de la tècnica de desarmament que vaig haver d'aprendre per un paper d’una pel·lícula de policies. Però clar, allò era una pel·lícula i sempre hi havia un professional ajudant-me. En canvi ara estic sola i amb una amenaça real.

-Vine aquí.- diu ell, fent un pas cap a mi. La fase de distracció ha acabat. Dubto un moment abans d'apropar-me. Puc sentir el meu pols a les orelles. Tot això pot acabar ara mateix. Em concentro visualitzant cadascun dels meus moviments.

-T'he dit que vinguis aquí! - ara la pistola està apuntant-me directament al cap. Faig un altre pas fins aconseguir la distància que ell vol i que jo necessito.

-Està bé però no disparis, d'acord? No dispa... - en un sol moviment, aixeco la mà esquerra i la situo a la part superior de la pistola, fico el polze damunt del disparador i l'aparto cap el costat dret. Poso un peu entre els seus, per guanyar equilibri, i amb la espatlla dono un cop al seu braç. Escolto el seu dit trencant-se quan giro la pistola perquè aquesta apunti cap a ell, però tot i això ell no la deixa anar.

Ara és quan la cosa es posa desagradable. Durant la lluita la pistola cau al terra, i ell la xuta amb totes les seves forces. L'home m'agafa dels cabells i em llença contra la paret. Intento aixecar-me i sortir corrents, però ell és massa ràpid i m'agafa per darrera. Dono un cop de cap a la seva mandíbula i un cop de colze a les seves costelles. Corro en direcció a la discoteca i quan estic a uns metres de la porta, ell, amb un moviment ràpid, m'agafa del coll i em tapa la boca amb la mà perquè no cridi. Em dona un cop a la cara que em deixa desorientada i aprofita per portar-me al seu cotxe. Un cop allà em lliga les mans i els peus, i em tapa la boca amb un drap. Em fica dins del maleter.

-Això podria haver sigut diferent saps? Però tu ho has volgut fer difícil. - L'últim que veig abans de què tanqui la porta és el seu somriure triomfant.

Sento com el cotxe es posa en marxa i intento memoritzar els canvis de direcció per situar-me, però de totes maneres sé que no em servirà de res.

-Ara t’explico com funcionarà això, - crida des del seient del conductor - quan arribem al nostre destí trucaré a la policia demanant un rescat, tu gravaràs un missatge per demostrar que estàs bé. Un cop hagin fet la transferència concretarem un punt on et podran venir a buscar. Si fas tot el que jo et dic no ha de passar res, tot sortirà…

De cop un dolor intens em recorre, el meu cos impacta repetidament amb les parets del maleter. En un dels xocs perdo el coneixement.

Fi del flashback

~~

-Vaig estar hores tancada dins d’aquell infern fins que algú ens va trobar i ens van rescatar. La veritat mai va sortir a la llum, segons els mitjans jo era el copilot i estava amb un amic.- diu ella acabant.

No sé que sentir, no sé que pensar… l’únic pensament coherent que puc formar surt de mi en forma de pregunta.

-I per què no em vas explicar la veritat? - tot i el gran esforç que faig per pronunciar aquestes paraules, només em surt un fil de veu.

-Perquè tu no estaves quan més et necessitava.
FI DEL SEGON CAPÍTOL

 
Capítol 3 EL PRINCIPI DEL NOSTRE FINAL
El silenci que ens envolta és ensordidor, de tant en tant les nostres mirades es creuen però només cal un instant perquè un dels dos l’aparti. Portem les últimes dues hores asseguts, recolzats contra les parets oposades de l’ascensor, el més lluny possible l’un de l’altre. Després de la història de la Sandra, cap dels dos va dir res, vam prémer el botó d’emergència però no vam obtenir resposta. Vaig ser jo el primer en seure, ella va insistir una estona més però al final va rendir-se i va seure en el mateix lloc on es troba ara. Des d’aquell moment ni ens hem mogut ni hem parlat. Es pot palpar la tensió en l’ambient i la cosa va en augment, si no sortim d’aquí ràpidament em tornaré boig.

El fet què encara no ens hagin tret d’aquest infern és preocupant, les possibles raons volen pel meu cap i cadascuna és més improbable que l’anterior. Cada cop fa més calor i que estiguem en un lloc tan petit no ajuda gens.

-Atenció, degut a problemes tècnics estem evacuant l’edifici, es demana a tots que es dirigeixin ordenadament cap a l’exterior. - una veu neutra que surt de l’altaveu de l’ascensor trenca el silenci.

La Sandra s’aixeca ràpidament i amb un atac d´angoixa comença a tocar la campana d’emergència. Cada vegada ho fa amb més força i arriba un moment en el que està donant cops de puny a la placa, fent-se mal. Deixa anar un crit de ràbia i impotència. Reacciono i m’aixeco.

-Sandra, prou!- m’ignora i continua amb el que està fent.

M’apropo més on està, repetint el seu nom, però ella no em fa ni cas.

-Para! - l’estiro de l’espatlla i l’encaro a mi.

-QUÈ?!?

L’estic agafant per les espatlles, amb força, evitant que es pugui moure. No reacciono a les seves paraules, i ella continua.

-Què vols que faci Puig, uh? Mirar com el temps passa i esperar que algú se n’adoni que no estem? Sento no poder ser tu i que tot em rellisqui.

-No, vull que et calmis i deixis de creure’t boxejadora professional. Reacciona Sandra, ara mateix nosaltres no podem fer res i el millor que podem fer és calmar-nos.

Em mira amb fúria i li torno la mirada amb la mateixa intensitat, estem uns segons mirant-nos fixament fins que poc a poc aquesta ràbia desapareix. No es fins aquest moment que els dos ens adonem de la poca distància que ens separa, amb les nostres cares a pocs centímetres. L’ambient canvia radicalment i ella es remou, incòmoda. En un intent de separar-se ajup lleugerament el cap, trencant el contacte visual i és llavors quan veig una petita marca en el seu front, tapada lleugerament amb els seus cabells, que no li havia vist mai. Instintivament li aparto els cabells amb la mà i amb el dit polze li toco suaument el que ja he identificat com la cicatriu de l’accident. Tot i que es tensa, no s’aparta, en canvi, m’observa amb una mirada que no aconsegueixo desxifrar. Està apunt de dir alguna cosa, però s’ho pensa millor i calla. De tots els moments que han passat des de que ens hem vist aquest matí, aquest és l’únic que em sembla real, sense discussions davant d’un públic o baralles per històries del passat. El meu dit traça un camí des de la cicatriu, fins la seva galta, i continua fins arribar a la seva barbeta. M’inclino una mica i ella aixeca la mà, posant-la al meu pit. Penso que m’apartarà però en lloc de fer-ho, s’aferra a la meva samarreta. Deixo que el meu front descansi contra el seu, la seva respiració es torna pesada, més profunda i tanca els ulls; la imito. Els dos estem atrapats en el moment.

-Martí? Sandra? - una veu preocupada que surt de l’exterior de la cabina fa que ens separem de cop. No tinc ni idea del que acaba de passar. Miro a la Sandra i sembla atordida.

-Estem aquí!

-Nois, sóc en Ferran, suposo que heu notat que esteu tancats jajaja. No, ara de veritat, no us podem treure perquè és una situació de molt risc. Per les portes no podeu sortir perquè estan tancades i encara que poguéssiu obrir-les us trobaríeu una paret. Ara necessito que m’escolteu atentament. Al sostre de l’ascensor hi trobareu una escotilla per on heu de sortir. La veieu?

Aixeco el cap i la localitzo.

-Sí.

-Pugeu primer i després us continuo explicant.

Obro l’escotilla i m’impulso per poder pujar al sostre. Necessito un parell d'intents per aconseguir-ho ja que està molt alt. Des de dalt li ofereixo la meva mà a la Sandra, com a suport perquè pugui pujar, però em rebutja. Retiro els braços cap a dalt, donant-li espai i li dic:

-Tu mateixa.

Ho intenta un cop. I un altre. I un altre. Sense adonar-me’n l’estic mirant amb un to burleta. Ella ho veu i m’envia a la merda.

-Ja puc sola. - diu ella tota orgullosa.

-No he dit res.

-Calla.

-No dit res.

Ho torna a intentar i sembla que ho aconseguirà, però rellisca i cau de culs. Se m’escapa el riure i em mira malament. Li torno a oferir la meva mà i ella se la mira, llavors amb l’orgull ferit, l’agafa i faig la força necessària per poder pujar-la. Un cop els dos estem a dalt, veiem el cap d’en Ferran uns metres per sobre nostre.

-Ferran! Què hem de fer? Com hem de pujar? - diu la Sandra.

-Encara no ha arribat l’equip de rescat i no sabem quan trigaran en venir, podem estar aquí esperant-los dues hores més, o podeu intentar pujar pel vostre compte, us deixo un parell de minuts per pensar-ho.

~~

-Jo et puc impulsar amb els braços i arribaràs perfectament. - diu en Martí amb seguretat.

-I com t’ho faràs per pujar tu?

-Ja m’ho faré, no et preocupis per mi.

-No Martí, no et deixaré aquí sol.

-Sandra, t’he de compensar d’alguna manera.

-No sé de que estàs parlant. - els dos sabem a què s’està referint.

-No em facis cas, ja ho parlarem. - diu ell canviant de tema. - Ferran!

En Ferran torna a treure el cap i ens pregunta:

-Ho teniu decidit?

-Sí, ens esperarem. - dic jo.

-Sí. - diu en Martí.

Aleshores sento com dues mans m’eleven.

-Ferran, agafa-la!

-Deixa’m anar Martí! - ja és massa tard, en Ferran m’agafa dels braços i m’estira.

Abans de que ho pugui assimilar, ja estic al costat d’en Ferran. Veig com en Martí ens observa i ens fa un gest amb la mà indicant que tot està bé.

-Aparteu-vos que intentaré saltar. - fem un pas enrere i ell salta. No arriba a agafar-se i cau.

De cop i volta l’ascensor tremola i baixa uns centímetres. Se m’encongeix el cor quan penso el que pot passar si continua.

-Ferran, l’hem de treure ja.

-Martí queda’t aquí, anem a buscar ajuda. - diu en Ferran.

-Ho dius com si em pogués moure d’aquí. - les seves paraules estan impregnades amb ironia.

Llavors en Ferran surt disparat a buscar ajuda i ens tornem a quedar a soles.

-Bé... Vols parlar del que ha passat abans? - diu ell inesperadament.

-Tu de veritat creus que és el moment?

-Tampoc tenim res millor a fer.

-No hi ha res a dir, els dos estàvem captivats pel moment i ens hem deixat portar per les emocions.

-Estàs dient que no ha significat res per tu?

-Estic dient que ara no és el moment per parlar-ho. I tu què? - dic jo evasiva.

-No has contestat a la pregunta.

-Tu tampoc.

En tan bon punt acabo de pronunciar aquestes paraules arriba en Ferran amb una corda i un grup de persones i comença a organitzar-los.

-Vosaltres dos tireu un tros de corda i vigileu que no caigui, Martí, tu agafa la corda i enrotlla-la per la cintura, nosaltres tres estirarem per darrera la corda quan digui ja, i tu, Sandra, et quedes aquí per acabar d’ajudar-lo a pujar.

-No vull ser un pessimista, però això no té gaire bona pinta, però… - comença a dir en Martí.

-Calla i fes el que et dic. Preparat?

-No. - diu en Martí espantat.

-Tres. Dos. Un. Ja!

Tots comencen a estirar fins que s’agafa del terra de la planta. Aleshores l’agafo del braç i l’estiro cap a mi amb tanta força que cau a sobre meu. Agafa impuls i s’aparta per no aixafar-me.

Després de l’ensurt ens dirigim tots cap a la sortida que està plena de periodistes i càmeres per reportar tot el que ha passat avui.

En Ferran ens condueix cap a una ambulància on ens separen i ens revisen per assegurar-se què estem bé. Quan sortim de les revisions una onada de persones s’apropa on estem nosaltres per fer-nos preguntes. Els nostres representants ens han dit que no fem cap declaració i que marxem cap a casa a descansar.

En Martí s’ofereix per portar-me a casa i estic massa cansada per negar-m’hi. La gent es torna boja en veure’ns marxar junts i em puc imaginar tres coses: una, en Ferran estarà encantat amb aquesta publicitat per la pel·lícula, dos, que a partir de demà serem notícia i tres, que en qualsevol moment la meva mare em trucarà per saber què ha passat.

Em giro per observar en Martí, aquest té una postura relaxada i una mirada serena. Condueix en silenci fins que arribem a casa meva. Baixo del cotxe i em sorprèn que ell baixi amb mi. No dic res i caminem junts fins arribar a la porta. Quan em disposo a entrar ell m’estira cap a ell i m’abraça amb força. Envolto els braços al seu coll, el premo contra mi i amago el rostre al seu coll. Quan ens separem em fa un petó al front i es disposa a marxar. Veig com s’allunya. Tinc un dilema intern, però al final em decideixo. L’agafo del braç per aturar-lo i ell em mira amb un somriure.

-Espera. Vols passar?

Pensava que amb aquest senzill comentari tot podria acabar.

-M’encantaria.

Però va ser exactament aquí on tot va començar.

FI DEL TERCER CAPÍTOL
 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]