Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Gumaaliagas
Escola Puigcerver. Reus
Inici: Marina
Del no res
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Punt d'inflexió
Però s’equivocaven, no estava mort ni perdut, o almenys físicament. Aquells qui seguien el meu fum realment es perdien entre la boira. Ja podien buscar llum que la nit tot s’ho empassa. Però perdre’m entre la boira sempre ha sigut la meva especialitat. Allà em sento jo mateix, lliure de cadenes, sense estar apunyalat per les esquenes. Però no és tan fàcil. No sempre la condensació és tan opaca com per amagar les meves inseguretats. I en cas que ho sigui massa, la pluja s’encarrega d’enterrar-ho tot i tornar als orígens. La meva autoestima segueix el cicle natural, la pols torna a la terra com allò que sempre ha sigut, una simple partícula enfonsada en un mar de somnis frustrats.

 

La pluja m’ofegava però els peus anaven més ràpids que la ment. Desconeixia el meu destí, però el meu cos es deixava endur. Cada gotim que precipitava sobre el meu barret alat era un insignificant retorn a la realitat. Tanmateix, la proximitat amb el meu refugi era cada vegada més evident. La monotonia em donava la benvinguda sense jo voler-ho: la mateixa gent, l’olor d’asfalt mullat, els comerços de sempre i les veus que em persegueixen i s’emmudeixen al meu passar. La fredor de les claus en una butxaca incerta ja no suposa cap estímul intrigant per a mi. Només es tractava d’una peça més que encaixava a la perfecció en el trencaclosques del meu dia a dia. Un dia a dia del que desitjava escapar. En entrar al rebedor vaig desfer-me de la gavardina, però no de les ganes de fugir. Vaig dirigir-me a l’estudi, un lloc que només jo sabia que existia, el meu espai. Passava desapercebut fins i tot als plànols de la casa.

Acompanyat d’una tènue llum, amb un sol tancar i obrir d’ulls, vaig adonar-me que els papers seguien sobre la taula. En desfer-me d’ells no faria que s’esvaïssin els problemes, o això creia. Custodiats per un sobre vaig guardar-los al tercer calaix, sota els arxius més apreciats. Vaig procurar que el segell passés desapercebut.

Sota un somriure alleugerit l’agulla començava a lliscar pel vinil, deixant anar així un jazz nascut d’una insinuant veu femenina. Així doncs, recolzava el cap sobre la butaca deixant que la melodia em transportes allà on desitjava estar. Vaig agafar els mistos del primer calaix i en aprofitar la primera guspira, el foc va prendre el Montecristo, el puro que m’acompanyava en els vespres més íntims. El fum traçava la silueta perfecta i estilitzada de la dona que desitjava i actuava com a inhibidor dels meus problemes. La meva visió de la realitat cada vegada era més desdibuixada i em costava trobar un enfocament precís a tot allò que m’envoltava. Les meves parpelles cada vegada eren més pesades i el meu intent per mantenir-les obertes es tornava un malson. Mentre els meus ulls es tancaven se’m presentava un món de pau. L’únic que em mantenia present en la realitat era aquella firma.  Mai oblidaré la delicadesa amb què traçava aquelles línies, tot unint-les com si es tractes d’un pacte insignificant. El pols ni tan sols li tremolava. Cap dels dos érem conscients que aquell traç es tractaria d’un punt d’inflexió en les nostres vides.

 
Capítol 2 Un Marina melòdic
Mentre la meva ment començava a enlairar-se sobtadament, l'agulla del vinil va desviar-se del seu recorregut. Amb un gest instintiu aquesta es va desplomar en reacció a aquell estímul. El meu clatell es desenganxà de la butaca de cuir com si aquesta es tractés d'unes brases. Aquesta breu absència, tot i que jo encara no n'era conscient, havia suposat una petita mostra del que m'esperava.

A causa de la meva desorientació, el dualisme entre cos i ànima va jugar-me una mala passada. No treballaven junts, sinó que tenien prioritats diferents. Mentre el meu cap tornava a ser un núvol, però ara un de ben negre, les meves mans responien a l'impuls metòdic de fer punxa als llapis. Una acció que residia en la meva memòria de forma tan desapercebuda com l'estudi en el qual em trobava. Recordo que quan era petit passava per moments en els quals els nervis manaven sobre la raó. Mentre els meus batecs ressonaven per tot el meu cos de forma cada vegada més imponent, allò que em permetia respirar residia en aquesta simple acció. Em tranquil·litzava el saber que abans que es retrobessin la punxa amb el seu contrari jo ja hauria retrobat la calma. Era ella, la meva mare, qui amb un caràcter tant proper com senzill, trobava solucions simples a problemes tan complexes. Hi ha moments en els quals necessito recordar-me que no hi és, ja que sembla més real ella que el que m'envolta. Suposo que no només enterres a la teva mare, sinó també la part de tu que vas crear per fer-la feliç. Aquesta també ha quedat enterrada.

En canvi, del meu pare no n'he sabut mai res. Ella mai no me'n va parlar, però suposo que tampoc calia, quedava molt clar com era ell, i que nosaltres no estàvem entre les seves preferències. Ja estic acostumat a adaptar-me a noves regles de joc, com en els escacs, que quan la reina mor, les altres peces adquireixen immediatament un nou valor. La petita diferència és que en la meva vida no hi quedaven més peces. Aquells qui em buscaven no em volien realment a mi, sinó allò que era meu. La reina era l'última peça sobre el tauler. El transcurs de la vida m'havia fet una mala jugada i aquella firma un escac i mat.

A partir del primer instant en què m'absentava, en la meva ment s'iniciava un viatge amb la Marina. M'és molt difícil descriure-la, no sé si és ella qui forma part de mi o sóc jo qui no me'n puc separar. No sabria dibuixar-la, no sabria descriure-la, l'única imatge que la representa és aquella traçada pel fum del Montecristo, tant efímera com singular. L'havia idealitzat com si es tractes de l'amor de la meva vida, aquell que encara espero. Però realment, tot era fruit de la meva imaginació. Potser, la dona que m'esperava estava més a prop del que em pensava, però la Marina captava tota la meva atenció.

De sobte, les agulles del rellotge van atrapar la meva atenció. L'agulla petita i la gran es van fusionar, indicant així que eren les dotze. Com si algú m'estigués esperant, vaig baixar les escales de fusta que connectaven l'estudi amb el rebedor i vaig dirigir-me sense més preàmbuls al bar de la cantonada. No era gran cosa, es tractava d'un establiment de tota la vida amb aspecte tenebrós i acollidor al mateix temps. No era precisament el bar més popular de la zona, però això és el que el feia especial. Era un moment només per mi, per tant, tampoc buscava cap companyia.

En arribar, la Mònica, la cambrera, va preparar-me el de sempre. Just en el moment en què creuava la porta, ella ja m'escalfava la llet i en asseure'm a la meva taula, el tallat m'esperava acompanyat per dues galetes de canyella.

De sobte, però, un nou aroma afruitat trencava amb el recarregat ambient del bar, una barreja d'olor a fregit i tabac. Vaig aixecar la mirada per descobrir de què es tractava i en aquell mateix instant vaig adonar-me de la bellesa de la vida, es tractava d'una explosió de color en un món blanc i negre. Una llarga i llisa cabellera pèl-roja encapçalava una silueta que em resultava familiar. Aquelles corbes em recordaven a les traçades pel Montecristo. Però no només destacava pel seu dolç perfum, sinó que posseïa una veu com mai l'havia sentit. Ella feia que la simple acció de demanar un cafè es convertís en una dolça melodia. Quan les seves tendres mans ja custodiaven la tassa de cafè, es va girar i va seure a la taula del meu costat. Entre que va succeir la primera acció fins que es va acomodar a la cadira, va passar una eternitat. No era ella qui anava lenta, sinó la meva percepció del temps que es va fondre en la seva mirada. Només girar-se, tot el món va passar a segon pla i es va tornar borrós, així quedant ella al centre de tot, del meu tot. Mai havia vist un rostre tan bonic. A diferència del de la Marina, aquest el puc descriure a la perfecció. La seva fina cara era un llenç en blanc sobre el qual restava una immaculada obra d'art. Els seus ulls semblaven de vidre. Quan els vaig mirar fixament per primer cop, vaig endinsar-me en un mar fred que em transmetia una intensa pau. Sóc conscient que la intensitat no acostuma a anar donada de la mà de la pau, però són les dues úniques paraules que se m'acudeixen per intentar reflectir aquell màgic moment. Entre les seves rosades galtes dibuixades sobre una pàl·lida pell, hi havia un nas perfilat, del qual precedien uns llavis carnosos. Tota ella era perfecta, de cap a peus i de peus a cap.

Mentre mirava el diari, vaig buscar qualsevol excusa per donar-li conversa. Se'm va acudir preguntar-li com es deia. Després de mirar-me amb cara de sorpresa, ella respongué Marina. Però no era un Marina qualsevol. Era un Marina melòdic que sonava millor sortint d'aquells roses llavis que quan el pensava en la meva ment.

Després que jo digués les coses més absurdes de la meva vida fruit dels meus nervis, ella va agafar el seu cafè i es va asseure davant meu, cara a cara. Per mi això suposava un handicap, ja que en mirar-la em perdia. Em perdia de tal forma que tots els meus pensaments s'esvaïen i em deixaven despullat. Per sort, ella feia que els silencis no fossin incòmodes. Va ser allà quan vaig aprendre que quan estàs a gust amb una persona, els silencis no es fan carregosos, sinó agradables.

Des d'aquell instant, no vam parar de parlar, i quan no parlava, reia i mostrava les seves blanques dents al món, al meu món.

El següent dimarts vam tornar a veure'ns al bar, i el dimecres també, a més del dijous i el divendres. Dia rere dia les seves rialles em feien més feliç.

Quan acabava de parlar amb ella i entrava a casa, escrivia a un quadern de cuir el que més m'havia agradat d'ella aquell dia, fins que un dia em vaig adonar que estava escrivint el que m'agradava de la Marina que dibuixava el Montecristo. Potser, estava ignorant les diferències i estava fixant-me en la Marina que jo ja coneixia abans de conèixer a la Marina, la Marina real, la de veritat i de la que m'estava enamorant.

El que vaig escriure a la primera pàgina del meu "diari personal", va ser el curiós que em semblava el fet que quan la vaig veure per primer cop el temps se'm va aturar, i en canvi, quan parlava amb ella, el temps anava quasi tant de pressa com els meus sentiments. Aquesta paradoxa no em deixava dormir a les nits, i el fet de saber que la veuria a ella, no em deixava dormir durant el dia.

Va arribar un dia, però, que jo l'esperava al bar, i ella no entrava per la porta. El rellotge marcava l'una, les dues, les tres i les quatre, i així successivament fins que les vuit tancaven el bar. Recordo perfectament aquest dia com si fos ahir. Era un dia plujós, on les gotes precipitaven a un major ritme que la meva esperança. Tot i això, la tempesta era cada vegada més intensa, i la meva esperança més dèbil. Aquest dia, després que la meva mare em deixés sol en aquest món, ha estat el pitjor dia de la meva vida. Va ser aleshores, però, quan vaig adonar-me que l'estimava. Cada instant que pensava en què potser no apareixeria, el meu cor s'encongia.

Quan la Mònica ja estava abaixant totes les persianes, i a punt de girar el cartell que penjava a la porta del local per indicar que aquest estava tancat, entre la boira i la pluja, va aparèixer ella, la meva musa. Estava plorant. Em va explicar, mentre les seves llàgrimes es fusionaven amb la pluja, que estava molt espantada i que necessitava refugiar-se a casa meva. Va ser aleshores quan la vaig abraçar amb totes les meves forces i la vaig acompanyar a casa meva, caminant sota la pluja, sense paraigües. Però res no importava. No vaig separar-me d'ella. No m'agrada fer-me el protector, però ella necessitava sentir-se protegida.
Capítol 3 Guspires i cendres
Quan vam arribar a casa vaig preparar-li una til·la. Tenia l’esperança que aquelles herbes poguessin absorbir les seves pors i tornar-li el somriure, el nostre somriure. Em va explicar que dos homes la van agafar en sortir de la feina. Ella ja feia dies que se sentia vigilada però creia que eren simples imaginacions. Els homes la van forçar a caminar fins a un carrer fosc, sense sortida, on el món adquiria un caràcter més tenebra. Un cop allà li van preguntar per uns papers, bé, més que preguntar li van exigir.  Entre els plors i els crits de la Marina la seva veu va quedar ofegada. Un cop recuperada la seva parla va preguntar-los de quins papers parlaven i els agressors amb un to de burla van dir-li que si tant amiguets érem ella i jo, com és que no en sabia res d’aquests documents. Finalment, gràcies a una sirena de policia que ambientava aquell fred silenci que es trencava al seu respirar, va poder escapar dels braços d’aquests dos energúmens. 

Encuriosida, la Marina em va preguntar si sabia alguna cosa d’aquells papers, així desitjant que la meva resposta fos negativa. Tot i això, no vaig donar-li aquest plaer, tenia la necessitat de dir-li la veritat. Jo millor que ningú sabia de quins papers parlava i de la història que amagaven. Vaig confessar-li que es tractava d’un pacte que havia fet amb la meva mare.  Els escrits contenien un conjunt de símbols d’un llenguatge que només la mare i jo enteníem, un llenguatge que ens vam inventar quan jo era petit i desitjàvem que ningú esbrinés els nostres secrets per absurds que fossin. El missatge que contenien deixava a la llum l’amagatall de l’herència de la mare, ja que es tractava d’una veritable fortuna ja acumulada de vàxries generacions que havien preferit viure humilment. Ella va dir-me que només acudís a aquells diners si veritablement ho necessitava,  i encara no m’havia trobat en aquesta situació. Recordo com si fos ahir el dia en què la mare va signar aquests papers mentre em repetia “Només per urgències fill meu, només per quan ja no hi hagi motius per somriure”, un dia que canviaria la meva vida i suposaria una càrrega per la meva existència, un neguit constant que estimularia aquests atacs de nerviosisme que arrossego des que vaig néixer i que ha anat augmentant a mesura que passen els anys.

Un cop explicada tota la història, la Marina es va aixecar i em va abraçar. Encara tremolava, però almenys em transmetia pau. Sempre he pensat que les abraçades transmeten més que qualsevol altre contacte, són com un petó a l’ànima. Però seguia espantada, tot i que almenys ara sabia de què es tractaven totes aquelles preguntes. Vaig disculpar-me i li vaig dir que em sabia greu haver-la fet passar per aquella mala estona, que ella no en tenia la culpa i que els següents dies es podia quedar amb mi, si ho desitjava. “Només dormir”, vaig recalcar perquè no se sentís incòmode. Ella va acceptar i així va ser, els vinents set dies i set nits els vam passar junts, tancats a l’estudi, on ningú ens pogués trobar ni fer-nos baixar del nostre núvol d’amor. Un núvol al qual vam ascendir juntament amb les guspires del foc que cremaven els papers, mentre les cendres d’aquests s’escampaven per l’habitació. Si les promeses se les emporta el vent, els diners la flama. I jo no estava disposat al fet que els diners em trenquessin aquell núvol que tant m’havia costat construir. Un espai compartit on desconnectava del món d’una forma real i plena, no imaginaria com en les meves absències anteriors. Ara tocava la realitat, però des del cel.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]