Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
PolVaCi
Col·legi Sagrat Cor d'Amposta. Amposta
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 MARINA1
MARINA

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.


Dia 7 Nit 7

Vaig aparèixer  a la porta d’un supermercat aïllat de la ciutat, tampoc sabia de quina ciutat. Anava brut i estava molt afamat. No sabia com havia arribat fins allí i que m’havia passat. De fet, tenia problemes per recordar qui era. No sé qui sóc ni que hi faig allà.

Una caixera molt  templada, però alhora atemorida, em va preguntar si volia alguna cosa. Vaig sentir com comentava amb uns clients que jo ja feia 2 nits i 2 dies que estava allà en un racó adormit. Jo dormint en un racó? Però què no tenia casa?

Li vaig contestar que m’aniria bé una mica d’aigua no molt fresca, no sabia els dies que feia que bevia i tenia a la llengua un regust aspre que denotava manca d’hidratació.

Amb les mans tremoloses i una mica de por, em va oferir aquella aigua que tant necessitava. Quin plaer, quin gust més bo.

Vaig començar a recordar coses, veia imatges, notava olors....de sobte em passava tot com un seguit de diapositives a molta velocitat, però sense cap sentit.Havia d’ordenar-les i començar a saber qui era jo, que feia allí i que m’havia passat.

Una de les clientes que abans parlaven amb la noia caixera, em va convidar a anar a l’alberg municipal, on m’oferirien una dutxa i un plat ben calent. Vaig decidir anar-hi, ja que em feien falta totes dues coses.

Caminant fins a l’alberg seguint les indicacions de la clienta, anava observant la gent que em creuava i que em mirava amb cara estranya. No coneixia a ningú i tampoc se’m feia familiar res d’allò que veia. Què nassos m’havia passat i com havia arribat fins allí??

Després de la dutxa i la roba neta que em van oferir a l’alberg, vaig asseure’m a esperar el plat calent que m’havien promès. De cop, vaig sentir l’olor....una sopa ben calenta m’estava esperant.

Vaig agrair la dutxa i l’àpat i vaig tornar al supermercat. Volia parlar amb la noia caixera a veure si em podia explicar alguna cosa de com havia aparegut allí.

La caixera ja estava a punt de pujar a un cotxe petit de color blau, quan em va veure. Va dubtar de  venir cap a mi a parlar, quan un noi alt i ben plantat la va fer pujar a pressa al cotxe i marxar. Malauradament, hauria d’esperar-me a demà per a saber alguna cosa més.

Molts d’interrogants i zero respostes.

La nit es negra, fosca i es fa eternament llarga. No tinc noció de quina hora deu ser. M’adono que no porto rellotge. I començo a notar la fredor de la nit. Pensaments, somnis...o malsons.

Dia 6 Nit 6

No sé quantes hores han passat fins que quedo enlluernat pels primers raigs de sol del matí. No sé quina hora és i continuo sense saber qui sóc i què faig a l’aparcament d’un supermercat de poble.

Començo a pensar....ahir vaig despertar allí, la noia caixera, el got d’aigua....Ara recordo que volia parlar amb ella. Intueixo pel trànsit de cotxes i de persones, que deu ser ben aviat i que potser el supermercat tardarà a obrir i la caixera a arribar.

Quan els carrers comencen a omplir-se de gent, m’apropo al supermercat i ja veig que la reixa està apujada. Això em fa pensar que la caixera ja hi és dins. Espero, desitjo.

Amb un cert grau de timidesa m’acosto. Una mica més. Entro. Noto les mirades dels pocs clients d’aquella hora, clavades al meu clatell. Les mirades es creuen i la caixera tímidament, enfila de cara cap a mi. Tremolo. Quan puc notar l’olor dolça de la seva colònia, em diu si he estat bé i si ahir a la nit necessitava preguntar-li alguna cosa. Dubto en contestar però intueixo que estic a punt d’esbrinar alguna cosa, potser és l’inici de conèixer el perquè de tot plegat.

Li faig la pregunta més fàcil, però alhora impossible de contestar: -Saps com he arribat fins aquí?
Capítol 2 Marina 2
Dia 5 Nit 5

La caixera em mira, espera impacient algun moviment meu on pugui endevinar que li vull preguntar. Es nota que està inquieta, nerviosa, i fins i tot gosaria dir que atemorida.

Què he fet jo per a fer por a la gent del meu voltant? No entenc res. Jo, que sempre he passat desapercebut allà on he anat, fins i tot massa desapercebut, més del que jo hagués volgut més d’un cop...

Tímidament, sense alçar molt la veu, li pregunto si sap qui sóc i com he anat a parar allí.

Ella baixa la mirada incrèdula davant les meues preguntes...no sap què contestar. Amb un fil de veu i amb un gest tímid em diu que fa 3 nits que vaig aparèixer allí però, que no sap ni el meu nom, ni d’on vinc ni on vaig.

Em quedo igual, desesperat. Veig com la meva esperança de saber alguna cosa de mi s’esvaeix.  Hi ha algú en aquest maleït poble que em pugui dir alguna cosa? Comença a neguitejar-me...I si mai sé qui sóc i què hi faig allí?

 

Surto del supermercat amb més interrogants dels que tenia abans d’entrar. No sé on anar i estic començant a entrar en un bucle de desesperació. Paro. Prou! No puc caure en la incertesa i en no saber què fer. Necessito tenir el cap clar i la ment oberta per a pensar. Busco una cafeteria on poder mirar la televisió. Allí potser trobaré alguna resposta a les meves preguntes. Amb pas decidit enfilo cap al carrer principal, on veig molta gent passejant. Miro a dreta i a esquerra i finalment, allà, en una cantonada, veig unes taules i unes cadires de terrassa que em fa pensar que potser allò és una cafeteria.

M’acosto, sense pressa. Em planto al davant del vidre de la cafeteria i miro si hi ha un televisor. Efectivament, al fons, puc veure que si i que estan donant un informatiu. Demano, molt amablement, si puc entrar i escoltar les notícies. Li dic al noi de la barra que no porto diners i no puc consumir res, però que no faré cap nosa, ni molestaré si em deixa veure una estona la televisió. El noi es queda pensatiu, desconfiat, però finalment cedeix no sense abans dir-me que si us plau no faci res, ja que el poden despatxar de la feina i aquesta la necessita molt. Li prometo passar desapercebut.

M’assec en una cadira davant mateix, vull sentir la veu de l’informatiu i situar-me.  Escoltant, descobreixo que estic a Andorra. Andorra? Jo sóc d’Andorra? Em ve un nom al cap, imatges, olors.....arbres, color verd, fruita sucosa......Arggggg......em poso les mans al cap. Unes punxades estan a punt de fer-me explotar el cap, però quan sembla que el dolor es torna insuportable....Sorpresa! Acaba d’aparèixer a la meua ment el nom de Figueres. Suposo que deu ser el nom del meu poble, suposo i desitjo.

Penso, ment freda. Li pregunto al noi on està Figueres i em mira com si alguna cosa passés. M’espanto, em neguitejo.

M’informa que Figueres està a uns 180 kilòmetres de distància. em quedo igual. Ara mateix el meu cap no entén de quilòmetres ni de distàncies. El noi en veure la meva cara, em diu que està a 3 hores d’on estem. Tot i que no porto rellotge i no em situo amb les hores, sóc capaç d’entendre que no estic gaire lluny.

Però la cara del noi de la cafeteria encara està neguitosa. M’adono d’això i li pregunto que passa. Em comenta que fa 3 dies que a Figueres va haver un desastre natural d’una magnitud considerable. Una falla sísmica es va trencar i van haver moviments de terres estranys, que van fer desaparèixer llogarets propers a la ciutat i que a la mateixa urbs han hagut moltes desaparicions, morts i edificis caiguts. La meva cara es queda glaçada. Li dono les gràcies per tot el que m’ha ajudat i decideixo anar a descansar. El dia ha estat llarg i agònic. He passat de la desconeixença total a tenir informació que un pressentiment em diu que em serà útil.

 

Dia 4 Nit 4

Ahir va ser un dia dur però alhora vaig poder veure una llum al final del túnel. Un bri d’esperança.

Em vaig llevar tot decidit en busca de la carretera, tot esperant que algun bon samarità em facilités el trajecte que em separava de Figueres. Allà volia anar jo avui.
Capítol 3 CAPITOL 3
Em dirigeixo al lloc on sembla la carretera principal. Passen cotxes, no gaires, i veig que se’m queden mirant. Comprenc que la meua vestimenta i posat no els deu donar gaire confiança.

Agafo aire i començo a fer auto stop, desitjant que algun bon samarità pari i em deixi pujar. Un, dos, tres, i fins a 25 cotxes passen sense ni mirar-me. Quan començo a estar neguitós una furgoneta comercial para i em convida a pujar.

És l’Antoni i reparteix brioxieria industrial. Em convida a un panet que té mil sabors i tots bons. M’explica que cada dia fa el trajecte Figueres- Andorra i que l’altre dia em va veure al supermercat. Ara entenc perquè ha parat.

M’explica que va sentir la meva història al supermercat, que sabia que estava perdut i que no sabia la meva identitat.

Durant el trajecte li explico el que he pogut esbrinar i on em vull dirigir per conèixer més dades. M’encoratja a seguir endavant i m’ofereix la seva ajuda quan el necessiti.

Mentre dura el trajecte, m’explica que és pare de 3 fills petits i que ha de repartir molts panets per a guanyar-se la vida. Els ulls li brillen quan parla de la seva família.

Em pregunto si algú de la meva família m’estarà esperant i trobant a faltar..... Dec tenir família?

El camí és llarg, però l’Antoni m’informa que estem a punt d’arribar. Aleshores, m’adono que no sé on vull anar ni on he d’anar un cop arribi a Figueres. Em comencen a tremolar les cames.

 

Dia 3 Nit 3

Arribem a Figueres i l’Antoni em deixa al centre de la vil·la, no abans de dir-me els seus horaris per si necessito trobar-lo altre cop i aprofitar algun viatge. Li dono les gràcies infinites i ell em desitja sort.

Plaça de la vil·la, gent amunt i avall. Dones empenyent el carret de la compra gastant els primers diners del dia. Homes fent el cafè a les terrasses i llegint la premsa esportiva. Normalitat absoluta que fa que res faci sospitar que aquí hi havia hagut un desastre natural feia pocs dies.

M’atanso a un home que està donant de menjar als coloms, assegut en un banc de la plaça. Li pregunto si sap alguna cosa del que ha passat a la ciutat.

Em mira en cara d’estrany....deu pensar que estic boig. Mira a un costat i a l’altre i m’informa que el que va passar va ser a les afores, prop d’una urbanització de masies. Li pregunto si em pot indicar el camí i ell s’ofereix a acompanyar-me un tros.

És el Juan, un emigrant d’Andalusia, el seu accent el delata. Veig que està encuriosit i fa moltes preguntes. Entenc la seva curiositat i li responc bonament allò que sé.

Anem caminant per un camí de terra amb una olor particular que em comença a ser familiar.  Sento olor a fruites i albiro camps de maçanes, camps de peres i , fins i tot, camps de maduixes.

El Juan em deixa, diu que les seues cames no poden caminar tant de trajecte i decideix tornar a la vil·la. M’indica que en poc més de deu minuts caminant pel caminet,  trobaré el lloc on va passar i gent per allà treballant-hi.

M’acomiado, no sense abans haver donat les gràcies. El camí ara el faig en solitari, però això m’ajuda a gaudir dels detalls, que comencen a ser-me familiars. Olors, colors, sensacions, crits llunyans....

Albiro un llogarret de masies i entenc que allà m’hi he de dirigir. Amb pas ferm, faig el camí en quatre passes i allà arribo.

Veig cases tombades, clots enormes, arbres trencats i molta, molta pols. Veig una excavadora i un home donant-li indicacions. Li pregunto que ha passat i si em pot donar més informació.

M’engega a tres quarts de quinze i diu que està fart de periodistes i mitjans de comunicació. Li dic que jo no sóc cap periodista, o almenys no ho recordo, però que en tot cas, nomes vull saber que va passar per  informar-me, no vull treure fusta de l’arbre caigut.

Amb recel, m’explica que una falla s’ha mogut i ha engolit unes masies i la gent que hi vivia. Em quedo sobtat i trist alhora. Pregunto quanta gent han resultat ferits, i si puc ajudar en alguna tasca. En aquell llogaret no es respira vida. Mentre me n’adono de la solitud en la qual estic envoltat, un gos menut, pelut i alegre m’olora els turmells i remou la cua molt agitadament. Comença a ganyolar, tot donant voltes i salts al voltant meu. S’acosta l’home que l’acompanya i em crida: Víctooooor!!!!  Aquest sóc jo? Així m’anomeno? Víctor? Me ‘l miro i li dic que no recordo com em diuen.

L’home es presenta, es diu Ramon, tot estranyat de que jo no el conegui però el veig tant convençut que sap qui sóc que decideixo explicar-li tot el que m’ha passat fins arribar aquí.

El Ramon m’escolta i va obrint cada vegada més els ulls amb un posat encuriosit. Em deixa parlar sense interromprem.

Quan acabo sense ni un alè d’aire d’explicar-li tot el que m’ha passat em diu que no em preocupi per res, que ell sap qui sóc i que m’ajudarà en tot. Però primer em demana que l’acompanyi al metge per fer una bona revisió mèdica.

No sé qui és ni qui sóc jo, però no tinc res a perdre d’acompanyar-lo, ja que ell sembla que si que sap qui sóc jo. Doncs, anem-hi.

Mentre tornem cap a la vil·la pel camí de terra, ara amb una furgoneta atrotinada, m’explica que sóc Víctor i que visc a un dels llogarets que es va tragar la terra. Que visc sol amb dos gossos i dos gats que han desaparegut i que tampoc saben res d’ells.

En sortir del metge i amb un informe a la mà, on diu que només pateixo d’amnèsia lleu, m’informen que amb pocs dies la meva salut tornarà a la seva normalitat.

Tornem cap al llogaret amb en Ramon i em diu que em puc quedar a ca seva mentre no tingui lloc on viure i que m’ajudarà a reconstruir una vivenda per a mi.

Començo a estar content de tenir més informació...però queda un buit. Com vaig fer cap jo a Andorra?

Dia 2 Nit 2

Passen els dies i les setmanes molt lentament, després d’instal·lar-me a la masia, vaig tornar a buscar a l’Antoni i a la noia del supermercat per fer-los saber que ja sabia qui era, on vivia i el que havia passat. Els vaig donar les gràcies una i altra vegada per haver confiat en mi i no deixar-me tirat.

En Ramon m’està ajudant a reconstruir el que va quedar de casa meva, endrecem les parets i anem posant teules per al sostre. Cada dia ja s’assembla més a una casa.

Dia 1 Nit 1

Un d’aquests dies de feina, feia un sol espectacular i decidim prendre un refresc al sol de davant de la porta. Al fons sentim una remor que ens avisa que la moto del correu està arribant. El correu només ve una vegada al mes, ja que a les masies som ben poca gent.

El carter em crida per donar-me una carta. A mi? Qui deu ser?

Li dono les gràcies i me la miro amb mans tremoloses. Qui m’envia una carta a mi?

Obro la carta molt acuradament, no porta remitent. Un tros de full groc i ronyós surt del sobre.

 

Apreciat Víctor.

Sóc un sense sostre que va de poble en poble en bicicleta i el meu gos, demanant allò que puc. En molts de pobles sóc mal rebut. A la gent no li agraden la gent com jo.

El dia que va passar el trencament de la falla, jo anava caminant pel camí de terra. Vaig veure de seguida que queien cases, crits esfereïdors i molta polseguera.

Vaig arribar i no vaig poder fer res només ajudar-te a tu que encara tenies vida, tot i que estaves inconscient. Et vaig carregar a la bicicleta, i creuant les muntanyes, et vaig deixar al primer poble que vaig trobar, pensant que algú et portaria a l’hospital.

Perdona’m si no ho vaig fer jo, però tinc comptes pendents en la justícia i no podia arriscar-me a ser detingut. Jo no vull estar entre reixes, vull ser lliure i anar fent camí.

Nomès volia informar-te del que va passar i el perquè no estaves al lloc dels fets. No vull que em busques només volia donar-te un final i poder tancar el cercle del que et va passar.

 

El Ramon em mira perquè m’he quedat glaçat. El miro i li dic: Ara ja sé el que em  va passar i la sort que vaig fer en trobar aquesta persona que va voler ajudar-me sense res a canvi.

 

De vegades la vida posa a persones al teu costat sense cap protagonisme aparent, i acaben sent la raó del que ets.

 


 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]