Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Lucia Garrido Mañez
IES LAURONA. Llíria
Inici: Camps de maduixes
Les memòries de les maduixes.
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Records fets de boira
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda. El seu to era greu i semblava que allò del que volia parlar era important però no era tan important com per llevar-li la son, impassible. Va començar amb una pregunta que els va conduir a un malson del que, durant molts anys, van ser incapaços de despertar.

Són vostés els pares de la Laura Martí?

Sí, som nosaltres.- va respondre apretant amb força l’auricular amb un nus a la gola que feia la seua veu eixir com un xiuxiueig.La seva dona va apropar-se una mica més a ell sense moure’s del llit que semblava una mica més petit i angoixant mentre el marit desitjava que la raó de la trucada inesperada fos per un joc de la seva filla i que, en poc temps, estiguera amb ells. No anava a quedar-se sense castic pel mal tràngol que l’havia fet passar i que no acabaria la xarrada sense un “No ho tornaré a fer”. Però el nerviosisme, inusual en una persona tan serena com ell, es podia veure de lluny i la seva esposa no comprenia que passava a l’altra part del telèfon i tractaba de comprendre allò que s’escoltava que semblava distorsionat i sense sentit. Aleshores, les hipòtesis sobre la seva xiqueta es van esvair com si es tractaren de pantalles de fum o boira. La veu a l’altra part del telèfon va resonar a les seues orelles i es repetiria totes les nits fins a la fi dels seus dies.

L’hem trobada surant a la bassa municipal. Sentim la seua pèrdua i agrairiem que vinguereu a identificar-la.

-D’acord. Anirem de seguida.El pare de la víctima va penjar quan el molest soroll que marcava la fi de la conversa va resonar com una sentència de mort per a la seva ànima. Dues llàgrimes van lliscar per les seues galtes i les va netejar ràpidament per tal de mantenir el seu caràcter tranquil i suportar el dolor. La muller el va mirar amb curiositat i nerviosisme mentre l’abraçava sense massa força preguntant a cau d’orella que succeïa. Ell va respondre amb un xiuxiueig causat pel nus encara present a la seua gola. La dona va negar sense creure’s completament que allò fos veritat. Quan el seu espós, pare de la seva única filla, no va respondre, es va adonar que realment no era una mentida, un joc. Era una realitat dolenta com milers d’espases travessant la seva ànima, com espines de roses punxant i apretant el seu cor fins deixar-la sense respiració. Els seus gemecs van trencar el silenci de la nit. Les seves mans agafaven la roba de l’home amb desesperació demanant que li digués que allò no era veritat i que la seva filla anava a tornar molt prompte. Van abraçar-se i van romandre així fins que la seva muller es va tranquilitzar.

Es va alçar de mala gana, sense voler alçar-se novament del llit. Tots dos van canviar les seues robes humides de llàgrimes d’amarga desesperació i àcid dolor. El seu marit va acaronar els seus cabells rulls mentre ella acabava de disfressar-se d’una fingida tranquilitat. Tots dos van pujar al cotxe i van esperar una estona mirat-se als ulls on veien les realitats que, en tornar a eixir del vehicle, ningú no podría veure. Va conduir pels solitaris carrers i van eixir de la ciutat fins arribar a uns estrets i tenebrosos camins que travessaven un bosc ple d’alts arbres que cobrien quasi completament el cel. La bassa estava al final d’aquell laberit de camins plens de pedres i buits que feien que l’automòbil semblara una atracció de fira. Com que era molt ampla i profunda, hi havia un pont de metall amb baranes per evitar la caiguda de vianants però que, segons l’opinió comuna, no seria capaç de protegir un adult. Una petita porta duia a unes escales que acavaben a la vora de l’aigua on ara els policies, els científics i l’home que va trobar el cos intentaven trobar proves i reconstruir els successos. Els pares de la Laura van quedar-se mirant la bassa i l’espectacle, esperant poder baixar per veure la seva filla.

Son els pares de la víctima?- va preguntar amb tranquilitat la mateixa veu opaca i greu del telèfon que pertanyia a un policia que semblava expert en casos com aquell.

Si, ho som.- va respondre amb tota la seguretat que li permetia la notícia.

Veniu amb mi per poder veure-la però agrairíem que no la tocareu per si encara tenim probes.No van respondre i van seguir el policia en silenci. Una cinta de plàstic groc allunyava la gent de les restes de la jove. Feia poc que l’havien deixat fora de l’aigua i la seua pell, ara d’un to pàlid que feia recòrrer un calfred per l’esquena de qualsevol que la mirara, estava encara humida. Les gotes mullaven el terra fent-lo més oscur davall de la morta. La mare que s’havia quedat abraçada al seu marit va mirar-la i, sense dir res, es va apropar deixant la seva parella més allunyada. Va seure al seu costat i la va mirar sense dir res. Tenia por d’acaronar la pell de porcellana de la seva princesa. No volia que l’allunyaren d’ella ara que ja no podria abraçar-la mai més. Els seus ulls es van plenar de llàgrimes que lliscaren per les seues galtes com diamants de pena. El pare va seure també agafant amb suavitat les seues mans mentre el cap de la dona es deixava caure al seu muscle. Es va abraçar novament mirant la seva nena. L’havien estimat més que a cap altra cosa d’aquell món cruel que ara se l’emportava sense raons aparents. Els seus ulls estaven tancats com la primera vegada que van veure-la. Els seus cabells estaven mullats i plens de petites fulles. S’hi van quedar el temps que van necessitar per saber més detalls de la seva filla. Un parell d’hores més tard, van poder tornar a casa però es podia veure fàcilment que la seva dona no tenia ganes de deixar enrere el cos sense vida.

Serà millor anar a casa i preparar un bon acomiadament.- va recomanar-li el seu espós amb un xiuxiueig que pretenia ocultar les seves encara presents ganes de cridar per la pèrdua.La seva muller va tancar els ulls amb dolor i va deixar que el seu marit l’alçara amb les seves forces. Ella, en aquell moment, sols volia deixar-se portar pels corrents de sentiments lliberats i dolents que, mai fins a aquell moment, va saber que tenia dins. Van tornar al cotxe i van conduir tornant a la ciutat. La llum del sol començava a pintar el cel d’un color rogenc que, quan la Laura sols tenia un parell d’anys, veien tots els dies juntament amb les vistes d’uns camps de maduixes propers a la seva casa d’estiu. Aquelles llums matinals començaven a il·luminar les plantes plenes de maduixes que començaven a enrogir acaronades pel suau vent de la regió. La muller va començar a plorar abraçant el cinturó del vehicle. El seu marit la mirava de reüll sense poder contenir les llàgrimes. En arribar a casa, van anar a la seva habitació en silènci i van intentar dormir mentre parlaven sentint que era la seva culpa aquell final.

Sense esperar-ho, un so va començar a trencar la tranquilitat de la casa. El so de cristalls trencant-se i d’objectes que queien dels armaris al terra seguits de crits de ràbia i d’ira continguda moltes hores. La dona s’alçà i va veure el seu espós sentat al terra d’una habitació que semblava imitar la destrucció d’un huracà. Ell estava tremolant amb les mans plenes de petits talls dels quadres de fotografies trencats. La muller va anar al bany on guardaven algunes medicines i benes abans de seure al seu costat i començar a curar les ferides demanant explicacions. Ell simplement va assenyalar un petit quadern abandonat al sól, obert, solitari. Va agafar-lo en acabar d’embenar les seves mans. Aquella pàgina començava així...

 

3 d’abril del 2017.

Sols pense en els darrers dies i en les ganes de llançar-me a la bassa i que ningú no torne a recordar-me...


 
Capítol 2 El diari dels secrets que mai no va dir.
3 d’abril del 2017.

Sols pense en els darrers dies i en les ganes de llançar-me a la bassa i que ningú no torne a recordar-me res. Els dies semblaven més llargs encara que res no havia canviat. Seguir la rutina estricta d’alçar-se i desdejunar-se a les sis i mitja del matí abans de canviar-se i posar-se aquell uniforme que ningú no suportava amb aquella faldilla tan curta que no et permetia córrer tranquil·la. Després, eixir al carrer i veure com tots a l’autobús et miren de reüll com si estigueren jutjant cada passa que fas. Sembla que el pes del món està als teus muscles. Baixar ràpidament les escales l’última perquè no et facen la traveta i caure a terra i envoltada de gent que no paren de riure’s de tu i de les calces trencades sense ajudar-te a alçar-te. Així comença el dia. Les classes no varien molt. Les mateixes notes arriben durant les classes, les mateixes bromes dins la taquilla, el mateix seient a l’hora de dinar... Hui, sembla que tenien idees noves. Van seure amb mi i van començar a molestar abans d’agafar-me el telèfon i espatllar-lo. No sé com ho explicaré quan arribe a casa. Els que van ser els meus amics ja no s’apropen mai on jo estic. Hi ha dies que sembla que senten compassió però mai no em diuen res. Ja no sé quant de temps suportaré açò.

 

14 d’abril del 2017.

Em sap greu no haver escrit però tinc les meues raons. La primera és perquè he estat estudiant molt per als exàmens. La segona, perquè m’havien agafat el diari i aquest matí el Miquel me’l va tornar. Diu que l’havia trobat prop del gimnàs, darrere de les escales. Diu que des de feia dies, uns xics entraven allà i se’ls sentia riure d’alguna cosa. Supose que allò que llegien els feia gràcia. També em va dir que eren l’Andreu i alguns companys més de l’equip de futbol. Ja no em sorprén cap cosa d’ells. Poden ser molt cruels quan volen. Una nena de primer d’ESO va deixar d’anar a les classes per les seues gràcies sense gràcia. De tota manera, han començat a furtar-me els deures i tornar-me’ls tots plens de dibuixos i insults abans que el professor arribe. La professora de Llatí se n’ha adonat i m’ha dit que vaja al psicòleg de l’escola però no m’abellix massa perquè la gent diu que no val la pena i que no atén a allò que dius o no recorda que tenia cita amb tu i se’n va a esmorzar. Sincerament, no vull anar, no cal perquè sé que acabaré amb més problemes. Ara mateix sols pense en la bassa i en les bones notes que tinc en Francés.

Ah, i el telèfon. Els pares no van enfadar-se i n’empre un de vell mentre estan arreglant-lo. Aquest sembla una rajola impossible de trencar.

 

20 d’abril del 2017.

Hui és el meu aniversari però... Em sembla una mica fred. Vaig alçar-me i els meus pares encara dormien. Sé que estaven cansats pels torns de tarda que ja feien des de fa tres mesos però m’haguera agradat veure’ls ací per desitjar-me un bon aniversari. Quan arribara de les classes tot serien presses per no trobar les claus o no haver preparat encara el sopar per a portar-se’l al treball. Vaig obrir-lo i era un llibre i un nou diari. Era de l’autora que més m’agradava i m’inspirava per escriure. La professora de Castellà pensa que un dia podré conéixer-la i publicar una novel·la, que tinc talent. A mi em sembla que exagera i que no sóc tan bona. De tota manera, em sembla que no arribarà el dia. Cada dia pense més a tornar al camp de maduixes amb alguna cosa per tal d’excusar-me i endinsar-me dins l’aigua per desaparéixer d’una vegada. Crec que serà bo per a tothom. Encara que, si no puc ara, he de seguir amb els meus estudis com si res no em passara. No vull preocupar els pares. Moltes vegades, en veure’ls oblide la bassa i pense en ells. Hui no és un d’aquests dies.

 

18 de maig del 2017.

Aquest és el pitjor dia de tota la meua existència. Vaig tindre la força necessària per a apropar-me al Manel. Volia dir-li que l’estimava més que a ningú però, aleshores, vaig veure una xica major que ell apropar-se i fer-li un petó. Ja no podia, estava cansada de no arribar mai a temps per dir el que pensava. Tots van notar-ho i van començar a burlar-se. Em vaig amagar al bany en silenci. Espere no tindre la falta en Llatí. De totes maneres és el que menys m’importa ara. Tots es riuran, molestaran i no estudiaré com sempre. Ho notaran i no tinc moltes ganes de parlar i explicar. Són massa anys de petites coses i més de tres diaris plens. A més, si preocupe la mare, no podrà estar cent per cent atenta quan treballe ara que pot. M’ha dit la mare de la Laia que eren molt estrictes amb els treballadors. No vull ser una molèstia major.

 

31 de maig del 2017.

Encara recorden el que va passar fa uns dies. No puc estudiar ni concentrar-me com ja suposava. Quasi no puc dormir i tinc malsons. La mare m’ha escoltat un parell de vegades cridar. Està preocupada però no cal... O així pense jo que haurien de ser les coses. Tal vegada estic equivocada. M’està matant saber que tenen més coses per riure’s, per fer-me sentir inútil, que no tinc un lloc al món. Tampoc és com si jo encara pensara que el tinc. Des del punt de vista dels professors, he d’anar a algú que m’escolte i no he de deixar-me véncer. Encara tinc moltes coses a fer, diuen. Per als meus companys sols sóc una molèstia. I jo... jo estic bé així. No em sembla malament que parlen de mi, les coses que en diuen ja les havia descobertes fa molt de temps. Pense que els llibres i escriure ja no són un món que em defense completament. He de trobar un nou espai.

 

11 de juny del 2017.

Avui m’han donat les notes. També és veritat que no són tan bones com l’any passat i els pares estan una mica neguitosos perquè em veien treballant com sempre, amb la mateixa constància. Jo els he dit que és cert que són més baixes però que és per la dificultat d’aquest curs. Sembla que em creuen però no sé si estan molt segurs de les meues excuses. Jo els he tornat a demanar anar a la casa del camp de maduixes. Ells diuen que en un parell de setmanes. Jo he acceptat però ja desitge estar allà un estiu més. Són tants els records feliços... M’agradaria tornar a ells i refugiar-me novament als braços de ma mare com als dies de tempesta. Sols pensar en aquestes memòries, em trau un somriure. Que trist que sols siguen records.

 

24 de juny del 2017.

Ja no puc més amb tot açò. Me’n vaig sola a la casa del camp de maduixes. Els meus pares vindran més endavant i jo ja estaré a la bassa. Els han dit que tenen un comanda més gran i cal que treballen unes setmanes més. A més, seguixen amb les trucades anònimes. Cada vegada pense que he d'allunyar-me més. Els meus companys no estranyaran la meua cara als patis, ni el meu nom al llistat. No caldrà que em preocupe pel Manel, ni pel dolor al cor. No caldrà que pense ser la millor per ser l’orgull dels pares ni per arribar a les expectatives de la gent ni per canviar els comentaris de la gent. No caldrà seguir sentint que les meues notes són un regal, que sols és perquè els professors m’estimen. Ja no caldrà escoltar ni pensar cap cosa. Sols espere que ningú m’estime tant com per plorar per mi. Em pense que aquells que diuen que som únics s’equivoquen. Si les coses són així com diuen, per què la gent mata els seus iguals? Per què no es respecten mútuament? Si diuen una veritat tan certa, per què ningú m’ha demostrat que ho és? Ara ja és tard i estic cansada d’esperar un senyal diví o humà per detenir les meues passes. Ara ja estic més prop del punt final de la meua història de vida.

 

La mare va deixar el diari dels secrets que mai no va dir la seua filla i va netejar les llàgrimes del seu marit. Ambdós van mirar-se als ulls amb el desig haver escoltat la Laura. Ara era tard i ho sabien.
Capítol 3 Els colors de la Laura.
La mare va deixar el diari dels secrets que mai no va dir la seua filla i va netejar les llàgrimes del seu marit. Ambdós van mirar-se als ulls amb el desig d'haver escoltat la Laura. Ara era tard i ho sabien. Ja no podrien tornar a escoltar la seua dolça veu, ni veure els seus dolços somriures. La seua princesa ja no hi era amb ells i havien d’aprendre a viure amb aquella absència. L’enyorarien sempre però no podien paralitzar tota la seua vida. Segur que ella no estaria gaire contenta si no eren capaços d'eixir de l’abisme que havien caigut amb la trucada d’aquella nit. La dona va començar a recollir els objectes que es mantenien intactes en sofrir la ràbia del seu marit, que feia semblar l’habitació una zona catastròfica. El va mirar, encara en terra mirant les seues mans tan ferides com el seu cor, i va anar a la cuina. Va sospirar i va traure de l’armari l’escombra. Aleshores, una mà va posicionar-se al seu muscle. No va haver de mirar a qui pertanyia, ho sabia ben bé. El seu marit va agafar la granera i va recollir els vidres trencats encara que els de la seua anima no serien tan fàcils d’eliminar.

- No vull que et talles...

- No et preocupes. Jo estic bé.- va respondre amb un to buit, sense emocions.

Ella sols va poder assentir amb el cap perquè el seu espòs ja se n’havia anat de l’habitació de la difunta filla sense deixar-la dir cap cosa. Amb un sospir, va començar a cridar els familiars de l’agenda telefònica. A poc a poc, el so del telèfon, de condolences, paraules d’ànim buides i suaus plors inaudibles van començar a omplir les cases dels seus coneguts i d’ells mateixos. A continuació, es va detenir per eixugar-se les llàgrimes. Després, va cridar a l’institut per avisar de la mort de la Laura i van rebre més paraules de suport de la direcció del centre i a la funerària per començar a fer els emmetzinats preparatius per acomiadar-se d’ella perquè començara el seu viatge etern. Va apuntar en un paper amb la mà tremolant mentre s’empassava el nus de dolor de la seua gola tots els detalls. El seu marit va eixir a la saleta i va seure per abraçar-la i amagar-se a la seua esquena sense dir res. La muller simplement va girar-se i va correspondre a l’abraçada en silenci. Tots dos es miraren als ulls amb el desig d’esmenar els seus errors.

Van passar les hores i ambos van començar a menjar. Encara que van passar l’estona jugant amb el contingut del plat sense mirar-se. Aleshores, van trucar a la porta i van mirar-se als ulls. El marit va alçar-se per obrir la porta. En el moment que va obrir, una jove va abraçar-se a ell plorant amb força. Es va sorprendre però la va abraçar tot acaronant els seus cabells amb suavitat. En aquell moment, va alçar la mirada dels cabells pèl-rojos i va veure tot el grup d’amics de la infantesa de la Laura mirant-lo plorant, amb els ulls plens de llàgrimes o contenint alguna d’aquestes dues coses. Va deixar-los passar i seure mentre la mare de la morta els mirava sorpresa pel que havia llegit al diari unes hores abans.

- Nosaltres? Ella va allunyar de nosaltres per una baralla però sempre va pensar que era culpa nostra. Vam intentar apropar-nos però fa mesos que sols la miràvem de lluny.-va aclarir la Marta abraçant l’Andreu. -Ho sentim molt per no seguir intentant-ho.

- No ho sentiu. Nosaltres també hem fet coses malament i som els primers que no hem fet res per solucionar el que li passava. -va respondre finalment la mare acaronant els cabells de la Laia.

Tot el grup van començar a recordar anècdotes amb l’ofegada. Moltes d’elles eren divertides i algunes desconegudes per als pares. Van riure i plorar tots junts per la desapareguda. Tot el vespre va estar pintat dels colors de la jove i dels plans de futur que ja tenia decidits. Era ja ben de nit quan la colla va acomiadar-se dels pares. Van anar a sopar i van seure novament a la taula de la cuina. La mare no tenia ganes de cuinar, per això va calfar el dinar. Això va ser el que els va nodrir tot el dia. Finalment, van anar a dormir. Es van adonar que la casa ara era més freda. El marit va abraçar la seua muller perquè no passara fred.

Els següents dies van ser menys grisos que el primer dia d’absència. La dona va despertar-se ben prompte per vestir-se amb un vestit negre i recollir les flors amb l’aroma a soledat i mort que portaria a la cerimònia. El seu marit, per contra, va quedar-se una estona més al llit. En alçar-se, va anar a l’habitació de la filla i va romandre assegut al llit fins que la seua parella va tornar a casa i va dir-li que caldria que es canviara com més aviat millor. Ell va dir que si i va anar a l’habitació per canviar-se ràpidament encara que no tenia ganes d'anar a un soterrat i menys al de la seua filla. Semblava que aquesta havia decidit canviar les lleis biològiques i morir abans que ells. Van pujar al cotxe i van anar a la petita cerimònia abans que cremaren el seu cos.

La petita cambra es va emplenar de familiars, companys i mestres que sentien la seua pèrdua. A un racó, el Miquel era dels presents que més ho sentien. Les seues llàgrimes eren de les més pures que hi queien aquell dia. Tant com la Laura va desitjar tenir la possibilitat d’estimar el Manel, ara la desitjava ell amb tota la seua ànima. Tornar-li el diari no va ser la passa que els apropara com ell va pensar però va ser un acte que ella li agrairia sempre. El grup d’amics ploraven a la segona fila de cadires mentre la iaia de la Laura xiuxiuejava un rés en honor de la seua néta. Van emportar-se el cadàver i un jove, que semblava prou nou al treball, va portar l'urna amb les restes, va tornar la cendra, la pols de la Bíblia. Ambdós van mirar-se als ulls, tenien una idea d’on voldria la seua princesa dels inferns ser llançada. Tots els presents van acomiadar-se i el Miquel va donar-los unes flors que va demanar, per favor, les llançaren amb les cendres.

Van trencar la vidriola amb els estalvis de la filla per complir alguns dels seus somnis i van viatjar ben al nord fins al fred Mar del Nord. Van apropar-se a la vora d’un penya-segat per alliberar el seu petit colomet per donar-li la llibertat de no estar sempre prop de la xemeneia com una tortura. El pare va obrir l'urna i la mare va abocar la pols grisosa a la immensitat blava que semblava dividida en unir-se a la Mar Bàltica. El pare va llançar les flors ja una mica tristes del company de la seua Laura. Aquell mateix dia, van tornar a casa sense voler parlar massa d’allò que acabaven de fer.

La seua vida no va ser senzilla des d’aquell moment. Tots dos sentien la veu de la seua xiqueta als carrers o es giraven en escoltar el seu nom. Sols els seus nebots i ells mateixos podien treure’s un somriure que ja no lluïa tan brillant des d’aquell nefast dia que es repetia als seus somnis com un castic per no haver vist el sofriment de la seua xiqueta que els havia abandonat massa prompte. Van decidir ajudar persones amb els mateixos problemes encara que aquesta tasca era molt difícil. De fet, fins i tot decidiren adoptar una nena òrfena per cuidar-la i estimar-la com no van poder fer. No els salvaria del dolor i de la culpabilitat que feien que la corrosió de la seua ànima augmentara cada dia però aquella xiqueta estaria ben cuidada i amb una família que l’estimava. Moltes vegades veien la Laura amagada en algunes de les seues paraules o accions i això els feia somriure novament.
Els seus amics van enyorar-la cada dia i moltes vegades la recordaven fent coses que ella gaudia. Un dia, van anar a una signatura de llibres on era la seua autora favorita i van demanar-li que signara un llibre, el que més s’estimava la jove, per deixar-lo a l’habitació d’aquesta que ningú no havia tornat mai a ocupar. En arribar a la universitat, tots van allunyar-se els uns dels altres. Cada un estudiava una cosa diferent però els caps de setmana eren sagrats per al grup de l’ofegada. La vida els va conduir on ells no s’esperaven arribar. Juntament amb els pares van publicar algunes novel·les que ella va escriure i van ser un èxit entre el públic juvenil encara que això ja ho sabien des de feia molt de temps. La seua amiga, com deia la seua mestra, tenia talent. La Marta i l’Andreu van casar-se i van tindre una filla, Maria Laura. La resta van ser persones d’èxit amb una família feliç. Ells van tindre un final feliç per a les seues històries.

La seua vida va començar a ser menys grisa cada dia i a poc a poc es pintava dels colors de la Laura.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0715
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  71 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]