Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
RaquelDíaz
Escola Verge de la Salut. Sant Feliu De Llobregat
Inici: Marina
Com les estacions entre les quatre parets
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Com el blanc i el negre
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai no ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut en un rapte d'amnèsia per aquells carrers de mala reputació.

No feia gaire temps que havia fugit quan vaig mirar el rellotge per primera vegada: dos quarts de tres de la matinada. La nit era aspra, densa, amargant i negra: no hi havia cap estrella que m’acompanyés en el meu camí. Ni tan sols jo sabia cap a on anava. Conduïa nerviós el cotxe de la Clara, deixant darrere meu el rastre d’una vida passada, d’un tic-tac monòton, però aparentment senzill i feliç; perquè al cap i a la fi, el dia a dia es basava només en això: aparences. Un somriure per aquí. “Sí, tot va bé, no et preocupis”. Un somriure per allà. “Sí, som molt feliços junts”.

Tenia fred, gairebé més de l’habitual. “Pensa-hi, Josep, pensa...”, em deia mentre accelerava. És ben curiós: feia temps que ho raonava, potser des que vaig començar a sentir el gel a dins dels meus ossos. No obstant això, durant un segon, quan ja havíem passat dels assajos del delicat moment de la retirada, quan tot es reduïa a un forçat “o ara o mai” la meva ment va esdevenir un llenç per pintar: estava en blanc. El problema és que jo no era creatiu i no en sabia d’aquarel·les, de pinzells i d’ombreigs, de carbonets, de ceres i de colors vius. Com es pot saber art si es veu la realitat en blanc i negre? Tot era, llavors, absència de color i dins del meu cervell un inexistent poder d’improvisació. No sabia si després de tot allò sortiria bé.

Tic, tac. Mentre em perdia entre un laberint ple de cavil·lacions absurdes, les busques del rellotge jugaven entre elles a fet i amagar: es perseguien, s’empaitaven i tornaven a separar-se; reien, corrien i, en definitiva, eren alienes a allò que havia succeït uns minuts abans. I així van passar deu minuts, vint, trenta, i els meus pensaments es van limitar a descriure les corbes que dibuixaven els neumàtics del cotxe sobre l’asfalt, sense cap rumb fix...

Va haver de sorgir una petita taca vermella en aquella imatge esbossada dins del meu cap perquè, dins seu, algun engranatge alterés la seva funció. Un clic va canviar la meva perspectiva i em va fer entendre en un segon que, si no sortia del bucle en què estava sumit, perdria el més important de tot... més que la Clara, més que el meu amic Toni, més que tots els moments feliços i més que tota la tristesa: si no lluitava per escapar, perdria la meva llibertat.

La meva ment, aleshores, va començar a treballar molt més de pressa: va tornar-se una bomba, un despertador, un tren descarrilat, i vaig prémer amb força l’accelerador, fins que vaig veure difuminar-se el carrer.

Van passar set dies, cent seixanta-vuit hores.

No gaire, si et sóc sincer. Encara així, va semblar-me una eternitat.

Quan va arribar el fatídic moment, dins del meu cos queien estels blancs del cel, els núvols egocèntrics tapaven el sol tímid (que potser no tornaria a sortir) i els ocells tenien vergonya.

- Mans enlaire! – va cridar un els quatre policies.

Com havia pogut succeir allò? Com m’havien trobat?

Captiu del pànic, no vaig poder reaccionar a temps: ni escapar, ni cridar, ni treure una arma. Això no estava en els meus plans. No m’hauria imaginat mai que els agents poguessin venir a buscar-me en un lloc tan inhòspit com era aquell descampat, cent cinquanta kilòmetres més enllà de la ciutat i dels fets dels quals se’m culpava.

No obstant això, no feia falta que em pessigués cap galta per saber que era real, perquè instants després els meus braços estaven entrellaçats darrere el meu cos: un guàrdia me’ls sostenia enganxats a la meva esquena amb força. Un petit floc de neu es va posar sobre el meu nas, rialler i irònic.

S’havia acabat.

Hores. Minuts. Segons.

Quantes voltes han de fer les agulles d’un rellotge perquè la vida canviï, perquè es produeixi un gir de cent vuitanta graus en la perenne rutina?

Diuen les veus dels que s’anomenen savis que l’esperança és l’últim que es perd. No crec que es pugui estar més errat. Potser amb la Clara sí que era així, quan encara els dies eren càlids, quan els arbres no sentien pudor en veure’ns junts i no es despullaven per rebre’ns als passejos de la tarda, amb la brisa fresca d’un dia d’estiu acaronant-nos les galtes vermelles, com les dels qui encara estan enamorats.

Però ara que jo m’havia tornat hivern, que els minuts passaven en un rellotge de sorra que tenia entre les mans com si no passés res, com si només passés el temps... Ara que els raigs del meu sol eren monocromàtics i la lluna mai no s’omplia del tot... Ara que nevava perpètuament dins del meu cos i que s’havia glaçat el meu cor i tenia la sensació que mai més es podria fondre... Ara podia dir que tot allò que diuen és mentida: que després del dubte, de la negació, dels plans i de la fugida, l’últim que vaig perdre va ser el seny i la sort. Primer, perquè ja sabia que acabaria en aquesta mateixa situació. Segon, perquè tot i això vaig trigar més del que vaig esperar en deixar de ser lliure.

I és que si m’he de confessar, hauria de dir que no sé quan va començar tot, que no estic orgullós de ser distant, apàtic, fred, però és la meva naturalesa. Que no la puc canviar i que, potser, el que vaig fer venia donat pel destí abans de què ho planegés tot. O potser això només és un va intent per excusar-me.

El que realment importa és el record del meu primer contacte amb la cel·la: una habitació fosca, àcida i silenciosa. Em vaig sorprendre somrient en pensar que potser anava amb mi més enllà de la causa per la qual dormiria en el seu llit al cap d’unes poques hores.

I així va ser: el meu lloc. No ho trobava pas tan malament, al cap  i a la fi. Qui deia que havia perdut la meva llibertat?

Van passar pocs dies fins que vaig fer amics que em van ajudar a portar la vida del condemnat molt millor. Em van ensenyar les normes de la presó, van acompanyar-me al menjador i a les estones de descans i em van explicar per què estaven allà. Gairebé tots tenien una pena que tendia a infinita, gairebé tots havien comès delictes que jo mai hagués pogut imaginar.

I així va ser que el meu fred interior es va intensificar: més distància i més apatia i, cada vegada, més la meva essència, menys el meu jo innocent.

Un bon dia, quan feia pocs dies que era sol en la cel·la, un guàrdia va entrar i va declarar:

- Tindràs un nou company –i abans que jo pogués dir res, va somriure amargament i va afegir–: no pensaries que tindries tota la cel·la per a tu sol, oi?

Va deixar anar una riallada i va empènyer l’home a dins, tancant la porta bruscament. Vaig poder veure com tremolava: estava espantat. Bé, jo no pensava fer-li-ho fàcil.

- Per què estàs aquí? –li vaig preguntar, picant-li l’ullet. No estava disposat a perdre el temps: només volia saber amb qui compartiria l’habitació.

- Bé, em dic Tomàs, i...

Aquesta era bona. Vaig somriure i ell va callar. Amb parsimònia, vaig treure un paquet de tabac de sota el matalàs i un encenedor. Em vaig emportar una cigarreta a la boca.

- Estimat Tomàs... –vaig apuntar-li, amb falsa tendresa–, no t’he preguntat el teu nom. T’ho tornaré a repetir...: per què estàs aquí?

- Jo... sóc innocent –va assegurar-me, sense mirar-me als ulls.

Allò em va fer especialment gràcia i no vaig poder contenir les rialles. Quan vaig parar de riure, encara no li havia vist la cara a en Tomàs: seguia amb la mirada clavada a terra.

- Mira-te’l. Que maco –em vaig apropar i li vaig dir a cau d’orella–: et donaré un consell...: no menteixis. T’anirà pitjor aquí dins. Potser hauries d’aprendre a acceptar els teus errors. Ara, digues: de quin crim estàs acusat?

En Tomàs va vacil·lar, i va reconèixer, al cap de dos segons i amb un filet de veu, que estava allà perquè la policia el va acusar d’haver robat un banc. Va tornar-me a assegurar que ell no ho havia fet.

Silenci. Llarg silenci. Sabia que no diria res més, de manera que era el meu moment. Ja m’havia divertit bastant. Li vaig ordenar que em mirés i vaig comentar-li:

- Escolta, Tomàs... no crec que no fossis tu el lladregot del banc. Però està bé, m’agrades i et donaré el benefici del dubte. Si et portes bé, no tindràs problemes aquí.

Els seus ulls van somriure però la seva expressió es va mantenir impassible. Li vaig oferir tabac però no va voler.

Les busques dels rellotges van continuar passejant com si res, tranquil·lament, rient-se de nosaltres. En Tomàs no va tenir cap altra elecció i va començar a assentir com un gosset fidel a tot el que li deia: plorava quan havia de plorar, reia quan havia de riure i mai, mai, em va portar la contrària.

I tic, tac. Una setmana. I una altra, i una altra. Després de tants dies i tantes nits junts, vaig conèixer més a fons la seva personalitat. Era primavera: un home càlid, bo, una persona dolça. Era com si dins d’ell sempre creixessin flors, cantessin ocells i brillés el sol. Com si no existís el fred ni el gel ni la maldat. Alguna nit, el vaig sorprendre cantant alguna cançó lenta d’amor.

Em semblava molt estrany... Què podria fer un home com ell en un indret com aquest? Al final, vaig arribar a creure’l: potser sí que hi era injustament.

Van passar més dies i a poc a poc, el meu hivern i la seva primavera es van fusionar una mica, com el sol i els núvols, com el dia i la nit, com el blanc i el negre, com les roses i les seves espines. Ell va començar a fumar, a aixecar la mirada del terra quan passava davant d’altres reclusos i a acostumar-se a la vida a la presó. Per la meva part, jo vaig tornar a somriure una miqueta, sense escudar-me en el sarcasme.

Ens vam fer bons amics, però no com en els meus primers dies a la presó: ell era diferent de tots els altres que estaven allà. Amb ell la condemna ja no era tan gelada ni tan negra.

Tanmateix, una nit em vaig adonar d’un fet singular: érem companys, gairebé ens vam convertir en germans en poc temps, però mai li havia confessat el perquè de la meva sentència. Vaig somriure, no ho podia creure.

- Tomàs, vols que  per què estic aquí?

I ell no em va respondre, però sabia que estaria atent al meu relat.
Capítol 2 Flors renaixent entre ruïnes
Vaig empassar saliva. Encara que el meu caràcter s'havia endurit en les últimes setmanes i mesos, em costava confessar-ho. Finament, enmig de la foscor de l'habitació, vaig optar per tancar els ulls i rumiar com m'ho podria explicar a mi mateix, com si ell no estigués, com si no fos oient ni espectador ni testimoni de les imatges que li relataria. Com si no fos jutge de la meva vida passada i com si no hagués de sospesar si valia la pena haver-nos conegut a causa meus actes.

Diuen que "ulls que no veuen, cor que no sent". Per tant, vaig reunir tot el valor necessari i m’hi vaig llençar de cap.

- Vaig... matar... la meva dona.

Va passar un segon, un sospir d'eternitat, i, amb tot, interminable; un moment que em va semblar infinit, un dia, una nit, potser un any, o potser es van aturar tots els rellotges d'arreu del món... i encara no vaig atrevir-me a obrir els ulls. M'imaginava una ganyota d'espant, de terror, de decepció a la cara d'en Tomàs, una tremolor intensa als seus ulls verds, una mitja lluna estirada cap per vall als seus llavis. I adonar-me que podia estar decebut de mi i dels meus actes passats... em va fer sentir pitjor del que mai podia haver imaginat: la meva última intenció era trencar en mil bocinets, com qui trenca el vidre més delicat, la seva visió utòpica i quimèrica del món.

- Vull... explicar-te el meu perquè, els motius que em van portar a fer-ho, si em vols escoltar... –vaig temptejar-li. I vaig poder percebre, encara amb els ulls tancats, com ell assentia amb el cap. Per tant, vaig prosseguir amb el meu relat, si la intensitat i la inversemblança dels fets em permeten anomenar-lo així–: es deia Clara, i era la dona més càlida, més entranyable i més bonica que he pogut conèixer mai. Era com si sempre tingués un somriure a punt, com si els seus braços foren la meva llar i la de qualsevol altra persona que tingués la sort de refugiar-se en ells.

Vaig obligar una parpella a obrir-se i vaig mirar-lo de reüll. La seva cara restava impassible, com impertorbable. Era com si hagués blindat totes les portes que em poguessin conduir a mi, un assassí, al seu interior; n'estava segur. Era com no conèixer-lo, de sobte, com si fos el nostre primer dia junts i entre nosaltres només hi hagués desconfiança.

Vaig vacil·lar durant uns instants més per decidir-me, al final, a continuar amb el meu relat.

- Els primers anys que vaig passar amb ella van estar plens de tendresa, d'amor i de calor. Érem l'un per l'altre i tothom que ens veiés junts ho afirmava. La nostra relació era una perfecta harmonia dins la crueltat que regna en el món, una flor creixent entre les ruïnes. Tot era fàcil amb ella... però, no sé si ho sabràs, estimat Tomàs...: les flors són dèbils, i l'harmonia es va trencar en un moment donat, que va ser el mateix en què vaig perdre la meva feina de professor.

Vaig callar i vaig mirar-lo, aquesta vegada fixament. Els meus ulls imploraven que, si us plau, digués alguna cosa, però en Tomàs no va fer realitat el meu desig. Al voltant d'ell hi havia una aura silenciosa, terroritzada, com els ocells quan arriba la neu, com el primer dia que ens vam veure.

I és que... en quina mesura ens condiciona el nostre passat? De veritat poden canviar-ho tot uns actes bojos, violents, de segons, mesos o segles enrere, de temps ja allunyats, com si fossin els fils de les busques dels rellotges les que teixeixen el nostre avenir, com si no tinguéssim cap valor sobre el nostre demà, com si de veritat existís el destí?

Estava disposat a seguir intentant-ho.

- Diuen que els diners no compren la felicitat, amic –vaig notar una certa incertesa, una incomoditat a la seva postura quan em vaig referir al Tomàs amb aquesta paraula, encara si no l'estava mirant–, però és ben cert que sense ells no es pot veure una vida pròspera, de manera que tot es va anar trencant, com les petites estrelles de gel quan cauen al sòl, tan dur, tan cruel. Així va succeir amb la nostra relació, que es va anar morint de fred i de malaltia, a poquet a poquet. Jo em vaig distanciar, em vaig tornar una persona més hostil. Però ella, per si de cas t'ho estàs preguntant, seguia essent la mateixa, o ho intentava, almenys. Seguia posant dues cullerades de sucre al cafè, perquè si no li semblava massa amarg. Seguia llegint a mitja tarda els relats de Poe, perquè a la nit li feien por. Ella seguia sent ella, i la culpa va ser meva, suposo: jo vaig trencar l'ordre, l'harmonia de la relació.

Silenci. I res: cap reacció, cap expressió, cap canvi va néixer en la cara, en el cos o en l'interior d'en Tomàs. Vaig prosseguir:

- La Clara es va cansar d'esperar-me, de confiar en el retorn d'un fantasma que ja no apareixeria més, perquè la meva desesperació i jo ens vam encarregar d'enterrar-lo profundament. Després d'uns mesos, fa relativament poc, quan tot s'anava apagant inexorablement, ella va marxar.

Havent dit això, les llàgrimes van néixer a la meva gola i van lliscar entre les meves cordes vocals, lluitant per sortir. No obstant això, jo no volia mostrar la meva debilitat, no volia sentir-me fràgil; jo era hivern, i la delicadesa no anava amb mi. Vaig fer un esforç per seguir narrant sense que se'm trenqués la veu:

- Vaig reaccionar, a la fi, amb aquell succés. Després de tants dies negres i nits sense lluna, em vaig decidir a buscar-la. No pararia fins a trobar-la, em deia, volia que tornéssim a ser feliços junts. Malgrat tot, en la meva recerca va arribar a les meves oïdes (i posteriorment, ho vaig comprovar amb els meus propis ulls), que ara era ella la que, intencionadament, havia apagat la nostra flama amb una única bufada decidida. I no la culpo. Després de tants mesos sense apropar-me, amagat en mi mateix, construint una muralla al voltant de la meva ment, del meu cos, enmig de la nostra unió... després de tot això, l'entenc. Entenc que em deixés i que tingués tot el dret a viure una vida amb una altra persona al seu costat, encara si aquesta persona era el meu millor amic, en Toni, encara si era massa sobtat per a mi, massa precipitat i em fes embogir. I no et confonguis, Tomàs, la meva intenció no és justificar-me: estic segur de què va ser responsabilitat meva i de ningú més. Però això ho sé ara, que ho penso fredament; no vaig saber adonar-me llavors.

-Com... com la vas matar? – les seves paraules, atemorides, em van sorprendre. Pensava que no tornaria a parlar. Jo em vaig prendre el meu temps a respondre.

- La vaig cremar a la foguera. Com si fos una bruixa. En aquell moment, va ser l'únic que va saciar la meva set de venjança.

Silenci definitiu. Era tard i després de tanta sinceritat, de tanta franquesa, vaig caure adormit. L'endemà al matí, vaig tenir l'esperança que el meu relat fos, per a en Tomàs, un somni i no una realitat, però de nou, el meu desig no es va complir.

Va passar més temps encara, i la relació amb ell ja no era la mateixa. Potser era que s'havia emportat gran part de la meva essència hivernal, potser m'havia agradat més a mi la seva primavera i m'hi vaig quedar a viure. Potser era que la nostra amistat se sostenia, com fent equilibris impossibles, sobre un fil molt prim: la nostra complementarietat, que vaig trencar amb el meu secret. Perquè, en realitat, potser ho sabia des del principi, que això passaria, i per aquest motiu havia callat fins ara, perquè em feia por el desenllaç de la nostra història. I a la vegada, esperava que això que estàvem vivint tan sols fos un nus.

I entre reflexió i reflexió, passaren dies silenciosos però sense calma, dies en què estàvem propers però tan llunyans, fins que un fet inusual ens va treure de la rutina, que era cada vegada més tediosa. El protagonista va ser el guàrdia que em va portar en Tomàs la primera vegada que el vaig veure. Va succeir de manera similar: el zelador va obrir bruscament la porta i ens va donar la notícia:

- Teniu sort –va informar-nos amb veu àcida–: en poc temps vindrà una dona voluntària d'un col·lectiu a passar uns dies amb alguns reclusos escollits. Vosaltres formeu part del grup. Seran quatre tardes a la setmana durant dos mesos –va manifestar. I seguidament va tancar la porta amb vehemència.

No vam dir res, tot i que a mi m'entusiasmava i suposava que a ell també.

Les activitats començaren aviat i jo, en aquells moments previs, estava excitat. La inquietud, però, es va veure accentuada quan vaig veure a la dona: ulls de mel, foc als cabells i nombroses pigues sepultades als lliris que tenia per pell. Va somriure en veure tots els presos amb qui compartiria els dos mesos següents: els seus llavis es van estirar i ens va mostrar dents de marfil. No semblava tenir por ni estava intranquil·la.

- Em dic Marina –va anunciar. La seva veu era dolça, graciosa– i estaré amb vosaltres les pròximes setmanes. Espero que ens fem bons amics.

Em vaig sorprendre mirant-la amb atenció, i quan els seus ulls es van girar i em van mirar també, vaig somriure inconscientment. Era encantadora i ho havia demostrat en menys d'un minut. Desprenia calor i afecte, desprenia amor, alguna cosa que feia que no pogués deixar de mirar-la, sinó d'admirar-la. Com si fos una obra d'art.

Encara així, no vaig voler precipitar-me i em vaig forçar a tranquil·litzar-me. No podia fer un judici tan prematur d'una persona que tot just acabava de conèixer. Necessitava que passés el temps, necessitava proves, necessitava no ser tan impulsiu, perquè era just això el que em va portar a les ruïnes de la meva vida. Però també era just el que m'havia fet viure aquest moment.

Tanmateix, el temps no va fer més que donar-me la raó. La Marina era com la Clara, com l'estiu, com el sol radiant, com el cel sense núvols. Sabia que ho donaria tot per procurar la felicitat dels altres. Era màgica, per fer-m'ho veure tan aviat; i era llar, per fer-me sentir com a casa, com amb la Clara, quan estava amb mi, amb nosaltres; i era, per a mi, seguretat, una persona lliure, que venia de fora a passar temps amb els oblidats de la societat; i era esperança, perquè ens feia veure que sempre quedava una miqueta de força, d'ànim, de fortuna, encara si ho perdíem tot.

I així va ocórrer, al final. Va ser més revolucionari que evolutiu, més impulsiu que progressiu, però va succeir. La Marina va trencar el poquet gel que encara quedava dins meu, i el va fondre, i es va transformar en les llàgrimes que regalimaven per les meves galtes fins a caure per l'imminent precipici i perdre’s en la immensitat del terra de la cel·la solitària, sense en Tomàs, sense ella, i morint allà. Era l'única persona, llevat de la Clara, que havia aconseguit fer-me plorar, i encara em costava entendre per què. Potser era perquè en el fons, sabia que l'encanteri en què em trobava quan ella era a prop acabaria esvaint-se, perquè el temps és efímer, fugaç, o perquè la impossibilitat de què s’acomplissin les meves fantasies nocturnes -en què érem protagonistes- era feixuga, traïdora; potser perquè això mateix ja m'ho havia confirmat ella en una ocasió.
Capítol 3 Una bella estrella de neu
El desenllaç d’aquesta història serà d’aquí a vint anys, quan estigui tot sol, a punt de morir o quan, almenys, sigui aquesta la meva impressió... sigui com sigui, el que sí que és cert és que m’estaré tornant boig. Em trobaré estirat al llit, i no sabré quants anys porto en aquesta cel·la, en aquesta presó, però ja no coneixeré a (gairebé) ningú, perquè tothom marxarà o morirà abans que jo, i entendré a la fi que sí, que aquest és el meu lloc, que mai podré sortir ni transformar-me en una altra persona, com m’ho havia imaginat durant els meus primers dies.

Però m’estic avançant als esdeveniments, perquè el que és important en realitat és que ara ho veig: què innocent vaig ser i quina il·lusió més absurda, la del món que vaig començar a imaginar quan vaig conèixer la Clara, en Tomàs, la Marina. I com es va acabar esvaint una vegada, i una altra i una tercera. Com es va modelar i dissipar, una ocasió rere l’altra, per acabar-se trencant definitivament.

- Només recordem allò que mai ha succeït –va confessar ella, en cert moment en què ens trobàvem sols, en acabar una activitat, quan tot el grup marxava. Estava com aïllada, com si pensés en una altra cosa llunyana a mi, llunyana a tot el que jo podia ser capaç de comprendre. Però m’ho deia a mi, a la meva mirada inquisitiva.

No vaig trigar més de tres segons en entendre que era una resposta al que jo sentia, al que ella havia deduït sense que jo sabés com. Potser s’ho havia dit jo mateix, potser va ser amb els ulls o potser amb els llavis o amb les meves galtes vermelles (ja se sap, que a vegades la neu es tornava una flama, temporalment) però, pretenent estar-me en silenci, vaig acabar explicant-li-ho: que ella era la reencarnació de la meva difunta dona, aquella que havia matat jo, o, si més no, era molt semblant, i que el seu estiu havia aconseguit trencar el meu etern gel, i que l’havia començat a estimar sense adonar-me’n, sense voler-ho, i que així em trobava des de llavors: somrient sol quan ella apareixia per un raconet de la meva ment. I ho vaig fer sense paraules, però ella em va sentir, ho va endevinar o ho va percebre, perquè tot el que podia expressar era perfectament palpable. Encara així, vaig intentar fer com que no l’havia entès.

- Què vols dir? – li vaig preguntar, amb falses esperances bategant al meu cor.

Però no va respondre i va desaparèixer del meu costat, i aquella vegada va ser l’antepenúltima que la vaig veure. Uns dies després, va venir a acomiadar-se.

- He de marxar... –va arribar a xiuxiuejar, neguitosa.– El voluntariat ha acabat, i jo he d’anar-me’n ja –va vacil·lar durant un segon, amb prou feines perceptible. Però un instant després vaig poder veure com els seus ulls s’omplien de valor–. M’agradaria quedar-me, de veritat. M’encantaria continuar coneixent les vostres històries i jugar a jocs de taula i veure pel·lícules i xerrar una miqueta més quan ens descuidem de l’hora. Aquest ha estat el meu lloc durant uns dies, i m’heu fet sentir com a casa, encara si les parets que us tanquen aquí són hostils, fredes, negres. He vist molts ulls plens d’esperança, he viscut amb vosaltres moltes històries plenes d’amargor, he sentit les vostres raons i preceptes i he fet amics aquí dins –mentre pronunciava aquella primera part del discurs, jo sentia les seves pupil·les clavades en la meva cara. No obstant això, amb un sospir ofegat, va escurar-se la gola i va treure’m la mirada de sobre per acabar mirant una altra persona... algú lluny de mi, a en Tomàs–. Tanmateix, també sé que he vist mans innocents.

Vaig girar el cap en un breu silenci de la Marina per mirar al meu company, que ja no era el meu amic perquè la relació havia estat tallada des de les seves arrels, perquè ja no volia mirar-me, ni parlar-me, ni passar temps amb mi. El vaig veure amb un mig somriure, com qui vol riure però no pot. Tot d’una, la Marina va tornar a parlar.

- Però tot això ha arribat a la seva fi, companys. Sé... sé que hi ha vegades en què els camins es bifurquen, i encara que m’encantaria, ja no puc quedar-me més per aquí. Espero... espero que pugui veure algú de vosaltres allà fora en algun altre moment. Tant de bo els nostres itineraris i recorreguts es tornin a unir en un futur. Mentrestant, us desitjo molta sort i paciència.

I va girar cua cap a la porta i, abans de marxar, va tombar el cap i va mirar-nos per última vegada. Em vaig quedar amb la seva imatge de somriure final, tan tendre, com volent abraçar-nos a tots al mateix temps, però, a la vegada, fugaç, efímer, momentani. Mai més el vaig tornar a veure.

I així, els segons, els minuts i les hores del meu rellotge van continuar passant, en un etern vaivé que pretenia riure’s de mi, com si captés la meva tristor i em cridés que, en unes quantes voltes més al rellotge, tot empitjoraria.

I sí, tenia raó. El temps sempre la té i t’ho fa veure i t’ho recorda en cada pas que fa, en cada sospir d’eternitat, en cada instant infinit.

Va succeir en un dia gris (més ennuvolat que de costum), on el guàrdia de les notícies (com jo l’havia batejat ja) va tornar a obrir la porta i va demanar per en Tomàs. Com sempre, ell estava voltant per la cel·la sense mirar-me a la cara, de manera que suposo que va estar content de marxar per una estona.

Vaig comptar els segons que va trigar en la immensitat de la meva soledat. Van ser nou-cents seixanta-dos. I per fi va tornar.

En entrar per la porta, em va mirar a la cara, i ho va fer com afligit, com si volgués esquivar els moments que s’esdevindrien a continuació, i jo, encara que la curiositat ocupava els meus ulls, els meus llavis i, sobretot, el meu cap, em vaig conformar amb no mirar-lo, perquè en realitat sabia que la seva pena estava argumentada, i vaig esperar, tancant els ulls amb força com quan era petit, esperant que el que vindria en un segon no fos el que esperava.

Però no vaig tenir sort, i ho vaig saber en el moment en què ell va obrir la boca per a parlar.

- Sóc... –va tartamudejar, i acte seguir una llàgrima va lliscar per la seva galta.

- Lliure, veritat? Ets... lliure. Innocent –vaig obligar les meves parpelles a obrir-se i em vaig forçar a mirar-lo. La meva gola amenaçava d’omplir-se de llàgrimes.

- Com ho saps? –em va preguntar, sorprès.

- M’ho vas dir quan vas arribar aquí i no vaig voler creure’t. Però fa uns dies vaig veure com et mirava la Marina. I ho sento, ho sento de veritat... per això, només et demano que si us plau, siguis feliç, que siguis feliç i volis allà fora pels dos, sense enyorar-me, perquè d’això m’encarrego jo aquí dins, per tu i per mi.

L’abatiment va envair-me completament i vam plorar tots dos, abraçats. Va ser més dur per a mi del que havia imaginat. Sabia que l’havia perdut feia dies, sabia que mai més seríem amics i que tot allò només ho havia causat jo, però no havia aconseguit no sentir-me malament, no havia pogut no tenir esperança perquè tot s’arreglés.

No obstant això, ara, en aquest futur previsible del qual et parlo, em queda constància del fet que, finalment, sí que va volar, i sí que va ser feliç. Però també sóc conscient que ell s’ho mereixia, això, que la primavera està predestinada a ser llarga, a tenir períodes de pluges que semblen eternes, però que és clar que ella, en si mateixa, és l’estació de les flors, de la brillantor del sol. I sí, és clar que sí, que la pluja d’en Tomàs, que la seva mala època, vaig ser jo i tot el que em rodejava: tot el meu gel fos per la seva calor, la presó, la cel·la, les seves ales tallades per unes mans culpables que pretenien netejar-se, la seva gàbia plena de barrots, les seves cadenes. Però ara li tocava florir.

Per això ho sento, ho sento encara ara, vell amic... sento que la teva fortuna et fes trobar-me.

- Toni?

Aquell nom va ser la primera paraula que vaig pronunciar des que ens vam acomiadar, des que vas marxar i no vas tornar a compartir la cel·la amb mi.

- De què el coneixes? –va preguntar-me el guàrdia de les notícies. Però jo no vaig respondre la seva pregunta, de manera que va tancar la porta sense parlar res més. Suposo que, al cap i a la fi, no li importava, que només era curiositat espontània.

Arribats a aquest punt, jo ja estava tip de silencis incòmodes, immarcescibles, de busques de rellotge que es reien de la situació, de mirades cap a terra, de mirades cap al sostre, de cel·les desertes, de llocs plens de gent; d’hivern, de primavera, d’estiu, de negror, de persones plenes de llum i de màgia que aquest lloc havia eclipsat, de paraules tèbies. Estava fart de tot el que havia compartit amb tothom des de la mort de la Clara.

Per tant, no estava disposat a callar-me. No aquest cop.

- Toni, què fas aquí?

Però ja ho sabia.

- Toni... Toni, contesta. No m’ho facis dir a mi.

Un segon. Dos. Tres.

- Sóc el teu nou company... Jo vaig ser el lladre del banc, no aquell tal Tomàs.

Set segons.

Tot va quedar clar... tant, que no hauria de parar orella al que deien els vigilants entre ells per saber què havia mogut a en Toni a ser el delinqüent que compartiria habitació amb l’assassí.

- Ho vaig fer per ella, ja ho saps.

Però jo havia deixat d’escoltar tot el que hi hagués al meu voltant per a escoltar-me només a mi, perquè ja ho sabia, que ho havia fet per la Clara, però només demanava que no em pronunciés un discurs ple de clixés. Només demanava no sentir que “era per ella, per a donar-li la vida que tu no vas ser capaç d’oferir-li”, “era per ella, per cuidar-la com tu no vas saber fer-ho”, “era per ella, i ho hagués pogut gaudir si no l’haguessis matat”.

Era per ella. Era per ella que ambdós vam perdre la nostra llibertat, la dona que estimàvem i el nostre millor amic. Era per ella que jo havia perdut el meu seny i les meves cordes, les que encara em mantenien unit a la realitat.

Vaig somriure acrement.

- I vas confessar, veritat? No vas poder estar-te i et va fer pena que algú innocent pagués el teu càstig.

Silenci, silenci, silenci. Les quatre parets van començar a donar voltes sobre un univers sense temps i sense espai, on res era real, on res podia ser vertader.

- Ets com la tardor, mai t’ho han dit? –en Toni se’m va quedar mirant, aparentment distret, tot i que jo sabia bé que m’estava escoltant amb atenció–. Ja saps, m’agrada distingir a la gent així. I tu ets un home romàntic, bondadós, però amb un vessant perillós. Vas delinquir, però ho vas fer per ella. Et vas enamorar, però de la persona amb qui hagués compartit la meva vida si res d’això no hagués passat. Ets com un arbre despullant-se al mig d’un carrer: les seves fulles són belles, però també constitueixen l’advertència de què arribarà l’hivern. Com un dia que es fa curt, com el fred que s’obre camí entre els rajos del sol. Tot això és culpa meva, però no hauria estat possible sense tu.

Ell es va sentir insultat, traït, i va contraatacar.

- I tu, llavors? Tu què ets? L’hivern?

Bon intent, però jo ja no tenia res més a dir.

Han passat molts anys des de llavors i no sé si en algun moment de tots ells he embogit, o si només m’ho sembla a mi, però el que sí que és cert és que ara estic sol. He apartat tota la gent que s’ha apropat alguna vegada a mi i he construït una muralla entorn de mi mateix.

En Tomàs va venir a veure’m una vegada, acompanyat de la Marina i una nena petita, entremaliada, que tenia ulls de mar, cabells de fulles roges caduques, pell de gel i somriure de flor. Em van comentar que es van casar i jo, dins de la meva tristor habitual, quasi perpètua i perenne, vaig alegrar-me. I vaig ser sincer:

- Feu bona parella.

Encara així, la visita, notablement obligada per la consciència, va ser plena de paraules banals, silencis saturats de mirades còmplices, eufemismes, converses pròpies d’ascensor i ganes de marxar. I com et va, aquí dins?, bé, bé, no et preocupis. I quants anys et queden per a complir la condemna? Puc aconseguir-te un advocat, si vols. No ho sé, i no fa falta, Marina, gràcies. Estic bé, de veritat.

Al cap de vuit anys més, en Toni va tornar a ser lliure i jo em vaig quedar a la cel·la deserta, aquesta vegada per sempre, perquè no van trobar cap company que fos una bona opció per a compartir-la amb mi. Què vols que et digui a tu, que em llegeixes? No sé què és d’en Toni, a ell mai més el vaig tornar a veure; ni de la Marina ni del Tomàs, que no van tornar a visitar-me.

Què vols que t’expliqui, estimat lector? Em sento responsable d’aquesta història: des que vaig assassinar la Clara, des que vaig fugir, vaig conèixer persones que, com una breu impressió, van arribar, van visitar la meva vida i van marxar ràpidament, com un nen que corre als braços d’algú que li és familiar quan té por. Tots van fugir, però no els hi tindré en compte, perquè jo també ho faria... i potser el vèrtex de tot plegat, la peça angular, només resideix a una bella estrella de neu, tan fràgil com la vida de la Clara, tan poderosa com un embolic d’històries que s’entrecreuen, s’enllacen i es desfan en un indret tan inhumà com ho són aquestes quatre parets que m’envolten. I tal vegada podria ser que dins d’aquests murs no hi poden conviure tantes persones diferents, tal vegada l’hivern no es pot complementar amb l’estiu i la primavera, ni tan sols amb la tardor, però, amb sort, si es mesclessin alguns d’ells, naixeria una bella floreta, potser com la filla d’en Tomàs i la Marina, potser amb una mica de cadascun de nosaltres en ella: amb la seva mare a la mirada càlida i el seu pare al somriure dolç, amb mi a la pell gèlida i amb el Toni als cabells vermells cirera.

I probablement és que jo estic destinat a estar sol i per això la Clara va exhalar el seu últim alè entre flames, en un infern, i ara jeu sota terra, on mai més podrà tornar. O potser és que ja no hi ha volta retorn i he embogit del tot, i la vaig matar perquè la vaig creure meva, perquè vaig considerar que lluny de mi mai seria feliç, i, per tant, vaig preferir que fos infeliç amb mi abans que amb ningú altre. Però qui és ningú per a coartar la llibertat d’una altra persona? Qui es creu suficientment important posar fi a una vida?

“Només recordem allò que mai ha succeït”. Hauré de passar a una altra vida per a què et pugui entendre...

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]