Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
celiallabres
Col·legi La Purísima - Sa Vileta. Sa Vileta
Inici: Marina
Necessito explicacions
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Una tal marina
La veritat és que no sé ben bé com vaig acabar allà. De sobte, recordo la por que vaig sentir en el moment quan, un estrany que no em sonava haver vist mai, cridà el meu nom d’enfora, al carrer. No sé si denominar-ho, por però us puc assegurar, sense cap mena de dubte, que aquell instant va ser i sempre serà dels que més em costarà descriure i explicar. Com a molt, us podria descriure la meva situació: confusió. Però faré un esforç, molt gran, per intentar que entengueu el que estic dient.

S’estava fent fosc i caminava sense rumb per uns carrers desconeguts per a mi- aquells que a qualsevol hora del dia pareixen les quatre de la matinada perquè tot és fosc i la gent que passeja és un tant estranya-. Vaig escoltar el meu nom i, efectivament, es dirigia cap a mi, aquell crit solemne i alhora, encantador. No sabia com reaccionar, més ben dit, no sabia si reaccionar. Mai no m’havia ocorregut. Digueu-me, rar però a mi mai  m’havia passat res de similar i a mi m’han passat coses que poca gent tindria la capacitat d’imaginar.

Després de pensar durant dos segons què fer, finalment vaig actuar. Hagués necessitat hores per pensar-ho però aquestes hores es van limitar en escassos segons els quals vaig decidir demanar qui era amb un to una mica dubtós; possiblement el que haguéssiu fet qualsevol de vosaltres. Em contestà, una jove –d’uns 20 anys-; pareixia molesta i ofesa de que no la reconegués:

- Em dic Marina, me sembla que ja ho saps.

- No hem sona haver-te vist mai – i la vaig mirar fixament mentre el meu cervell feia una revisió de totes les Marines aparegudes per la meva vida i no vaig trobar molta cosa. Només recordo la meva companya de classe a l’institut. Però era impossible que fos ella, ja que ni la veu ni el físic s´assemblava, però em vaig voler assegurar- Marina Capó?

- Què dius, xato?

Em va tirar del braç i em va arrossegar fins a no sé on. L’únic que puc dir d’aquell lloc és que era humit i, la veritat, acollidor. Pareixia una habitació d’una casa petita, però no ho vaig arribar a saber mai, no recordo com vaig arribar.

La jove em demanà el mòbil i el rellotge i li vaig donar sense pensar-m’ho molt, decidit. Ara que ho puc pensar amb claredat, no sé ben bé per què no em vaig aterrar i vaig impedir que una al·lota que tan sols sabia com es nomia –no vaig pensar amb la possibilitat  que m’hagués mentit- agafés les meves pertinències i segurament, les més importants perquè l’únic que em feia falta per comunicar-me amb l’exterior o saber almenys l’hora. Aquella habitació no tenia finestres, no podia saber si era de nit o de dia, o si el carrer era ple de gent i soroll ja que feia un bon dia o, si per el contrari, no havia cap valent que travessés aquella gelor exterior que només podia combatre una bona calefacció.

Com ja he dit, la meva primera impressió va ser bona i jo encara no sabia què podia arribar a passar allà. Ella m’ho va presentar directa:

- Esper que t’agradi, ho dic pel teu bé- no entenia el que deia.

- Tant se val si m’agrada- vaig pensar.

Va sortir sense dir res més ni mirar la meva reacció. Els primers minuts van ser la inspecció del dormitori, encara que no hi havia molt per mirar: parets i sòl blancs i un llit amb un calaix buit al terra. Si aquella ‘desconeguda’ ho havia posat, el calaix, pensant en mi no ho va fer amb molt bona intenció, ja que m’havia llevat l’únic que duia damunt, excepte la roba- per sort-, no tenia res a guardar.

Tenia la sensació que em faltava descobrir qualque cosa més, amagada però alhora exposada. Aquella habitació no era com qualsevol altra, d’això n’estava segura. Em transmetia tranquil·litat i seguretat, fet  que la meva habitació no feia i em vaig adonar a aquella estància. Sí, vaig estar un temps allà. El temps era el meu pitjor enemic, el que anava més lent de les mil coses que desconeixia allà dedins.
Capítol 2 Realment la Marina actua seriosament?
No sabria dir quant de temps vaig esperar a què passés qualcuna cosa. Era tant el meu avorriment que no m’importava gens que entrés aquella tal Marina, com si entrava qualsevol altra persona que no conegués per distreure´m un poc. Finalment va ocórrer. La porta, que havia estat tancada amb clau fins el moment, es va obrir. Tots espereu que digui que va ser la tenebrosa ‘Marina’ la que va obrir i, efectivament, va ser ella. Sigilosament, va treure el cap pel petit forat que havia deixat entre la porta i la paret i em va somriure. No era un somriure fals, però tampoc sincer, era necessitat.

- Necessites res?

- Què faig aquí?

- T’he demanat si necessites res- es posà sèria-. Fes-m’hi el favor de respondre´m el que t’he demanat.

- Necessito saber què faig aquí.

- No sé respondre aquesta pregunta- va entrar, apropant-se a mi, amb una mica de por.

- És igual, tinc molts altres dubtes, segur que qualcun en sabràs.

Es va seure al terra, davant meu:

- Què més vols saber?

- Home, primer de tot hola, no?

- Sí, perdona’m. Hola, em dic Marina, no soc una al·lota qualsevol, ho hauràs observat. Em saben greu les formes amb les que t’he tractat, crec que et necessito.

- Per a què?

- Això és el que vull descobrir.

- I em necessites a mi exactament?

- Ha estat veure’t i he sabut que eres tu.

- Jo què? M’has agafat un poc ocupat, no sé si saps que d’aquí vuit dies és la selectivitat.

- No sé què és això- vaig intentar explicar-li però ella continuà-, no intentis explicar-me res. Només vull saber coses de tu.

Em vaig quedar mirant-la, sense contestar-li. Tenia por, molta por. Fins el moment, no havia estat tan espantat. Finalment vaig contar-li anècdotes i curiositats meves com si fóssim amics íntims i feia anys que no poguéssim gaudir de la companyonia mútua. Em va sorprendre la manera en la que em prestava atenció, com si fos el més interessant que havia escoltat mai. Jo sé ben be que la meva vida és un avorriment, només estudio i surto amb els amics els caps de setmana; com a molt podria destacar quan vaig a la biblioteca alguns dies, els mateixos que hi  va la Diana, la nina que m’agrada des del primer dia que la vaig conèixer. És un encant de nina, només riu. Quan estava contant-li aquesta part a la Marina, em va interrompre per primera vegada en llargs minuts i em demanà que era ‘agradar’. Vaig riure:

- Que t’agradi una persona significa que t’encanta, que notes unes papallones, i el zoo sencer si fa falta, a l’estómac. Significa que quan estàs en la seva companyonia, el món et cau damunt pensant en ella, que aquella estranya tremolor és comparable amb cinquanta terratrèmols, que aquelles pupil·les blaves i hipnotitzadores donen a entendre tot l’amor i estima que tens cap a ella.

- Pot ser que qualque dia deixis de sentir allò cap a certa persona?- em va sorprendre que ho hagués entès amb tanta facilitat però alhora, estranyada de què no ho sapigués abans.

- És clar, l’amor no sempre és etern, desgraciadament.

- I a on va a parar?

- M’agradaria poder-te respondre, però em pareix que l’amor és tan impossible explicar com entendre-ho i sempre ho ha estat.

Quan em vaig quedar sense històries antigues que contar, va posar cara de satisfacció. Tenia la sensació de què estava contenta d’haver après coses noves xerrant amb mi. No vaig descartar la idea de què m’estigués vacil·lant ja que no entenia com una persona jove que ja ha viscut anys de vida no hagi experimentat emocions i situacions que em semblen totalment quotidianes a la vida de qualsevol ésser humà.

En tenir son, vaig tombar-me en aquell incòmode llit fins que em vaig dormir. No sé quant de temps havia estat al jaç; l’únic que vaig experimentar és que el millor del món és dormir i estendre’s al llit fins que rebentis a ser un vertader vague. Només necessitava una Coca Cola i Netflix a l’ordinador. Això sí que és una bona vida. Mai abans havia pensat en tenir aquest luxe, que realment ho puc fer tots els caps de setmana.
Capítol 3 Llarg i avorrit temps
Quan ja vaig estar cansat de no fer res i necessitava menjar, em vaig aixecar i vaig intentar obrir la porta per demanar-li menjar, però la porta estava tancada, com havia estat des de que jo havia arribat allà. Vaig mirar l’habitació amb la intenció de buscar alguna cosa que em llevés la fam o que m’ajudés a sortir. La sort estava de part meva i a un racó havia un entrepà de... formatge! En realitat la sort no m’estimava tant ja que és l’únic menjar que no m’agrada, però en dues mossegades me’l vaig acabar perquè em crugia l’estómac.

No estava equivocat quan vaig pensar que seria un llarg i avorrit dia, si es que se li podia denominar ‘dia’ ja que m’aixecava i me n´anava a dormir quan em plaïa. Vaig pensar en el que podia fer. Només se’m va acudir obrir el desconegut calaix que estava sota el llit, que no havia donat gaire importància anteriorment. Vaig voler obrir-lo, no va ser fàcil perquè estava dur i crugia però finalment vaig poder mirar l’interior i em vaig trobar uns papers que semblaven desordenats, però que en realitat tenien cert ordre. Ho sé perquè era coherent el que estava escrit en una lletra rara. Ara t’estaràs demanant, a què esperes a contar-ho?

I jo et respondré, a assimilar-ho del tot. Fa molts d’anys d’això i mai ho havia contat a ningú. Bé, vaig mentir a tothom que demanava, no sé com no em varen descobrir ja que a cadascun li donava una versió diferent. El cas és que me va venir tant de nou i ara recordar-ho una altra vegada és com si tornés a estar allà, enmig del no-res amb uns desconeguts papers a les mans a casa d’una desconeguda. Aquells papers eren els pensaments i inquietuds de la Marina. Va ser trobar-ho i vaig pensar: per fi podré descobrir el misteri d’aquesta! Però m’equivocava, només vaig descobrir tot el que ella observava al carrer i li produïa dubtes.

A mi encara no m’entrava la idea al cap de què desconegués certes coses, com devia haver viscut la resta dels seus anys? ‘Raptant’ a joves com jo per descobrir alguna cosa més d’aquest món? Perquè realment em va raptar, no estava allà per voluntat pròpia. En aquells moments va ser on em vaig plantejar què feia allà. La mare i el pare? I en Joan? Quan em vaig trobar la Marina, estava de camí a ca seva. I coneixent la mare, el país sencer s’haurà assabentat que he desaparegut. Desaparèixer. No ho havia enfocat així abans. Aquells papers em xerraven a mi sobre la meva desaparició i el rapte realitzat per l’escriptora d’aquells fulls plens de paraules que em penedeixo massa tard d’haver llegit.

Van passar les hores, els  dies i les  nits lentament. Cada cert temps venia la Marina i xerràvem una estona. Mai no em vaig atrevir a treure el tema dels papers i el segrest. Tenia la sensació de què si ho feia, estaria més temps encara del que anava a estar. Finalment va arribar el dia, em vaig despertar i l’habitació feia renous estranys que no em sonava haver escoltat abans.

Es va obrir la porta i, com de costum, era la meva única amiga aquells solitaris dies; em donà un entrepà de formatge, com els que em feia cada dematí des  que vaig arribar . No recordo res més fins que em vaig tornar a trobar amb ella pel carrer on ens vam veure per primera vegada, però ara la coneixia. Les seves darreres paraules dirigides a mi van ser que recordem allò que mai ha succeït. He tardat tant en entendre-ho com de trobar-me-la una altra vegada, si realment era ella, clar.

Mare, pare, Joan, si arriba això a les vostres mans i ulls, si realment acabeu de conèixer la història de la llarga i intensa setmana de fa més de trenta-cinc anys, espero que entengueu per què no vaig aprovar la selectivitat pel juny i per què ara m’encanta el formatge i vaig a la biblioteca de dilluns i divendres.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]