Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Pols de Lluna
IES Costa i Llobera. Barcelona
Inici: Camps de maduixes
639
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 El punt feble
6 hores 39 minuts


Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Senyor Rocafort, li demano disculpes per trucar a aquestes hores del matí, però ha de venir immediatament a comissaria.- Va dir la veu que a poc a poc anava reconeixent.

- D’acord, en mitja hora hi seré allà- Va respondre mentre s’incorporava i eixugava l’aigua del got que havia fet caure.

- Senyor, té un cotxe esperant-li a la porta.- I sense dir adéu, va penjar.

Ezequiel Rocafort era un home despreocupat, portava una vida acomodada, amb la seva tercera dona, l’Iris. Vivien en una casa a les afores de la ciutat, on hi tenien dos gossos i moltes habitacions buides. Portaven una vida tranquil·la sense gaires alteracions, per això aquella trucada el va sorprendre, potser trencaria la seva vida tan harmoniosa que portava.
Va vestir-se ràpidament, no volia fer esperar al cotxe que hi havia a fora. La seva dona es va aixecar preguntant que passava en notar tant moviment dins l’habitació. L’home va dir que no es preocupés, que dormís i quan tot acabés ja li ho explicaria.

Ella va romandre desperta fins que va veure el cotxe negre allunyant-se pel camí empedrat que duia al poble.

Dins el vehicle negre l’Ezequiel suava, les mans li relliscaven mentre s’acabava de cordar els botons de la camisa. Tartamudejant va preguntar:

- Què ha passat, per què em porteu a comissaria?

Des del seient del copilot un home musculat va respondre:

- No és el nostre treball saber què ha passat

El conductor, un noi jove i esquifit va dir:
- Nosaltres només t’hem de portar fins a comissaria, seguim ordres, no les donem.

A l’Ezequiel li va semblar còmica aquesta parella d’agents, però aquest pensament es va esvair tan ràpid quan va recordar el motiu pel qual estava en aquell cotxe. La resta del viatge va transcórrer en silenci.

El camí fins a comissaria se li va fer etern, un cop allà es va dir a sí mateix que havia de mantenir el cap clar. La parella d’agents el va portar fins al cap de policia, l’Eugeni, l’home que havia fet la trucada.

La seva rebuda no va ser molt amigable, tampoc se l’esperava així l’Ezequiel. El van fer seure en una cadira davant l’Eugeni i els van deixar als dos sols.

La saleta era petita, tenia un armari on guardaven tots els arxius, dues finestres que donaven a la plaça del poble i un escriptori a una banda hi havia l’Eugeni i a l’altra l’Ezequiel, aquest últim ara suava i molt, la presència del cap de policia l’intimidava, era un home de cara seria, amb unes arrugues poc marcades que se li començaven a dibuixar a la cara, barba espessa i canosa igual queels seus cabells grisos.

La sala estava carregada de tensió i l’Ezequiel va fer un esforç per poder parlar.

- Puc saber per què m’ha fet venir aquí a aquestes hores?

- Encara no ho sap?- va respondre l’altre amb un to d’ironia- Sabem el que amaga a casa seva.

En sentir les últimes paraules quasi se li surt el cor del pit a l’Ezequiel

- Com?- va aconseguir dir després d’uns segons

- No es faci l’estúpid, sabem el que amaga.

L’Ezequiel va fer un sospir alleugeridor, i se li va escapar un somriure en saber que només l’havien portat a comissaria per allò.

- Jo no amago res a casa meva.

- Que entri. -Va dir l’Eugeni mentre es dirigia a l’home que estava al costat de la porta.

Ezequiel era un home de negocis, sabia fer diners fàcilment, i des de feia anys, era el propietari d’una multinacional d’abast mundial i d’una riquesa màxima. Hi havia molta gent que li feia costat i feien que l’empresa continués amb aquells guanys, però també hi havia de moltes altres que estaven en contra i que feien el possible per destruir aquell imperi d’or que Ezequiel Rocafort havia aixecat des de zero amb el pas dels anys.

Pocs segons després va entrar la seva primera dona. L’Ezequiel a part de tenir molts matrimonis, no escollia gaire bé amb qui es casava, i és per això que havia tingut tants problemes a l’hora dels divorcis.

-Hola -li va dir la seva primera dona, Amèrica, amb un to molt sec.

-Mmh - Li va respondre Ezequiel sense mirar-la.

Quan Amèrica i Ezequiel estaven encara casats, Ezequiel ja no volia aquell matrimoni, era completament fals, no hi havia ni amor ni sentiments ni tan sols respecte de l’un per l’altre. Davant dels jutjats, Amèrica només acceptaria el divorci a canvi de la casa tant gran que tenien i tot el que hi havia a dins, a més a més d’una gran quantitat de diners d’Ezequiel. Però com Ezequiel sabia que tindria suficients diners per aixecar-se un altre cop i començar de nou, va acceptar, ho va donar tot. Encara que ara Ezequiel ja era probablement era incomparablement més ric que Amèrica i no tenia res de que preocupar-se, però ella sempre havia estat molt forta de caràcter i ell sabia que el que ella es proposava, ho aconseguia així que el que menys li importava quan estava cara a cara amb Amèrica, eren les coses materials.

-Senyor Rocafort, després de parlar amb la senyoreta Amèrica, hem decidit que havíem de parlar amb vostè.

-D’acord, cap problema. Què passa?- Va dir posant-se còmode per donar una imatge de despreocupació.

-És sobre el seu fill. No sabem on és.

En sentir aquelles paraules, es va quedar sense alè i es va quedar en estat de xoc, va aixecar el cap i va veure a Amèrica, la dona més forta que ell mai havia conegut, ara amb els ulls plorosos i amb els dits a la boca ja quasi sense ungles, i va ser llavors quan, a Ezequiel Rocafort, l’home que ho podia tenir tot, i tot el que tenia ho tenia protegit, li havien pres la cosa més apreciada i estimada del seu món, el seu fill.
Capítol 2 L'empaperada
Amagat on era, era quasi impossible que em poguessin trobar. En el subterrani d’un pis a la ciutat de Brussel·les. Allà amb el meu grup. Els de sempre. Lluitàvem des de feia anys per una societat igualitària, on es respectés a tothom per igual i tots tinguéssim els mateixos drets. Érem sis. Però qui ens guiava i era el cervell de tot el que fèiem era una sola. Noa era la que ens unia i la més forta de tots nosaltres.

Noa era una noia que la primera impressió que percebies d’ella quan la veies per primer cop era tot el contrari del que és ella en realitat. Era una noia de pell molt blanca, amb pigues a les galtes, els cabells curts, negres i amb rinxols. I uns ulls verds enormes que captaven tota la teva atenció. Era una petita, molt prima i no molt alta. Sempre portava jerseis vells que li anaven molt grans, però no li quedaven malament, sinó que ja eren part d’ella mateixa. Tenia 19 anys i tenia quasi el mateix nombre d'arracades a les orelles.

Els sis formàvem part d’una organització que havíem creat anys enrere, la Noa a part de ser la més jove i la que menys anys feia que formava part del nostre equip, va ser la primera que va liderar l’equip. Un cop la coneixies veies com era realment. El primer cop que la vam conèixer va ser per una trucada que va fer perquè volia formar part de nosaltres. Eren les sis de la tarda d’un 16 de desembre i nevava, l'anàvem a conèixer. De camí al cafè on havíem quedat, cap de nosaltres va parlar en cap moment. semblava que tots estàvem nerviosos i xocats de que algú hagues sentit a parlar de nosaltres. Encara menys ens esperàvem que algú volgués formar part del nostre grup. I aquella trucada misteriosa que volia quedar en un cafè que mai abans havíem sentit parlar d’ell ens va marcar a tots un abans i un després.

Vam arribar al cafè seguint les instruccions dels nostres telèfons mòbils. Seguíem les direccions pels carrers del raval quan encara vivíem tots a Barcelona. El cafè no era res del que ens esperàvem. Sota d’un rètol vell de fusta on hi posava 17:14 amb unes lletres modernistes hi havien uns vidres vells, bruts i opacs on es veia a través unes llums i però no s’aconseguien definir molt bé les unes siluetes que semblaven moure’s. Decidit però amb por, vaig obrir la porta i l’olor a cafè recent fet ens va invaïr d’una manera molt acollidora.

El cafè era un espai amb mitja dotzena de taules i cadires velles, amb miralls per les parets i una barra on demanar. Hi havien poques persones, una parella en una taula asseguts, dos cambrers i en una cantonada, en una taula gran, hi havia una noia amb una tassa molt gran amb nata per sobre, que se la veia molt concentrada en el que hi havia en el portàtil que tenia davant. En pocs segons va mirar cap a nosaltres, suposo que pel fred que va entrar en el local quan vam obrir la porta.

Sempre recordaré com em va mirar els ulls i com no els podia treure de sobre d’ella. Suaument va posar la seva petita mà sobre la tapa del seu ordinador i el va tancar, tot seguit va posar-se dempeus i ens va mirar fixament. Vaig girar-me cap als meus companys i amb una sola mirada ens vam entendre, havia de ser ella. Així que a poc a poc ens vam dirigir cap a la seva taula on ella hi era dempeus mirant-nos a cadascú de nosaltres. Ens vam presentar i mentre seiem en la taula els cambrers ens van repartir tasses per a cadascú de nosaltres que ella ja havia demanant abans de que arribéssim. Durant quasi tres hores vam estar parlant, sobre ella, sobre el que nosaltres érem fins llavors.

Des d’aquell moment va començar a formar part de nosaltres i aquell cafè va passar a ser el nostre punt de trobada. Durant mesos i mesos vam organitzar manifestacions, que alguns cops van funcionar i d’altres que no.

Ara han passat els mesos i estem a Bèlgica, preparant alguna cosa gran. Ara deixem petjada i ens fem escoltar. Ens concentràvem en les multinacionals. I el meu pare era propietari d’una, segurament una de les més grans i potents mundialment.

El primer cop que Noa em va parlar sobre l’empresa del meu pare em vaig sentir incòmode, primer volia evitar el tema però em vaig adonar compte de que havíem de fer alguna cosa al respecte.

Els vaig dir als meus companys que l’home al capdavant de tot això era el meu pare, al principi no s’ho van prendre gaire bé, sobretot la Noa, els vaig dir que el fet de veure caure el meu pare no m’afectava per res, ja que sempre havia posat els negocis abans que a mi.

Després van veure que podia servir de avantatge perquè podia tenir accés a molts més arxius que ells.

Així fa setmanes vam estar pensant que fer amb aquest tema, van sortit varies propostes, però eren les típiques, com fer manifestacions.

Vam dir que aquest cop havíem de fer alguna cosa gran, que impactés i no només durant un dia, no, havia de ser alguna cosa de la qual es parlés durant molts temps.

Vam decidir que exposaríem a tothom la veritat sobre com havia arribat allà dalt i anirem traient poc a poc els maons de la torre que l'aguanta. Estem tots ansiosos per veure-ho.

El primer que farem serà publicar a tots els diaris els diners que ha robat, en total sumen una quantitat de dos mil milions d’euros. Imprimirem cartells i els enganxarem per tota la ciutat que tothom vegi que ha fet aquest home que mai el vaig considerar com a pare.

Vam sortir al carrer quan els últims rajos de llum banyaven la ciutat, cadascú sabia on es dirigia així que ens vam separar, anàvem a diferents punts de la ciutat, i després ens retrobaríem al centre.

Vaig començar des del Sud-est de la ciutat, el que havíem de fer era molt senzill, portàvem a la motxilla un piló de fotocòpies de color vermell, així serien més vistoses i captarien l’atenció de la gent. Els fulls portaven el nom del meu pare i a baix la quantitat de diners que havia robat. A sota de la quantitat hi posava: “Deixaràs que a tu també et robin?”. I a la cantonada dreta de sota hi posava el logotip del nostre grup: el número 639 envoltat per una sanefa de colors vermell, groc i lila.

Enganxava els cartells tan ràpid com podia a les parets, papereres… també n’escampava alguns pel terra, l’objectiu era que estigués tot ple.

Després d’unes dues hores vaig arribar al centre, era el tercer en arribar. Vaig preguntar que tal els havia anat, a tots bé.  Va passar l’estona i anava arribant tothom. Al cap de dues hores ja hi érem els 5. Ja es feia de dia i havíem de marxar cap al subterrani el més aviat possible però la Noa no apareixia. Havíem de marxar, és el que havíem acordat. Vam deixar la Noa enrere.
Capítol 3 Llibertat
6:39

Estava concentrada amb l’empaperament, encara em quedaven més de 2 hores però no volia perdre ni un segon. Em volia treure el màxim rendiment així que no perdia el temps ni deixaria que ningú em parés. La ciutat encara estava dormida i els motors d’algunes motos eren l’únic soroll que sentia. Anava a un carrer. Empaperava, girava per la cantonada. Empaperava. Vaig fer un llarg recorregut, dins de la zona que em pertocava, el que havíem acordat tots. Estava a la plaça gran. Sola, jo i els meus cartells. Mica en mica anava omplint totes les parets. Volíem aconseguir sobtar a la gent, que es preguntessin que eren tots aquells cartells, a qui pertanyien i què manifestaven. Van passar potser 5 minuts quan ja havia fet una gran part quan vaig sentir unes veus lluny que cridaven algo, però pensava que serien alguns joves que ara tornaven de festa, no els hi vaig donar gaire importància. Però quan uns segons després vaig sentir unes mans sobre meu llavors va ser quan vaig veure que algo no anava bé. Vaig intentar desfer-me d’aquelles mans, però em van tirar al terra, al terra vaig aconseguir escapar però no vaig ser suficientment ràpida. Després d’uns minuts estava en una furgoneta de la policia anant cap a comissaria.

No em podia creure que m’haguessin enxampat, a mi! Però sentia com si jo no fos la que ho visqués, em sentia estranya, però a més a més, tot plegat era molt estrany. En la furgoneta on jo hi era estava en la part de darrera, amb un policia al davant que no em treia els ulls de sobre i amb la metralleta sobre de les seves cames. Tampoc no entenia com m’havien emmanillat, m’havien posat les mans al darrera. Però que pot tenir de perillós una noia que estaven empaperant sense cap arma? No entenia res però tot i així el trajecte cap a la comissaria se’m va fer realment curt. Quan finalment hi era dins de l’edifici i em van treure les manilles, vaig veure en el meu rellotge que faltaven 15 minuts perquè ens reuníssim tots en el punt de trobada. Però em vaig passar les següents hores asseguda en una cadira de plàstic en una sala d’espera totalment buida amb res més que un rellotge de paret. Cansada i esgotada, quan em vaig decidir a descansar una mica i a tancar els ulls, una veu greu va cridar el meu nom.

Vaig aixecar la mirada, però no vaig aconseguir veure res, els meus ulls, cansats de no haver dormit, van estar uns segons fixos en una figura que tenia al davant i al final van aconseguir definir-li la cara.

Tenia al meu davant un home que no havia vist mai, no anava vestit de policia, anava ben vestit amb corbata, camisa blanca i americana negra. Va tornar a repetir el meu nom amb una expressió freda a la cara. Vaig aixecar el cap per mirar-lo directament i li vaig contestar amb un:

-Digui’m



Em va fer aixecar de la cadira agafant-me pel braç, li vaig dir que jo sola ja em podia aixecar, no em va fer cas i em va portar a una altra sala, més gran, amb una taula i cadires a banda i banda, era més acollidora que l’anterior.

Em van fer seure en un costat i l’home va seure a l’altre. Vaig estar callada fins que ell va començar a parlar.

-Sóc el cap d’aquesta comissaria, m’han fet venir a parlar amb tu per això- va moure davant dels meus nassos un dels papers vermells que hi havia a la meva motxilla. -Sap que esta atemptant contra una multinacional molt gran, i que ha fet un acte de vandalisme no?

Jo no vaig respondre.

-Hem informat al cap de la multinacional, en Ezequiel Roquefort i ha volgut venir a parlar amb vostè personalment per resoldre tots els problemes que vostè tingui amb la companyia.- Va dir això últim amb un to burleta i tot seguit es va aixecar i va mirar per la porta com si estigués esperant a algú a que entrés.

Dit això va entrar per la porta l’Ezequiel Rocafort, i va seure al costat del cap de policia.

-Bon dia- va dir el senyor Rocafort

La Noa va fer un gest amb el cap, però no va dir res.

-Millor que us deixi sols i així podeu parlar obertament. Si em necessiteu seré al despatx d’aquí al costat. -Va dir el cap de la comissaria.

-D’acord, gràcies senyor Puig.- Va respondre el senyor Ezequiel mentre el cap ja se’n anava poc a poc cap a la porta. Un cop la porta es va tancar els dos es van mirar però cap havia encara començat a parlar però el senyor Roquefort tenia les coses ben clares.

-Mira Noa, et seré sincer. Seré ràpid i precís, no et vull fer perdre el temps, així que anem a per feina. Ja fa mesos que tinc a persones vigilant-vos, sé on esteu i què feu en cada moment. Ho he sabut des que us veu trobar en aquell cafè de Barcelona. I a més a més el meu fill, m’ha estat informant. Diguem-ne que és el meu petit infiltrat - La Noa després d’aquestes paraules que tant fàcilment havia deixat anar l’Ezequiel, es va quedar en estat de xoc, no sabia com reaccionar ni li havia donat temps d’assumir les últimes paraules, però ella encara estava en silenci.- Mai ell ha format part d’això, ha estat un parany per tot vosaltres. Ho havia pactat amb ell des del principi quan encara eren 4 gats en el grup. Jo els controlava, els hi deia fins on podien arribar i què i com ho havien de fer a través del meu fill. D’aquesta manera vosaltres creàveu polèmica i la meva empresa es feia sentir cada cop més. -El senyor Rocafort mantenia una imatge despreocupada, amb les mans sobre la taula encreuades, amb màxima tranquil·litat que espantava a la Noa. Tot el que ella havia viscut durant tots aquests anys havia sigut una farsa. Els seus sentiments ara mateix només eren de ràbia i d’impotència.

- Així que tu també has estat part del meu pla.

Aquestes eren les úniques paraules que Noa necessitava per posar-se a plorar.

-Tot havia estat planejat des del principi, fins i tot pretendre la seva desaparició a Barcelona, on mai abans havia actuat tant bé!- Va deixar anar amb unes rialles. Es va incorporar i una mica més seriós va dir: -El meu fill tornava a casa cada Nadal per celebrar-ho però hi va haver un en el qual tot va canviar des d’aquell moment. Ens vam quedar tancats al meu despatx durant tres dies i vam estar planejant mil·límetre a mil·límetre el nostre pla: Quan s’apropés el Nadal, ell no vindria a casa ni tampoc trucaria durant dues setmanes abans ni ningú sabria res d’ell però en realitat vosaltres estaven amagats en aquell fastigós subterrani de Bèlgica. Durant aquells dies jo em negaria parlar amb Amèrica, la meva ex dona i si parlava en algun moment amb ella, respondria molt secament i actuaria de manera sospitosa de manera que la fes pensar que jo era responsable de que el nostre fill no aparegués en lloc. Més endavant, quan em truquessin de comissaria, actuaria de manera com si estigués molt tocat per la seva desaparició, que tothom pensés que darrere d’un gran empresari, hi hagués un home sensible, amb sentiments de veritat, vulnerable. Més endavant, el dia que anéssiu a empaperar, jo avisaria amb antelació als policies que hi havia un grup que estaria actuant en contra meu en la zona en que tu estaves i si calia subornaria a algú perquè et portessin fins aquí però ja he vist que això últim que no feia falta.- El Senyor Roquefort reia per sota el nas i tenia una actitud de superiroritat i mirava mentre reia com la Noa s’anava desfent a poc a poc entre les seves llàgrimes. Ella tenia la mirada perduda en la taula i semblava que ja no li quedaven més llàgrimes. Però va aixecar el cap. Tenia els ulls vermells i inflats, estava despentinada i segurament morta de gana.

-Però per ser sincer, l’única cosa que em va resultar complicada dins d’aquest elaborat pla va ser quan fa 4 dies el meu fill em va trucar. El noi ara volia que deixés de perseguir-vos!- Va dir amb un to burleta.- I a sobre em va dir que estava enamorat de tu! Pobre noi, no sabia el que deia! Em deia que estava boig per tu i que no es podia imaginar una vida sense tu!- Directament em vaig posar a riure! No em podia creure el mal que li havíeu fet al meu pobre fill estan uns quants anys junts! Però ja veus, ningú m’ha aturat per aconseguir el que m’havia proposat des del principi!

Ara que Noa estava ara en un moment de debilitat, Ezequiel va aprofitar per aconseguir l’objectiu que havia tingut al cap des d’un principi i va oferir-li a la noia dues opcions per poder sortir d’aquella comissaria sense cap dany i on ell hi sortiria guanyant triés l’opció que triés.

L’elecció era difícil, apart en aquell moment no estava amb la ment fresca i feia moltes hores que no dormia. No en volia triar una només, d’opció, però havia de sortir d’aquella comissaria sense anar a la presó, sabia del que era capaç aquell home. Noa havia tingut una vida molt dura, i plena d’errors. Ara mateix només esperava, per un cop a la vida que tot anés bé, que passes tot aquest mal tràngol. Però estava barrejant el verdader objectiu de la seva lluita durant tots aquests anys amb els sentiments. Des de feia setmanes que començava a sentir algo especial per el fill del l’home tant malvat que tenia davant seu. Però ella estava esperant a dir-li quan l’empaperament hagués passat, però ara mateix desitjaria haver-li dit abans. Ara se sentia utilitzada però ella encara l’estimava i no podria suportat passar una vida sense veure’l.

Uns minuts més tard Noa ja estava al carrer, fora de comissaria. Havia pres una decisió de la qual s’arrepentiria i havia fet un pacte el qual anys després estava clar que trencaria.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]