Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Rambal
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Li deien Lola
Més enllà del que es ver
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Més enllà del que es veu
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramès i una nombrosa concurrència. 

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora. 

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Eixe fou el principi de la meua declaració a la policia, però abans de contar-la, crec que seria millor començar pel principi. I és que no tot començà allí, no…

Lluny del que creia tot va començar molt més avant, abans fins i tot  que jo em poguera assabentar.

Feia cosa de tres mesos que em vaig trobar una postal damunt del banc on sempre m’assec quan vaig al parc que està prop de ma casa, el qual solc freqüentar. La postal no era més que una platja, però ara bé, no era una platja qualsevol, lluny de tenir un simple mar, vorejat d’arena o de roques, i amb ocells volant o algun que altre vaixell navegant, no era així. Bé vaig a explicar-me…

Aquella postal representava una platja poc comú, i és que la platja sí que tenia mar però estava formada per ampolles deixades al terra i lluny d’haver-hi vaixells, a l’aigua hi havien papers, milers de papers, milions…

Era un mar de deitjos, d’anhels, de queixes.. era un mar format pels missatges de milions de persones que probablement no aplegaren a enviar-se i simplement quedaren ancorats en un paper de papers, de notes, cartes i somnis que no aplegarien a complir-se.

No em resultà gens fàcil aplegar a descobrir el significat de la postal que vaig trobar. De fet me’n vaig adonar del que significava quan vaig ser jo el que estava trist, va escriure una nota de paper, i dispost a llançar-la al mar dins d’una ampolla a fi d’alliberar-me un poc del meu mal vaig comprendre aquella platja.

Dues setmanes més tard de trobar-me aquella postal vaig trobar-me un gos abandonat al costat del meu banquet, estava en pèssimes condicions. Però em va fer tanta llàstima que vag decidir endurme’l. Així doncs, vag agafar el gos i me’l vag dur amb mi, i tots dos anàrem a veterinari a què el revisara i comprovara que no fos de ningú per a què poguera adoptar-lo. Menys mal que tot va eixir bé…durant les dues setmanes que vam estar de proves i papers vag agafar molta estima a Toy, així és com vaig dir-li. Per fortuna no era de ningú, era un gos acabat de nàixer, probablement d’alguns gossos de carrers però estava  sa i fort malgrat no pareixer-ho. 

Toy i jo ens vam fer molt amics, dia a dia em donava força per  seguir endavant, cada dia, i és que la meua vida per aquells mesos no era gens fàcil, acababa de pedre el meu treball i vag començar a sentir-me malament amb mi mateix. Van dir que tenia una malaltia que es deia ansietat, però no sóc dels qui creuen en les malalties, i molt menys en tindre-les. De fet, crec que eixe és el meu problema, que no sóc conscient del que passa al meu voltant o simplement no vull creure-ho fins que em passa. Visc en constant evasió del món per no acceptar-hi les coses, per por, per ignorància, no ho sé…

En esta mateixa època de depressió va ser quan vaig decidir escriure per expressar els meus sentiments o simplement per a plasmar-los, però com veia que no em servia per sentir-me millor, vaig intentar llançar un paper al mar on expressava com em sentia per veure si navegant les meus penes se’n podien anar d’una vegada…Em va ajudar prou.

Potser per això evitava pensar que aquella postal o aquell gos foren un missatge, foren un senyal, no era capaç de pensar-ho.

Fou amb el temps quan em vaig adonar que ho eren. I és que no em podia limitar a pensar que tot allò que tantes setmanes vaig començar a trobar-me foren simples casualitats, i que molt menys estigueren sempre al mateix lloc.

Dessprés de trobar-me a Toy van passar cinc semanes fins que em vaig trobar-me un full damunt del banquet, era una oferta laboral en un diari, i com que jo era periodista m’anava de luxe. De fet de luxe va anar-me’n, ja que vaig aconseguir el treball.

Va ser en eixe treball on el meu estat d’ànim anà millorant ja que em sentia molt valorat, i vaig conèixer amoltes persones. Així que no sols va millorar el meu nivell econòmic sinó també la meua vida personal.

Poc a poc la meua depressió s’esfumava, Toy creixia més, i jo anava sent més recompensat en el meu treball, fins que vaig passar a ser cap de diari, el principal redactor.

Eixa mateixa setmana en què em van ascendir vaig trobar al banquet un rellotge meravellós, el qual era una peça valiosíssima que com que no era de ningú, vaig poder-me’l quedar.

La següent setmana vaig trobar-me un collar de cuir, molt similar al rellotge, de fet tenien el mateix material i les mateixes inicials i és que no vaig adonar-me que tenien una inicial gravada , encara que en un idioma que no podia entendre. Òbviament això no ho vaig incloure en la meua declaració, per a què no em prengueren com a lladre, encara que jo m’ho vaig quedar perquè aparentment no era de ningú.
Capítol 2 Desconcert.
Després de trobar aquell collar de cuir, va aparèixer aquella sabata de la qual ja us havia parlat... Tots aquells objectes pertanyien a la mateixa persona la qual s'ocultava darrere les inicials M.L.P. ​Després de buscar en la meva llista de contactes del WhatsApp, ningú corresponia a aquelles inicials. Era tot molt estrany i vaig decidir anar al cafè del Potacari davant Boada a fer la meva declaració a sobre d'aquella sabata tan peculiar. ​Quan vaig acabar la meva declaració al tinent López, vaig decidir tornar a casa, però la història es va repetir, i és que al portal hi havia un grapat de flors on hi penjava una targeta signada amb les mateixes inicials, però açò no és el més estrany, i és que les flors estaven farcides! ​El meu subconscient pensava que açò era cosa de la mare.

Ella em veia molt deprimit des de fa un temps i em voldria animar fent-me pensar que tenia una amant, ja que em veu tot sol, sense parella sentimental, sense amics de veritat, només amb un gos que cada vegada es feia cada vegada més vellet. ​Aquesta situació tan estranya es va mantenir fins a un 26 de novembre, quan la mare va patir un atac al cor i em va deixar, ara si, tot sol. ​Van passar els mesos sense trobar-me cap objecte d’aquella persona tan misteriosa i la meva teoria s'anava confirmant... la que em manava aquells objectes, la que m'escrivia cartes i la que em va enviar aquelles flors era la meva mare!

​Aquella afirmació va durar dues hores, quaranta-tres minuts i dos segons, quan dintre de la meva motxilla hi vaig trobar un anell que tornava a estar signat amb aquelles estranyes inicials. Cada dia que passava i cada objecte que em trobava em feia pensar que m'estava tornant boig, la soletat m'estava afectant massa, no m'agradava aquella situació. ​La vida no m'estava tractant bé, quan ja tenia solució als meus problemes, es mor la mare i els objectes signats per M.L.P. continuen apareixent.

La meva vida no tenia sentit. Ningú no volia estar amb mi, amb un xic boig, que per cert havia perdut la seva única motivació en la seva vida, el seu treball com a periodista al diari SetBojos del carrer Losa del Obispo al portal B, primera planta. No penseu que no em va passar pel cap l'opció d'acabar jo mateix amb aquella ximpleria, amb la meva vida. Però tots els intents acabaven sent un fracàs; una presència sobrehumana m'impedia llevar-me la vida, era del tot impossible, pot ser fora la mare que des d'algun lloc em seguia cuidant, però ja no em fiava de les meves suposicions, mai eren certes! Malgrat les negatives de poder-me suïcidar, vaig intentar refer la meva vida, ignorar aquells objectes que es posaven en el meu camí i buscar un treball. Vaig portar tots aquells objectes signats per aquella persona oculta, M.L.P, i els vaig portar al Quartell de policia al carrer “Camí Orba” on em va atendre el tinent López altra vegada. Miguel López era un home seriós, alt, prou atractiu, amb uns ulls verds i pèl castany. Encara que jo el considerava el meu amic, ell em mirava com si fos una persona d’un altre món. El que us pot interessar és el que va decidir aquell amic meu, el tinent López.
La meua sensació al parlar amb ell era que em prenia com a un boig i no em creia que tots aquells objectes tan valuosos pels materials dels quals estaven fets i per la seva antiguitat.

Miguel em va recomanar anar a una tenda d’antiguitats, aquella del carrer Sant Sebastià; el primer local que hi havia a mà dreta, decorat com si fos dels anys vint L’ambient era paregut al d’un cabaret d’aquella època: les parets estaven plenes de rètols antics i pel terra hi havien milers d‘objectes mol estranys. Quan vaig entrar-hi vaig treure de la meua motxilla tots els objectes que m’havia anat trobant durant aquells dos anys. La dependenta, l’Horàcia, em va atendre d’allò més bé, era una noia atractiva, baixeta, amb els cabells castanys i un somriure del qual en vaig quedar esmaperdut.
Capítol 3 La desaparició
Portava ja dues setmanes sense sortir de casa, estava desesperat i em passava quasi tot el dia mig dormit al sofà tractant d'enllaçar dins el meu cap les peces del que m'estava passant. No obstant, no li trobava cap tipus de trellat.

Un dia solejat vaig decidir sortir al carrer ja que cada dia que estava tancat em tornava més boig; de tal manera que vaig agafar a Toy i vam anar a passejar per la vora de la platja, ja que el soroll de les ones marines trencant-se en la vora del mar i la brisa marina, em transmetien tranquil·litat i pau interna en mi mateix. No sé per què però sempre he tingut un vincle molt especial amb el mar.

Posteriorment, mentre Toy es va posar a jugar en uns pardalets que hi havia en la sorra, em vaig seure i vaig tancar els ulls. En aquell mateix instant se'm va aparèixer una noia preciosa, tractant de dir-me alguna cosa però se li notava que no sabia com. En primer lloc tenia els cabells rojos i brillants i li queien sota les espatlles, a més els seus ulls eren clars i estaven plens d'alegria. En segon lloc anava vestida en un vestit que semblava antic amb uns colors pàl·lids i desfavorits, però no li vaig donar importància.

De sobte quan va començar a parlar-me, Toy va vindre corrent cap a mi i em va començar a llepar la cara. Degut a aquest fet, la imatge que tenia de la noia al meu cap es va esfumar com el vent.

Em vaig alçar, i sense reaccionar vaig agafar-lo i vam anar caminant cap a casa. Em trobava en un estat anímic completament abstracte, no entenia absolutament res i el meu cap no parava de preguntar-se: Qui era eixa noia?, Què volia dir-me?, Per què se m´havia aparegut la seua imatge al meu cap?

Vaig arribar a casa, i ja era hora de sopar però no tenia gana, em sentia completament boig i estrany en mi mateix i vaig decidir anar al sofà. Quan vaig anar a seure´m, em vaig trobar un mena de papers embolicats i ràpidament els vaig obrir. Eren un grapat de fotografies on estava la noia que se m´havia aparegut al cap anteriorment; estava en una espècie de camp ple de flors asseguda. No podia creure el que estava passant; es com si jo estigués relacionat amb una espècie de món paral·lel i això em va fer sentir una sensació a la panxa que no l´havia sentit abans. Eren com unes formiguetes trepant-me l´interior del cos; definitivament era un fet sobrenatural. Jo sentia un vincle molt gran cap a aquella noia ja que sense conèixer-la de res jo sabia que ens corresponíem mútuament; la podia sentir i m´imaginava al seu costat, però sabia que ella no pertanyia al temps que jo estava vivint. La seua roba, el paisatge de les fotografies...Sabia que era d'un temps passat.

Sense entendre res, vaig començar a plorar desesperat perquè aquell amor era impossible i mai arribaria a mi. No entenia per quin motiu m´havia de passar allò en la quantitat de desgràcies que havia patit ja. Fins aleshores havia pensat que tot açò era una mena de broma, però no, per irreal que pareguera estava passant de veritat i jo ja no podia més.

Finalment vaig decidir anar a parlar amb el tinent López i dir-li que tot havia sigut una broma pesada, ja que em negava a dir-li la veritat perquè em tractaria de boig cap amunt.

Al sortir de la policia vaig anar a voltar pels carrers dels centre però no hi havia ningú. Em sentia completament sol, desesperat; no li trobava sentit a la vida i l'única cosa que em mantenia en peu no arribaria mai a mi. Vaig anar a casa i vaig guardar tots els objectes que m'havien arribat d'ella en una caixa. Després, inconscientment, em vaig dirigir cap a la platja sense pensar-m'ho dues vegades i vaig anar entrant poc a poc a la mar amb la caixa als braços. Cada vegada l'aigua em cobria més, però jo estava segur del que anava a fer. L'última cosa abans de desaparèixer per sempre d'aquell mon irracional sense deixar rastre va ser mirar la seua fotografia i amb una llàgrima rossegant-me la cara, vaig desaparèixer per no tornar.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]