Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
genis359
IES Carles Vallbona. Granollers
Inici: Un any i mig
La mort familiar
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 La mort familiar
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Són dies de dol. Sense cap mena de sentiment advers. Sent dards clavats al cor, pors desconegudes que neixen de l’absència de les paraules, però de tant en tant s’oblida de tot, com el cel de la terra, fins perdre’s en les seves emocions mentre mira per la finestra. Procura ignorar el fet que cada vegada que li demana mirar-lo als ulls i estimar-lo altra vegada, sent una petita pressió damunt la caròtida. És un mal que no pot evitar, malgrat tot el desitja: a ell i el dolor que l’acompanya.

Surt del cotxe, tota sola. Ha decidit fer-ho sense ell, com la majoria de les activitats que acostumaven a fer junts però que ara són totes només d’ella. De manera que agafa el valor que li cal per caminar cap a la funerària. Entra i es dirigeix fins al fons del passadís, al despatx de la dreta. La porta és oberta -com sempre-, així que hi entra amb el seu vestit de seda que cobreix tot el seu cos, però deixa entreveure l’acabat de les seves arrugades cames fins arribar a uns peus alçats en tacons negres. A la taula hi és la Mònica -com l’altra vegada- i després de saludar-la agafa els extrems del mocador que porta al cap i els estira, en sentit contrari, sense cap mena d’impuls que la porti a fer-ho amb ganes. A la Gina li agrada actuar de la mateixa manera que escriu, a un ritme literari amb un toc prou poètic com per fer-se notar però no massa. De la mateixa manera que prefereix estalviar-se diàlegs innecessaris i parlar des del silenci.

La Mònica deixa d’escriure en el moment que la Gina confessa que el motiu de la seva visita, no era cap altre que el fet de triar un taüt per a ella. Sense perdre el seu posat rígid i serè, explica que des de la mort de l’Heura tot va canviar: des del matrimoni a la seva salut física i, evidentment, mental. El càncer la devora per dins com quan la flama crema el llibre, que el temps se li acaba i ha d’enllestir-ho tot abans de deixar la terra que l’arrela.

És una situació poc comuna que el propi difunt vingui a preparar els arranjaments de l’enterrament abans de morir, però cal tenir en compte que la Gina és una dona que sap com deixar marcada a la gent amb la seva excepcional capacitat de sorprendre amb les seves sobtades decisions.

Totes dues s’aixequen a la vegada. La llum il·lumina a la Mònica i permet veure la seva cara arrugada, plena de tristor i amargura. Vesteix una camisa tan blanca com la pell pàl·lida de la Gina, i porta els cabells recollits en un pentinat formalment desorganitzat permetent que els primers pèls li besin la cara. La seva mirada confirma el que la Gina sospitava: és una dona sense amor per la vida.

El procés funerari consistia en primer lloc en escollir el taüt on descansaria el difunt. Seguidament, un familiar o amic proper s’encarrega d’escriure un text a repartir a tots els assistents a l’enterrament. Finalment acaba amb una cançó que representi el     que al difunt li hagués agradat transmetre el dia de la seva mort. Tots aquests passos es duien a terme un cop la persona havia mort, exceptuant l’últim, del qual els familiars o amics no n’haurien de tenir constància ja que la cançó per finalitzar la cerimònia no seria cap altra que els plors silenciosos dels assistents.  

De manera que la Mònica acompanya a la Gina cap a la sala de mostres, on es poden apreciar diversos models a petita escala i un llibre amb imatges i informació sobre els preus de cadascun. La deixa sola. La Gina s’hi passeja amb el llibre entre les mans i passant les pàgines sense gaire interès. De sobte es para davant d’un dels models més senzills, però la tela que el cobreix és d’estampat floral. Aquest estampat li recorda a la seva estimada filla, l’Heura.

La pèrdua de l’Heura va ser el punt àlgid de dolor que en Quim i la Gina van arribar a patir. Va destrossar el feliç matrimoni de la parella, deixant un buit de desconfiança d’un no poder refiar-se d’algú que vagi vestit de severa alegria, perquè els robà el somriure, deixant-los-en sense. La monotonia regna en les quotidianitats de la parella, es prenen la vida com un càstig i la mort com un desig romàntic. En Quim viu el seu dia a dia com si no hagués passat res, i això a la Gina la consumeix per dins encara amb més intensitat. I és per aquest motiu que quan mira enrere se n’adona que l’amor que tenien es basava en somriures forçosos i que l’Heura era el pilar que sostenia aquesta relació tan fràgil que ni els petons la podien salvar.

La Gina mai havia estat feliç fins que la seva filla va il·luminar un camí de riure i glòria, un camí per elles dues i un Quim retrobant l’amor que havia perdut feia molt de temps. Però la mort de l’Heura va deixar, a part d’un buit fulminant, el naixement d’un càncer sota la pell de la seva mare.

De manera que avisa a la Mònica i li comenta que desitja el taüt d’estampat floral. I tot i no gosar dir res, comprèn que el motiu de la seva tria no és cap altre que el record de l’Heura en la tela. Perquè el silenci parla, i diu que des del fons del seu cor el que més desitja és sentir-se envoltada pel que la seva filla representava.

Una vegada la decisió feta, es dirigeixen altra vegada al despatx on la Gina li comenta a la seva antiga amiga que vol ser ella qui escrigui les cartes que es repartiran i seran llegides el dia que ella digui adéu.
Capítol 2 La flor cremada
En Quim es tanca sol cada dia en una habitació i es dedica a potinejar un text amb tota la desgana del món dient-se: “Això no, això tampoc”. No és pas que esperi que vingui algú a aplaudir-lo, ni a donar-li copets a l’esquena i dir-li que ho ha fet molt bé. Perquè amb els anys s’ha adonat que la naturalesa humana és la d’aquells que no entenen l’escriptura encara que llegeixin un llibre unes quantes vegades, o bé que, com més vegades el llegeixin, menys l’entenen. 

S’aixeca per recollir els fulls que ha intentat encistellar dins la paperera perquè no trobava que les paraules entintades tinguessin un sentit. Potser és la seva manera una mica matussera de dir-ho tot, però bé, ell és així. 

Evidentment nota l’absència de la Gina dins de casa, perquè tot i passar-se la vida un dins d’una habitació i l’altra al costat de la finestra, són conscients l’un de l’altre quan els dos estan a prop. Potser és per la fissura que va néixer d’un silenci penetrant entre els dos individus molt abans de la mort de l’Heura.

Sobtadament en Quim s’inspira i escriu amb fluïdesa les llavors apreses en carn pròpia, i malgrat la força indubtable de les paraules, encara no deixa que caminin soles. Escriu sobre la incisió que ell va causar-li a la Gina quan va anar-se’n al llit amb una altra dona. Ella mai l’ha culpat per haver estat amb una altra, l’ha culpat per deixar-la d’estimar i per molt que ho intenta, ja no parlen, ella ja no li parla. No hi ha cap dubte que ella encara l’estima amb una intensitat abrasadora, per això no gosa deixar-lo, però des del dia que se’n va assabentar no ha tornat a parlar amb ell. I pot ser una gran evidència, però ell sap com se sent i per aquest motiu les poques vegades que prova de tornar a reconciliar-se ho fa capcot i amb les esperances cremades.

Quan va néixer l’Heura, la filla que havien decidit tenir abans de l’acte corrupte d’en Quim, varen tornar a parlar, i va néixer una minuciosa possibilitat de tornar-se a estimar com la primera vegada. Però quan l’Heura va morir el distanciament entre la parella va tornar a intensificar-se altra vegada. 

De tant en tant, ell somia en els mons que s'acaben i els llocs que només s’aprecien quan es miren des de lluny. Desitja ser-hi allà per cremar-se amb la llum dels estels que eviten el seu dia a dia. La flama es tornaria a encendre i, si no s’apagués, romandria eterna.

Però la caiguda és molt forta. No hi ha cap coixí que alleugeri el cop. Quan un cau del somni, quan ell cau del somni, l’impacte contra la realitat és titànic. I torna a caure quan arriba la Gina a casa amb les notícies.

El so de la seva veu el captiva, feia massa que no parlaven, que ella no li parlava. La caixa de confidencialitats oberta, els secrets diluïts per l’aire i ell acaricia les mans d’ella per substituir les paraules d’enyorança que no sap dir. 

Amb una gran tragèdia entre les mans, deixen vessar per les seves galtes rius de llàgrimes torrencials retingudes en batecs d’orgull i de dol. I sense dir gairebé res, s’ho diuen tot. El silenci parla per ells sobre aquesta pacífica guerra que han enfrontat i malgrat la llunyania que han mostrat, ara amb el perdó de la Gina, es sacia l’anhel, que tenien resguardat, de tornar a reviure aquell sentiment tan intens que semblava haver-s’ho endut tot.

Aquest pas era necessari per a ella, perquè va banyat d’un neguit que l’obliga a  acabar-ho bé. Que abans de marxar i renéixer en flor, vol ser l’essència del que representava l’Heura per vestir l'amor i l'arrel, la branca nua, l'esqueix i la por. 

I obre així un parèntesi de paraules, de converses sinceres, precedides per un silenci anterior i que ben aviat, de manera inexorable, es tancarà amb un silenci ja definitiu.

Capítol 3 La cicatriu de la vida
Ha passat una setmana, tres dies i  dues nits des que la Gina va morir i es va celebrar el seu enterrament. El càncer es va apoderar de la seva vida i ara en Quim encara prova d’adaptar-se a la vida familiar en solitari.

Ell mai havia pensat que el concepte de solitud pogués arribar a ser tan desconegut per ell. La casa, ara més buida, també se sent sola. És com si el foc ho hagués cremat tot i només hagués deixat cendres, records, però ara no es poden compartir amb ningú, no els pot compartir amb ningú.

Obre l’armari per començar el seu onzè dia consecutiu sense la Gina. Busca els seus colors amb la vista, però només aconsegueix veure imatges nítides quan les llàgrimes no l’acompanyen. Agafa una camisa qualsevol i es posa uns pantalons que semblen estar tan estripats com el seu cor, que amb poques forces encara aguanta.

S’emporta la tristesa al jardí i amb l’escombra a la mà comença a fer-la dansar sobre el terra com si fos un instrument de corda fregada, el despulla de la mort que carrega. La llum d’abril es filtra entre els forats de la fusta, una brisa lleugerament càlida fa ballar la cadira abandonada en l’ombra del cirerer. De tant en tant, alça el cap per mirar el seu voltant i s’imagina la Gina asseguda a la cadira amb l’Heura en braços mentre ell cull les cireres.

Deixa l’escombra recolzada a la paret i entra dins de casa, allà on les olors el conviden a reviure records del passat i llavors, se li clava un dard directament al cor i se n’adona del neguit que carrega, les emocions privades de temps de reflexió i la por d’oblidar tot allò que ha estimat. Viure un amor nuclear, radical, incondicional, però el temps ha vingut tacat de sang i s’ho ha emportat tot i ara, necessita estimar, encara més.

Una olor el fa redirigir la seva atenció en sentit al dormitori. Camina amb prudència, com si el terra fos vidre, obre la porta i hi entra amb l’elegància que la situació requereix. S’atura davant de l’armari de la Gina i una tremolor s’apodera del seu cos a mesura que l’obre. Un silenci sepulcral inunda l’escena congelant la mirada d’en Quim en la roba d’ella. No s’havia atrevit a obrir-lo perquè vol que la seva essència perduri eternament en aquella casa, en aquell armari, al seu abast. Així que s’endinsa en el moble de dimensions titàniques, s’abraça a les seves camises, als seus jerseis, als seus pantalons, a les seves bufandes i mocadors, tot inspirant intensament les aromes de cada peça de roba que ella havia vestit en carn pròpia. El fan viatjar, a tres batecs per segon, a cada racó del seu arxiu de records emmagatzemats per a dies com aquest. Estira els teixits i els sent cridar per l’anhel de tornar a ser a la pell de la Gina, tot i que ara han perdut la seva alegria, els significats dels seus colors per la foscor que els habita, pel dol que els empresona.

D’entre tantes olors despertant records, la de la camisa de flors silvestres li recorda a l’últim dia que la va veure, allà estirada en el taüt, i amb ella la seva carta de comiat dirigida a l’Heura i a ell.

No sé escriure tan bé com en Quim sap, i molt menys una carta de comiat.

Primer de tot, només volia dirigir-me a la meva filla: t’escric enredada en mi com l'heura que abraça el mur i s'hi empelta, com el tronc de l'arbre completament fos en la roca. Escriure't per dir-te que he entès que amb tu la vida té un final. Que quan vas morir-te, vaig necessitar ser estimada, abocar-me del tot, submergir-me, gairebé ofegar-me perquè de cop no sabia què fer-ne, d'aquell estimar que se m'havia quedat orfe. Que d'ençà del teu anar allunyant-te durant anys pels laberints del seny ja no he sabut mai més viure només rebent, viure només esperant. Que ho he entès, avui. Enllà del dir i a través del cos. I que només cal ser. Sempre i radicalment. Només cal ser. Aquesta és la lliçó que m’has deixat i que vull transmetre en paraula pura.

En segon lloc, vull dir a en Quim que malgrat que sembli que el nostre amor hagi mort, jo t’estimo fins cremar-nos i convertir-nos en cendra. Quan l’Heura va morir,  vaig plorar molt, vaig maleir els déus en que no hi crec, vaig intentar treure forces de no sé on i vaig deixar de llegir. No podia. Em passava allò que agafes un llibre i el cap se te'n va a una altra banda. Em va amoïnar bastant, no poder llegir: si els llibres m'abandonaven, no em podria refugiar enlloc. Tu no vas buscar refugi en mi ni jo en tu. Em vaig sentir desemparada i el calendari no s’aturava, però el meu dol mortal tampoc. I ara el que em queda és la meva finestra amb vistes al pati, per veure l’heura que tenim plantada i regar-la amb la millor versió de llàgrimes sempre que les puc plorar.

Sento que havia d’escriure la carta perquè potser la pròxima vegada que alci la mà per acariciar l’aire serà l’últim cop que la faré baixar. No hi ha res important a celebrar ja que la vida no és allò que passa mentre es fan plans, la vida és allò que passa mentre s’espera que els plans es compleixin. Un 3 de juliol d’un any que ni tan sols vull recordar, amb la mort de la meva mare vaig perdre tot el que vaig ser, el que ja no soc. I amb el temps tot es va tornar en un parlar o morir, un callar o viure.

En Quim no pot suportar el pes d’aquesta carta i cau voluntàriament sobre el llit. Aquesta tristesa que viu té un punt bonic: és el dolor contra l’oblit. Hi ha dolor perquè hi ha hagut amor, i de vegades el dolor és l'únic que es té. El dolor del record.

Em sap greu no haver gaudit profundament de les peculiaritats que té la vida, suposo que això ens passa a tots els que creiem haver-ho viscut tot però ens hem quedat amb un regust insatisfactori al final del curs de les nostres vides. M’he passat massa temps buscant el final feliç, però no és el final: el conte segueix i arriba l'aflicció. Llavors la tristesa empeny cap avall amb la calma dels guanyadors, dels qui tenen el control de tot. I per tranquil·litzar-te et diuen que les ferides cicatritzen tard o d'hora. Però mentre caus i caus, és possible que t’assalti una temença: potser la tristesa no sap tocar fons, així com l'amor no sap tocar sostre.

Amb aquest final obert, s’emporta la carta al pit per alimentar el cor. Ja l’havia sentida abans però quan se la torna a rellegir pot desplaçar-se a un altre món totalment fictici.

D’aquesta manera, en Quim, inspirat per les paraules de la seva estimada, torna a escriure sense por. I ho fa amb una passió que sembla que perforarà la taula, que el paper desitja ser escrit i que la llum que es filtra per la finestra il·luminant el seu rostre marca el canvi: sembla que ara, per fi, s’ha trobat.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]