Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
albacanovasmolina
IES CAYETANO SEMPERE. Elx
Inici: Marina
Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 La mudança
Capítol 1. La mudança.

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

 Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Tot va començar fa 10 anys, el 17 de juny de 1970, quan vam tindre l’accident de cotxe, tot va ocórrer en un instant. Tota la meva vida va passar per davant dels meus ulls a la velocitat de la llum com si fos una pel·lícula.

 El cotxe va caure per un pont. Va ser l’última vegada que vaig veure  la meva germana Joana.

Joana tenia 16 anys, era molt jove per a morir. Recorde que quan érem petits, sempre em feia rabiar, i no m’agradava gens, però, no hi ha cosa que trobe més a faltar. Era molt bona germana, encara que com tots els germans, sempre ens barallàvem.

M’agradaria pensar que descansa en pau al cel.

La meva mare, llavors, va sobreviure, però es va quedar amb traumatismes craneals irreparables.

Respecte al meu pare, jo no el vaig conèixer, l’únic que sé d'ell és que s’anomena com jo, Lluís, ell ens va abandonar quan ma mare  estava embarassada de mi.

Mesos després de l’accident es va celebrar un  judici, en el qual van dictaminar que me n'anara a viure a Cadaqués, un petit municipi de Catalunya amb la meva iaia, la mare del meu pare.

Jo estava molt nerviós, no recordava gens  com era , i a banda tenia por de parlar del meu pare.

Quan vaig arribar, acabava de complir els 14 anys.

Després de tota la mudança. La 'assistenta social em va presentar a Rosa, la meva iaia.

 Tenia un aspecte juvenil, el cabell larg i arrisat, de color negre i amb algunes canes. Els ulls els tenia molt grans, i del mateix color que els meus: blaus.  Tenia 67 anys i era viuda.

Només veure’m va trencar a plorar. Mai li vaig preguntar per què, però, sempre he pensat que era perquè li recordava el seu fill, mon pare.

Els primers dies que vaig estar amb la iaia no vam intercanviar a penes paraules, es notava que els dos teniem por que isquera el tema del pare.

Quan portava ja dues setmanes, vam decidir parlar-ne:

-Bon dia Lluis, t'agradaria conéixer un poquet mes el poble?

-Preferisc quedar-me a la meva habitació.

Després d’haver-me distanciat del meus amics  i d’anar-me´n de Barcelona no tenia ganes de fer res, ni tan sols d’eixir de la meva habitació

- L'estiu acaba de començar, no pots estar tot el dia tancat.

-No hi ha gent de  la meua edat, sols persones velles amb vides avorrides.

Només dir-ho em vaig sentir molt malament per Rosa.

-En aquesta època hi ha molts xiquets de la teva etat, que com tu, s’avorreixen molt. Podries fer amics.

Vaig decidir fer cas a la iaia, i vaig anar al port.

Era una ciutat preciosa, un muntó de cases blanques bax de la muntanya.

Quan vaig arribar, hi havia una xiqueta  asseguda en un banc dibuixant. Tenia el cabell per la cintura i era rosseta.

 El meu cor es va accelerar quan es va  girar, era preciosa. Tenia els ulls verds

La seva cara era redona i tenia la pell morena. Era d'una bellesa molt exòtica. Llavors quan es va adonar que  l'estava observant  va començar a riure:

-Per què em mires així?- va preguntar amb una veu molt dolça.

-És un costum.

-Mirar fixament a la gent?

-No, tan sols a la gent tan guapa com tu.

És va posar colorada.

-Quina tècnica més antiga per lligar.

-Però he aconseguit  dibuixar-te un somriure.

La xiqueta es va tornar a riure.

-Quin és el teu nom?- li vaig preguntar.

-Marina, i el teu?

Crec que cap nom li esqueia millor.

-Lluis.

- I que et porta a vindre a aquest poble?

- Ara visc ací . I a tu?

- La meva iaia m'ha portat ací a passar  l'estiu, per tal que conega el lloc on es va enamorar del meu iaio. I també perquè dibuixe, que es la meva passió.

Llavors vaig adonar-me que  l'estiu no seria tan avorrit i que ja  tindria un entreteniment per a eixir de casa.
Capítol 2 Capítol 2: Esperança.
A l’endemà vaig eixir al poble a buscar la Marina. Després de mitja hora donant voltes vaig trobar-la, la Marina  portava un vestit blanc i unes sandàlies de color blau. Estava asseguda a la vora de la mar i estava dibuixant un dels grans vaixeills que passava pel port. Vaig esperar a que terminara la seua obra d' art i quan va terminar vaig sorprendre-la amb un petó a la galta, Marina molt sorpresa em va demanar un favor.

-Lluís, has de fer una cosa per mi.

-Tot per una amiga com tu.

-Quan tinguem els vint-i-quatre anem-nos-en molt lluny.

-Fet.

Eixa va ser la promesa que vaig recordar tota la meva vida, i també la que me la va canviar. Després d’aquell dissabte, vam començar a  veure'ns tots el dies, durant tot l' estiu. Cada moment junt a Marina em tornava l’alegria que la pèrdua de la meva familía em va arravatar. 

Vaig tornar a somriure, a plorar de la risa, a sentir que pertanyia a un lloc per primera vegada en la meu vida. Però, sempre que passen coses bones, les males notícies arriben. L'estiu estava arribant a la fi, i era l’hora d’acomiadar-se de Marina. Vaig decidir anar al nostre amagatall, donat que suposava que Marina m’esperaria allí per fer un comiat en condicions. 

-Marina.

- No digues res més Lluís, saps que deteste els adéus. – va dir mentre s’assecava les llàgrimes.

-Marina... estic enamorat de tu. –no sé per què ho vaig dir, però, va ser el més sincer que havia dit en tota la meva vida.

Marina es va quedar bocabadada. Llavors, em va donar un petó als llavis, el meu primer petó. Vaig sentir el meu cor bategant a tota velocitat, estava experimentat que era l' amor. Després d’allò ens vam acomiadar amb tota la tristesa del món, però, ens vam prometre trobar-nos al nostre lloc al proper estiu. Durant tot el curs escolar, vaig estar molt impacient per l’arribada de Marina. Rosa, estava molt preocupada, perquè al col·legi jo no feia cap amic. Però, jo no necessitava a ningú, sols a Marina. A l’arribada de la primavera, una xiqueta va entrar nova a l’escola. El seu nom era Nazareth. Nazareth era d’origen africà i tots a l’escola li feien burla pel seu color de pell. Jo estava molt indignat perquè no entenia el motiu pel qual la tractaven com si fos una mala cosa  i aleshores vaig eixir en la seua defensa; després d’allò, tots em feien patir, però, jo anava amb la meva nova amiga.

Van passar els mesos i Nazareth es va convertir en una millor amiga per a mi, i també em va ajudar a no estar tan desesperat per tornar a veure a  Marina. Quan va arribar l’estiu, vaig anar tots els dies durant una setmana a esperar la Marina al nostre amagatall, però, no apareixia. Desesperat por trobar-la, vaig acudir a la seva iaia.

-Bon dia !

- Bon dia Lluís, quan de temps!

- Esta Marina?

- Sí, però, ella no vol parlar amb ningú, torna un altre dia.

La meva preocupació va augmentar. I si la Marina no em recordava? I si tenia un altre nòvio? I si no volia tornar a veure’m? Vaig acudir a Nazareth per demanar-li ajuda, i el seu consell va ser que jo havia d'entendre que si volia temps,  havia de donar-li'l. Fent-li cas a la meva millor amiga vaig esperar, i després de dues setmanes vaig tornar a anar al nostre lloc. Llavors, em vaig trobar a Marina. Però havia canviat. Marina no tenia cabell. Amb els seus ulls molt tristos em va mirar, i em va explicar la raó del seu canvi.

-Lluís, estic molt malalta, i no vull que patisques tu també.

-Malalta? Tens quinze anys, és impossible! – vaig dir intentant evadir-me de la realitat.

- Jo pensava el mateix, però, però el càncer és impredicible.

- Càncer? Això no em va a separar de tu, ni dels meus sentiments.

Però, un xiquet de 15 anys com era jo, no sabia què l’esperava, ni el poc temps que li quedava amb l' amor de la seua vida.
Capítol 3 Un últim petó
Vam passar tots el dies restants de l’estiu que ens quedaven, amb el desig d’aconseguir disfrutar-los com si foren els últims. Però, la Marina cada vegada estava pitjor, i a la fi de l’estiu el metge li va donar una esperança de 2 anys de vida.

Quan la Marina se'n va anar a la seua ciutat, la meua vida es va desbordar, no en teníem de temps, ni tan sols podríem disfrutar-lo. Jo mai vaig arribar a entendre per què tot el món que jo estimava eixia de la meua vida.

A l’arribada de la tardor, vaig anar al centre de rehabilitació a vore  ma mare després de dos anys. Estava fatal, ni se'n recordava de mi. Va ser una de les visites més dures que vaig fer en tota la meva vida.

En eixos moments, el que m’haguera agradat fer seria parlar amb la Joana. Quan vam tornar de la visita, la Rosa em va donar la mala notícia.

-Lluis, hem de parlar- va dir amb un to de preocupació. 

-Està bé la Marina? – vaig dir amb els ulls plorosos 

La iaia va sospirar.

-La Marina està pitjor, has d’anar a dir-li adéu.

El meu cor es va parar. El gran amor de la meua vida anava a morir-se. 

El viatge cap a l’hospital va ser horrible. La meva iaia intentava animar-me, però no anava a funcionar. 

Quan vam arribar a la sala d’espera  vaig conéixer els pares de la Marina, la seva mare em va mirar amb els ulls plens de llàgrimes. 

-Lluis, la Marina no ha deixat de dir el teu nom en tota la nit. 
Vaig entrar a l’habitació molt ràpid, com si no tinguera temps. 

Quan vaig vore  la Marina tan prima i pàl·lida, el meu cor es va trencar. 

-   Lluis, amor meu, has vingut! – va dir amb una sonrisa en la seva cara. 

-  Clar que sí, vida meva, mai deixaria que te n’anares sense acomiadar-me abans de tu! 

- Saps que no soporte els adéus. – va dir  de manera còmica 

-Marina, sé que no tenim temps, ni tan sols els 2 anys que ens vam prometre, però, en aquestos dos estius, que he passat amb tu, he aprés a estimar com tan sols vaig aprendre a estimar la meua mare i la meua germana. 

-Lluis t’estisme moltíssim, com mai abans ho havia fet, per favor no m’enrecordes així.

- Sempre et recordaré com la xiqueta rosseta de cabells llargs asseguda a la vora del port. Qui amava dibuixar i mai deixava escapar l’oportunitat de riure. Com el gran amor de la meua vida.  
-Sols tenim 16 anys, has de disfrutar, tornar a enamorar-te, aprendràs a viure tot i la pèrdua dels teus éssers volguts i compliràs la nostra promesa: al 1980, te n'aniràs molt lluny on ningú sàpia de tu, i viuràs la millor setmana de la teua vida, com si jo estigués amb tu. – va dir amb tota l’il·lusió possible. 


Després d’això ens vam acomiadar, amb un petó dels que et fan sentir-te al cel. 

Dues setmanes després, Marina va morir. 

No vaig tenir forces per anar al soterrament, i molt menys per vore el seu cadáver. 

Vaig passar moltes setmanes a la meva habitació sense eixir, i fins i tot  vaig perdre  Nazareth com a amiga. 

Cada setmana a classe era pitjor que l’anterior, no mostrava interés als estudis, i tots em feien burla. 

Així van passar els anys, i cada vegada ocorrien més desgràcies, com la mort de la Rosa al 1976. 

Després de la mort de Rosa, vaig tornar a Barcelona, on vaig aconseguir treballar a un restaurant de les rambles i a les vesprades acudia a un curs d' art on vaig conéixer Emily, una jove de 19 anys d’origen anglés que somniava amb ser pintora .  

Mesos després ens vam enamorar i vam comprar una casa, corria el 1978. Allí vam criar la nostra primera filla, que vam anomenar Marina. 

Però, per molt bona que fóra la meva vida, mai no vaig oblidar al meu primer amor, i el 13 de maig de 1980 vaig eixir de Barcelona cap a Grècia, un lloc insospitat. 

Vaig desaparéixer durant una setmana, i vaig tornar a sentir estar connectat amb Marina un altra vegada.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0715
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  71 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]