Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Norma Torres
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Joc de trons
Justícia
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Justícia
JUSTÍCIAAquest relat transcorre en un món imaginari  en el qual domés existeix l'hivern i l'estiu, tots dos amb una durada de 9 anys cadascun. La societat està molt avançada, i el relat està situat en el segle 8 dC mirant-lo des de la història de la nostra humanetat.

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalgava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

Ningú vés imaginat que el dia 1 setembre de l'any 153, marcaria en un futur el final d'una època i el principi d'una altra.

I allí estava ell amb un somriure d'orella a orella, muntat d'amunt d'un petit poni acolorit a taques, i va mirar als seus dos germans, dos alots de 20 i 16 anys que anaven just a davant d'ell, i va pensar algun dia seria com ells.

El més gros era de pell blanca i cabell negre, i el segon el pèl-roig, tots dos eren prims, alts i fornits, però hi havia una cosa en ells que no comprenia. Eren freds i calculadors, molt poques vegades parlaven, i va dir-se que ell seria més feliç i que obtindria la felicitat absoluta. Però per un nin la felicitat és algú fàcil d'aconseguir, i en el món real és com vorer una estrella fugas, sabies que existia però era incansable.

Després va alçar la vista i es va adornar que havien passat hores des que varen començar el viatge a cavall, es trobava rodejat per homes tots vestits de negre i amb una insígnia dorada al pit que representa tots els ideals d'aquella època, muntant un corcel de color blanc de crin negre, damunt un paisatge de somni. Tots anaven al galop forma'n una perfecta harmonia entre el cavall i el genet, pareixia que intentaven rosar el cel.

Eren coneguts per tothom, temuts i respectats per igual, els anomenaven "els homes de negre".

Però en Bran no s'adonava conta de la realitat i submergit en un món de fantasia, sa aproximava al que seria la seva perdició.

Al cap de tres hores més varen arribar, els estaven esperant. Era un petit poblat emmurrallat situat al devora d'un gran penya-segat, on en el cor de la ciutat és trobava la reialesa. Llavors es varen dirigir a la plaça en la qual estava reunida tota la ciutat, a l'espera dels hòmes de negre. Els justiciers que s'en carregaven de fer complir les lleis del rei.

I allí estava en Bran, observant com el condemnat a mort estava cridant, demanant pietat, resant a deu, però no existeix deu per una persona com ell, per una persona condemnada a mort.

Els homes de negre va pujar damunt l'escenari on es realitzaria la decapitació, en Bran no podia pujar així que es va quedar a baix, entre la multitud, escoltant com cridaven, com animaven a què matessin a aquell pobre desgraciat.

Va començar la cerimònia.

- “Carl Antoni de la Creu, 28 anys, condemnat a mort, pel robatori d'una gallina.”

La gent va començar a cridar, una i una altra volta, tots a l'hora com si fos un crit de guerra.

- “Mort, mort, mort, mort...!!!”

Cada vegada sonava més fort, i el noi estava entre la multitud observant l'espectacle.

Els homes de negre varen fer un pas cap endavant, i de sobte varen donar un cop al terra de fusta tots a la vegada, com si fossin un sol. En aquell moment la multitud es va quedar muda. Llavors varen agafar al condemnat el varen mostrar al públic, com qui mostra un animal en un mercat a punt de ser subastat, i varen colocar-lo de genolls amb les mans fermades al darrere.

El home mes vell de tots va donar un altre pas endavant, i va dir:

- “Unes últimes paraules”

En Carl estava tremolant, però amb un somriure petrificant va mirar a l'home als ulls, després a la multitud i finalment a una dona, que estrovaba a primera fila i els ulls se li varen omplir de llàgrimes.

- “Sempre t'estimaré, cuida d'ells.”

Llavors l'al·lot es va quedar mut, la dona intentava aguantar les llàgrimes, i tapava els ulls als seus tres fills, dues noies de 3 i 6 anys, i un noi de 8. Volia apartar la mirada pero no podia, ell era el seu marit i el pare dels seus fills, però en un instant desapareixeria per sempre de la seva vista i nomes existiria en el seu recort.

Llavors els homes de negre varen cridar.

- “Per la justícia del rei!”

En aquell mateix instant l'home més vell va agafar una destral, i amb un colp sec li va tallar el cap, el qual es va desprendre del cos. Finalment el va agafar pels cabells i  la va mostrar al públic.

El poble va esclatar de euforia, mentres la dona estava tirada a terra amb la mandíbula desencaixada de cridar, els ulls fora d'òrbita i amb els petits entre els braços.

En Bran no comprenia rés del que estava succeint, i va alçar la vista al cel com si cerques una resposta. De cop i volta va caure un gota de neu del cel, havia començat l'hivern i es va quedar allí observant la neu, era la primera vegada que la veia.

Tot el poblat es va cobrir de color blanc, i en l'escenari encara seguia allí el cos, sagnant i tenyint la pura i blanca neu, de sang.

 Havia començat la temporada d'hivern, i tardaria 9 anys en vorer l'estiu de nou.
Capítol 2 Guerra
L'hivern va ser molt dur per tots.

En Bran cada dia en els somnis veia el rostre d'aquell home, la seva mirada de desesperació, i la seva dona tirada a terra mentre els altres observaven l'espectacle, cridant, aplaudint.

Però la pregunta que sempre li rondava el cap era: què havia succeït amb l'esposa del condemnat i els fills?

Després de la decapitació del seu amat que ho va arriscar tot per ells, la dona no podia mantenir els seus fills. Hi havia vegades que es passaven dos dies sense menjar, i davant la impotència va fer l'únic que se li va ocórrer per complir l'últim desig del seu espòs: que sempre cuidaria d'ells.

Va agafar les dues nines petites que eren inseparables, i amb tot el dolor del seu cor, les va entregar a les monges, on les educarien, els donarien menjar, un llit en què dormir i fe. Però la mare abans d'acomiadar-se d'elles li va donar un tros de tela de color blau fosc amb el nom de la famili gravat amb fil de plata.

-Aquest tros de tela és la nostra història, du gravat el nom de la família. Cada vegada que el mireu us recordareu de nosaltres. Tots els membres de la nostra mateix sang tenen el mateix. Sempre dueu-lo damunt i quan trobeu una persona que creieu que és família ensenyau-li el mocador i ell ús respondrà amb el mateix gets.

Sempre estaré amb vosaltres, observant com creixeu, i com us convertiu amb unes dones dignes d'un noble.


Amb aquestes paraules la mare és va acomiadar de les seves filles, amb els ulls plens de llàgrimes i intentant somriure. Mestrestant elles s'aferraven al seu coll, intentant-la retenir per sempre, i cridant que no volien separar-se d'ella.

Llavors el seu germà, de nom Fèlix, es va atracar a les noies i sense saber dir ni una paraula les va agafar entre els seus braços i va plorar amb elles, suplicant que tot tornés a ser com abans. Potser eren pobres però almenys es tenien els uns als altres.

I així es varen dir adéu, entre llàgrimes i amb la promesa que tornarien a trobar-se.

El nin es va quedar amb la seva mare, la qual va endinsar-se en els carrers de la nit, venent els seus serveis a canvi de quatre grans de blat que poguessin ajudar-los a sobreviure.

Van anar passant els anys, la mare i el fill vivint als carrers i en Bran atemoritzat pel que li deparava el futur.

Quan en Bran va complir 25 anys, va tornar l'hivern i amb ell va començar la guerra. Una guerra provocada per un rei, aqui no li bastava en tenir la meitat del món daball els seus peus; havia de tenir-lo sencer. Ser el rei suprem. I com qui juga a les cartes va començar a enviar els homes a la guerra, amb la promesa que quan tot acabes tindrien una vida digna i mai els faltaria de res.

Així, dia rere dia, anys rere anys, van anar enviant homes a la guerra, a mesura que tornaven els taüts dels caiguts en combat. Tot provocat per l'avarícia del rei.

En Bran va acceptar el seu futur, i es va unir als homes de negre, vestit tot de negre i amb una insígnia dorada al pit, muntat damunt un corser blanc amb crin negra, es va endinsar a la guerra. S'havia convertit en el que més menyspreava en aquell món.

Mentrestant en Fèlix havia anat a lluitar en el bàndol contrari, amb l'inútil intent d'honrar la memòria del seu pare, assassinat pels homes de negre.

Cada dia centenars d'homes queien a la guerra, i amb ells també la seva futura esposa, amb els seus futurs fills i els futurs nets, la seva futura vida. Per tots i cadascun d'ells es creia que ell seria l'excepció que confirmaria la regla que tots els homes morien a la batalla. Entraven en el camp de combat amb aquella brillantor d'esperança en els ulls, es pensaven que sobreviurien, eren uns grans somiadors que lluitaven per aconseguir un futur.

En Bran estava a segona fila entre els homes de negre, es podria dir que eren com la reialesa a la guerra, entrenats per matar i destruir tot el que s'interposava en el seu camí, com àngels de la mort.

Muntant el seu cavall, amb una espasa de plata a la seva mà dreta i amb la seva esquerra duent les regnes, una expressió d'indiferència i uns ulls opacs, lluitava per una pàtria que mai havia considerat la seva.

Els dies anaven passant, i dia rere dia veia com els somiadors sa aproximaven a ell intentant derrotar-lo sense èxit i morint en l'intent. El més curiós d'aquells individus era que fins a l'última respiració creien que es podrien salvar. Tirats al terra sagnant, sense un braç, una cama o una espasa clavada al pit, miraven al cel, després als seus companys lluitant, i pareixia que en aquell precís instant s'adonaven de la realitat que els envoltava, i perdien la brillantor en la mirada. Estaven morts.

Cada dia en Bran, quan tothom estava descansant, sortia a altes hores de la matinada i passejava pel camp de batalla, amb una candela en la mà buscant algun supervivent que s'aferrés en el fil de la vida, i que fos capaç de tornar-li la humanitat que havia perdut en la guerra. Però mai trobava cap, i una nit de lluna plena, entre tots els homes morts, va veure una petita brillantor. Llavors es va aproximar i va poder observar que eren unes lletres platejades d'un mocador que estava situat al coll d'un caigut. La tela estava tota coberta de sang i només es podia apreciar una “a”, i com els morts no necessitaven roba, se'l va endur com un recordatori que la mort estava molt prop.

Al tornar a la tenda va treure el mocador de la seva butxaca i amb un poc d'aigua el va fer net i li va llevar les restes del seu antic propietari, seguidament el va observar a la llum d'aquella petita llama de foc.

En observar-lo va veurer que hi tenia gravat un nom amb fil de plata.

-Karl Antoni de la Creu.

Al veurer aquell nom, els seus llavis es varen contraure formant una ganyota de dolor, els seus ulls de color blau fosc es varen tornar completament i absolutament opacs convertint-se en negres, la seva pell es va tornar pàl·lida i amb el front xopat de suor i els cabells negres i llisos damunt la seva cara, va sentir que una cosa dins d'ell s'acabava de morir també. Havia passat anys intentant oblidar aquell nom, intentant oblidar la sang vessada l'1 setembre de l'any 153, el primer dia que va veurer una execució. Però ara no podia negar-ho, tot allò no havia set només un mal somni, era real i en aquest mateix instant es va tornar a sentir com el nin de set anys, enmig d'una plaça observant com queia la neu, mentre el cos tacava la puresa de la blanca neu amb sang.
Capítol 3 La veritat
La guerra va durar 17 anys. L'adequat seria dir que després va arribar la pau, però no va ser així. Després de tants d'anys lluitant la gent no recordava com vivia abans. Els homes buscaven qualsevol motiu per barallar-se, i els restes dels ciutadans vivien amb la por que tornes a començar aquell malson.

Era una població, una humanitat turmentada. Ningú era capaç d'oblidar tots el que havien perdut, tots els cossos que havien vist sense vida, tots els membres que no estaven units a un cos. Però a poc a poc varen a anar enterrant tots aquells records, la gent fingia la felicitat amb l'esperança que un dia s’oblidessin que estaven fingint i la sentissin de realitat.

L'estiu estava arribant a la seva fi i tornava el fred i humit hivern, i amb ell també el record d'una guerra massa difícil d'oblidar. Centenars de famílies havien estat destruïdes, devastades, els supervivents varen quedar malalts de per vida psicològicament i físicament, tots i cadascun d'ells tenia el fosc desig que haguessin preferit perdre la vida a la guerra. Encara que això suposés no veure a la família mai més.

En Bran havia complert 42 anys, i havia sobreviscut a la guerra, però ell tenia aquell desig més present que els altres. Amb els disset anys de lluita ho havia perdut tot. La seva mare que es va morir tota sola, a una casa freda i humida al cap de nou anys de començar la barbàrie; él seu pare, que va donar la vida per la seva pàtria; i finalment els seus dos germans, que varen preferir lluitar i morir com reis, abans de retirar-se de la lluita. La seva família havia desaparegut, igual que la seva humanitat, i ara com un animal dormia als carrers desolat per un passat massa difícil oblidar. Cada dia en tancar els ulls ho tornava a reviure tot, tots els homes que va trabessar amb la seva espasa, i el que més el turmentava era aquell mocador que duia gravat amb fil de plata el nom de "Karl Antoni de la creu", el nom del primer home que va veure decapitar. Ara no podia evitar preguntar-se: qui era aquell home en realitat? Quina era la fosca història que amagava?

En Bran tenia dues opcions; la primera, fingir que mai havia succeït, que mai havia trobat aquell mocador, que mai hi havia hagut una guerra, o buscar una resposta abans que la pregunta consumís tot el seu esperit. Va decidir anar a cercar aquella resposta, la resposta al misteri de tota la seva existència.

En els tres mesos següents d'haver pres aquesta decisió es va anar preparant, va tornar a la casa on s'havia criat, va aconseguir un cavall, roba decent i provisions pel viatge que l'esperava. I així va començar la història.

El nin convertit en home va cavalcar pel camí que feia 35 anys havia recorregut acompanyat pels seus germans i el seu pare, acompanyat dels homes de negre. Però ara estava tot sol, i no hi havia un petit poni acolorit a taques davall seu, sinó un cavall de 8 anys, amb la sang tan calenta i tant de nirvi, que si li hagués destensat una mica les regnes havia pogut córrer sense aturar fins a la  fi del món.

Al cap d'unes hores va arribar al petit poble emmurallat i va començar la seva recerca. Primerament va anar a cercar pels carrers més pobres, preguntant a la gent per la família de la "Creu", sense èxit. Per a ells tan sols havia set un espectacle més entre tants, mentre que per al nin havia marcat tota la seva existència, destinant-la a la desgràcia. Així varen anar passant els dies, amb en Bran preguntant a cada una de les persones, mentre elles no es recordaven de res o fingien que no havia succeït. En Karl Antoni de la Creu va perdre la vida en aquell poble, però també la seva existència.

Varen anar passant els mesos, i després d'haver cercat per cada carrer, cada racó, va trobar una espurna d'esperança, entre tota la foscor i misèria que havia causat la guerra.

Una nit sense lluna, on la foscor ho inundava tot i pareixia que la nit t’anava a empassar per sempre, una dona que es cobria tant el rostre, com el cos sota una llarga capa de vellut vermell com la sang, cavalcant un cavall negre com la nit amb calcetins blancs, se li va aparèixer davant de la fonda en què estava instal·lat.

Ell, que no era capaç de dormir, turmentat pels malsons, mirava per la finestra, observant la immensitat de la nit. Va vorer arribar la dona, amb la seva llarga capa que tallava el vent, i hipnotitzat pels misteris que desprenia, va voler saber qui era. Va baixar al carrer amb un canelobre a la seva mà dreta. Volia saber el rostre que amagava a sota.

La dona es va parar just al davant d'ell, i amb la mirada clavada a terra li va dir que no tornés mai més per allí, que parés de preguntar o si no acabaria mort. Després va donar-li la volta al cavall i va desaparèixer direcció a l'oest.

En Bran no va saber com reaccionar, sense poder articular ni una paraula la va seguir amb la mirada, com si ella fos la vida que li faltava. Aquella dona desconeguda amb rostre desconegut, a la qual noms li havia pogut vorer la silueta dels carnosos llavis, va sobresaltar tot el seu esperit.

Llavors va sentir el desig de voler sebre qui era, i li havia dit que pares de cercar aquell home.

Va pujar a la habitació, va recollir totes les seves coses i va esperar que el primer raig de sol aparegués per l'horitzó, i seguidament va muntar damunt el seu cavall negre i es va dirigir cap a l'oest, en la direcció que havia vist a la dona anar-se'n. Va passar hores cavalcant fins que va observar en la llunyania situat al damunt d'una muntanya, el que pareixia un monestir. Es va dirigir cap aquell destí. Va passár-se dues hores més cavalcant, i quan per fi va estar davant va baixar del cavall, i subjectant-lo amb les regnes en la mà, va tocar la porta. Els va dir que necessitava un lloc en el qual poder passar uns dies, descansar i resar. Les monges li varen dir que només es podia quedar una nit, i llavors se n’havia que anar.

La nit va començar a caure, ja quasi havia arribat l'hivern. Va anar a veure el seu cavall, al qual havien posat dins d'un estable, es va quedar allí, consolat per la calidesa de l'animal una hora. Quan va sortir la nit havia caigut totalment, i va seguir passejant, o millor buscant algun senyal de la dona misteriosa. Va veure un cavall que estava en mig d'un prat pastant, i es va atracar a ell. Però el cavall al veure en Bran en va posar a dues potes. En aquell instant va veure el seu pelatge negre amb calcetins blancs, era el cavall de la dona sense rostre. Inconscientment es va anar atracant més i més aquell animal salvatge, i com més s'atracava més nerviós estava. El cavall li va donar una guitza i el va deixar inconscient. Al despertar-se estava estirat en un llit, cobert amb una manta. Al seu costat estava asseguda en una cadira una dona, la dona.

Ell al veure-la va sentir com si el temps es parés i aquell instant fos etern. La dona vestida de monja es va aixecar de la cadira i es va presentar a en Bran.

- El meu nom és Maria Antonieta de la Creu, tinc 38 anys. L'home al qual estàs cercant era el meu pare.

Quan l'home va escoltar aquelles paraules no va saber com reaccionar. En la seva mirada va aparèixer un petit flaix, va posar-se la mà a la butxaca, i seguidament va treure el tros de tela blau amb el qual havien començat totes les preguntes.

A Maria Antonieta, al veure aquell tros de tela amb el nom del seu pare gravat, li va caure una llàgrima, imaginant-se una vida en que ell fos present. L’al·lota li va explicar tota la història, resultava que les preguntes que ell s'estava fent, ella ja se les havia fet molts d'anys enrere. Li va explicar l'origen del llinatge de la seva família, la història que va marcar la història del regne actual.

Resultava que la família de la "Creu" feia 100 anys havien estat reies d'un regne petit, poc conegut, però molt important. Allí tenien els millors guerrers, i l'avi del rei actual temia que si esclatava una guerra ells guanyarien.

Així que va formar els homes negre, amb el propòsit que una nit sense lluna és presentessin allí sense avisar i arrasessin tot. Tots els nins, dones i homes varen ser executats, tots menys la princesa que va aconseguir escapar amb l'ajuda d'un plebeu.

Amb el qual va tenir un fill, que va tenir un altre fill, que era el seu pare. Després que ell i el seu pare es passessin tota la vida fugint es varen instal·lar en aquell poble en el qual va ser executat. Varen viure molts anys sense cap problema, passant desapercebuts, els anys varen anar passant i va haver-hi un moment on en Karl Antoni es va trobar tot sol. Va ser quan va aparèixer la dona amb qui tindria dues filles i un nin, fruit de l'amor. Però algú va descobrir d'on provenia i el va delatar al rei, el qual va enviar els homes de negre i el varen executar. En aquell moment la mare dels nins és va trobar desesperada i va entregar a les nines a les monges. De els dues nines només va sobreviviu-re la menor, aquesta era na Maria Antonieta de la Creu. La més grossa es va morir a causa d'una malaltia als 14 anys i deixà a la seva germana petita tota sola.

Després que la dona relatés la gran història, en Bran, impulsat pels seus sentiments incontrolables es va aixecar del llit en el qual estava estirat, i va anar atracant-se lentament a aquella religiosa de pell blanca com la llum i els ulls grisos i blaus, com la mar en un dia de tempesta. Llavors la va rodejar amb els braços, i va anar atracant els seus llavis rosats pausadament mentre sentia el batec del seu propi cos, i la respiració agitada de l'al·lota. I així van anar unint els llavis fins que varen estar completament junts. En Bran cada volta l'abraçava més fort contra ell, mentre ella reposava els seus braços damunt de les espatlles de l'home. A poc a poc els braços i les mans d'en Bran va anar recórreguen tota la seua silueta fins que va arribar al cap, on un vel li cobria els cabells i va passar les mans per baix; tenia el cabell fosc i llis, suau com la seda. Per un instant varen sentir que valía la pena la vida, valia la pena haver sobreviscut a tot.

Es varen anar separant, mentres s’acomiadaven amb la mirada intentant capturar cada instant. Sabien que mai més es tornarien a veure.

En Bran abans de sortir per la porta és va girar un últim instant i la va vorer al costa de la finistra, observant com se n'anava. Però abans de traspassar la porta li va dir:

-Ho havia de fer per assegurar-me que eres real. Si no ho hagués fet no ves pogut seguir vivint, però també t’he de dir que no ho faré una altra volta perquè sinó no em podria separar mai més de tu, i quedaria unit a tu per tota l'eternitat.

En Bran s’havia enamorat d'aquella dona, d'una dona que sabia que mai més podria retenir entre els seus braços, perquè ella consagrava la seva vida a Deu, però el que no sabia era que ella també tenia el desig de refugiar-se en el seu cor. I així, sense ni una paraula més, tan sols amb una mirada es varen acomiadar.

En Bran va cavalcar direcció a l'oest amb el seu cavall de color negre, tan veloç que pareix voler fregar el cel. Aquella va ser la primera volta que es va sentir un home un lliure. Mentres plantejava un venjança en nom de la família de la "Creu", a la qual  varen arrabassar tot.

Però això ja es una altra historia, que serà contada en una altra ocasió.


 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]