Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Udol
IES Maria Àngels Cardona - Ciutadella. Ciutadella
Inici: Un any i mig
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 SOSPIRA
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Aquest paràgraf sintetitza la convivència malaltissa entre la Mar i Cel amb el seu exmarit, que es feia dir black Jack. Era l'indubtable antagonista de la història de la seva miserable vida. Una vida en què la parella anava i venia com un pèndol. La Mar i Cel anava a treballar cada matí a l'editorial, mentre el black Jack dormia. Però aquest home era un animal nocturn, d'aquells que s'embriaguen i van al casino; que fan malbé la seva fortuna i el fetge. Matant així dos pardals d'un tir. En aquesta caòtica relació, simultàniament un s'aixecava del llit, mentre l'altre s'hi tombava. Malauradament, tot i coincidir poc, es veien. Tan si volien com si no. I, respecte de la totalitat del dia, eren els dos moments més efímers. Però, pel que es dedueix per part de Mar i Cel, eren els més traumàtics.

Era un clàssic, per exemple, que black Jack obrís ebri la porta de l'habitació matrimonial cridant: Ja sóc a casa, nena! Apa, tanca les persianes i obre les cames. I aquesta escena succeïa encara en el millor dels casos. Si arribava enrabiat per motius que la seva esposa desconeixia, o bé la insultava o bé la malmirava. Ningú sabria dir què era més esgarrifós. Podria comparar-se amb la recreació aterridora d'un duel a l'estil del Llunyà Oest. Entre dues persones que presumptament s'estimen. Dos coneguts que tan de bo únicament tinguessin l'oblit en comú. Perquè el seu espòs vivia el matrimoni de dues maneres: empinant el colze cap endavant per beure, o bé cap endarrere per pegar la dona a qui havia estimat.

No són més que minúscules hostilitats matrimonials, es deia a ella mateixa. El problema era que, aglutinades, es feien insostenibles. Aquestes van convertir-se en l'aliment dels seus malsons. I també en el motiu de la vermellor dels seus ulls, que demanaven ajuda desesperadament.

Per altra banda, sembla mentida que els inicis de la seva relació fossin tan contraris als fets que van arribar a patir. La Mar i Cel durant el mes de març del 2007 va visitar el barri Harlem, de Manhattan. Va invertir els guanys de l'anterior any de feina, que havia estat força dur, en un viatge espiritual. En què volia redreçar una relativament insignificant desviació que havia sofert la seva vida. Allí va assistir a una Missa de Gospel. I es va interessar per un integrant del cor negre de l'Església. Va presentar-se amb el nom de black Jack. La Mar i Cel va deixar escapar una rialla en sentir l'adjectiu que s'havia atribuït al noi. Li sonava més amistós que racista. Van anar coneixent-se. Es complementaven. La Mar i Cel va trobar en els ulls d'aquell jove l'estabilitat que li mancava en aquells moments. I el black Jack simplement es va enamorar.

Mig any després, concretament el setembre d'aquell mateix any, van casar-se. I van anar a viure a casa de la Mar i Cel, a la ciutat de Tortosa. Aquest fet marcaria per sempre ambdós esdevenirs. Van descobrir facetes l'un de l'altre que els van caure com una punyalada al pit. Els secrets es van destapar i l'ira, al seu torn, va començar a envair l'habitatge i qualsevol esperança de felicitat.

La Mar i Cel mai s'hauria imaginat que el seu espòs s'anomenés Martin. Ni que black Jack fos el sobrenom pel qual se'l coneixia i que evidenciava la seva addicció al joc. Però Martin tampoc haguera pogut imaginar mai la influència decisiva i pressió que la societat va exercir sobre la seva muller. Havia estat capaç de fingir amor, mantenir relacions sexuals i fins i tot de casar-se amb un home; tot i la seva condició sexual lèsbica.

Tots aquests ingredients, en mesclar-se, van produir una explosió. Devastadora i silenciosa. Que només ells, ferits de guerra, havien conegut i callat.

Un dia qualsevol, inestable i lúgubre, el Martin no va tornar més a casa. Sense donar explicacions. Realment no les necessitava. En part es sentia alleugerida. Aquella mateixa tarda, els mossos d'esquadra van interrompre la incertesa. Van enviar el Martin cap a la presó i la Mar i Cel cap al psiquiatre.

Aquesta és la història que va fer perdre el seny a la Mar i Cel. I és també el discurs que ella mateixa va explicant a cada psiquiatre que visita. Ja fa anys que sembla deambular de consulta en consulta. Sembrant les seves penes. Sense recol·lectar consol, i molt menys, una cura.

Aquell matí de Sant Josep havia de visitar una nova psiquiatra. Les noves circumstàncies acostumen a resultar reconfortants, esperançadores. Però a ella, que tenia els ànims per terra, ja res l'entusiasmava. Es sentia com una rata de laboratori. Utilitzada únicament per ser medicada sense cap finalitat. Ja que cap fàrmac podia arrabassar-li la tristesa que l'anava degradant.

Va aixecar-se amb prou temps per esmorzar tranquil·lament. Després de l'àpat es va dedicar a pelar una poma Golden, una de les quals va comprar rebaixades al supermercat de la cantonada. Tenia un aspecte encisador. Qualsevol que l'hagués vista hauria pensat que l'havia collida del Jardí de les Hespèrides. Contemplava, distreta, la lluentor que desprenia la pell d'aquesta en topar amb el llum potent de la cuina. Sobtosament, va pestanyejar molt seguit, com per deixar de banda l'estat hipnòtic en què es trobava i aterrar a les terres devastades de la realitat que l'envoltava. Merda; va pensar, mirant el rellotge. Eren tres quarts d'onze. Ja torno a fer tard, es digué per ella mateixa, mentre intentava afanyar-se per arribar a les onze en punt. Va agafar l'abric i les claus del cotxe d'una revolada. Quan era a la porta de l'entrada, va tornar a la cuina a corre-cuita per agafar la poma. No podia arribar a la clínica Terres de l'Ebre amb el cap ple de problemes i el ventre buit.

-Bon dia, Mar i Cel. Assegui's, si us plau. Sóc la Doctora Dolors.

Semblava bona dona. La seva mirada segura i de complicitat la rejovenien una desena d'anys, a parer seu. Així i tot, possiblement s'acostava als seixanta. No li deixava de somriure. Li vingué de nou, en aquesta ocasió, que el somrís que li adreçava fos natural. No era d'aquells forçosos utilitzats per causar una bona primera impressió. Li transmetia un sentiment que podria acostar-se més al concepte de "confiança", tot i que en un grau inimaginablement menor.

Posada a jutjar-la per aquesta benvinguda, la Mar i Cel hauria posat la mà al foc, afirmant que aquella dona seria la definitiva. La que per fi li aniquilaria tota la follia que li rondava pel cap. Però aquests pensaments es van consumir més de pressa que un cigar encès en un dia ventós, en el moment en què va tornar a obrir la boca.

-Series tan amable d'explicar-me els esdeveniments que t'han portat fins aquí? - li preguntà.

Som-hi. Novament havia de reproduir les penúries que de manera contínua i sense excepció narrava a cada psiquiatre que visitava. En el CD de la seva vida, aquesta era l'única cançó que sonava. En bucle. Però ella ho veia més com un soroll estrident i esgarrifós, en lloc de com una melodia.

En acabar-li-ho d'explicar, la Dra. Dolors va deixar caure el bolígraf sobre l'escriptori.

-Molt bé. Gràcies, Mar i Cel.

-Quins antidepressius em recomana prendre, vostè? -va demanar, per sortir-li a camí.

-No en recepto. Però cada dia, després que m'hagis vingut a visitar, escriuràs sobre el transcurs del teu dia a aquest diari. -va respondre-li, allargant-li al mateix temps un diari marronós amb una emoticona somrient.

La Mar i Cel, que es dirigia cap al cotxe per tornar a casa, encara estava atordida. Aquell darrer comentari li havia resultat tan surrealista com demanar el preu de la compra setmanal al caixer, rebent com a resposta que és gratuïta.

Havent arribat a l'aparcament, es va disposar a agafar les claus del cotxe a la butxaca. La va ben indagar. I l'altra també. I la bossa. Es va queixar en veu baixa. Amb les presses, les havia oblidades al seient del copilot. No li quedava cap més remei que emprendre la marxa cap a casa a peu. Absorta en els seus pensaments es preguntava quina cançó estaria sonant a la ràdio. Potser Coming home de Dirty Money? Ho desconeixia. El que tenia clar era que el primer que faria en arribar a casa seria començar a escriure el seu diari. I començaria així: 19.03.2009 - Em sento buida. Al mateix temps, plena d'una buidor absoluta; que seria el mateix que sentir-me buida en tota la seva plenitud.
Capítol 2 INSPIRA
La Mar i Cel va entreobrir els ulls. Va veure l'habitació completament fosca. Sobtosament els va acabar d'obrir, com plats. Com un nadó que observa el món per primer cop. Però ella no ho va fer com un gest curiós; sinó que més bé com un d'esfereïdor.

Una nova preocupació li bufetejava el cap; mentre el cor li boxejava, al seu torn, el pit esquerre. Sentia una pressió en part agradable. Ja que no era un fet gaire recurrent el de sentir-se viva. Tot i trobar-se davant un nou infortuni. No t'amoïnis. Es deia a ella mateixa, intentant apaivagar aquell instant d'aflicció vivaç.

Va girar-se cap al despertador. 00:08 h. Encara tens temps per fer tot allò que ahir no vas fer. Deu hores i cinquanta-dos minuts, per ser exactes; va afegir al seu monòleg. Seguidament va veure's obligada a desferrar-se del torbament que havia sabut dominar-la i dels llençols. I amb ímpetu es va dirigir cap a l'escriptori, on va disposar-se a escriure el diari del dia anterior:

20.03.2009 - Aquest cop vaig agafar les claus del cotxe. I vaig ser puntual. A les onze en punt em trobava a la clínica Terres de l’Ebre, a punt d’asseure’m en un dels molestos seients de la sala d’espera. Però la Doctora Dolors ho va impedir, cridant el seu nom; fet pel qual m'acabaria acomodant en una confortable cadira de la seva consulta.

Així com m’hi anava acostant, les meves orelles podien apreciar de cada cop més la melodia que hi sonava. La cançó es titulava What about us, de P¡nk. I, en aquell precís moment, deia:

...We are searchlights, we can see in the dark.

We are rockets, pointed up at the stars...

Acabada aquesta estrofa, va abaixar el volum del magnetòfon de casset; per alçar el de la seva veu.

-Bon dia! Vas poder fer els deures, ahir?

Vaig assentir. I vaig cedir-li l'objecte sol·licitat. Va posar-se a llegir el meu diari amb una predilecció exquisida. Aquest fet m’incomodava força. Ja que per fi trobava unes paraules mereixedores de ser pronunciades, vaig decidir interrompre l’atmosfera silent.

-I l'Albert? No ha vingut, avui? -vaig preguntar amb un posat indecís.

L'Albert era el pacient que em precedia. Era l'únic que coneixia d'ell, a banda que patia esquizofrènia i vestia sempre penyores negres. Encara que el seu somriure franc i esplendorós no el feia passar desapercebut, almenys per a mi.

Aparentment i increïble, se’m va dibuixar un somrís involuntari que tampoc havia passat desapercebut per Dolors; qui em va fer tornar a la crua realitat de cop, tancant el diari enèrgicament.

-Pel que fa a l’Albert, no ha vingut. Però tu sí; per tant, centrem-nos en això. -seguidament es va posar unes ulleres d'un pont nasal exagerat. No sabia que tenia hipermetropia. També va obrir un bloc de notes.

Aquesta resposta sobre l’Albert em va entristir. Inimaginablement. Pel que sembla, la meva cara ho cridava als quatre vents. Aquest fet va cridar-me l’atenció, ja que em considero més inexpressiva que una figureta de Playmobil). La qüestió és que la Doctora va captar-ho.

-Anima’t, dona. Això és el que, de fet, tractarem avui. El desig vehement, la persecució dels somnis, la lluita pels ideals d’un mateix. -va assegurar-me, tot cercant a continuació una pàgina concreta a la llibreta.

Després d’haver-me dit això, tenia la sensació que acabava d’escoltar el sermó optimista i ingenu que es pronuncia a les misses després de l’Evangeli. Abans que pogués fer-li cap pregunta, va prosseguir.

-He decidit iniciar una Teràpia No Convencional.

El primer que em va passar pel cap va ser la paraula desastre, i no perquè les seves sigles a la inversa tinguessin relació amb l’anarcosindicalisme.

-Es basa senzillament en l'absència de medicació respecte del pacient. Considero que actualment s’abusa de l’ús dels fàrmacs. Es traspassen uns límits impensables. Per tant, vull emprendre aquesta teràpia innovadora. Discrepant. Creativa.

La causa que m’ha empès a iniciar-la és la desconfiança que he adoptat cap a l’entorn. Si aquest, per qualsevol motiu, és capaç d’eliminar les esperances d’un individu, perquè l’haurien de curar els medicaments, que provenen d’aquest?

No crec que sigui un desordre químic el que es troba darrere el pacient; sinó que un desordre emocional. I si aquest es troba a l’interior, s'hauria de curar a partir d'aquí; encara que hagi estat causat per factors externs. -va afegir, llegint-ho. -Què t’ha semblat el Mètode de Descartes? Ehem, de Dolors.

Després d’aquest aclariment, va acabar semblant-me adient. I vaig somriure. Amb aquest fet vaig clarificar-li el dubte. O almenys m’ho va semblar. Quan bromejava, comprenia per què la seva primera impressió va resultar-me tan bona.

Usurpant aquesta calma, la Doctora Dolors va atrevir-se a traspassar les fronteres de la meva protegida intimitat.

-Digui'm, és creativa vostè?

No volia haver d'arribar a aquest punt, però era el moment de confessar-ho.

-Suposo que sí. Abans treballava en una editorial on, al mateix temps, m'encarregava de l'editorial de la revista L'Impuls. Allí era l’encarregada d’escriure un article d’opinió diari a la contraportada de la revista. Més aviat havia d’escriure les opinions que el meu cap em dictava, les quals eren gairebé oposades a les meves.

Es podria dir que aquesta revista era una imitació de L’Avenç, la revista modernista que exaltava el progrés i la modernització de la societat. Era, doncs, contradictori que el coordinador fos d’ideologia dretana o conservadora. Possiblement va heretar aquests trets extremistes del seu parent llunyà, el representant de la CEDA Gil-Robles.

Nil Castaño era el nom de l’ésser manipulador que m’exigia decantar-me per temes eclesiàstics (entre d’altres); prohibint-me escriure sobre l’homosexualitat, la influència del reggaeton, la pornografia en l’actualitat, etc. En definitiva, va mancar-me de llibertat d’expressió; va mancar-me del fet de ser persona.

Aquesta opressió, que em va desestabilitzar, va desembocar en una petita crisi personal. Com a conseqüència a aquest fet, a banda de deixar la feina, vaig emprendre un viatge espiritual a Manhattan, on vaig conèixer el black Jack. Vull dir, el Martin. Aquest fet va acabar causant la ruptura en mil trossos d’una Mar i Cel fràgil. -vaig explicar-li.

Uns incòmodes segons després, vaig aixecar els ulls cap als seus. Però ella va abaixar-los de cop.

-Carai. -va atrevir-se a dir. Semblava haver-se quedat afligida. Crec que aquest és l’adjectiu més oportú.

Què n’hauria pensat? I dic pensat perquè no va dir res. Va quedar-se muda.

Com la Mar i Cel en tornar a veure l’hora. 4:30 h. El temps se li escapava entre els dits. Tot i això, va considerar convenient el fet de beure’s un cafè. També va encendre l'ordinador, fet que va tesar-la més del que estava. Com l’arc de Robin Hood. Perquè havia rebut un missatge punyent de la Doctora Dolors a la safata d’entrada del Gmail. Aquest deia que l’Albert no assistiria mai més a la seva consulta. I que, per tant, la Mar i Cel passaria a acudir-hi sempre a les deu en punt, a partir d'aquell mateix dia.

Fantàstic, va pensar, irònicament. Per una banda, si abans ja tenia prou poc temps, ara encara en tindria menys, ja que havia de presentar-s’hi una hora abans a l’anteriorment prevista. Per altra banda, la turmentava la idea que no tornaria a veure l’Albert. Però encara més la incertesa de no saber quin fet li impedia visitar la psiquiatra.

Però no podia desaprofitar el valuós i escàs temps que li restava, encara que fos per pensar en ell. Per això, va dirigir-se cap a la seva atapeïda agenda per apuntar a dia 21.03.2009: Visita al metge a les 10:00 h. Després va seguir escrivint el diari del dia anterior:

Sense adonar-me’n, vaig veure al meu davant un full de paper reciclat.

-Pren aquest bolígraf, també -em va dir, posant-me’n un a l’abast, d’aquells que es regalen per fer publicitat.- Comencem, doncs, la TNC d’avui. Té relació amb la cançó que sonava quan entraves aquí: tots som somiadors i hem de lluitar pels nostres ideals. Per això avui escriuràs sobre tota cosa idíl·lica, segons el teu parer, que durant tan temps se’t va fer silenciar a la teva feina.

Faràs un poema. Sobre la utopia, per exemple. Sí, és el tema idoni. Cerca bé les paraules que durant tant temps has callat. Perquè si no les has expressades, encara es troben dins teu. -abans de continuar va somriure’m.- Vinga, comença a escriure a crits, per recompondre el que el silenci ha descompost.

Recordo el poema més o menys així:

 
U T O P I A

Una persona ambiciosa sempre es mou,

Temerosa però ansiosa d’abastir.

Ombres i fars, mars en calma i enrenou.

Persegueix el seu ideal tot fent camí.

Incansable i innocent; mai en té prou:

Anhela el desig que no es pot acomplir.

En haver-se’l llegit, em va renyar.

-No! Això no és el que t’he demanat! -va negar amb el cap.- Vull una explicació contundent de la possible realització dels somnis. I has fet precisament el contrari.

Va partir el full de paper i va donar-me’n un en blanc. Era l’hora de revelar-li-ho:

-Doctora, jo… -vaig pensar com podia dir-ho d’una manera menys rasposa. No se me’n acudien- no crec en la lluita pels somnis.

-No creus en la teva cura? -va tallar-me, sobresaltada.- Així doncs, per què ets aquí? Per aprendre a ballar la sardana? No treballo en va; treballo per a tu. I si no estàs disposta a deixar-te ajudar, ja pots anar-te’n i ambdues deixarem de perdre el temps.

Vaig ensorrar-me. Una llàgrima va començar a regalimar-me per la galta, seguida per moltes altres que van fer-li companyia.

La Dolors també va sentir-se malament, perquè va venir a abraçar-me i vam plorar juntes.

Després de reconciliar-nos, vam reprendre la teràpia.

-I si aquesta vegada, escrius el poema sobre un tema que realment t’inspiri? Sobre el qual t’hagués agradat parlar a L’Impuls? O que, la repressió d'aquest impuls, t'hagi fet patir?

Dit i fet. Vaig escriure sobre l’homosexualitat, amb què tant m’identificava. Aquest en va ser el resultat:

E S T I M A

Emmascarar qui som mai complaurà,

Si el gust de la tria es fa diferir.

Trencaclosques fets per desencaixar.

Independentment del que es pugui dir:

Mentre dotats estem de respirar,

l’Afinitat sentida hem de seguir.

-Ja hem acabat, per avui. -em va dir per finalitzar la sessió, després d’haver-me felicitat per l’escrit.<

Estant disposta a anar-me’n, em va fer aturar.

-Mar i Cel! -va cridar. Vaig girar-me cap a ella, encara amb el pom de la porta a la mà. Va agafar-me desprevinguda. En aquell instant, que la veia des de lluny, va semblar-me una altra dona. Altament atractiva. S’intuïen unes corbes vertiginoses, tot i la bata blanca que pretenia ocultar-les.

-Que tinguis un bon dia -va afegir. Vaig assentir, dirigint-me llavors cap a la recepció.

Vaig saludar cordialment l’Úrsula la recepcionista, així com em dirigia cap al cotxe, el qual tenia allí aparcat des del dia de Sant Josep.

En arribar a casa vaig mirar el rellotge de la cuina. 13:15 h. D’ençà que vaig dinar, només recordo que, tot i tenir moltes coses a fer, vaig anar al llit a fer la migdiada, què va durar fins a l’endemà.
Capítol 3 SOMRIU
La recepcionista Úrsula havia visitat la Doctora Dolors. Eren a la seva consulta. L’una davant l’altra. En silenci. Mirant, amb les pupil·les dilatades, un objecte que l’Úrsula sostenia. Era una xeringa. Aquesta contenia un líquid inquiet que desprenia bombolles periòdicament. I la seva agulla mesurava un pam i mig.

-És el sèrum de la veritat.

-No és la solució, Úrsula -digué la Doctora, amb una veu impotent i tremolosa.

-L’única, si som realistes -va afanyar-se a dir.- Aquesta noia és com un captaire hospitalari. Ja fa massa temps que ronda pels hospitals suplicant rebre una cura. El súmmum dels súmmums és el fet que encara no l’hagi obtinguda.

Per aquesta raó, he arribat a la conclusió que ens diu mentides. Si coneguéssim íntegrament el seu problema, la seva malaltia no només hauria mostrat símptomes de millora, sinó que s’hauria curat.

-No diu mentides. I tampoc és convenient medicar-la. I menys tenint en compte els indescriptibles efectes secundaris que suposa el seu contacte amb la sang. Com el fet de patir un vessament cerebral o anar perdent la visió de manera progressiva.

La Doctora Dolors, aprofitant que l’Úrsula buscava alguna cosa dins la seva motxilla d’excursionista, va endur-se aquell sèrum devastador a la butxaca de la bata. I va posar-ne un altre que el govern li havia atorgat gratuïtament sobre la taula. No recordava en què consistia, però el seu impacte era molt més lleu i la seva efectivitat, a curt termini.

Mentre es lamentava mentalment del fet que el mateix govern també optés per via bàrbara de la medicació del pacient, l’Úrsula prengué el torn de paraula:

-Miri. Potser aquests altres la convencen més -va dir, descarregant al seu davant tot un arsenal de xeringues que havia tret de la motxilla.

-Tampoc m’interessen, gràcies. Pot anar-se’n.

L’Úrsula, anant-se’n insatisfeta, no va deixar d’estar pendent del contingut llefiscós del sèrum durant tot el seu camí cap a la porta de sortida.

Simultàniament a això, la Mar i Cel es va disposar a fer alguns dels encàrrecs pendents del dia anterior.

-Bon dia, sap on es troba Pull & Bear?

En haver resolt el dubte, va dirigir-se al carrer de Vidal i Barraquer. Concretament al costat d’aquesta gran empresa, on s’havia improvisat el muntatge d’un humil mercat de segona mà.

-Cobri’m aquesta camisa verda.

Després que també li haguessin cobrat un ambientador de roses pel cotxe i el preu de quinze litres de benzina als seus respectius establiments, va anar a la Cafeteria Oleas.

Havent-se acomodat en una de les seves cadires d’Estrella Damm, se li va servir el cafè i el diari que havia sol·licitat.

9:30 h. Encara gaudia de trenta minuts lliures; què van prendre una terribilitat i fatiga inadmissibles, en llegir el Diari de Tarragona. DEP, Albert Vila Rodoreda. Aquest titular gairebé rebé a sobre els dos-cents cinquanta mil·lilitres de cafè que contenia la tasseta. A banda de fer sacsejar la lectora, tan externament com interna.

Aquella irritació física que no s’hauria pogut mesurar amb l’escala Richter la va empènyer a tancar el Diari local per obrir el particular:

21.03.2009 - El teu impacte en la meva vida ha estat considerable. Més del que et puguis pensar. En conseqüència a això, he decidit dedicar-te una mínima extensió en aquest diari.

Sé que te n’has anat feliç. Tant com quan sorties de la consulta de la Doctora Dolors. I em saludaves. Tan emfàticament. Amb aquella manera de somriure tan teva. Sempre et vaig voler dir que et considerava el somriure que em manca.

Alleujà una mica l’ànim, donant sortida a l’oceà de llàgrimes que estava oprimint. Aquesta depuració va reconfortar-la una mica. Com a mínim, va poder seguir escrivint:

No sé què més dir-te. Però vull dir-te més. Tant, que ja no tinc res a dir.

Per això hi plasmaré les teves paraules. Les que vas escriure en forma de poema; què estan penjades al costat d’Utopia i Estima a la cartellera de la consulta. Recopilen la reflexió perfecta, en un dia com el d’avui:

Ningú mai ha mort; no siguis tossut.

Tornarem al cel després d’un breu viatge.

L’amor patern és qui sempre ha vençut.

I Déu ens donarà eternament hostatge

Arribats a aquest punt, ja tot el que et puc dir és: Descansa En Pau. O Divaga Entre Poesia.

Amb el pagament d’1,35€ va sortir de l’establiment. I amb el consentiment de la Doctora va entrar a la consulta, on van restar en silenci. Semblava un confessionari.

Ambdues estaven enfeinades. La Doctora Dolors, escrivint a l’ordinador. I la Mar i Cel, mirant les fotografies de la metgessa rebent el doctorat i alguns altres reconeixements.

Les veles s’inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones. La Doctora buscava inquietament el botó Pause de L’himne dels pirates.

-Perdoni’m, Mar i Cel. També té Spotify, vostè? -va preguntar, per excusar-se.

-M’agrada més la ràdio, a mi.

El silenci sepulcral va reprendre’s. I les tasques a què es dedicaven també. Aquest cop, la nova interrupció va ser causada per l’Úrsula la recepcionista. La Doctora, però, no va immutar-se; va seguir teclejant l’informe mèdic que redactava.

Només la Mar i Cel podia veure-la, ja que havia entrat per la porta del darrere. Feia cara de clown assassí. I el seu colze apuntava cap al sostre. Com en posició d’anar a cavar.

-Et trobes bé? -va gosar demanar-li la Mar i Cel.

-Seràs tu qui et trobaràs bé, a partir d’ara! -exclamà, mofant-se d’ella i traçant un semicercle amb el braç per injectar-li la dolorosa agulla de la xeringa en una vena cervical.

Seguidament va girar-se cap a la Doctora Dolors, qui l’estava mirant amb perplexitat. L’Úrsula portava un segon sèrum a la mà, destinat a aquesta. Intencionadament, la Mar i Cel va deixar anar un atxim, què va esquitxar la perversa. Va causar-li tal ensurt, angúnia i còlera, que va tornar a tenir-la de cara a ella; fet que permeté a la Doctora agafar una de les cadires de ferro, la qual va fer que col·lidís contra el clatell de la malfactora.

Un cop havent-la deixada astorada a terra, la Mar i Cel va començar a lligar-la de mans i peus a aquella mateixa cadira. Mentrestant, la Doctora telefonava la Guàrdia Urbana de Tarragona. Pocs minuts després, van injectar-li el sèrum de la tranquil·litat a la nuca. Així no els molestaria.

-Ves per on! Sense saber-ho, el destí ens tenia reservat un sèrum per capita. És una llàstima que hagi pogut injectar-te’l -va doldre’s, a la seva pacient.

Van donar un cop d’ull a l’Úrsula. L’efecte de la droga havia estat ràpid. Semblava anar ben gata. Veient-la en aquell estat, ningú hauria dit que aquesta treballadora hospitalària acabés d’afegir un altre delicte al seu llarg historial criminal.

-Anem per feina.

-On? -demanà innocentment a la Doctora.

Merda. Va dir-se Dolors per si mateixa. Li ha injectat el sèrum de la distorsió lingüística. Però se li va encendre una bombeta. Momentàniament la Mar i Cel disposa d’una concepció surrealista del llenguatge. Faré que finalitzi l’inacabat capítol matrimonial, que també va ser surrealista. Què se n’haurà fet, del black Jack? Encara que sigui d’una manera irreal, ella mateixa ho decidirà amb el bolígraf propagandístic. I així es traurà de sobre la pesant armadura d’aquesta persistent preocupació causada per la incertesa.

Havent-li-ho explicat, la pacient va assentir. I amb uns ulls plorosos va escriure el següent esbojarrat final, què qualsevol història esbojarrada és digna de tenir:

El black Jack, que era un jugador compulsiu, havia anat al casino a jugar a Blackjack amb una botella de Jack Daniel’s. El cel s’ennegria i aquest portava diner negre a la butxaca de la jaqueta. Arribà la Guàrdia Urbana. I ja corre el black Jack i el necròfil contra qui jugava. I ja criden, encara que acaben essent tancats en una negrosa cel·la (la policia ja m’ho va venir a dir a casa, que l’havien tancat).

Allí, cada dia els desperten així: Back to your black clothes! I, com Paint it black dels Rolling Stones, havien de pintar un inacabable mur d’aquest color. Qui no feia això, ja cavava.

Un presoner de pell BLANCa, per haver sofert discriminació racial, va pintar part del negrenc mur de color BLANC. Vivia a Jaca. Però era natiu de BLANKenese, Hamburg.

Mentre dinaven, el guàrdia amb el jaqué que es feia dir Nostre Senyor, va detenir el jaquès: -Déu nostre Senyor t’espera.

Tothom va tornar BLANC. El matarien per aquella estupiditat?

No. L’esperava un home, la massa corporal del qual feia unes deu vegades la de Nostre Senyor.

-Hola, sóc el cap de la presó.

-Ja m’agradaria ser les cames, per fugir-ne.

-Calla idiota. Jo sóc el cap i tu ets al cul-de-sac; d’on ja no pots sortir.

-Diria que hi ets tu, al cul del Jack. -havent dit això, el black Jack va descendir des del sostre.

-Dió en el BLANCo -va dir, un guàrdia que suposadament supervisava la situació, ja que es va deixar caure sobre els cabells esBLANQUeïts del capitost.

El black Jack, qui l’havia deixat inconscient, va prendre-li el collar del yin-yang amb les claus de la presó.

El BLANC va notar com la negror era de cada cop més present, ja que el black Jack ja acostava al seu amic el yin (part negra del collar). Ell es va quedar el BLANC yang.

L’amic del meu exmarit li digué:

-Ara que tots els presos sortirem d’aquí, vull dir-te que la nostra amistat és YINacabable.

-Y ANGolirem (i engolirem) junts tants bons moments com puguem!

La Doctora, a banda de considerar-lo molt adient, li va dir que era molt benèvola. Perquè havia ideat un final feliç a qui la va corrompre.

-Ja es senten les sirenes.

-D’Odisseu?

-Deixem-ho estar.

-Eres la meva xicota?

La Doctora Dolors no va poder evitar riure. L’efecte del sèrum era més durador del que creia. La Mar i Cel també va riure. Les rialles d’ambdues anaven incrementant la seva sonoritat en veure l’altra com reia, impetuosament.

Van recompondre’s amb la imminent arribada policíaca. Uns minuts després que aquests carreguessin la infractora, s’espassà l’efectivitat del sèrum per part de la Mar i Cel i van poder prosseguir.

-Aquesta ja és la darrera part i la crucial de la teràpia d’avui. I la darrera teràpia; d’avui i d’aquí en endavant. Has de somriure.

Somriu. Perquè el teu exmarit ha sortit de la presó i té un amic per tota la vida. Somriu. Perquè, després del viscut, ja res t’amoïnarà tant. Somriu. Perquè avui comences a viure. Somriu. Perquè la mort s’està allunyant de tu.

Limita’t a somriure. Perquè ets la diferència; de cada cop t’aniràs sentint més viva, mentre els altres de cada dia ens anem sentint més morts. Li ensenya un poema que diu així:

FUGAÇ PERPETUÏTAT

La meva infància, il·lusió em va fer parir.

Peregrinant muntada al formós pegàs,

d'abastir tota proposta era capaç.

I perdurable es presentava el destí.

Progressivament vaig començar a afeblir;

ma decadència era un fet més que veraç.

A partir del bosc, se'm traslladava al ras.

I el cel, de cada cop més, veia ennegrir.

Relliscava, en el sentit de descendir;

pertanyent a un conte amb un brusc desenllaç.

Per què hauria de ser la vida tan mordaç?

El cinturó del valor s'ha de cenyir.

Ara ho accepto; començo a empetitir.

Únicament envellint som eficaç.

Si no puc oposar-m'hi, hauré de ser audaç

prosseguint la tasca final; què és morir.

-Així em sento. Així es sent la gent. No tothom té la sort de ser tu. No tothom té la sort de ser la diferència.

Dient aquestes paraules, la Mar i Cel somreia. Va adonar-se que li agradava fer-ho. No era propensa a posar en pràctica aquest esport bucal, tot i que no se’n sortia del tot malament, encara que fos novençana en aquest camp.

-És complaent, oi? Doncs també ha estat senzill.

Primerament em vas explicar els problemes, com vas fer anteriorment amb tants altres psiquiatres. Ahir vas establir-te metes, vas tornar a tenir clars els teus ideals i vas somiar. Finalment, avui, un cop arrencada la teva principal preocupació de soca-rel, t’has hagut de centrar a ser feliç. Per tant, has hagut de sospirar, inspirar i somriure. Tres simples passos. En tres dies.

Per altra banda, els altres psiquiatres i els seus innecessaris medicaments t’han fet carregar la malaltia o la creu cap a la Muntanya del Calvari durant un any i mig, la qual es podia curar en un tres i no res.

-També ha estat, en part, culpa meva. He estat portant voluntàriament el handicap del farcell ple de còdols a l’espatlla. I era jo qui l’havia d’amollar.

-Doncs que, almenys, et serveixi de lliçó. Mai més renunciïs als teus principis, com el de l’homosexualitat. O a qualsevol dels drets humans, com el de la llibertat d’expressió. En cas que ho fessis, al seu torn, renunciaries a tu mateixa.

Es van mirar cordialment. S’havien intercanviat tots els aprenentatges que es podien obtenir esprement aquesta vivència.

-Vas poder comprar la camisa verda que et vaig encomanar? -va preguntar, de sobte, la Doctora.

La Mar i Cel va desembotonar-se l’abric per ensenyar-li la peça de vestir que aquell mateix matí havia comprat al mercat. La doctora va assentir.

-No oblidis que és el color de l’esperança. A partir d’ara, que no ens veurem més, posa-te-la sempre  que aquesta et manqui.

La Mar i Cel va fer que sí amb el cap. I li va allargar la mà:

-A reveure, Doctora Dolors.

Aquesta la hi va rebutjar, per abraçar-la. Va aprofitar el càlid acostament corporal per ficar-li un minúscul paper dins la butxaca de l’abric.

-Fins aviat, amiga.

També va regalar-li un llibre, el qual Mar i Cel, sense fer-ne gaire cas, va introduir dins la bossa de cuir. Aquesta bossa va ser, uns minuts més tard, col·locada al seient del copilot; al mateix lloc on havia oblidat les claus del cotxe en el primer dia de consulta de la Doctora.

Al seu cotxet groc, del color de la felicitat, va treure’s de la butxaca de l’abric l’ambientador de roses fresques que havia comprat i el va penjar al mirall. Va veure-hi també un tros de paper, en què es deia: Qualsevol solució es troba a una actitud de distància. Una llàgrima de felicitat va mullar-lo lleugerament.

Va guardar-lo dins la bossa, d’on en va treure el llibre que la Doctora Dolors li havia aconsellat llegir. Es titulava L’estiu que comença, de Sílvia Soler. Amb el bolígraf incorporat al diari marró de l’emoticona somrient, va sobreposar la paraula primavera a la d’estiu. Perquè va començar aquell mateix vint-i-u de març. Tant l’estacional com la personal.

Va voler saludar el veí morrut a qui mai abans havia saludat, mentre sonava Here comes the sun, dels Beatles.

Després la va cantar. A ple pulmó. Amb els crits que durant un any i mig havia reprimit. Amb la felicitat que començava a envair-la. I amb la certesa que no tothom la podria haver cantada amb tanta sinceritat.
 


 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]