Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
TheJ
IES Joaquin Bau. Tortosa
Inici: Camps de maduixes
Una travessia de vida o mort
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 El començament de l'odissea
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. 

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

-Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda, que li digué el següent:

-No penses, simplement escolta el que et diré. Algú et busca però no et preocupis, conec una manera de salvar-te. Per a poder aconseguir-ho, necessitaràs tres ingredients però...          

-Com sé que això no és una simple burla? –va interrompre’l Jefferson amb les parpelles caigudes.                

-Pensa el que vulguis, però si vols saber el que necessites per seguir viu segueix el camí que marca l’espasa cap a la llibertat.

I la trucada es va tallar. Va pensar que devia ser una simple broma.       





8 hores i 9 minuts

Damunt la tauleta de nit hi havia un paper que deia: “Bon dia Jefferson, les vuit del matí és massa aviat per despertar-se. Així i tot, espero que passis un bon matí. Atentament, la veu misteriosa.” La seva dona, l’Emma, encara dormia.





9 hores i 22 minuts   

Els pedals de la bicicleta grunyien amb el ritme de la gastada i oxidada cadena. El vent movia els seus rínxols de color carmí i els seus ulls verds estaven plens d’inquietud. Els seus pensaments eren una barreja de l’ocorregut la nit anterior i al matí.

El seu mòbil va sonar i  ell es va parar de cop. En veure que no el tenia registrat, va sospitar, no obstant això, va respondre. Efectivament, era la veu misteriosa:

-Tens una setmana per trobar el primer ingredient. Sé que encara no t’has esforçat per trobar la primera pista, però no està tan lluny com penses. Mira endavant. –i va vindre el silenci.          

Una mà de granit empunyava una espasa de coure que senyalava el sud-est. La bicicleta va agafar velocitat i va seguir la senda que marcava l’arma afilada.





10 hores i 17 minuts

Estava desesperat. La idea que fos una broma de mal gust era més forta que mai. Jefferson va jeure’s a la gespa enmig d’una plaça i per casualitat, va mirar el nom d’aquesta. Es deia “Plaça de la Llibertat”. Una llum se li va encendre i va mirar cap al centre, on hi havia una font. Alguna cosa brillava baix l’aigua, era una caixa de plata.

La va obrir amb molta cura i dins hi havia un grapat de diners y una carta. Es va disposar a llegir-la:  

“El primer ingredient es troba a l’extrem sud del triangle asiàtic. Et facilito aquests diners per comprar el bitllet d’avió. Quan arribis busca a Armand, ell et proporcionarà el que necessites per complir el teu objectiu. Atentament, la veu que no calla.”

 

17 hores i 19 minuts

Després del descobriment de la nova pista i una jornada a l‘atrafegat restaurant on treballa Jefferson estava completament extenuat. Per tant, va decidir fer una becaina molt llarga.

Sobtadament, es va despertar sobresaltat mig suós. Havia tingut un malson revelador. Enmig de terribles calamitats, va albirar un carrer, una direcció: un temple que es trobava al final d’un carrer anomenat l’Anchuk... Bé, no recordava massa bé el nom, però si s’esforçava una mica, el podria trobar. Va agafar el portàtil i va teclejar ràpidament el que arribava a recordar. Finalment va aparèixer un nom: Kanyakumari, a l’Índia.

 

2 hores i 1 minut de l’endemà

Gotes de pluja queien a l’entrada de l’aeroport. La seva dona es va acomiadar d’ell amb un petó i una abraçada, l’excusa era un viatge de negocis. Dins l’avió es va acomodar bé gràcies a la generosa quantitat de diners que disposava. L’esperaven més de 24 per arribar a l’Índia, el triangle asiàtic.

 

8 hores i 21 minuts

Jefferson estava una mica avorrit. Tant de temps dins l’avió no li estava sentint massa bé.  Ell era una persona que havia d’estar en constant moviment, tan física com mentalment. La seva vena curiosa es va disparar quan va veure una illa enmig del mar a través de la finestreta. Ell havia de saber-ho tot, el perquè de tot. Però al final, la monotonia del paisatge va fer que li comencés a entrar son, que es va parar quan la panxa va queixar-se.

 

15 hores i 33 minuts de l’endemà (fus horari de l’Índia)

En arribar a Madurai, un poble proper al seu destí, va agafar un autocar per a dirigir-se a Kanyakumari.

Anchukootuvilai, aquest era el nom del carrer que va somiar. Ara, mig perdut, va intentar trobar la peça final de l’enigma, el temple. Es trobava al final del carreró, envoltat per un anell d’aigua. Assegut a les escales que anaven cap a ell, hi havia un home de mitjana edat amb poca pinta de ser d’allà. Jefferson va sospitar que aquell seria la persona que buscava, l’Armand. Llavors, va dirigir-se fins ell i li va preguntar:

-Tu ets l’Arm...

-Aquí ho tens. –va interrompre’l l’home- Aquesta és la pista necessària per trobar el primer ingredient. El temps corre.

Jefferson, en complet silenci, va agafar el full que sostenia l’Armand i se’n va anar. Assegut en un banc proper, es va disposar al llegir el que deia:       

“भारत के आंसू पर जाएं और उस व्यक्ति की शिखर की तलाश करें जो भगवान को धोखा दे। इस के शीर्ष पर आपको प्रथम घटक मिलेगा।

Atentament, la veu que no coneixes.”

Desconcertat, Jefferson va mirar si seguia estant l’Armand, però ja no estava, havia desaparegut. Ell havia de continuar sol, enmig del triangle asiàtic.

 





 

Capítol 2 En busca de les peces de ferro
17 hores i 54 minuts del fus horari de l'Índia 


En un carrer perdut de Kanyakumari, Jefferson estava caminant desesperadament. Aquella nova pista el va deixar desconcertat, estava escrita en un idioma pràcticament nou per ell, que deduïa que era l'hindi. Per tant, va decidir preguntar a la gent de la localitat per desxifrar el trencaclosques, tot i que no va tindre èxit. 


L'endemà a les 8 hores i 2 minuts 


Amb els pocs diners que li van sobrar va aconseguir una habitació en un hostal de mala mort. El reparador descans li va donar una idea brillant i a la vegada molt simple: traduir-ho amb el mòbil. Amb un aire d'alegria i esperança anar cap a la seva motxilla, la qual estava dintre d'un dels armaris de l'habitació, però un fet el va deixar de pedra: aquesta estava oberta, revolta i dins faltava un objecte que va enfonsar-lo del tot, el seu apreciat telèfon. Sense dir res, es va dirigir cap a la porta del dormitori i va comprovar desgraciadament que el pany estava forçat. 


"Ara sí que estic perdut!" va pensar en Jefferson, "L'única solució és un traductor, però on..." i en aquell moment va veure per la petita i bruta finestra de la cambra un avió que s'enlairava cel amunt. 


12 hores i 34 minuts 


Dos autoestops i una petita caminada després, Jefferson estava davant de l'entrada de l'aeroport, ple de suor. Va dirigir-se ràpidament a la secció de traducció, la seva última oportunitat. Entre gambada i gambada, la gent el mirava de manera desconcertant, inclòs còmica. Finalment, però, va arribar i una dona prima, alta i morena, amb una targeta que deia कैर्मे, el va atendre.  


-Bon dia, que desitja vostè? -va dir la traductora amablement. "Per fi algú que parla amb la meva llengua" va pensar el Jefferson. 


-Necessito urgentment que em digui que dimonis vol dir això, si us plau. 


-Deixi'm veure... -va dir mentre agafava el full de color groguenc. 


Al cap de 5 minuts, li va entregar un full d'un blanc radiant on es trobava la traducció completa que, amb una lletra molt quadrada, deia el següent: 


"Aneu a la llàgrima de l'Índia i busqueu el pic d'aquesta persona que va enganyar a Déu. Al cim trobareu el primer component."  


-Si busca una llàgrima, Sri Lanka potser el seu destí.  


-És clar! Moltíssimes gràcies senyoreta... Per cert com es pronuncia el seu nom? -va preguntar amb alegria en Jefferson. 


-Es pronuncia "Kairme". -va comentar entre rialles aquella dona. 


-Fins a una altra, estic endeutat amb vostè! 


-Adéu! 


I amb un destí, però sense fons, Jefferson va emprendre una nova travessia d'autoestop fins a Sri Lanka. 


 


18 hores i 48 minuts 


En tornar de Madurai, es va deixar caure al llit de l'habitació de l'hostal, la qual era seva durant 2 nits més. En un dels cotxes amb el que va tornar hi havia a uns anglesos que tenien un vaixell que, casualment, feia ruta amb Colombo, capital de Sri Lanka. Després d'un dur regateig va poder retardar el pagament, que eren d'uns 50 dòlars, fins a la tornada.  


 


Dia següent, 6 hores i 49 minuts 


Molta pluja, molta olor de sal. El vaixell estava d'entrar a alta mar, tot i que el temps no acompanyava. Mr. Connan, propietari i capità, el va rebre amb interès: 


-Molt bones senyor Miller, ha pogut descansar? 


-Bastant. Creu que és segur navegar amb aquest temporal? 


-Per favor senyor Miller, aquesta petita tempesta no és res comparat amb els monsons que assolen aquestes aigües. -va dir rient el capità bruscament. 


I va ser així com un petit buc desartillat va marxar cap al pic de la persona que va enganyar a Déu. 


13 hores i 11 minuts 


El sol per fi donava senyals de vida amb els seus raigs. El port de Colombo era com un centre comercial, ple de vaixells, cosa que va dificultar el fet de poder atracar. Després d'una estona, Jefferson i el seu intestí fet pols, estaven de camí a l'oficina de turisme per saber quin era el pic que buscava.   


14 hores i 1 minut 


L'oficina, tancada. La ment d'en Jefferson, com una màquina de vapor sobreescalfada. L'única solució que va trobar va ser anar a una de les esglésies properes, pel fet que el pic estava relacionat amb Déu.  


En arribar a un temple fet fàstic, però, això si, la més propera i fiable segons un senyor amb turbant, va preguntar al responsable, però no el va entendre i va passar d'ell. Mentre esperava a una acció quasi divina, va acabar-se el plat de macarrons que Mr. Connan li va donar per si de cas passava gana. 


Enmig dels seus pensaments, una melodia feta pel vent va atraure la seva atenció. Un tríptic va caure a terra i Jefferson el va arreplegar. "Visitin l'inigualable, majestuós i enigmàtic Pic d'Adam" deia el full mig humit. 


"Adam... Adam... i Eva... Ells van trair a Déu!" Va pensar. Ja tenia la solució a l'enigma! Jefferson va arrencar a córrer cap aquella muntanya que s'albirava al fons dels edificis de Colombo. 


18 hores i 15 minuts 


Nallathanniya, una població que es podia considerar una ciutat fantasma, sense exagerar. Amb un bitllet que es va trobar a terra, va aconseguir agafar un autobús fins allà, a la falda del cim.  


La sendera estava ben marcada per uns 60 cartells amb tantes llums com un miler d'arbres de nadal. El que no el trobés tenia un lleu problema de visió, tant és així que lleu és dir poc.  


19 hores i 59 minuts 


El sol es començava a fondre en l'immens oceà. Jefferson ja no podia més, les cames no li responien i estava més xopat que un peix baix l'aigua. Per sort en els temples que s'anava trobant li oferien aigua i descans, amb el que va poder aguantar. La natura pareixia que li volia fer una abraçada eterna i el vent li acariciava les galtes i li refrescava el pèl.  


Finalment, va arribar al pic, on hi havia un llac d'aigua cristal·lina. Va començar a buscar, amb la ment ennuvolada pel cansament, qualsevol cosa que indiqués que allí estava el primer ingredient. Una llum blanca el va enlluernar; darrere d'aquella cascada pareixia haver-hi alguna cosa.  


Va enfonsar les seves cames dins l'aigua i va caminar fins a trobar una cova, on al mig hi havia una caixeta d'or que l'estava esperant. La va obrir i dins hi havia... Una peça de ferro. Res més. Molt bonica, però una peça de ferro. Després de contemplar-la, Jefferson va caure rendit a terra i va dormir.  


L'endemà a les 6 hores i 20 minuts 


Els primers rajos del sol van enlluernar la cara morena d'en Jefferson. S'hi trobava en un llit fet de palla molt incòmode, dins d'una cabanya de fusta. Un calfred li va passar pel cos quan va veure una cara desconeguda per a ell en girar el cap. Aquell home amb pinta de ser de la zona, li va oferir un got d'aigua. 


-Disculpi'm senyor, on estic? -va dir apressadament en Jefferson en anglès sense donar-se compte. 


-Tranquil noi, estàs a Nallathanniya. Et vaig veure a través de la cascada i et vaig portar fins aquí, estaves molt dèbil. I sí, abans que ho preguntis, sé parlar en anglès. 


Jefferson, mig al·lucinant, va observar la casa d'aquell home. Hi havia fotografies i objectes de tot el món, aquell home era un veritable aventurer.  


-Què puc fer per agrair la seva ajuda? 


-Només una cosa Jefferson. Pren aquest paper i llegeix el que diu. -va dir amb un somriure. 


Va agafar el sobre i el va obrir. Dins, hi havia un paper que deia el següent: 


"Al nord-oest de la Capital del País que toca al Mar amb una Y, la Porta d'Abuja s'aixeca. A la part més alta, el següent ingredient es troba.  


PD: En Michael et servirà d'ajuda en el teu viatge, serà el meu ull. 


La veu que té ull." 


Estava al·lucinant. Aquesta veu sí que en tenia, de contactes! Abans que pogués dir alguna cosa, el seu nou acompanyant se li va avançar: 


-Tens poc temps amic meu, pensa en quin lloc pot estar la següent peça. Jo disposo dels diners per agafar l'avió però per desgràcia la meva ignorància en geografia m'impedeix ajudar-te. 


Jeff va pensar: "Ara que no en tinc d'ajuda onírica he d'aprofitar el meu coneixement sobre el món, puc fer-ho." 


8 hores i 59 minuts 


Havien preparat un petit equipatge amb les poques coses que tenia, entre elles la curiosa peça de ferro, i van agafar un autocar de camí a Colombo. Michael va pensar que potser amb el viatge el seu protegit podria pensar millor. El vehicle pareixia una batedora de les antigues, d'aquelles que creen una simfonia de sorolls. Jefferson estava llegint un llibre anomenat "The Shape Of The World" i mirant de mica en mica la finestra.  


-Com va la teva recerca? -va dir l'acompanyant d'en Jeff. 


-Estic molt perdut, no sé quasi ni llegir les lletres. I aquesta llauna en rodes no ajud... -però en aquell instant Jefferson va veure una petita rama, que es partia en dos fils de fusta més petits que la seva predecessora. Formaven una Y, no obstant estava al revés.  


Michael mirava atentament com les fulles del llibre van començar a volar i al cap de poc, van parar en la pàgina 78, on hi havia un país amb un riu que feia cap al mar amb forma de Y, Nigèria. 


14 hores i 57 minuts 


Una porta d'embarcament de l'aeroport de Colombo era l'única opció de poder anar al seu destí. Per sort, van aconseguir uns bitllets a un preu desorbitat, tot i que millor això que res, ja que ell no pagava. Els hi esperava un magnífic, i gens avorrit viatge, cap a Nigèria. El que no sabia en Jefferson, ni l'ull de la veu misteriosa, és que la porta que havien d'agafar havia tancat fa una hora. 


L'endemà a les 10 hores i 17 minuts, fus horari de Brasil  


En sortir de l'avió en Jeff estava una mica adormit, tantes hores assegut no li van sentar bé. A mitjan entre badall i badall, li va parèixer veure un riu amb forma d' Y invertida, però no hi va fer molt de cas, ja que havia arribat sa i estalvi al seu destí! En veure a Michael, li va fer una abraçada, però ell no portava bones notícies. 


-Se-se-senyor Miller, mi-mi-mi-miri el cartell d'a-a-allà!  


En lletres ben grans i de color blanc, aquell cartell d'infart deia: "Bem-vindo au Brasil!" 

Capítol 3 El desenllaç amb un toc de vermell
10 hores i 31 minuts a un aeroport, fus horari del Brasil 


La bogeria impregnava la ment de la parella que anava a la recerca d'uns ingredients perquè un d'ells, en Jefferson, es pogués salvar d'una mort venidora de la qual una veu sense nom li havia advertit. Estaven a Brasil, a més de dos mil kilòmetres del seu destí, Nigèria, i sense diners per a poder agafar un altre avió. 


-M'estàs dient que sabies que havíem agafat la porta equivocada i no m'ho havies dit!? -va cridar en Jefferson enfurismat. 


-Bé se-se-senyor... En realitat no ho-ho-ho sabia... És que a ve-vegades no porto les ulle-ulleres de lluny i és clar, veig bastant malament... Em vaig deure equivocar... -va defensar-se Michael tremolant. 


-Ahhhh... Almenys saps que podríem fer? 


-Umm... Deixem pensar... -i va veure un concurs de l'aeroport on de premi hi havia dos bitllets a qualsevol destinació molt interessant...  


 


11 hores i 5 minuts 


-Bon dia, que parla anglès?  


-Sí, tot i que una mica malament. En què puc ajudar-vos? -va contestar-li un home alegre en una tauleta de plàstic. 


-Miri, voldríem apuntar-nos al concurs que es fa aquí però no sabem de què tracta ni quan serà. -va esmentar en Jefferson. 


-És un concurs de preguntes sobre la cultura del Brasil. La gràcia és que només poden participar-hi turistes, per tant és un repte més gran. A més a més estan de sort, el concurs és aquesta nit i queda una plaça, volen apuntar-se? 


-Emm... -Jefferson va mirar al seu company- Com vas de cultures i tot això? 


-És per ventura un bon músic un gautxo? 


-Ec, vostè sí que sap del Brasil. Vol apuntar-se? -va interrompre el senyor de la taula. 


I va ser així com el groguenc full d'inscripcions es va omplir del tot. 


 


19 hores i 49 minuts 


Una vegada maquillat i ben preparat, en Michael estava a punt de sortir, juntament amb 3 contrincants més, al petit escenari de la cafeteria de l'aeroport. Pel que sembla, el concurs es retransmetria per la televisió local. 


-Benvinguts a aquesta primera edició de "Guiris Savis"! El concurs on la gent de fora es fica a prova amb preguntes sobre la cultura d'aquí! Avui tenim amb nosaltres 4 concursants de diferents parts del món. Provenen de Noruega, Japó, Nova Zelanda i Sri Lanka! Saludeu nois! 


-Hallo! -va dir la noruega. 


-Harō! -va dir la japonesa. 


-Hello! -va dir el nova zelandès. 


-Namasté! -va dir en Michael. 


Un petit cúmul de palmades va ressonar pel bar. 


-Comencem amb la primera pregunta! 


20 hores i 34 minuts 


Dos bitllets amb destí segur cap a Nigèria sobresortien de la butxaca d'en Michael, els quals no els hi van costar gaire esforç aconseguir, ja que els altres participants no eren molt cultes, l'endemà al matí partirien cap al segon ingredient. Van trobar un banc de fusta mig trencat pel temps i van decidir assentar-se en ell. 


-Quin viatge més mogut eh? Tu has fet bastant poc però jo fa temps que no hi descanso en un bon llit a casa meva... -va sospirar en Jefferson. 


-El Cap em va dir que ho has arriscat tot per aconseguir els ingredients, deus apreciar la teva vida eh? A més a més, la teva dona no estarà preocupada per tu? 


Al cap de cinc minuts, unes monedes va entrar dins d'una cabina telefònica. No se n'havia recordat d'ella en cap moment, havia estat massa enfeinat.  


Als segons, una dolça i alterada veu el va contestar: 


-Per fi sé que segueixes viu! No has tingut ni la poca vergonya de trucar-me almenys en arribar a l'hotel?! 


-Bé... És que és un viatge especial i ara estic al Brasil, tardaré bastant en tornar a casa... 


-Al Brasil?! Suposo que tot ho pagarà l'empresa no? 


-És clar, és clar... Ja et parlaré més tard. 


-I una cosa que fas fent un viatge de negocis si treballes a un restaur... 


I Jeff va tallar la trucada. 


12 hores i 9 minuts, fus horari de Nigèria 


Després d'un dinar ràpid, garantia de la companyia d'avió, van agafar un taxi cap a la capital, Abuja, on van decidir fer un petit descans i una mica de turisme, ja que anaven molt bé de temps. 


Al cap d'una estona de relax i diversió, van veure una roca molt gran que amb molt d'interès, el Jefferson, va buscar en el seu llibre de geografia: "La Roca Zuma, també coneguda com la porta d'Abuja, és un dels monuments més emblemàtics de Nigèria". Llavors va ser quan l'hora del descans es va acabar.  


14 hores i 13 minuts 


Les gotes de pluja en aquell moment eren com petites peses de plom que es quedaven pegades als cossos dels protagonistes. L'única manera de pujar era escalant fins al cim i tot i que plovia, per sort hi havia unes peces de ferro per poder pujar. Finalment el cim, que en tenia poc del típic cim, ja que era pla, va aparèixer davant els seus ulls. 


Al centre d'aquest, hi havia una caixeta d'or dins d'un forat. Ple d'aigua fins a la punta dels peus, en Jefferson va agafar amb molt de compte la segona peça de ferro i la va encaixar amb l'altra. Sorprenentment, en Jefferson va veure que hi havia escrit un missatge, l'última pista: 


"A l'illa on el Sol neix, hi ha una ciutat decorada amb portes de sang on al temple més alt que rendeix culte al revés d'Adub, es troba l'última gran peça per obrir el Tresor de Magrenimb.'' 


Al llegir aquestes últimes paraules, Jefferson va mirar a Michael.  


-Què és el Tresor de Mangre-no-sé-que? Perquè ara que ho penso... De què em serveix buscar aquestes peces? Per a salvar-me la vida? 


-Vejam... Crec que el millor és que t'ho expliqui el Cap. -I a continuació va treure una tauleta que es va engegar de sobte i on es veia a un home amb una màscara de color lila, la famosa veu misteriosa. 


-Molt bones senyor Miller, per fi ens veiem les cares. Veig que tens dubtes i és cert, no t'ho he contat tot. Aquestes peces que estàs buscant són per a obrir un tresor, correcte, però aquest no és per a nosaltres, sinó per a un ésser de tanta malícia, que és innombrable. En realitat no et vol matar a tu només, sinó a totes aquelles persones que estiguin en la seva contra.  


Jo em vaig oferir per a trobar-lo i evitar tantes caigudes innecessàries, però el meu coneixement sobretot és tan nul que ni soc capaç de contractar ni trobar a gent que ho pugui fer per mi, Michael és l'exemple. -El nomenat va fer una cara de poc gust.- Però al final et vaig trobar a tu i per fi podrem saciar la set de poder d'aquest dimoni, que tot i oferir la meva ajuda segueix matant per poder aconseguir més. Espero que aquesta mentida no et molesti, ja et queda poc. Si aneu al banc i introduïu aquest codi podreu disposar dels diners suficients necessaris per dur a terme tot. Molta sort. 


16 hores i 8 minuts 


Amb la panxa plena, en Jefferson va començar a buscar informació i intentar desxifrar quin era el seu destí, mentre que per l'altra banda, el Michael, feia una bona becaina reparadora.  


-Ja ho tinc! -Va exclamar en Jeff. Mike es va despertar sobresaltat sense saber que passava ni on estava.-N'estic seguríssim... -Continuava el protagonista. Mentre en Mike, encara confús va preguntar-li què estava tan segur. 


-La resposta és molt fàcil, la terra del sol que neix és Japó! La ciutat amb les portes de sang és Kyoto i el temple que busquem és... la veritat és que aquest és el problema. Kyoto està plegat de temples però això és el que menys importa ara. 


-Estava clar, tothom s'oblida sempre de l'illa del sud... 


-Com que del sud?! Aquesta és Austràlia. 


-Pam dalt pam baix... 


-Ai... Sigui com sigui, hem d'anar a allà ja! 


-Som-hi doncs! 


4 hores i 56 minuts, fus horari del Japó 


Des de les finestres del gegant aeroport d'Osaka, es veien les gotes de pluja baix la llum de la lluna plena mentre els dos protagonistes esperen el seu escàs equipatge. 


En Michael havia estat les 23 hores que havia durat el viatge dormint mentre que en Jefferson investigava la pista amb molta cura dels detalls. Durant el viatge va descobrir diverses coses: el revés d'Adub es referia a Buda, i en buscar el temple més alt de Kyoto li va sortir un temple anomenat Tō-ji, situat al centre de la ciutat. Però encara li faltava una qüestió per resoldre: no tenia clar que era el Tresor de Mangrenimb, tot i que almenys havia après a pronunciar-ho. 


Amb les maletes a la mà, van agafar el primer autocar disponible de camí cap a Kyoto, en cerca de l'últim ingredient. 


8 hores i 40 minuts 


Després de passar la nit a Kyoto a un luxós hotel de cinc estrelles per cortesia de la veu misteriosa, van anar a buscar l'estació de metro més pròxima, per arribar-hi, havien de passar per les famoses "portes de sang" o popularment anomenades Fushimi Inari-taishatres, van començar a caminar i en avançar unes poques passes van descobrir que tenien el parc més prop del que es pensaven.  


En arribar es van quedar sorpresos: el parc era gegant! 10 mil portes de color roig i negre es mostraven grandioses davant d'ells enmig d'un frondós, viu i preciós parc que en sortir d'ell per a arribar a l'estació de metro van quedar completament meravellats. 


Després de sortir d'aquella llauna amb rodes subterrània, va caminar per una jungla d'edificis tan alts com gegants, de parc plens de pau i d'aquelles cases japoneses tan típiques i tan increïbles i diferents a la vegada. 


Finalment, cinc hores després d'haver gaudit de la bellesa de la ciutat, van degustar un exquisit sushi i una sopa de peix amb molt de sabor, i en acabar van trobar-se cara a cara amb el seu destí final, el gran temple. 


14 hores  


El vent movia les fulles dels arbres del temple Tō-ji amb delicadesa, indicant que alguna cosa important anava a passar. Amb passos contundents, en Jefferson i en Michael pujaven les escales de camí cap a l'entrada del temple. Durant aquest moment, Jeff va pensar en totes aquelles coses per les quals havia passat: el cansament, la fam... però sobretot la il·lusió i la intriga de saber que hi havia darrere d'aquells enigmes que el portaven als llocs més inesperats (i alts) del món. 


Només veure-la ja sabia que l'última peça estava a les seves mans. L'estàtua de buda tenia a les seves mans una caixeta de bronze que ningú mai havia tocat per respecte a ella. Les seves mans s'avançaven lentament cap a ella i finalment, una peça de trist ferro, que per ell ara era del millor diamant, la va treure d'aquesta i la va posar amb les seves germanes, les dos altres peçes de ferro per a estar finalment unides. 


Però aquesta felicitat i màgia es va tallar de cop, quan la porta es va tancar fent un fort soroll. Finalment, enmig d'un buit silenci i d'una foscor inèdita una veu va sonar: 


-Ha ha ha ha ha... Magnífic, veritablement magnífic... Potser no tinc la millor ment acadèmica ni els millors recursos... Però sé des que veig una cosa quin valor té, i tu, almenys per a mi, en tens molt Jefferson. Gràcies a tu per fi, puc apoderar-me del Gran Tresor de Magrenimb... 


-Un moment... Qui ets... -va dir tremolant en Jeff. 


-Michael si us plau, engega les llums.  


Llavors va ser quan va veure una màscara lila a terra i l'horrible cara d'aquella veu que per a ell havia estat misteriosa sempre. 


-Com pot ser?! Pensava que eres dels bons... Però veig que no... 


-No et preocupis si et sents enganyat, és normal, total la teva respiració es tallarà en breus moments. I ja que estem en aquestes terres tan boniques... -va treure una katana tan afilada com les dents d'un tigre- fem honor a la seva cultura! 


I en aquell moment l'espasa va anar la velocitat de la llum cap al cor d'en Jefferson que anava a mil per hora. Finalment, un riu de sang va avançar com una serp per terra, però, aquesta sand no era sang anglesa, era sang d'un noi de Colombo que va ser criat pel seu pare i senyor.  


-No! Ets un monstre! No tens pietat! -va cridar en Jefferson. 


-Una mort... Poc necessària... Però bé, que li farem, ha arribat el moment d'acabar amb tu per sempre. 


En algun moment en Kyoto 


Les portes del temple van tardar molt a obrir-se i quan ho van fer, l'assassí sense nom ja estava a punt de saciar aquella set que mai podria perdre. Aquell any els cirerers estaven més rojos que mai, potser era que l'esperit d'aquells que van caure davant l'avarícia d'un home més porc que persona van arribar a les seves fulles. 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]