Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Sweetie
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Joc de trons
Lluna
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Missatge estelar
Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

-I vols dir que això li agrada?

-Doncs sembla ser que sí, Bigots- contestà la Coco, alhora que continuava llegint.

Na Carla havia sortit a fer la compra i probablement no tornaria abans que es fes de nit. Mentrestant, els seus tres gats, el Bigots ( un Chartreux gris clar, gran i d'ulls daurats), la Coco ( una Ragdoll blanca i marró, molt peluda i d'ulls blaus com el gel) i la Duna ( una Gata de Bengala molt petita, però alhora molt vivaç i astuta, d'ulls verds i brillants), passejaven i ensumaven tots els racons de la casa, buscant algun petit tresor en forma de joguina perduda.

Na Coco i en Bigots eren a l'habitació de na Carla, observant el nou llibre que tenia damunt la taula, anomenat Joc de Trons. Ni na Carla ni ningú s'imaginaven el que de veritat feien els gats quan els seus amos no hi eren, i és que, potser si s'hi fixessin més, descobririen que les seves flonges mascotes sabien llegir, encendre la televisió i fer un munt de coses més.

Entretant, na Duna intentava, sense èxit, obrir la nevera per treure'n un deliciós tros de carn, d'aquella tan sucosa que la seva ama havia menjat per dinar. Però just quan anava a obrir aquella caixa forta plena de delícies, algú va picar a la finestra.

-Liana!- exclamà sorpresa la petita gata bengalí.

-Duna, ara no tenc temps per explicar-t'ho, però has de venir amb mi al bosc. En Bigots i na Coco també hi fan falta. Ràpid! - cridà desesperada la gata.

Na Liana era una gran gata negra, de raça desconeguda, que vivia salvatge al bosc que hi havia al costat de casa de na Carla. Ningú coneixia el seu passat ja que l'únic que sabien era on vivia i que sentia un profund odi cap als humans. Però, encara que feia poc que es coneixien, na Duna i na Liana s'havien fet molt amigues.

-Ràpid, cap al bosc! Na Liana té problemes!

-Tranquil·litza't Duna. Què li passa a la teva amiga?- preguntà en Bigots.

-M'ha dit que no m'ho podia explicar perquè tenia molta pressa, però ha demanat que anem amb ella al bosc- digué la gata, ja una mica més calmada.

-Al bosc? No, no, jo allà no hi poso ni una urpa. Tu saps el munt de bèsties perilloses que ronden per allà de nit? A més, si aquest problema no és més greu que aquella vegada, ja fa temps, quan els ratolins varen entrar a la fàbrica de Petco i es va parar durant tres mesos la fabricació del meu pinso preferit de salmó norueg, jo no hi pens anar- rondinà na Coco, mentre sortia del seu llit de seda rosa.

-I tant que ho deu ser, o potser més- murmurà seriosament na Duna.

Aquelles paraules varen ser suficients perquè tothom sapigués quina era la gravetat de l'assumpte. Seguidament entre els tres felins aconseguiren obrir la finestra on, a la part de fora, esperava na Liana, i sortiren de la casa a corre-cuita, endinsant-se al bosc. Ja quasi era de nit i això, més la densa boira que s'estava formant al voltant del bosc, li donava a l'escena un ambient llòbrec alhora que misteriós, però una cosa era segura: no augurava cap bon presagi.

El camí fins al lloc on els conduïa la misteriosa gata negra, que cap dels tres felins domèstics coneixia, era com un laberint natural, amb files d'arbres i més arbres, que mai s'acabaven. El mantell nocturn ja havia cobert el cel i com que la majoria de bestioles salvatges ja dormien, el bosc feia encara més por als nouvinguts. Aquell silenci sepulcral només l'interompien el soroll de la respiració dels gats i, de tant en tant, es podia sentir algun sorollet, provinent dels animals nocturns que vagaven per l'arbreda a la recerca d'un gustós àpat.

Després d'una estona, interminable segons la Coco, varen arribar a una clariana. No s'hi veia ni una ànima, i en part, era normal, perquè no és tothom que se sap orientar per dins el laberint d'arbres. Al mig de la clariana i havia un petit llac amb un tronc d'arbre tallat.

A continuació na Liana va pujar al tronc i, mentre els altres gats miraven expectants el que estava passant, la gata negra va mirar al llac, on es reflectien els estels, i va murmurar unes paraules en un idioma desconegut.

El que va passar després no s'ho esperava ningú. El silenci del bosc es va fer encara més sepulcral, i la boira va començar a arremolinar-se al voltant del llac. Es va fer tan espessa que cap dels gats podia distingir què passava més enllà del seu nas. Varen passar uns minuts i després, la boira va desaparèixer. Al seu lloc, hi havia un gran gat blanc. Tenia el pèl llarg, expressió facial harmoniosa i serena i els seus ulls eren blaus com el mar, però alhora de color molt intens, tant, que si els miraves molt de temps podien transmetre't la sensació d'estar a una platja envoltada de sorra.

-Qu...què és això?- va dir na Coco, amb una mescla de por i fascinació per la majestuosa figura que se li havia aparegut al davant.

-Més que què és, t'hauries de preguntar qui és- li va contestar na Liana solemnement.

-Jo em dic Silva, i sóc l'esperit protector dels boscos i la natura de tot el món i també, naturalment, de totes les criatures que hi viuen. Però des del Consell Estelar, un grup format pels esperits dels gats més importants de la història en el qual cada estel que veiem n'és un membre, m'han avisat que un gran perill s'acosta al bosc, disposat a destruir-lo.

-Què? Ets un esperit? O què se suposa que ets tu? I on vius?- demanava en Bigots.

-Jo sóc el protector de la natura i visc al cel, amb els altres membres del Consell Estelar. Si uns hi fixeu, al costat de la constel·lació del Peix Daurat hi falta un estel. Doncs aquest sóc jo- contestà Silva.

Els gats no sabien què passava, però estaven disposats a ajudar a Silva per salvar al bosc i tots els seus habitants de tan terrible desgràcia que s'aproximava. Encara que de moment només podien esperar asseguts al llac, escoltant a Silva, amb la llum de la Lluna com a única il·luminació.

CONTINUARÀ
Capítol 2 Profecia oculta
-I doncs, què és el Consell Estelar en realitat?- preguntaren els tres gats a l'uníson.

-El Consell Estelar- digué Silva – és un lloc meravellós, on tothom és feliç i on mai hi ocorren desgràcies. Allà, tothom viu conjuntament sense disputes, ajudant-se els uns als altres i gaudint de la vida eterna. Com ja he dit, cadascuna de les estrelles que veieu n'és un membre, encara que no és el gat en sí, sinó que és un senyal que està al Consell vigilant la Terra. Per això, quan algun membre va a la Terra, com jo, el seu senyal desapareix. Però bé, ara ja és tard. Na Liana us portarà al lloc on dormireu i demà parlarem més.

Els tres felins estaven molt sorpresos amb el que havia passat. Tot allò que ells consideraven llegendes dels vells gats salvatges del bosc i que els seus veïns i amics, els quals es consideraven “gats civilitzats”, els hi havien repetit una vegada i una altra que eren mentides i bogeries, resultava que era real. Tan real que ells mateixos hi estaven involucrats. Aquella nit, ni en Bigots, ni na Coco ni na Duna pogueren dormir, ja que estaven neguitosos, a l'aguait de les noves i impressionants aventures que viurien quan en Silva els hi ho explicàs tot.

***

Era un matí molt bonic. La temperatura era molt agradable, ja que no era ni molt freda ni molt calenta. Els raigs del Sol s'obrien pas per entre les frondoses copes dels arbres, plenes de centenars de petites fulles verd maragda, fins a arribar al sòl, mentre que pel cel, els ocells més matiners ja sobrevolaven el bosc a la recerca d'alguna cosa per menjar alhora que cantaven boniques melodies. Na Duna s'acabava de despertar i mentre els seus companys encara dormien, ella ja havia sortit a contemplar les flors i les papallones del bosc, ja que a la casa on viva quasi mai hi havia insectes ni flors.

-Duna, li podries dir a la teva amiga que ens porti ja l'esmorzar? És que començo a tenir una mica de gana, i jo sense el meu pinso especial pels matins i la meva hamburguesa d'angus, no sóc ningú- exclamà na Coco.

-Doncs aquí no n'hi ha, d'això. Al bosc es menja menjar natural, com les rates o els ocells, i no aquestes bajandes que elaboren els humans i que ves a saber què hi posen- digué seriosa na Liana, que acabava d'aparèixer de darrere uns matolls.

-Ratolins? Ocells? Que no sabeu què és el menjar al bosc?- cridà na Coco.

-Potser ets tu, qui no ho sap- li contestà na Liana, amb el to de veu seriós que la caracteritzava.

-Ei, deixeu de barallar-vos. Aquí menjarem el que hi hagi. A més, tampoc hi haurem d'estar gaire estona- digué en Bigots, que s'acabava de despertar a causa dels crits de na Coco.

Tot seguit, els tres gats de ciutat seguiren na Liana a través d'un caminet mig amagat entre els arbres i els matolls. Aquell sender no era gaire llarg i aviat arribaren al seu destí, una petita clariana a la qual hi havia un cau, segurament d'algun dels petits rosegadors que habitaven els bosc. La gata negra els indicà que es quedassin amagats darrere un gran arbust i que observassin els seus passos atentament. Na Liana es va ajupir darrere unes plantes molt properes al cau i es va quedar observant-lo fixament.

Al cap d'uns quants minuts, va començar a escoltar-se un petit sorollet, que aparentment provenia de l'interior del cau. Va ser llavors quan la gata va alçar les orelles i va obrir més els ulls, els quals miraven sense parpadejar a la petita bestioleta que havia sortit del forat i que era la responsable del petit sorollet que havien escoltat abans. Na Duna, na Coco i en Bigots es varen sorprendre molt quan varen veure la criatura aparèixer, ja que mai n'havien vist cap. Pensaven que podia tractar-se d'alguna mena de ratolí, encara que de veritat era un talp, un mamífer rosegador d'aspecte similar al ratolí, d'aquí la confusió. Encara que na Liana tenia molt clar quin tipus d'animal era ja que n'havia caçat bastants. Per experiència, ella ja sabia que els talps eren nocturns i que a la llum del dia es sentien una mica desorientats, per això la millor forma de caçar-lo era actuar amb agilitat i rapidesa, abans que l'animal tornàs al seu cau. I així ho va fer. En un tres i no res el petit rosegador ja era a les urpes de la negra gata.

-Això ha estat increïble!- exclamaren tots tres gats

-Tampoc n'hi ha per tant. Qualsevol ho pot fer, fins i tot vosaltres. I això és el que pretenc, ensenyar-vos a caçar. Així aconseguir menjar us resultarà més senzill i no haureu de dependre de cap altre gat- digué na Liana. Tot seguit, entregà el talp als gats perquè poguessin esmorzar.

***

Ja era al migdia i els tres gats portaven tot el matí fent pràctiques de caçar. De moment entre els tres havien aconseguit un ocell, dos talps i dues rates. Mentre feien una pausa va arribar en Silva i els hi va explicar què havien de fer per protegir el bosc de tan terrorífica i alhora misteriosa amenaça que planava sobre aquest.

Els va explicar que, segons els membres del Consell Estelar, només hi havia un gat en tot el planeta capaç de protegir el bosc. En Silva sabia on trobar aquell salvador, fins i tot sabia com arribar al lloc, però hi havia un problema: aquell gat salvador, aquell gat heroic, aquell gat de capacitats i poders sobrenaturals, aquell gat capaç d'enfrontar-se a qualsevol cosa que es posés pel mig, aquell gat que protegiria el bosc amb la seva pròpia vida si feia falta, encara no existia.

-Com que no existeix?- exclamaren amb els ulls com a plats els quatre gats.

-En part sí que hi és, en part no. Un gat viu i normal emet un tipus d'aura, la qual jo puc identificar per saber de quin gat es tracta i on és. Però el tipus d'aura que he de buscar, la que suposadament pertany al salvador del bosc, és diferent de com hauria de ser. És molt més dèbil del que tocaria, per un gat que només es troba a uns quants quilòmetres del lloc on estam nosaltres. I això no pot significar res bo, ja que aures tan fluixes només les emeten gats que encara no han nascut- contestà en Silva, una mica preocupat.

-I si no ha nascut, com ens podrà ajudar a salvar el bosc?- preguntà en Bigots.

-No ho sé. I aquí entrau vosaltres. Heu de trobar la gata embarassada i descobrir quan naixerà la seva cria. Jo he de tornar al lloc on visc perquè em necessiten, però vosaltres estareu amb la gata fins que neixi el seu fill. Llavors jo tornaré per explicar-vos el que haureu de fer- dit això una boira blanca amb centelleigs daurats començà a envoltar en Silva fins que no se li va veure ni la punta de la cua. A continuació, la boira va desaparèixer. No hi havia ni rastre del gat.

Els quatre gats no es varen fer esperar. Pronte es faria fosc i necessitaven trobar un bon lloc per descansar, així que varen començar a caminar en direcció al nord, cap al Llac del Safir, on segons les indicacions d'en Silva, es trobava la gata embarassada.

Mentre caminaven, na Coco li va preguntar a na Liana el motiu pel qual odiava als humans quan a ella, que vivia amb una, li semblaven bons. Aleshores, na Liana li va contar la història de la seva vida, que és la següent:

Hi havia una vegada, una família formada per un home, una dona i la seva filla. La nina sempre havia volgut una mascota i quan va complir deu anys n'hi varen regalar una. Era una petita gateta, de sis mesos i de color negre com el carbó. I si, aquesta sóc jo. La nina em va posar un nom molt bonic: Nix. Va elegir aquell nom perquè els meus ulls blaus i freds com el gel, li recordaven a l'hivern i a la neu, i Nix és neu en llatí. Sempre jugava amb ella a perseguir ratolins de joguina i per menjar em donava un deliciós pinso de poll i arròs. Vivíem tots junts a una casa molt gran amb un gran jardí on jo i els meus amos hi passàvem hores i hores.

Però un dia tot va canviar. La casa es va omplir de caixes, tot el que hi havia ho ficaven dins caixes marrons. Sempre hi havia grans camions de color blanc davant la casa, dels quals sortien homes que agafaven les caixes i se les emportaven a algun lloc que jo desconeixia. No sabia què estava passant fins que va ser massa tard. Un dia, els meus amos se'n varen anar i em varen deixar sola. Jo vaig córrer tot el que vaig poder perseguint el cotxe però no hi va haver forma de trobar-los. I va ser llavors quan em vaig refugiar al bosc.

-Vols dir que et varen abandonar?- exclamaren els tres gats.

-Sí, i mai més els vaig tornar a veure. Per això mai s'ha de confiar en els humans. I ara deixem aquest tema i anem a dormir- digué na Liana.

Finalment els gats se n'anaren a descansar per tenir energia, ja que al dia següent els esperaven moltes aventures i coses per descobrir.

CONTINUARÀ
Capítol 3 Lluna plena
-Ei, Bigots, desperta't! Mira allò d'allà! Veus aquell ratolinet tan sucós? Doncs hem de caçar-lo!- digué na Duna.

-Duna, deixa'm dormir. Encara és molt pronte per anar a caçar- rondinà en Bigots.

Encara ni havia sortit el Sol del tot i na Duna ja era desperta. Això de ser tan activa li ve per naturalesa, ja que els gats de Bengala són molt actius i nerviosos. Com que en Bigots no li feia gens de cas, va intentar caçar el ratolí ella tota sola. Primer s'hi va acostar per entre els matolls, després es va ajupir entre l'herba i s'hi va acostar una mica més. Finalment, quan el ratolí estava despistat, i aprofitant que estava d'esquena a ella, la gata va saltar i va atrapar amb les urpes al rosegador i d'una mossegada al coll ja el va fer seu.

Despré de la cacera, na Duna va tornar al lloc on dormien els altres per mostrar-los la flamant peça que portava, però, cap gat s'havia despertat encara. La petita felina es va enfadar una mica que els seus companys fossin tan mandrosos i no li fessin cas, així que va decidir pujar a una de les branques més altes d'un arbre proper per degustar el ratolí. Entre una cosa i l'altra ja era de dia, i la llum que es filtrava a través de les fulles dels arbres il·luminava el bosc.

Mentre menjava, a la llunyania, prop d'un llac que era més o menys al nord, va veure una ombra que es movia. No sabia de quin animal era, però intentava moure's sigilosament, o això semblava, perquè no ho aconseguia gaire. L'ombra es va anar acostant i na Duna es va adonar que es tractava d'un gat, encara que li costava moure's a causa d'un estrany embalum situat a la panxa. Llavors hi va caure: era una gata embarassada!

La petita gata va baixar el més ràpid que li varen permetre les seves potes de l'arbre. Els seus companys ja s'havien despert i rodaven per allà buscant alguna cosa per menjar.

-Ei, ei, l'he trobat! L'he trobat!- cridà la gata.

-A qui has trobat, Duna? Esper que sigui algú o alguna cosa important, perquè m'has desconcentrat, ara que m'estava llepant la cua per deixar-la ben neta i pentinada- digué na Coco, sobresaltada.

-Això, això, diguen's què has trobat!- exclamà en Bigots.

-A veure, calleu ja! Com voleu que us ho expliqui si no callau ni davall l'aigua? A vegades tan xerraires i altres sembla que us hagués menjat la llengua l'humà- digué na Liana.

-He trobat la gata embarassada! Des de dalt l'arbre, mentre menjava, en direcció al Llac del Safir, he vist la silueta d'una gata embarassada dirigint-se cap aquí- va dir na Duna.

Cap gat s'ho podia creure. L'havien trobat! No hi havia temps per perdre, així que els quatre felins es varen posar en marxa de seguida en direcció al lloc on na Duna havia vist la gata embarassada. No varen trigar gaire a trobar-la, ja que amb aquell embalum a la panxa, li costava moure's per la vegetació i feia molt de soroll xocant amb les branquetes dels matolls.

Na Liana va ser la que es va oferir voluntària per anar a parlar-li. Però no li havia donat temps ni a presentar-se que, quan la va veure, la felina desconeguda va obrir els ulls com a plats i va esclatar a córrer en direcció contrària en relació a on es trobava na Liana.

-Seguim-la, ràpid!- exclamà la gata negra.

Els altres no es varen haver de fer pregar. Com un llamp, tots seguien la gata embarassada. Aquesta, sorpresa per l'aparició de desconeguts, no sabia molt bé on anar, i es va ficar a l'interior d'una cova no massa gran. Desgraciadament no hi havia sortida i els quatre gats que la perseguien la varen acorralar.

-D'acord, ja m'heu atrapat! Ja podeu portar-me a les gàbies de metall i tancar-me per sempre!- exclamà la gata dramàticament.

-De què parles?- va preguntar el gran Chartreux.

-Ah, que vosaltres no treballeu per la colla d'humans aquella d'ahir?- preguntà la gata misteriosa.

-No sé de què perles, però nosaltres no tenim res a veure amb aquells éssers pelats- digué na Liana- nosaltres només volem saber com et dius.

-Ah, d'acord. Doncs em dic Cinere- digué ella.

Na Cinere era una gata grisa i blanca, de pèl no gaire llarg. Tenia les potes llargues i els ulls de color blau cel. Ella els va explicar que feia uns dies que una colla d'humans joves caminava pel bosc perseguint els gats de colors foscos com ella i cridant coses estranyes, com una mena de nom del que no se'n recordava. Els quatre gats li varen explicar que un misteriós perill s'acostava i que necessitaven la seva ajuda. Na Cinere hi va accedir encantada i els va explicar que el seu fill naixeria, aproximadament, en tres dies.

***

Ja feia gairebé un mes que l'única filla de na Cinere havia nascut. La petita Lluna, que així es deia la gata, era de color gris clar i tenia els ulls verds. Tots se l'estimaven molt. De sobte, una densa boira ve envoltar-los a tots. Quan es va dissipar, varen veure en Silva allà assegut.

-Silva!- exclamaren tots alhora.

-Hola de nou. Veig que la salvadora ha nascut i està sana i estàlvia- digué mentre mirava na Lluna- ara ja és hora que us expliqui el que heu de fer: el perill que s'acosta són els humans. Una poderosa empresa extrangera vol talar el bosc sencer per construir-hi un complex turístic gegantí de cinc estrelles. Si això arriba a passar, tota la fauna i flora que viu aquí, juntament amb aquest ecosistema, desapareixeran. Tot això passarà demà, i heu d'impedir-ho.

Llavors en Silva s'acostà a na Lluna i, per acomiadar-se d'ella, li va llepar el front. Al lloc on l'havia llepat li va quedar una marca daurada en forma d'estel de cinc puntes. Era tard i tothom va anar a dormir per estar en perfectes condicions, ja que al dia següent els esperava un bosc a haver de salvar.

Era mitjanit quan un soroll desconegut va despertar na Lluna. No era gaire fort, però ella podia escoltar-lo. Sense despertar els altres, es va dirigir cap a la part del bosc des de la qual venia el soroll. En arribar-hi, no va poder creure el que veien els seus ulls: un munt d'homes vestits amb roba negra i corbata, juntament amb un petit grup d'obrers i les seves màquines, estaven caminant pel bosc.

Na Lluna no entenia gaire l'idioma dels humans, però allò li va quedar molt clar: aquells homes, d'un moment a un altre, començarien a talar el bosc! Ella no sabia què fer. Durant tota la seva vida, que no era molt llarga, la seva mare li havia dit que la seva missió era salvar el bosc d'un gran perill. Però, ara que el tenia al davant, no sabia com una petita gata de poc més d'un mes de vida podia aturar totes aquelles ferotges i polsinoses màquines.

Mentre pensava, un poc apartada dels camions, els obrers ja s'havien posat per feina. Quan se'n va adonar, un dels homes de negre estava indicant al treballador que conduïa una de les màquines més grans que destruís un arbre centenari, molt alt, de fulles petites i verdes i amb el tronc ple de les marques que li havia deixat el pas del temps.

Na Lluna no sabia què fer, però havia de fer alguna cosa. Havia passat tant de temps pensant que pronte es faria de dia. La gata va arrencar a córrer en direcció a la màquina. Les enormes rodes que tenia podien aixafar-la sense cap mena de problema però a ella no li va importar. Des del moment que va néixer i va obrir ela ulls, va veure les papallones de vius colors, com l'Arc de Sant Martí, els ocells i els seus cants, més melodiosos del que qualsevol veu humana ha fet mai, i com la llum del Sol, l'astre més gran i brillant que coneixia, s'esmunyia per entre les fulles de tots i cadascun dels arbres i matolls fins a il·luminar el sòl, perquè fins i tot els immòbils fongs tenguessin llum, llavors va saber que protegiria el bosc com fos, fins i tot amb la seva pròpia vida.

Ja quasi era vora la màquina i va accelerar el pas. S'hi va col·locar al davant i va grunyir. L'obrer i els homes de negre la van mirar. L'home que portava el camió va intentar baixar a apartar-la per no fer-li mal, però un dels homes de corbata el va amenaçar si no li feia cas, i l'obrer va continuar endavant.

Mentrestant, els companys de la gateta s'havien despert i havien sortit a buscar-la. Quan la varen trobar, la mare va intentar rescatar-la, però els seus amics li varen impedir perquè creien que era massa tard. La roda de la màquina era tan sols a uns pocs centímetres de la cara de na Lluna. Ella no es va moure. Es va concentrar i va intentar rugir, però només li va sortir un grunyit.

Llavors es va concentrar encara més, i més, i amb el que va semblar la força de mil tigres salvatges, la gata va rugir. Va ser un rugit fort i que va atemoritzar als homes de negre, que varen fugir amb les màquines. Amb aquell rugir, tots els membres del Consell Estelar l'acompanyaven, fent-li costat. Ella sabia que no la deixarien sola i així va aconseguir protegir el bosc.

En acabar tot, la seva mare i els seus amics la varen felicitar per ser tan valenta i protegir el bosc. Les papallones volaven junt amb els ocells i les libèl·lules i tot era alegria, quan va aparèixer una jove.

-Nix, ets tu? No em puc creure que tants anys després d'haver-te perdut t'hagi trobat de nou!- va exclamar la noia mentre mirava fixament na Liana.

La gata negra no sabia què dir. Aquella jove, era la que anys abans havia sigut la seva estimada ama. Na Liana va decidir tornar amb la noia, ja que va saber que la seva pèrdua havia estat tot un error. Tot i així, sempre visitava na Lluna i la seva mare al bosc, ja que la noia i els pares vivien prop d'allà. Na Coco, en Bigots i na Duna varen tornar amb na Carla, que va ser molt feliç de tornar a veures els seus estimats gatets. Tots varen ser molt feliços, i encara ho són, sobretot quan es retroben tots al bosc, que gràcies al poder de na Lluna, sempre estarà protegit i fora d'amenaces.

FI

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]