Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
nxrx02
IES CAYETANO SEMPERE. Elx
Inici: Camps de maduixes
2057
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 2057
2057

CAPÍTOL I - DESCONEGUT

6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Fer, ets tu?- va preguntar la veu misteriosa.

- Sí...- va dir nerviós, ja que no sabia qui parlava- i tu, qui ets?

- Has de fugir d'on siga que estigues, ràpid- li va contestar aquella veu.

- Fer, de segur que és una broma, penja el telèfon- li demanà la seua dona.

- Estàs boig, no són hores de fer bromes!

Fer sabia que era un tema seriós. Sabia que el que deia el que parlava era veritat. Eixes coses a Fer se li donaven molt bé. I em referisc a que ell no era qualsevol persona. Fer era especial, i així va nàixer. Però clar, la seua dona no era d'eixe tipus de persones "especials", i Fer sempre feia el que Llúcia li demanava.

- Per favor Fer, ix del teu refugi. Van a per tu- i a continuació, un silenci aborronador, fins que el "piiiiiiiii........" del telèfon acabà la trucada.

I aquelles foren les últimes paraules que en la seua vida Fer va escoltar d'aquell home.

- Hem d'anar-nos-en d'esta casa- digué Fer molt espantat.

- I una merda- se'n va riure Llúcia- ens ha costat molt trobar un refugi on amagar-nos. Jo em quede ací.

- Però Llúcia, que no ho entens? Sí, hem trobat un refugi diví de la mort... peró ja ens han trobat, i vénen cap ací- Fer la va intentar convéncer- Ara, que si tu vols quedar-te ací, allà tú, jo me'n vaig ja.

- Fer, no comences i torna a adormir-te. Demà serà un millor dia en la nostra fantàstica casa...

- Sí, ja ho veig- li replicà Fer- Això és el que em dius sempre. Clar, que estar en aquesta casa amb unes fantàstiques vistes a un muntó de terra i els acollidors tres metres quadrats són una meravella.

- No et suporte, veste'n si vols- va dir molt decidida Llúcia- A mi no em mareges quan els bojos eixos et fiquen als laboratoris.

- Vinga, fins mai- i així Fer tancà la porta, per no tornar més.

La veritat és que mai s'havíen suportat, s'odiaven. S'havíen casat per obligació, quan encara el món estava bé.

Fer es va parar davant la porta. Havia deixat allí la seua esposa. Per què ho havia fet? Hauria d’haver-la convençuda. Hauria d’haver-la tractat millor.

-Entra dins, va- se’n digué Fer per a sí mateix- No, no ho faces. Que vinga ella. No, he de donar el primer pas jo. Què et costa, panoli? Vinga. A la d’una, a la de dos i a la de… Què dius? Au, ni una més faig jo per ella.

I se’n va anar.

Fer començà el seu recorregut a un nou refugi, amb el cap sempre boca avall. Pensava en tot el que vindria: tornar a anar d’un lloc a un altre, córrer sense parar per no ser descobert pels “llops”… Però sense dubte, pensà més amb allò que deixava darrere. Potser trobaría una altra persona que li fera feliç. Més feliç que la Llúcia. I no era una tasca difícil, la veritat. O potser no la trobava. Però no volia. Més bé no era el que pensava en eixos moments. Passaren uns pocs minuts, però per a Fer ja havien passat hores i hores.

Va començar a escoltar quelcom paregut a un terratrèmol. Fins el sòl es movia. Però no era un terratrèmol. Ho va descubrir quan alçà el cap i va veure a la llunyania unes llums. En apropar-se aquelles llums, va saber de què es tractava. I en saber-ho, s’amagà el més ràpid possible al primer lloc que va trobar. Resava perquè ningú l’haguera vist. Fer havia intuït que aquell anomenat tanc militar el buscaba a ell. En veure’l passar per davant d’ell respirà tranquil·lament. No l’havien vist i això el va alleujar, però se li va parar el cor al moment.

-Llúcia!- exclamà (el podrien haver escoltat perfectament de tant com va cridar).

No s´ho va pensar dues voltes i sense parar de córrer tornà cap al refugi. Quasi arribant, va comprovar que, efectivament, els anomenats llops que portaven el tanc militar havien fet una paradeta i no bona a ca la Llúcia. L’única cosa en què encara podia pensar Fer en aquell moment era si tenia por o ganes de vomitar.

-Per favor, Llúcia, no. No! A ella no li pot passar res. No!

Quan arribà a la casa, va pensar com faria per ajudar Llúcia sense ser descobert. Va comprovar que no quedava ningú fora de la casa. S’aguaitava a la finestra? O millor calia esperar que isqueren? Va escollir la primera opció, i amb molta cura, s’aguaità. La imatge que va vore fou l’esperada, però Fer va quedar molt afectat. Tots aquells llops l’apuntaven amb pistoles, i poc va tardar Llúcia a adonar-se de la presència del seu marit.

Ara vos adonareu vosaltres, estimats lectors, que un altre cop, Fer era especial. En alguns casos, podríem referir-nos al fet que de tan sols mirar-se l’un a l’altre, sabíen el que pensaven. Però no era exactament això el cas era que, Fer podia llegir la ment de Llúcia tan fàcilment com tu podries fer una truita.

Poc escoltava Fer el que deien els llops, i tan sols va entenIdre que se’n volien portar la Llúcia al seu edifici principal, i que d’allí se la portarien a la ciutat dels desterrats, més coneguda com l’antiga Sevilla. Per aixó, quan la Llúcia li va dir per telepatia que se n’anara, Fer no li va fer ni cas. Amb llàgrimes a les galtes, ella li va insistir una vegada més:

-Fer, veste’n, per l’amor de Déu. Busca la forma d’alliberar-nos, però fuig ara mateix d’ací. Jo estaré bé  i t’esperaré. Salva’ns.

Fer no volia, però sentia que era el que havia de fer. I així ho va decidir. Va assentir amb el capi abans que els llops isqueren per la porta de la casa, ell ja havia desaparegut. Començà a córrer, fins no poder més, penedit de la decisió d’abandonar la seua dona, però preparat per fer justícia.







 
Capítol 2 Infiltrat


2057

CAPÍTOL II – INFILTRAT

Pasmat. Confús. Solament amb ganes de cridar. Així es despertà Fer per començar un nou dia. No un dia qualsevol. Ja ho sabeu.

Ell recordava la nit anterior. I ara recordava més que altra cosa com va caure dormit enmig del camp. Estava cansat. Molt cansat. Quan portava ja fets bastants quilòmetres, va decidir entre dos i tres segons si continuava caminant o feia una paradeta d’unes poques hores. Decidí parar. Per molt que volia salvar la Llúcia, no ho feria sense forces. Es va gitar al sòl.

Es va despertar en una gàbia.

Calia no espantar-se. O sí? Probablement sí. Exactament. Ja ho estava.

Calia no cridar. O sí? Potser algú l’escoltava. Però qui? Està bé. Preferí no cridar.

Calia fer alguna cosa. Sí o sí. Però què? Podia fer una llarga llista de coses: adormir-se un altre cop, morir, fugir (més bé intentar-ho), esperar, etc. Sí, esperar era l’opció correcta.

Passaren unes dos hores (aproximadament clar, ell no ho sabia). Li va donar temps a moltes coses com per exemple pensar què hauria passat amb la Llúcia. Va entrar en un estat sentimental depressiu. Simplement volia plorar. Estava, entre altres coses, decebut amb ell mateix i avergonyit.

-Merda! – va cridar tan fort com podia.

Escoltà passos. Més passos. Cada vegada més a prop. Què havia de fer? I es va fer l’adormit.

-No, no. Continua incoscient.

I seguidament un colp de la porta. S’ havia tancat. A Fer no li havia donat temps a veure si era un dels llops o qui altre l’ havia atrapat. Tampoc no coneixia la veu.

Van passar hores. Unes poques. Mes bé moltes. Fer no ho sabia. Sempre s’havia guiat pel Sol. I clar, no hi havia Sol per cap lloc. La veritat és que li va donar temps a moltes coses. Amb la poca llum que hi havia a eixe tipus de soterrani (o semblant) pogué comprovar el poc espai d’on s’havia ficat. Les parets, d’un color verd espantós pareixien eixides d’una pel·lícula de por, on es menjaven el protagonista. Seria eixe el seu final? Hi havia una taula, quatre cadires i un armari. Tenia ganes d’obrir-lo. Simplement per saber si estava buit o ple. Coses que passen pel cap d’una persona que no té més referències que les poques coses que habitaven en ell. I res més. Ah, sí. La seua gàbia. Com l’haurien entrada per la xicoteta porta que donava a eixa habitació? Potser hi haguera una obertura al sostre. O potser baix d’ell l’estigueren esperant uns taurons per mejar-se’l. Què seria de la Llúcia en eixos momets? Bé, havia de pensar en això. Concentrar-se i ho sabia. Però primer necessitava eixir d’allà.

Algú entrà a la sala on estava Fer, unes hores més tard. On estava la gàbia. Aquesta estona no es faria l’ adormit. Volia saber què estava passant.

-Què, Bella Dorment, ja t’ha salvat el príncep?

Silenci.

- Bon dia a tu també.

Silenci.

- No parles amb el teu amic?

Silenci. Amic? Què amic? Xorrades.

- Ja no t’enrecordes de mi? Tu sempre amb eixa ment de bobo.

Més silenci. I a Fer, de què el coneixia?

- Sóc jo, el Jordi.

Encara més silenci. Jordi? Quin Jordi? Eixa cara… potser… Jordi? Jordi Pons?

- Jordi Pons?- digué per fi Fer.

- El mateix. Com va tot Mr. Serp?

Fem una pausa per aclarir el que acaba de passar. Jordi Pons: el millor amic de Fer des que eren xicotets. Feia almenys dotze anys que no es veien, però continuaven sent com germans. Mr. Serp és com anomenava tot el món a Fer, ja que sempre aconseguia fugir ràpidament dels llops ( i dels castics), com una serp.

-Què faig ací? No entenc res.

- Ja ho sé, amic. Però no creus que és millor que primer parlem de les nostres vides, que ja és molt de temps sense escoltar res de tu.

- D’acord. Almenys puc eixir d’aquesta gàbia?

- No, no, jo no mane ací. Va, conta’m què feies abans que et trobarem.

Fer començà a explicar-li la seua historia amb la Llúcia, i com els llops se l’havíen portada lluny. Ambdós els coneixien molt bé. Des que van nàixer fugien d’ells.

-Ací volia arribar jo, Fer.

- Ací… on?

-Bé, ens presente. Som AAAL, l’ Asociació Anònima Anti-Llops. Com pots observar, el nostre nom ho indica tot. Qualsevol cosa existeix per una raó, i la nostra és acabar amb ells. Capturem homes i dones de tota la costa mediterránea. Aquelles persones fortes i lluitadores són els afortunats. I tu ets un d’ells. Impressionat, eh? Ja. No cal que diguis res. La nit passada dos dels meus homes i jo passejàvem buscant més menjar, i vam veure algú tirat enmig del camp. Tots pensàrem que era un mort i no teníem més opció que deixar-lo allà. Però cada vegada ens apropàvem més a ell, i prompte vaig adonar-me que eres tú. Fer, amic meu! Pareixen segles el temps que no ens hem vist! Què, no dius res?

- Jo?

- Xe, Fer, no et recordava tan vergonyós. Vols o no vols?

- Sí, sí. Simplement em pilla per sorpresa.

- Ja veuràs com prompte ho entens tot.

- És clar. Peró, tota aquesta gent, de veritat vol lluitar ací?

- Si volen alguna cosa, han de lluitar per ella. Ells volen pau. I solament l’aconseguiran derrotant els llops.

- Això és cert. I, què he de fer?

- A tu t’hem encarregat una missió especial. Seràs l’infiltrat entre els llops.

 
Capítol 3 L'últim alé
2057

CAPÍTOL III - L'ÚLTIM ALÉ

     Al  matí següent, Fer ja havia arribat a la base principal dels llops. Algú que havia dedicat tota la seua vida a derrotar els llops devia tenir molts contactes, ja que en un tres i no res havia aconseguit senzillament que el Fer poguera treballar allà. Aquells edificis, que segons el Jordi Pons eren on controlaven tot el món, eren a més molt grans, grisos i estaven rodejats d’enormes reixes que electrocutaven qui gosara arrimar-s’hi impedint-hi així l’accés a qualsevol persona que no foren ells.

     Un tipus vestit d’uniforme va aparéixer d’algun lloc (no sabem quin) i va xarrar amb el Jordi i amb altres dos homes que els acompanyaven sense que Fer els aconseguira escoltar. Aquest últim i el tipus estrany entraren cap al recinte, mentres veien com el cotxe de Jordi s’allunyava cada vegada més.

     A més, les ganes de veure la Llúcia podien amb ell. La por cada vegada el controlava més.

     De camí al lloc on l’home (després Fer va descubrir que s’anomenava Ignasi) el portava, aquest li explicà on s’havia ficat. Els AAAL volien desfer-se dels llops quant més prompte millor, així que aquest en seria un pla senzill però perillós. Ràpidament arribaren a l’edifici on Fer ocuparia el lloc de treball que l’havien adjudicat. Ignasi el va deixar allà, i li va dir que no es moguera d’eixa habitació fins que l’avisara.

     Quan Fer entrà, un home més ocupava l’espai. El seu nom era Arnau. Era un xic alt i jove, potser d’uns 22 anys, però amb les pintes que portava de no haver dormit en moltes hores l’afectava el físic. Aquest home prompte li començà a donar xarreta. Fer s’inventà tota la seua vida quan Arnau li hi preguntà, ja que ningú el podia conéixer de veritat. Inclús el seu nom havia canviat. Ara, al cartell que li penjava del coll posava que s’anomenava Pere. Aparentment, Arnau era diferent a com s’imaginava Fer que seria un llop, ja que estava totalment en contra de com es feien les coses. Però no, no podia fiar-se de dir-li-ho. Potser, només seria un comentari, però i si era una trampa? Decidí no fer cas i investigar la sala. Aquesta tenia moltes màquines. En algunes es podien vore els voltants del recinte on es trobaven (n’hi havia càmeres), i altres simplement Fer no coneixia el seu ús.

     Mestrestant, Arnau continuava parlant. Es posà a recordar l’origen de tot el que estava passant en eixe temps, ell qual qui estiga llegint açò encara no ho sabrà. Està bé, comencem:

     Tot va començar l’any 2021. De la nit al matí els llops passaren a dominar tot el món i ningú pogué dir que no. Aquest tipus d’exèrcit va nàixer quan els successos paranormals començaren a ocórrer. I aquests successos dels que parlem són referents al casos especials de persones com Fer. Després de  l’any 2019 es veia molta gent al carrer o en altres llocs amb qualitats especials. Qualitats que pareixien eixides de contes de superherois, com poden ser superforça, supervelocitat o telepatia. A més, estes persones comptaven amb un nivell d’intel·ligència molt superior a la resta. I clar està que n’hi havia alguns que volien investigar com aquestes coses podien ocórrer: els llops.

La veritat és què no s’anomenen així. De fet es fan conèixer com el Govern Mundial, però ningú els diu així. Van començar a perseguir a tots els qui els pareixia quan ja tenien el poder total. Van aprofitar també eixe poder que havien aconseguit per espantar la resta de la població. Per aixó ningú vivia tranquil. Dos dels perseguits van ser els pares de Fer, que es van conéixer fugint d’ells. El seu fill òbviament anava a ser especial, i per protegir-lo, els seus pares van morir. Des d’aleshores, Fer ha sigut perseguit pels llops.

     Una altra història és la del seu amor amb la Llúcia. Ella no era d’aquestes persones “especials”, però això mai li va impedir estar amb el Fer. Ambdós sabien que la vida somiada de la Llúcia no era eixa (no ho era de ningú), i a pesar de tot, continuaren junts. Què seria de la Llúcia en eixos instants? Fer tenia tantes ganes d’abraçar-la…

     Una trucada de telèfon el va fer tornar a la vida. El cridaven a ell.

- Bé Fer, tot està a punt de començar. Ara ja no pots fer-te cap arrere. Has de ser fort. Revolucionaris i bombes atacaran el recinte en menys d’un minut...

- Bombes?!- cridà Fer alarmat.

- Bombes?! A on?!- es va alarmar també l’Arnau.

- Calla! Has de ser molt ràpid…

     I a continuació una sèrie de coses que havia de fer per arribar a no sabem quin lloc. Seguidament, una alarma. Els revolucionaris i les bombes havien començat a actuar. La trucada havia finalitzat. Fer s’alçà precipitadament de la cadira on s’havia assegut i isquè per la porta amb tota la rapidessa del món.

- Eh! Torna ací! No ens podem moure!- cridava l’Arnau.

     Fer no escoltava. Intentava recordar per on calia que anara per arribar al lloc on hi hauria alguna cosa que havia d’ajudar al món. Les bombes queien molt a prop d’ell. Això el feia córrer més de pressa encara. Atravessava els corredors amb molta agilitat. Porta darrere de porta. Per algunes de les finestres es veien aquelles persones lluitant contra els llops. Les bombes encara més a prop. I finalment, la porta a on Fer havia d’arribar, la porta del laboratori principal o, almenys, un cartell ho anomenava així. La porta estava oberta així és que decidí entrar, amb una poqueta de por. Tot eren màquines. Tots els llums estaven encesos. I allà, al final, estava ella, Llúcia, estava a molts pocs metres d’ella. I ella d’ell.

- Per favor, no em facen res!- cridava ella.

- Llúcia no, no sóc un d’ells. Sóc jo. Sóc…

     Abans de terminar la frase, la Llúcia ja l’havia reconegut i caminava dreta i corrent cap a Fer. Ja estaven junts, després del que havia paregut una eternitat. Però prompte els llops que s’encarregaven de vigilar els atraparen, els rodejaren i es prepararen per matar-los. Entre ells, Arnau. Abans que això poguera succeir, Fer començà a parlar. Anava a dir tot el que milions i milions de persones pensaven, però ningú mai va tenir el valor de dir-ho. Aleshores, Arnau va començar a retransmetre-ho en directe per a tot el món:

- Pareu! Pareu un moment! Què esteu pensant? No us adoneu que ja ni a vosaltres vos interessa aquesta estúpida guerra? Estic convençut que ja ni sabeu per qué s’ha creat tot açò. Pot ser als vostres pares o iaios els interessava la gent amb “super poders” com dieu, com jo, però a vosaltres no. A més, podem viure tots en un món pacífic, no? Sense importar com siga el que s’asseu al meu costat a la parada de metro. Tots nosaltres tenim els mateixos drets que tots vosaltres. I podem aconseguir, amb l’esforç de tots, que això canvie. Si persones com jo en tenim habilitats especials, això ens hauria d’unir a tots un poc més, ja que així ens podríem ajudar els uns als altres. Voleu això? Perquè jo i cada una de les persones que lluitem dia a dia sí. Les armes, els laboratoris ja no tenen valor per a ningú. Per favor, l’amor ha de guanyar. Estimem-nos, sense fer-nos mal. Som humans, persones amb cor. Per favor.

     Silenci. Més silenci. Encara més silenci. Fins que alguns dels llops llançaren la bomba final.

     6 hores 39 minuts

     Fer va obrir els ulls. El cap li feia mal i la cama també. Sentia que ja no tenia braç, fins que va notar la mà d’algú.

- Torna a adormir-te, Fer, encara és prompte- va dir una veu suau.

- Llúcia… on estem?

- A l’hospital. Els metges han aconseguit arreglar-te els ossos que t’havies trencat. Però ja estàs bé. Està tot bé- seguidament la Llúcia es va posar a plorar.

- I els llops? No recorde res més del que va passar després de la bomba als laboratoris.

- Perquè no hi passà res més. Has estat inconscient des d’aleshores fins ara. Ja han passat tres nits, però que et despertes ara és el millor de tots els senyals.

     Sorpés i confús Fer prosseguí la conversació:

- Però… jo… tu… què ha passat?

- Som lliures Fer, lliures per fi. Tot el que vas dir va fer pensar a la majoria dels llops. Els que llançaren la bomba ja han sigut castigats i la resta van morir. Gràcies Fer!

- No m’ho puc creure Llúcia. Després de tant…

- I el millor és que el nostre fill o filla que està en camí no haurà de passar pel mateix que nosaltres.

     Fer també començà a plorar. Acabava de saber que tendria un fill prompte. I a més, la pau tornava a la seua vida.

- T’estime moltíssim Llúcia!

- Jo també Fer, i no poc!

     I es van fondre en un immés abraç.

- I ara torna a descansar. Per fi, tranquil.

      

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]