Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Candela-Maria
IES Joan Maria Thomàs - Palma. Palma
Inici: Marina
Aroma d'amnèsia
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Allà on dorm el silenci.
24 de gener,1997 (Hospital de Carcassona)

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia. Però pot ser mai ningú arribaria a comprendre l’empremta que em van deixar tots aquells records, fins ara amagats. Uns records que s’enfonsaven fins al cor i s’arrelaven a l’ànima. Però que també m’ofegaven de culpa i em feien presoner del passat.

Em va faltar temps per a aprendre a lluitar els meus monstres. També, per a acomiadar-me dels meus mals hàbits que, en les fredes matinades, em conduïen a la bogeria. Però més em va doldre el que encara no aconseguia recordar. Aquells dies que havia perdut en algun racó del meu ésser, anaven desapareixent definitivament poc a poc de la meva memòria. La meva consciència, com a mètode d’autodefensa, havia tractat en els últims anys, casi amb desesperança, de reprimir-los i evitar així el meu sofriment. Havia funcionat. Durant desset anys, vaig viure en la ignorància. Però només el temps sabia, que ara necessitava respostes, necessitava saber. O més bé, quin era el seu misteri.

Malgrat la meva tossuderia, no va ser fins a moltes nits d’insomni en les que la meva set d’alcohol em convertien en un desconegut, que la primera campanada de la meva memòria va començar a interpretar aquella melodia. La melodia que havia anat de la meva mà durant set dies i set nits.

I era en aquesta, on hi trobava notes buides, insonores, pesades...Pentagrames incomplets, desafinats, imperfectes...Tot en aquesta pobre harmonia cridava la paraula absència. Absència de veritat potser? De passió? Havia dedicat tant esforç en oblidar la meva identitat...Però era la força de les paraules soterrades que ara feien vibrar el meu cos, en la recerca d’un final fora mi. Has pensat que, a vegades, la culpa és més gran que la por a la realitat?

És aquesta culpa, la que ha impulsat al meu cor, ara en puny, a voler trepitjar de nou aquestes parets blanques de l’hospital més vell de la zona. Encara que el motiu de la meva visita no és el lloc ni l’objecte, sinó la persona. Perquè el vertader motiu sempre és ella.

M’armo de valor i entro per les blaves portes de l’edifici. I juro que puc percebre el més feble rastre de les notes que encalço. El primer compàs és silenci. El silenci deixa pas a l’olfacte, que és el primer sentit que es desperta dels meus records. Encara em veig capaç d’ensumar l’ aroma que desprenia aquella vela de canyella. Un aroma d’amnèsia que es mescla amb l’aire, un tant fúnebre, que em recorda a ...Que em recorda al que es respirava a l’antic teatre de Carcassona.  Una imatge de l’horror de les màscares que apareix al meu cap, procura fer-me entendre que la tragèdia que persegueixo comença allà.

També una seqüència concreta, vívida, es fa espai entre el fil dels meus pensaments. Precisament, al mateix teatre. Crec recordar correctament que aquell dia, únicament el soroll sord de les meves passes rompien el sepulcral silenci que regnava sobre el vell antre. Encara que et confessaré que jo era un jove que pensava amb fermesa que; allà on dormia la tranquil·litat, vivien els pitjors secrets, a la espera de revelar allò que tothom creia perdut.

Aquella tarda d’octubre, era la desesperació la que m’havia conduït per aquells incerts camins a tornar on junts havíem passat tantes nits. Ningú es mereixia un final com el que ella va sofrir. I jo ara més que mai estava determinat a completar els buits d’aquella tràgica obra.

Tot i que ja no és el mateix i ni tan sols em trobo allà, em sento un altre cop, un nen petit espantadís en un malson. Les imatges reviscudes d’aquell dia se’m claven com agulles a la pell sense saber molt bé el per què, però amb uns obscurs pressentiments.

Però no puc deixar de repetir-me que l’estimava molt...I que encara així me n’oblido d’ella.

 Un nou acord i el viu olor de la vela, em duen al dia que la vaig conèixer. Una freda tarda de desembre, on la majoria es reunien vora la llar del foc a gaudir de la companyia dels més estimats. Excepte jo, és clar. Els meus descansaven sota la blanca neu que cobria els gelats carrers de pedra. Ara, més d’una dècada després, hauré de suposar que ella es trobava en una situació similar, encara que, no he arribat a comprendre com una noia tan bonica i fràgil com la meva raó la dibuixa, tenia força per dur sobre les seves espatlles un enigma de tal mida.

Nou silenci. El gust s’aixeca. Em deixa un sabor àcid que em du precipitadament a una cadena de reflexions que no comprenc. La meva ànima sent que tota la nostra relació va ser una mentida. Mesos més tard d’aquell blanc desembre descobreixo que Marina no és el seu nom real així com tampoc algunes veritats com per exemple el lloc on ella deia que havia nascut, la història de la seva vida…Això em dur a demanar-me fins a quin punt ens coneixíem de debò. Quantes vegades ens vam mentir? Quantes vegades confiem en les persones equivocades?

Però encara així no deixo de pensar amb el meu primer record i les nostres escapades nocturnes al teatre. Com somiàvem en fer-nos grans i veure món plegats des del nostre racó predilecte del teatre. Encara que, amb molt pesar, admeto que és possible que la falta d’afecte en les nostres vides hagués provocat una necessitat d’estima que podria haver confós amb mútua atracció.

Sento una llàgrima que em recorre la galta. La comprensió em colpeja i entenc que amb els anys, aquest petit detall va anar pesant més sobre nosaltres i ja no va ser motiu suficient per mantenir-la al meu costat. El secret la estava matant i jo no era capaç de veure-ho. I mentre, a mi ja no em bastava amb els nostres tranquils silencis junts i amb sentir la seva presència. Sempre havia respectat la reserva que mostrava cap al seu passat, però jo havia compartit tota la meva persona amb ella i li havia parlat dels meus temors i desitjos. Es podia dir que gairebé ella coneixia cada racó del meu ser, cada cicatriu, cada pensament...A vegades, millor que jo mateix. I jo...No en sabia res d’ella.

Tercer silenci. El tacte reacciona. Tracta de tocar el passat, de tornar a la felicitat. Però per cada petit moment de felicitat que recordo que hi havia, un secret més l’envoltava. Ella havia estat temptejant la mort en varies ocasions i jo no n’era conscient. Els sentiments que professava, em convertien en cec d’amor i de vegades, quedava sota la seva influència com si fos el seu titella.

Els meus dits volen agafar lletres amb les que escriure un final i de sobte, la paraula Abril se m’arrela i insisteix en presentar-me el que havia esperat per tant temps:  La veritat, qui em fica dintre una altre memòria oblidada:

No va ser fins una nit d’aquell mes, quan les flors començaren a brollar i el sol aconseguí a la fi encalentir el fred poble de Carcassona, que va començar el desastre. La primera nit d’aquella setmana que desapareixeria. Aquell vespre, portava un negre capell desgastat de segona mà que tenia set forats redons. A la meva mà portava una botella de cervesa francesa que no recordava com havia arribat a la meva possessió. Era evident que no l’havia comprat, ja que els meus diners no arribaven a permetre’m aquells capritxos. Tampoc vaig donar molta importància a l’assumpte perquè els meus ulls varen captar una noia maca al cantó del carreró. Caminava amb un aire familiar que no aconseguia relacionar amb la seva mirada. Era de cabells clars i ulls cels. La seva roba era, possiblement, la més nova en el referit a la moda parisenca del moment. La personificació de l’estereotip francès.

Semblava tan decidida en les seves passes que la seva indiferència em va produir un xic d’enveja. Tota en la seva imatge et deia vitalitat. Era sens dubte una al·lota amb uns ideals clars i una vida emocionant, que recordava a l’antiga i majestuosa aristocràcia francesa. Malauradament res més lluny de la realitat. Si eres capaç de traspassar les seves joies brillants i teles luxoses, t’adonaries de l’ombra de tristesa que la perseguia i el rastre de silenci que deixava darrere ella. Caminava cap al banc on jo era i va seure al meu costat amb un somriure un pèl incòmode. La vaig mirar sorprès, tot i que no vaig demanar el perquè de tal confiança. Ella, em va prometre la resposta a preguntes que encara no m’havia formulat.

El que més m’impactà fou quan em va revelar la nostra relació propera. Em narrà històries plegats, records bonics i aventures increïbles que jo no vaig reconèixer. Però tot va recobrar sentit quan pronuncià el seu nom, un nom que mai podria oblidar. Un nom que cobrava tanta força en el meu interior, que ni tan sols la meva malaltia podria fer-me ometre. Em vaig sentir confós per uns segons.

Crec que mai havia desitjat res més que la seva companyia. I encara que tenia llacs d’amnèsia, els meus sentiments seguien surant pel damunt.

Marina, mai et marxis, vaig pensar, queda’t amb mi al nostre racó al teatre.

Però alguna mena d’energia amenaçava en destruir-nos a tots dos tot i jo desesperadament tractava de fer fora els meus deliris.

La por a perdre-la, a la mort, a la soledat, a la tristesa...Eren temors que jugaven amb les meves pulsacions, que insistien en arrasar el meu món, en confondre’m i fer-me ballar pels seus laberints ,però que a la fi i a la cap, sortien de dintre mi.  

La mort venia a per nosaltres i entremig dels meus deliris em demanava si no la havia perduda ja. Em feia més pànic que l’obscuritat es dugués la seva vida que la meva.

I si ja no podíem tornar al racó del teatre? Era massa tard?

El que no sabia era que serien les meves mans les autores que escriurien el final de la seva obra.
Capítol 2 L'ombra de la veritat
Arxiu classificat 20987

Prop de les vuit d’una nit càlida d’abril del 80’, es va personar a l’Hospital de Carcassona, un individu que mostrava signes de confusió i alteració i a més semblava sofrir un atac cranioencefàlic. Tot i que les infermeres tractaren de treure-li alguna data personal, va ser impossible. No obstant el doctor a càrrec d’aquella jornada el va sotmetre a uns certs anàlisis fins arribar a la següent conclusió: “Desordre mental associat a diverses formes de polineuritis, concretament la alcohòlica. Presenta amnèsia i porta a l’organisme una deficiència de vitamina B1. La síndrome pot aparèixer com a conseqüència d’un traumatisme cranioencefàlic, en l’alcoholisme crònic i també en edats avançades.”


24 de gener, 1997(Hospital de Carcassona)

Aquell informe mèdic, ara en les meves mans, havia estat realitzat uns dies abans d’aquella setmana misteriosa, feia uns 17 anys. Aquell paper, aparentment irrellevant, era la clau d’algunes de les respostes que jo cercava, i a més, hi tenien impregnades aquelles angoixoses paraules que em feien avergonyir-me de jo mateix i viure amb la por constant de saber que podria oblidar-me del que era instants després, creant una espècie de bucle temporal del que m’era impossible sortir.

Tot i que no era el que havia decidit cercar aquell dia, em va sorprendre prou per a desestabilitzar les meves cames, que m’advertien de la seva feblesa i que m’amenaçaven en fallar en qualsevol moment. Em sentia força abromat per la informació que acabava de rebre però també perquè sempre era més fàcil deixar-se dur per la ignorància que ser-ne plenament conscient de qui era un, de que portava dintre  i d’aquells ‘’errors’’ que podien acabar amb vides.

Les imatges del dia de l’informe, es repetien dia rere dia i se m’oblidaven deixant, només rere elles, un sentiment de culpa, d’angoixa, d’odi… Tots els sentiments s’enllaçaven fins crear la melodia que anava lligada a elles. Els silencis on s’escoltaven les meves passes, ara es convertien en ràpides corxeres que simulaven una terrible huracà . Les negres tenyides de vermell, m’auguraven un epíleg tacat de crims. Les blanques que decoraven el piano de la part superior de l’escenari em recordaven a cada segon, que havia de tornar al teatre. Les fuses que acompanyaven el batec del meu cor tremolaven entre la vida i la mort . Ara podria comprendre que el meu cos i la meva ànima; no eren titella d’ella sinó que sempre havien dansat en la sinistra melodia del destí, de la vida.

Blanc i negre. Llum i obscuritat. Aquí la diferència. Però el que vaig trobar aquell dia entre els arxius que revelaven la meva condició, no era més que un compàs en tons grisencs. Era el paper del diari d’aquell 23 d’abril que es desfeia amb la calor banyada del vermell de les meves mans. Es podia veure un títol amb les paraules mort i teatre.  La resta de paraules havien quedat soterrades sota enormes gotes de sang i les estrictes normes del temps. A més, una imatge del teatre de Carcassona decorava el diari. Havies de tenir bon ull i molt interès per a trobar l’ombra, del que havia estat una persona. Estirada al sòl i  rodejada de les llotges del color de l’or, amb dèbils llums que es centraven en la seva figura.

Semblava la mort de Macbeth, de Shakespeare, on les notes de Giuseppe Verdi sonaven per damunt dels crits de les llums, que proclamaven guanyadora a la mort. I encara així aquesta escena provocava que, cada vegada que els meus ulls es posaven en ella, la meva consciència formulés nombroses preguntes i rebés poques respostes. Però sobre tot, més dubtes.

 Era possible que una làmina que no recordés haver vist en la meva vida, em semblés tan esgarrifosament familiar?

L’aroma d’amnèsia ho envoltava tot d’aquella imatge i no deixava reviure aquella dramàtica escena. El sofriment anul·lava les notes que intentaven flotar per damunt del mar vermell, la mar de culpa. I tot això em conduïa sempre a una mateixa paraula: la mort. Tot representava el mateix. Veia reflectida en jo, una persona que no reconeixia i que en certa manera, em feia tanta por com m’intrigava. Era com la melodia que començava amb un do i acabava amb una incògnita. Em perseguia allà on anés sense treva.

M’agradaria poder dir que no reconeixia al rostre colpidor que el fotògraf havia immortalitzat en aquella instantània, ni tampoc al barret negre amb set forats redons que reposava a la seva esquerre i molt menys a la xeringa blava del seu costat. Però, en el primer cas, únicament la seva persona i el seu dolç nom havien sobreviscut temps enrere a les meves batalles internes per lo que... Potser, el més dur de la notícia no havia estat no recordar-ho tot; sinó adonar-se de que no era una desconeguda la víctima.

Eren les faccions d’horror que presentava la víctima, les que anteriorment m’havien fet dubtar de la seva identitat. El seu nom no descrivia aquell rostre, no feien justícia al nom que portava. Marina... Aquells ulls del color de carbó sense expressió... I encara que ho intentés, descriure-la era impossible, tot i que si ho hagués aconseguit, diria que l’escena general amb el cos inert, amagava molts misteris però també reflexava una imatge serena i a l’expectativa de les següents accions.

I més d’una dècada després, ara que ja no hi era ella , la foto del diari podria ajudar a concloure el trencanous i a enxampar la veritat. Potser no havia sabut mai del seu veritable nom o del seu passat però era una oportunitat per a caure en els braços de l’honestedat. Tots els indicis, tots els records, tots ells...Vaig trigar massa en adonar-me. Disset anys…

El barret, l’aroma, la seva vestimenta...Tot la relacionava directament amb mi.

Era jo l’assassí.

Es potser per això que en el interior, sentia aquesta inexplicable necessitat de escriure tot lo ocorregut? Per a  que quedés constància del meu crim? Per a vèncer a la culpa i al meu cor adormit? O per a fer entendre per què no podia quedar-me en aquest món més temps? Que aquest ha estat el meu delicte, viure.

 A vegades penso com hagués estat la seva vida si no s’hagués creuat en la meva. Estaria viva, sens dubte però...Hagués estat  ella feliç? Seria jo honest? Viuria feliç a una casa a Carcassona com sempre havia somiat? No hauria arrossegat l’ombra de por, tristesa i mort… Sinó l'ombra de la veritat. Però no va ser així. Des del dia que la vaig conèixer fins a aquell horrible dia.

I encara que he aclarit molts records, els quals m'han apallissat fins a deixar-me sense alè, sé que no és el final. Perquè tot indica que el que va ocórrer és més profund del que penso. Tot evoca la seva imatge, el seu rostre. Evoca la veritat i fa impossible oblidar que la figura del teatre és la Marina, el seu cos, aquella ànima sense vida.

​He d'anar-hi.
Capítol 3 A reveure.
24 gener 1997 (Teatre de Carcassona)

Només a tu Marina (siguis on siguis),

He lluitat, juro que ho he fet. He trigat disset anys en sortir a l’escenari i enfrontar-me en qui m’he convertit. Potser d’una manera covard, pensaràs, però ja no em queden més forces per seguir per aquest camí incert. Si més no, ja no queden buits a la meva memòria, i ara, més que mai, escolto com sonen les darreres notes de la melodia, una darrera l’altra amb folgança. Mormolen dins el meu cap en els moments d’horror i d’impotència, davant l’aroma d’amnèsia, que impregnen la meva ment de paraules negres en to menor.

Em fan demanar-me quina és la única solució, sent la única resposta la mort. Abraçar la mort, reunir-me amb ella, com a una estimada amiga, suposarà el que durant tant temps he desitjat; retrobar-me amb tu, Marina.

Encara que he donat un final a molts assumptes, et vull confessar que el meu amor per a tu ha perdurat fidelment durant tota la meva travessia, per molt dur que m’ha resultat en alguns cops.

Però la veritat és que sento una flamarada de passió constant dins el meu ventre de la que dubto poder controlar. És una flamarada potent i energètica que jo mai pensava que seria possible tenir, i menys controlar, però em resigno a pensar que és un tret de la meva bogeria, perquè estaria posant la veracitat del nostre afecte en una corda que, per moments, sembla que s’esbroncarà.

Tinc por. Molta por. He estat la major part de la meva efímera vida en un constant ambient de confusió i frustració que m’ha fet sospirar de desesperació molts anys i, he estat vivint en la certesa de que m’acabaries oblidant. Des de l’incident el record del teu rostre m’ha llevat l’alè i a vegades pensar en tu, m’ha fet sentir la persona més egoista del món. No hi ha cap dubte de que ets la meva perdició; la pèrdua de la meva raó.

I desitjo tant ser feliç...Perdre’m per la bellesa del món i fer com si tot fos part d’un indefinit malson. I precisament aquests mateixos pensaments són els que em fan recaure en aquesta infinita i no del tot desconeguda obscuritat en la que no distingeixo el correcte del incorrecte, i tampoc la meva identitat.

Em crema el contacte d’una llàgrima amarga recorrent la meva galta, però per increïble que pugui semblar, em sento una mica més alliberat, em sento persona i humà, i per la meva desgràcia això feia mesos que no ho percebia.

Únicament podria prometre’t això, he lluitat. Ara únicament puc prometre’t respostes. Perquè sento que te les dec, però també perquè el meu primer deure és amb el meu ésser i sé que la meva persona ho mereix.

Finalment, he tornat a aquest teatre perquè és on vaig acabar amb la teva vida, en un arravatament de demència. Però fins i tot quan els pateixo, tinc la meva teoria de que una petita part sí és conscient dels meus actes, però la diferencia és que no puc controlar-los. No va ser un escenari casual, Marina, ni tampoc el moment.

Aquella terrible nit, on només la foscor del cel va ser testimoni del que va esdevenir. Les notes de la melodia descansaven suaument sobre els carrers empedrats de Carcassona. Només el destí podrà dir per què anaven dos al·lots joves pel carrer, en aquelles hores intempestives del crepuscle. Jo anava massa begut, encara que no era capaç de reconeixer-ho, i tu, pobre de tu!, la tristesa i la mentida te perseguien fins a matar-te poc a poc.

Tots dos amagàvem una historia tan profunda com tràgica rere les traïdores llàgrimes dels nostres ulls i les teves rialles de condemna. I baix la mirada del estels vam anar allà on tot ocorre; el teatre. Les nostres passes ens van guiar involuntàriament cap allà. Avui supós, que no va ser cap coincidència, doncs aquestes no son més que jugades del destí. Coincidències? Res ho és. Només és una excusa, un intent de sentir-nos millor. Moltes monedes a les fonts acumulades, llàgrimes vessades, sentiments de desesperació, de dolor, nostàlgia, dissort, històries sense final feliç. Desitjos incomplerts. Més jo sostinc la meva pròpia hipòtesi. Som peons del traïdor destí, peces d\'un gran trencaclosques i brins d\'un bell teler. Esclaus sense dret a paraula, a llibertat, sense opció d’expressió.

Involuntàries o no, les nostres passes ens conduïren al teatre. El meu barret de set forats se\'m queia a cada passa que fèiem. Tu me’l tornaves cada pic que acabava als teus peus. Encara ho recordes?

El que passà després es, pot ser, el pitjor moment de la meva vida. L’eufòria es mesclava amb la por, la tristesa i la ràbia, i fins a anys desprès, perseguit per l’ombra de la veritat, la melodia no va començar a sonar. El que passà es quedarà entre nosaltres dos i el teatre. Només puc dir, que es tan terrible, que ni la melodia ho recorda. Les imatges d’aquell moment son com estrelles fugaces: una llàgrima sobre la meva esquena, una súplica, una gota de sang a terra, un ganivet a la meva mà, una ràfaga de vent que em despentina i la meva respiració inconstant mentre les notes s’agiten i sonen tan fort fins que em deixen sense sentit a terra.

Record que l’últim que vaig pensar vas ser: Ja no hi ets…

Em vaig despertar quan el sol encara no havia aparescut. Em sentia confós, trist i, sobretot, culpable. Estava estès a terra d’un carreró totalment desconegut per a jo. Em feia mal el cap i tot el cos. Encara així, l’únic que vaig poder pensar va ser en la desaparició del meu barret de set forats. I tot seguit em vaig adonar del ganivet de la meva mà. Aquell dia, degut a la malaltia, no el vaig poder relacionar amb el sentiment de culpa que em premia. Al dia següent, tampoc vaig aconseguir relacionar-los. Tampoc al següent. Haurien de passar set dies i set nits on vaig ser pres de les cadenes de la consciència per a que la primera campanada de la meva memòria començàs a interpretar aquelles notes.

Pot ser per la meva malaltia, pot ser per la pena i la culpa, per l’odi i les emocions o per les llàgrimes d’impotència, els records d’aquells set dies han quedat sepultats al meu cor. Ara tan sols son esgarrifoses petjades que em recorren el cos i que em produeixen calfreds cada cop que les intento evocar.

És una dèbil harmonia d’acords augmentats que es repeteixen al meu cap dia rere dia sense treva, i, encara així, la meva ment no aconsegueix caçar-los tots. Al final em fan més mal, fa que la culpa creixi.

Aquell últim dia, la cançó encara no s’havia començat a emetre, únicament es podien escoltar les vibracions agudes que produïen les gotes d’aigua caient damunt els paraigües dels homes encorbatats que caminaven pels carrers de Carcassona. L’aconteixement del teatre anava a llengües de tothom i entre les meves paranoies, era capaç de distingir les mirades furtives que llançaven als cantons més obscurs o als carrerons més estrets. La por s’estenia sobre Carcassona i l’intriga s’abraçava a ella.

No recordo molt més, només sé que en un instant de raó, vaig aconseguir amagar el ganivet ensangonat. La mateixa paraula se’m repetia al meu cap i en aquell moment de bogeria ja ni tan sols recordava que significava: Marina, Marina, Marina,...

I així durant set dies i set nits vaig desaparèixer del món en un rapte d’amnèsia acompanyat de l’alcohol. Antics amics, vells companys i fins i tot mestres de la meva infància que ja ni aconseguia reconèixer, em cercaren. No me’n vaig adonar fins més tard, però només em cercaven per aconseguir esbrinar abans que ningú el misteri que s’abalançava sobre Carcassona: ¿Com havies mort, Marina?

Enfonsat en la beguda i arrelat a la meva malaltia vaig passar els set següents dies amb l’esperança del teu retorn. Set dies i set nits en un negre absolut.

Vull que entenguis que no hauria pogut ésser feliç sense tu, que et recordo.

I ara a la fi ens reunirem allà on viu la mort. Deixo el món dels vius per retrobar-te. No trigaré gaire, Marina. Espera’m. Ja hi vaig.

A reveure, Marina. A reveure…

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]