Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
As
IES CLOT DEL MORO. Sagunt
Inici: Li deien Lola
Ombres del passat
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 CAPÍTOL 1
Abril 2017

En efecte, aquesta no era una simple sabata que s’oblida o es llança sota el llit com si res. A causa d'un xicotet accident vaig haver d’estalviar diners en nadal per comprar-me unes noves Converse Chuck Taylor All Star negres, unes sabatilles pràctiques, elegants, de tela fina i bona. I després de tot l’esforç que suposà comprar-les no se'm va ocórrer altra cosa que llançar-les sota el llit. Definitivament sóc un desastre.

Avui és el meu primer dia de pràctiques amb la policia i, sabeu què? Ja arribe tard! De sobte va sonar el meu mòbil, a diferència d'aquest matí, quan el despertador per alguna misteriosa raó no ha volgut sonar. Veig el nom d’Ed, el meu millor amic, a la pantalla.

-Bon dia, ha telefonat al senyor Espinosa, què desitja? -responguí amb humor.

-On dimonis estàs? T'estic esperant i encara no has arribat. Recorda que donarà molt mala impressió que arribes tard. No he aconseguit que pugues ajudar el meu germà amb el seu cas perquè arribes i quedes malament.

-Tranquil, el teu germà em coneix i segur que no li importa esperar uns minuts.

-Si quede malament amb ell per la teua culpa te'n penediràs, estàs advertit.

-Confia amb mi carinyet, mai t'he defraudat en aquests anys -vaig dir entre riallades, confiat- estic eixint de casa ara.

Vaig penjar, acomiadí amb la mà la meua mare i àvia i isquí disparat cap a casa del meu amic. De sobte vaig veure les clàssiques Vans d’Ed, a joc amb el seu pèl ondat negre que ressaltava els seus ulls blaus. Portava, com sempre, els seus vaquers desgastats i una simple samarreta blanca, que li feien semblar més alt del que ja era. Estava enmig de la Plaça Major, enfront de ma casa.

-No se suposava que havia d'arreplegar-te jo a ta casa?

-Si haguera d'esperar-te segur que arribaríem tard. Dóna’t pressa abans que em penedisca d'acompanyar-te.

Ens dirigírem cap a l'estació. Per cert, estic acabant el grau de criminologia i el germà major d’Ed és policia i ara està portant un cas en el qual estan implicats uns assassinats. Després de molt d'insistir, Ed el va convèncer perquè jo l’ajudara i aprofitar açò per a fer les pràctiques.

-Com va amb la teua nova veïna? -va preguntar ell- Ja ha caigut rendida en els teus braços?

-Es va mudar fa dues setmanes i solament m'he creuat amb ella un parell de voltes, per a ser-te sincer passa bastant de mi. A més eixa xica no m'interessa, solament et vaig dir que tenia un aire interessant. -vaig contestar-

Quan arribàrem a l'estació pujàrem al tren i al poc temps de trobar uns llocs per seure'ns vaig veure al lluny unes sabatilles Victoria de color roig fosc amb plataforma. Aquestes pertanyien a una xica d'alçada xicoteta, amb ulls color mel i un llarg cabell ros fosc. Inesperadament la seua mirada es va desviar cap a mi, i vaig girar el cap amb el cor accelerat per la vergonya. De sobte vaig sentir la veu del meu amic.

-Estàs escoltant-me? -va seguir la meua mirada- Aquella no és la teua veïna? Ah, ja ho entenc. -Un inquietant somriure va aparèixer a la seua cara- Aquella xica és realment bonica, ja comprenc perquè t'agrada tant.

-Mira que ets insistent, no m'agrada, solament sent curiositat per ella i si tornes a traure el tema li diré a Ruth que vas avaluant físicament altres xiques.

-Açò és fer trampes, a més Ruth sap que solament tinc ulls per a ella.

-Sí ja... Cada dia sones més cursi.

-Ja veus, sóc tot un romàntic -va dir amb un somriure ximple.

Vaig traure el mòbil de la motxilla que havia portat, i em vaig trobar amb una estranya bosseta de seda lligada amb una corda de cotó roig, segurament contindria algun tipus d'herba. Baix hi havia una nota que deia “bona sort”.

-Segur que açò és de la teua àvia -va dir Ed.

-Estrany seria que no m'haguera donat res.

Així és la meua àvia, en el seu temps lliure es dedica a barrejar herbes i olis per crear diferents substàncies. Cadascuna té diferents finalitats, la majoria de les que col·loca a casa són per a espantar els mals esperits. De fet, solament en la meua habitació tinc quatre bossetes d'aquest tipus. La resta són per a evitar el mal d'ull, mantenir unida a la família o tenir bona sort. En realitat tenia bossetes per a qualsevol cosa que se t'ocorreguera.

Quan el tren va arribar a València, caminàrem uns minuts fins arribar a l'estació de policia. Allí ja coneixien Ed. El seu germà, Diego Escrig, s'havia guanyat una bona reputació i el seu bon caràcter feia que de seguida guanyara amics en qualsevol lloc. Els companys de Diego ens van dirigir al pis de dalt, on estava el seu despatx. En veure'ns ens va dirigir un despreocupat somriure lleugerament inclinat a la dreta, una arma letal per a tota dona que l'observara a menys de deu metres. Tenia el pèl tan negre com el seu germà i uns profunds ulls de color marró fosc. Diego portava el típic uniforme de policia, però per la seua treballada condició física li quedava espectacularment bé.

-Per fi! Pensava que no arribaríeu mai. -Ens fa un assentiment com a salutació i em passa una gran capeta- Aquesta és tota la informació que tenim sobre el cas, fa temps que no ens trobàvem amb un d'aquest tipus. En resum, fa unes setmanes va morir sospitosament una dona, pensem que va ser assassinada, però el més curiós és que el seu cas és molt similar a altres tres que s'han donat en aquests últims tres mesos, no s'ha trobat cap culpable, i a causa de les múltiples semblances entre els assassinats tenim la hipòtesi que podria tractar-se d'un assassí en sèrie. Tota la informació i la teua targeta d'identificació està en la carpeta. Per avui no hi ha més a fer, la investigació començarà en uns dies mentre el jutge ens aconsegueix uns permisos. Demà pots llegir detalladament tota la informació i per a qualsevol cosa que necessites estic ací.

-Guau! Tot açò ha sonat molt professional, qui diria que series capaç de manejar tot açò. -va dir Ed en un to de burla- Segur que t'has preparat el discurs.

-Nah, puc ser molt professional quan és necessari. -va contestar Diego- I tu, no tens res a fer?

-En realitat nosaltres ja ens n'anàvem -vaig dir jo, ansiós per arribar a casa i fullejar la carpeta- gràcies per tot “senyor Escrig”.

-No fa falta que em crides així, em fa semblar molt vell. Simplement crida'm Diego, com sempre, serà suficient.

-Entés -vaig respondre.

Eixírem de tornada cap a Sagunt, Ed havia quedat amb Ruth així que jo em vaig dirigir cap a la meua casa. No hi havia ningú allí. La meua mare estava treballant, ella és metgessa i estima molt la medicina, així que des que es va divorciar del meu pare se centra en el seu treball. No és que acabaren malament, el meu pare ara està a Madrid, també treballant i ens visita quan pot. La meua àvia també viu amb nosaltres, és l'ànima d'aquesta casa. Ella arribarà dins d'una estona, quan acabe de comprar. Finalment la meua germana xicoteta, Valèria, estaria a l'institut. Ella va a segon de Batxiller i estudiarà Medicina, a més ha heretat el caràcter alegre i energètic de la meua àvia.

Després d'asseure'm al sofà, vaig caure ràpidament dormit. En arribar la meua àvia em vaig despertar, i vaig recordar haver somiat amb una dona. Aquesta era jove, amb pèl llarg i llis, a més tenia un aire pintoresc, antic, però no sabria dir res més d'ella. Portava unes setmanes somiant amb açò, però aquesta vegada també havia visualitzat una sabata de dona, de color crema, de xarol i molt elegant. Ràpidament vaig traure la meua llibreta i em vaig posar a dibuixar les dues imatges. M'encanta dibuixar, igual que al meu pare, se'm dóna molt bé i ho faig sempre que puc.

-Ja estic ací! Corre, alça't i explica'm com t'ha anat avui mentre acabe de preparar el menjar -va dir la meua àvia només entrar per la porta.

-Ha anat molt bé, i gràcies per l'amulet de bona sort, però saps que no crec en eixes coses iaia -li vaig contestar. Ella tenia els ulls d'un to marró verdós, exactament igual que els meus, en canvi el seu pèl, ara majorment blanc, era ros i jo el tinc castany, com el meu pare i germana.

-No digues això, et pot causar problemes amb els esperits que estiguen en contra d'eixa idea, i després és molt difícil raonar amb ells. A més, podrien castigar-te tirant-te per les escales o alguna cosa així, i preferisc que no et passe res. Ja saps, més val previndre.

-Tranquil·la iaia, deixaré als esperits en pau.

Li vaig donar un bes i la vaig ajudar a guardar la compra i a preparar el menjar. Després vaig continuar dibuixant. Quan acabí els dibuixos li vaig enviar un missatge a Ed, preguntant-li si li venia bé que passara per sa casa per portar-li alguna cosa que la meua àvia havia comprat per als seus pares. Uns minuts després vaig rebre la seua resposta, dient que li venia bé. Vaig eixir de pressa de casa i de sobte vaig xocar amb algú.

-Perdona, no estava mirant per on anava -vaig dir.

-No et preocupes, en realitat és culpa meua. Tu vius ací, no?

Era ella, la meua nova veïna i per si no era suficient ara a soles no sospita que sóc un assetjador que la mira en els trens, sinó que hi ha una gran probabilitat de què pense que sóc un desastre.

-Sí, visc ací. Sóc Àlex Espinosa, i si no m'equivoque t'has mudat ací al costat fa poc, no?

-Sí, fa un parell de setmanes. Em dic Helena. En realitat ja sabia com et deies.

-Ah, sí? -vaig dir intrigat.

-L'altre dia em vaig creuar amb la teua àvia, ella i unes amigues seues se'm van presentar. Ella em va comentar que anaves a començar a treballar en un cas.

Perfecte. La meua àvia presumint de mi davant altres dones, simplement genial.

-Sí, treballaré en ell durant un temps, estic feliç però tampoc és que siga gran cosa.

-En realitat, volia parlar amb tu. Jo estic estudiant periodisme, i em preguntava si t'importaria parlar-me del cas, per a un treball de classe.

-Ho sent, però no tinc clar que tinga permés fer-ho. El cas no està resolt i no es pot filtrar res a la premsa.

-Això és perfecte! Solament necessite informar-me, quan ho resolgueu podria preparar el meu treball i així lliurar-li'l al meu professor. Seria la primera a informar sobre ell.

-No és... Crec que hauria de consultar-ho primer, quan conega alguna cosa ja t'ho diré.

-Està bé. A més, si vols també et podria ajudar a resoldre-ho, conec com funcionen els casos d'assassinats i tinc molts contactes.

-Espera, com saps tot açò sobre el cas? I per què t'interessa tant?

-Me n'he d'anar, simplement consulta si puc participar i quan acceptes la meua proposta potser responga a alguna de les teues preguntes.

S'estava marxant quan de sobte escoltí una veu en el meu cap que va cridar no deixes que se'n vaja. Obeí el meu instint i la vaig agafar pel braç. En eixe moment caigué la seua motxilla a terra i es veren unes fotos. Sentint-me estúpid em vaig agenollar per replegar-les però dos em van cridar molt l'atenció. Una era d'una dona i una altra d'una sabata. Aquestes eren exactament iguals que les que havia dibuixat.
Capítol 2 CAPÍTOL 2
Al matí següent em vaig alçar en sentir el despertador, després d'una llarga nit de tempesta en la que em vaig quedar revisant tots els detalls del cas. Obrí les cortines de la finestra perquè entrara una mica de llum i vaig veure en el baf escrit “1930”. Era estrany, no pensava que ningú ho poguera haver escrit, però en aquell moment em vaig sorprendre pel clar que es veia, i decidí buscar informació sobre ell en el meu mòbil, perquè per alguna raó em va cridar l'atenció.

Estava centrat en tot el que vaig trobar quan rebí el missatge d’Ed, dient que ja m'estava esperant a baix. Aquesta vegada Ed em portaria amb el seu cotxe i no volia que s'enfadara. Vaig eixir disparat de casa i vaig entrar al cotxe. Com de costum, Ed portava la música a tot volum. No obstant, jo seguia llegint la notícia que havia trobat. I en aqueix moment se'm va caure el mòbil al sòl i se’n va eixir la bateria. Sabia que era maldestre, però definitivament ara ho era en el nivell extrem. Per si no fóra poc, després d'arreglar el mòbil es va apagar perquè es quedà sense bateria, genial.

–M'estàs escoltant? –va dir Ed de sobte

–Disculpa, no t'estava sentint.

–Ahir em vas dir que et passaries per la meua casa i al final no et vas presentar.

–És veritat, ho sent. Per cert, la truita que t'havia de portar estava deliciosa.

–T'has menjat la meua truita? –va dir indignat.

–Sí, però açò no és el que et volia comentar. –vaig continuar, esquivant el tema i li contí tot el que em va passar ahir quan em vaig creuar amb Helena.

–Que estrany, però estàs segur que les fotografies eren les mateixes amb les que vas somiar? I que et va dir ella?

–Per descomptat que estic segur, però ella les va agafar i es va marxar abans que poguera preguntar-li res.

–També és cert que tota la informació del cas hauria de conèixer-la a soles la policia, perquè encara no s'ha fet púbica cap notícia. Creus que hauríem de parlar amb el meu germà?

–No, almenys no de moment. Escolta, ahir per la nit em vaig posar a revisar tots els arxius que hi ha sobre els assassinats. Com ja saps, durant els últims tres mesos s'han trobat quatre cadàvers de xiques de la Comunitat Valenciana d'entre 18 i 24 anys i a causa de les similituds dels escenaris del crim suposem que es tracta d'un assassí en sèrie. L'assassí els injecta una quantitat mortal d'aire en una de les venes, causant la mort a les xiques. Sol fer-ho en algun lloc poc freqüentat del seu poble i allí mateix deixa una única sabata de la víctima. Després la policia rep de forma anònima una imatge de la sabata, i més tard són trobades en descampats als afores de la zona, sense cap de les sabates.

–Sona molt inquietant. Però no entenc que té a veure açò amb les fotografies i amb l'any 1930.

–A veure, va a sonar estrany, però aquest matí vaig veure escrit en la finestra el nombre 1930, i sentí que aquella data tenia alguna cosa a veure amb tot açò. Vaig decidir buscar tots els assassinats que es produïren ací en eixe any, i després d'indagar un poc he trobat una notícia en un periòdic vell, que parlava d'una sèrie d'assassinats en la zona de la Comunitat Valenciana. L'assassí va matar cinc xiques i sempre deixava una sabata de la víctima en algun lloc del poble on les matava, normalment en descampats poc concorreguts. Després es desfeia del cadàver, els llançava en rius o en llocs poc visitats. Més tard, les víctimes eren trobades sense sabates. Sempre es tractava de dones joves de classe mitjana, els investigadors pensaven que era perquè aquestes disposaven de diners suficients com per a portar sabates decents. Després dels cinc assassinats, mai es va trobar l'assassí. Es van fer diverses recerques i es creu que va ser l'assassí el que es va quedar l'altra sabata de les víctimes, perquè aquestes mai es van trobar.

–Que aterridor!

–Doncs açò no és tot, he intentat recopilar tota la informació sobre els casos i he trobat la fotografia d'una de les víctimes i de la sabata que es va trobar, i aquestes eren les mateixes amb les quals vaig somiar i com les que els van caure a Helena.

– Crec que hauries de parlar amb Diego de tot açò. Bé, ara em toca a mi explicar-te tot el que he descobert sobre Helena.

–Espera –estava desconcertat- L'has investigada?

–En realitat va ser idea de Ruth, –va dir alegrement– ella sap que tens una nova veïna i sentíem curiositat sobre ella, ja saps, perquè volíem saber què és el que ha fet que et fixes en ella. Fa anys que no t'interesses per cap persona.

–Jo no m'he fixat en ningú, a més pensava que tampoc ho aniries comentant per ahí.

–Jo no vaig dir res, ella sola va arribar a les seues pròpies conclusions.

–I que heu descobert? –vaig preguntar amb intriga.

–Ara t'interessa, eh? –va dir somrient.

–No, bé, sí. No sé, pot ser que un poc –vaig dir confós, perquè en realitat sí que ho volia saber però no comprenia per què de sobte açò m'importava tant.

–A veure, –va dir Ed fent una llarga pausa per provocar-me– es diu Helena Ruiz, 22 anys, va nàixer el 23 de març i els seus pares són dos advocats molt importants a València. Ella i el seu germà van estudiar allí, ara Helena està acabant la carrera de periodisme a València. Ells i el seu germà menut vivien a València fins ara, ja que sembla que ara s'han mudat ací. Ella té bastants amigues i sembla que li agrada practicar esport, pensem que sol anar a córrer sobretot pel matí. A més estem segurs de que no té parella.

–Com heu esbrinat tanta informació?

–Doncs la investigàrem una mica per internet, sembla que fa ja bastant temps va guanyar un premi a l'institut i resulta que ella anava al mateix centre que una de les amigues de Ruth, així que ella va cridar a la seua amiga i li va preguntar per Helena. Ella ens va passar el nom del seu compte de instagram i la vam estar investigant.

–Quasi diria que l'esteu assetjant –dic, una mica divertit per la forma per la que havien tret la informació.

–Tots tenim un detectiu interior.

Més tard arribàrem a la comissaria, Ed em va deixar en la porta i es va marxar per aparcar. Ell havia començat a treballar fa uns mesos en la comissaria, però en la zona d'informàtics. Ell es quedaria fins a més tard, així que jo tornaria amb tren.

Estava emocionat, avui era oficialment el meu primer dia de treball a la comissaria i volia compartir tot el que havia descobert. Vaig entrar, Diego em va saludar i em va demanar que l’acompanyara al seu despatx.

–Ha ocorregut alguna cosa? –L'expressió de Diego era pensativa, i no sabia si açò es devia a alguna cosa bona o roïna– Hi ha hagut alguna novetat en el cas?

–La veritat és que sí, i m'agradaria parlar amb tu sobre açò.

–Val, jo també volia parlar amb tu. Veuràs, ja he revisat tota la informació i he descobert que aquests assassinats són molt semblats a altres comesos en 1930. -vaig dir orgullós.

–Que interessant, fa res m'acaben d'informar d'açò, i en part era pel que volia parlar amb tu. Ahir es va presentar una xica, més o menys de la teua edat preguntant per mi. Ella em comentà que s'havia assabentat dels assassinats, va dir que havia estat investigant pel seu compte i que va descobrir els assassinats de 1930. M'ha passat uns documents amb tota la informació. A més, havia mantingut tot en secret perquè suposava que la informació sobre el cas no s'havia fet pública. Vol que l'autoritzem perquè redacte les notícies sobre el cas, per a un treball de la universitat. En principi no pensava fer-ho, però ella és la filla d'uns advocats molt importants i ells podrien fer que s'agilitzaren tots els tràmits jurídics. Així que la deixaré participar, mantindré una reunió amb el seu professor i li insistiré que mantinga la informació en secret fins que donem amb l'assassí.

–I què se suposa que he de fer jo?

–Veuràs, jo no tinc temps per a estar pendent d'ella, així que havia pensat que tu t'encarregares. Podries respondre a totes les seues preguntes sobre el cas i ella podria ajudar-te si necessites alguna cosa. -De sobte algú va colpejar la porta- Deu ser ella, ahir li vaig proposar el mateix que a tu, i va acceptar. Jo li vaig dir que abans hauria de parlar amb tu, per saber si estaves d'acord.

Diego es va alçar per obrir la porta, i va entrar la entrar la xica de les sabates roges.

–Àlex, aquesta és Helena, la xica de la qual t'estava parlant abans. Helena, este és Àlex, li acabe de comentar la proposta que et vaig fer ahir, així que si accepta avui mateix podeu començar a treballar junts. Que dius Àlex, acceptes?

–Eh... –em quedí assimilant tot el que acabava de dir. Ells estaven esperant la meua resposta i soltí el primer que m'isqué de la boca– Està bé. Serà interessant.

Encara estava processant tot el que acabava de passar quan Diego ens va dirigir cap al nostre lloc de treball, compost per dues cadires, una taula i un vell ordinador. Em vaig quedar a soles amb Helena.

–Com vas aconseguir assabentar-te del cas? –vaig preguntar intrigat.

–La veritat és que va ser per casualitat. Una amiga em va cridar, em va dir que la companya amb la qual havia de fer un treball havia deixat d'anar a classe. No la coneixia molt, a soles teníem una hora a la setmana juntes, i després em vaig fixar que era veritat això de què havia deixat de vindre a classe. Vaig descobrir que tenia un germà que entrena en el mateix poliesportiu que el meu germà. Aní per a comprovar si el seu germà seguia anant a entrenar, i allí em vaig creuar amb un home, en dir-me el seu cognom vaig saber que ell era el seu pare. Sentia curiositat, així que li vaig dir que era molt amiga de la seua filla i que estava preocupada perquè faltava molt a classe. Llavors, després d'insistir, em va dir que ella havia desaparegut i que únicament havien trobat una sabata seua. Unes setmanes després vaig tornar una altra vegada al poliesportiu, esperant trobar-me amb l'home per saber si tenien notícies d'ella. En veure’l em va dir, amb una expressió devastada, que ella havia mort i que ho mantinguera en secret perquè la policia anava a obrir un recerca. Em va sorprendre molt sentir açò, així que vaig decidir investigar pel meu compte i vaig descobrir els casos de 1930. Decidí que faria el meu treball final sobre aquest cas i que faria tot el possible per poder participar en la recerca i ajudar a trobar l'assassí.

–Bé, almenys estem d'acord en què hem de trobar l'assassí com més prompte millor. –De sobte, em va començar a fer mal el cap, i del mareig que sentí vaig asseure'm en la cadira per a no caure. En el meu cap van començar a passar imatges; la dona morta, un xiquet, després un home major i una altra sabata. Aquesta era de dona, de color blau.

–Estàs bé? –va preguntar Helena.

No em va donar temps a respondre, perquè de sobte va entrar un Diego molt cabrejat, portava la fotografia d'una sabata blava.

–Escolteu-me tots, –va dir Diego– l'assassí acaba de matar a una altra xica.
Capítol 3 CAPÍTOL 3
Durant els següents dies vam seguir investigant, tant Helena com jo ens prenèrem molt seriosament els casos i fins i tot, en arribar a casa continuàvem intentant trobar alguna pista. Van passar quasi dues setmanes, i encara no teníem ni idea de qui podria ser l'assassí.

Diego ens va estar ajudant tot el temps i ens va informar del que les altres persones que investigaven el cas havien descobert.

- Sembla que l'assassí no es va protegir molt mentre matava les seues víctimes, perquè en totes elles s'ha trobat el seu ADN. Sabem que és un home blanc de mitja edat, de pèl fosc i esquerrà. Totes les víctimes van ser assassinades per aquest home, però sembla que mai abans ha comès cap delicte, per la qual cosa la policia no té el seu ADN enregistrat a la base de dades. A més, no s'han trobat càmeres que gravaren alguna cosa.

Diego estava fent un gran treball, no parava d'interrogar a persones, familiars de les víctimes o a qualsevol que poguera saber alguna cosa. A més, era important resoldre açò prompte abans que la premsa s'assabentara.

- Pareix que l'assassí no fa açò per a cridar l'atenció de la gent, però després d'assassinar a tantes dones de segur que sospita que la policia està darrere d'ell.

Ens començàvem a sentir frustrats, semblava que no érem capaços de trobar res útil, fins que un dia Helena va proposar que ens centràrem en el cas antic.

-Pensa-ho -va dir-, segur que l'assassí es va informar molt bé dels casos, és més, sembla que els imita. Hauríem de descobrir qui són els que coneixen encara els detalls dels assassinats de 1930. Tingues en compte que van passar fa molt de temps, i que molt poca gent de mitja edat els haurà investigat detalladament.

-En realitat no és mala idea -vaig contestar-, si l'assassí es va obsessionar amb els casos fins al punt de voler recrear-los, segur que va investigar més.

Entràrem a la pàgina d'internet, els dos trobàrem la informació i la tornàrem a llegir. L'autora de la pàgina informava que per llegir més informació sobre aquesta i altres notícies visitàrem la biblioteca del poble on van tindre lloc els assassinats. Pel que sembla hi havia un llibre amb més informació.

Parlàrem amb Diego sobre açò. No semblava molt entusiasmat amb el descobriment, però com que no teníem altra pista decidírem que algú hauria d'aconseguir el llibre. Aleshores li vam demanar si Helena i jo podíem anar a per ell a la biblioteca. Al principi no li va fer molta gràcia que anàrem sols, però necessitàvem el llibre el més aviat possible, així que després d'insistir un poc ens va donar el seu permís.

Parlàrem amb Ed i ens deixava el seu cotxe perquè arribàrem al poble més ràpid. Ell no vindria perquè estava bastant ocupat.

Al matí següent, Helena i jo ens dirigírem cap a la biblioteca on, suposadament, es trobava el llibre que pensàvem que l'assassí havia llegit.

El poble es trobava a mitja hora de València. Durant el trajecte Helena i jo parlàvem dels detalls del cas, però també sobre el que ens agradaria fer en el futur, els dos pensàvem que seria genial treballar amb la policia i portar casos com a aquest.

Cada volta Helena em cau millor, ella és realment genial.

Arribàrem quasi al migdia. Vam veure un home major assegut en una cadira prop del portal d'una casa, llegint el periòdic. Li vaig preguntar si sabia on estava la biblioteca, i ell amablement ens va indicar el camí que havíem de seguir per a trobar-la.

En arribar, descobrírem que la biblioteca tenia un aire antic, però acollidor. Darrere d'un mostrador hi havia una dona major llegint un llibre, al seu costat hi havia un ordinador bastant vell. Ens va saludar i ens va preguntar si necessitàvem alguna cosa, jo li vaig dir que buscàvem un llibre i li vaig donar el títol.

-Sí, tenim el llibre. Fa uns mesos també va venir una persona preguntant per ell. La veritat és que mai ningú s'havia interessat -va dir la senyora.

Se'n va anar a buscar-lo i ens va indicar amb la mà que la seguírem. Mentre buscava entre algunes prestatgeries va començar a parlar.

- Veureu, és un llibre bastant antic, un policia del poble ho va escriure durant la seua jubilació. En ell explica algunes de les històries amb les quals es va trobar durant la seua carrera i també hi ha detalls sobre els casos i sobre com els van resoldre... No va arribar a publicar el llibre mai. No obstant això, el seu nét, que dirigeix una editorial, pel seu aniversari va fer una edició en paper del llibre, li va regalar una dotzena i ell va donar un parell a la biblioteca municipal, perquè la gent poguera llegir històries sobre el poble.

-Molt interessant -va dir Helena-, i ha dit vosté que una persona també va vindre preguntant per ell?

-Sí -va contestar-, al principi tots els veïns sentien curiositat per llegir les històries del llibre però unes setmanes després tothom es va oblidar d'ell. En canvi, fa uns mesos un home el va demanar.

-I recorda com era l'home?

-Ho sent, però no recorde gran cosa. Era un home normal, d'edat mitjana i portava una gorra i una jaqueta. No era de per ací, perquè l'hauria conegut. No recorde res més. Únicament se'n portà el llibre, i encara hui, no l'ha tornat.

-I sap quin era el seu nom? -vaig preguntar jo.

-Si em donen un minut, puc comprovar-ho a l'ordinador.

La dona es va dirigir cap a ell i després de teclejar algunes coses ens va donar un nom: Carmel Gómez.

Després d'açò, Helena es va quedar en silenci. L'expressió de la seua cara mostrava sorpresa i incredulitat.

-Espere haver sigut d'ajuda. Per cert, volen el llibre?

-Sí, li'l tornaré en un parell de setmanes -vaig contestar.

Després que la dona ens donara el llibre i s'acomiadara de nosaltres, eixírem al carrer i li vaig preguntar a Helena si estava bé.

-No, res està bé -va dir ella- Carmel Gómez és el meu professor, el treball que estic fent és per a ell. Però has de creure'm, ell no és l'assassí, el conec des de fa anys i seria incapaç de matar a algú. A més, és destre i té el pèl ros.

-Sembla que açò es complica, dius que ell no és l'assassí i ho crec, però per què vindria fins ací? Per què va agafar el llibre? Creus que coneix l'assassí?

-No tinc ni idea.

-Està bé - em vaig fixar en l'home que havíem vist abans, continuava llegint el periòdic-. Escolta Helena, se m'acaba d'ocórrer una cosa. Que et sembla si li preguntem a algú del poble sobre els assassinats? Potser ells saben alguna cosa que nosaltres desconeixem.

-Potser...

De sobte, vaig escoltar aquella veu interior que em deia: pregunta-li a aquell home, ell sap. En realitat no perdíem res per preguntar, així que em vaig dirigir a ell. Helena es va quedar darrere meu. Vaig saludar-lo i ell em va dirigir un somriure amable. Li vaig començar a explicar que havíem escoltat parlar dels assassinats que van ocórrer en 1930, que estàvem preparant una recerca i que ens preguntàvem si ell o algú del poble ens podria explicar alguna cosa.

L'home va semblar sorprés, va dir que des de feia anys ningú havia esmentat res. Ens va començar a explicar que la gent va evitar el tema després dels assassinats, i que a ell el seu germà major li va comentar algunes de les històries que contaven els veïns. La majoria de dades que ens va donar ja les coneixíem. També sabia que mai es va arribar a trobar l'assassí i ens va explicar rumors que la gent comentava. Alguns em van cridar bastant l'atenció, però sobretot un.

Pareix ser que un xiquet va presenciar un dels assassinats, la gent no sabia si coneixia a la dona. Es deia que ho va veure tot, perquè després d'açò va estar unes setmanes sense parlar i es despertava cridant a les nits a causa dels malsons, finalment es va recuperar i en fer-se gran va marxar del poble.

L'home va contar algunes històries més i quan va acabar li vaig preguntar si per casualitat sabia el nom del xiquet. S'anomenva Josep Castro i havia declarat a la policia.

En acabar, li vam agrair la seua ajuda i vam marxar.

En tornar a València, Helena va llegir en veu alta tota la informació que contenia el llibre , en ell també s'incloïa la declaració que va fer Josep, el xiquet que va veure com assassinaven a una dona. Hi havia dades bastant importants, fins i tot les dates de les antigues morts coincidien amb les de les actuals. Tant Helena com jo arribàrem a la conclusió que l'assassí havia hagut de llegir el llibre.

En arribar a la comissaria, li explicàrem a Diego tot el que havíem descobert. Ens va dir que era més del que s'esperava, i que hauríem de parlar amb el professor d'Helena perquè ens aclarira per què va demanar el llibre.

Abans d'anar-me'n, li vaig preguntar a Diego si podíem investigar al xiquet que va declarar, alguna cosa em deia que ell era important. Ell va dir que li demanaria a Ed que s'encarregara, però que el més probable seria no trobar res important.

Eixa nit vaig somiar amb un xiquet, alguna cosa em deia que ell era Josep. També vaig visualitzar algunes imatges més, com el llibre, algunes sabatilles i el dibuix d'un cervell on aquest començava a esborrar-se i a quedar-se buit per dins.

Em vaig despertar, intentant donar sentit a totes aquestes imatges, però sense èxit. En arribar a la comissaria, Ed ens va contar a Helena i a mi el que havia descobert sobre Josep Castro.

-En realitat no és gran cosa -va dir-. El seu fill, la seua nora i la seua dona van morir en un accident de cotxe i ell i es va fer càrrec del seu nét. Va ingressar en una clínica, crec que va patir alzheimer perquè aquesta està especialitzada en aquesta malaltia. Va rebre visites diàriament, supose que del seu nét, que signa les visites com Pep Castro. Finalment va morir als 97 anys, curiosament, unes setmanes abans del primer assassinat.

Ara cobrava sentit la imatge del cervell borrant-se, Josep va morir d'alzheimer, però açò seguia sense resoldre res dels assassinats.

Després continuàrem revisant les pistes que teníem.

-Estic intentant crear el perfil psicològic de l'assassí -li vaig dir a Helena-. Aquest no hauria de tindre problemes psicològics en el passat, per la qual cosa passa desapercebut entre la gent, en cas contrari ja ho hauríem trobat. Potser, passara per alguna mala experiència que li va marcar d'alguna forma i que li va donar la capacitat de distanciar-se emocionalment de les víctimes.

-És possible. Escolta, volia comentar-te una cosa. Crec que hauria de parlar amb el meu professor. És l'única persona sospitosa i encara que ell, crec que no és l'assassí, pot ser que si li pregunte pel llibre ens done alguna informació.

- Pot ser, la veritat és que no seria mala idea preguntar-li. Li has preguntat a Diego?

-Sí, ha dit que potser ell sàpia alguna cosa. Li he enviat un missatge preguntant si puc anar a parlar amb ell sobre el treball que estic fent, m'acaba de contestar dient on va a estar i m'ha dit que em passe en una hora. Si vols pots acompanyar-me, Diego ha dit que ell ens recollirà perquè estarà per la zona i que així, si esbrinem alguna cosa, li ho podrem contar.

A l'hora indicada, ens dirigírem cap a la universitat i allí entràrem en una habitació utilitzada pels professors per a reunir-se. Tocàrem a la porta i una veu ens va demanar que passàrem. En el centre de la sala hi havia una taula amb diverses cadires, al fons hi havia un ordinador i les parets estaven envoltades per algunes prestatgeries amb llibres i fotografies.

En una cadira estava assegut un home de pèl clar i amb ulleres, revisant uns papers. Va somriure en veure a Helena i ella ens va presentar. En efecte, aquell home era el seu professor, Carmel Gómez. Van començar a mantindre una cordial conversa, ell li va preguntar per la resta d'assignatures i finalment pel treball.

-La veritat és que porte bé el treball, però volia preguntar-te per un llibre. Per casualitat no hauràs anat a una biblioteca buscant aquest llibre? - Helena es va traure el llibre de la bossa de motxilla.

-Ho sent, però fa ja més d'un any que no vaig a una biblioteca. De fet, fa mesos que no trobe el meu carnet, però com no l'utilitze no m'he preocupat en renovar-lo -va contestar-. Espera, eixe llibre l'he vist abans en algun lloc. -es va acostar a una de les prestatgeries, aquesta estava envoltada per unes quantes caixes. Va traure un llibre d'una d'elles i aquest era exactament el mateix que el nostre-.

-Aquest llibre és teu? -va preguntar Helena

-No, és de Pep, un company meu. Porta un temps llegint-lo.

-I està per ací -vaig preguntar jo

-Porta uns mesos de baixa, va dir que el seu avi estava malalt, crec que ha mort. La veritat és que crec que no ho està portant molt bé. En principi hui ve a per algunes de les seues coses.

De sobte entrà un home per la porta i ens mirà, perplex.

-Hola Pep -digué Carmel-, aquests són uns alumnes meus -mentre ell parlava, Helena i jo ens miràrem i sense dir res ella tragué el mòbil, segurament li estava enviant un missatge a Diego-, estàvem parlant del llibre que t'has estat llegint.

De sobte ell mirà els llibres idèntics que tant Carmel com Helena portaven en les mans. No tenia ni idea de com actuar. L'home, Pep, es dirigí a la porta. Jo intentí interposar-me, però m'espentà bruscament cap arrere i començà a córrer. La veritat és que no m'ho esperava.

Helena i jo vam córrer darrere d'ell, però no aconseguírem alcançar-lo perquè corri maleïdament ràpid. En arribar a l'eixida, Pep es trobà amb Diego, que el bloqueja d'una forma impressionant. En menys de deu segons li posà unes manilles i l'entrà dins del cotxe de policia.

I així, finalment aconseguírem atrapar l'assassí i ell va acabar en la presó. Va confessar tots els assassinats. Durant el temps que va estar cuidant el seu avi, ell li va explicar històries de la seua infància, en concret la del moment en què va presenciar l'assassinat d'una dona. El seu avi va patir durant les seues últimes setmanes de vida, recordant-ho. Ell es va obsessionar amb ells, i no va saber manejar la mort del seu únic familiar.

Tant les meues pràctiques com el treball d'Helena van ser tot un èxit. Quedàrem una vesprada, amb uns amics per celebrar que el cas havia sigut tancat.

-Iaia -vaig dir, abans d'eixir de casa-, tu creus que els morts es poden comunicar amb els vius? -li vaig preguntar. Jo seguia sense entendre per què vaig estar veient imatges i escoltant veus.

-Sí, ja ho crec que sí. Hi ha persones amb les quals es poden comunicar fàcilment, el teu avi era un d'ells. Però tu no et preocupes, els esperits són inofensius i a més ací estàs fora de perill, sempre prepare bossetes per açò. Ara vés i celebra amb els teus amics tot el que heu aconseguit.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0715
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  71 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]