Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Germans JE
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Camps de maduixes
L'ombra del passat
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 La negror dels records.
- Bona nit, parlo amb l’inspector Doyle Pons?

Va respondre quasi bé sense separar els llavis, adormit, sense ser conscient del tot.

- Sí, sóc Albert Doyle, detectiu de policia. Què succeeix?

- Sóc l’agent de policia Trotter, el crido perquè ha succeït un desagradable crim i li demanaria que vingués el més ràpid possible al carrer dels Jocs Florals de Badalona. Això és una assumpte confidencial i, per favor, procuri no parlar amb ningú, com a detectiu que és, ho deu entendre perfectament.

Es va imaginar el pitjor. No s’ho va pensar ni un moment i, amb el que tardà en sortir del llit, un calfred ja li havia recorregut tota l’esquena. Tot i això, no era la primera vegada que l’avisaven a aquestes hores de la matinada, el seu ofici ho exigia, no hi ha hora per incomplir la llei.

Engegà el cotxe i començà a conduir en destí a la direcció indicada, no del tot despert i intentant anticipar-se psicològicament a allò que podria passar. Creuà el carrer de Montsió i, com aquest, molts carrerons que formaven part del gran laberint de Barcelona. Els carrers estaven deserts, la negror de les voreres camuflava els moixos negres que recercaven dins les bosses de fems, els fanals que parpellejaven no il·luminaven més que un món dominat per poca gent de negre, a qui a Doyle li agradava anomenar “persones de la nit”.  El cel no tenia ni un resplendor de llum, principalment perquè no era aquest el que es veia, sinó el fum que vestia la silueta de la ciutat, fum de les fàbriques, grans instal·lacions que es menjaven el món pas a pas. Avançar per aquells carrers,  entre els llargs edificis que pretenien rascar les altures, era intimidant, així com la sensació de tenir tothom al voltant, essent, un mateix, el baixet del col·lectiu. El pa de cada dia, això és el que era per a l’inspector, un home de 47 anys, alt, robust, moreno, de cabells castanys, tant els del cap com els que s’enredaven sota el nas; i uns grans ulls que s’amagaven en aquell moment darrere les pestanyes mig tancades, impulsades per la son.

Trenta-dos minuts van passar des que va sortir de casa fins veure una combinació de llums, blaves i vermelles; sorolls que rebotaven per tot el barri, i veïns que sortien a veure l’espectacle que es donava al final del carrer. La policia romania rodejant la façana de l’edifici, impedint l’entrada a qualsevol persona no autoritzada. Ell va ser atès pel cap de policia que li va anunciar un possible assassinat a l’interior de la casa. Doyle, sense dubtes, va voler veure i inspeccionar la víctima. Trenta segons després, tenia el cos sense ànima davant seu, sense expressió, com si es tractàs d’un ninot cobert de pell. La sang tacava el sòl i la paret, i es podia veure el tret enmig dels ulls, exactament entre els dos ulls.

- Senyor Doyle, com a reconegut inspector de policia, se li ha assignat el cas d’investigació, i  ens ha semblat oportú que vegés el succeït. Tenim la documentació del difunt: segons el seu DNI, es diu Oriol Hyde. L’hora de la mort s’ha d’especificar amb la investigació forense, encara que tot apunta a què no fa més de quatre hores. Tenim constància de diversos delictes menors que ha causat, estava involucrat en una sèrie de negocis il·lícits i devia molts doblers, tant a l’Estat com a mafiosos de la zona, o això comenta el veïnat. El metge forense ens ha assegurat, pràcticament del tot, que ha estat un assassinat i no un suïcidi, simplement pel fet que no s’ha trobat l’arma del crim, és a dir, que l’assassí encara la posseeix i, si hagués estat un suïcidi, trobaríem marques de cremades al voltant del forat de bala i restes de pólvora a la mà. Tot i això, s’ha d’investigar amb més profunditat. De moment, s’ha fotografiat tot el cos i s’han de prendre les possibles proves.

L’inspector no reconeixia l’home, no l’havia vist mai. Després de les paraules del policia, va examinar el cos. Doyle havia vist mil i una persones assassinades, però, per a ell, aquell era més que peculiar. A la butxaca de la jaqueta, que portava la víctima, s’hi trobava una pàgina arrabassada amb el primer poema d’Els fruits saborosos, de Josep Carner: Com les maduixes. Doyle es va sorprendre en veure un dels poemes del  seu llibre preferit de l’adolescència, la fascinació cap a ells era enorme i es sabia de memòria cada un dels versos de l’obra que son pare li regalà. Casualitat, havia de ser casualitat, no podia tractar-se de res més. El poema era molt famós, molta gent en tenia un exemplar, però ell va passar de llarg el detall, encara que amb certa sorpresa.

La víctima havia de romandre allà fins que el jutge donés l’ordre de retirar el cos, per tant, ell tornà a casa a investigar les fotografies del cadàver i els expedients. En conèixer més informació de l’home, el seu cor quasi li surt del pit, va tenir la sensació que no podia fugir del passat, que estava retingut en ell: Oriol Hyde, home de Carolina Vidal, la qual s’havia suïcidat cinc dies abans...

La parella tenia una filla, això Doyle sí ho sabia des de feia temps: Chloe Hyde, desapareguda, des del suïcidi de la seva pròpia mare; no se’n sabia res d’ella, com si el vent se l’hagués enduit, se la considerava ja morta, víctima d’un dels múltiples assassinats de carrer, cosa d’esperar per la mala fama que tenia el pare entre les “persones de la nit”.Així era  com els anomenava Albert, i no perquè no surtin durant el dia, sinó simplement perquè eren aquells que s’amagaven en la foscor, sense sortir d’ella en cap moment.

La història en si ja era esgarrifosa, però, per a Albert, va ser com una daga travessant-li l’ànima, la negror dels records va reaparèixer dins d’ell.

Doyle va sentir de sobte uns passos baixant per l’escala de casa, mentre ell seia al sofà observant el mantell de document i registres que tenia sobre la taula i, a cop de reüll, la va veure caminant cap a ell.

- Albert, que tornes a tenir un cas? T’has anat de casa molt ràpidament sense dir-me quasi res.

- No et volia despertar, tot i el soroll que he fet; ja t’ho explicaré.

- Doncs la pròxima vegada diga’m on vas. Què ha passat, ara? És que no hi ha moment que no tenguis feina a fer? Au, vine a dormir, que deus estar més que cansat després de dormir tan malament.

- Tens raó, necessit reposar, ara venc. I en Dani?

- Encara dorm com un rabassot, no hi ha so que el desperti, sembla un ós en hibernació, aquest noi.

-Jo, de jove, també dormia així, o, fins i tot, més exageradament- fent una petita rialla com recordant bons moments.

Albert encara tenia el cor a cent. Sabia que no dormiria pas, i encara menys tenint al cap la conversa de la setmana anterior amb el seu fill sobre un fet del passat, més ben dit, un secret que Albert hagués volgut oblidar, però, quan el passat i el present es troben, un descobreix el que són les conseqüències dels seus actes, irresponsabilitats que un voldria deixar enrere, però que estan destinades a reaperèixer, ja sigui com a càstig o com a reflexió.
Capítol 2 Confessions
- Pare, l’altre dia t’estava cercant i vaig entrar dins la teva habitació. Buscava unes grapes que se m’havien acabat. No hi eres i vaig obrir un calaix del moble de mòguini de la dreta i…

- Dani, t’he dit mil i una vegades que no fitoris dins la meva habitació! - va dir en Doyle preocupat. - Què hi vas trobar?

- Doncs… una noia, la seva fotografia. Qui és, pare?

     Albert, suant com qui hagués vist la mort.

- Mmm… Res important fill.

- Tenc la sensació de què m’estàs amagant colque cosa. La teva cara et delata, sempre ho fa. A mi no em pots mentir, et conec massa.

- No tens per a què saber-ho.

- És molt greu la cosa, o què?

- Dani, t’he de confessar que no t’he estat del tot sincer amb tot el que t’he explicat.

- A què et refereixes? No m’espantis.

- Mira, penso que amb 19 anys ja et mereixes saber la veritat sobre un assumpte: la teva germana. M’està menjant l’ànima, el secret, ho necessito contar.

- Com? Quina germana?

- En tens una, Dani.

- Què m’estàs contant, pare?

- Doncs la veritat. Ara t’explico, però, per favor, no treguis el tema davant la mare, ara ho entendràs.

- És clar que li ho diré, vull respostes.

- No li diguis, per favor. Ai!… ja no puc tornar a rere.- dient-ho per a ell mateix- La teva mare no sap res.

- Què? Per què no sap res? Si tenc una germana que no conec, també és la seva filla, no?

- Mmm… no sé com dir això a un fill. Sé que ja tenc prou confiança amb tu, però aquesta situació m’està superant.

- Què vols dir? Ella no és la mare? Atura, no sé si vull saber res més. Deixa’m temps per assimilar-ho o almenys per despertar del malson.

- No és cap somni fill, és la realitat, per desgràcia...

En Doyle, que poques vegades des feia trenta anys havia plorat, va notar com una gota recorria galta avall. Aquell líquid era de tot menys llàgrima; era els anys i anys de tristesa acumulats, era els records imborrables; tot el que es va guardar a dins el seu cor, tancat en clau; era part de la seva vida que decidí oblidar, però que no pogué, ja que els sentiments sempre parlen per si sols. En Dani, desconcertat completament, sentia una tristesa que s’unia a la ràbia i a la incertesa, semblava que la seva vida havia canviat, com si, amb una màquina del temps, s’hagués canviat tot el passat en un instant.

- Aleshores, vas enganyar a la mare, no és així? - cridant envaït per la confusió.

- Va ser una nit que vaig sortir a fer unes copes amb els amics, després de la feina, no sé gaire bé què és el que celebràvem… un aniversari o, potser, una darrera de solter, no ho recordo. La qüestió és que allà la vaig conèixer, i ja te pots imaginar què és el que va passar. Un més i mig després, més o menys, vaig rebre la notícia que la teva mare, Dani, estava embarassada i no saps l’emoció que em vaig endur, podria dir que va ser el segon millor moment de la meva vida, després del teu naixament. Tot va canviar quan, dues setmanes més tard, vaig rebre notícies de Caro, com me va dir que es deia la que t’acab de mencionar. Et juro Dani que, quan em va confirmar que estava embarassada, vaig dubtar si emprar la pistola que duia en el meu uniforme de policia.

Albert cada vegada anava sentint més ràbia d’ell mateix, era l’olla que va coent a poc a poc fins que, en un moment o un altre acaba vessant si no es fa res. Dani no es podia creure el que sentia, la seva cara havia descobert una nova expressió facial, poques vegades es viuen moments com aquests.

-  No podia permetre que Ana, la teva mare, s’adonés de tot el que havia passat. Jo tenia una gran reputació social, la veu corre més ràpid que un cérvol apunt de ser caçat; aquella filla anava a acabar amb la meva estabilitat, el meu futur. Encara que no sé amb certesa si això que acab de dir va ser una excusa a mi mateix, o si simplement va ser la por al que podria passar, a les conseqüències; una cosa o l’altra em va fer actuar d’aquella manera. Errors, són aquells que causen penediment, i en aquell moment era l’única cosa que corria per les meves venes. Per tant, vaig decidir fer-ho enfora: li vaig donar una gran compensació econòmica a Caro i vam acordar que no havia passat res. Ja no vaig saber res més d’ella, tan sols que s’havia casat amb un home que no tenia gaire bona fama. Des d’aquell moment resocada dia, no sé a qui, però sí per a qui, i no és per a jo. Tot això mai s’oblida, mai desapareix, l’angoixa de saber que he influït tant en la vida d’altres, especialment en una persona que ni conec, però que du part de mi en ella. La meva consciència em va superar i, a vegades, em comunicava amb Caro; ella me va donar la fotografia que tu has vist, però no em contava gaire cosa de les seves vides. Ella no es mereixia el que li vaig fer, era molt bona persona, però no tenia més remei... jo em vaig aprofitar de la seva falta de recursos econòmics. Malgrat això, m’agradaria veure-la alguna vegada en persona, la meva filla, i en aquell moment, el meu error.

Dani, després d’escoltar l’intens relat del seu pare, se’n va anar a la seva habitació sense dir ni una sola paraula, sense articular ni un gest; les seves cames es movien, però la seva expressió va quedar immòbil.

Durant dinou dies les conversacions entre pare i fill varen ser de monosíl·labs, pràcticament estèrils. Passada la mort d’Oriol Jeckyll, sobre la qual Dani no havia sentit ni una menció, Doyle va pensar que seria millor centrar-se en el cas, sabia que el seu fill necessitava temps per reflexionar i digerir tot el que va passar.

Albert havia seguit investigant sobre l’assassinat que el va treure del llit set dies abans i que el va començar a preocupar i a desesperar. Eren ja les 22:30h, aproximadament, quan va sonar el seu mòbil... qualsevol cosa podia haver-hi a l’altra banda del telèfon.

-Si?

- Albert, sóc jo, l’Ana. Comença a escalfar el sopar que estic de camí.

- D’acord, com ha anat avui a l’hospital? Molta feina?

- Doncs no gaire, avui ha estat tranquil·let? Ara ens veim, en quinze minuts, més o menys;  estic per la plaça Joan Amades.

- Perfecte, ens veim.

Doyle escoltà que, a l’altra banda, Ana intentava cridar amb els llavis tancats, com forçada.

- Mmmmm!! Auxili!!

Un tret de pistola enfonsà la cridada en un silenci, un silenci que ho deia tot. Doyle va notar com la bomba de davall el seu pit estallava cada vegada més fort, més ràpid, més intensament. Tan forta va ser la impressió que, abans que li donés temps a pensar, ja havia començat a conduir cap a la direcció que ella li acabava d’indicar. En arribar, cercant pels carrerons i cridant el nom de l’esposa, va veure unes quantes persones mirant, espantades, un cap de cantó i no va tenir dubte:

- Llevau, enfora!!

Ja es sentien les sirenes de la policia a cent metres d’on estava. Doyle va contemplar el cos de la seva dona estès al terra, sobre una estora vermella, una estora de sang. Les seves llàgrimes es mesclaren amb aquell líquid que brollava de dins el forat de bala, situat entre cella i cella, amb una precisió que feia por. Albert sabia perfectament que no hauria de tocar el cos per si hi havia pistes o alguna cosa que servís per al cas, però, com era normal, la va abraçar, sentint la culpabilitat entre els braços i tenint la sensació que el vertader assassí era ell.

La policia arribà a l’escena del crim i començà a rallar amb l’inspector…

- Inspector Doyle, què ha succeït? Hem rebut una trucada del veïnat que ha sentit un tret de pistola.

- Noo!!! Per què?! No te l’enduguis!! …  Agent, ha mort una altra persona, la meva dona, amb el mateix “modus operandi&rdquo de fa set dies: mort per un tret al mig dels ulls. No hi ha dubte de què es tracta del mateix assassí per les circumstàncies en què he trobat el cos. Tot i això, s’ha d’examinar; no sé quina relació  hi ha, però penso arribar al fons de l’assumpte. Aquest és el meu cas, només demano la investigació forense, per favor, no voldria més intervenció que la meva.- Amb la cara coberta de llàgrimes que reflectien la llum dels fanals.

- Lament molt la seva pèrdua. Comprenc el que demana, però, sincerament, crec que li aniria molt millor que alguns dels agents l’ajudessin, no creu?

- Sé el que em faig; faci’m cas, això ja és personal.

- Doncs, vostè decideix, així serà. Serà avisat quan es descobreixi més sobre la mort de la seva dona.

- Moltes gràcies. No sé què està passant, però no m’agrada gens - va dir trist i rabiós. Des d’aquell moment, ja no era un home corrent; la fúria i la desolació parlaven per si sols; va passar a ser un simple ninot mogut pels fils dels seus sentiments més foscos.

1h i 32 minuts després del succeït, Doyle tornà a casa. En Dani li sobresurtí i els dos s’assegueren al sofà, davant la televisió, com solien fer abans, cada nit.

- Pare, què és el que ha passat? He sentit que feies una portada en sortir. I la mare?

- S’ha hagut de quedar a fer un torn de nit a la feina, una urgència a l’hospital. No te preocupis. M’he anat tan ràpid perquè m’han avisat de la policia, però, al final, ha sigut una falsa alarma. -Albert intentava que no es notés la mentira, encara que, per les pintes que duia i amb l’ull expert del fill, li era difícil.

- Mira, saps què? No vull saber la veritat, que prou disgustos ja m’he enduit. Ara necessito calma, molta calma. A vegades penso que no sé absolutament res de vosaltres, que jo sóc com un estrany que ha vingut a passar uns dies en aquesta casa, un any rere l’altre.

- No diguis això, Dani; no és veritat.

- Me’n vaig a dormir. Vull dir, a intentar dormir…

- Una última cosa… suposo que no has contat a ningú la nostra conversa de fa unes setmanes, no?

Dani  va fer un petit sospir i respongué: -Només a l’única persona que ho mereix saber...
Capítol 3 Conseqüències de les casualitats.
- Era un matí que es menjava la ciutat amb els raigs del Sol, més lluents que mai, però que no aconseguien evitar el fred oratge que provenia del nord- començà Dani- Vaig decidir allunyar-me de l’itinerari que, per rutina, seguia cada dijous en sortir de les classes d’escacs. Volia estar sol, assegut a un banc i oblidant tots els problemes i les preocupacions, que s’enduia el vent en lliscar-me la cara, que em provocava un calfred, però que era agradable al mateix temps.


Vaig anar al parc Plaça de la Vila de Gràcia i allà, asseguda en una cantó del banc, vaig veure la noia que, de primera vista, em va semblar un reflex de les meves intencions. Estava ella llegint un llibre, el mateix que portava jo, per passar una estona de solitud i, alhora, d’evasió, com m’havia proposat fer aquella tarda. Em vaig seure al mateix banc, a l’altre cap. Ella em va mirar amb aquells ulls blaus i va ser molt estrany, em vaig quedar mirant-la uns cinc segons. La seva cara m’era familiar, però sabia que no l’havia vist en la vida i, per un moment, vaig tenir la sensació que ella pensava el mateix.

Li vaig dir: “Quina casualitat, eh, el mateix llibre. Em dic Dani”. I ella, amb una veu fosca i baixa, que es mesclava amb el soroll del vent, em va contestar: “sí que és veritat. Jo em dic Chloe, encantada.” Va fer una petita rialla tot just acabar la frase, segurament per quedar bé, però vaig poder veure tristesa que cobria els seus ulls, tristesa en forma d’una fina capa de llàgrimes. No tenia pinta d’estar gaire alegre, encara que ho intentava dissimular. Tot i tenir aquest aspecte, em va semblar una noia atractiva, de cabells rojos i amb un somriure molt bonic. Vaig voler conèixer-la més i vam començar a parlar, tal vegada sobre el llibre o sobre nosaltres, no ho recordo bé, ja que per molt que estigués articulant paraules, el meu cap no se n'adonava. Cada minut que passava feia que el meu cor s’accelerés més i més i em va semblar que, per primera vegada en la meva vida, vaig notar aquell sentiment que es descriu a les pel·lícules, amoroses sobretot: les papallones engabiades a dins meu, que voltaven i voltaven sense aturar, que em feien sentir feliç i alhora preocupat per no dir res inapropiat.

Després d’uns vint minuts, ella va dir que havia de marxar i jo, impulsat pel meu cor i no per la meva raó, vaig demanar-li per tornar a veure’ns, o almenys per estar en contacte. Ella va acceptar la proposta i, després d’acomiadar-me, vaig tornar a casa amb satisfacció, una sensació que va durar uns quants dies, fins a la nostra conversa, pare, de fa poc més de dues setmanes.


En Dani tremolava i Doyle semblava que l’imitava. L’inspector intuïa com continuava la història, però desitjava amb totes les forces que no fos el que pensava. Va voler que Dani seguís, la qual cosa li va fer entendre amb un silenci que va enfonsar la sala de tensió.

- Des d’aquell dia al parc, parlava amb ella per telèfon quasi cada dia i, en cap moment, hi faltava tema de conversa. Tot anava perfecte, tot menys que rarament volia quedar. Jo notava que ella sentia cosa per jo, però sempre que jo demanava per trobar-nos, em posava qualsevol excusa, que volia creure que no eren mentires. Només els dijous, a la mateixa hora, aproximadament a la que ens vam conèixer, ens vèiem, i així durant unes cinc setmanes. L’espera de set dies i set nits se'm feia eterna, i, els dijous, amb el pretext que anava a fer una volta en bicicleta amb els amics, em passaven més ràpid que el mateix oratge que pentinava la ciutat el dia que ens vam trobar per primera vegada. I, des que vaig conèixer la veritat amb el que me vas dir, em vaig adonar que la major casualitat d’aquell dia no va ser el portar el mateix llibre: Els fruits saborosos.

A cada segon que passava, Doyle maleïa el seu desafortunat destí, que no eren més que casualitats una darrere l’altre. No obstant, Albert sempre deia que no existien les casualitats; ell veia aquella situació com una venjança del mateix destí, pensava que tot el que li succeïa era la compensació per fer que la balança dels seus actes s’equilibrés, potser regulada per una mena de justícia divina.

- Per tot el que t’he explicat, l’impacte que em van causar les teves confessions no va ser tan sols per descobrir que tenia una germana, sinó perquè la mateixa era de qui estava enamorat. La protagonista dels meus somnis i de les meves il·lusions que, amb un tres i no res, van fugir lluny del meu abast. Quina possibilitat hi havia de què em passés això? Doncs ninguna, fins que va succeir de debò. 
- Encara ho assimil, és més que difícil de creure. Pareix un malson que, quan t’hi trobes a dins sembla tot real, però al despertar-te saps que ha sigut tot una aglomeració absurda de les teves experiències. No m’ho crec, o més ben dit, no vull creure’m-ho… Sent molt tot el que deus estar patint per la meva culpa Dani, ho sento de tot cor. Perdona’m.

- No sé si ho podré fer mai. 

- Suposo que m’ho mereixo… Diga’m almenys que és el que va passar després, li vas contar a Chloe i…

- Com te pots imaginar, aquells dies no em venia de gust parlar amb ningú i em vaig dedicar a meditar sobre el que havia de fer. Una cosa la tenia clara, Chloe mereixia saber la veritat i no estar més temps enganyada, com ho he estat jo tots aquests anys. Em veia amb l’obligació moral de contar-li el que tu me vas contar, però el que me frenava era que això, com és normal, li trastornés tota la vida, igual que va canviar la meva.

No sabia com afrontar tot això i vaig prendre una decisió: vam quedar i li vaig confessar tot el que sabia i, amb l’objectiu de fugir del problema, li vaig dir que el millor seria no veure’ns més. Seguir amb les nostres vides i esborrar de la cronologia el temps que va passar des que ens vam conèixer. Ella es va quedar mirant el sòl sense dir ni una paraula i, quan alçà el cap, vaig veure com els seus ulls van passar a ser l’expressió d’un sentiment molt fort; igualment hi havia llàgrimes en ells, però aquesta vegada eren de ràbia. Es va aixecar i se’n va anar, arrossegant la incertesa a cada pas, i jo, recordant com em vaig sentir en descobrir el mateix, la vaig deixar marxar, incapaç d’anticipar-me al que podria passar a partir d’aquell moment.

- I què ha sigut d’ella, l’has vista més?

- No, ni hi he tingut contacte.

Els fruits de les irresponsabilitats que va cometre Doyle van començar a brotar amb l’actuació de Dani, i això l’inspector ja ho estava intuint.

Al matí següent, Dani es va despertar i just després de berenar decidí quedar amb els amics perquè feia molta estona que no tenia contacte amb ells. A més a més, era una manera de deixar les coses de banda, d’oblidar. Va estar amb ells tot el dia, almenys durant aquest temps es sentí com un adolescent amb una vida normal.

Va arribar la nit, ell ja havia perdut la noció del temps però es notava cansat. Va dubtar en tornar a casa, qualsevol cosa li podia esperar, tenint en compte que els imprevistos ja dominaven la seva existència. Pedalejant per la vorera passava de llarg els carrerons que es disposaven a banda i banda del carrer. Un rere l’altre, passadissos foscos sense sortida que completaven l’immens laberint de la ciutat i que eren el punt de trobada de les “persones de la nit”.  En aquell moment era l’única busca de pols que avançava per les voreres i, de sobte, es va veure enterre, amb la bicicleta sobre les cames.

No es va donar compte i un cop a la cara el va tombar del vehicle, qualcú l’havia colpejat  amb una espècie de bat, Dani ni va veure que era. En un tres i no res, abans de que ell pogués obrir els ulls una bala ja li havia enfonsat el crani, va quedar amb els ulls tancats, amb les faccions tapades pel mateix líquid que brotava d’entre els dos ulls. Ningú es va adonar del que havia passat, la majoria de cases del voltant estaven deshabitades i les poques persones que van sentir un petit soroll no li van donar gaire importància.

Doyle, que estava assegut al sofà intentant relacionar-ho tot, posseint una pista que li va arribar de l’anàlisis de la roba de la seva dona: una altra pàgina de Els fruits saborosos. No podia contenir les llàgrimes de tristesa, que ja formaven part del seu dia a dia. De sobte un calfred li va recórrer esquena avall, un sentiment, o més ben dit, una intuïció; que el paralitzà per un moment.

Segons després va sonar el telèfon i, al contestar, una veu de dona, opaca i un poc greu, digué: “Al carrer de Sant Pere Mitjà l’últim fruit de l’arbre ha caigut, vingui a per ell, inspector”.  La línia es penjà i Albert va córrer a agafar el cotxe i conduí a la direcció indicada. Tardà 5 minuts en tenir davant el cos del seu fill sense vida.
- Nooo, no pot ser!!


Començà a donar punyades al sòl i a cridar desesperadament, com si volgués demanar una segona oportunitat. Sabia qui havia comès el crim, qui els havia comès tots els que ell investigava. I, en poc menys de mig minut, la mateixa  figura que tenia en ment va tapar el llum dels fanals que impactaven sobre el cos de la víctima; era l’ombra de la seva filla, l’ombra del passat.

- Hola pare.

Doyle va deixar que la seva veu es dissipés al llarg del carreró.

- Què has fet?! Tu no ets la meva filla! No ho pots ser!

-Sóc la mateixa a qui vas abandonar en mans de la mare i a qui has fet viure un malson, no una vida.

- Tu has matat en Dani i l’Ana! Per què?

- Crec que tenim temps pare, suposo que ningú ha sentit res. Et contaré com han sigut els meus anys des que vaig néixer. Oriol Hyde, un home desagradable, irrespetuós i, sobretot, violent; es va casar amb la mare, o més ben dit, ella es va veure, d’alguna manera, obligada a casar-s’hi. Des que vaig tenir un mínim ús de consciència els abusos i les agressions que percebia al meu voltant ja començaven a ser rutinaris. Oriol, que fa de pare en aquesta història, agredia a la mare i, en colque cas, també a mi. Això va anar a més, i els maltractes van acabar essent  constants.

Vaig començar anar a l’escola i, quan estava en aquella edat en què les persones comencen a classificar i a jutjar les altres que l’envolten, van començar a fer-me “bromes”, per dir-ho així. Era dèbil, tant físicament com psicològicament; tímida i amb una plorera constant als ulls, el que no és d’extranyar per la situació que vivia a casa i que he estat visquen fins fa poc. Ja no en tenia prou amb la tensió que hi havia a la “família”, sinó que també vaig haver de rebre abusos, humiliacions i agressions dels meus companys, si és que se’ls pot dir així. La meva vida ha sigut una constant tortura, i no hi ha hagut dia que no hagi lamentat la meva situació. L’esperança em va arribar un dia, amb un llibre a la mà, i es va asseure al costat meu en un banc. Dani, que duia el mateix llibre que jo: Els fruits saborosos, el qual pensava que m’havia regalat la mare, però que posteriorment vaig descobrir, pel teu fill, que era un regal teu, pare.

Albert mirà espantat cap avall i es va fixar en un detall que sobresortia de la jaqueta del seu fill, que ja començava a tornar-se pàl·lid: una fulla arrabassada amb l’últim poema de l’obra.

- No tenies dret a fer tot això, Chloe!

- Em parlaràs tu de justícia. Quan Dani m’ho va contar tot, vaig conèixer la mà negre que, durant tota la meva existència, m’havia duit pel camí de l’amargura i la desesperació; tu, pare. Per la teva culpa, la mare, amb l’única persona que em podia expressar,  es va veure obligada pels seus sentiment a acabar amb tot això. L’amor que sentia per jo li frenava, però va arribar un dia que no va poder aguantar, ja havia aguantat prou. Es va suïcidar, i, sabent tota la veritat, la meva ràbia va començar a actuar, cavalcant sobre els pensaments lògics i sensats. Vaig passar d’estar obligada per una altra persona a estar-ho de mi mateixa, obligada a venjar-me i acabar amb la teva vida, com tu havies fet amb la meva. Ja no et queda a ningú, la major part de la teva vida, la família, ha desaparegut, i, només t’hi queda la que vas fer fora d’ella, la teva filla, que t’ha estat esperant fins avui.

Chloe va llançar la pistola, la mateixa que li va servir a Sophie per suïcidar-se amb un tret enmig dels ulls, i que va ser la causant dels tres assassinats realitzats de la mateixa manera; i va caure a les cames agenollades de Doyle.

- Ara la decisió és teva. No em queda res per fer. Matam si és el que vols, mata a la teva filla, el teu error.

El soroll del tret va colpejar les parets amb força i tota la ciutat, despullada de persones, ho va presenciar. El cos d’ Albert va caure sobre el del seu fill. Cas tancat.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1381
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  194 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]