Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Ona Portella
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Camps de maduixes
A la matinada
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Violeta
- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca; una veu familiar i desconeguda a la vegada. Va notar un cert nerviosisme en les paraules, les quals li provocaren un calfred.

- Biel?

- Sí?- Va repetir.

- Biel, escolta’m. Quan arribi el moment, no la deixis anar,  pel que més vulguis en aquest món, d’acord?

- Què? Qui ets?- va dir sense poder articular bé les paraules.

No va rebre cap resposta.

Biel va esmolar l’oïda i va poder reconèixer la renou d’un tren i, segons després, aquella persona havia desaparegut a l’altra banda del telèfon.

De cop, la seva dona, Violeta, li acaricià el braç, preocupada, i li demanà:

 - Què ha passat?

- Res, no et preocupis estimada. Què fas desperta? Has de descansar…

- M’han despertat els teus crits. A més, sense voler has vessat un got d’aigua.

En aquell moment, ell va descobrir que la telefonada havia estat, tan sols, un malson.. No sabia molt bé per què, però seguia pensant que aquell succés significava alguna cosa. Va passar tota la nit en vetla donant-li voltes mentre observava la seva dona.

Violeta era una jove d’uns 35 anys, presa per la leucèmia. Va començar a tenir símptomes als 15 anys i la hi varen diagnosticar 2 anys després. La seva família no es podia permetre el seu tractament i la varen dur a la seva tia, Amaia, a França. Violeta va acabar els seus estudis a París l’any 2002 i, a mesura que els dies, els mesos i els anys passaven, el càncer s’anava apoderant de la seva energia. Cada setmana anava a veure el seu metge, el doctor Helms, i, després, passejava amb la seva gran amiga Efia. Les dues joves voltaven pel centre de la ciutat, miraven les bicicletes passar, la gent rallant a les cafeteries… però Violeta sempre posava tota la seva atenció en un taller de gravats del Barri Pigalle.

Un dia que les dues amigues passaven per aquell carrer,  Efia va entra a comprar dos croissants d’una de les millors pastisseries de tot París, i Violeta es va quedar al portal del taller admirant totes les obres. Perduts en els gravats, els seus ulls es varen creuar amb els d’un jove amb les mans plenes de tinta i amb un pinzell entre els dits. Ell era en Biel ,un jove barceloní que havia anat a França per poder estudiar Belles Arts i crear el seu propi taller de gravats. Quan es varen adonar del seu contacte visual, ell li va dedicar un somriure molt dolç i ella li el va tornar. A partir d’aquell dia, Violeta anava a veure el taller amb més freqüència; es va establir un gran vincle entre ella i el Biel: els dos venien de Barcelona, sentien una gran passió per l’art i més afinitats que varen fer que pocs mesos després fossin inseparables. Biel l’acompanyava al doctor els dies que podia deixar el taller.

El temps anava passant  i, un dia,  Violeta va rebre una noticia que va canviar la seva vida: Biel, el Doctor Helms i la seva tia Amaia havien decidit que ja era hora que tornés a Barcelona, havien parlat amb un centre de salut on podria seguir amb el seu tractament. Amaia se’n faria càrrec i Violeta viuria amb en Biel dalt d’un taller on muntarien un petit estudi de gravats.

Dotze  anys després allà, es trobaven els dos, en el seu llit abraçats.

-Bon dia Pau- Va dir Biel a la seva filla.

- Bon dia, papa, com està sa mama?

- Molt bé, va millorant a poc a poc.

- Me n’alegr! Has vist el meu bloc de partitures?

-Em sembla que era a la tauleta de l’entrada.- va dir Biel, amb un to de veu tendre, ja que la passió que tenia la seva filla cap a la música el feia molt feliç.

Pau era una nena africana: Biel i Violeta la van adoptar feia 8 anys. Feia cinc anys que Pau va començar a tocar el piano i realment era la seva passió; els seus pares ho admiraven molt. Havia passat una vida molt dura, plena de tragèdies i per fi la veien contenta.

Avui era dissabte i Pau tenia classe pel matí; Violeta, metge.

Mentre Biel esperava en un dels passadissos  de l’hospital, va començar a pensar en aquella telefonada. De ver tan sols havia estat un somni? Realment alguna persona volia parlar amb ell? Qui podia ser? Per què li era tan familiar aquella veu? Què voldria dir aquella persona amb aquelles paraules? La veu de la seva dona el va distreure dels seus pensaments. Varen començar a anar cap a casa.

El dia va transcorre amb normalitat. Pau estava un poc distreta durant el sopar, però no varen voler forçar una conversació que la pogués posar tensa.

Passaren els dies i seguia donant-li voltes a totes aquelles qüestions. Algunes nits no podia dormir per la tensió al seu pit i, altres, perquè la Violeta tenia malsons i l’havia d’ajudar. Biel mai no havia conegut unes dones tan fortes com la seva dona i la seva filla; estava molt orgullós d’elles per totes les proves de superació que, per desgràcia, havien hagut d’afrontar.

Un temps després, Violeta havia tornat a caure en un estat de salut molt greu després d’haver estat molt bé durant mesos. Ara, dos anys  després d’aquella telefonada, estava ingressada a l’Hospital del Mar. Els doctors, amb l’ajuda d’alguns hematòlegs varen decidir que era millor ingressar-la per poder estar més tranquils. Tant Pau com Biel, anaven cada dia a l’hospital, passaven algunes nits junts, parlaven del seu dia a dia…

- Mama, papa! - cridà Pau, que ja tenia 15 anys - Anam a baix!

Varen baixar tots junts a un ritme tranquil, i Pau els va conduir cap a la sala del piano.

- Escolteu… - va dir amb un to de veu un poc vergonyós.

Dins la sala varen començar a sonar melodies que aconseguiren transportar els tres a anys d’alegria i felicitat. Quan va acabar de tocar l’última nota, va començar a córrer per la galta de Pau una llàgrima que, en caure damunt els seus llavis, va provocar un somriure de tristesa.
Capítol 2 Pau
Pau va sortir del cementeri al costat del seu pare. Ja feia un dia que la seva mare havia marxat. Violeta havia lluitat durant tota la seva vida per poder fer front a la leucèmia, però els últims mesos a l’hospital havien estat molt durs. El Biel i la Pau intentaven pensar que hi havia alguna possibilitat de sortir d’aquella  mala etapa, però els metges havien perdut tota mena d’esperança. Feia ja setmanes que la Violeta no menjava, no volia sortir del llit… tan sols volia rallar amb  la seva filla i el seu marit.

I així va ser, un dijous vespre d’una nit freda, Violeta va morir al costat de la seva família recordant aquell dia al Barri Pigalle, on va conèixer el Biel.

La Pau i el Biel anaven de camí a casa per el Carrer de Lepant. En arribar al taller, el pare es va anar a posar el davantal per poder començar a treballar amb la tinta mentre, la Pau es seia damunt una cadira a uns 5 metres enfora d’ell teclejant en el seu mòbil nou. El Biel mai havia vist a la seva filla emprar tant el mòbil com aquells darrers dies. Estava molt preocupat; se la veia molt apagada: ja gairebé no tocava el piano, no llegia, parlava molt poc…

Ell no sabia com rallar amb la Pau, ja que sempre havia estat la Violeta qui enllestia la relació familiar.

Els dies passaven i la rutina era la mateixa per els dos. Era Pasqua, per tant, treballaven junts  en el seu taller de gravat.

Ja havien passat tres setmanes i la seva relació es basava en parlar  un poc sobre temes polítics i socials mentre sopaven i dinaven, ja que la resta del dia, el Biel havia de treballar en el taller.

Ell sabia que la Pau no estava bé. Encara que ella somrigués, ell sabia que per dins s’estava descomposant a poc a poc.

Aquella mateixa nit, va decidir rallar amb ella sobre el que li preocupava.

- Pau, pots deixar el mòbil i escoltar-me un moment? Per favor.- Va demanar amb un to tranquil el Biel.

Pau va apagar, amb poques ganes,  el seu IPhone per poder escoltar el que li volia dir el seu pare. El va mirar esperant que continues.

- Com ja saps, aquest últim mes ha estat molt complicat per els dos, però necessit saber si realment tu estàs bé. Et veig tots els matins sortir de la teva habitació amb el mòbil. Entrar directament al teu estudi  després d’arribar de l’institut. També veig com cada vegada tens menys interès amb anar al conservatori. Menges cada vegada més poc.

I realment, jo vull ajudar-te, però saps que jo mai he estat de paraules. Necessit la teva ajuda per poder fer front d’una vegada això junts. Ets l’única cosa en el món que em fa seguir en peu. La perdua de la Violeta em va llevar totes les ganes de seguir amb el taller, però la mateixa nit del seu enterrament vaig recordar el dia de la teva adopció. - Va dir esbossant un enorme somriure el Biel, mentre li queia una llàgrima.- Va ser el dia que vaig veure més feliç a la teva mare. Des de aquell moment vaig saber que t’havia de cuidar amb totes les meves forces. Ara que ella no hi és, més que mai, sé que tenc la responsabilitat  d’ajudar-te i donar-te el suport que necessitis.- Va decidir aturar per respirar i poder seguir tres segons després.- Em pots explicar el que vulguis sempre. No et vull precionar ara. Ves al teu ritme, sempre estaré aquí.

Pau es va aixecar per poder abraçar al seu pare. Els dos van començar a plorar com aquells dies de pluja inacabables. Es varen mirar i la Pau va decidir parlar.

- Gràcies papa. Gràcies.

El Biel sabia que aquella nit no rebria la respostes que volia, però que quan la seva filla estigués preparada acudiria a ell.

A partir d’aquella setmana veia a la Pau més contenta. Parlaven més: sobre els estudis d’ella, la feina d’ell. El futur de la Pau, el conservatori…

Ja era dia 14 de març. L’aniversari de la Pau. El seu pare havia estalviat prou per poder comprar-hi un nou teclat a la seva filla i unes entrades per un concert.

Varen passar un matí per el centre de Barcelona, passant per Montjuïc, per la Sagrada Família, fins arribar a la Rambla. De tornada a casa, la Pau li va demanar al seu pare:

- Te’n recordes quan vam parlar aquell vespre i em vas dir que estaves preocupat per jo?

- Sí- Va dir el Biel, amb un somriure lleuger als seus llavis.

- I te’n recordes que em vas dir que em donaries suport  sempre?

Biel va assentir amb el cap, mentre esperava que la seva filla, per fi, s’obrís amb ell-.

- Doncs, et volia dir que durant aquest curs he conegut a una persona- Va dir un poc avergonyida Pau- S’anomena Bruna. És natural del Prat de Llobregat . Toca la guitarra i a més a més, canta. La vaig conèixer en un concert de “El Kanka”, vam estar parlant durant setmanes i un dia va entrar per la porta del conservatori sense dirigir-me la mirada. Jo li vaig demanar perquè no em parlava davant altres persones i em va respondre que millor deixar de rallar perquè no estava preparada per enamorar-se d’una al·lota, a part de que com que ara començaria a fer classes en el mateix edifici que jo era millor aturar antes de que alguna sortís perdent - Va agafar aire per poder seguir explicant la història al seu pare- Aquesta és la raó de perquè estava malament aquelles setmanes. Encara que casi mai la vegues, aquelles paraules permanien sempre en el meu cap.  Quan la mama va morir no vaig poder tenir prou forces per dir-li, ja que feia un mes que gairebé no parlàvem. La nit que em vas dir tot allò- Pau, va mirar al seu pare el qual li va regalar un somriure perquè continues- em vas donar l’energia que necessitava per poder parlar amb ella. Li vaig enviar un missatge per quedar el dia següent per aclarir els meus mals de cap. Així va ser, antes d’anar al conservatori vàrem quedar a la Plaça Catalunya.

Feia tant de temps que desitjava tenir-la al meu costat, la necessitava i per això, quan la vaig tenir al davant no vaig poder reaccionar amb paraules i tan sols vaig ser capaç de plorar; no sé molt bé si d’alegria o tristesa. Quan em vaig poder tranquil·litzar li vaig explicar tot el que havia passat durant aquell mes i ella em va prometre que mai més em tornaria a deixar sola.  Les setmanes han passat i a dia d’avui sou les persones més importants en la meva vida. Vosaltres i la mama.

Quan la Pau va acabar, el seu pare la va abraçar molt fort. Mai havien parlat sobre els temes amorosos de la seva filla, però al Biel li agradava que per fi confies amb ell per explicar-li tot allò.

- I que tal si avui vespre celebres el teu aniversari en un Restaurant del barri amb alguns amics i amb la Bruna?

- M’encantaria papa!
Capítol 3 Biel
Ja havien passat dues setmanes des de l’aniversari de la Pau. El Biel, veia cada vegada més feliç a la seva filla.

La Bruna va anar a sopar a la seva casa el dissabte. Els hi va explicar els seus pròxims projectes com a compositora, les noves col·laboracions amb artistes com : Alfred Garcia, Rozalén, Carlos Sadness, Txarango… Biel podia veure la il·lusió en la cara de la Bruna i l’admiració en la de Pau. Varen parlar de molts temes entre riures fins que va arribar l’hora d’anar-se’n  a dormir.

Al dia següent, mentre Biel treballava al taller va sentir una cançó cantada per una veu dolça acompanyada de la melodia d’un piano. Va obrir la porta que duia a la sala de música de la seva filla i un somriure li va aparèixer a la cara.

Desperto de nou i sóc allà camí de tu

d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu

ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort

i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

Bon dia, llur llum seré amb un petó matiner

oceànica sensació recordo aquella olor

tan dolç i a poc a poc fent-nos l'amor aïllats de

la mirada del món reflexiu i convençut

que colze a colze junts som molt més que un

bonica vola amunt i molt amunt jo sempre seré amb tu

Bruna cantava la cançó “La dansa del vestit” del grup Txarango al costat de la Pau. Aquella cançó li recordava molt els últims dies de vida de la Violeta. L’enyorava tant. Estaria tan contenta de veure a la seva filla feliç; de veure que per fi sabia com encaminar el seu futur.  La Pau havia decidit estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu per poder formar-se el millor possible. La Bruna, per altra banda, aniria a estudiar a la ESMUC, mentre feia classes particulars de tècnica vocal.

Els dies passaven i va arribar final de curs. Després de la graduació, la parella amb alguns amics varen anar a una discoteca anomenada “ Sala Razzmatazz”. Entre balls i cançons varen ser les 5:27AM quan decidiren tornar cap a la casa de la Bruna.

- Saps que t’estimo, no?  - Li demana i ho afirmava la Bruna a la Pau, mentre l’abraçava per la   cintura.

    - Sí. - Contestà la Pau un poc avergonyida. -Jo també t’estimo.

En aquell moment, mentre el sol apareixia per darrere de la Sagrada Família, varen ajuntar els llavis, però no va ser més que un fregament, perquè en aquell instant la Pau va notar com el temps s’aturava a causa d’un cop que va rebre a l’esquena  i acte següent es trobava estirada a terra, sagnant per la boca per l’impacte amb el sòl. Aquells individus varen agafar a la Bruna del jersei i començaren a colpejar-la per tot el cos : cara, pit, estomac, … fins que va caure al costat de la Pau, inconscient.

La Pau va intentar amb totes les seves forces aturar a aquells nois però no podia dir res perquè aquells  li varen tapar la boca amb un tros de tela vella. Quan va voler alçar-se va notar una escalfor en la cama degut al tall que li van fer amb un ganivet. Amb llàgrimes de por, impotència i dolor va veure com se’n duien a la Bruna cap a un vehicle negre. No es podia moure. A l’estar en un lloc públic algunes persones la varen veure, tan sols una noia se li va apropar per oferir-li ajuda.

Hola, sóc la Laia, necessites ajuda ? Tens un gran tall a la cama. Vols que et dugui a un hospital?

Quan la Pau va mirar la Laia, aquesta va veure la cara plena de cops blaus, i no va poder reaccionar al moment, però quan feia ja 10 segons que la mirava li va llevar el mocador de la boca perquè, per fi, la Pau pogués parlar.


Aquells homes...han...s’han enduit a la Bruna. No l’he poguda defensar…

Tranquil·la, ara et duc a un centre clínic.

No, no. Necessit trobar a la meva novia. Què deuen estar fent aquells individus amb la Bruna. No la puc perdre ara. Ara no.

Ei, no passis pena. La trobarem, primer anam a l’hospital.




De camí a l’hospital, Pau es va fixar amb la ferida que tenia la Laia a la cama.

Una pregunta, de que és aquesta marca que tens a la cama dreta?

Una història molt llarga i molt complicat d’explicar.




Després d’aquestes paraules es va formar un silenci molt profund on tan sols se sentien els  gemecs de la Pau, malferida, dolorida.

Els metges de l’hospital,van dir-les que havia tingut molta sort d’arribar prest, perquè la ferida era mult profunda i hagués pogut tenir un gran perill de intoxicació.

Quan estava a punt de telefonar al seu pare va rebre un missatge d’un contacte privat. A l’ obrir-lo va veure una imatge que li va trencar el cor i no va poder aguantar un petit crit i que unes llàgrimes li caiguessin per la galta. Era una fotografia de la Bruna despullada amb molts de cops blaus per tot el cos.


Pau, que passa?

Mi..mira...



La Laia no sabia que dir després d’això. Es va aixecar i va anar a abraçar a la Pau, però aquesta última la va aturar abans que donés un pas més endavant.

Ature’t. Em pots explicar de què és la marca de la teva cama dreta?

Pau…

Per favor!- Cridà Pau, morta de por.

En aquest món, quan menys t’ho esperes,  algun cop et fa caure. I de vegades aixecar-se és molt complicat. Pau, nosaltres em nascut dones. És molt dur acceptar ho, però estem sotmeses a un estat on la norma bàsica és que nosaltres som el sexe dèbil. Per això, molts homes es pensen que poden tenir poder damunt nosaltres. Fa uns anys,  la meva parella va arribar a casa amb un bòtil de vodka a la mà i me’l va tirar a l’esquena. No m’escoltava, jo li suplicava que parés, però no em feia cas. Va agafar un tros de vidre trencat i…- li va costar continuar per el nus que tenia en la gola - ...i em va fer aquest tall.- va dir senyalant la seva cama.- Pau, tranquil·la...




Abans que pogués acabar, la Pau va demanar a la Laia que sortís de l’habitació per poder trucar al seu pare. Ella ho va entendre.

Un truc, un altre truc, un altre… Va optar per deixar-li un missatge de veu.

Papa...sóc la Pau. Uns nois s’han enduit a la Bruna, ajudem. Sóc a l’Hospital Clínic, estic bé, però ella no. Pare, no la puc perdre. Telefone’m quan vegis el missatge.  

La Laia entrà a la habitació i va veure la finestra oberta. No trobava a la Pau però si que va trobar el seu mòbil obert i va veure que el mateix nombre que abans li havia enviat la fotografia de Bruna ara enviava una ubicació.  Va entrar en el link: era l’estació de tren.


No, no, no, no…- deia la Laia.



De cop, la pantalla s’il·luminà i va sortir el nom de “Papa”. Pitjà i sentí la veu ronca d’un home.

Pau...que passa? És molt tard, és casi la matinada ja…

Escolti’m senyor, no sóc la Pau, sóc la Laia. He ajudat a la teva filla que ha sofert un atac d’uns desconeguts a prop de la Sagrada Família. Érem a l’hospital i s’ha escapat per la finestra. Ha fugit cap a l’estació de tren per trobar-se amb els nois que l’han pigat i han reptat a la Bruna, em sembla que es deia.

Com?.- Es va sentirl Biel en veu baixa.

Hem d’anar-hi ja!

No, no. Gràices Laia, peró ara he d’actuar jo sol.

Vale, però Biel, escolta’m. No la deixis anar,  pel que més vulguis en aquest món, d’acord?

-D’acord, vaig cap allà. - Va dir Biel abans de penjar.



Un moment aquelles paraules li eren molt familiars… No podia ser, aquella telefonada era la que va viure fa anys en aquella matinada, a la mateixa hora que ara. Era un avís. L’estació. El tren. Tot tenia sentit. El van avisar fa molts anys sobre aquell atac i ell no va saber reaccionar.

Biel aconseguí  trobar a temps a la Pau i així va poder evitar ves a saber quins mals. Varen passar dos setmanes fins que la policia va localitzar ell grup de nois, que varen ser condemnats a 15 anys de presó pel rapte i la mort de Bruna.

A la Pau li va costar molt de temps superar aquella imatge,  però el suport i l’amor que li transmetia el seu pare va ajudar-la molt a seguir endavant.  Els dos havien perdut l’amor de la seva vida, però no necessitaven res més que estar units per poder seguir lluitant.

Ja fa 15 anys d’aquell dia. Avui, com cada 14 de març, la Pau va a veure a la seva mare i a  la seva estimada Bruna al cementeri per poder celebrar el seu aniversari rodejada dels seus àngels.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]