Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Martina Piñero
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Camps de maduixes
Somiar despert
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 El retorn
Va enviar saliva a la vegada que la seva dona, degut a la por que els feia sentir aquella situació. Ella ja s’havia aixecat del llit nerviosa amb el cap a vessar de suposicions, s’estava posant les sabates quan el seu home va cridar:

-Tranquilitza’t!  Ja duen cap aquí a l’Adrià!

Varen baixar els dos preocupats a la sala d’estar. En seure al sofà, es van fondre en una abraçada eterna que els omplia de pau; això els va dur a pensar, pensar en el seu rol com a pares i les seves obligacions. El silenci va omplir la sala de sorolls esgarrifosos que feien més impacient l’espera. Havia passat mitja hora des que s’havien assegut, quan de cop i volta varen trobar el seu fill a la vora del sofà on es trobaven. No varen donar cap tipus d’importància al bon home que l’havia portat, tan sols volien abraçar el seu fill per saber que realment es trobava allà amb ells.

A l’endemà, asseguts a la cuina esmorzant, aprofitant que el seu fill encara no s'havia llevat, la Laia va treure el tema de la situació viscuda l’altre nit. Enric, obviant el final de la conversació, va intentar esquivar la baralla. Ja fa temps que sabien de l’existència de la malaltia del seu fill, però ell no ho volia admetre, per aquesta raó evitava qualsevol conversació sobre el tema. En el moment en què l’exaltat home va abandonar la sala, va aparèixer Adrià somrient, ja que no aniria a l’escola a petició de la mare... El que no sabia era que el portarien per primera vegada al psicòleg.

Estaven esperant a la sala d’espera de l’establiment quan la mare s’adonà que el seu fill s'havia esfumat sense deixar rastre. Ella, nerviosa i exaltada, va baixar a tota pressa per les escales de cargol que tan caracteritzaven la consulta de la Dra. Calafell. En arribar baix, va agafar el seu  mòbil i va telefonar l’Enric, qui sortí corrents de la feina per anar a la trobada amb la seva dona. Varen agafar el cotxe per anar cap a casa i esperar trobar-lo allargat al llit del seu estudi o botant damunt aquest, fent veure que és un superheroi. Les seves suposicions eren certes, però era massa tard. El nin havia estat estès al matalàs deixant la seva silueta en aquest; s’havia enduit el seu abric i les claus, aparentment això va tranquil·litzar la parella però, si miraven més endins, veurien com el seu cor bombejava a mil per hora. Creient que tot estava baix control, van anar a la consulta per parlar ells sols amb la psicòloga, ja que realment també ho necessitaven. En ser allà els van atendre de seguida.

-Bon dia senyora Soler, com està el seu fill?

-Avui no venc amb el meu fill, sinó que venc amb el meu espòs a parlar amb vostè.

La Dra. Calafell va fer un gest amb la mà per indicar que entressin a la seva sala de visites.Varen seure a les còmodes butaques de vellut vermell. Hi va haver un silenci de cinc minuts molt incòmode per als tres, fins que la doctora va demanar la seva opinió sobra l’Adrià. La mare, penedida, va contestar:

-Aviam, nosaltres ja fa temps que sabem que li passa alguna cosa, però no sabem què. Jo em sento anul·lada com a mare simplement pensant que se m’escapa el fill com si res.

La psicòloga va moure el cap de baix dalt fent entendre a la Laia que l’entenia. I successivament va preguntar-li a l’Enric què en pensava ell del tema. Amb el cap acotat va començar a parlar returant-se com si d’un ninot de corda es tractés:

-Jo no… No penso que…  el nen tengui res.

Realment l’home tan sols volia anar-se’n d’allà, li atabalava la idea que el seu fill fos com el seu pare, ell no volia admetre que duia allò als gens, per molt que no fos una malaltia de transmissió genètica. Per a ell la consulta s’havia acabat. Va sortir per la porta deixant  la seva dona amb un cúmul de sentiments barrejats a din: es sentia enfadada, trista, desmotivada, aclaparada… tot es resumia en un únic sentiment, decepció.



Ja eren les set del capvespre quan els tres integrants de la família es varen trobar de nou a la seva llar. L’Enric ja havia preparat el sopar, i ,en arribar la Laia, va quedar boca oberta amb aquell gest per part del seu home. Però no només això, sinó que, de sobte, el seu fill va aparèixer per la porta de la cuina anat cap a ella per abraçar-la. Aquella carícia va ser el millor regal que podia obtenir. En seure’s a la taula que havien posat els dos homes de la casa, l’Adrià se va adonar que faltava la salsa roquefort; es va aixecar i va trobar el cos inert del seu germà gran que havia mort en un accident de trànsit feia ses mesos. El nen, en xoc, va quedar paralitzat sense poder cridar. En veure que el nin no tornava, el pare es va aixecar de la taula i va anar a cercar-lo. La cuina semblava una escena d’una pel·lícula de por. Va abraçar el fill, però ell no responia. La mare, quan entrà per la porta de la esgarrifosa cuina, també va quedar en xoc. Aquella situació la superava, no podia més. L’Enric, en ser l’únic conscient que quedava, va trucar l’ambulància i la policia. Això va alarmar excessivament als veïns de la zona.

La segona planta de l’hospital no era un lloc molt desitjat, i menys la sala d’emergència. Varen separar els tres integrants de la família en diferents salas. Quatre hores després, l’Enric va poder passar a veure la seva dona, allò el va envair de pau i felicitat. Es podia veure la preocupació de la malalta per molt que la tapés amb un gran somriure fals. Mentre s’abraçaven, entrà a l’habitació un metge un tant estrany. Va tancar la porta amb força, com si estigués enrabiat amb si mateix. L’Enric, exaltat per la situació, va fer sortir el doctor amb ell, per tal d’evitar cap tipus de noticia a la seva dona. El pare de l’Adrià li va dir al bon home:

-No vull saber res. Vols que et digui com em fa sentir el meu fill… en agafar-lo en els meus braços, vaig sentir com es movia en ells i s'arraulia, com buscant adaptar-se a mi i em va mirar amb aquests grans ulls. Vaig acostar la meva mà a la seva i em va agafar el dit amb força, com si no volgués deixar-me anar mai més i llavors ho vaig saber... Vaig saber que el més meravellós del món havia arribat i que les llàgrimes que queien pel meu rostre no eren fruit de la por o el dubte, sinó de la més absoluta felicitat...
 

Capítol 2 En una altra vida
Retornam a aquella nit. Aquella en que la telefonada a les 6h i 39min va alarmar a la parella de aquella humil casa. Però aquesta vegada des de l’altre cara de la moneda o millor dit des de l’altre vida.



Aquella nit em sentia amb ganes de sortir de festa, anar a la platja amb ella. L’ésser humà més perfecte d’aquest mon. La Reina era bellesa, senzillesa i pau. En veure’m apareixes se li van il·luminar els ulls com si fossin estrelles. Els seus cabells eren negres com el carbó i feien olor a sabó de lavanda. Ella em feia sentir feliç simplement amb veure la seva peculiar cara. Era la peça fonamental per a la meva vida. Solíem anar a Cala del Cementiri, una platja íntima, que no molta gent coneixia. Era perfecta, podíem córrer lliures en els pocs metres de llargada que tenia aquella cala. Es va tombar damunt les meves cames perquè l’acaricies, que intel·ligent. Normalment, fèiem allà una hora però aquella nit va ser diferent. Vaig començar a sentir sorolls al voltant nostre, pels arbres i matolls que es trobaven il·luminats tan sols per la llum de la lluna. No em va transmetre molt bones sensacions però no volia que s’acabes aquell moment, per tant vaig seguir allargat. La Reina, que tenia una oïda molt fina i molt valor, va encaminar-se cap a aquella palmera. Jo la vaig seguir molt decidit i en mirar entre les branques del voltant vaig descobrir a una parella que estava mantenint relacions sexuals.Pel meu cap va passar la idea de que fossin infidels a les seves parelles, ja que anar a fer-ho a una platja, una nit, sense ningú, no era el més normal. Els ho vaig demanar i em van prendre per boig. L’home pujant-se ens calçons em digué:

  -Nen, que hi fas per aquí sol? Ets somnàmbul? Vols que et duguem a casa?

 -No estic sol. He vingut a passejar amb la Reina.- va respondre de manera esquiva.

Aquells bon homes van agafar-me de la mà i varen telefonar al meu pare, que per cert, es veu que el coneixia. Jo, sense oposar-me’n, vaig entrar dins el cotxe blau marí, que semblava nou d’ahir. Sort que La Reina no amollava pels perquè sinó hagués tingut un problema amb la parella.



En arribar a casa vaig entrar per la porta vermella i gran que donava directament al menjador. Els pares es trobaven asseguts i abraçats al sofà. Sense fer gaire soroll vaig posar-me davant seu, amb intenció de donar-los una alegria quan despertessin. Efectivament, en llevar-se cinc minuts després es llançaren cap a jo per donar-me l’abraç més llarg que em podia imaginar, no m’amollaven. Sense posar-me els pijames, ni fer-me net les dents em vaig estirar al llit. Aquella nit havia estat com un somni.



El matí següent em vaig aixecar i baixant per les escales, sense voler, vaig sentir com els pares parlaven, parlaven sobre mi i el que havia passat la nit passada. Varen dir que jo tenia un problema i que ells també, que m’havien de portar al metge del cap, que el pare no ho volia acceptar. Jo sabia que era diferent als altres però no entenia des de quan somiar s’havia convertit en malaltia. L’ensurt que em va donar el pare en sortir per la porta nerviós va dur-me a entrar a la cuina per fer-li companyia a la mare. Aquell dia no anava a l’insti perquè la mare deia que havia d’ajudar-la i acompanyar-la a fer uns enviats. Em va semblar be. Ja eren les 12:37 quan la mare i jo varem sortir per la porta ben vestits i polits. Vam anar a un lloc on mai havia anat. Aquelles escales en forma d’espiral em fascinaven. Vaig pujar-les il·lusionat sense saber el que m’esperava dalt. En arribar, ens vam a seure a una sala, semblava una mescle entre una casa de gent rica i un hospital. En adonar-me’n del que era, em vaig acubar, vaig sentir-me fora de lloc. De sobte, una dona molt ben vestida que desprenia autoritat, serietat i intel·ligència, va sortir per la porta que posava sala 1. Vaig sentir el meu nom. Em vaig posar nerviós, tan sols volia anar-me’n d’allà. Sense dubtar, vaig sortir corrents per aquelles escales que em marejaven, sense que ningú s’adonés.



Era allà de nou, però aquella vegada sense la Reina. Em vaig veure sol, aburrit. En zero coma em trobà damunt una roca de vora la platja. Era un super heroi, un gladiador , o tan sols un excursionista o arqueòleg semblant al Tadeo Jones, que tant admirava. Jo era conscient que allò tan sols era una mena de somni o il·lusió però si intentava aturar-ho sentia com si el meu cos es ressentís, em trobava malalt i tenia vòmits i migranyes. Per tant, perquè viure la vida si puc somiar una molt millor?



Ja eren les set manco quart quan vaig notar que el meu cos necessitava aliment, necessitava els sopars de la meva mare i les xerrades del meu pare així que vaig partir cap a casa. A més sabia que anava a donar-los una alegria. En arribar, només vaig trobar el pare. Estava pensatiu i a la vegada enrabiat amb ell mateix. Ja per animar al meu pare i per sorprendre a la meva mare, vaig proposar al pare per preparar el sopar. Anàvem a fer una ensalada de fruita i llom a la planxa. Mentre ell preparava el magnific sopar ja vaig dedicar-me a posar la taula. Varem sentir la porta, sabíem que era la mare. Nerviosos la varem rebre, sense saber que anava a dir. Ella tan sols va somriure. Quan ens varem asseure a la taula, com sempre, em vaig adonar que faltava el ketchup pel llom. El meu cor no podia anar més accelerat. Dins la cuina vaig veure a la persona més important que m’havia deixat fa menys d’un més. El cos del meu germà es trobava estes al terra. No vaig saber com reaccionar tan sols em vaig quedar quiet.



Dos segons després em recordo dins l’ambulància rodejat de metges i aparells estranys. El següent que recordo, després d’haver vist la agulla d’anestèsia de deu centímetres de llarg, és trobar-me dins la una sala de l’hospital escrivint aquest text, la historia de la meva vida o un resum de ella.


Capítol 3 La bogeria
L’Enric després d’acabar de parlar amb el metge va decidir anar a veure al seu fill. No sabia on es trobava així que va anar a la recepcionista del centre mèdic per demanar-li. Va tardar uns minuts en trobar a l’Adrià en aquella extensa llista de ingressats. Després d’estar cercant, li va dir que es trobava a la tercera planta, a l’habitació nombre 306. El pare desesperat va córrer cap allà sempre respectant als altres, sense fer molt soroll. En estar davant aquella porta el cor li va començar a bombejar a mil. Els nervis van augmentar però allò no el va impedir a obrir la porta. El va veure al llit amb una petita tauleta damunt. Estava escrivint una mena de quadern. Allò va entendrir al pare. L’Adrià, il·lusionat per la visita, va fer una senya amb la mà indicant que entres. En mirar-se als ulls varen poder transmetre el que sentien l’un per l’altre sense dir ni una sola paraula. El nin preocupat va demanar-li al pare com estava la mare. El pare feliç li va contestar:



-Fill meu, la mare esta fantàsticament, es troba a l’habitació 350, no molt enfora d’aquí. Tu com et trobes?

-Em trobo bé, un poc cansat. Perquè m’ho has demanat tan preocupat?

-Perquè fa un moment he viscut una situació raríssima. El metge que et va tractar fa unes hores ha vingut cap a mi exaltat. Pel meu cap a passat la idea de que t’havia passat alguna cosa, per això no l’he deixat parlar i he vingut a cercar-te.



Després d’aquelles paraules es varen abraçar deixant de banda la tauleta al terra. Sense adonar-se’n ja havia passat mitja hora des de que va entrar a aquella habitació de la tercera planta.



Al dia següent, el pare va sortir de la sala 350 per anar a cercar un bon berenar per compartir amb la seva dona. Li va portar una torrada amb tomàquet fregat i un té negre de Londres. Allò va treure un somriure a la cara de la Laia i per tant una al seu. L’Enric estava content perquè tot havia passat, la seva família estava be. Passaven els dies a l’hospital perquè encara no els havien donat d’alta. Va causar una rutina aburrida i cansada pel pare de la família, lo que el va dur a pensar en l’origen del problema. Ja no hi havia pensat més però, de sobte, va recordar que tot allò venia arrel del cos mort del seu fill major. Li va venir la pena al cos, la felicitat que sentia es va transformar en ràbia cap a les persones que podrien haver fet aquell acte de tan mal gust.  S’hi va posar a pensar durant hores però no trobava mai la raó. Sabia que l’Adrià no s’enrecordava de res. No ho trobava just però va decidir no tornar a treure el tema per tal d’evitar mal.





Després d’un any l’home encara seguia anant a l’hospital diariament. Era estrany que si estaven be no els deixessin anar a casa, pensava l’Enric. Ja semblava que vivia allà. Ell cada dia veia al seu fill com escrivia i com la seva dona reia amb ell durant hores. Allò l’omplia de satisfacció i superació. Ja feia exactament una any que havia passat el desastre a la cuina quan un home va entrar per la porta i va abraçar a l’Enric, es tractava del seu millor amic de l’infància. Es varen asseure a les incòmodes cadires del tercer pis. L’amic li va demanar com anaven les coses. Ell va respondre:



-Beníssim, em sento genial. La Laia i l’Adrià estan molt be però encara no entenc la raó de perquè no ens deixen anar cap a la nostre llar.ç

-Jo trop que estan bé però els metges els volen observar per si reaccionen malament a algun tipus de comportament. Podem anar a veure-los?

L’Enric va assentir il·lusionat per la visita. Va pujar gairebé corrents i quan eren davant la porta del seu fill es va aturar de manera sobtada. El Biel no s’esperava res del que anava a passar. L’anava a deixar en xoc però els metges no li van voler dir res per veure la seva reacció cap a la situació.

L’Enric es va enfadar amb el Biel, el va fer fora de l’estudi. Havia fet plorar al nin. L’home espantat corregué cap al metge que hi havia més a prop, qui va resultar el metge que tractava a la família Soler. I la va dir regirat:   

-Doctor, m’està vacil·lant, hi ha alguna càmera oculta?!

-Sabia que et passaria això.

-Clar. Està boig. Em pot explicar que està passant?! -va dir exaltat.

-Ara t’ho explicaré tot però posa’t còmode que va per llarg.




Es varen asseure i varen començar a parlar o més ben dit, un a parlar i l’altre a escoltar.

- El teu amic té un serio problema, començaré a explicar-te tota la història.

“El tres d’octubre a les 22:37 varen entrar per la porta com urgències dos pacients i un home que corria darrera ells desesperat, tots vam saber de seguida que era l’home de la dona i el pare del nen. Varem ingressar directament als dos a l’hora a dos quiròfans diferents, deixant al pare sol i molt nerviós. Actualment pensar que aquella situació de nervis i desesper van fer tornar boig a l’home, ja que varem estar moltes hores sense comunicar-li res, ni bo ni dolent. La dona, que nomia Laia, va sortir amb vida però molt dèbil d’urgències. En canvi el nin es trobava en millors condicions. No varem deixar que la mare i el fill tenguessin contacte per tal de evitar un mal record d’aquella situació que va deixar tan afectada a la família. L’Enric semblava feliç, be, era feliç. Dos dies després, el fill, que semblava el més sa, va caure en un somni profund. I un dia després a la mare li va agafar un infart. No sabíem com anava a reaccionar l’home, pensava que li passaria pel cap l’idea de suïcidi però no. Era més feliç que mai, però un dia es va atracar a mi i em va dir: - la meva dona te gana i no li he portat res, t’importa donar-me alguna cosa?- en aquell moment no sabia que dir-li. Ho varem parlar uns quants psicòlegs de l’hospital i jo, i vam acordar seguir-li un poc el rollo fins que el poguéssim traslladar a un centre de psicologia. Varen anar passant els dies i ell es comportava estrany, cada vegada més. Finalment la teoria és que un cúmul de varies situacions d’estres i negació l’han duit a no voler acceptar la mort dels que estima. Això li passa a moltes persones però ell ho ha portat a l’extrem.L’extrem de fer que estan vius, fent que és tots els integrants de la família. Mantenint conversacions entre ell mateix, fent preguntes i respondre-les ell. Això es deu a un sentiment de solitud, de por a quedar-se sol.”

Tot això es va confirmar quan dins la seva cartera vam trobaran paper arrugat i vell on posava: “si et sents en soledat quan estàs sol, estàs en mala companyia”. Això va fer pensar als metges que no volia quedar sol per tal de no sentir aquesta sensació de que ets bona companyia ni per tu mateix.


 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]