Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
CDMrichart12
Escola Cor de Maria. La Bisbal De L’Empordà
Inici: Camps de maduixes
CORAL
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 L'ORIGEN DEL CAOS

6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. 

Per això va saber que la trucada no podia ser bona. No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada. Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta. La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

-Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda. Uns minuts després de l’estranya conversa que s’estava desenvolupant sense que la seva dona en fos conscient, penjar l’intèrfon. Sense esma.Va esclafir a plorar desesperadament. Seguidament, es va girar cap a la dona, que quedà glaçada, dubtosa de si havia de preguntar què era el que havia enfonsat el món d’aquell pobre home que sanglotejava sense parar després de només haver intercanviat un parell de paraules amb un desconegut.

Finalment, s’armà de valor per formular una frase concisa, clara, una que no sonés brusca però l’advertís del que estava passant al seu voltan

-Arnau, “carinyo”, què ha passat, qui era? –preguntà ella en to consolador i intentant calmar el que era un home destrossat en aquell moment.

Aquest s’aixecà lentament i entrà directe al lavabo amb pas accelerat encara pel sobresalt que acaba de patir. Ella tenia por. No podia ser que amb l’angoixa que ja duien al damunt aquella nit pel fet que la seva filla havia sortit a celebrar els seus recens divuit anys amb els amics, encara se sumés allò que presagiava ser una gran desgràcia. Tenia por que l’Arnau patís un altre atac d’ansietat. “Era el que ens faltaria per acabar de fer el duro”, pensà ella mentre agafava amb força el got d’aigua que reposava a la seva tauleta, absent d’aquella escena dramàticament confusa. Begué l’aigua que hi quedava escurant fins a l’última gota. Ràpidament s’incorporà i repetí la pregunta que desitjaria més tard no haver formulat mai.

-Arnau, per favor “carinyo”... explica-m’ho. Què passa?

Ell tornà del lavabo amb els ulls inflats, vermells i plorosos. Havien perdut la seva llum característica i el verd que els envoltava, que per a ella sempre havia estat del maragda més preciós. Ara, resultava poc més que un mur verdós, opac i obscur.

Ell, tremolós, feu el cor fort, immensament fort. Ella ho notà i un calfred li recorregué l’espinada. Veié com aquells llavis tremolosos feien l’impossible esforç de gesticular les paraules d’una història maleïda. Les paraules d’aquell desconegut. Finalment, aconseguí dir alguna cosa diferent al murmuri que fins aleshores era l’únic que fugia d’ell. Per fi alguna cosa que ella podia captar.

-A...Acci...Accident...-La veu se li trencà de nou mentre ella quedava congelada.

Abans que ella pogués reaccionar, ell recuperà les forces per acabar la frase.

-La Raquel ha tingut un accident... Eren de l’hospital... M’han dit, que quan l’han trobat, ja era massa tard.

Un immens silenci ofegà el crit d’una mare desolada mentre s’arrencava del llit, incrèdula, amb els ulls injectats en sang, plorosos com mai ho havien estat. Va corre al lavabo i llavors aquell crit ofegat va brollar amb una intensitat inhumana.

-PER QUÈ?!..per què?!... -repetia ella una vegada i una altra a l’altra banda de la porta del lavabo. Després, només silenci.

Unes hores després es dirigien al dipòsit per tal de reconèixer el cadàver de la seva difunta filla, la Raquel, essent conscients, però no del tot, que allò no seria més que el principi del que descobririen.

Quan arribaren a l’hospital, unes infermeres els acompanyaren a una sala blanca, tan blanca que havia perdut fins i tot la puresa característica d’aquell color, o si més no així ho sentien l’Arnau i la Blade mentre observaven amb la mirada perduda la immensitat d’aquella espècie de sala d’espera.

De sobte, l’obertura de la porta d’entrada, lleugerament envellida pel temps, deixà que un grinyol subtil trenqués el silenci sepulcral de l’indret donant pas, alhora, a una jove pèl-roja d’ulls blaus d’entre uns divuit i vint anys vestida de negra amb una camisa de quadres i una faldilla. La parella giraren el cap cap a la noia que es quedà immòbil a pocs metres de la porta que havia atravessat. Després d’uns minuts de tensió en els quals els tres intentaren fugir sense èxit d’aquella escena per tal de restar absents a l’espera del qui els hagués de conduir a la Raquel, l’Arnau donà el primer pas i digué:

-Gràcies per venir Coral... la Raquel de ben segur que ho hauria volgut així. Sempre et va estimar molt, des de petites, “Sempre millors amigues” dèieu... 

De sobte, amb aquelles paraules, una llàgrima li baixà pel contorn del seu rostre i semblà tornar-lo a trencar de nou, sotmetent-lo en un altre incòmode silenci. Tot seguit, després d’abraçar la jove que com a resposta únicament li feu un petó al front deixant entreveure rere el vidre de les seves ulleres, lleugerament arrodonides de pasta negra, una llàgrima de dolor que brillà sota la llum dels fluorescents de la sala, retornà al seu seient al costat de la Blade.

La noia els passà pel davant dirigint-se a unes cadires allunyades. Semblava no haver dormit -va pensar la Blade- feia una cara horrorosa, mai l’havien vist desmaquillada amb ulleres fruit de l’insomni i fins i tot, de la culpabilitat... “pobre noia” -pensà fugaçment-.

Llavors, com si li hagués sentit el que estava pensant, la jove s’agafà amb el puny el penjoll en forma de cor negre que duia al coll i l’estrenyé amb força com si intentés empresonar un dolor tant fort que amenaçava amb trencar-la davant d’ells. Tot seguit, la Coral, prengué un seient d’entre  aquelles cadires més allunyades de l’Arnau i la Blade, va recolzar la seva cabellera pèl-roja contra el vidre immaculat de la sala. S’apropà cap els respatllers dels seients i finalment, pujà les dues cames sobre les dues cadires consecutives. Es va adormir en pocs minuts, amb la cara rígida i el somriure lleugerament invers, com si es tractés del d’una ànima en pena, que tot i estar turmentada, hagués trobat un instant fugaç instant de pau.

La Blade es girà cap a ella uns minuts després. L’Arnau també s’hi va fixar. La Coral s’havia adormit sense deixar d’estrènyer el penjoll en el seu puny. Com si es tractés d’un amulet que la mantingués en vida.


Capítol 2 PLUJA D’EMOCIONS
9 hores 57 minuts

El soroll sec de les portes de la sala d’espera tornaven a obrir-se deixant pas lliure a una parella de personatges, que resultaren sorprenentment coneguts a l’Arnau i la Blade. Un era en Jack, un ex-alumne prometedor de l’Arnau i alhora, el policia que havia trobat el cos de la Raquel tirat al vell mig d’una carretera desèrtica, freda i sense vida, mentre patrullava a altes hores de la nit per la ciutat. L’altra, una doctora rossa que lluïa la seva melena recollida en una perfecta cua mentre subjectava un grapat de fulls. Era l’informe mèdic de la Raquel, el qual havia compartit amb l’oficial per contribuir a descobrir qui havia estat capaç d’abandonar a aquella pobra noia, en una freda nit d’hivern, després d’haver-la atropellat brutalment.

“Qui podria ser tan fred, tan apàtic... Pobre noia, tenia molta vida encara per davant.” -comentava l’oficial, gairebé entre xiuxiuejos, mentre repassaven, amb la doctora, l’informe sobre la mort de la Raquel.

Mentre aquella recent parella de personatges seguia amb aquella conversa, l’Arnau, intentava amb totes les seves forces comprendre i desxifrar el que deien. Després d’una estona d’esforços inútils, arribà a la conclusió que aconseguiria descobrir què era el que estava passant en aquella tèrbola conversa que s’estava generant davant seu i que, per a ell, no era més que una difusa combinació de sons.

Per intentar descobrir l’entrellat del que comentaven, s’aixecà, despertant lleugerament a la Blade amb el tremolor dels seients . Tot seguit, es va dirigir cap a la doctora amb el pas lleument accelerat, però encara fatigat. Quan estigué a poca distància d’ella, maldestrament camuflà el seu interès en la conversa preguntant:

-Doctora, em podria indicar on es troben els lavabos?

Ella va assentir amb un mig somriure senyalant una porta del fons de l’enorme sala blanca.

-Gràcies. -respongué ell- sense poder ocultar la frustració de no haver saciat les seves ànsies de descobrir què tenia aquell parell capficats.

En sortir del lavabo, l’Arnau s’adonà que alguna cosa havia canviat. Ara el policia i la doctora ja no hi eren, i en el seu lloc, la Blade restava dreta, immòbil prop de la finestra.

S’apropà a ella. Volia saber què passava. La va rodejar amb el braç per la cintura i  seguidament li va preguntar.

-Quan t’has despertat...

Ella el va tallar audaçment dient:

-Sí. Encara eren aquí.

L’Arnau, sorprès amb aquella resposta anticipada, va refer la seva pregunta dient...

-T’han dit alguna cosa...? Què t’han explicat?

Ella prengué aire i tot seguit, prosseguí a encetar una confessió que presagiava no ser agradable per l’oient.

-Diuen que la nostra filla no va morir a l’instant. Que si el que la va atropellar no hagués fugit com un covard... Que si aquell desgraciat no l’hagués deixat allà tirada...

Una llàgrima li lliscà galta avall. Premé amb força els dits contra el palmell de la mà i mossegant-se el llavi superior uns instants, va aconseguir recuperar el fil d’aquella conversa.

-Diuen que es podria haver salvat Arnau, que l’impacte amb el vehicle li va causar una hemorràgia interna per la caiguda i que tenia múltiples contusions en tota la part esquerra que, segons han explicat, és amb la que la van trobar recolzada al terra , per tant, és la que va impactar amb el terra amb més força... Però la qüestió és que la nostra nena podria seguir aquí... viva! -va esclafir a plorar alterada per la situació-. Si només hagués trucat al 012 o a un ambulància... l’hauria salvat.

Ell va quedar callat. El seu rostre s’incendià amb el roig més incandescent. Mai abans s’havia notat tan dràsticament la ràbia en els seus ulls profunds. Per un moment, inclús ella dubtar de fins a quin punt hauria hagut de reprimir el seu dolor. Potser, hauria estat pitjor dir-li la crua veritat que no haver-li ocultat aquella part tan dura.

-La meva nineta... -va dir ell trencat-. Si descobreixo qui ha estat, pot resar per la seva vida, perquè desitjarà haver estat ell el que morís a mans del seu volant aquella nit. Ni l’escena més dantesca que es pugui arribar a plantejar aquell fill de mala mare, serà ni el minúscul reflex del que li faré jo si l’enxampo.

De sobte, els ulls com taronges que posà la Blade i la pal·lidesa que la seva pell va adoptar en dècimes de segon ofegant les paraules que anaven a tallar el seu desenfrenat discurs d’odi, van fer que l’Arnau callés en sec, deixant que la sala quedés sotmesa en una tensió espessa com la que ja l’havia impregnat aquella sala blanca en un començament.

Sabia clarament el que la seva estimada volia dir-li. Va desitjar per un moment que aquella conversa no s’hagués escoltat. Sabien que, en cas contrari, el que acabava de succeir seria la pólvora que faria explotar la major bomba coneguda per a ells. Una bomba impulsada pel dolor de qui s’estimava la Raquel com a ella mateixa i la sentia així des del seu us de raó.

Mentre giraven, quasi telepàticament, els dos començaren a pensar quines serien les paraules exactes que utilitzarien per descobrir què passaria a continuació.

Un cop es van haver girat, efectivament, van comprovar que el que havia passat era el que ells temien.

La Coral s’havia despertat.

Capítol 3 EL DOLOR DE LA VERITAT
La noia pèl-roja es va apropar a la parella somnolenta encara per la falta d’hores de son acumulades. La Blade i l’Arnau, encara paralitzats pel simple fet de pensar en què podria passar, a partir de llavors, si aquella adolescent impulsiva i destrossada havia sentit la seva darrere conversa.

-Coral reina... Com estàs? -digué la Blade en un fugaç intent de percebre si la noia havia sentit la seva conversa a partir de la seva reacció.

Tot va ser en va, ja que la noia es va limitar a fer-los una abraçada, plorosa encara. Seguidament, semblà que tot estigues perdut.... La noia canvià la seva actitud depressiva i, amb un nou somriure, els digué amb una suma serenor que els resultà pertorbadorament sobtada.

-Estic bé... La Raquel ja no hi és... Amb el temps tot tornarà al seu lloc... Ella no ens hauria volgut així.

La veu se li trencà lleument amb l’última paraula. Amb tot, ella ho dissimulà excel·lentment:

-Bé... hauria de tornar a casa... Vaig marxar tan de pressa que deuen estar molt preocupats per mi. A part, ja seria hora de treure’ns tots aquesta olor moribunda d’hospital amb una bona dutxa... Si necessiteu res... serè aquí. Sempre. Per vosaltres, per la Raquel.

-Moltes gràcies bonica... -aconseguí dir l’Arnau quasi inconscientment.

Ella els tornà a abraçar fort. La Blade li respongué fent-li un petó al front i dient:

-La Raquel va tenir molta sort amb tu... Gràcies per tot. Sí, tranquil·la, vés a casa i descansa...

Es sorprengué de la naturalitat amb què digué allò. Semblava impossible, però per un moment la Coral havia atorgat el bri de llum que necessitava veure en el pou en què es trobava. Pensava que no se’n sortiria. Però després d’aquelles ingènues paraules. Sols per un moment, pensà que ho podria superar. Amb el temps... es digué a si mateixa. Un parell de setmanes després, però, sabria que allò no seria possible. El cop el qual tornaria a eclipsar aquella petita llum que s’havia encès dins seu per enfonsar-la en la depressió més profunda encara no li era ni imaginable.

9 hores 45 minuts

La Coral estava arribant a casa seva amb la seva inconfusible moto morada, quan una trucada de la seva mare la va fer aturar-se a un parell de  carrers d’arribar.

-Nena, està tot bé? Què passa? Com és que vas marxar tan de pressa? Per què no ens agafaves el telèfon?... estava preocupadíssima.- digué a través de l’intèrfon.

-Perdona, tenia el mòbil apagat... no et volia preocupar. És que m’he quedat adormida...

-Eres amb la Raquel al final? Per això vas marxar d’aquella manera..? Ja saps que no m’agrada que corris carrers si estàs malalta. Encara menys a altes hores de la matinada, això és indiscutible... ni amb la Raquel.

-Sí, era amb la Raquel... no tranquil·la no he estat voltant pel carrer. – la seva veu es començava a trencar.

Ella ho notà i, mentre la seva mare deia alguna cosa la qual ella ja no escoltava, ella digué.

-Mam...Què di... us..? No.. et... sent... bé.

Tot seguit evitant així continuar amb la conversa, va penjar.

Pocs minuts després ja era dins de casa seva. Després de saludar molt fugaçment als seus pares, la Coral es va dirigir a la seva habitació.

Un cop fou a dins, amb el soroll del pestell es trencaren totes les barreres que l’havien mantingut dempeus durant les darreres hores. I ara, aquella noia que havia salvat la Blade d’enfonsar-se completament en una profunda depressió, no era res més que un trist matis endinsat en l’ànima buida d’un cost destruït.

Es va estar prop de tres hores tancada a l’habitació plorant en silenci abans d’adormir-se. Ja ben entrada la nit, els cops suaus de la seva mare a la porta la van arrencar d’un somni opac i sense més contingut que la imatge d’ella presenciant la mort de la Raquel sense evitar-la.

Aquell pensament la feu aixecar turmentada. Tan exaltada estava que va anar directe a la porta.

-Què passa mama.. ets tu?

-I és clar que soc jo, qui vols que sigui beneita? -digué amb burla- ja saps que ton pare ja t’estaria xisclant que anessis a taula...

-No tinc gana mare... -va dir amb una veu que hauria estat fàcilment confusible amb un murmuri.

-Filla estàs bé? Que no ha anat bé amb la Raquel? Que..

-No, no és que no hagi anat bé... no tinc ganes de parlar-ne... -la va tallar ella.

-Ara m’aniré a dutxar. D’acord?

-Sí, sí, doncs tu mateixa... -va dir la mare sense acabar d’entendre el que succeïa.

La Coral, un cop la seva mare va desaparèixer escales avall cap a la cuina, es va treure el penjoll en forma de cor metàl·lic del coll i el va deixar delicadament sobre un petit coixinet de la seva tauleta de nit. Tot seguit el va obrir. Dins aquell penjoll s’hi ocultaven dues imatges d’ella amb la Raquel. En la primera, se les reconeix somrient mirant a la càmera. La Raquel l’estava abraçant... una llàgrima li va relliscar per la galta abans de passar a la segona fotografia. Aquesta la va destrossar finalment. En la segona foto sortien ella i la Raquel fent-se un petó. Entre llàgrimes, va tancar el penjoll i se’l va tornar a guardar dins el puny amb força mentre es repetia.

-Per què... Per què... M’ho vas prometre... “Mai et deixaré sola”... M’ho vas prometre...

La seva veu disminuí fins a desaparèixer. Tot seguit, es va tancar al lavabo.

Ja nua, va engegar l’aixeta i una cascada d’aigua calenta li feu recobrar mínimament, per una dècima de segon, un mica de vitalitat. Sota l’aigua que li tapava les orelles, perdia de vista el món. En aquell moment tant singular, el fet de estar tant buida i desconsolada va comportar que, sota aquella cortina insonoritzadora, la Coral va aconseguir desconnectar de la seva vida, relaxar-se i fugir de la resta del món. Allà, per fi, es sentia en pau.

Uns dies després, el pare de la Coral va anunciar el destí del seu nou viatge de negocis. Aniria a Amèrica on passaria dues setmanes. Aquell fet aparentment irrellevant acabà esdevingut un detonant pel que succeiria després. El seu pare, Mickael, va anar deixar aquell matí els bitllets d’avió juntament amb els documents que li eren imprescindibles pel viatge al marbre de la cuina. Llavors, la Coral, que intentava recuperar la seva rutina de fer l’esmorzar als seus pares, va cometre un greu error. Mentre s’acabaven d’escalfar les torrades i ella fregia dos ous, va deixar la gerra del cafè en el marbre. Tot seguit, es disposà a agafar dos plats per servir els ous, però mentre posava el segon ou al plat, una estranya olor li va fer entendre que les torrades s’haurien carbonitzat. La noia, alterada va córrer cap a la torradora amb la paella encara a la mà. Va treure una llesca sense problema i la va deixar sobre el marbre per intentar rascar la part carbonitzada, però, intentant agafar la segona llesca, va tocar per accident un dels ferros roents de la torradora que li cremà el dit. Ella en un acte reflex causat pel dolor, va deixar anar la paella que va caure sobre la gerra de cafè i la va trencar malmetent tant els cars bitllets de vol com la documentació de què depenia el triomf del seu pare a la reunió. Aquest, en veure-ho, s’enfurismà brutalment.

-Què fots Coral hòstia?! Què has fotut! Això era material molt delicat!! Que ets burra o què?! T’has carregat la feina de tres mesos per uns ous ferrats! Jo et mato! Com collons et poses a cuinar sense treure-ho d’aquí?! De veritat ets tan inútil? Passa a curar-te això que encara a sobre ens hem quedat sense esmorzar i hauré de fer passa a ta mare per la farmàcia quan surti de la feina... Quin desastre. Cura’t amb aigua fresca i un ibuprofè i passa a la teva habitació.

-Jo no... -va intentar exculpar-se ella plorosa...

- Ja! -la tallà ell.

La Coral es tancà a l’habitació sense ni tan sols aturar-se al lavabo. El dolor de les cremades no li feien ni la meitat de mal del que li havien fet les paraules del seu pare. Però al marge d’això, la imatge de la Raquel intentant-la consolar va obrir més aquella ferida que ni havia tan sols començat a cicatritzar en el seu cor.

Tot seguit va posar el cap sota el coixí i va cridar entre llàgrimes. Llavors va enfonsar-hi la cara desitjant que aquell objecte tou la fes parar de respirar. Llavors va ser quan es va sentir realment buida, sola i totalment acabada.

No va ser fins unes hores després quan vas aparèixer tu, Sed. Potser, si no haguessis aparegut, si no haguessis existit, tot s’hauria acabat posant al seu lloc com havia intentat fer creure ella a la ignorant Blade. Però no va tenir tanta sort.

Aquella nit en arribar de la feina ella va acabar discutint amb la seva mare i va decidir marxar de casa. Únicament duia amb ella la moto la cartera i el casc de la moto. A aquelles alçades, poc li importava si passaria fred o si no anava vestida amb roba còmode. Simplement desitjava desaparèixer. Potser, si hagués ofegat més crits sota el coixí entre llàgrimes... pot ser no hauria acabat així, i potser, fins i tot, mai no t’hauria conegut.

Va conduir fins a arribar a la ciutat més propera. No li quedava gasolina. Allà va ser on tu vas conèixer-la. Tu estaves atracant aquella gasolinera just en aquell moment i ella, sense ésser-ne conscient, va fer el pitjor que podria haver fet. Et va veure fer-ho. Va veure com apuntaves el dependent amb una pistola i després de robar la caixa i tot el que vas poder, sorties del local. O si més no, això devies pensar tu. La Coral es va girar per collir unes monedes del canvi que li van caure al terra en pagar la gasolina. Quan va tornar a aixecar la mirada, tu la vas veure mirant en la direcció on eres. Ella no et va veure, era fosc i tu, anaves negre. Però això no és el que vas pensar tu. I ella, ho va pagar car.

Vas córrer cap a ella embogit pel pànic de ser delatat i vas començar a estomacar-la fins que va quedar estesa al terra sagnant per la boca i plena de morats mentre estrenyia amb força el collar entre els seus dits. Després d’aquella nit, la Coral, l’única cosa que va desitjar, va ser haver mort amb el teu atac. La Coral que havia tingut esperança, ja no existia. La vas matar. Des de llavors tenia clar que no sentia dolor. Simplement, ja no sentia. Absolutament res. Era una altre morta en vida.

Cinc dies després de l’incident, va sortir de la UCI. Es va dirigir al supermercat i va comprar un paquet de fulles d’afaitar... Va dirigir-se a casa seva. Va obrir la porta sense esma. No va saludar ningú. Es va dirigir al lavabo i va emplenar la banyera. L’aigua era tèbia. Va agafar una fulla d’afaitar i entre plors va clavar-se la al canell del braç dret obrint-se-la en canal un petit tram. El dolor era intens. Ja no pretenia parar, només pretenia que tot parés. Llavors va repetir el procés amb l’altre i va deixar que la vida s’escapés d’ella com ho feia la sang de les seves venes. Tancant els ulls amb una última llàgrima va dir “ Ho sento.”

Tot llavors va ser un caos, en Mikael va entrar al lavabo al vespre. I en veure aquella tan devastadora va cridar amb totes les seves forces. Va córrer cap a la Coral. Ja era tard. Massa tard. Com l’escalfor de l’aigua, ella se n’havia anat.

-No!! NO!!! Filleta... no em facis això si us plau... no em pots fer això Coral.... CORAL!! Laura!! Laura!!! Truca una ambulància!! De pressa. De pressa...

Quan l’ambulància va arribar, van trucar la policia i aquests va fer que se l’emportessin. No van mostrar cap mena d’empatia per aquella parella anul·lada que contemplava en estat de xoc, el que estava passant davant seu. L’escena més terrorífica per qualsevol pare.

Després d’unes sis llargues hores en el tanatori i dues hores més de l’enterro en el qual, l’Arnau i la Blade, van quedar tant parats com els pares de la Coral imaginant per l’horror que la pobre noia va passar per arribar aquell extrem. També, aquests últims, van descobrir allà la mort de la pobra Raquel la nit del seu aniversari. Tots quatre estaven destrossats. Mai ningú els trauria aquells buits profunds que els havien deixat.

A la nit, en arribar a casa, la mare de la Coral va trobar una cosa sota el seu coixí. El penjoll del qual la Coral mai es separava, i una nota. Va agafar la nota i va començar a llegir com si aquella nota fos la recepta secreta d’una poció màgica capaç de retornar-li la Coral. La carta deia el següent:

“Estimada mama,

Ho sento. Quan llegeixis això, jo ja no hi serè per acompanyar les teves llàgrimes. Sé que no podràs entendre què m’ha dut fins aquí, però el fet és que us vaig fallar a tots. Per començar, als pares de la Raquel permeten que sortís sola amb aquells cretins que van deixar-la tornar sola i així aconseguint que morís. Després, al pare que no he aconseguit més que fer-li fer més hores a la feina i  alhora vaig fer que perdés la probabilitat d’ascendir per culpa de la meva turpitud. Soc un desastre, mare. No et mereixes algú com jo, amb qui no pots confiar i sempre et falla. Mai podria fer-te feliç, i ara sense la Raquel, no em veia tampoc capaç de fer-me feliç a mi mateixa. La seva mort em va anul·lar les idees, el papa em va destruir la moral, però no el culpo, si no hagués estat ell segurament hauria estat algú altre, fins i tot podries haver estat tu. Per últim, el lladre que em va apallissar, em va matar física i psicològicament. Jo ja no era res, aquí no hi feia res. Per últim, vull que estiguis amb la Blade i l’Arnau, no els abandonis. Ells et necessiten. La Raquel no va triar morir però ella era l’única que m’havia fet sentir realment viva. Ella em va fer la seva primera i última novia i era la dona de la meva vida. L’estimo igual que els estimava a ells. Igual que t’estimo a tu.

Perdona’m des d’on siguis,

CORAL”


Ella va esclafir a plorar. No podia parar l’aigua incansable que brollava dels seus ulls com dues fonts infinites. No va poder dormir aquella nit. Ni cap de les que van seguir aquella setmana. Simplement entre sanglots, va dir: “ Et perdono reina... et perdono...”.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]