Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Mario Aragonès
IES Berenguer d'Entença. Vandellòs I L'Hospitalet De L'Infant
Inici: Joc de trons
El gel de l'hivern
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 El gel de l'hivern
Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

L’envaïa l’emoció de formar part dels grans. Sentia que el cavall anava lent i pesat cap a la seva primera acció com a home, que no arribava mai. Per fi es podia sentir com un més dels guerrers del Nord, al costat del seu pare, el rei Ned, dels seus germans, en Rickon i en Robb, i del seu mig germà, en Jon. Mai havia vist la decapitació d’un home i, de fet, no sabia qui era el desgraciat a qui li havia tocat ni què devia haver fet, no li havia explicat ningú. El seu pare mai no parlava amb ell d’aquestes coses, en Rickon era massa petit, i en Robb estava més pendent de perseguir tot el dia la Talisa, amb qui aviat es casaria. Es podria dir que el millor amic d’en Bran era el seu mig germà Jon, amb qui l’unia una mena de llaç invisible però molt fort.

En Jon era el fill de Lady Catelyn, la mare d’en Bran. Malgrat no saber qui era el seu pare biològic, el rei Ned l’havia adoptat i educat com a fill propi, un fet que no evitaria mai que fos conegut com el bastard, l’intrús dels Stark, la família més poderosa d’Invernàlia, la gran capital del Nord.

En Bran va forçar la marxa esperonant el cavall per posar-se al costat d’en Jon, li volia preguntar pel que anaven a presenciar, qui era aquell home, què havia fet, ...

-Jon! -va cridar en Bran.

En Jon el va sentir i va alentir la marxa.

-Què passa, germanet, tranquil, que ja arribem. Una estona més i ja serem al castell de Hynorn.

En Bran va somriure just quan es posava a cavalcar al costat d’en Jon.

-Vull arribar ja, Jon -va exclamar en Bran-, però m’has de dir qui és aquest home que avui es quedarà sense cap i què ha fet! Per què mai ningú no m’explica res?

-Tens set anys, Bran -li va dir en Jon-. Hi ha coses que encara no necessites saber i altres que millor que no les sàpigues mai, fes-me cas. Avui, però, has d’estar content.

I en Bran estava content, sí, a més, era a punt de viure el seu primer hivern, del que tant havia sentit a parlar. Una de les frases que més recorda haver escoltat des de ben petit és “S’acosta l’hivern”, com si Invernàlia fos un cau de formigues que ha d’aprofitar l’estiu per poder sobreviure a l’hivern. I certament devia ser així.

-Jon! – va tornar a cridar en Bran-. Qui són els Hynorn? Per què hi anem?

-Són bona gent, Bran -va respondre en Jon-. Lord Hynorn és un bon amic i aliat del pare i els seus fills, la Jonelle i en Cley són gairebé cosins teus. De tant en tant el pare ha d’actuar com a Rei i visitar i donar suport els seus aliats, ho entens, no? És el nostre pare, però també és el Senyor d’Invernàlia i el Guardià del Nord i té les seves obligacions.

-D’acord Jon, tot això ja ho sé, m’ho han explicat moltes vegades, però tu saps què ha fet aquell infeliç? Ho vull saber!

-Mira Bran -va respondre en Jon- aquest home a qui avui tallaran el cap és un lladre i a més, és molt curt de gambals. No se li va ocórrer una altra cosa que entrar a robar a casa del Gran Mestre Bermang, a qui ja coneixes i que, a més, és un bon amic de la mare. Els Hynorn no ho poden deixar passar, i el pare ha de ser al seu costat, aplicant la justícia com cal.

-Em sembla bé, doncs -va dir en Bran-. El Gran Mestre Bermang sempre s’ha portat molt bé amb mi i m’ha ensenyat moltes coses. El veurem avui?

-Segur que sí, Bran, hi ha de ser -va respondre en Jon.

En Bermang era un home petit, de pocs cabells grisos i caràcter seriós. Havia estat educador d’en Bran durant més de tres anys i ara feia temps que no el veia. El que més en recordava en Bran és la seva túnica de llana fosca plena de butxaques de les que en podia treure qualsevol cosa. En Bermang havia marxat d’Invernàlia feia més d’un any i ara vivia a Hynorn, des d’on exercia el seu càrrec de Gran Mestre del Regne del Nord.

El fred era cada cop més intens. En Bran va aixecar el cap i per fi va poder veure la silueta envoltada de núvols del castell de Hynorn. Havia sentit moltes històries del castell i de la Casa Hynorn. Recordava quan el seu germà Robb li va explicar que els Hynorn van ajudar els Stark  durant una incursió que van fer els salvatges als boscos de Karhold. En Bran no havia estat mai a Karhold però sabia que era més enllà de l’Últim Riu i prop del Mur. Li havien explicat que els salvatges van creuar la Torre de l’Ombra i es van amagar i fer forts als boscos preparant un atac a Invernàlia. Sort que el Gran Mestre de la Guàrdia de la Nit, Aemon Lank, va enviar un corb des del Castell Negre advertint de les intencions dels salvatges. Històries, històries... n’havia sentit tantes!!!

Ja enfilaven el camí de la portalada del castell. Semblava que encara feia més fred que quan havien sortit d’Invernàlia. Una comitiva de sis homes a cavall els va sortir a rebre.

-Benvinguts a Hynorn -va dir el que semblava el cap-. És un honor rebre la família Stark.

-L’honor és nostre, Cley -va respondre el pare d’en Bran. -Com està el teu pare? Ja tinc ganes de veure el vell Mott.

En Bran va entendre que aquell home era el fill de Lord Hynorn, en Cley. Mentre en Cley i el seu pare seguien xerrant, en Bran es va distreure mirant una de les torres del castell. Hi onejava la senyera de la Casa Hynorn, una destral de dues fulles amb el lema “Esmolada i preparada”. No hi havia dubte de que es tractava d’una casa de guerrers.

Finalment van traspassar la porta. Després d’uns metres per una mena de túnel llarg i fosc van arribar a l’esplanada del castell. Al bell mig ja hi havia el patíbul on executarien el condemnat. En Bran no es va fixar en res més, ni tan sols en la majestuosa aparició de Lord Mott Hynorn, un home alt i fort, tot i que ja era gran. Els Hynorn tenien un antic pacte de vassallatge amb la casa Prolt, mala gent, com deien a Invernàlia, però sempre havien fet costat als Stark o, almenys, això li havien explicat a en Bran.

-Sigueu benvinguts a Hynorn -va dir Lord Mott tot descavalcant.

A en Ned Stark se li va escapar una riallada.

-Mott Hynorn! Et fas vell, amic meu -va respondre En Ned Stark.

En Bran estava cada cop més nerviós. En Jon li havia explicat que el primer que farien era presenciar l’execució i després ja entrarien al castell a fer un bon àpat amb els Hynorn. I es retrobaria amb en Bermang, el seu mestre.

Encara no havia baixat del cavall quan va veure com s’obria una porta del fons del pati i sortien quatre soldats envoltant el presoner que anaven a ajusticiar.

-Mira Jon, ja el porten – va dir en Bran dirigint-se al seu mig germà-. No el conec però em fa llàstima.

En Jon va aixecar el cap i va mirar cap on li assenyalava en Bran. En veure el condemnat se li va glaçar el cor.
Capítol 2 Un home d'honor
Em dic Bran, Bran Stark. Imagino que el meu cognom us resulta familiar. Si, sóc el fill del rei Ned Stark, d'Invernàlia. Estic a punt de fer 8 anys i de viure el primer hivern de la meva vida. Sempre he sentit parlar de l'hivern, sempre la mateixa frase, "s'acosta l'hivern". I ara sí que s'acosta, sí. Potser falten uns mesos o potser, unes setmanes.

La primera persona que em va parlar de l'hivern va ser la meva mare. Sempre m'ha dit que és una sort haver nascut a l'estiu perquè a l'hivern hi ha nadons que no sobreviuen i, els que ho fan, passen uns anys malaltissos i dèbils. Jo sóc gran i fort, diuen que m'assemblo al meu pare, però no tinc clar que arribi a ser com ell, un gran guerrer i un home d'honor que s'ha guanyat la glòria i el respecte de tothom amb cadascuna de les accions que ha fet al llarg de la seva vida.

Jo no seré Rei del Nord, sóc el més petit de la família. Això li toca al meu germà gran, a en Robb. De fet, tampoc crec que m'agradés, la veritat. En Robb fa temps que es prepara per ser rei, diria que des que va néixer. Estudis, protocols, famílies i clans, armes, lluita, ... A mi tot això no m'agrada, i menys, les armes. No serveixo per aixecar una espasa de 5 quilos i fer-la ballar com si fos una bengala, ni per tirar amb arc, sempre em tremola el pols i no n'encerto ni una, de fet, ni m'hi acosto.

Avui fa fred a Invernàlia. Cada dia en fa més i es fa fosc més d'hora. M'he llevat massa aviat i he sortit al pati d'armes. Encara era de nit i només podia sentir el soroll del vent i algun renill que provenia de les cavallerisses. Les poques plantes que encara resisteixen estaven glaçades i els vigies de les torres semblaven més adormits que el sol.

De sobte he vist el meu germà Jon que caminava mig acotxat i sense fer soroll. Ha agafat el seu cavall, l'ha ensellat i ha sortit caminant i sigil·lós cap a la porta dels murs. Ahir em va dir que aquest matí no ens veuríem, que havia de fer unes coses, però no em va voler explicar què. La veritat és que tinc certa curiositat per saber on ha anat i a fer què... He pujat als murs i he vist com en Jon s'enfilava camí enllà en direcció als boscos de Salynwood. De sobte he recordat una història que em va explicar el Gran Mestre Bermang. Diuen que als boscos de Salynwood hi viuen unes criatures anomenades doghts, meitat homes i meitat llops, que protegeixen el bosc i l'entrada als Set Regnes dels curiosos que vénen del Nord. En Bermang em va explicar que els doghts tenen una reina que es diu Shaessa, que té més de 300 anys i ha viscut més de 40 hiverns. Recordo quan el Gran Mestre em va explicar la història, deu fer un parell d'anys. Jo no podia tancar ni els ulls ni la boca. La Reina Shaessa comandava un exèrcit de doghts ferotges i valents que feia gairebé 100 anys havien vençut i fet fora tot un exèrcit invasor que venia de més enllà del mur. Segons la història del Gran Mestre, aquest exèrcit el formaven milers de nomitts, els habitants de les terres de gel. Des de llavors, els doghts eren gairebé venerats a les terres de Ponent, ja que van impedir una invasió que hagués estat molt dura i cruel per a tots els habitants del Sud del mur.

Per això no entenc ben bé què hi té, al cap, el meu germà Jon. No sé si vol conèixer la Shaessa, perquè diuen que mai ningú no ha vist la Reina, que els doghts la tenen sempre amagada i la protegeixen dels ulls dels curiosos, o això em va dir en Bermang.

Sigui com sigui, ja m'ho explicarà. En Jon sempre m'ho explica tot, o gairebé. L'esperaré.

Ja va sortint el sol, recordant la història dels doghts ha passat el temps i m'he quedat mig glaçat. No trigaré gaire a sentir la veu del pare donant ordres a la guàrdia i xerrant amb els homes que passen pel pati d'armes. Ja hi ha moviment, potser massa. Me'n vaig cap a dins i faré veure que encara dormo.

No em puc treure del cap això d'en Jon. On deu haver anat?
Capítol 3 Baegar Tybennys
El castell de Hynorn era més gran del que semblava de lluny. Ara que eren dins en Bran no podia deixar de mirar amb la boca oberta les altes torres de vigilància que es feien veure majestuoses per damunt dels murs. Realment els Hynorn devien ser molt poderosos.

En Bran estava tan embadalit contemplant el castell que no s’havia adonat de la cara que havia posat en Jon en veure el presoner a qui anaven a ajusticiar.

-Baegar! -va dir en Jon amb veu tremolosa i amb un to desconcertant.

En Bran va girar el cap ràpidament i va mirar el seu germà arquejant les celles i amb cara d’estranyesa.

-El coneixes Jon? -va preguntar el Bran entre encuriosit i sorprès.

-Que si el conec? -va respondre en Jon-. És en Baegar Tybennys!

A en Bran no li sonava de res aquell nom i ara ho volia saber tot.

El pati d’armes del castell ja era ple de gom a gom. Segurament la gent havia vingut des de tots els racons dels dominis del castell per veure l’execució. En Bran no n’havia vist mai cap, però sabia que sempre eren considerades un espectacle, i més encara si es tallava un cap. El soroll envaïa cada racó del castell i la munió de gent es començava a amuntegar a tocar del cadafal instal·lat en un extrem del pati, curosament i de manera ben estudiada, perquè ho pogués veure bé tothom.

Com a convidats de Lord Hynorn, els membres de la comitiva dels Stark veurien l’execució des d’una llotja. Un grup de soldats es va fer càrrec dels cavalls i els Hynorn i els Stark van pujar unes escales que els portaven a la seva privilegiada posició. En Mott Hynorn i el pare d’en Bran es van situar al bell mig de la llotja, van aixecar el cap solemnement i es van mantenir en silenci.

El presoner va pujar lentament les escales del cadafal, envoltat pels quatre soldats que l’empenyien. La gent no deixava de cridar i llençar pedres i fruites i verdures podrides fins que, de sobte, Lord Hynorn va aixecar el braç i es va fer el silenci, d’immediat. Una mostra més que Lord Hynorn no era un senyor del Nord qualsevol.

La multitud va callar, un silenci pesat i contundent va envaïr cada racó del pati. De sobte, en Bran va girar el cap i va somriure en veure acostar-se el Gran Mestre Bermang, que pujava les escales parsimoniós, agafant-se ben fort a la barana i arrossegant la seva inconfusible túnica de llana fosca.

-Bran! -va exclamar en Bermang. -Com has crescut, marrec!

En Ned Stark es va girar amb cara de pocs amics.

-Me’n alegro de veure’l Gran Mestre, però ara no és el moment de xerrar -va dir en Ned. -Ja en tindrem temps, ja.

En Bran va deixar el somriure i va mirar a en Jon, que seguia cavil·lós i embadalit, mirant amb els ulls mig tancats i les celles arquejades el presoner condemnat.

-Jon – va xiuxiuejar en Bran. Qui és en Baegar Tybennys? -va preguntar.

En Jon ni se’l va mirar. Va continuar en silenci observant els últims moviments d’en Baegar. El condemnat, forçat pel botxí, es va agenollar al mig del cadafal on hi havia una peça de fusta humida amb un suport per posar el cap. Amb els braços lligats a l’esquena, en Baegar va recolzar el cap i el va acotxar, conscient que passava pels últims segons de la seva vida. El silenci continuava regnant a tot Hynord, només trencat de tant en tant pel grall d’un vol de corbs negres com el carbó.

Lord Hynorn va tornar a aixecar el braç. Silenci.

-Gent del Nord – va cridar en Mott Hynorn-. Sigueu tots benvinguts al vostre castell i sigui benvingut també el nostre rei, en Ned Stark, un home d’honor i justícia a qui sempre haurem d’estar agraïts per alliberar-nos de la tirania i el despotisme que venia del Sud.

En Bran havia sentit parlar d’aquesta història. Diuen que fa dos hiverns en Belleon Trynell i en Wylon Merwys van crear una aliança amb l’únic objectiu de conquerir el Nord i fer fora els Stark d’Invernàlia. Llavors en Ned acabava d’arribar al tron, era jove i inexpert, però va ser prou llest i valent com per unir totes les cases del Nord i rebutjar l’atac i les intencions dels Trynell i els Merwys. Segons li havia explicat el Gran Mestre Bermang, l’exèrcit del Nord, inferior en nombre, va resistir durant mesos els atacs i escaramusses dels invasors fins que, a la gran batalla de Gylbard, els van derrotar definitivament. En Belleon Trynell i el Wylon Merwys van caure en batalla i els seus seguidors més fidels van haver de fugir cap al Sud per no tornar mai més.

Lord Hynorn continuava parlant però en Bran no l’escoltava, s’havia quedat absort recordant les paraules del Gran Mestre. En Mott Hynorn va callar. Els corbs van deixar de volar i només un bri de vent tallava el silenci. En Bran va mirar cap al cadafal, tothom ho va fer. Havia arribat l’hora d’en Baegar Tybennys. Un home alt i gros va aixecar la destral. Portava la cara tapada, una mena de sac fosc amb un parell de forats per veure el món. Un so sec, el cop de la destral damunt la fusta després de travessar el coll del reu, va ressonar al pati d’armes del castell de Hynorn. La força del botxí i la de la gravetat van fer caure el cap d’en Baegar Tybennys, que va sortir rodolant fins la vora del cadafal.

En Bran va agafar aire, sense apartar la vista del cos decapitat. El silenci continuava regnant a Hynorn, i en Bran només tenia un cosa al cap.

Qui era en Baegar Tybennys?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]