Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
aliciasantamaria
IES VICTORIA KENT. Elx
Inici: Camps de maduixes
Lluna plena
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Número desconegut
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-Senyor Brau.

I acabà la crida. No li havia donat temps ni a articular una paraula. Milers de preguntes passaven pel seu cap com: Qui era? Per què cridava a aquestes hores? Què volia? I el més important, com sabia el seu nom?

Es girà a mirar a la seua esposa, que l’estava mirant a l’espera d'una resposta i va negar lleugerament amb el cap.

-S’han degut equivocar.

És l'única cosa que arribà a dir.



8 hores 16 minut

Els primers rajos de sol ja entraven per la finestra de la seua habitació i per a ell no hi havia millor despertador que la llum solar. S'assegué en el llit i mirà al seu costat. La seua dona continuava dormint plàcidament, i sense fer molt de soroll, s'alçà en direcció al menjador.

El silenci era present a aquestes hores del matí i res li agradava més per a posar-se a llegir el periòdic tranquil·lament.

Li encantava el silenci.

Però aquell matí era diferent.

S'assegué en la butaca i immediatament se’n recordà de la crida d'eixa nit. Encara estava confós però va decidir no donar-li molta importància.

Fins que va caure en una cosa.

Es va alçar ràpidament i va anar relativament de pressa cap a una dels dormitoris. Concretament el de la seua filla de quinze anys, la qual havia deixat eixir per primera vegada de festa la nit anterior després que esta li posara l'excusa que era un aniversari i que totes les seues amigues anirien.

Va obrir la porta amb por i una suor freda s'apoderà d'ell alhora que es quedà com una estàtua en la mateixa porta.

No estava.



8 hores 37 minuts

Es va assegurar que no estava en cap lloc de la casa, i va intentar cridar-la per telèfon, sense cap èxit, ja que donava apagat o fora de cobertura.

Els minuts es van sentir per a ell com hores. No tenia el número de cap amic seu i menys coneixia els pares. Pel que es quedava sense opcions per a saber d'ella.

El millor serà avisar a la policia, va pensar.

Però just en aqueix moment va tornar a sonar el telèfon. Número desconegut.

El va despenjar ràpidament perquè la seua dona no es despertara i es trobara amb aquella situació i va tornar a escoltar la veu d'aquella matinada

-Carrer ‘El senyor Joan d'Àustria’. Restaurant ‘Bulevar’.

El senyor Brau es quedà més confós encara. Passen dos segons i la crida no havia acabat.

-¿Qui ets? -respon ràpidament, faltant-li l'alé. Per a la seua sort, es tornà a escoltar la veu desconeguda.

-Quatre i mitja.

-Com? Escolta...-intentà parlar però comencen a sonar els típics xiulits que indiquen que la crida ha finalitzat. Cada vegada se li anaven ficant més en el cap i tota la informació es barrejava com quan desfàs un puzle i costa veure per on començar.

Segur que aquest individu té relació amb la desaparició de la meua filla, va pensar i a continuació es va apuntar l’adreça que li havia donat.



9 hores i 30 minuts

La comissaria es trobava a uns deu minuts amb metro de sa casa.

La policia era la millor opció.

Ni tan sols va pensar què podria suposar això per a la persona a que l’estava cridant constantement, però tampoc li va importar. Des de xicotet havia vist pel·lícules policíaques amb els seus pares i sabia que existien infinitat de possibilitats que la dita persona tinguera relació amb la desaparició de la seua filla, i més valia actuar rapidament.

Tot just doblegar el cantó del carrer en què es trobava la comissaria, va poder respirar. Sabia que estava fent les coses correctament i posava totes les seues esperances en això.

Però poc li va durar.

A uns quants passos de pujar les escales que conduïen a l'entrada principal, el mòbil començà a sonar una altra vegada. Se li parà la respiració i mirà el mòbil amb por. Número desconegut.

S'esperava qualsevol cosa.

-Ni se t'ocòrrega.-diu la veu desconeguda de les altres trucades.

D’acord. Potser això no s’ho esperava.

La trucada es penja i el cor del senyor Brau comença a bategar descontroladament. No feia més que mirar cap a tots els costats. Pensava que qui el mirara pensaria que estava boig però realment no podia pensar en una altra cosa.

L’estava seguint.
Capítol 2 El restaurant
10 hores 7 minuts

Els números anaven pujant: tres, quatre... fins a arribar al sis. El camí en l'ascensor se li va fer molt lent.

No sabia què fer.

El senyor Brau mantenia una relació de plena confiança amb la seua dona, però este cas era diferent i quelcom dins d'ell li deia que podia resoldre-ho a soles i evitar que la seua dona ho passara malament.

Després de barallar-se un poc amb els forrellats, la porta es va obrir i darrere d'ella es va trobar la seua dona esperant-li plantada.

-D'on véns? -pregunta la dona amb un cert to enfadat.

-He portat a la xiqueta a casa d'unes amigues que l'havien convidat a menjar. Ho sent per no dir res, no volia molestar-te -diu l'home i sense esperar que responguera la seua dona, se'n va directe al menjador, on estaven les coses just com les havia deixat feia unes hores.

-Un poc prompte l'has portat, no creus? -diu la dona recolzant-se en la porta del menjador i mirant-lo.

-Es voldrien tirar unes partides a les cartes. Això era típic quan anaves a l’escola. -respon l'home i amb això s'acaba la conversació.

 

12 hores 20 minuts

Portava una bona estona en el llit mirant la paret. La seua dona havia decidit deixar el menjar fet i anar-se'n a fer alguns encàrrecs.

El senyor Brau solia ajudar-li en tot, però eixe dia se li va fer impossible. La pastilla no li feia efecte per al seu mal de cap i continuava debatent si era bona idea anar a la direcció que li havia donat la veu desconeguda o no. El continuaria cridant o simplement s'esperaria que anava a tal lloc? Se sentia com en un joc de seguir pistes.

Però no un que t'agrade.

No parava d'imaginar-se la situació de totes eixes famílies que passen per aquestes situacions. Sempre s'imaginava com es devien de sentir aquelles persones, però ara sabia segur que si no ho vius, no saps realment la desesperació i la quantitat de pensaments que passen pel cap.

Es va alçar del llit i va anar lentament cap al menjador. No tenia cap intenció, només que no podia estar-se tant de temps quiet. I va ser com el destí.

La fotografia d'ell, la seua dona i la seua filla -quan tenia 6 anys- al costat d'una ximenera li va fer obrir els ulls. Recordava perfectament eixe moment. El Nadal eixe any va ser -com sempre- un motiu per a ajuntar-se la família i la felicitat es podia observar en les seues cares. Ara era tot molt diferent.

Anava a fer-ho.

 

16 hores i 27 minuts

Creia que mai havia menjat tan a la força, i el senyor Brau era un gran amant del menjar, qualsevol que el coneguera podria dir-ho. El bo era que la seua dona s'havia quedat tranquil·la veient la televisió, aliena a la realitat que li ocultava el seu marit.

Els carrers de València a estes hores estaven desertes. El temps solia ser molt bo en esta ciutat i era una de les coses que més li agradaven al senyor Brau. Però eixe dia estava ennuvolat i el nostre protagonista portava una estona tremolant sense saber si era de fred o de por.

No sabia que estava fent realment. Encara que menys ho sabia la seua dona, a qui li havia dit que aniria a arreplegar a la seua filla.

Caminava lentament. El restaurant no es trobava molt lluny de sa casa, però encara així mai n’havia sentit parlar.

La porta tenia un cartell dalt que posava el seu nom -Bulevar- i el lleu vent que hi havia el movia lleugerament d'un costat a un altre.

Tot just entrar es va trobar amb un restaurant que es basava en un mobiliari pràcticament de fusta, molt bonic i acollidor per al seu gust. Va anar directe a asseure’s en una d'eixes taules, concretament en una al costat d'una finestra amb vista al parc del costat i va demanar un café. Realment no tenia ganes de prendre's res, però volia esperar a veure què passava.

Just quan li van portar el café, va anar a prendre un glop quan el mòbil va començar a sonar.

Bé.

El va despenjar i se se'l va portar a l'orella i mentrestant es tapava l'altra per a evitar el so del restaurant.

-Taula 6. -diu la veu desconeguda i tus- Era vosté dels que apegaven xiclets en les taules del col·legi, senyor Brau? -diu amb un cert to divertit.

Es penja la trucada.

Esta vegada ja no li va importar que l’estiguera vigilant, simplement es va quedar mirant el mòbil i va intentar desxifrar el que li havia dit. Per a començar, taula 6? Va mirar tot el recinte. Havia com unes vint taules,no sería tan difícil.

Quan va agafar la cartera, que reposava damunt de la taula, es va adonar que en el cantó dret de la taula hi havia un número. La seua era la 19.

Es va alçar ràpidament i dissimuladament va anar mirant totes les taules. Seguien un orde pel que només va haver de seguir fins a trobar la 6.

Quan ja estava davant d'ella, es va donar compte que no hi havia res.

Zero.

Va recordar la pregunta del xiclet, però no sabia a què es referia exactament. Era una metàfora o simplement estava comparant?

Sense saber molt bé per què, es va acatxar a mirar davall de la taula -en el lloc on els xiquets solen apegar els xiclets- i va trobar en el mateix cantó on esta el número 6 dalt, una nota apegada. La va obrir ràpidament com va poder, ja que les mans li tremolaven.

‘Una altra adreça?’,va pensar.

La seua teoria s'havia confirmat.

Estava jugant amb ell.

I per descomptat, li anava a seguir el joc.
Capítol 3 La foscor
18 hores 2 minuts

El sol començava a amagar-se per l'horitzó. El senyor Brau era una persona que odiava quan es feia de nit tan prompte, i en el dia d’avui no li venia molt bé.

Portava molt de temps en la carretera. No sabia exactament cap a on es dirigia però sí sabia és que necessitava resoldre el misteri entre la seua filla i la veu desconeguda d'aquelles trucades.

Els arbres es movien bruscament als afores de la ciutat i cada vegada s'observaven menys edificis, donant lloc a cases de camp i alguna que altra granja.

El seu mòbil sonava.

Tenia diverses trucades perdudes junt amb missatges que ni s'havia pres el temps de respondre. Estava clar que la seua dona es preocuparía per ell al veure que tardava molt a arreplegar a la seua filla però va decidir que no anava a respondre-li fins trobar solució al problema.

 

18 hores 35 minuts

L'aplicació del telèfon mòbil li indicava que havia arribat al destí. Mirà al seu voltant i va descobrir uns enormes camps de cultiu -que no va arribar a apreciar a causa de la foscor de la nit- i una xicoteta casa a la llunyania, que quasi no es distingia a causa d'uns quants arbres que la tapaven. Gràcies a uns quants fanals, va poder descobrir un camí que portava a aquella casa i no va dubtar a dirigir el cotxe cap a ella.

El senyor Brau no era un gran amant de les pel·lícules de por, de fet, les detestava. Simplement no entenia com hi havia persones a qui els agradava anar al cine i pagar diners per a passar-ho malament. ‘Fins el més fort s'espanta amb eixes pelicules’, pensava sempre.

Una vegada havia acostat el cotxe el màxim possible a la casa, els seus pensaments sobre ella van canviar radicalment. Ara la casa se li apareixia com una mansió, amb milers de finestres que, per a la seua mala sort, no tenien llum.

De fet, pareixia que la zona estava abandonada o era d'eixes cases on vas només en certes èpoques de l'any, així com la casa de la platja a l'estiu. Va deixar els seus pensaments a un costat i va tornar a mirar al seu voltant. Potser s'havia equivocat al posar la direcció en l’aplicació del telèfon.

Sí. Devia haver sigut això.

Pensava que podria resoldre aquest cas però ja havia perdut totes les esperances. Veient que no podia fer res més, es va girar cap al seu cotxe i just quan obria la porta del pilot, va passar el que esperava.

Una melodia que coneixia perfectament va sonar. I no sabia per què, però estava segur que no era la seua dona.

Número desconegut.

Va despenjar ràpidament i es va escoltar una lleu respiració a l'altre costat de la línia. Se li van posar els pèls de punta i a continuació la trucada havia finalitzat.

Què significava això?

Va tornar a donar-se la volta per a comprovar que no hi havia ningú que l’estiguera vigilant, encara que si l’haguera, tampoc veia gens a causa de la foscor. De sobte es va encendre una llum darrere de l'enorme casa, en la qual cosa pareixia que era un tipus de fàbrica o magatzem. Les pulsacions se li van accelerar i es va quedar immòbil. Ja ho havia passat prou malament com per a rendir-se ara, i sense pensar-s’ho dues vegades, va caminar cap aquell edifici.El camí estava ple d'arbres i el so que feien les fulles al moure's per aquell vent no li feia sentir-se més segur.

Quan estava davant d'eixe edifici, va poder observar la porta vella de color gris que estava il·luminada per aquella llum que es va encendre anteriorment. Mirà cap amunt i hi havia una xicoteta pereta penjant d'un cable. No li va donar més importància i es va acostar a la porta, agafant la maneta amb el cor a cent. Va sonar un ‘crack’ i això li indicava que la porta s'havia obert. No va dubtar a obrir-la del tot i va descobrir un interior més fosc que el propi carrer.

Va cridar un ‘¿hi ha algú ahí?’ i va esperar una resposta.

Res.

Confiat, es va endinsar a l'edifici. L’interior el cridava i amb la poca llum que entrava de fora procedent dels fanals era prou per a inspeccionar el lloc. Es tractava d'un vell magatzem de fusta. Ho va suposar al veure la fusta apilada en muntons prop de les parets i per l'aspecte que tenia va pensar que estava abandonat.

De sobte va escoltar un soroll i al girar-se va veure com passava corrent una rata cap a un muntó de fusta. Això no ajudava. Va traure el mòbil de la seua butxaca i va tornar a veure les notificacions de la seua dona. Va decidir respondre-li ja que no podia fer res més, se n'aniria a casa i li ho contaria.

I se li va apagar el mòbil. Va sospirar i el va guardar en la seua butxaca i just abans de poder donar-se la volta per a anar cap a la porta, s'escolta com es tancava bruscament.

‘Deu ser el vent’, era el que es repetia internament en el seu cap el senyor Brau tot el temps, per a intentar tranquil·litzar-se.

Es va tornar a girar a mirar l'enorme sala i assegurar-se que no hi havia ningú -per a posteriorment poder eixir corrent -però al final d'ella hi havia una persona plantada. La silueta era d'un home però no es distingía molt bé per la foscor.

-Qui ets? Ets tú el de les trucades? –va dir el senyor Brau alçant la veu i intentant que no li tremolara.

L'home no va respondre. L'única cosa que va fer va ser assenyalar cap a la seua dreta, on hi havia un cantó ple de muntons de fusta i una altra silueta, esta més xicoteta.

La segona silueta va començar a caminar amb un aire molt tranquil cap al senyor Brau i quan li va poder donar la suficient llum va descobrir que era la seua filla, la qual portava un somriure en la cara i va dir: ‘Hola papá’.

El senyor Brau estava molt confús i el cap pareixia que li anava a explotar de tot el que estava pensant en eixe moment.

-Júlia? -va dir i la va mirar sense saber molt bé què fer

- Qui és ell? T'ha fet mal? -va preguntar sense llevar la mirada de l'altre individu, el qual no es movia.

-Com? -va respondre la xiqueta amb una expressió que deixava clar que estava confosa i això va confondre més el senyor Brau.

Va tornar a mirar el primer individu i va notar com va començar a caminar cap a ells.

-Mark? -va cridar el senyor Brau, quasi ofegant-se amb la seua pròpia saliva mentres l'altre individu no feia més que sonriure.

Mark va ser company seu en l'institut d'Alacant, abans que es mudara a València per motius econòmics. Havien passat moltes aventures junts i a pesar de la mudança, s'havien fet diverses visites per a no perdre el contacte.

-Ei Enric! Et fan unes cerveses? -va dir Mark i la filla va riure.

La situació cada vegada li pareixia més absurda i les rialles cada vegada es feien més forts. El cap li dolia horrors en qüestió d'uns segons, tot es va tornar negre.

 

Enric Brau era un home que vivia en un xicotet pis de València junt amb la seua dona, Anna, i la seua filla de quinze anys, Júlia. Treballava en una xicoteta llibreria que estava just en el carrer de davant del seu edifici i amb això mantenia la família. La seua dona estava en la desocupació per la situació econòmica actual però dia rere dia buscava treball per a poder ajudar el seu marit amb les despeses.

Va obrir els ulls i la primera cosa que va veure va ser foscor. Tenia un gran mal de cap i sentia calor. Es va quedar quiet intentant asimiliar la nova informació i, quan a poc a poc els seus ulls es començaven a acostumar a la foscor, es va adonar que estava en la seua habitació.

Es va girar cap la seua taula de nit.

5 hores 54 minuts

No podia ser real. Però sí que ho era. La seua dona es va moure lleugerament en el llit i es va acostar a fer una besada en la galta per a posteriorment alçar-se del llit i anar al bany.

Es va tancar la porta i es va llavar la cara.

‘Tot havia sigut un malson’, es repetia una vegada i una altra en la seua ment.

I com una estrela fugaç, se li va vindre la seua filla al cap.

Va eixir del bany i va anar sense fer molt soroll cap al corredor. La casa estava a fosques i va intentar feixugament encendre la llum del corredor. Quan ho va aconseguir, va anar directe cap a l'habitació de la seua filla, la qual estava tancada i va obrir lentament.

I així va ser.La llum estava encesa i la seua filla estava en el sòl arreplegant trossos de vidre. En escoltar que son pare havia obert la porta el va mirar espantada.

-Ho sent per despertar-vos, ha sigut un accident. -va dir posant l'últim tros de vidre en una bossa i tirant-lo al fem.

El senyor Brau va poder respirar tranquil·lament i va negar amb el cap.

-Està bé, descansa que tindràs son -diu a la seua filla, la qual assentix i es gita en el llit.

Al tancar l'habitació de la seua filla, es va asseure en una butaca que hi havia al costat d'una xicoteta terrassa que donava a un carrer de València. Des d'allí es veia la llibreria en què treballava i si miraves un poc més cap amunt, la lluna plena.

Es va quedar embadalit mirant-la mentre pensava en el son tan real que acabava de tindre. La ment era realment quelcom meravellós que agafava trossos d'informació del que observem en el nostre dia a dia, així casos reals tant com ficticis. Va arribar a una conclusió.

Deixaria de veure pel·lícules policíaques.

No li feien gens de bé.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0714
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  70 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]