Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
annaduart03
Col·legi Sagrat Cor d'Amposta. Amposta
Inici: Camps de maduixes
Camps de maduixes
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 LA TRUCADA
CAPÍTOL 1


6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. 

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-Hola, què parlo amb el senyor Garcia?

-Sí, sí, sóc jo. Qui és?

-Sóc en David! David Martínez! Vaig ser alumne seu de l’institut Jesús Montcada de fa uns quants anys. Assistia a les seves classes de literatura. No sé si se’n recordarà de mi.

De cop i volta, el professor va identificar a la persona que l’estava trucant. Es va tranquil·litzar. El sentiment de por es va esvair. Li va venir a la ment la imatge d’un jove pèl-roig i pigat que sempre li demanava llibres per llegir.

-David Martínez? El que no m’ha tornat mai la meva edició signada de “El quadern gris”?

-Sí, el mateix. Ja li tornaré.

-Caram! Quant de temps! Però, no creus que és una mica massa d’hora per trucar, nen?

-La veritat és que sí, disculpi’m, però no podia esperar més a trucar-li!

-Bé, i a què es deguda aquesta impaciència?

-A veure, vostè sap que després d’acabar l’ institut  vaig estudiar el Grau de Llengua i Literatura Catalana, oi?

-Sí, és clar. Vas venir entusiasmat a contar-me que t’havien acceptat a la facultat de lletres.

- Doncs, des d’abans de graduar-me he estat escrivint i publicant llibres que cada vegada han anat agradant més al públic i que han tingut molts lectors. I així, a poc a poc, m’he anat obrint un lloc en aquest món. Fins que en vaig escriure un, farà cosa d’un any que ha tingut molt ressò i crítiques molt bones. Fins i tot, ha esdevingut un best-seller!

-Ja ho sé, he seguit la teva trajectòria i tinc tots els llibres que has anat publicant fins a dia d’avui. Ja ho creia abans que tenies molt de talent, i ara ho corroboro, tens molt potencial i saps molt bé el que agrada als lectors. I sobre la teva última novel·la no tinc res a dir, que no siguin crítiques positives.

-Moltes gràcies. Doncs, com ja sabrà, aquesta nit s’ha celebrat l’entrega de premis literaris anual de les Universitats Catalanes.

-Sí, al matí, al llevar-me volia mirar a qui li havien donat el premi.

-Bé, per aquest motiu el trucava. Per a informar-li que m’han atorgat el premi al millor llibre de l’any!

-Moltes felicitats nen! Ja ho sabia jo que triomfaries! Però no podies dir-m’ho més tard? La veritat, és que és molt d’hora... La meva dona i jo ens hem espantat al rebre una trucada a aquestes hores. Normalment, es tracta de males notícies quan et truquen de matinada, però me n’alegro molt de què n’hagi estat una de bona. I, a més a més, tan bona com aquesta!

-Sí, em disculpo un altre cop. Però no podia esperar-me més. He estat tota la nit celebrant-ho i  no he pogut treure’m del cap que necessitava dir-li i agrair-li tot el que va fer per mi. Si no hagués estat per vostè, potser no m’hagués interessat tant per la lectura i la literatura. Sempre  em va recolzar i encoratjar a l’hora d’escriure i crec que havia de fer-li saber i compartir amb vostè aquest premi. Així que moltes gràcies!

- De res nen, no es mereixen. És la meva feina ajudar els alumnes i intentar despertar-los la curiositat per la literatura i la passió per la lectura. Veig que en el teu cas, he tingut èxit.

-Li estic molt agraït. No m’ hagués imaginat mai, ni en un milió d’anys, guanyar un premi literari d’aquesta magnitud.

-T’ho mereixes! I molt, així que felicitats!

-Moltes gràcies. Per cert, una altra cosa: podríem quedar per anar a fer un cafè o prendre alguna cosa? Voldria regalar-li un exemplar del llibre.

-Sí, m’agradaria molt. Què ets a la ciutat ja?

-No, encara no. Però tenia pensat agafar el primer tren del matí per ser-hi ben d’hora.

-Doncs, t’aniria bé aquesta tarda al voltant de les cinc, al bar del costat de l’institut?

-Perfecte.

-D’acord, fins després.

-Adéu.

I va penjar la trucada.

Mentrestant, la seva dona, la Maria, ja s’havia llevat perquè no havia pogut tornar a agafar el son després de l’ensurt de la trucada. Quan li va preguntar al seu home qui havia trucat i amb qui havia estat parlant tanta estona, ell va explicar-li, tot cofoi,  amb un somriure ple d’orgull i satisfacció, la història del David.

Va passar-se la resta del dia corregint exàmens de l’institut. Una mica abans de les cinc, va acomiadar-se de la seva dona i va marxar cap al bar, caminant. Quedava molt prop de casa seva. Aquest bar, portava ja molts anys essent freqüentat per alumnes, professors i altra gent del món de les arts. Era molt popular entre la joventut.

A l’entrar-hi, en una taula del fons, una mica allunyada del tumult de so que provocava la clientela del bar, va veure assegut al seu exalumne, ara escriptor d’èxit, amb un paquet damunt la taula, i va suposar que seria el seu llibre. En David semblava mantenir una conversa molt entretinguda pel telèfon mòbil. En adonar-se’n de la presència del professor al local, en David  va acomiadar-se de la persona amb la qual parlava i va penjar el telèfon. Va aixecar-se d’un bot i va córrer a abraçar a qui havia estat el seu mestre preferit.

Van asseure’s l’un davant de l’altre, i amb un somriure d’orella a orella tots dos, van començar  a xerrar.
Capítol 2 LA TROBADA
CAPÍTOL 2

Abans no van començar a parlar i a explicar-se els millors moments passats des de l’últim cop que es van veure, el cambrer va anar a prendre nota del què volien.

-Bé –va iniciar la conversa el professor- explica’m. Què ha estat de la teva vida durant aquests anys? Perquè m’imagino que no hauràs tingut ni un moment de descans.

-La veritat és que tinc la sensació que em falten hores al dia! A veure, per on començo... Crec que vam perdre el  contacte en el  moment en què es va acabar el curs a l’institut, no?

-Sí, si no recordo malament.                                     

-Bé, durant aquell estiu vaig tenir moltes estones per a escriure assajos i petites històries, però també vaig estar treballant a un bar, durant gran part de l’estiu, per a guanyar una mica de diners i, la veritat, és que em va servir molt com a inspiració.

-I com és això?

-Perquè cada dia coneixia a algú, des de persones joves que no tenien cap preocupació i només pensaven en sortir i divertir-se, fins a persones més grans que venien cada matí al bar a la mateixa hora per prendre’s el cafè i m’explicaven les seves millors anècdotes, fins i tot, va haver-hi un home que em va contar, que tenia pensat fer ara, que ja s’havia jubilat. Volia, ni més ni menys, que viatjar amb la seva dona, amb la qual portava més de 30 anys casat, per tants llocs com poguessin.

Per a mi va ser de gran ajuda tenir aquest contacte amb la gent, perquè em va servir per a adonar-me’n de la gran quantitat d’històries personals, anècdotes i vivències que tota persona arrossega al llarg dels anys. És increïble descobrir tot el que les persones han viscut i les experiències que han arribat a tenir. Tothom té alguna cosa per explicar que et sorprèn. Jo estava una mica preocupat abans de començar a estudiar, perquè no sabia d’on podria treure la inspiració per a escriure, però el cert és que parlant amb la gent i coneixent les seves vivències vaig aconseguir molt de material per a les meves narracions.

-És clar! El teu primer llibre va estar molt bé, molt entretingut. Contava històries de tot tipus de persones. Em van agradar molt. I ara que ho esmentes, vas escriure la història d’aquest jubilat, no?

-Té tota la raó; el Pep i la Marta, quina parella tan singular! També va ser molt divertit d’escriure el llibre. Recull les històries de la gent que vaig conèixer durant aquell estiu, anècdotes de la de la meva època a la facultat i viatges que vaig fer en els quals vaig tenir el plaer de conèixer a persones fantàstiques.

-Caram, nen! Tu no et saps avorrir?

-No, la veritat és que no em puc queixar.

-I, per què has decidit escriure sobre les persones i no sobre... ficció, per exemple, que també t’agradava molt?

-Perquè crec que les històries de la gent narren experiència, amor, dolor... dins d’una història d’algú pots riure i plorar, i si en veritat t’endinses en aquesta, t’entren ganes de viure-la, compartir-la o, simplement, conèixer-la. M’agrada transmetre històries on els lectors experimentin el mateix, que el protagonista va sentir en aquell moment. M’agrada demostrar que els humans som empàtics i que ens necessitem els uns als altres, que a dia d’avui, en la societat on vivim, volem relacionar-nos, conèixer-nos i aprendre els uns dels altres. Que les experiències personals dels altres, encara que no els coneguem, són força enriquidores per a nosaltres. Molt més que les històries que es viuen a través d’una pantalla.

-És molt bonic el que pretens fer amb les paraules i, encara més, l’esforç que fas a l’hora de comunicar-te amb el lector.

-Moltes gràcies, mestre. La veritat és que no ha estat fàcil aconseguir una fita d’aquesta magnitud. Canviant de tema, puc fer-li una pregunta que sempre havia volgut fer-li?

-Sí, és clar.

-No s’ha plantejat mai ser escriptor vostè? Suposo que haurà escrit alguns contes, narracions, assajos, alguna cosa no? Com li agrada tant la literatura...

-La veritat és que no.

-I això?

-A veure, no et dic que no se m’hagi passat mai pel cap, però, no ha estat mai el meu objectiu. Sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, certament, però el que més em satisfà és transmetre aquest sentiment a la gent. I a qui millor que als adolescents i als joves, que tenen tota la vida per endavant i necessiten conèixer com és el món amb el qual es trobaran i que els ha tocat viure? Res millor que els llibres per a aprendre de les vides d’altres persones, que ja han tingut les experiències vitals amb les quals ells s’hauran d’enfrontar.

-Està molt bé això. I crec que hauria d’estar orgullós de la feina que du a terme i del missatge que transmet, perquè li agrada el que fa i ens demostra la seva passió. Personalment, jo li estic molt agraït. Si no hagués estat per vostè, jo no seria escriptor, no hagués guanyat cap premi, no li hagués pogut trucar aquesta matinada i, ara mateix, no estaríem aquí prenent una cervesa i compartint aquest bon moment.

-Moltes gràcies, nen.

Les hores i els minuts van anar passant i els records i els somnis de futur es van anar  posant sobre la taula, tant per part del David com per part del professor.

-Bé, crec que va sent hora de tornar a casa. Jo encara tinc exàmens per corregir i suposo que tu deus voler descansar una estona després de tantes emocions i hores sense dormir.

-Sí, la veritat és que estic força cansat ara, però ha estat un plaer tornar-lo a veure, mestre. Moltes gràcies per acceptar la meva invitació i compartir aquesta xerrada.

-De res. Sense cap mena de dubte, la teva trucada ha estat una de les sorpreses més agradables dels últims temps. M’ha agradat molt que ens haguem trobat i m’ho he passat molt bé. Gràcies pel llibre i la teva sentida dedicatòria. Abans de marxar, et podria demanar un favor?

-I tant! Més faltaria!

-T’agradaria venir a l’institut a explicar la teva experiència als meus alumnes un dia d’aquests? Si no tens molta feina, és clar! Crec que els hi aniria molt bé veure que els objectius, les il·lusions i els somnis amb feina i esforç es compleixen.

-Per descomptat! Seria tot un honor per a mi!

-D’acord doncs, aquesta setmana li plantejaré aquesta possibilitat al cap d’estudis i a la directora i et dic alguna cosa. Estem en contacte.

-Perfecte! Fins aviat, mestre. Resto a la espera de la seva trucada.

-Vinga, som-hi! Una abraçada.

I després d’una forta abraçada, mestre i alumne es van separar un altre cop sabedors, però, que aquest cop no estarien tant temps sense tornar-se a veure. Potser per això, i perquè la seva trobada havia estat tan especial, després de tants d’anys, tots dos marxaven amb un somriure als llavis i una expressió de felicitat immensa en el seu rostre. Què poc s’imaginaven allò que havia de succeir les properes setmanes.
Capítol 3 LA CONTINUÏTAT
CAPÍTOL 3

 


Havien passat dues setmanes des que el professor i l’escriptor es van reunir. El dimarts per la tarda, en David va rebre la trucada que estava esperant del professor:

-Hola, David. Sóc el senyor Garcia.

-Hola, bona tarda.

-Només era per dir-te que tant al cap d’estudis com a la directora els ho ha agradat molt la proposició que els hi vaig fer. Creuen que és molt bona idea que vinguis a fer-hi una xerrada ala alumnes sobre la teva trajectòria com a escriptor des que vas sortir del nostre institut.

-Perfecte, doncs. Heu pensat en algun dia?

-La veritat és que sí, però primer havíem de parlar amb tu per veure com tens l’agenda. Et sembla bé aquest divendres a les deu, o és molt just? Puc demanar una altra hora si no et va bé...

-No, no, no s’amoïni em va molt bé.

-Genial. Tenies alguna idea en ment?

-Bé, durant aquests dies hi he pensat bastant. Li he estat donant voltes al tema i crec que començaré parlant una mica de la meva vida com a estudiant. Des del moment en què vaig començar batxillerat fins al dia d’avui. Els meus somnis com a escriptor al llarg d’aquest període de temps i les coses inesperades que m’han succeït. M’agradaria que fos improvisat i entretingut. No voldria que pensessin que és una xerrada organitzada pel mestre de literatura perquè els alumnes mostrin interès en la lectura; al contrari, voldria que fos una xerrada que el hi servís per adonar-se’n que tots tenim somnis i que si treballes, t’esforces de veritat i confies amb la teva capacitat es poden arribar a aconseguir. No sé si és el que vostè tenia pensat, però. Li sembla bé?

-Em sembla perfecte. Jo havia pensat una mica el mateix.

-Caram! Què bé! Perquè, si li dic la veritat, no estava segur que li agradés...

-Però què dius! Em sembla molt bé! Demà al matí, els hi diré als meus alumnes. Crec que n’hi haurà més d’un que s’emocionarà.

-D’acord, doncs. Ens veiem divendres!

-Fins aviat!

Dimecres i dijous van passar molt ràpid. La nit del dijous, David va estar escrivint fins avançada la matinada sobre totes les coses de les quels volia parlar als alumnes de l’institut. No volia oblidar-se de comentar-los-hi cap qüestió de la seva trajectòria com a escriptor que els hi pogués ser significativa. Encara així, divendres a les set del matí ja s’havia llevat. Estava força emocionat. A les nou va arribar a l’escola. Va fer cap a la sala de professors on l’esperaven el seu mestre, el cap d’estudis i la directora.

-Bon dia, David- va començar dient-li el professor- Et presento a la directora del centre, Maria Castells i al cap d’estudis Josep Cervera.

-Hola, bon dia a tots dos. Abans de res, m’agradaria agrair-los que m’hagin permès venir aquí acceptant la idea del professor Garcia.

-De res –va contestar la directora-. Quan ens ho va proposar ens va semblar d’allò més bé. A més a més, ens va dir que havies estat un antic alumne d’aquest centre.

-Sí, així és. Em feia molta il·lusió tornar-hi després de tants anys. No havia xafat un institut des que em vaig graduar, ara ja fa uns quants anys.

-Doncs, per part nostra, encantats que tornis a ser aquí.

El cap d’estudis i la directora van marxar després de saludar a en David i es van quedar ell i el professor acabant de preparar la xerrada. Quan es va fer l’hora, van anar cap a la classe del professor, 1r de Batxillerat A, on els alumnes estaven esperant-los. Primer va entrar el tutor:

-Molt bon dia, nois! Com ja sabíeu, avui tenim l’honor de comptar amb la presència d’un antic alumne meu, del qual estic molt orgullós. En David Martínez, l’escriptor que està de moda per haver guanyat el premi literari anual de les Universitats Catalanes. Per favor, rebeu-lo amb un fort aplaudiment.

Tots els alumnes van aplaudir, i en aquell moment, va entrar en David, al lloc on havia estat la seva classe durant dos anys.

-Hola, bon dia a tots i totes. Sóc David Martínez i, com bé us ha dit el vostre professor, vaig ser alumne d’aquest centre. No fa gaire temps estava assegut on sou vosaltres ara. Qui ho havia de dir que un dia tornaria a aqueta aula i, ni més ni menys, per parlar de la meva trajectòria com a escriptor! Bé, la idea d’aquesta xerrada és explicar-vos una mica el que ha estat el meu camí des que vaig sortir d’aquest institut fins a dia d’avui perquè veieu que, de vegades, els somnis que tenim quan som estudiants es compleixen, encara que quan ho som ens semblin impossibles.

Jo vaig començar 1r de Batxillerat amb el vostre tutor. Jo era un alumne normal, solament destacava pel meu cabell pèl-roig. Intentava passar una mica desapercebut, si voleu que us digui la veritat, atesa la meva manera de ser. A l’inici del curs, pensava que seria un any com els altres, però vam tenir la primera classe de literatura amb el senyor Garcia. A primer cop d’ull, em va semblar un professor més, que no mostrava cap interès en els seus alumnes. Tanmateix, quan ens va preguntar amb un somriure als llavis: “Qui de vosaltres ha escrit alguna vegada algun conte o relat?”, tot va canviar. Només dues persones van aixecar el braç i una d’elles era jo, tot i que ho vaig fer amb el braç poc estirat i força avergonyit.

 En acabar la classe, em va demanar que el proper dia li portés una redacció on expliqués els motius pels quals m’agradava el meu llibre preferit. Des de feia temps, el meu llibre preferit era El perquè de tot plegat de Quim Monzó.

Espero que conegueu aquest llibre o que, com a mínim, n’haguéssiu sentit parlar del seu autor, per a mi, boníssim. Crec que ha estat una de les meves inspiracions més grans i importants a l’hora d’escriure.

Per on anava... Ah, sí! Vaig escriure la redacció i li vaig entregar al professor, només entrar per la porta. La veritat és que estava molt estranyat, perquè a ningú més de la classe li havia encomanant aquella feina, ni tan sols a l’altre alumne que havia aixecat el braç impetuosament. Quan li vaig preguntar perquè m’havia demanat de fer aquella redacció, em va respondre que era un petit experiment que estava portant a terme. Jo vaig assentir amb el cap i no vaig dir res més. Un altre cop, al final de la classe, em va cridar i  em va donar un llibre de Jesús Moncada, de qui jo ja n’havia sentit parlar, fonamentalment, perquè és el nom de l’institut, però també perquè la meva mare és de Mequinensa com ell i tenia algun llibre seu a casa nostra. Em va deixar El cafè de la granota, que em va agradar molt, per cert, i em va dir que fes una altra redacció sobre quelcom relacionat amb el llibre.

Així va transcórrer el primer trimestre. Un llibre darrera de l’altre i una redacció darrera de l’altra. La veritat és que m’estava agradant bastant això de conèixer nous escriptors i escriptores. Després de Nadal, en tornar a l’escola, ja no me’n va donar cap, així que vaig anar a preguntar-li perquè. Ell va dir que l’experiment havia conclòs, així que li vaig demanar explicacions sobre tot aquell “experiment”. Em va dir que el primer dia de classe va veure com jo aixecava la mà de manera tímida i que li vaig recordar a ell quan anys enrere, el seu mestre, havia fet la mateixa pregunta a classe, així que va decidir deixar-me alguns dels seus llibres preferits i fer-me fer redaccions per veure quina era la meva manera d’escriure. Em vaig quedar bastant sorprès, però em va semblar una manera molt bona de donar a conèixer llibres i autors.

Així que ara jo us faig la mateixa pregunta: “Qui de vosaltres ha escrit mai un conte o un relat?”

Només una noia que havia al fons de la classe, tímidament, sense acabar d’aixecar ben bé el braç, que va mantenir recolzat damunt la taula, mig amagada la cara darrere dels seus llargs cabells, va alçar el dit de la seva mà esquerra i va dir, amb veu molt baixa: “Jo”.

 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]