Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Berserker
SES Vallbona d'Anoia. Vallbona D'Anoia
Inici: Joc de trons
Camí de sang
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 El camí de la foscor
Un manyoc de cabell ros li queia per la cara i li’n tapava una part. Els seus ulls blaus s’amagaven darrere d’aquella cortina, plens de joia i a la vegada, de por. Mai havia vist aquella brutalitat en la seva vida. Bé, és la justícia, no? Segons el que es deia, l’home era acusat d’heretge.  En Bran no sabia el que significava, però entenia que estava malament, si no per què hauria acabat així. Volia demostrar que ja no era un nen petit que tenia por de la foscor…

Sang. Més sang. El silenci va ser absolut. Només els corbs cridaven, sabien que el dinar s’aproximava. El cap rodà fins als peus d’en Bran. Li havia quedat marcada una cara de  terror esfereïdor que encara conservava, tot i haver perdut la flama de la vida. En Bran s’acostà curiós. Els ulls de l’home estaven una mica sortits de les seves òrbites, els presionà, de manera que quedessin com abans i ,a continuació, tancà les seves parpelles. No sabia per què ho havia fet. Tampoc hi va pensar gaire. L’alegria i l’orgull dels seus ulls havia desparegut, deixant només una sensació estranya que se li havia estès per tot el cos. Encara tenia els ulls com a plats, però no tenia por, tampoc estava content.

El rei havia manat buscar i exterminar qualsevol tipus de grup heretge. També s’estava duent a terme una caça de bruixes. Cada setmana desapareixien dos o tres nens del seu poble . En Bran semblava estar segur, ja que les suposades bruixes només s’emportaven els nens de fins a cinc anys. Tant els heretges com les bruixes resaven als dimonis, éssers malvats que s’alimenten del pesar dels humans. Senyors de la nit i el descontrol. Hi havia rumors  que s’oferien els nens raptats com a sacrificis les nits de lluna plena als dimonis, els quals aprofitaven el poder espiritual de la lluna per materialitzar-se en aquest món. Els pares d’en Bran li havien prohibit sortir aquestes nits. De fet s’havia recomenat des de l’església del poble. En Bran sempre feia el que els seus pares li deien. Però aquella nit de lluna plena alguna cosa va canviar dins en Bran. Aquella nit havia presenciat la decapitació d’un home i ara es trobava nerviós, incapaç de pensar en una altra cosa.





“Vine a ballar”

“No tens ganes de venir?”

“Li tens por als dimonis? Que poruc!”

Una veu femenina va aparèixer del no res, i intentava turmentar en Bran.

“Com tu vulguis, tu t’ho perds”

Quan en Bran pensava que havia acabat, es va sentir un fort cop. Alguna cosa s’havia estavellat contra la finestra de la seva habitació. Va agafar l’espelma i en acostar-s’hi va veure una cosa que li gelà la sang. Escrit amb lletres de color vermell, al vidre hi aparexia: Vine a ballar.

En Bran totalment desesperat sortí corrents de casa seva. Havia agafat una torxa i es dirigí al bosc que hi havia prop de casa seva, on semblava que la veu el volia portar… De sobte la veu femenina desaparegué en el pertorbador silenci nocturn. En Bran, ara, corria però en direcció a casa seva. Tenia un mal pressentiment…

Sang. Més sang. Els veïns estaven clavats en unes estaques. Les rates jugaven amb budells i ulls. Les dones joves havien sigut decapitades i semblava que havien sigut violades cruelment, com si d’objectes inanimats es tractessin. En Bran va córrer cap a casa seva. Ho sabia, però ho volia comprovar amb els seus ulls.

D’entre les flames que envoltaven casa seva, una figura fosca es mantenia d’empeus. En Bran, ple d’esperança pensà en un primer moment que era la seva mare, o els seu pare. La figura, en adonar-se de la presència d’en Bran, va estendre una mà que en sortir d’entre la llum del foc, mostrà la seva veritable naturalesa. Era una mà peluda, amb dits llarg i ungles negres. Un ésser humanoïde amb potes semblants a les d’un cabrum seves mans. En una portava el cap del seu pare, i en l’altre portava el cos partit per la meitat de la seva mare i un cap pelut, on no es distingia cap tret clarament. El monstre aguantava dos objectes amb les.

Llàgrimes roges baixaven per la cara d’en Bran. Llàgrimes de por, tristesa i ràbia. Va ser aquest últim sentiment el que es va apoderar d’en Bran. Va agafar una aixada que havia devant seu i li clavà el pic al cap del dimoni. Aquest, cridà tant fort que va fer tremolar el terra. En Bran aprofità per escapar. Però no se n’anava sol. La ràbia i el rencor s’havia apoderat del seu cos. Aquell dia un nen va esdevenir un home, un home que seguiria un camí fosc i ple de desgràcies, a partir d’aquell moment.

 
Capítol 2 No hi ha marxa enrere
Un nen, plorava, davant el cos de sa mare. Al seu voltant les restes del que havia sigut un poble. De sobte una ràfega de vent. El nen es girà y veié la figura d’un home alt. Anava cobert amb una capa negra que feia difícil distingir-ne algun tret significant.

-Està morta saps?

-Ho sé- respongué el nen entre plors- Qui ets?

L’home misteriós no digué res. Es va girar i continuà el seu camí.

Sis anys abans aquell home havia patit el mateix. En Bran havia crescut. Viatjava seguint-li la pista als éssers que havien massacrat a tot el seu poble. Dormia al ras i només portava una petita bossa on portava el menjar. Només necessitava una cosa per seguir, el foc de la venjança i el dolor que cremava dins seu. En Bran ara era un atractiu jove de cabells rossos. Però la seva bellesa era difícil d’apreciar. La seva cara no havia esbossat un somriure des d’aquella nit fa sis anys. Tenia el cos sempre alerta, casi no dormia per les nits. Les dents sempre apretades y uns ulls que emanaven ràbia. La sola presencia d’aquell jove de dos metres d’altura, incomodava a qualsevol.

 No portava armadura, no li serviria de res envers un dimoni. La seva força podria fàcilment travessar-la. Era més important ser veloç e intentar esquivar els atacs. En Bran ja havia lluitat varies vegades contra els dimonis. Utilitzava una gran espassa d’almenys un metre i mig de llargada. S’havia estat entrenant durant sis mesos sol al bosc després de deixar el seu poble. Poc després es trobà la seva primera víctima, encara que fou en una situació estranya. No era lluna plena però, en aquell clar en mig del bosc, un ésser d’uns sis metres d’altura, estava buidant l’interior d’un bou. Era més gran que els que havia vist en el seu poble. A demés, aquest era extremadament pelut i amb una enorme mandíbula d’on sortien uns enormes ullals. A sobre d’aquesta, varis ulls de diferents grandàries que miraven la seva presa tintats d’un color carmesí. Va ser una sensació estranya. El cos d’en Bran es mogué sol pres per la ràbia. Va perdre el coneixement i el control del seu cos. Quan va tornar a obrir els seus ulls estava agenollat sobre els intestins del dimoni. L’havia mort, encara que no sabia com. Banyat de sang que alimentà el seu odi, en Bran continuà el seu viatge.

Havien passat anys des de que en Bran havia matat al seu primer dimoni. Almenys n’havia matat cinquanta, sis anys després. Era un bucle infinit. Matar, matar i matar. Ja era una rutina per a ell. Mai sortia il·lès d’una batalla, més d’un vegada havia vist la mort de cara, però sempre se’n sortia i seguia endavant. Simplement seguia el camí. Era estrany, però era com si alguna cosa el guiés cap a la direcció on els dimonis esperaven.

-¡EIIIIIIII!

En Bran es girà sorprès. El nen d’abans el seguia corrents.

-Encara no m’has dit com et dius- digué el ne quan arribà on en Bran.

-Bran

-Jo, Arthur- digué el nen encara amb les llàgrimes que li brotaven del ulls.

-I a mi em podeu dir Diane

Els dos es van girar. Darrere seu havia una jove noia nua de petita estatura. Tenia els cabells blancs i uns preciosos ulls blaus. L’Arthur espantat, es posà darrere en Bran que, instintivament, treié l’espasa.

-Qui collons ets?- va preguntar en Bran a la noia, no estava per a bromes.

La noia somreia tímidament s’acostà.

-No em recordes?

-No estic per jocs- en Bran apretà amb més força l’empunyadura de l’espasa.

-Va ser aquella nit, sí, aquella nit

-Merda!- digué en Bran i disposat a partir a la noia per la meitat, mogué l’espasa cap endavant

-Tranquil- la veu de la noia féu parar en Bran- jo et vaig salvar. T’enrecordes d’aquella veu. Era jo. Et vaig voler espantar perquè sabia que si no ho feia, tu no deixaries la casa- la misteriosa jove féu una petita pausa mentre en Bran allunyava l’espasa, estupefacte- sabia dels dimonis i et vaig voler salvar.

-Per què a mi?- preguntà en Bran directe i fredament.

-Sóc una fada. Igual que els dimonis, no som d’aquesta dimensió. Aprofitem la lluna plena per aparèixer en aquest món. Tot i així, els dimonis tenen  una connexió més forta amb la vostra dimensió i a les fades ens costa més. Normalment només podem parlar i interactuar amb nens, qui són més sensibles a la nostra matèria. Aquella nit només em vaig poder ficar en contacte amb tu i...

-Per què apareixes ara?- la va interrompre en Bran.

-Has guanyat sensibilitat a la nostra dimensió matant tants dimonis, tot i així, fins que aquest nen no s’ha ficat en contacte amb tu, no he pogut aparèixer.

Hi hagué uns minuts de silenci.

-T’he estat observant Bran, les fades som éssers tendres i protectors, suposo que t’he agafat afecte.

-Què vols fer ara?- seguí en Bran, imposant com sempre, encara que ara menys que fa uns minuts.

-Us vull seguir, en la vostra aventura. Puc ser d’ajuda, les fades tenim el poder de curar ferides i afeblir el dolor.

-Com que “us vull seguir”- va preguntar en Bran- aquest nen no té res a veure amb mi. No sé ni per què m’ha seguit- va afegir en Bran dirigint-se a l’Arthur.

En escoltar aquestes paraules, l’Arthur s’agafà amb més força a una de les cames d’en Bran. No va fer falta que ningú més parlés. En Bran es veié en els ulls de l’Arthur. Si venia amb ell, caminaria per el mateix camí de foscor i dolor, però, no el podia deixar sol. No després del que havia viscut. En Bran assentí lleugerament amb el cap. L’Arthur va somriure i ara abraçà el fred cos d’en Bran. La fada que els veia no va poder evitar deixar anar un petita rialla.

Aquella nit, els tres acamparen en el bosc. Al voltant d’un petit foc, van cuinar una mica de carn. La Diane no necessitava menjar, degut al seu estat en aquella dimensió. En Bran es sentia realment incòmode. Havia acceptat la companyia d’aquells dos, però, ara meditava sobre si podrien enrederir-lo. L’Arthur, en canvi, era el que jeia més a prop del foc, submergit en els seus pensaments. Els seus ulls lluïen mullats per llàgrimes de tristor, i a la vegada alegria haver trobat algú en qui confiar. Era sense dubte, un grup peculiar.

La calma, però, no durà massa.

-Capto una presencia que no pertany a aquest món no gaire lluny d’aquí- digué de sobte la Diane.

En Bran simplement s’aixecà, desenfundà la seva espasa i es dirigí cap a les entranyes del bosc. Uns crits van començar a sonar, cada cop més forts. En Bran es parà davant les flames que envoltaven un grup de cases, no es podia ni dir poble. Instintivament, travessà les brases i seguí en la direcció del crits.

La imatge davant seu podia haver fet tornar boig a qualsevol, però en Bran ja ho havia vist masses vegades. Un dimoni d’uns cinc metres i amb aparença semblant a la d’un rèptil, estava en un clar, sostenint una jove rossa entre les seves cames. El monstruós membre del dimoni penetrava en les seves carns. Semblava que era ella l’origen del crits. En veure en Bran, però, el dimoni deixà la jove a un costat. En Bran sabia que allò no seria fàcil. Poques vegades es veien dimonis amb la suficient intel·ligència per distingir un perill davant seu, però no hi havia marxa enrere. En Bran es llençà endavant però, el dimoni, amb una velocitat atordidora, esquivà l’atac del noi. Ara fou el dimoni qui atacà. No obstant, en Bran va aconseguir parar les seves urpes amb l’espasa.

...

“Perquè? Si l’he parat...” pensava en Bran. D’alguna manera, el dimoni havia aconseguit perforar el pit d’en Bran. En Bran va començar a tossir sang i poc a poc, perdia forces. El dimoni mantenia una distància segura. Sabia que no valia la pena prendre el risc de rematar-lo, la ferida ho acabaria fent, només calia esperar.

-Braaaaaaaaaaaaaan!- se sentí de sobte.

L’Arthur corria cap a ell. La Diane, ja estava allà, de fet, i intentava fer el seu poder curador per refer la noia rossa. Però, ella no s’esperava que també vingués l’Arthur, li havia dit que es quedés vora del foc on poc abans estaven menjant. La Diane, al veure’l, intentà alertar-lo, però, era tard. Ràpid com un llamp el dimoni partí el cos del nen per la meitat. A continuació, començà a menjar-se les entranyes del nen, mentre ell perdia les últimes gotes de vida. La imatge va perforar els ulls d’en Bran. Havia sigut culpa seva. En Bran s’aixecà i per darrere atacà al dimoni amb totes les forces que li quedaven. El dimoni, el qual no s’esperava que encara tingués les forces per aixecar-se, fou decapitat amb un ràpid tall d’espasa.

...

La Diane curà en Bran. Per sort les seves ferides no foren mortals. La rossa noia, després de ser curada, quedà inconscient. La Diane la tapà amb una manta. No va voler ni preguntar si la podien ajudar. En Bran estava furiós. No ho havia estat tant des d’aquella nit fa sis anys.

-Anem- deixà anar fredament.

Van enterrar les restes de l’Arthur al dia següent. Les llàgrimes decoraven la delicada cara de la Diane. En Bran simplement es quedà dret davant la tomba improvisada.

-Et juro, que els mataré a tots.
Capítol 3 AaaAaAAAaaAAaAaaaA...
Deu anys havien passat, deu anys de dolor. En Bran, ja un home, seguia aquest camí que havia començat aquella nit feia una dècada. Les cicatrius cobrien el seu cos i el seu ull esquerra havia deixat de veure res. La Diane l’acompanyava i el curava de les ferides més lleus, però no tot ho podia curar aquella delicada fada. Després de la mort de l’Arthur, es va poder quedar en aquell món, encara que ni ella podia esbrinar el per què.

-Avui anirem a un ritual de bruixes- digué en Bran un vespre- Abans quan he entrat en aquell prostíbul he pogut parlar amb la dona que els rumors deien que era una bruixa i he quedat aquesta nit amb ella per anar-hi. Clarament no sap que les mataré a totes. Només en deixarñe una de viva. Necesito saber on es troba el cau.

El cau. Poc després de la mort de l’Arthur, en Bran va arribar a una conclusió. Els dimonis començaven a aparèixer sense la necessitat de la lluna plena. Això significava que s’havien encauat en aquest món d’alguna manera. Va treure la conclusió que hi havia d’haver un lloc on es trobés una enorme capacitat d’energia per tal de mantenir una reina i que aquesta produïa dimonis que podien voltar per aquest món sense necessitat de rituals o les nits de lluna plena. Era només una hipòtesi, però, ja que no n’hi havia de proves. La Dina li havia explicat el tema de la reina. Al capdavall, ella venia del mateix món que aquells éssers i coneixia certs aspectes. En Bran només va necessitar això per agafar-s’hi i començar a buscar informació d’on es trobava aquell cau. El problema és que no podia parlar amb els dimonis així que, s’hauria de preguntar a les bruixes, éssers que vivien entre els dos mons.

Les bruixes de veritat no eren com aquelles que sortien als contes. Eren joves i belles sempre. Es dedicaven a encantar als homes amb els seus cossos i poders per després fer-los servir de sacrifici. En Bran havia utilitzat això al seu favor, ara es podia infiltrar en el cau de les bruixes.

Era l’hora de quedar amb la bruixa que havia conegut al prostíbul. En Bran havia deixat la seva espasa, si la portava sospitarien d’ell. En canvi només va agafar una daga que portava amagada en un lloc que ningú més que ell podria accedir. La Diane no hi va poder anar, perquè Les bruixes coneixien perfectament les criatures que habitaven en els dos mons i sabien que una fada que acompanyava un home no era gaire normal.

Els dos havien quedat en un clar del bosc. La bruixa anava totalment nua.

-També t’has de treure la roba, si no, no hi podràs anar a la festa- li digué a en Bran amb una veu sensual.

En Bran no dubtà. Havia perdut tot tipus de mania o vergonya durant aquell viatge a la recerca de venjança.

-Molt bé, som-hi!

La bruixa pronuncià un encanteri i tot es tornà fosc. Quan la llum tornà es trobava en la cambra d’una cova. Al bell mig d’aquesta, un gegantí foc il·luminava una massa de bruixes i joves homes que tenien sexe despreocupadament. Una vista repugnant i a la vegada, que atreuria a qualsevol home de l’edat d’en Bran, hipnotitzat per aquells desitjos carnals. En Bran no era així. En Bran no cauria en aquell pou de porqueria humana. En Bran no es tirà enrere. Ràpidament obrí la boca i treié la daga que havia guardat prop del paladar. Li havia estat causant un dolor indescriptible, però els sacrificis són necessaris. Sense contemplacions, li tallà el coll a la bruixa que l’acompanyava abans que pogués reaccionar. El que passà a continuació fou com si una guineu hagués entrat al cau d’uns conills. La sang cobrí el seu cos de cap a peus i li tapava el camp de visió. Però ell va seguir. No diferenciava ningú, no importava si eren altres homes. En Bran pensava que no valia la pena salvar a aquells que havien llençat la seva humanitat per la borda.



En Bran estava dret, sol, en aquella cambra. Tot al seu voltant eren cossos que abans havien tingut vida. Només una de les bruixes seguia viva. En Bran li havia tallat les mans perquè no pogués fer res estrany.

-On està el cau de dimonis?

Al principi la cara de la bruixa mostrava sorpresa però a l’instant, les rialles començaren a escapar-se de la seva boca.

-Què passa?!- en Bran deixava anar una aura de furia ferotge, perquè es reia aquella bruixota?

-Sembla que no t’has informat prou bé maco- contestà la bruixa amb un somriure maligne a la cara- La cerimònia d’avui no era per invocar a cap dimoni. Era per alimentar-ne un que ja està aquí.

En Bran horroritzat per aquelles paraules es girà. Un enorme ésser ocupava de sobte la meitat de la cambra. La reina. No entrava en els plans d’en Bran que aquell fos el niu. La reina mentre menjava anava posant el que semblaven ser ous.

-Merda- en Bran amb la daga que encara sostenia decapità la bruixa. No valia la pena deixar-la viva ja que tampoc l’hauria ajudat a sortir d’allà.

Intentà desesperadament trobar una sortida. Però no n’ havia de sortida. Amb una daga no podria matar mai a aquell ésser sense forma que pesava tan com tot un ramat de vaques. Però no hi havia escapatòria. En Bran es llençà a la reina ple de fúria. Ella reaccionà com si res i amb un cop d’un dels seus múltiples apèndixs derribà en Bran. Aquest cop li havia trencat vàries costelles que li van perforar els pulmons. No podria guanyar. Un humà mai podria guanyar  a una criatura com aquella. No podria…

-I una merda!- en Bran instintivamet es tornà a llençar.

La reina repetí el mateix moviment però en Bran l’esquivà. A continuació, pujà per l’esquena de la reina intentant esquivar els múltiples atacs d’aquesta. Però no podia esquivar-los tots. Un ràpid atac i la mà esquerra d’en Bran va desparèixer. No va retrocedir. Quan arribà a dalt s’agafà amb força per no caure ja que la reina ara es movia frenèticament. Clavà la daga a l’esquena de la reina i obrí un forat. Hi entrà i va caure en un mar d’entranyes que l’ofegaven. Tot i així, va començar a obrir-se pas, esquinçant qualsevol cosa que veiés davant fins que tocà el que semblava ser el cor. Enfonsà la daga amb les seves últimes forces. Sang a pressió va començar a rajar i els forts crits de la reina es van anar apagant poc a poc. L’havia mort.



Quan en Bran tornà a obrir els ulls, la cara de la Diane fou el primer que va veure. Li estava curant les ferides. Mirà al seu voltant. Va reconèixer el lloc ràpidament. El seu poble.

-Qué fem aquí?-li preguntà a la Diane.

-No sé, de sobte em vaig trobava aquí i et vaig trobar inconscient. No vaig tenir temps de pensar què havia passat, t’havia de curar.

-He vençut la reina. El fluxe de dimonis en aquest món disminuirà considerablement, no?

-Segons el que em van explicar, una reina dimoni pot posar fins a cent ous al dia en etapa adulta i pot viure fins a mil anys. Definitivament no hi ha tants dimonis en aquest món, això t’ho puc assegurar ja que si no l’equilibri entre els dos mons deixaria d’existir i…

-O sigui, que l’hem parada a temps.

-No, Bran, tu l’has pa…

L'estómac de la Diane va ser travessat per una espasa. La seva espasa. Un altre Bran estava just darrere seu. “Què està passant?”

-T’ho passes bé jugant a la família feliç- li digué l’altre Bran.

-Qui ets?

-Sóc tu, el tu de veritat.

-Jo no…

-Has passat tant de temps matant, que tu mateix t’has tornat un dimoni. No pots viure sense matar. No pots seguir endavant si no sostens la teva espasa.

-Jo no…

-Para de murmurar merdes. Saps que és veritat, ets un monstre, com el que va matar els teus pares.

-Prou.

-Sembla que li he tocat la fibra sensible al nen, no et posis a plor…

-PROUUUUUUUUU!



En Bran obrí els ulls. La cara de la Diane fou el primer que va veure, però ara ja no estava al seu poble, estava al bosc on havia passat la nit anterior amb la Diane. Aquesta ara l’estava intentant curar. Veia borrós. De fet quasi no veia. Però escoltava els plors de dol de la Diane. Li volia preguntar què li passava però cap paraula li sortia de la boca. Es mirà el cos. Ara ho entenia. Sembla que la reina abans de morir s’havia emportat una cosa. La meitat d’en Bran. Els seus intestins cobrien el terra. La Diane deseperadament intentava curar la ferida. No podia. Cap màgia regenadora podria curar una ferida tan horrorosa.



“Que càlid”


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]