Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Teamcassoleta
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Marina
El Somni de Toni
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 La Dimensió dels Somnis
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Quan vaig arribar davant d’aquell hospital quasi no vaig poder entrar pel temor al que em pugués trobar, però res del que em va passar a continuació té sentit explicar-ho sense donar a conèixer com va començar tot.

La nit que vaig descobrir els meus poders va començar com qualsevol altra, tancant els ulls i començant a somiar, però de seguida em vaig adonar que aquell somni era molt estrany, vaig aparèixer en mig de la foscor i poc a poc es va anar il·luminant, era xafant un sòl negre i llis, al fons veia gent caminant i la silueta de una gran ciutat, de seguida es varen apropar un grup de gent i van començar a observar-me en curiositat, tots anaven en pijama i em vaig assabentar que jo també, un home d’uns quaranta anys, llarguerut amb ulleres arrodonides i amb entrades, es va apropar més encara:

-Està conscient? Que fa ací? És bastant major per a començar ara…

-Pot ser és retardat- Va dir una noia amb els cabells rossos i rissats en un filet de veu.

-Acaba de dir-me retardat?

-Ha parlat! Ens pots escoltar?-El home del principi em mirava impressionat.

-Quina classe de somni es aquest?

-No estàs somiant, bé, estàs somiant però nosaltres som reals- em deia ella mentre em mirava amb els grans ulls verds- I retardat vol dir que has començat a utilitzar les teues capacitats molt més tard del que s’espera.

-Algú m’ho explica? Suposant que no estigui somiant, que és el que em passa?- Llavors una dona jove de pell obscura es va apropar.

-Algunes persones tenim capacitats telepàtiques, però com que quan estem desperts rebem tants estímuls del exterior no som capaços de utilitzar els poders, no obstant si que podem quan dormim, això és la dimensió dels somnis i els que tenim aquestes capacitats ens fem dir errants.

-Errants?

-Sí, errants de somnis, el cas és que els efectes de les persones amb aquest caràcter normalment apareixen entre els sis i els huit anys, per això pensàvem que eres un zombi, de vegades van amb els ulls oberts.

-Zombis? Vaja somni més estrany.

-Són les persones normals, apareixen a la dimensió dels somnis però no hi són conscients, lis diem així per que estan plantats amb els ulls tancats i la cara com si estigueren atordits- Digué la xiqueta.

-Bé, Marina, ja seu explicarem millor després- va intervenir el home, i hem va mirar- Jo soc Jaume Garcia, soc neuròleg, per tant si tens algun dubte ja saps…

-Jo em dic Toni.

-Jo Sandy, encantada- la xica de pell obscura hem va tendir la mà- vine en nosaltres cap a la ciutat i t’explicarem més o menys com funciona tot això, deus estar un poc confús.

Primer no em vaig creure res, vaig pensar que era un somni estrany, però després vaig començar a considerar-ho massa real, aquella estada en aquell món la vivia com si estiguera despert; a més, em donaven moltes explicacions sobre com funcionava aquell lloc mencionant teories científiques que jo no coneixia, per tant dubtava que el meu cervell pugues elaborar una història tan enrevessada. Em varen explicar que la dimensió dels somnis era sols mental, jo seguia sent al meu llit però establia connexions amb la resta de persones, i que qualsevol treball o cosa que elaborara allí quedaria guardada a la meua tornada ja que sempre que hagueren altres persones dormint i mantenint la connexió les meues creacions seguirien presents. Mentrestant, em guiaven cap al centre de la ciutat en la que ja havíem entrat, era increïble la quantitat de persones que eren errants de somnis, i vestien tots en pijama, Marina, la xiqueta de cabells rossos i grans ulls verds, no anava amb pijama sinó que vestia com qui va pel carrer, vaig veure dos persones més que tampoc anaven amb pijama- Perquè anem quasi tots en pijama?-la xiqueta es va incomodar al sentir-me i va mirar cap a baix.

-La imatge que tens de tu i que comparteixes amb els que trobes aquí és la última que recordes que tenies, per això quasi tots es veuen en pijama- Va dir Sandy- El pitjor és al estiu, però la llei ja estipule que si volen dormir sense roba que no s’apropen als carrers de la ciutat.- s’hem va escapar una rissa- Aquí ets pots dedicar a no fer res o a fer alguna cosa de profit, ja comprendràs més en davant a que em refereixo, et voldria guiar jo però men he d’anar amb el Doctor Garcia- el home va fer un gest d’impaciència- Marina t’explicarà tot el que necessites, després haureu d’anar a registrar-te per a que no et confonguen amb un zombi.

Vam enfonsar-nos en la ciutat i Marina em va guiar per cada lloc d’importància, no parlava molt i pareixia tenir un poc de vergonya, però era molt espavilada per a tenir onze o dotze anys, que és el que aparentava. Els edificis quasi no tenien importància, la majoria eren cases que es modelava la gent per a quan volien passar una estona sols, després hi havia alguns edificis d’oficines i alguns establiments d’oci. No hi havia tendes per que si volies alguna cosa podies fabricar-la amb un accés il·limitat de recursos. Marina em va explicar que la gent que es volia sentir útil acabava treballant en protegir i millorar la ciutat o en el Ministeri d’Investigació del Món Real, on ella, Sandy i el Doctor Garcia treballaven.

-És el treball més apassionant aquí, som els únics amb autoritat per a interaccionar amb els zombis- Quan parlava li brillaven més els ulls i pareixia estar perdent la vergonya- és el que et volia ensenyar ara- Vam sortir de la ciutat i a cent metres vam trobar una espècie de corral gegant amb tanques metàl·liques retenint a una multitud de persones endormiscades envoltades per imatges sorprenents que flotaven suspeses en l’aire. Varem arribar davant de la gegantesca gàbia de persones i em va agafar de la mà senyalant en l’altra les escenes que envoltaven als zombis- No és increïble? Són els seus somnis.- un xiquet que dormia prop nostre tenia un dofí flotant alegrement al seu voltant, al costat una dona somiava en unes persones celebrant un aniversari- Si t’apropes molt pots interactuar amb els personatges dels somnis, però també et poden fer mal, no físicament, però el dolor que experimentes aquí pot derivar en lesions cognitives- em vaig quedar hipnotitzat observant aquell escenari màgic, les imatges dels somnis eren com hologrames, un poc transparents i envoltades de una espècie de boira brillant. De sobte, em vaig girar i vaig veure una dels zombis que no estava dins de la cerca, Marina em va agafar i em va tirar cap enrere amb ella. Al voltant d´aquella dona corria un llop gegant que es va aturar i ens va mirar en els seus ulls rojos- Estem massa prop, ens ha vist- Estàvem recolzats sobre la tanca i no podíem fugir, la bèstia va començar a apropar-se, vaig pensar en una manera d´espantar-lo i vaig imaginar una torxa, de sobte em vaig veure sostenint-ne una a la mà. Sense perdre el temps em vaig llançar contra el llop amb la torxa al front, aquest es va fer enrere, se´n va allunyar i la seva imatge va anar esvaint enfonsant-se de nou en el somni de la dona. Marina va posar la mà a la cerca i aquesta es va obrir com si s´haguera transformat en una porta, després em va fer a un costat, i ràpidament va tirar del braç de la dona dormida fins tancar-la amb la resta.-Ha sigut impressionant!

-No se com ho he fet, jo sols he pensat en una torxa i ha aparegut de sobte.

-Això és perque al ser una dimensió mental pots utilitzar la teua imaginació per crear coses, però normalment els errants som poc creatius i no imaginem amb tanta velocitat com has fet, ens vindria bé algú com tú.

Ens vam dirigir cap a la ciutat i vam entrar a un edifici de un color negre brillant on es trobaven les oficines del MIMR. Allà estaven el Doctor Garcia i Sandy amb altres persones, que, quan Marina els va explicar el que havia passat, van decidir acceptar-me per col·laborar amb ells. El doctor estava explicant-me que em presentaria a la resta de l´equip quant un soroll agut i intermitent va començar a interrompre el seu diàleg, la imatge se´m va fer borrosa i vaig notar com tornava a recuperar el control de les meues parpelles, es va tornar fosc, les vaig obrir i vaig despertar.
Capítol 2 Entre dos móns
Durant tot el dia vaig estar ansiós per tornar i la curiositat m´envaïa, així que vaig buscar en internet informació sobre els errants o la dimensió dels somnis. Però no vaig trobar res. Finalment, després de sopar em vaig gitar de seguida per a tornar-hi. Igual que la nit anterior, vaig aparèixer fora de la ciutat. Aquesta vegada no em vaig trobar a ningú, només es veia gent caminant a certa distància. Vaig decidir entrar en la ciutat i buscar el MIMR, el vaig trobar sense dificultat, i quan vaig entrar em vaig trobar en Marina que seguia portant la mateixa roba, em va estranyar, però no li vaig dir res. Ella em va saludar amb un somriure i amb els seus grans ulls verds i vam pujar al segon pis, que és on ens vam quedar l'última vegada. El Doctor Garcia no estava. Però Sandy i Marina em van presentar a la resta de l´equip. Un xic alt i ros, d´uns vint anys que es deia David s'encarregava de les expedicions a les gàbies de zombis juntament amb Marina i un altre home que encara no havia arribat. A les oficines treballaven Sandy, el doctor Garcia i un altre home que anava en cadira de rodes-Carles no és invàlid en realitat- va dir Marina-però és somnàmbul i si camina en la dimensió dels somnis, en el món real camina també, així que com podria fer-se mal i caure per les escales o alguna cosa, aquí va en una cadira de rodes que es va fabricar.

També hi havia un home asiàtic al qual només coneixia Marina, ell no solia estar en aquestes hores, ja que ara era de dia en la Xina. Em va resultar estrany que Marina conegués als treballadors del MIMR que pertanyien a altres franges horàries. Vam anar Marina, David i jo a les gàbies per què fa un temps havien descobert que havia una empresa que estava traficant amb armes i creien conèixer al seu líder. Dins de la gàbia em van dir que em mogués amb precaució, unes quantes vegades ens vam veure en perill per alguns somnis, però David i Marina estaven bastant preparats i jo aprenia amb facilitat. Quan vàrem arribar davant d´un home gros de pell morena que somniava amb una dona que estaven arrestant, ens vam apropar més fins que la nostra visió es va fusionar completament amb la d´ell i vàrem entrar al seu somni-aquest ja el vam veure l'última vegada, s'està repetint, però podem aprofitar per a descobrir més informació- va dir David. Em varen explicar que fins llavors havien descobert alguns dels membres de la seva banda, però no sabien on anaven a realitzar el pròxim negoci. Els meus companys s´estaven possant nerviosos per què no trobaven res nou. Vaig observar que el protagonista del somni estava constantment parlant en la dona però no li deia el que volíem sentir i llavors vaig pensar que a més d´observar-los podia relacionar-me amb ells i al cap d´observar durant una estona a la dona em vaig posar prop del traficant i vaig començar a fer-li preguntes adonant-me que ell interpretava que era la dona qui li estava preguntant. Vaig aconseguir que la dona li preguntés on aniria, fent veure que estava molt preocupada i l'home va desemmascarar els seus propòsits, a part d'on seria el negoci.-Se suposa que això no es pot fer, però...- David pareixia donar-me l'enhorabona però estava un poc frustrat.

-Ha estat molt bé, tranquil Toni, sí que es pot fer, però no se'ns havia ocorregut.- la resposta de Marina em feia sentir millor, seguia pensant que pareixia ser molt madura per a l'edat que devia tenir.

Quan varen tornar de nou a les oficines, em varen felicitar pel meu treball, el doctor Garcia, que ja hi era, va insistir a explicar-me algunes coses encara que ja me les havien dit Marina i Sandy. També em va presentar a un home que em sonava molt, més tard em vaig assabentar que era un ministre del país, em van dir que per a poder resoldre en la vida real els conflictes que investigaven, col·laboraven amb grans càrrecs polítics alguns dels quals també eren errants. Llavors vaig decidir preguntar-li, com era que mantenien tot allò en secret, li vaig dir que vaig intentar buscar informació, però no vaig trobar res. Ell em digué que quan la societat coneix a una persona amb capacitats, la situació sempre acaba malament. Es va decidir mantenir en secret després que durant la Guerra Freda, els soviètics van capturar a diversos errants per a utilitzar-los en l'espionatge, els tenien captius i els drogaven perquè estigueren dormint sempre.

Durant els següents dies, sempre anhelava l'arribada de la nit per a tornar-hi, vam acabar de resoldre el conflicte del traficant d'armes i des que l'equip va començar a utilitzar els meus mètodes, vam resoldre molts més. M'emocionava molt quan per les notícies sentia que deien que havien detingut uns traficants o que havia finalitzat algun conflicte bèl·lic i que al darrer d'això estàvem nosaltres. Però em vaig començar a addicionar a aquell món fantàstic i a fingir que estava malalt per a no anar a l'escola i poder dormir i trobar-me en la dimensió dels somnis amb Marina en la qual vaig començar a intimar, ella sempre hi era allí encara que no m'explicava perquè. Els seus ulls verds brillaven quan em veia i de segur que els meus també i feien el mateix en veure-la, començava a desitjar a aquella xiqueta dels somnis que pareixia irradiar màgia. Em notava estrany en sentir atracció per ella i intentava no pensar-hi massa per què no em pareixia bé que m'agradés una xiqueta que tindria cinc o sis anys menys que jo. No li vaig preguntar ni l'edat ni el perquè sempre anava amb la mateixa roba, o sempre hi era dormint, cada vegada que li parlava sobre alguna d´aquestes coses ella canviava de tema. Les nostres converses al principi eren sobre els somnis i el nostre treball, poques vegades parlàvem de les nostres vides i quan ella ho feia de vegades pareixia que em mentia, però prompte vam començar a parlar de coses més profundes, de sentiments, dels nostres temors, del que ens agradava. Ella era molt comprensiva i quan parlaven les seves paraules eren com poesia, realment pareixia més madura que jo. Ella sempre em deia que no li semblava bé quan jo faltava a classe per a estar a la dimensió dels somnis, em deia que estava malgastant la vida real per una cosa que sols estava al meu cap. Jo sempre contestava sempre que això també era real per què al cap i a la fi tots ells existien a la vida real i que per a mi havia arribat a ser més important això que tot el que em passava despert. Un dia em va dir que només recordem allò que mai ha succeït.

Els meus pares es començaren a preocupar per la constància en què em posava malalt i pel despitat que estava durant el dia. La dimensió dels somnis era com una droga, com més temps passava allí més em desconnectava de la realitat. Tant en un món com en l'altre, tots insistien en el fet que estava canviant de manera preocupant, encara que els meus pares, amics i professors no sabien el perquè. Sols podia parlar del tema amb Sandy, era l'única que no em criticava per desitjar més la dimensió dels somnis que el món real. Ella era psicòloga i sempre estava disposta a parlar de qualsevol cosa que em donés per pensar, encara que per a la majoria dels temes preferia parlar amb Marina, teníem una connexió mística. Un dia, parlant en Sandy, va sorgir el tema de Marina i va deduir que m'agradava, quan li vaig dir que em sentia mal per sentir allò per ella, Sandy m'ho va contar:

- Pensava que ho sabies, segurament Marina no t'ho contava per què se sentia avergonyida o incòmoda, però el podies haver deduït per totes les coses estranyes que envolten a aquesta xica. El fet que sempre estigui aquí, que sempre porti la mateixa roba, el fet que aparenti ser molt més menuda del que és.-Va fer una pausa- Veus per on vaig?- vaig obrir la boca per contestar, però encara estava intentant assimilar el que volia dir-me- quan entres a la dimensió dels somnis la imatge que tens de tu és l'última que vas veure- no vaig contestar- Marina fa quatre anys que està en coma.
Capítol 3 El despertar de Toni
Vaig estar insistint durant les següents setmanes en el tema, però només aconseguia incomodar a Marina i distanciar-me d’ella.

-Es clar que puc despertar-me si vull, però no és pas senzill entens?

-Almenys hagueres pogut dir-m’ho.

-És just el que no volia, que tu ho sabessis- la vaig mirar estranyat- no volia que pensares que sols soc part d’un somni, que no soc real.

-Ets real!

-Sols pots veurem aquí Toni, i mai tornaré al món real, què em diferencia dels personatges dels somnis?

-Jo no puc enamorar-me d’una il·lusió del meu subconscient, tu ets real.- Dels seus ulls verd maragda començaren a brotar llàgrimes.

-Toni, jo estic més prop de ser un somni que de ser real, que em diguis que t’has enamorat de mi és el pitjor que pots fer-me- va fer una pausa- no vull que sentis amor per una presencia tan feble com la meva, que potser en qualsevol moment m’evapore del tot de la teva vida, jo vull que t’enamores d’una noia a la que pugues veure sense necessitat de dormir-te.

-Llavors desperta i estarem junts.

-Saps, el Doctor Garcia i Sandy diuen que una persona en coma si és conscient de la seva situació és capaç de despertar-se per voluntat pròpia- encara s’eixugava les llàgrimes- però fa temps que em vaig informar de les conseqüències.

-Però que pot haver-hi de roin en tornar a viure?

-Si ho intento no hi haurà volta enrere, potser em mora del tot o potser desperte,  i en el cas què ho faci el més probable és perdre part de les meves capacitats.

-Hi ha molta gent que ha despertat del coma i no…

-Sí? Després de 5 anys?- pareixia enfadada i a la vegada trista- Oh Toni no en tens ni idea… passades les primeres setmanes és quasi segur que el pacient desperte amb alguna mena de paràlisi o en estat vegetatiu.

-Jo…

-Aleshores ho entens? Tu també preferiries seguir somiant que no despertar-te paralític o amb no més capacitats que les de una planta.

Encara que seguia intentant-lo no vaig posar molta insistència, al cap d’un temps vaig deixar de demanar-li que intentara despertar. Em sentia egoista per haver volgut que despertara per estar amb ella sense pensar en les terribles conseqüències que podia tenir. Sandy em deia que tenia que aprendre del que li va passar a Marina i no abandonar la meva vida real per una il·lusió, que ella i el Doctor Garcia la varen advertir de que havia de tornar prompte a despertar però no els va fer cas. Però jo no podia deixar tot allò, seguia enamorat de la Marina i seguia apassionant-me aquell món, i encara em vaig obsessionar més amb el que va passar a continuació.

Quan no hi havia cap cas que investigar ens anàvem passejant pels somnis de persones importants per si trobàvem algun perill que poguera afectar a la població. Un dia vaig descobrir a un ministre americà que es lamentava en un somni d´haver tractat amb una associació secreta amb la qual havia compartit arxius confidencials de l´Estat, vaig intentar veure de que es tractava però l'home somiava tota l'estona amb la mateixa escena repetida una i una altra vegada, agafava un llapis de memòria, el posava a un sobre i se’l donava a un home pàl·lid amb ulleres de sol, ni un segell ni una direcció, sols es podia identificar que parlaven en anglès d’una associació, també varen pronunciar un nom que em resultava familiar: Abelard Bielecki. Era un home d’origen germànic al qual havíem aconseguit enviar a  a la presó després de descobrir que havia dut a terme varies maniobres de tràfic d’armes i de amfetamina. Existia un mercat negre global i aquest home era un dels més poderosos que manejaven tot.

Al repetir varies vegades l’escena del somni i vorer que l´home no soltava més informació vaig sortir. Una vegada vaig contar-lo a les oficines del MIMR ens vam posar a treballar en el cas. No vam avançar molt, tan sols podíem entrar en els somnis d’aquell ministre, ja que no sabíem qui més estava implicat. És cert que teníem a Bielecki, però no hi havia manera de trobar-lo. Mentre intentàvem sense èxit extraure-li més informació al ministre, en el món real, vaig començar a tenir problemes. Sobretot anava molt despistat, perquè pensava en el cas de l’americà, però a més, estava començant a oblidar-me de coses, els meus pares se n´adonaren que de vegades no recordava algunes coses del dia anterior i em varen portar al metge. Van descartar l’amnèsia perquè no hi havia cap raó per a que de sobte començara a perdre memòria sense haver sofert cap lesió ni trauma. A més estava començant a despreocupar-me per les notes i per qualsevol altra cosa, però a mi no m’importava, volia resoldre el cas. Una nit jo estava a l’oficina i va arribar David corrent.

-El americà ha soltat més informació!- El vam mirar tots atònits- Vaig entrar i com sempre el home somiava en el mateix, però llavors li vaig dir Bielecki i es va espantar, després el altre home va començar a parlar-li en un anglès molt difícil d’entendre, crec que per l´accent l´home de les ulleres és rus- va agafar aire- li va dir alguna cosa així com que no fallara en un treball que li havien encomanat i que ell i els altres s’encarregarien de tractar amb Bielecki.

-Bielecki és a la presó…- Va interrompre el Doctor Garcia.

-Si, ja ho sé, però té contactes i gent treballant al mercat d’armes i crec que els tirs van per aquesta direcció, de la forma com ho deien no era Abelard qui els dirigia, ell simplement participa perquè ajudant-los rebrà alguna cosa a canvi. I que és el que millor pot passar per a que el negoci de Bielecki, un traficant d’armes, quedi beneficiat?

-Estàs insinuant que volen provocar una guerra?- Va dir Sandy.

-Espera, si és així, tenim de moment a Bielecki, un ministre americà i un rus. Com surten ells beneficiats?- Va dir un home xinés el nom del qual no coneixia.

-El rus deuen enviar-lo els de l'associació eixa, però el ministre americà ha fet un tracte amb aquestos, així que no pertany a l’organització. I tampoc deu d'estar fent-lo per al seu govern perquè no tindria sentit actuar d’aquesta manera tant discreta.-vaig suggerir.

-El rus es possible que l’envie directament el seu Estat, el seu president es capaç de qualsevol cosa.-va dir David

-Suposant que el ministre participa perquè el recompensen amb una mena de paga i que Bielecki surt guanyant amb el seu negoci, que és aquella associació i qui participa a més dels soviètics i el mercat d’armes?- Digué el xinés.

-Si li demanen al ministre americà algun treball és perquè utilitzaran informació dels EEUU per a provocar la guerra que volen.- Mentre feien deduccions el David em va fer senyes per anar amb ell a les gàbies a buscar de nou al ministre, li vaig dir a Marina que vingués però preferia quedar-se.

-Estàs segur de tot allò? és molt greu…

-Estic segur Toni, que no veus que el rus aquest vol més poder? Si guanyen les eleccions perquè es carregue a la competència.

-Ja, ho diu tothom, però no sé…- En realitat crec que em disgustava que el David haguera trobat alguna cosa abans que jo, de fet ell també devia interpretar així la meva reacció.

-Ei, no ets l’únic que pot resoldre les coses, tranquil, si t’he demanat ajuda ara és perquè eres bastant bo.- Vam arribar a la gàbia i varem començar a esquivar zombis fins arribar a l´home que buscàvem. Però ens vam portar una sorpresa, aquell home era allí plantat com la resta de persones, però al seu voltant no brillava cap escena, estava apagat. La seva pròpia imatge no es movia, semblava com petrificat- Merda, l’han matat.

-Que?

-Que se’l acaben de carregar- es va apropar al ministre i el va tocar, llavors la imatge del home va començar a desfer-se- quan es moren somiant la seva imatge queda gravada fins que algú entra en contacte amb ell.

-Saben que l’hem estat espiant? No entenc com s’han adonat tant ràpid. Hi ha gent d’ells que són errants?


-És l’única explicació- l'home havia acabat de dessaparèixer i ens dirigíem fora de la gàbia- i no sols això, qui l’ha matat o m’ha vist entrant al seu somni o estava entre nosaltres al MIMR.



-Ha de ser algú que visca als Estats Units, no entenc res…- Havíem sortit de la gàbia quant va començar el soroll del despertador. Durant el dia no vaig pensar en res més, el cas era realment greu, i algú proper a nosaltres participava amb aquella associació. A més havien matat un home mentre dormia sols per a que no ens lliurara més informació, estava clar que havia de ser important això que planejaven.

De seguida vaig adonar-me que aquell xinés no pintava res allí, de vegades havia treballat en nosaltres però ell no solia coincidir en el nostre horari, per tant podia ser americà i haver matat al ministre. Però no va tornar aquella nit ni la següent, i seguíem sense tindre més informació que les deduccions en base al que havia vist David.

Vaig començar a estresar-me perquè no avançàvem. Un dia vaig trobar somnífers al calaix de mon pare i en vaig prendre per poder dormir i investigar més. Des d’aleshores vaig començar a prendre’ls per a tindre més temps. Marina va aconseguir localitzar un propietari d'una petrolífera a Orient Mitjà que somiava en una conferencia on també es veia al rus de les ulleres de sol i al ministre americà abans de morir.

Jo quasi no vaig aportar res, cada volta em preocupava més, prenia més somnífers, dormia més i no em servia. L’escola va trucar als meus pares per la freqüència en que faltava a classe i per l’aspecte que tenia, sempre despistat i adormit. La conclusió de mons pares era que m’havia enganxat a les drogues. A pesar de la seva preocupació, jo no em vaig molestar en calmar-los, seguia centrat en el cas. Llavors una nit vam entrar al somni de l'home rus, al qual havíem identificat en un dels somnis de l'amo de la petrolífera. Com havia dit David, l'home treballava directament per al seu govern, és més, pensarem que segurament el propi president rus havia creat aquella associació.

Per fi, un dia va aparèixer aquell xinés, tots sabíem que havia fet, però vam intentar fingir que no, per aquell home fugir de nosaltres era tant fàcil com fer la intenció de despertar.

Sandy era psicòloga i a més molt intel·ligent, no va trigar en aconseguir que el xinés parlara de bases d’armament americà sense adonar-se del que estava revelant. En efecte pretenien llançar una mena de míssil americà a algun país, i per accedir a les instal·lacions des d’on es llançaria l'arma necessitaven una identificació que els havia facilitat el ministre.

-Això està molt clar, aquest rus vol conquerir-lo tot i que millor excusa per a atacar que dir que s’està defensant dels americans.-Digué David.

-Pot ser no li faça falta llançar un míssil contra el seu propi país per a que comence la guerra.

-Marina, a aquest home li dona igual carregar-se a població russa, no siguis ingènua.

-Jo estic amb ella, si vol una guerra com a excusa no la pot començar ell dient que es defensa, seria millor llançar-li el míssil a algú que sàpiguen que enseguida salte si el provoquen.- Vaig dir.

Finalment vam aconseguir-lo, em vaig colar a ni més ni menys el subconscient del president rus, que somiava repassant el seu pla, en dues setmanes anaven a llançar l’arma contra Corea del Nord i el dictador saltaria com un bou cabrejat. Aquella mateixa nit vaig tornar al MIMR i vaig comunicar-lo, el Doctor Garcia va dir que al dia següent parlaria amb l'ambaixador espanyol d’Estats Units per resoldreu. Sandy i El Doctor Garcia se’n anaren i em vaig quedar assoles amb la Marina.

Vam parlant una bona estona, ella em digué que tenia que solucionar tot lo que havia fet, que no podia estar fent-li això a mons pares i que no era bo que m’obsessionara tant amb aquell món.

-Dubto que els somnífers siguen addictius…

-Són un medicament, estic segura que sí, però saps perfectament que no em refereixo als somnífers, no ets addicte a unes pastilles Toni, ets addicte a la dimensió dels somnis.

-Aquí estàs tu.


-Jo no soc més que un somni… -El despertador em va allunyar d’aquella escena per tornar de volta al món real. Aquell migdia a les noticies van detenir  un home de les instal·lacions on es llançaria el míssil, no és va sabre la veritat perquè el que intentàvem era evitar una guerra, i fer-li sabre al president americà el que pretenien els d'aquella associació era just un altra bona excusa per a començar un conflicte.

La notícia a continuació em va matar, uns pares havien decidit desconnectar a la seva filla per recomanació dels metges, que deien que aquella criatura estava ja pràcticament morta i que no despertaria. En quant vaig sentir el nom de Marina vaig informar-me de l'hospital on es trobava i vaig agafar una bossa amb diners i somnífers.

Havia de agafar tres trens diferents per arribar-hi, durant el trajecte tenia intenció de buscar a Marina a la dimensió dels somnis per suplicar-li que despertara, però en quant se’l vaig comentar no em va deixar acabar i va fugir corrent. Durant el viatge intentava dormir i buscar-la per tota la ciutat, per les gàbies, pels edificis… Però és impossible trobar a algú que no vol ser trobat a la dimensió dels somnis.

Vaig prendre massa somnífers, obsessionat en trobar-la, havia començat a perdre facultats i anava perdut, no se com, desorientat i quasi sense recordar perquè anava en eixa direcció, vaig arribar a l'hospital i la vaig trobar: una noia amb la pell arrugada i molt pàl·lida, els cabells rossos i rissats, envoltada de tubs i màquines. Aquella noia havia perdut el color de la vida, pareixia una mòmia. qualsevol pensava que era ja morta. Em vaig posar a plorar, vaig caure a terra i em vaig dormir. No em va fer falta buscar-la, ella em va trobar.

-M’has trobat veritat? No el podies suportar- La seva imatge de xiqueta plena de vida no s’assemblava res a la real- Meu ha contat David, també te va trobar buscant-me ahir.

-Te mataran Marina, no pots permetreu- jo havia esclatat en plors.

-Toni, jo vaig morir fa cinc anys, el meu ànima simplement seguia present a la dimensió dels somnis perquè soc una errant.

-Pots tornar, intentau.

-No entens res Toni, t’has enamorat de algú que ja no existia, soc part dels teus somnis.

-Jo no…

-Toni, si realment em vols deixam marxar sabent que he aconseguit fer-te entrar en raó, si intento tornar i no moro en el intent, no podries estimar a algú tota una vida que no és capaç de entendre el que dius o de reconèixer a ningú, això és un amor sense sentit.

-No et vull fer passar per una situació així i condemnar-te a viure en una cadira de rodes.

La vaig besar als llavis i vaig notar com es desfeia al tocar-la, l’havien desconnectat, al separar-me un poc vaig vorer com desapareixia la seva imatge del tot.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0715
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  71 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]