Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Àngela López
IES VICTORIA KENT. Elx
Inici: Camps de maduixes
la història es repetix
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Qui ets?

6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. Per això va saber que la trucada no podia ser bona.No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué la llum de la seua pròpia tauleta. La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada. Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda. A l’altra banda del telèfon hi era una xica amb una parla diferent, amb un accent argentí! molt nerviosa contestà amb altra pregunta.-Ets tu Bernat Capdevila Romero? Bernat estranyat contestà:  -Sí, perquè? Qui ets?
La xica amb moltíssima il·lusió a la vegada que amb molta por, només aconsegueix articular dues paraules:
-Hola papa.
A les hores aquella parla característica va fer que Bernat se’n recordés d’aquella història d’amor que va tindre l’estiu dels 18 anys a Argentina, amb aquella xica tan bonica, amb aquells ulls grans i marrons, aquell somriure perfecte que l’enamorà només veure-la, fou sense dubte el seu primer amor, qui va fer que aquell fora el seu millor estiu, amb les passejades per la platja, les vespres en què passaven hores i hores junts com si foren cinc minuts fins arribar la nit quan havien de separar-se i els dolia com si mai més tornaren a vores encara que sabien que a l’endemà tornarien a quedar, o aquets dies que feien tot dos escapades amb la moto a llocs on no hi havia ningú més, ningú que s’interposés en aquell preciós amor, el qual per desgràcia hagué d’acabar amb el final de l’estiu ja que ell havia de tornar a Espanya i tots dos sabien que això no podia continuar. Encara fins avui dia no ha pogut oblidar-la. De colp, Bernat, para, pensa i negant-ho dins el seu cap, es diu a ell mateix que no, que això és impossible, fa tant de temps...  Ella en no escoltar cap resposta decideix ser qui torna a parlar:
-Em dic Stella Maris, i m’agradaria molt veure’t i conèixer-te.
Ell es queda callat, s’espanta i penja el telèfon.
Bernat es troba molt confós, com en altre món, les paraules hola papa se li repeteixen una i altra volta dintre del cap, no és capaç d’entendre res, potser era una broma de mal gust? o era possible que fora veritat? Seria aquella la seua filla?
La dona de Bernat, Clara, mig dormida li pregunta que qui era o si hi havia passat alguna cosa important, que eixes no eren hores de cridar, ell en escoltar-la, ràpidament fa tornar el seu cap a l’habitació i inventa el primer que se li ocorre, dient-li que no era res que només s’havien equivocat de número de telèfon. Ella molesta es torna a dormir. L’home no ho aconsegueix, només pot pensar en l’ocorregut.

És dissabte, i com Bernat és professor d’universitat, avui no treballa, avui li toca portar a sa  filla a un partit de bàsquet, aquest no es qualsevol partit, la xiqueta, Marta, està molt nerviosa, van molt bé en la lliga però d’aquest partit depèn passar a semifinals. Per això el pare l’anima i la intenta tranquil·litzar. Ixen amb temps de casa per poder arribar sense problemes , de fet es un matí perfecte, la xiqueta fa un partit boníssim però Bernat no està molt atent, ho intenta però només pot pensar en la trucada de la matinada anterior, no para de donar-li i donar-li voltes al mateix. Finalment l’equip de Marta aconsegueix guanyar i tot és alegria en arribar a casa i contar-ho. Paren taula i tots a dinar, la família sencera, és a dir, els pares, Marta que és  la filla petita i Pere, el fill gran, aquest té 19 anys, està estudiant la carrera de metge i no té massa temps per passar en família, per això que l’hora de menjar es quan aprofiten per estar tots reunits.

Van passant els dies , tot com sempre, menys Bernat, aquest està com absent, estrany, i la dona ho nota, però sempre que li pregunta ell diu que no es res només cansament del treball, que està en època d’estrès a la universitat, sempre té alguna excusa. Encara que realment el que li passa és que no aconsegueix traure’s del cap aquella veu, i sobretot, no para de pensar en aquell estiu, eixe primer amor, i en ella, la seua xica perfecta, que haguera passat si s’haguera quedat allí? Amb ella.

Una setmana més tard, a la casa, on només es troba Pere, toquen a la porta i aquest en obrir es troba amb una preciosa xica d’uns 20 o 21 anys, de pell morena, amb una cabellera molt llarga i castanya, els ulls grans i marrons i un somriure preciós. Pere queda embadalit durant uns segons fins que ella pregunta: -Està Bernat Capdevila Romero?
Pere reacciona i li contesta que no, que si vivia allí però just eixa vesprada no estava, se havien anat tots tres a veure uns amics i ell s’havia quedat estudiant.
Amb curiositat per saber qui era eixa xica tan bonica, el xic diu:
-Com et dius? Passa per favor, vols un cafè o alguna altra cosa? Pots esperar-lo ací, ara el cridaré a veure quant tarda.
La xica també un poc atreta per Pere que era un xic esvelt, amb bona forma física, ros i amb uns petits però molt bonits ulls verds, diu el seu nom, Stella Maris, i accepta encanta  entrar amb ell a la casa, tots dos van al saló, i passen allí l’estona prenent els cafès que Pere ha preparat.                         Pere amb curiositat li pregunta per què busca al seu pare i ella amb molt d’ingeni s’inventa que és una estudiant seua de la universitat que està fent una Erasmus i necessitava parlar amb ell d’uns dubtes. Pere queda encantat amb la resposta perquè pensa que d’eixa forma podrà tornar a veure-la per la universitat. 
Desprès d’una estona, Pere li diu que el seu pare no tornarà a casa fins la nit pel que és millor que tornés un altre dia, per això ella decideix aixecar-se del sofà, ell l’acompanya fins la porta tot pensant  com tornar a veure-la, finalment s’acomiaden amb dos petons i Stella Maris se’n va.
Capítol 2 segon capítol
Passa una estona i finalment arriben els seus pares amb la seua germana a casa, Pere li conta a són pare que ha vingut una estudiant seva a buscar-lo, ell estranyat li pregunta qui era i el nen li conta el que ella le havia dit, que era una estudiant d’Erasmus, d’Argentina i el seu nom. El pare en escoltar tot això se’n recorda de la trucada de feia unes setmanes, i segueix la mentida que la xica hi havia dit, per a no haver de contar ell la veritat, li donava por la reacció de la seua família.

Pere doncs pensant que és una universitària, el dilluns se’n va a buscar-la per la universitat i amb molta sort resulta que la veu a la cantina. Ella realment estava allí perquè havia decidit anar a buscar a son pare i poder així parlar amb ell.
Quan la veu, es torna a quedar embadalit, no es cansa de mirar-la, li agrada tantíssim... Però aconsegueix animar-se a si mateix i anar a parlar amb ella com si fora de casualitat.

Pere: Hola Stella Maris, quina casualitat, venia a prendre un cafè, puc asseure’m amb tu?

Stella Maris: És clar, asseu. Què tal?

Pere: Molt bé, ara que ja he passat els exàmens més tranquil la veritat.

Stella Maris: aleshores com jo, que estudies tu?

I així van continuar parlant una bona estona, coneixent-se i agradant-se mútuament. Fins es van acomiadar, cadascú tenia coses que fer. Aquesta conversa havia sigut molt estranya es notava una atracció entre els dos però per vergonya cap donava el pas de dir de quedar un altre dia.
Stella Maris va decidir anar a buscar a Bernat, necessitava parlar ja amb ell.
Només veure-la, Bernat es va quedar tot quiet, sense saber què fer, ja que no va veure a Stella Maris, va veure a Ana María, el seu primer amor. Eren tan paregudes, tan iguals que a Bernat li donava la impressió de parlar amb Ana Maria.
La primera en reaccionar va ser Stella Maris, al veure’l, li digué

Bernat va moure el cap fent una afirmació a la pregunta, i Stella Maris molt il·lusionada anigué a abraçar-lo. Bernat encara molt sorprès el primer que li diu és: Ets igual que la teua mare.

I ella respon: alguna cosa teva tindré, no?

Bernat:  Com m’has trobat? Com saps que sóc el teu pare? Jo no sabia ni que existies.

Stella Maris:  Doncs m’ha costat però després de varis anys de buscada, ho he aconseguit, per fi et tinc al davant i no saps la il·lusió que em fa. La meua mare mai m’ha ajudat per trobar-te, de petita em deia q eres mort en un accident de treball, després amb els anys vaig voler saber més de tu,  però mai em deia res, un dia em va veure tan trista per no poder conèixer-te que va decidir contar-me la veritat  que eres Espanyol i que només et coneixia d’un estiu i com tu dius jo ja sabia que mai et va dir res de mi. Tampoc va poder. No vau tornar a parlar després de la teva marxa. Per això de petita em mentia, perquè en realitat no sabia res de tu i no sabia com explicar-me això
Bernat:  Mai m’haguera imaginat que quedà embarassada, si m’ho haguera dit!, estaria allí vivint amb vosaltres. Mai he amat a cap dona com a la teua mare. Però Stella Maris, has d’entendre’m, jo ara tinc la meua família ja formada, una dona i dos fills, per favor, no puc contar-los la historia ara, la meua dona es tornaria boja, jo et donaré diners però marxat amb la teua mare a Argentina per favor.

Stella Maris:  Com?!!! Em dius que he vingut des de l’altra banda del món per conèixer-te, per passar tot el temps que puga amb tu i tu en canvi em dones diners i vols que me’n vaja? Dons no Bernat! No es això, no és així, la teua família ha de saber la veritat! No tens dos fills, en tens tres, és hora que t’adones i et faces càrrec de les conseqüències de les aventures de la teua joventut.
Bernat: Marxa’t, per favor, tu només eres dos anys més gran q mon fill, si la meua dona s’assabenta em destrossaràs la vida.

Stella Maris:  Ja he conegut al teu fill, un xicot molt maco, només espere que no s’assemble a  tu.  Si és el que vols, adéu.

Stella Maris plorant se’n va molt enfadada, no entén com pot el seu pare dir-li això com és possible que no vulga tornar a veure-la. I pensant i pensant s’adona que quan va estar amb la seua mare ell ja estaria de nuvi de la seua actual dona, arribant a la conclusió que era un mal home, era un cabró i pagaria per tot. Finalment li passà pel cap una mala idea, que dic, una molt mala idea però amb tota la ràbia que porta decideix fer-la, decideix que eixa serà la forma com es venjarà d’ell.
Capítol 3 tercer capítol
Stella Maris és una nena molt llesta i bé sap que Pep va al darrere seu, per això decideix continuar-li el joc.

Al dia següent d’haver parlat amb ell, torna a anar a la mateixa hora a la mateixa taula de la cantina de la universitat. I com ella esperava Pep també hi va, per poder tornar a trobar-se-la i parlar amb ella una estona. Ja que ell no pot pensar en una altra cosa.

Igual que el dia anterior li demana asseure’s i ella li diu que es clar que pot i es passen allí al menys una o dues hores parlant, els dos es troben tan de bona gana, han connectat perfectament i es riuen molt junts. Finalment Pep després de pensar-ho molt, perquè li donava molta vergonya, decideix convidar-la a sopar eixa nit, li proposa anar a veure l’estrena d’una pel·lícula al cine. I Stella Maris molt contenta amb la proposició accepta amb un gran somriure. A l’estona s’adonen que és tard, porten allí quasi tot el mati i tenen coses a fer així que diuen l’hora i lloc per a la nit i s’acomiaden.

Bernat porta el cap boig, no es creu que ho haja aconseguit, està molt nerviós i li fa moltíssima il·lusió. No para de pensar on portar-la a sopar, vol que siga una nit perfecta. En arribar a casa se li nota eixa alegria diferent a l’habitual, més content i més afectuós, ningú li dóna molta importància, pensen que és per les notes ja que ell ha dit que el primer quadrimestre li ha anat molt bé, ha tret els resultats esperats.

D’altra banda Stella Maris està igual, també molt contenta, li agrada aquest xiquet, però al hora ella és molt més freda i calculadora, el que realment vol es portat a termini el seu pla contra son pare. Bernat no pot pensar en altra cosa que no siga la baralla del dia anterior amb sa filla, Stella Maris. Pensa que ha fet el correcte, és veritat que li agradaria conèixer-la, i estar amb ella, igual que li agradaria tornar a veure a Ana Maria, poder parlar amb ella de tot el que va succeir i arreglar-ho però d’altra banda pensa que millor no, millor oblidar-se de tot això i que no s’assabente la seua dona, ja que sino tot serà un gran desastre, té por que ella sàpiga el que ell va fer en aquell viatge quan estaven de nuvis. Es destrossaria el matrimoni i la família, sabria que li va demanar matrimoni després d’haver estat un estiu sencer amb una altra dona.  I ell no vol això, és un home tradicional i no pot destrossar una família amb tant bon nom com la seva.

Arriba l’hora de la quedada i tots dos estan allí ben puntuals i arreglats, primer trauen les entrades i després fins l’hora del cinema decideixen anar a sopar, Bernat després de molt de pensar la porta a un restaurant japonès, a ell li agrada molt i a ella pareix que també perquè quan arriben a la porta ella diu que li ha encantat la sorpresa, és el seu menjar favorit. Sopen, parlen, es riuen i de sobte Stella Maris mira el rellotge i li pregunta a Bernat l’hora del cinema, resulta que només queden 10 minuts per començar la pel·lícula, Bernat tot sorprès s’alça de colp demana el compte, paga ràpidament i se’n van corrent. Els dos corrent com bojos per tot el centre de la ciutat, finalment aconsegueixen arribar.

Bernat: Ho sent, ho sent moltíssim Stella Maris, no volia fer-te córrer d’aquesta manera.

Stella Maris (rient-se moltíssim): no passa res bob,  res de res, l’important és que hem arribat, anem, entrem que estarà començant ja la pel·lícula.

Bernat, la mira li ix un somriure enorme, l’agafa i la besa. Ella sorpresa i encantada el segueix. Acaben, es miren i entren ràpidament i callats a la pel·lícula.

Van passant els dies i cada volta hi ha més quedades, més ganes de vore’s i arriba el moment que no poden passar un dia sencer sense vore’s, d’aquesta forma cada vegada estan més enganxats l’un a l’altre. Durant aquest temps la veritat és que Bernat s’ha assabentat d’alguna cosa, no sap bé amb qui està son fill però si ha notat que queda molt amb algú nou, bé sap que no és amb els amics de sempre com son fill diu. Un dia en eixir de la universitat el veu i en compte d’apropar-se a ell decideix anar enrere per veure on va, ja que sap que acaba de finalitzar l’última hora que tenia de classe. Com Pere acostumava a fer des de feia uns mesos, després de classe anava a veure a Stella Maris al pis de lloguer on ella estava. El pare al veure’l pujar a un pis que no coneixia s’estranya i decideix esperar allí fins que baixés, a l’estona quan el veu eixir va a apropar-se i de colp el veu amb ella. Son fill està amb Stella Maris, està de nuvi amb sa germana! Bernat no pot creure-ho i tot alterat s’apropa a ells.

Bernat: Stella Maris! Però que fas amb ell? Estàs boja? Què és el que et passa pel cap?

Pere: Pare, que fas tu ací? I què et passa? Tan de roí és que estigi amb mi?

Stella Maris (amb un somriure per dins): Això Bernat, què passa? Perquè no puc estar amb el teu fill?

Bernat (molt cabrejat i sense saber molt bé per on eixir): no podeu estar junts i punt. És la meua alumna Pere, no pots estar amb ella, t’ho prohibeisc, busca a una altra, serà per xiques a la universitat! 

Pere: Pare, estàs escoltant el que dius? No té ni peus ni cap, no vaig a deixar de quedar amb ella, l’estimi! I no pots prohibir-m’ho. A més, tinc altra cosa a dir-te. En acabar aquest més i treure’m l’any d’estudis me’n vaig amb ella a Argentina. Ja està tot parlat. I no hi ha més que dir, em dóna igual si estàs d’acord o no, és la meua vida i ja sóc suficientment adult per decidir sobre ella.

Bernat: NO! No, no te n’aniràs! No pots! Estàs boig? Que és la teua germana!

Pere: QUÈ? Què dius pare? Quina germana? Que jo me’n vaig amb ella  (senyalant a Stella Maris)

Bernat: Stella Maris és filla meua Pere, no és estudiant d’Erasmus ni res d’això, vingué d’Argentina a conèixer-me i jo li vaig dir que no diguera res per a què la teua mare no s’espantés. Feia mesos que pensava que se n’havia tornat, ara m’adoni que no. 

Pere no dona crèdit, està tot parat i assimilant, de colp mira a Stella Maris i ella avergonyida per haver-li mentit mira al terra.  Ell molt enfadat li crida: ets una mentidera! Has jugant amb mi tota l’estona! No vull  tornar a veure’t mai! I plorant es marxa tot sols. Bernat va darrera però Pere es gira i li diu que el deixí que no vol ni veure’l.

Bernat es torna tot cabrejat i li diu a Stella Maris: Per què has fet això? Què volies d’ell? 

Stella Maris: D’ell res. Ja et vaig avisar que havien de saber la veritat i si tu no volies contar-la ho faria jo. Sincerament em dóna molta llàstima per ell, és un nen excel·lent i he arribat a estimar-lo. Però tenia clar el que volia i no anava a parar fins aconseguir-ho. 

Després d’una llarga baralla, Pere, qui portava molta estona donant-li voltes a tot, crida a Bernat per telèfon i aquest fa callar a Stella Maris i l’agafa. Escolta les paraules clares de son fill: ves a casa, jo vaig ja, o li contes tu a la mare tot o li ho conte jo. 

Bernat va contestar-li dient que no faça això i intentar explicar-li però abans de poder fer-ho Pere ja ha penjat el telèfon. Bernat acaba la discussió amb Stella Maris dient-li que no vol tornar a veure-la, ni saber res d’ella, que se’n va a sa casa a intentar arreglar-ho tot.

En arribar a casa Bernat es troba amb Pere i aquest només veure’l entrar li diu a sa mare: mama asseu, papa ha de parlar amb tu. La mare molt estranyada mira a Bernat i demana que hi passa, aquest no contesta i mirant a Pere li diu que vinga que ha de parlar amb ell a soles.

Pere: No. O comences a contar-ho tot ací amb la mare, o ho conte jo.

L’ambient a la casa està molt tens, Pere espera l’explicació de son pare, la mare no entén res i també espera a que li conten sense imaginar res del que li van a dir, i Marta la germana en escoltar això ix de l’habitació per assabentar-se també.

Bernat com pot comença a explicar tot l’ocorregut sense saber molt bé com contar-ho. Finalment la mare no es pot creure res, esta molt dolorida i tot plorant i en finalitzar la conversa d’hores es fa la maleta i li diu que se’n va, no pot estar ací amb ell, necessita pensar, estar soles i assimilar-ho tot, tota la gran mentida que és sa vida.

 

23 anys després.

6 hores 39 minuts 

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.  Per això va saber que la trucada no podia ser bona.  No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada. Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué la llum de la seua pròpia tauleta.La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

-Si? 

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.  A l’altra banda del telèfon hi era una xica amb una parla diferent, amb un accent argentí! molt nerviosa contestà amb altra pregunta. 

-Ets tu Pere Capdevila Garcia?

Pere estranyat contestà:  -Sí, perquè? Qui ets?  La xica amb moltíssima il·lusió a la vegada que amb molta por, només aconsegueix articular dues paraules: 

-Hola papa. 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0714
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  70 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]