Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
MC1313
IES Guillem Cifre de Colonya - Pollença. Pollença
Inici: Marina
Hipofrenia
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 "Júlia"
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980  vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

El que no sabien els seus amics, ni la seva família, ni tota la gent que em cercava, era que tot el que passava, estava planejat.

Abans d’aventurar-me en aquesta història, vull afegir, que en Pau, per la gent que l’envoltava, era un jove atractiu, tant per dins com per fora, tenia els cabells foscos i els ulls verds com les primeres fulles de la primavera, simpàtic, sempre alegre, misteriós a vegades, i, sobretot, molt despistat. La seva cabellera rossa atreia a moltíssimes al·lotes fadrines, malgrat tot això, ell mai va ser un home de festejar amb moltes joves.

La seva veu era molt tranquil·litzadora, els moviments que feia amb el cos sempre havien estat insegurs, mai sabia on col·locar-se ni els gests que havia de fer alhora de dur a terme una conversació. Era un personatge de poca paraula, però el jove més pacient que mai ningú hagués conegut, sabia escoltar a tothom i aconsellava la gent d’aquella petita urbanització. Sempre pensava que aquell poble no era per ell, no hi encaixava, se n’hauria d’haver anat a fora a estudiar psicologia o alguna cosa semblant, aquell lloc se li feia petit per viure, tenia massa dots per quedar-s’hi i tots sabíem que era qüestió de temps que ell mateix s’adonés de la situació.

Tot i que la gent el veies tan atractiu, llest, sociable i amb tots els dots que un nen pot demanar, en Pau mai es va sentir bé amb ell mateix, perquè sempre s’ho amagava tot a dintre seu, pensava:

-no cal molestar a la gent amb els meus problemes.

El seu cor i la seva ment, amb el temps s’havien convertit en una gran bolla que anava creixent cada vegada més, ja que ell si sabia escoltar, però ningú mai l’escoltava. Se sentia molt incomprès, i tenia por, moltíssima por.... patia imaginant allò que la gent pogués pensar d’ell sobre la seva forma de pensar i veure com era en realitat la societat i el mon. Mai va voler donar la seva opinió, i això amb el temps li passà factura, quan et guardes les coses durant molt de temps arriba un moment que et canses i necessites amollar tots els teus sentiments i els teus pensaments.

Tant sols havien passats 2 mesos i 16 dies des de la mort del seu pare, quan en Pau decidí que havia d’acabar amb tot aquell sofriment intern que el consumia des de feia massa temps, així fou com començà la història d’aquest jove personatge.

Júlia.


Durant set dies i set nits, va desaparèixer de la vista de la gent , com si fos un fantasma, invisible... la gent del poble el cercà nit i dia per tot arreu, mogueren cel i terra sense trobar cap rastre d’aquell jove tan estimat.

Un dia, la seva mare, ja sense esperances, va entrar a l’habitació d’en Pau, es va seure al llit i recordà aquells vespres d’estiu quan en Pau només tenia 10 anys, i ella li cantava nones per anar a dormir. Es tombà, ficà la mà davall el coixí i tocà un paper molt mastegat, l’agafà amb impaciència i quan l’obrí van aparèixer davant ella unes lletres escrites amb cura que deien: “allà on els meus somnis retornen”.

La mare no entenia el que volien dir aquelles paraules, eren un enigma?, un galimaties?, tenien alguna cosa a veure amb la desaparició del seu fill?, podria saber on era?, estava bé?, per què havia desaparegut d’un dia per l’altre sense deixar cap rastre?...

Pocs minuts després li vengué una imatge al cap, era tan real...el seu marit i en Pau estaven tombats a la proa d’un preciós veler. En Gabriel, el seu home, fou un excel·lent matemàtic, explicava a en Pau com la botavara i el màstil del seu veler, creaven un perfecte angle recte, i la vela, feia d’hipotenusa. En Gabriel, aprofitava tots els petits moments de la seva vida per parlar de matemàtiques, eren la seva gran passió, la seva vida... Per a ell, cada petit detall era únic, podia interpretar qualsevol cosa del seu entorn des d’aquest enfocament.

El casc del vaixell, estava ple de petxines aferrades, que es resistien per no caure a l’aigua blava i profunda del mar a causa de les ones que el fort vent creava. Tants sopars, tantes rialles, tants sentiments estaven atrapats a cada centímetre quadrat d’aquell antic veler, ancorat a pocs metres d’un alt cap coronat per un gran far.

Aquella mare, sense saber molt bé perquè, s’aixecà d’un bot del llit, agafà la seva jaqueta de suaus plomes i es dirigí  cap allà on sabia que estava ancorat el vaixell, amb l’esperança de trobar respostes relacionades amb el lloc on es podria trobar el seu estimat fill.

De ben enfora pogué veure la nau fondejada a un mar tranquil i cristal·lí de principis de gener. Els raigs del sol l’il·luminaven fent-la encara més majestuosa. Quan entrà dins el vaixell, es dirigí a la cabina d’en Pau, allà, hi trobà el seu quadern de tapes vermelles damunt el llit; mai es desferrava d’ell. Era una regal que li havia fet el seu pare poc abans de morir, volia que hi escrivís totes les aventures que viuria, i en Pau, així ho feia.

Allà, ell, hi tenia la seva vida anotada. Amb cura l’agafà amb les fredes mans que sempre tenia. En Pau, quan era petit, pensava que la seva mare era un ésser que venia d’unes terres màgiques de l’Antàrtida, que havia obtingut poders màgics de la neu, i que, per aquest motiu, sempre tenia les mans fredes. L’obrí delicadament i sorpresa va veure com totes les pàgines estaven arrencades menys una, aquesta, era un dibuix d’un mapa de la illa on hi havia el far.

Aquest, estava marcat amb un cercle perfectament delimitat, la tinta encara brillava, fet que demostrava que feia poc temps que l’havien produït. Tant de presa com va poder, la mare, es dirigí cap al far a la recerca de respostes. Quan arribà, s’aturà a contemplar aquella gran edificació alçada damunt una gran roca, en aquell punt on la terra i el mar es donaven la mà. Els records dels moments passats amb en Gabriel se li amuntegaven al cap. Una ràfega de tristor envaí aquella dona i una llàgrima salada redolà la seva galta recordant el seu marit com si encara estigués a prop d’ella.

La pintura blava d’aquell far era cada cop més clara, a causa de la sal del mar que se l’anava menjant. Cada columna, junta i paret d’aquell far tenien un blau diferent a tots els altres que havia vist, era molt pur, i ara nomes quedaven les mateixes restes de pintura que de bonics records amb la seva família desfeta per complet.

Tenia una torre alta que es feia servir de mirador, allà hi havia col·locat el llum que avisava als vaixells que ja arribaven a port. Quan la dona va veure la façana, recordà intensament un moment molt feliç i ja antic. Eren el seu home i el seu fill amb sis anys, tan inseparables com sempre, pintant cada columna i junta d’aquell far del color, blau. En Gabriel, amb una rialla d’orella a orella, i en Pau, pujat a una cadira per poder pintar fins a d’alt, fent gests exagerats per atreure l’atenció del pare.

Obrí la petita porta vella del gran far i contemplà, un moment, aquella antiga edificació on pare i fill passaren tantes hores plegats, se adonà que l’únic accés d’aquell edifici era una petita escala de cargol molt estreta, s’agafà a la barana de ferro ja rovellat i empassant-se saliva dos cops pujà escales amunt. En arribar a dalt contemplà una petita sala plena de mapes per les parets, amb una llarga taula de fusta envellida al centre plena d’utensilis per escriure, quaderns i sobretot llibres, a la part dreta, hi havia una prestatgeria molt vella amb dos compartiments, al primer hi havia moltíssims arxius, no es va voler entretenir molt a cercar dins d’ells. Al segon compartiment, hi havia un nombre exagerat de llibres, estaven col·locats de tal manera que era impossible poder posar-n’hi mes, en Pau sempre havia estat un amant dels llibres, igual que el seu pare. A l’altra banda de l’habitació, hi havia unes petites escales que duien a la llanterna, que era la part del far amb la llum d’alerta. Mentre pujava aquells pocs escalons, es fitxà que n’hi havia un que tenia una escriptura a la part baixa, s’acotà i pogué llegir aquestes paraules “3 de Març de 1980”. De sobte un conjunt de llàgrimes profundes li caigué dels ulls. Era un dia molt assenyalat per ella, el dia que el seu marit la deixà per sempre més. Seguí pujant les escales, i contemplà una petita caixa de ferro aferrada a la porta d’entrada de la llanterna, observà com aquella caixa tenia un codi de bloqueig, calia escriure vuit nombres per poder-la obrir.

Com ho faria per trobar la combinació que l’ajudés a descobrir el secret que amagava?

No sabia ben bé com, però fos com fos havia d’aconseguir obrir-la. Si era allà algú l’havia col·locada estratègicament per alguna raó.

Vuit números, quins podien ser? Hi havia infinites solucions, decidí agafar aquella caixa i baixar a la sala a cercar la resposta. Davallant les escales, ensopegà, i la caixa rodolà escales avall aturant-se al peu de l’escaló on hi havia escrita aquella data que tants mals records li duia.


Una mena de intuïció va envair aquella dona i de pressa intentà obrir aquella caixa amb la combinació zero-tres-zero-tres-u-nou-vuit-zero. Quan acabà de posar el darrer zero, va sentir un renou estrany i de sobte, la tapa de la caixa sortí disparada....

Després de l’ensurt la mare ràpidament mirà la caixa i va poder veure un sobre gastat, de color beix amb un nom escrit “Júlia”, el cos va començar a tremolar-li, amb prou feines podia aguantar entre les mans el sobre. Júlia, era el seu nom, a la fi havia trobat una pista d’on era el seu estimat fill.

Na Júlia obrí aquell sobre, a dins seu hi havia una carta i un tros de ferro que posava :“sempre est”.

Na Júlia no entengué molt bé el que posava aquell tros de joia, i decidí llegir la carta:

“Hola mare, soc jo, en Pau, el teu fill!

Nomes volia dir-te que ho sent moltíssim, que ja no puc seguir a un lloc on no hem trobo bé, estic cansat de passar-ho malament m’estic quedant sense ganes de seguir, no tinc cap raó, el món em cau al damunt i veig que no ho puc evitar, estic intentant tirar endavant però de què em serveix?

Si quan aconsegueixo sortir d’un pou em fic dins d’un altre...

Fa tres anys, tres anys que pateixo cada dia, tres anys tractant de trobar raons per ser feliç i riure de tant en tant, però jo he renunciat, no sóc fort i mai ho seré, m’he perdut,  la meva vida està passant i a mesura que avança el temps m’he anat convencent de que això és el millor, m’he disposat a acabar amb tot.

Estic cansat  d’absolutament tot.

De vegades arribem a un punt on no sabem si estem realment fets per continuar vivint, per continuar lluitant per cada segon de les nostres vides, estic perdut. Hi ha gent que necessita una mà per agafar-s’hi i sortir d'aquesta situació, altres no troben aquest a mà reconfortant i es queden perduts dins un mar enorme que és impossible escapar-hi,  s’enfonsen, s’enfonsen com el ferro en el mar. N’hi ha d’altres com jo, persones que tenen la gent que estima i que donaria la vida per a ells, persones que val la pena conèixer i viure al seu costat, però tot i això, no volen una mà per agafar-s’hi, el temps, les mentides, els plors, han fet que el meu cor s'hagi anat deteriorant fins fer que no vulgui ser rescatat, només vull desaparèixer, durant un temps.. Mare, m’he cansat de lluitar contra mi mateix, contra la persona que soc, contra els meus pensaments, necessito que qualcú m’accepti així com soc, necessito que qualcú m’entengui de veritat, necessito qualcú que me miri i no pensi que li faig pena, que soc un animal estrany, necessito deixar d’estar a un lloc on no encaix, ho saps, mare.

Potser... potser el millor per a tothom és que jo me’n vagi, almenys durant un temps. Tota la meva vida només he causat problemes, sóc només una molèstia, sóc inútil... Potser, és moment de deixar de molestar-vos a tots, passo cada dia plorant per les coses que els adults em diuen, me n’he adonat que de mica en mica m’he matat a mi mateix, m’estava fent mal, m’he fet petit al llarg d’aquests tres anys i ara, només vull desaparèixer.

Vull volar.... si llegeixes aquesta carta és que ho he fet. Crec que aquest, no és el meu lloc, no hi ha res que em motiva a seguir lluitant, no tinc ni força ni desig, estic intentant sortir de tot això mare, necessito un temps per analitzar les coses, necessito desconnectar, respirar, canviar d’aires, potser aquesta manera, no sigui la més correcta per dir adéu, però no tenia valor per fer-ho d’una altra.

Em sap molt greu per la gent que m'estima, però m’he adonat que el nen que hi havia en mi ha desaparegut com ho fan les pedres quan toquen l’aigua del mar.

Sento que això és una bona decisió, sovint cal oblidar-ho tot per retrobar el camí, per tornar a trobar-me.

Quan arribi el moment, el collar que t’he deixat, cobrarà sentit, només has d’esperar.

Gràcies per ser la millor mare que he tingut, mai dubtis que has estat i sempre seràs un dels motius pel qual encara lluito.

Com tu hem dius, jo he estat qui t’ha ensenyat a ser mare, però tu m’has ensenyat a ser fill i sobretot, a ser feliç.

T’estimo mare, això no és un adéu.”

En acabar de llegir aquella carta els seus ulls, pareixien dues fonts, brollant mils de litres d’aigua, les seves pulsacions, pujaren com una muntanya russa, el seu cor i la seva respiració es varen contreure, notava com l’aire passava per la faringe i baixava cap a la tràquea, en aquell punt, el punt on s’unien aquells dos tubs,  l’aire circulava difícilment, i les pulsacions del seu cor s’anaven accelerant com un avió quan s’enlaira en una pista. Les seves cames començaren a tremolar, i al cap de poc temps era a terra, amb els ulls tancats i amb una respiració que amb prou feines la mantenia viva.

Va obrir els ulls, i observà a la seva amiga, amb una mirada cansada, asseguda a una cadira al seu costat, llegint un llibre. Li va estranyar molt, na Maria, era una dona molt activa, riallera i no solia obrir mai llibres, no era de lletres ni de números, no era de res en general, estudiar mai va ser el seu fort. Tenia els cabells curts, una boca molt llarga i uns ulls estrets.

Na Júlia, estava tombada a un llit blanc, portava una bata blanca, la seva  tela, a simple vista, pareixia cotó, però quan la tocaves era rasposa, d’un teixit estrany que ella, no coneixia. El que més li va sorprendre, era que duia una mascara a la boca, i uns tubs clavats als canells, aquests, li feien mal. Sentia, com un tipus de líquid molt estrany, recorria aquells tubs transparents per passar a la seva sang. Les parets d’aquella habitació eren blanques, el sòl, també, hi havia un gran finestral al fons de la paret, on es veia una preciosa posta de sol, d’un color intens, no sabria molt bé descriure quins eren els colors que la definien, una variació de vermell, taronja, groc i blau s’observaven a aquell escenari...

-Veig una cussa que persegueix papallones!

-Idò jo veig un gran vaixell amb dos catets!

-On?

-Allà!

-No el trobo...

-Veus aquell ocell negre i gros que vola tan amunt, idò ell esta just damunt de la vela major del vaixell, el veus ara?

-Si!

Les veus del seu fill i del seu marit eren l’única cosa que li venia al cap a na Júlia, no sabia molt bé que feia a aquella habitació, no sabia on era la seva roba ni perquè tenia dos tubs clavats, però no li importava; volia saber on era el seu fill.

-Júlia!, per fi, t’has despert!

-Hola, Maria, quina hora és?

-Son les sis i tretze del matí.

-I que hi faig jo aquí?

-Ahir, al migdia, hem vares dir que t’acompanyés a un far que hi ha a l’extrem de l’illa, aquell de color blau. Quan hi arribarem, no hem vares deixar baixar del cotxe, hem digueres que esperés a fora, que havies de fer una cosa important, necessitaves estar sola i que si al cap de trenta minuts no tornaves, que vengués a cercar-te. Tal com em manares, vaig seguir les teves instruccions....quan vaig entrar els meus ulls et veren tombada a terra.

Els metges diuen que no és res greu, que segurament et vares desmaiar per una baixada de tensió, però has de reposar al manco una setmana.

Vaig cridar a una ambulància tan ràpid com el meu cos em va permetre i quan els infermers et recolliren de terra, vaig veure que et queia això de la mà.

-Moltíssimes gràcies Maria!  Ahir vaig descobrir coses d’en Pau, aquesta carta i el ferro que m’has donat, són coses que em va deixar ell abans de partir. Has llegit la carta?

-No, no l’he volguda llegir. Què et diu?

-Que no es troba bé, que necessita temps i espai per poder reflexionar. Diu que està bé, i que no hem preocupi per ell.

-I aquest ferro?

-No ho sé, duu una inscripció que posa “sempre est”, no se el que voldrà dir. Sé que pertany a un tros de collar, que quan arribi l’hora, tot cobrarà sentit i podré esbrinar el vertader significat d’aquestes paraules.

-Així ha estat sempre ell, misteriós com el vent, que mai saps ben bé on és però el sent quan et frega la cara, com algú que tan estimava..

-Sí, el seu pare...

-I ara que faràs?

-No ho sé, no puc continuar amb la meva vida com si res no passés, necessito al meu fill com l’aire que respir, ell era tot el que em quedava.

-El cercaràs?

-No, tot i que em faci molt mal i em costi confio plenament en ell. És la persona més intel·ligent que conec, sap el que necessita i com retrobar-se. Intentaré seguir endavant amb la meva vida i intentaré tenir paciència, sé que tard o prest tornarà i ens mostrarà la seva millor versió.

Així és com comença la primera part de la historia d’en Pau...però, i aquell ferro? Quin significat deu tenir? Encara ens queden moltes coses per descobrir.
Capítol 2 Eulàlia
Les pulsacions de totes aquelles persones que m’aplaudien sense saber la meva historia, el renou que feien els xocs entre les dues mans de cada persona que hi havia a aquell gran i majestuós auditori. La gent estava feliç, semblaven una colla de nens petits alhora de les  postres en acabar la menjada del migdia.

I ella...dreta, aplaudint amb elegància, em mirava pujat a aquell gran escenari, tan preciosa com sempre, duia un vestit llarg d’un color rosa pal, sota el vestit duia unes calces negres, mig transparents, es podia apreciar el seu color blanc de pell, als peus, duia unes sabates del mateix color del vestit, amb uns petits tacons, els seus cabells castanys, estaven recollits per una trena que li arribava a mitja esquena i acabava amb un petit llaç. El seu somriure, l’única cosa del món que podria estar mirant tota la vida, aquelles dents tan perfectes, aquells llavis fins i vermells, els seus ulls foscos com un dia de pluja expressaven molta felicitat. Ella era l’única que aplaudia amb entusiasme, aplaudia sabent perquè, aplaudia sabent que aquell diploma que jo tenia a la mà, era més que un paper amb el meu nom escrit, aquell paper era la recompensa de tot el meu esforç, vuit anys, lluitant cada dia, cada hora per aconseguir un somni, el nostre somni.

Eulàlia

Petons al cap em desperten, ja són les cinc del matí, em toca despertar-me, m’inclino per veure a la meva preciosa dona, li dono una petita besada als llavis i m’aixeco del llit, vaig directe al bany, em rento la cara amb aigua freda, em poso una camisa blanca, agafo un cafè, i surto per la porta cridant: tornaré per sopar, t’estimo, Eulàlia.

Arribo a la meva oficina, encara queden deu minuts perquè la consulta s’hagi d’obrir i ja hi ha més d’una dotzena de persones que esperen l’obertura.

Veig una petita carta damunt la meva taula, la lletra em resulta molt familiar.

“Hola Pau, soc jo, la teva mare, com et va per Nova York?

Hem va agradar molt la teva darrera carta, encara estic esperant que tornis a casa a veure’m, vull que em presentis a la teva dona, vull tornar a veure riure al meu fill.

Per favor, Pau, torna, no em queda molt de temps, els metges m’han dit que no em puc recuperar, tinc una malaltia que es diu càncer, tinc molta por, et vull veure, Pau, torna, per favor.”

En acabar de llegir allò, em va quedar el cor estret, que li succeïa a la meva mare?

Ja fa deu anys que vaig partir del meu poble natal, només per poder estudiar medicina, soc a Nova York, a mils de quilometres d’ella, ho ha donat tot sempre per jo, i ara, l’estic perdent.

Aquell dia, no vaig fer feina com els altres, el meu cos, de cap a peus, estava molt tens.

Les hores varen anar passant lentament, mai havia tingut tantes ganes d’arribar a casa, m’agradava la meva feina, sempre intentava quedar una estona més del que tocava, gaudia curant a la gent, era i és el meu somni fet realitat.

En arribar a casa, vaig explicar-li a n’Eulàlia el que deia la carta de la mare, sense pensar-ho, vàrem fer les maletes, per partir el matí següent cap al poble de la meva infància.
Capítol 3 UN FINAL.
-Jo vull venir, perquè no puc venir?

-Ja t’ho he explicat, Marina, el viatge és llarg i dur, és millor que quedis aquí. Na Meritxell, l’amiga de la teva mare es quedarà amb tu aquesta setmana, dormirà a l’habitació dels convidats, per si la necessites.

A més, no pots faltar a l’escola, oi?

-Segurament que la senyoreta Margalida no diria res si falt uns quants dies..

-Només seran cinc dies, arribarem dissabte vespre i et podré donar un petó antes d’anar a dormir. Però ara allarga’t al llit i tanca els ulls, és tard, la teva mare i jo hem de partir ara, no podem perdre l’avió.

-Pare, tornem a contar l’història, perfavor, per darrer cop antes de partir.

-Dacord, però despres no vull més queixes.

Erem a una sala, la teva mare, la llevadora i jo. Estava molt assustat, però en aquells instants, sentia que la meva il·lusió de veure’t era més forta que qualsevol cosa. El primer instant que la teva mare i jo et varem veure, ens varem sentir d’una manera inexplicable.

La teva mare, et va agafar i em va dir:

-No et sembla un extraterrestre?

-Si, però és l’extraterrestre més bonic que he vist mai.

Vaig contestar. Des del primer dia que et vam veure, et varem estimar.

Pocs minuts desprès, vaig sortir de l’habitació, i vaig entrar a una sala on hi havia moltes butaques i una tauleta baixa al centre, amb molts llibres a sobre, i saps que vaig exclamar?

-Ja és aquí la nostra princesa!

-Exacte, Marina. tots els nostres coneguts varen venir a abraçar-me, tots reiem, érem molt feliços, gracies a tu.

I que aprenem d’això?

-Que a pesar de que moltes vegades no estigui contenta amb jo mateixa o estigui trista, sempre hi haurà qualcú que m’estimi tal i com sóc, i que la família, hi és i hi serà sempre, per damunt de totes les coses.

-Bon nit Marina, fins d’aquí cinc dies, t’estim.

“M’agradaria quedar-me a aquesta frase per no haver de veure la realitat. M’agradaria no haver de viure sense pares i una padrina.

M’agradaria que l’avió hagués arribat a l’aeroport

M’agradaria sentir la veu del meu pare contant la seva història.

M’agradaria abraçar a la meva mare.

M’agradaria deixar de plorar.

M’agradaria no tenir un nu al cor.

M’agradaria que aquella, no hagués estat la darrera vegada que hagués sentir la veu del meu pare.”

Aquestes foren les darreres paraules que escrigué na Marina, aquests foren els seus darrers pensaments, ella i només ella, sabrà perque ho va fer.

Avui, encara pas per aquell balcó d’on es va tirar i pens que encara hi és, i que ens vigila des de allà on sigui. Ara està amb la seva família, i sobretot, viu com es mereix.

Sempre pensaré que va arribar a guanyar un premi novel, o va fer un gran descobriment, sempre pensaré que va aconseguir tot el que es va proposar, sempre sabré que no n’hi ha cap d’altra com ella, sempre estarà dins els nostres cors, perque si no pens això, la pena hem consumiria per dintre.

De la teva millor amiga, Andrea.

Aquesta noia de cabells rossos i llargs va acabar de lletgir aquell text, era el seu costum ja que l’anava a visitar cada dia al cementeri.

Aquesta, és l’història caòtica que potser mai havies sentit, aquesta és l’història que mai sabràs si és vera o no, aquesta és l’història que et diu:

Només recordem allò, que mai ha succeït, i és per aquesta regla de tres, que sempre et recordarem com la nina que va viure una vida plena i feliç, Marina.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]