Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
amagvng
IES de La Jonquera. La Jonquera
Inici: Camps de maduixes
PARE, PARA’M EL MÓN!
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Sobre els cops que ens falten i el blanc que s’apodera de nosaltres.
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda que xiuxiuejà unes paraules incomprensibles i, després, es va fer el silenci. Va sentir fred, i no va ser la trucada ni la temperatura de l’habitació les que fessin tenir aquesta sensació, va ser que l’haguessin despertat del seu somni. No és que fos milionari allà, ni poderós. Tampoc tenia fama, ni grans amistats, ni al seu amor platònic, simplement hi havia un paisatge, un lloc on solia anar de petit els caps de setmana per trobar-se a si mateix.

Si la vida no el volia de tornada allà, per alguna cosa seria. Ell sabia perfectament que ho necessitava, no tornar en si, sinó trobar-se a si mateix… I aquella veu de la trucada, en certa manera, li era familiar, Precisament l’ubicava en aquell paisatge.

Es girà, observà la seu dona i exclamà “casum la mar salada, ja m’ha agafat els llençols, hauré de comprar-ne uns per a mi!”

El seu estat d’ànim agre agafava presència des de primera hora del matí, i encara es pronuncià més amb la brusquedat del despertar, ni jo ni vosaltres probablement podrem comprendre com podia tenir companyia. Era un home desagradable, normalment irritant i de pocs amics. Físicament no era gaire agraciat. Constava de un cap de mida superior a la mitjana, tenia els braços curts i el seu tronc recordava a un sac de patates.

Es va incorporar, el seus ulls van mirar fixament en el calendari de la prestatgeria. Era dijous. Arribava tard a la feina per tercer dia consecutiu. En un altre temps la seva dona l’hauria despertat, però últimament no li deia ni bon dia. Va sortir de casa a corre cuita, caminava como un autòmata, com si sabés cap a on anava.

- Però mira per on vas, vell amargat!- va cridar un jove en patinet amb qui es va xocar

El nen es va desviar, va perdre l’equilibri de tal manera que va anar rodolant pel terra i el patinet va impactar directament en el front del senyor Smith. Va obrir els ulls i va mirar al seu voltant. Tot era blanc. Es podien sentir algunes veus de fons, plors… es respirava tensió. Sabia on era. On les ànimes moren o sobreviuen, on poden desencadenar-se algunes emocions amagades, o quedar-se atrapades per sempre.

Sentia com si el pes de la seva pell disminuís i també el de la seva ment. Tot al seu voltant va començar a donar voltes i, de sobte, una vegada més, va despertar. Ell no ho sabia, però la seva dona… ( i no mencionaré d’altres familiars ni amics perquè el temps i la distància que posat ficat ell mateix amb el seu món havien fet que s’esfumessin…).

Us parlaria del seu món, però ho faré quan ell mateix sigui capaç de tornar. Vull que entengueu abans la sensació de pèrdua d’un mateix i com la vida fa que la trobis per poder actuar, tot i que estic segura que vosaltres mateixos ja l’heu sentida.

Com anava dient, la seva dona l’estava esperant. Havia sortit a corre-cuita cap a l’hospital en quant li van trucar a la feina. Estava enfadada amb ell, però l’estimava. Potser massa.

Quan va obrir els ulls la seva mirada es va trobar amb el blanc de les parets. Sabia on era, a l’hospital on sentia que fa uns mesos havia nascut el seu germà petit.

Va mirar al seu voltant i va cridar sa mare. Primer amb els ulls i desprès va fer un crit:

“MAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAMA TINC GAAANA!”

Almenys és el que la seva ment va intentar emetre. En realitat només va aconseguir que li sortis un fil de veu amb dificultats.

La seva dona, que era al lavabo, va tornar i es va trobar la situació.
- Senyoreta infermera, on  ma mare? Sento com si no hagués menjat en anys.
- M’estàs prenent el pèl? En serio t’has hagut de donar un cop per     fer alguna broma una altre vegada? Si ho sé t’ho dono abans jo.
- Miri jo no sé de què m’està parlant, jo només vull veure la meva     mare i tornar a casa.

- Smith m’ho estàs dient de veritat?

- És clar, i no em diguis Smith. Ni que fos un vell amb bastó.
Amb el rostre ple de preocupacions i, per què no dir-ho, amb por, va anar a cridar al metge.

Li va explicar amb cara de circumstància treballada per la experiència i amb rigidesa li va deixar anar un "sincerament no en tinc ni idea, però sabent com era... quasi millor. Li vindrà bé una mica d’esperit de nen. Pot durar-li tres dies, tres anys o tota la vida, aprofita."

La dona no va plorar, però la seva por va augmentar. Tota l’estabilitat de la seva vida es va ensorrar en uns instants. Ella havia pensat en tirar-la abaix més d’una vegada, però no és el mateix que un destrueixi el seu propi castell de sorra a que el trepitgi un altre.

Va tornar amb el seu petit home, que ja s’havia incorporat i mirava per la finestra.
- Quan tornaré a l’escola? Puc quedar-me uns dies més? Tinc son, tinc fred , tinc set. 
Ja d’adult es queixava i era insuportable. Potser aquest comportament encara empitjorava de nen.

Va optar per seguir-li el joc.
- Ei, que vols que et porti a casa? Ara de seguida t’hi acompanyo. -- Saps on vius?

- Ara mateix no sé anar, però jo vull la meva mare. Mama! Sempre igual, amb retard.

- No sé quan vindrà, però mentrestant t’acompanyo a casa meva.

- No he d’anar amb desconeguts.
Li va baixar el somriure, en aquell moment es va adonar que no seria tan fàcil com deia el metge. Volia tornar a veure a l’home amb qui es va casar. Era complicat conviure amb ell. Últimament, no era el mateix. Però si abans havia començat a perdre les esperances, ara no en tenia cap.

Va mirar la tauleta de nit de l’habitació, hi havia un cistell amb caramels.
- Tenies gana no? En vols un? 

-Sí! Gràcies!
Feia anys que el seu marit no li agraïa res. Li va tornar el somriure a la cara.

Després va mirar per la finestra. Estaven sortint els nens de l’escola amb els seus pares, l’escola que l’Smith havia trepitjat feia més anys dels que el coneixia.

Què faria ara?
Capítol 2 Fustes que aguanten el pes dels records i l’oblit millor que les persones.
De vegades, per no dir sempre, no arribem a conèixer a les persones que tenim al nostre entorn. Sabem on són, els seus horaris i què no els agrada menjar, sabem qui fa que bategui el seu cor més ràpid, què els amoïna (quan es queixen, que sinó tampoc) i, com a màxim, coneixem la seva cançó preferida. No en sabem res en realitat, moltes vegades ens centrem tant en la nostra vida que els mirem, però no els veiem. Són personatges plans al nostre cap, estereotips. En realitat, però, són personatges rodons, només hem de canviar l’angle de visió.

A la senyora Caldin encara li quedava temps per conèixer l’Smith. Ell no es deixava, però ella tampoc no ho havia intentat.

Encara podia saber que mai li havia agradat l’escola, al seu home. Ell era fanàtic de dormir tot el matí i sortir amb amics tota la tarda. Però sens dubte, el lloc més important per a ell era un bosc proper, on les hores passaven volant amb el seu pare. Qualsevol resident del poble acostumat a la mateixa arbreda no es pararia a admirar aquell paisatge entranyable. El que feia que aquell bosc fos únic eren les emocions que li transmetien i el records que hi residien.

Va sortir de la abstracció i es va girar...

- Smith? SMITH! Carai, ja l’he perdut! Ni mig mort se li pot treure l’ull de sobre. Què hi farem?

Mentrestant, a un passadís de distància, l’Smith s’escapolia de l’hospital amb el cap tort i la bata blanca, encara amb un dolor considerable. Trepitjà el carrer i en veure els nens sortir de l’escola, sense pensar-ho dos cops va començar el trajecte cap a la seva antiga casa. Aproximadament quinze minuts va tardar en arribar-hi. Havia passat més de mig segle però era quasi igual, cosa que va ajudar a la sensació de que als seus ulls no havia passat el temps. Amb il·lusió va córrer cap a la porta i va tocar el timbre. Li va obrir una senyora d’uns 30 anys. Es va quedar molt confús.

El del gas va revisar la instal·lació la setmana passada i no m’interessa cap canvi de companyia ni asseguradores, adéu.

- va dir la dona, bastant estressada, just abans de donar un cop de porta.


No, no, espera! Crec que m’he equivocat de carrer, siusplau ajuda’m!

S’escoltaven crits des de fora, semblava que estaven discutint. L’Smith es va seure a l’esglaó del portal, i una estona després, va obrir un noi.

No té res a fer?

No sé què fer.

- Doncs marxi. Busqui altra gent. Sé que les companyies pressionen molt als empleats, però aquí està perdent el temps. Li asseguro que no aconseguirà res.

No entenia la situació, però es va veure obligat a anar-se’n d’allà. Qui era aquella gent i per què eren a casa seva? I a més a més l’havien fet fora.

Es va girar, va fer uns quants passos i va albirar els arbres, els seus arbres. Una pau interior es va apoderar de la seva ment, era el seu lloc preferit.  D’allà no el podia fer fora ningú. Ràpidament va començar a córrer apartant arbustos i plantes fins arribar a la vora d’un riu, on hi havia la seva petita cabanya. Estava assedegat així que es va apropar al riu a veure aigua i després va pujar per una escala a l’arbre. Les fustes estaven mig podrides, però sorprenentment van aguantar el seu pes.

Un cop a dalt va seure i va mirar al seu voltant. Poc a poc li van venir petits fragments de records i va entrar al seu món.

Es va veure sortint de l’escola, deixant la motxilla dins de casa i jaient al seu sofà. Al cap d’una estona va aparèixer una colla de quatre nens i tots plegats van anar cap a la cabanya on ho tenien tot per passar la tarda. Hi havia una pilota per quan volien anar a jugar un partit de futbol, a la pista de porteries velles que es trobava a uns minuts d’allà, l’únic inconvenient era que si donaven un cop fort la pilota rodolava turó avall fins arribar al riu; hi tenien banyadors per quan decidien banyar-se durant l’estiu, unes raquetes, una càmera de fotos... Al fons hi tenien una taula amb unes cadires que van recollir d’un abocador i una petita estanteria que amb una mica de sort aguantava el pes d’alguns llibres, còmics, jocs de taula, figures d’acció, etc. pels dies de pluja.

Va sortir del món dels records i va mirar al seu voltant. Les cadires estaven mig descompostes; els banyadors, molt gastats; la pilota, desinflada, les figures trencades i la càmera sense carret. No recordava que hagués passat gaire temps de tot allò. Per què havia canviat tant?

L’Smith encara no ho entenia. Però a mi els anys ja m’havien ensenyat per què no pot ser tot sempre igual.
Capítol 3 Dies que passen com anys i anys perduts sense jugar
Dia 2

Obrí els ulls i sentí el cant dels ocells. Casa seva era bruta i diferent, però ell tenia el sentiment de què en aquell moment es trobava justament on havia d’estar, no com una obligació imposada per altres o per les circumstàncies de la vida, com habitualment, era al lloc correcte per a ell mateix. Va decidir aixecar-se amb l’alleujament de tornar a tenir la sensació de llibertat, de no carregar cap pes a les seves espatlles. S’aixecà i baixà les escales encara amb les cames mig adormides però amb ganes de començar el dia. Es va dirigir al riu i es va rentar la cara, tot seguit s’assegué a una roca que estava a la vora a observar com els rajos de sol travessaven les copes dels arbres fent petites clarianes mentre decidia què faria aquell dia. Hi havia tantes coses per fer... Va optar per agafar una pilota i va començar a caminar, guiant-se per records borrosos, fins que va arribar a una pista mig abandonada amb dues porteries sense xarxes i dues cistelles que amb prou feines s’aguantaven dretes. Va entrar-hi i va començar a fer tocs amb la pilota i de cop la va passar a algun punt imaginar-hi, com en un acte reflex però no hi havia res. Allà hi faltava alguna cosa, o més ben dit algú, que en aquell moment no recordava. Amb un cop molt, fort la pilota va sortir rodolant fins a caure al riu. En aquell precís instant va experimentar un déjà vu. Era un dia  ennuvolat, al igual que el del seus records. Ell era més petit, tindria uns quatre anys i no feia molt que l’havia portat per primera vegada al bosc. Jo, un gran aficionat al futbol, li vaig començar a explicar les regles, però al bosc no li calien. L’Smith estava enfadat pel canvi d’última hora del menú i per intentar calmar-lo li vaig dir que xutés com si amb la patada pogués treure tot el seu malestar. I vaja si ho va fer! La pilota va caure al riu i cedia pel corrent. Ell volia ficar-s’hi dins a agafar-la o això m’estaven dient els seus moviments. Vaig tenir por, corria amb més forces de les que ell va utilitzar per llençar la pilota, tot i que els meus anys em frenaven una mica. Vaig arribar a temps i el vaig cridar.

-Ostres, tu! Smith!-

Després de relaxar-me amb mitja hora d’explicar-li els perills del bosc i les conseqüències de no anar amb compte, vaig provocar un silenci per trencar-lo posteriorment.

“De vegades, si saps que no ho pots aconseguir, no pasa la pena mullar-se més del compte pel que vols. Ja trobaràs una pilota millor, no pateixis” vaig dir-li sense esperar que ho entengués al moment. Una estona després vam passejar per la vora del riu i em va cridar. La pilota tornava a ser a les seves mans.



Dia 3

A les seves petites aventures de cada tarda al bosc l’acompanyaven en Mike, en Rick i l’Steven, tres germans del carrer del costat d’origen americà. Els eren nous a l’escola i eren massa tímids, per això l’Smith els va convidar un dia a la seva cabanya en un intent de socialitzar. Ho van passar bé i van quedar una tarda més, i una altra...Al final va acabar essent un costum.

Es va cansar d’esperar-los així que s’aixecà de la branca on s’asseia decidit a anar-los a buscar. “Segurament no hauran acabat els deures”- pensava l’Smith.

Va marxar corrents del bosc cap a casa seva però un cop hi va ser al davant va recordar aquella gent estranya que s’hi estava i no va gosar tocar el timbre. Va caminar un carrer enllà fins arribar a la casa dels seus amics. La façana era d’un altre color i els balcons ja no eren iguals. S’havia tornat boig o el seu entorn s’estava tornant diferent? -. Al cap d’un minut d’haver trucat al timbre va obrir la porta un home gras d’uns 70 anys que semblava i fatigat.

-I… on està?-

-Perdó?-

-Que a on està la pizza que he demanat?-

-Jo no tinc cap pizza.-

-I llavors qui ets?-

-Sóc l’Smith, sóc amic d’en Mike, en Rick i l’Steve. Que hi són?-

-O estàs una mica trastocat o m’estàs vacil·lant. No estic gaire per brometes, ja que estic esperant una pizza que no arriba i que, per cert, com no arribi en 15 minuts la tindré de franc.-

Va cridar el vell just abans de donar un cop de porta. Silenci. No entenia res. On carai estava la seva gent? Ja feia tres dies que no reconeixia a ningú i trobava a faltar els intents d’acudits d’en Rick, l’energia que t’encomanava en Mike i l’Steve que sempre vigilava que no féssim tonteries fora de lloc, però sobretot, a qui més trobava a faltar era ell seu pare i les seves lliçons amb doble sentit per a la vida que li donava després d’una tarda de jocs i diversió mentre caminaven cap a casa on els esperava un dels deliciosos plats de la mare.



Dia 4

Ja era el quart dia consecutiu en què descansava sota les velles fustes del que havia estat des del principi dels temps el seu refugi. La llibertat del principi es va transformar en incomprensió i impotència. Se sentia molt sol, passejava pels carrers observant a la gent com qui contempla la soledat d’un teatre ple de gent desconeguda.

De sobte se li va encendre la bombeta, va sortir de la cabanya i es va dirigir cap al riu. Va ser un camí curt, es va aturar a observar el seu voltant. Just després es va parar davant del riu i va hipnotitzar-se amb el seu reflex. L’Smith es va desfer de la bata de l’hospital i es va submergir a l’aigua. Era freda, tranquil·la, l’Smith va gaudir d’aquell moment quedant-se sota l’aigua, aguantant la respiració i estrenyent els ulls. Feia ja temps que el pobre home no ho feia, això de gaudir el moment. L’harmonia sol durar poc, però el so dels ocells, l’aigua i les sensació del contrast de fred i calor del seu cos van fer-la possible.

Ja us vaig dir que ni tan sols la dona de l’Smith sabia massa d’ell, però si alguna cosa podia tenir clara era que li costava recordar tot, des de la data dels aniversaris, fins a posar l’alarma (per això arribava tard al treball contínuament). El que us puc assegurar és que en aquell moment l’Smith podia recordar, després d’haver-lo oblidat per anys, lo bonica que pot arribar a ésser la vida.

Els dies passaven i cada tarda el podies trobar a la cabanya. S’hi estava com quan era petit, ja que per a ell no hi havia diferència. Només li faltava una cosa: la seva gent. - Ja apareixeran… - pensava. La seva dona no s’imaginava que podia trobar al seu marit al mig d’un bosc, dalt d’un arbre, pintant, llegint o a la vora del riu donant tocs a una pilota. Ni tan sols sabia si el trobaria. Ell diàriament prenia medicació per la tensió i ja feia 4 dies que no li veia el pèl.

L’Smith estava exhaust, la seva dieta es limitava a uns entrepans que havien perdut alguns excursionistes i unes quantes mores.

En el passeig matutí  d’aquell quart dia, mentre caminava per passar el temps, va tornar a sentir una veu neutra i opaca, desconeguda?... que xiuxiuejava unes paraules...comprensibles.

Tots dos hem vingut aquí pensant que la vida és un joc i hem jugat sense pensar que podríem perdre’l.

L’únic joc que conec és el futbol i m’he quedat sense la meva pilota, tot és molt diferent i no entenc res! Per què han de canviar les coses?

Si la muntanya russa no pugés i baixes ningú no voldria comprar entrades, no ho penses? Les coses han de canviar, si no hi hagués un altre nivell després de l’actual, per què t’ho vols passar doncs?

-
Papa? ¡PAPAA!-

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]