Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Angoixa
IES Calvià. Santa Ponça
Inici: Un any i mig
Anècdotes d'un cor fraccionat
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 Fracàs. fracàs. fracàs i finalment, evolució
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Així va ser el meu curt però lent matrimoni, dolorós i fugaç com la picada d'una vespa, no obstant jo estimava al meu ex-marit amb tota la meva ànima, un dels majors errors de la meva vida, a diferència d'ell, una serp luxuriosa, que se'n va anar amb la primera dona que se li va creuar pel mig, sempre m'he preguntat si realment em volia o simplement era l'única que li anava al darrera.

Per cert, el meu nom és Selena, i estic en una etapa en la qual l'angoixa corre per tot el meu ésser ja que, lamentablement, el meu marit era gairebé tot per a mi, per tant, ara estic buida. Com un rodamón, ocupo el meu dia a dia en tasques banals, buscant un sentit, una cosa que m’empenta a seguir lluitant per alguna cosa millor que la tristesa en què em trobo, atrapada en aquest patètic vòrtex d’autocompassió, en aquesta cínica roda de ratolí, sense perdre, però, l'esperança d'una vida millor, d'una ment més sana, que no cometi els mateixos errors que m'han enfonsat en la misèria.

Tot això sumat a la meva feina de rentaplats en una cafeteria, em resulta simplement com una picor a l'entrecuix en públic, necessitava els doblers i els segueixo necesitant, però em sento explotada, les hores treballant son pesades, i no tenen fi, a més, això feia de la meva vida un acudit, un clixé més, la típica noia ximple, submisa i sotmesa pel seu marit que es veu forçada a buscar-se la vida un cop ha estat utilitzada i reciclada com l'aigua del vàter en què has pixat i fins i tot cagat, cosa que m’esgarrapa per dins.

La meva història amb el meu ex-marit, que es nom Biel, és molt simple, era un home gelós, impulsat de manera descontrolada pels seus desitjos, així com ho faria un animal, si no ho heu llegit entre línies, ho diré directament, era i és una persona molt masclista, que volia tenir control sobre la meva persona, ell no volia que jo treballés, em tractava com una reina, és clar que no com una reina normal, si no com una tancada i custodiada en una torre, en una presó d'amor, no obstant, aquesta reina va descobrir després que aquest amor no era altra cosa que verí i que l'estava matant.

No em jutgeu, però això no va ser el que va detonar la nostra ruptura, ja que jo, en certa manera, ho acceptava. El que va fer esclatar la nostra relació, que moltes novel·les juvenils qualificarien com a romàntica i perfecta, va ser una altra dona, a qui segons la meva experiència, no va poder oferir-li una altra cosa que deu minuts d'un sexe desorientat i més cansat que divertit, amb la qual va mantenir una relació estable durant tota la nostra unió fins que en assabentar-me, vaig decidir posar fi a tot aquell sense sentit que era la meva vida en aquell moment i que ara tant anhel. Qui ho diria?  Com el politoxicòman terminal que ansia la seva dosi jo ansio una altra relació similar a la meva vida. És cert que em feia mal, però encara més cert és que el que més em va doldre va ser deixar-lo, tot i que ara ho penso detingudament i m'adono que realment en Biel podria haver passat ràpidament de les males paraules a la violència. Que perillosa és la vida de parella quan una no és conscient de la gravetat del que està passant, quan simplement et deixes portar per la forta maror.

Des d'aquest moment dedico molt de temps a reflexionar sobre què he de pensar, els meus sentiments estan enfrontats. Per una banda, no vull repetir una relació tan tòxica amb una altra persona, o almenys això és el que em diu la raó, però per una altra banda el cor em diu entre llàgrimes que ho revisqui tot.

Jo mai m'havia trobat sense un home en la meva vida, però, encara més important, mai m'havia trobat en la més absoluta solitud com en aquest moment. Família? només vaig conèixer els meus pares, ja difunts en aquesta època. Amics? mai en vaig tenir, en Biel era tot el que necessitava, mare meva! Com d’errada vaig estar tota la meva existència, vaig perdre els millors anys de la meva joventut esclavitzant-me a mi mateixa en una relació que des de l'inici va estar condemnada al fracàs. Però, n’estic molt agraïda, ja que gràcies a això he pogut obrir els ulls i fer un descobriment sorprenent, que semblarà absurd, però que em va permetre créixer com a persona, evolucionar, fer un pas més cap endavant: vaig descobrir que a partir d'aquell moment era una persona lliure! No! que era una dona lliure i que sempre ho havia estat, per això estic molt orgullosa de poder dir; "Sí, vaig patir molt, però també vaig aprendre molt".

Així doncs, vaig comprendre que jo no necessitava a ningú per ser feliç, perquè jo ja estava completa per mi mateixa i ara començava una nova etapa de realització personal. Només tinc trenta anys però ja no és el mateix, volia retornar d'alguna forma a la meva joventut més primerenca, tornar a sentir-me bella i atractiva. Per aconseguir-ho vaig començar a portar roba més afavoridora, pentinats més atrevits, res extraordinari realment, però bastant efectiu. Vaig començar a conèixer-me a mi mateixa, vaig descobrir una gran passió oculta pel cinema i la lectura que només es va veure superat per una nova afició que va aparèixer sobtadament en la meva vida: la festa. Sempre que el meu horari laboral m'ho permetia sortia. Al principi va ser un pas molt dur ja que en no tenir amics, sortia de la meva zona de comfort, i així, cada cap de setmana em lliurava a la beguda i al ball, fet que em va permetre fer amistat amb molta gent.

Això, que va ser al seu inici trencador, va acabar sent assassinat per la cruel rutina, aquesta, tan despietada, que s'alimenta de les bones emocions, m’ha fet adonar de que la festa, juntament amb el seu temptador alcohol, no té la capacitat d'oferir-me una felicitat definitiva, per la qual cosa tornava a aquesta sensació buida. Amb què podria omplir-la? Què he de fer per ser feliç? Em pregunto cada dia, cada vegada més consumida, com una espelma que havia estat encesa tota la nit o com un toll al sol que s'evapora irremeiablement. Testimoni de com la vida fugia del meu cos em vaig precipitar a trobar una solució a les meves preguntes. Però com podia una persona tan corrent com jo donar resposta a unes preguntes tan importants com aquestes? Vull dir, qui sap com s'aconsegueix la felicitat? Si algú ho sabés ja ho hauria compartit amb tothom. Per aquesta raó, Jo, que estava presa en una ment incapaç de donar resposta a unes qüestions de les que depèn tot per a mi, estava sumida en una impotència infinita, com aquella papallona d'ales mullades que intenta desesperadament volar abans que una sargantana la devori.

Fins que un dia, perduda en els meus pensaments, asseguda a la barra d'una cafeteria va venir una noia que mirant-me fixament als ulls em va dir "Hola”, el que suposarà el començament d'una història enrevessada...
Capítol 2 La il·lusió d'un ametller
Així va succeir; ràpid, veloç, fugaç, efímer, així vaig conèixer a Magda, una dona d'ideals forts, un simbol de tot el que em huviera agradat ser des d'un principi. Ignorant el físic de la seva persona, que no destacava, no per lletja, si no per intel·ligent, he de dir que a partir de l'inici de la nostra amistat vaig començar a expandir la meva ment, a aprendre, a mantenir un pensament obert i mes tolerable davant les persones i sobretot, davant els col·lectius.



No obstant, el que va començar sent una innocent relació d'amistat es va retorçar i retorçar, com podia estar passant-me això a mi, ella no em volia de la mateixa manera que jo, ella tenia un altre tipus de pensaments, cada vegada que ens veiem aquests es feien més evidents, indirectes, mirades, somriures, no em podia sentir més decebuda, pensava que era com una germana, però estic seguríssima que ella hagués matat per cometre incest, podia notar el vici en les seves paraules, les cuals, estaven calculades, tenien un clar objectiu. Aquesta situació feia de la meva relació amb ella una cosa tan incòmode com que et arribi la menstruació en públic, cosa que no deberia ser així, com muntar a cavall, fins i tot tan incomoda com quan algun home mal educat creu que és una bona idea afalagarte pel carrer.



És per això que em vaig veure forçada a parlar amb ella, vaig quedar amb ella per acabar amb això per una vegada per totes, havia de fer-ho, així doncs, ens vam anar a fer un cafè, com quan ens vam conèixer, volia fer del principi un fi, perquè res d'això havia d'haver començat mai.



Llavors, quan estava davant seu, mantenint un contacte visual que no sé si era interminable, o que simplement va fer al temps relantizarse, com si el xoc dels nostres ulls fos capaç de tancar-nos en una utopia en la qual la societat no tingués efecte sobre nosaltres, com si una simple mirada. No van ser les indirectes, ni els somriures, ni les seves bones paraules les que em van captivar, si no la seva mirada sincera, la qual em va fer sotmetre a un futur al que mirava amb temor, davant la incertesa i el rebuig d'algunes persones que representava.



Davant d'aquestes cirscunstancias jo em trobava confusa, és a dir, sóc una dona, m'agrada una altra dona, tot estava malament per la meva concepció del món en aquest moment, jo mateixa era homòfoba amb mi mateixa, per la qual cosa evidentment, em odiava per els sentiments que florien en el meu interior.



Amor, una altra vegada es presentava en la meva vida, de la mà del sofriment, d'uns pensaments dels que no podia escapar, ja que un, no pot escapar de si mateix, del que és. Sincerament no hi ha moltes paraules que puguin descriure el dolor que sent un a l'adonar-se que no encaixa en l'amor normalitzat, a l'adonar-se que és un simple objecte de burla, invisible, deshumanitzat, al qual moltes persones desitjarien posar fi.És clar que això és molt hipòcrita per part meva, unes setmanes abans Magda era un exemple a seguir, després, una puta, una persona bruta que buscava tacar la meva puresa, ara, que em veig de la seva condició, és la meva antiga indiferència, la meva falta d'empatia, la que em fa mal, com una espina en la meva consciència. Però ara em pregunto, de que puresa parlava jo? De vegades la societat pot fer-te confondre elements molt diferenciats, que tindrà a veure la puresa amb la llibertat sexual, no sóc millor que ningú per gaudir-la, una creença poc estesa entre la gent, que no només contents amb la seva ignorància, reclamen el seu dret a mantenir-se en ella. Però es que així es la vida, la volatilidad de les opinions és increïble, estic molt contenta ja que quan miro el meu passat, aquestes sempre han donat un pas cap a la tolerancia, cap algo millor. Al final, vaig decidir començar una relació amb Magda, que com sempre, es presentava ideal i meravellosa, però que amagava moltes coses, Magda em volia i jo la volia a ella, era respectuosa, no limitava les meves llibertats, era perfecta, l'únic problena era jo, qui sembla estar condemnada a fer malbé tot el bo, qui sembla ser víctima d'una maledicció, la culplable de la mort d'aquest bonic ametller que semblava ser nuesto amor, lligat a estacions amb les seves anades i vingudes, amb fulles verdes brillants, flors blanques i rosades d'un impacte visual important que sempre acabaven donant fruits, el que sempre anava precedit de la total mort de la seva bellesa, les fulles queien i els fruits en què s'havien convertit les flors es podrien a terra servint únicament d'aliment per als cucs. El meu problema era irracional, estava tan bé, tan feliç, tan contenta, que em sentia fastiguejada, estar malament amb alguna cosa és desagradable, però al seu torn, no imagino res més entretingut, aquestes tan immers en buscar una solució desesperadament que no et dones compte de l'avorriment que és la vida, tot aquest sense sentit, vaig a morir de forma irremeiable, res del que em passa és rellevant i quan no estàs tan ocupat en els teus pensaments i alces la vista mirant de front a la pròpia existència t'adones compte que només has estat perdent un temps que al contrari del que molta gent opina, no té importància, perquè la vida no la té, que mes dóna tot, és una merda de totes maneres, si ets feliç, estàs avorrit, incapaç de escapar d'una rutina a la qual per molta imaginació li tiris i molts obstacles li posis sempre t'acabarà arribant, mentre que si estàs trist, no cal ni explicar perquè ho és. Fins que un dia, vaig conèixer a Leo, d'una bellesa nòrdica, cabells daurats i arrissats, d'uns tirabuixons perfectes i singulars, pell palida i uns ulls blaus que farien perdre el rumb fins a l'explorador més experimentat, això va succeir en una biblioteca a la qual vaig ser per tornar una novel·la que vaig demanar prestada, Tirant lo blanc. A penes recordo com és que vam començar a parlar però vaig sentir una connexió directa amb el. A partir d'aquest moment vam començar a quedar de forma clandestina, Magda no podia saber res.No obstant, això creava en mi un conflicte intern, la lluita contra els meus problemes es va solucionar, però em vaig convertir en ells, sabent el dolor que suposava que la teva parella et enganyés amb una altra persona, com podia fer-li això a Magda? Ella que era la parella perfecta, que em donava tot el que necessitava, així com ho feia jo amb Biel, ara la traïa, era jo qui la rebutjava, com pot ser que una persona que ha patit uns mals, ara es converteixi en els mateixos d'una altra persona.



No em va donar molt temps a reflexionar sobre la moralitat de les meves accions ja que un dia, per pura casualitat, em vaig trobar a Leo i Magda junts, besant, evidentment la enganyada era jo, una altra vegada. Vaig exigir explicacions, que sorpresa la meva quan em van explicar que realment ells dos eren nuvis, tots dos sabien que estaven amb mi, m'havien estat manipulant tot el temps, jugant amb mi...





 
Capítol 3 Cor fraccionat, cor encaminat
L'amor, noi, noia, l'amor? Noia, noia, No!, l'amor, noi, noia, noia.



Com podia ser això, la meva concepció per aquest abstracte sentiment no només adoptadaba una forma difícil de descriure sinó que començava a deslligar-se dels llaços socials.



Que és l'amor? Sentiment d'intensa atracció emocional i sexual cap a una persona amb la qual es vol compartir una vida en comú, diu així el diccionari, no estava fent la pregunta adequada.



Quin és el meu amor? I amb això no em refereixo a Magda o Leo o a una persona, sinó la definició d'aquest, el diccionari era incapaç de saciar les meves ànsies de coneixement sobre la matèria, aquest gruix llibre no podia anar més enllà del que estableix la societat, no podia guiar-me pel en el meu desconegut camí cap al meu propi interior, una casa era clara, la seva definició hi era, i està, malament, ¿Una persona? Tant de bo, seria tot tan fàcil que a cualqueira li faria ganes provar l'agredolç gust de l'amor, jo mateixa era una prova vivent de que l'amor es podia sentir per dues persones, i això no feia que el meu fos menys pur, ni de mi un promiscu animal.



Estic avançant esdeveniments, un pas enrere; com deia, estava perduda buscant el veritable significat de la passió que estava experimentant, en un primer lloc els prejudicis traspuaven de la meva pell en unes cantitades insultants, encegada pel vel dels convencionalismes pensava que ni Magda ni Leo em volien, ja que es volien l'un a l'altre, encara que el seu amor em semblava feble, com podien buscar una altra persona, és que no els era suficient?



D'altra banda, com podia saber jo a qui triar dels dos? suposant que ells em volguessin a mi com per deixar a l'altra persona d'aquest tortuós triangle. Mentre que ells, insistien en la idea que em volien com es volien l'un a l'altre, com podien ser tan descarats, mentir d'aquesta manera en la meva pròpia cara, davant d'aquesta situació jo no vaig ser la persona més comprensiva, sentia la calor que et produeix la ira i vaig fer un seguit d'actuacions de les que m'avergonyeixo i penedeixo tant, els vaig faltar al respecte, vaig faltar a la meva pròpia raó, a les meves pròpies emocions, de manera que em nego a deixar constància d'això fins i tot en els meus propis records si així fos jo capaç, però, he de dir que les meves accions s'assemblaven molt a l'aigua que a bullir sobresurt descontroladament de l'olla, o l'oli que salta de forma violenta a fregir un ou, o fins i tot com una bossa de crispetes a al microones, en conclusió, de manera exagerada, desmesurada y una mica violenta.



Encara que després d'aquesta tempesta emocional, arribi a un estat de calma en què podia tornar a construir una opinió precisa sobre el tema, com ja he comentat abans al principi, així doncs, vaig decidir parlar per primera vegada amb Magda i Leo alhora , sobre els nostres sentiments, sobre el nostre futur.



La nostra cita triple, que tenia el complicat objectiu de trencar d'una vegada per totes amb aquest triangle amorós que tant em oprimia l'ànima, va tenir lloc un dia plujós, cosa molt estranya tenint en compte que era estiu, a més, feia fred. Ens vam reunir a una cafeteria que poc tenia d'especial, un cafè ordinari, uns preciosos que no eren massa cars, bolleria industrial, el típic que es pot trobar algú en el cor de Barcelona, ens vam asseure en una taula que es situava alat d'una finestra esquitxada per l'inusual clima, a més de entelada, jo que em intentava evadir d'aquesta situació tan incomoda infestada d'uns afilats silencis que m'obligaven a abstraerme mirant per la finestra



. "Selena, t'estimo tant com a Leo", em deia Magda, mentre jo no feia res més que mirar els cotxes passar.



"Selena, no voliem enganyar-te, si no, no espantar" es justicaba Leo, mentre jo per la finestra no feia més que mirar la contaminació del trànsit.







Em van tractar d'explicar amb la millor de les retòriques el perquè de la seva jugada, perquè havien estat ocultant tot aquest amor, tan pur i veritable com volien fer-me creure amb cortines de fum, tenien por de la meva reacció, que els prejutgés pel seu estil de vida, estava enfadada i decebuda amb ells, però no puc negar-los que això va ser el primer que vaig fer al assabentar-me.



Jo ja tenia decidit, no només perdonar, sinó que també estimar-als dos, després de la meva reflexió sobre el poliamor tot el veia mes clar, però una cosa és el que diu la raó, el meu cap, i un altre el que et diu l'interior ; en la teoria tot era meravellós i genial, d'una naturalesa gairebé quimèrica, tenia clar que els meus ideals i quins eren els que m'agradaven, no obstant aixó, quan m'acostava al terreny pràctic, una de les veus més primitives dins del meu propi cos em cridava el contrari, m'agafava el cor i m'ho inundava d'enveja, d'ira, com podia estimar dues persones, això es manifestava en la cita a una mirada perduda i en un silenci perpetuat per mi.



Fent cas nul al meu tosc i primari subconscient, anant contra mi mateixa, vaig decidir començar una relació amb Leo i Magda alhora, a consentir tot aquest circ emocional en què em volien involucrar, si la situació es cap insostenible simplement desapareixeria de les seves vides, o si no m'agradés l'experiència, li estava donant massa voltes a una cosa que realment no tenia tanta importància, no perdia res, suposo que si li donava tantes voltes era per culpa d'aquest terror incessant del qual ningú pot escapar, aquest pànic patit per totes les persones que he conegut, la por a destacar, no per sublim, sinó per diferent, la por de ser assenyalat, a portar sobre les espatlles aquesta dura condemna que és que ningú t'entengui i es vegi a sobre amb el valor, o el desvergonyiment, de criticar alguna cosa que no entén, però bé, tampoc vull ser molt dura amb ells, ja que jo també he estat part d'ells i és molt possible que ho continuï sent en algun tema.







Així doncs, va començar tot, quan grata va ser la meva sorpresa en veure que, individualment, la meva relació amb Magda, no es va veure afectada per la metzina del poliamor, tan demonitzat per jo en aquella època, mirant-amb perspectiva no si és còmic o penós. Després, la que matenia amb Leo tampoc es va retorçar ni res per l'estil, tot anava bé, el temps passava molt de pressa i jo recopilava anècdotes que mereixen la pena recordar.



Una d'elles que tinc sempre molt present va ser un dia en què ens vam anar a la platja de Barcelona a la tardor a veure la posta de sol, els tres junts asseguts sobre una tovallola estampada amb una traceria d'origen islàmic contemplant la rosada estampa del cel , no parlàvem, no ho necesitavem, simplement gaudíem d'unes vistes que recordaven més a una fantasia que al propi món real, en una bombolla, com si no hi hagués res més al món que importés a part de recollir fins al més mínim detall de la immensitat d'aquesta gran boveda celeste la bellesa de la qual havia estat més que lapidada per la rutina, en aquest moment em vaig adonar que les coses mes boniques d'aquest món són aquelles que se'ns presenten disfressades amb una quotidianitat que ens ha portat a menysprear-les.



Van passar els anys i la relació seguia florint, semblava que mai anava a arribar al punt de màxima esplendor que marcaria l'inici de la seva decadència ja que mai parava de créixer, però en aquesta vida l'amor no és només estimar, els enamorats tambíen tenen els seus drets , a Espanya, i en la majoria de països del món, alguns no es contemplen, no podia casar-me amb Leo i Magda alhora, encara que la unió matrimonial amb Magda aquesta legalitzada, el 2005 exactament en el cas d'Espanya i encara que el matrimoni tampoc tingués molta importància a nivell personal, si la tenia a l'efecte pràctics ja que era, i encara segueix sent desgraciadament, d'una gran transcendència adminisitrativa, si em casava amb Magda, i Leo, déu no ho vulgui, morís, jo no heretaria res llevat que en el seu testament el ho declari, no tindria els mateixos drets que la seva família en aquest aspecte i sobretot no cobraria un ajut per viduïtat, el mateix passaria si fos Magda la difunta, un altre problema que es em presentava era dels fills, tenir una relació de més de dues persones no indica que no tingués el desig de formar una família, però els meus fills només poden estar a nom de dues persones, de manera que tampoc tindria la màxima potestat en els meus fills si aquests no fossin biològics.



És per això que el meu amor, per molt important que fos, no és el fi de la meva història, si no un altre camí que em va portar a lluitar pels meus drets, fixeu-vos, uns drets dels quals ni sabia que no tenia, segur que moltes persones tampoc ho sabien i jo volia fer-ho saber, em vaig començar a interessar per l'activisme, a pressionar per un canvi perquè les lleis també em incloguessin a mi ia totes les persones que estiguessin en la meva circumstància es puguin integrar amb més facilitat a la societat.



D'una parella abusiva, a una relació lesbiana amb una dona, per adonar-me després que també estimava a un home i més tard de que realment els volia a tots dos, per finalment acabar lluitant per drets.



La meva vida no ha estat fàcil i encara em depara moltes més coses, però si alguna cosa puc dir és que després de tantes voltes he evolucionat molt com a persona, he canviat els meus interessos, les meves preocupacions, la meva manera de veure el món, de manera que recomanaria a qualsevol que em demanés un consell que no es tanqui absolutament a res per molt poc que li agradi, que experimenti, que visqui, i així sabrà amb certesa que fer.



 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]