Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Lliris Blancs
IES Joaquin Bau. Tortosa
Inici: Li deien Lola
Cafè i cigarreta
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Record
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Aquella nit en Josep no va poder aclucar l’ull. No feia altra cosa que recordar una i una altra vegada l’instant precís en què va trobar aquella sabata. Ara jeia, sola, al damunt de l\'escriptori juntament amb una infinitat de papers buscant un lloc per ser-hi i un exemplar de Niebla. Després d’aquella tarda en què va declarar el que sabia, tots el prenien per boig. No creien que fos veritat que en Josep conegués la propietària d’aquesta misteriosa sabata però que no pogués descriure-la per fer un retrat d’ella. Assegut al seu llit, no podia fer altra cosa que repetir sense interrupció el primer cop que la va veure.

Ell era al cafè del Potacari, prenent un cafè a l’espera d’un whisky amb gel i amb una cigarreta encesa a la mà esquerra. Lliure de tota preocupació, la seva mirada estava perduda en l’espai i va anar recorrent tot el local fins arribar a un gran finestral situat a la seva dreta. I allí, amb tota la innocència del món, un ram de lliris deixava el lloc que li havien assignat per ocupar-ne un altre de desconegut. Protegits per aquells cabells rossos i innocents i aquell vestit d’aspecte dolç i elegant, estaven guiats per un parell de sabates. Tan fines i elegants com el dansar dels peus que les duien. L’intens marró de la puntera i els talons combinava a la perfecció amb la jaqueta que cobria el seu vestit. Al seu pas deixaven suspès un ressò enigmàtic mentre s’escapaven entre els carrers de Barcelona sense titubejar un sol instant.

Observant els últims passos que feia la noia abans que en Josep la perdés de vista, el cambrer va servir-li el whisky que tan desitjava. Pensatiu i movent el got no es treia del cap aquella noia dels lliris. Desitjava conèixer-la, resoldre el misteri que l\'envoltava, descobrir tots i cadascun dels secrets que deixava al seu pas.

Aquella sabata a sobre de la taula no feia altra cosa que desafiar-lo un i un altre cop a arribar fins al fons de tot. Però, el que realment l’animava a resoldre tot el conflicte era poder fer realitat el somni, que des d’aquell dia que la va veure, irrompia en els pensaments d’en Josep.

Despert enmig de la nit, es va dedicar a escriure pàgines i pàgines, que anava consumint a la mateixa velocitat que les seves cigarretes. Tenia la sensació que si escrivia tot el que recordava de la noia dels lliris podria arribar fins a ella i esbrinar per què la sabata estava tirada enmig d’un descampat desert. Els primers rajos de llum van començar a travessar la finestra d’en Josep i la nit en blanc que havia passat es feia notar en la cara de son amb la qual va acudir, un altre cop, a la seva cafeteria preferida.

El ritual era sempre el mateix. Cafè, cigarreta i un whisky amb gel. Aquest cop, però, el whisky va anar acompanyat d’una nota. “No et rendeixis”. El seu amic i cambrer, Marc de la Riba, li donava suport com tants altres cops abans ho havia fet. En Marc havia vist els papers que la nit anterior en Josep havia escrit. I sabia perfectament que el seu amic no pararia fins arribar al final de la qüestió, a pesar que tot ho tingués en contra i ningú el prengués seriosament.
Capítol 2
Aquell matí el cafè no feia l’efecte de sempre. O possiblement,  les conceqüències de la nit entre fulls i tinta eren cada cop més perceptible en Josep. Rentar-se la cara. Segur que això l’ajudaria a seguir el dia i li aclariria les idees, una mica revoltes pel bucle constant en el qual havien estat ballant durant llargues hores. Rentar-se la cara, només necessitava rentar-se la cara.

Deixant la tassa de cafè buida, el whisky per acabar i els papers damunt la taula, en Josep va marxar només un parell de minuts. Suficients, però, per que en Marc pogués donar un cop d’ull a les línies que hi havia escrites.

Feia dies que volia tornar a llegir el meu exemplar de Niebla. Pareixia una eternitat  des de que el vaig deixa a la prestatgeria amb la resta de llibres. Inclús podia afirmar que s’havia format una fina capa de pols a sobre. Decidit a llegir fins saciar el desig literari, vaig agafar el llibre i em vaig estirar a sobre del llit. I quan el vaig obrir, allí va aparèixer. Com un fantasma que es nega a marxar, el seu record tornava quan pareixia que per fi  era cosa del passat, d’un passat molt llunyà.

Amb tota la delicadesa del món, vaig agafar el pètal de lliri blanc que amb molta cura havia guardat entre les pàgines del llibre. El meu fantasma particular tornava a fer-me una visita. Sabedor que seria impossible desfer-me’n d’ell, vaig desar el llibre, amb el pètal a sobre, a la tauleta de nit i em vaig deixar portar pel record.

El dia havia començar com qualsevol altre, per tothom menys per mi. A la nit anterior  un malson s’havia apoderat de la meva tranquil·litat nocturna i vaig despertar amb la constatació d’aquest fet. Aquell matí tot em costava el doble. Quan vaig entrar al cafè del Poticari no em vaig veure en cor de dir bon dia, així que vaig anar directament al lloc on seia tots els dies. Ni tant sols em vaig assegurar que no estigués ocupat. Per això, quan veig veure un pètal de lliri blanc a sobre la taula em vaig sorprendre, però de seguida em vaig adonar de la seva procedència.

Aquell parell de sabates. Les mateixes que tantes vegades s’havien passejat per la meva ment, ara marxaven i em deixaven, un altre cop, sense saber qui era aquella noia tant misteriosa. Negant-me a quedar-me quiet escoltant com els seu pas desapareix en l’espai, amb una energia que encara ara no m’explico d’on la vaig treure, em vaig aixecar i vaig repetir el mateix recorregut d’aquelles sabes tan fines i elegants.

Estic  segur que ho hagués aconseguit. Seguríssim. Hagués pogut  enxampar  la noia i esbrinar la seva identitat. Però el destí tenia uns altres plans per mi, i va posar en Marc en mig del camí. En Marc i un cafè que va acabar formant part de la meva camisa. Aquest interval de segons va ser suficient per que la noia ja ho hi fos quan vaig sortir al carrer. La meva única oportunitat havia desaparegut amb ella.

Quan vaig tornar a ser a dintre en Marc ja havia arreglar  l’enrenou que acabava de formar a dintre la cafeteria. Per segon cop aquell matí, em vaig dirigir cap a la meva taula i,sense demanar-ho, en Marc em va portar el cafè i el whisky. Es va permetre asseure’s al meu davant. La seva mirada amagava totes les preguntes que, per la meva cara, es va reprimir a fer-les. Tampoc feia falta que les formulés. Em vaig prendre el meu temps. Vaig treure una cigarreta, me la vaig posar entre els llavis, la vaig encendre, en vaig exhalar el fum i vaig clavar la meva mirada en la del Marc.

-Necessito que hem responguis a una pregunta. És molt important. En aquesta  mateixa taula hi havia una noia tot just abans que jo m’hi asseies. Segur que duia lliris blancs i unes sabates de xarol amb la puntera i el taló marró fosc. Qui era aquesta noia Marc? Necessito saber-ho.

-Josep, no hi havia cap noia”
Capítol 3

Estava una mica desorientat, res d’aquell matí pareixia fer l’efecte que normalment produïa a en Josep. Per això, tot i semblar-li estrany no veure en Marc darrera la barra o servint les taules, no en va fer cas. El que sí el va sorprendre realment va ser veure el seu amic de l’infància amb el nas posat entre la desorganitzada muntanya blanca que minuts abans havia llençat a sobre la taula, i que ara només es podia intuir.

Ni la presència d’en Josep, ni tota la feina que l’estava esperant, van fer que en Marc pogués desenganxar els ulls d’aquella quantitat infinita de lletres gargotejades amb un traç imperfecte i veloç. Ni tant sols era capaç de parpellejar. Només va poder preguntar que era tot allò que en la seva ment semblava un missatge ocult i indesxifrable. Per més que intentés trobar alguna mena de sentit, li resultava impossible posar-hi qualsevol tipus d’ordre lògic.

Abatut i destrossat per tot el cúmul de sentiments refugiats en el més profund del seu ésser, en Josep es va deixar caure en el seient lliure al davant d’en Marc. Es veia tant fràgil i dèbil que semblava que en qualsevol moment es pogués trencar en milions de trossets.

Amb llàgrimes als ulls que amb prous esforços era capaç de contenir, es va posar a relatar l’empresa que havia dut a terme durant tota la nit:

-Recordes que l’altre dia era aquí amb en Ramsès? Doncs bé, vaig trobar una sabata de noia llençada en un descampat, i la vaig reconèixer a la perfecció, inclús la podria descriure ara mateix i n’estic segur que no em deixaria cap mena de detall. I també he vist la seva propietària, però no se qui és, per molt estrany que paregui. No he tingut el plaer de veure-li mai la cara. Per això, aquesta nit, he estat recordant, escrivint, llegint i rellegint un i mil cops tot el que se d’aquesta noia. Volia intentar esbrinar algun detall que em permetés identificar-la, però no hi ha hagut sort. He repassat i revisat absolutament tots els records que en tinc d’ella però res. Res!

Com si algú hagués encès el llum en la seva ment, a en Marc van començar a encaixar-li totes les peces del puzzle en que s’havia convertit el seu enteniment. Per fi, després de sentir que el cap no li rutllava, les coses començaven  a mostrar-se-li clares.

-Josep… aquesta noia de la que parles, la de la sabata perduda, és la mateixa noia per la qual em vas preguntar fa un temps, després de sortir corrents com un llamp de la cafeteria, i la mateixa de la qual has escrit tants fulls?

-Sí! És aquesta!

Semblava que algú li hagués tirat un got d’aigua gelada amb glaçons per dintre la camisa. En Marc recordava amb tota mena de detalls aquell precís moment. Recordava que no hi havia hagut ningú en aquella taula abans que en Josep arribés. N’estava segur. I veure que el seu amic havia passat les seves hores de son omplint totes aquelles pàgines en blanc el portava a pensar que, tal i com pensaven els qui l’envoltaven, en Josep havia perdut, sense cap mena de dubte, el seny.

-Marc, pots vindre?

La feina s’havia anat acumulant i reclamaven a en Marc per que hi tornes. En Josep va aprofitar per recollir els papers que continuaven escampats a sobre la taula i per posar una mica d’ordre en el seu interior.

Només podia pensar en ella, la seva roba, les seves sabates, els seus cabells.Fins i tot, si tancava els ulls, podia arribar a sentir aquella olor que s’havia convertit en la seva preferida mesos enrere quan la va veure per primer cop. Aquella mateixa olor que de mica en mica s’anava fent més i més intensa. Era tant real que pareixia com si tingués un lliri al davant.

La idea de que pogués ser real va fer que obris els ulls de cop i allí estava. Un preciós lliri blanc descansava sobre la taula, al seu davant. Un lliri perdut de la resta i insignificant per a la multitud. I com un miratge, ELLA.


 



4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]