Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Jami
CENTRE PRIVAT LICEO. BENICÀSSIM
Inici: Camps de maduixes
L'imitador de la mort
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Els morts no maten
Capítol 1: Els morts no maten



6 hores 39 minuts

Miquel va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Vaig per tu!


Després de dir això, l’individu va penjar. Com que Miquel era un policia experimentat, entenia d’aquestes situacions.

- Qui era? – va dir la seua dona molt preocupada.

- Mireia, has d’anar-te’n ja! Com més temps estigues en mi, més possibilitats tens de morir.

- Però qui? Que està passant?

- No ho se. Només sé que és pel cas que estic investigant, però has d’anar-te’n o et mataran!


Miquel va acompanyar sa dona a la porta i li va dir que, si sobrevivia, la cridaria. Abans d’anar-se’n, Mireia li va fer un petó a Miquel

- Vés amb molt de compte – es va acomiadar la seua dona.


Miquel estava a soles. Tenia molta por i es va amagar a un dels armaris que tenia a casa.

De sobte va sentir com algú forçava la porta de sa casa i va sentir encara més por. La porta s’obria i va començar a sonar una cançó que si l’haguera escoltat de dia no li hauria donat por, però donades les circumstàncies, li pareixia aterridora. A la vegada que sentia la melodia, notava com unes petjades s’apropaven a on estava ell amagat. A causa del pànic, Miquel va tancar els ulls i, quan els va tornar a obrir, va veure una figura corpulenta que l’agafà. I, de sobte, tot negre.

Quan va recuperar el coneixement, va notar que li feia molt de mal el cap, i no sabia de què. Després es va adonar que estava penjat d’una corda i que estava en un lloc molt fosc. De sobte es va encendre una llum i es va veure un escriptori amb una cadira que estava d’esquenes i va sentir una veu que estava modificada amb un to tan greu que intimidava.
- Miquel, Miquel, Miquel... Quin plaer poder conèixer-te en persona.

- Que vols de mi!? – va dir Miquel agonitzant per la por.

- No et convé molt enfadar-me, ja que estàs a les meues mans.

Una llum damunt de Miquel es va encendre. Va mirar cap avall i va veure que estava damunt d’una trituradora.

- Què vols de mi!?- va cridar Miquel.

- No és obvi? Matar-te

- Però per què?

- Per plaer


De sobte va notar que estava baixant i com la trituradora es ficava en marxa.

- Però, qui ets?

- Sóc el teu pitjor malson!
 
..............................................................................................................


- Marc. Marc. Marc! – va dir una veu


Marc va sortir d’una espècie de tràngol.

- Senyor inspector, el seu cafè esta preparat. – va bromejar la   veu


Marc va començar a distingir figures. S’havia quedat adormit en una cafeteria!

- Disculpa Laia, últimament he de resoldre tants casos que no   puc dormir quasi! – va dir Marc.

- No passa res, segur que deus estar fins al monyo de feina.     Però ara deixa passar als altres clients i ja ens veurem després.


Marc se’n va anar i al moment el seu telèfon va sonar.

- Marc a l’aparell

- Has de vindre immediatament. Estic baix del pont que està prop del teatre principal. – va dir algú.

- D’acord, ara vaig.


Va penjar i va pujar al seu cotxe rumb al teatre principal de la ciutat. Quan va aplegar, es va trobar al seu amic Manel, que era el que l’havia cridat.

- Manel, què vols? Estic de servei.

- Crec que açò és més important que anar passejant-se per tota València. – de sobte, la seua cara va canviar a una expressió molt més seriosa- Crec que he trobat un cadàver.

- Que què!!!??? Dus-me on està, i ràpid.


Van anar corrent fins al pont, van baixar i allí estava. Un cadàver fet trossos al voltant d’un toll de sang.

- El coneixes? – va dir Manel.

- Sí.

- Qui és?

- Miquel, fou el meu mentor durant dos anys, i ara es mort. Manel, truca a la policia.


(2 hores mes tard)



Ara Marc estava assegut a la taula del seu despatx mentre recordava amb malenconia eixos anys tan meravellosos que va passar amb Miquel mentre patrullaven la ciutat en busca d’acció. Va sonar el telèfon.

 
- Digui’m?

- Bon dia inspector, sóc del laboratori criminalístic. Em preguntava si podria apropar-se ací un momentet. Crec que     açò pot interessar-li.

- D’acord, ara vaig.


Quan va aplegar, un home amb bata blanca el va rebre:

- Bon dia inspector, hem parlat fa un moment per telèfon.

- Sí. Què és el que vol? – va dir Marc amb un to de veu molt fred.

- Doncs en un dels trossos del cadàver em trobat una sèrie de   números.

- I això que té a veure amb mi?

- Home... Com vostè i la víctima eren amics, potser coneix la   relació que hi ha entre el número i ell.


El científic el va conduir a una sala on hi havia diverses taules metàl·liques, en una de les quals estaven els trossos que formaven el cos de Miquel, i Marc es va fixar que en una part d’allò que pareixia ser la gola tenia gravat amb un tall irregular un cinc, i en allò que devia ser la panxa, un tres. Què voldria dir allò? Era una signatura de l’assassí, o no volia dir res? Ara mateix Marc estava confós

 
- On t’has ficat Miquel... – va dir en veu baixa Marc

- Té alguna idea inspector?

- No, ho sent. Però si recordo quelcom relacionat li ho diré  

- D’acord. Fins aviat.

- Fins aviat


Mentre sopava a sa casa, anava mirant la televisió. Era l’únic que el podia fer desconnectar del cas i oblidar momentàniament el seu amic. Estava mirant un documental sobre els principals problemes que va afrontar Londres en l’antiguitat. Anava sopant mentre escoltava el que deia l’interlocutor i pensava en les seues coses quan, de sobte, va sentir que parlaven de Jack l’esbudellador. No hi havia cap policia al món que no es preguntara com no l’havien agafat quan sentien el seu nom. Però ara ja devia estar mort. Va escoltar més atent el que deia l’interlocutor:
- Aquest assassí va assassinar a cinc persones. El mes curiós era que seguia el mateix modus operandi: matava les seues víctimes amb un tall al coll i a tres d’aquestes els va traure els òrgans per la panxa amb un tall.


Després d’açò, Marc es va quedar pensant una estona, i després d’un temps, es va ficar molt content. Ja havia descobert el que volien dir els números. Eren una referència al major assassí que la humanitat ha conegut mai. Però com que aquest estava mort, es podia deduir que era un imitador. Marc es disposava a cridar al laboratori criminalístic, però de sobte va notar com algú li ficava una tovallola baix del nas per a que respirara cloroform. I, de sobte, es va desmaiar.

 

Capítol 2 Capítol 2: Els jocs de la mort
CAPÍTOL 2: ELS JOCS DE LA MORT


Marc va obrir els ulls, es va alçar tot suant. La llum l’enlluernava i veia borrós. Van passar els minuts i se li anava aclarint la vista. Va observar que estava en una habitació que pareixia un bany públic abandonat, amb un televisor al mig. Va continuar observant l’estància. Els tubs fluorescents que il·luminaven pobrament l'habitació pampalluguejaven. De sobte el televisor que hi havia a la sala es va engegar i va aparèixer un rostre que a Marc li pareixia molt familiar, però no el coneixia personalment.


- Jigsaw???!!! - va exclamar Marc en un to en el que se li notava la por.

- Segur? - va respondre.

- Per què m’has segrestat?!

- Perquè m’estàs investigant, i aixó no m’agrada. Així que ja estàs deixant aquest    cas com a finalitzat.

- I si no ho faig, què? - va respondre Miquel en un to més burlesc del que hauria        volgut.

- Doncs et passarà el mateix que a l’altre policia que ho estava fent.

- Tu vas ser l’assassí que va matar a Miquel! Tu ets l’imitador de Jack                         l'esbudellador

- Si, i ara que ja ho saps, he de matar-te. Però, com que sóc una persona generosa,    et donaré una oportunitat de que pugues sobreviure. Et ficaré unes proves              mortals, i si les aconsegueixes passar totes, et deixaré lliure.

- Quelcom així com la pel·lícula SAW?

- Home, a qui et creus que estic imitant? - va ironitzar l’assassí - No malbaratem       més el temps, que comence el joc!


Els llums de l’habitació es van apagar, només es veia la pantalla de la televisió en la aterridora màscara de Jigsaw i de sobte va notar com li clavaven una agulla al coll. Mentres li injectaven el líquid que aquesta contenia, les images començaven a confondre’l. Els contorns començaven a desaparèixer, els colors canviaven i tots els elements començaven a mesclar-se. Això significava que l’havien drogat i de sobte les parpelles li pesaven. Va intentar no adormir-se però li costava molt. L’últim que va veure abans d’adormir-se, va ser eixa màscara que a Marc li resultava tan inquietant. En despertar-se, es va trobar tombat en un llit d’hospital. Per un moment, va pensar que tot havia sigut un malson i que ara es trobava en un hospital. Per a la seua decepció, continuava en les mans de Jigsaw. Va incorporar-se i es va adonar que es trobava en una habitació molt pareguda a l’anterior, només canviava que al centre d’aquesta hi havia una espècie de gàbia coberta per una lona i un cristall que separava eixa gàbia d’ell. Es va obrir una porta a l’altre costat i va aparéixer Jigsaw. El cor de Marc va començar a palpitar més ràpid, el seu ritme cardíac va augmentar de manera desmesurada. L’assassí va començar a parlar:


- Senyor policia… Encara que no ho cregues, estàs envoltat de delinqüents. Els           teus amics més propers, molts d’ells es relacionen amb narcotraficants, lladres       o assassins. Estaries disposat a donar la vida per ells després de saber açò?


A Marc se li va fer un nuc en la gola. Devia ’estar mentint. Això no podia ser veritat. O sí? Estava confòs.


- Laia: vos coneixeu des dels quinze anys. Sou grans amics i ho sabeu tot l’un de        l’altre. O això creies… Narcotraficant desde fa tres anysBaix d’aquesta lona          està la teua "amiga" - va dir mentre la llevava - Tens dues opcions: a la dreta          tens un botó que si el petges morireu els dos. I a la teua esquerra en tens un          altre que si el petges només morirà ella. Quin tries? Tens un minut per meditar-    ho…


L´assassí va llevar la lona a l’amiga de Marc...

Marc es va quedar paralitzat, no sabia què fer, el temps anava passant... quan de sobte, s'escolta a JigSaw dient que solament quedaven 30 segons. Aleshores Marc, que tenia sang de policia i no es rendia mai, va començar a buscar altra manera d’aconseguir aturar el mecanisme que els matava als dos. Això va ser inútil, era impossible, ell no podia fer res. Anava passant el temps quan Laia li va dir:


- Salva’t tu i deixa’m morir, jo ja no puc salvar-me, la meua anima està bruta, però    promet-me que venjaràs la meva mort… - va dir entre plors Laia


Marc tremolós i plorant a més no poder li va respondre:


- Però, Laia, no puc matar-te, ets la meua amiga… Vull que sàpies que ets la millor      amiga que es pot tindre, encara que sigues traficant de drogues… mai t’oblidaré!


Laia plorant li va dir:


- Gràcies... de veritat, ara l’únic que em faria feliç és que et salvares tu, aleshores    salvat i demostra-li qui ets tu, el millor policia que hi ha!


Marc anava a parlar quan, de sobte, s’escolta:


- 5...4…

- Marc! Salva’t! -va gritar Laia.

- 3...2…1… Temps!!!, dis-me, Marc, Quina és la teua elecció?


Marc no va respondre…


- Marc... La teua elecció!


Marc sense respondre a Jigsaw, va dir:


- Ho senc...


Aleshores va petjar el botó de l’esquerra sense mirar ni pensar-ho una estona més.

De sobte un fluix d’aigua va aparéixer per damunt de Laia, sense que ella ho esperara i va morir ofegada entre terribles patiments. “Sempre et recordaré” va pensar Marc molt apenat.


- Savia elecció, passes a la segona prova - va dir Jigsaw rient-se.


De sobte, una porta es va obrir prop. Va mirar la porta, després va mirar a Jigsaw, però aquest no estava… Va tragar saliva i va fer acopi del seu valor mentre es disposava a entrar. Aleshores va començar a caminar lentament i va entrar a una habitació obscura d’una grandària, la veritat, molt ampla. Però en entrar, va sentir por, ja que hi havia una silueta en la foscor que tenia pinta de ser Jigsaw.


- Marc? - va dir la veu

- Qui ets? - va preguntar tremolós

- Soc jo, Manel

- Manel! Quina alegria, què fas ací?

- Doncs el maleït de Jigsaw m’ha segrestat.

- En veritat no és Jigsaw, és l’assassí que va matar a Miquel.

- No ho comprenc…

- L’assassí és un imitador d’altres assassins.


De  sobte es va sentir la veu profunda i intimidant de Jigsaw:


- Ja n’hi ha prou de parauleria, vaig a explicar la prova. En aquesta prova teniu 3      minuts per aconseguir desxifrar una contrasenya que podeu posar en la porta          que donarà pas a la següent prova. Si no ho aconseguiu, morireu dessagnats.

- Però si no ens pots tocar.

- No ho necessite, teniu una microbomba que quan la faça explotar, vos explotarà      el cor. Que comence el joc!


Marc i Manel es van ficar a buscar una possible contrasenya.


- Vos queden dos minuts i mig…

- Marc!!! Crec que ho he trobat!!!

- A vore?


En un cantó estava escrita la contrasenya, com del color de la sang.


- Dos minuts… - va dir l’assassí.

- Deixa’m vore el que fica. “E - F - C- A - I” - va dir Marc

- Sí, anem al panell per a ficar la contrasenya.

- Manel… tenim un seriós problema - va comentar Marc amb una cara en la que es      notava la desesperació - la contrasenya ha de ser en números

- Que, qué???!!!

- Mira…

- És veritat, què farem ara… ? - va dir Manel mentre queia al terra.

- Un minut… - va dir Jigsaw

Pensa Marc, pensa… - es va dir per a si mateix.

- Trenta segons…

- Ja ho tinc!!!.


Marc va anar de seguida al panell, va teclejar una contrasenya i la porta del costat es va obrir...


- Sí Marc!!! Ho hem aconseguit!!! Però com ho has fet?

- Facil, cada lletra corresponía a un número: l'A es un 1, la B un 2...

- D'això res… Ho ha fet tot Marc. Així que moriràs - va dir Jigsaw.

- Nooooooooooo!!! - va cridar Manel


De sobte el pit de Manel va rebentar-se amb una pluja de sang i Marc va passar la porta tot sol a la següent prova...


 

Capítol 3 Tot acaba?
CAPÍTOL 3: TOT ACABA?

Quan va entrar en la sala, tot estava molt fosc excepte ver dos ulls rojos que brillaven en l’obscuritat. Dos ulls rojos penetrants, intimidants, de malson. No sabia lo que era eixa cosa o ser.

- Hola??? – va dir mentre tremolava

Ningú va respondre. Marc va sentir por i tristesa a la vegada. Durant aquest aldarull havia perdut a dos molt bons amics que coneixia des de sempre: a Laia i a Manel. Sempre els recordaria en el seu cor. Com reaccionaran les seves famílies quan sàpiguen que han mort a mans d’un assassí en sèrie? Mai ho sabria, ja que tenia la impressió de que moriria molt prompte.

- Hola???!!! – va cridar aquesta vegada, ja que pensava que així alliberaria un poc de la por que sentia.

Es va escoltar una respiració entretallada. Una respiració greu, agitada i sonora. Es van encendre els llums. Va vori que hi havia un autòmata gitat en un llit. Amb els ulls rojos li va recordar a una mena de Terminator. Aquest el mirava de manera que li remeneava els budells. Una mirada freda que li gelava la sang. La màquina va balbucejar quelcom que al principi no va comprendre però va captar trossos solts:

- A...j...da. J...g...aw...m...a...f...t...p...tir...m...lt. A...ud...’m.

- Que? No t’entenc, parla mes esplai. Que es lo que dius?

- Salva’m per favor! – va cridar de sobte.

Marc es va sobresaltar i es va apropar l’autòmata i el va examinar amb deteniment i va vori
que al pit tenia com una porta entreoberta, la va obrir mentre l’autòmata cridava coses sense sentit:

- Noooooooo!!! Tens que anar-te’n, moriràs!!!

- Tranquil·litzat per favor.

Quan va obrir la porta es caure cap a rere al vori el que hi havia. Va vori que dins, en un cronòmetre que marcava que quedava que quedaven tres segons, un cartutx de TNT. Quan ho va vori, Marc va eixir corrents i es va ficar lo més lluny possible del robot i quan va explotar, els seus pedaços es van escampar com si foren crispetes: només va quedar el llit. Mentre reflexionava, sobre el que havia passat, del sostre va eixir un televisor amb la cara de Jigsaw.

Marc ja començava a enfadar-se. Estava fart de tot açò. Si tinguera davant al tipus que li havia segrestat, estava segur de que l’agafaria del coll i l’ofegaria per fer-li passar tot el que estava passant: la pèrdua dels seus amics l’havia afectat tant que era capaç de fer qualsevol cosa.

Jigsaw va començar a parlar:

- Molt bé Marc, fins ara ets la persona que més ha durat. Però encara estava per vori si continues viu. La següent prova consisteix en que tens que trobar una clau que el robot que ha esclatat tenia al seu interior. Tens dos minuts per a trobar-la i obrir la porta que et portarà cap a la següent prova, si es que aconsegueixes sobreviure.

Jajajaja!!! Que comenci el joc!

El televisor es va apagar i va començar a pujar i Marc desesperat va dir:

- Però atura’t, ací no hi ha cap porta.

Però ja era tard. El televisor havia desaparegut. Un Marc molt preocupat va començar a buscar exhaustivament, però en el primer minut no va trobar res.

- Et queda un minut. – va dir l’assassí.

- No trobo res! – es va dir per a si mateix Marc

Però va parlar massa prompte, ja que als deu segons va divisar va vori una caixa molt sospitosa i li va cridar l’atenció. Es va apropar i la va obrir i dins estava la clau. Es va alçar d’un colp de l’alegria, però això va acabar molt prompte quan si li va plantejar una altre problema molt més seriós: on estava la porta? Va provar en la porta per la que havia entrat però no encaixava be en el pany. De sobte el sostre va començar a enfonsar-se i per protegir-se va amagar-se baix del llit. Quan es va tombar baix d’aquesta va notar un embalum que li molestava a la panxa i va mirar que era el que tenia. Va vori que era el pom d’una porta. Va introduir la clau a l’interior d’aquest i la va obrir a falta de deu segons i es va introduir capa la nova sala.

Va caure en uns matalassos ficats estratègicament per frenar la caiguda. Marc va mirar al seu voltant però estava tot a fosques. De sobte es va engegar un monitor en el qual hi estava una altra vegada la cara de Jigsaw i Marc no es va contenir.

- Perquè em fas açò!!! Ix d’una vegada i dona la cara, covard!!! Això es lo que et passa, que tens por de donar la cara!!!

- No et envalenteixes tant ara queda l’ultima prova. Si la passes, viuràs, si no moriràs.

Aquesta prova es diu l’amagatall – es van encendre els llums i es va vori una representació d’un parc, però molt més gran – Tindràs que amagar-te dels meus rottweilers Karl i Charles. Per cert, estan molt famolencs, així que si et troben moriràs.

Que comenci el joc!

Però Marc ja estava fart de tot açò. Volia que tot terminés de la manera més ràpida possible.

Va agafar una pedra punxeguda en la intenció de esgarrar-se la gola. Marc va tancar els ulls perquè pensava que així li faria menys mal. Va esperar una estona i de sobte una llum blanca el va enlluernar i va sentir un soroll que li resultava molt familiar.

6 hores 39 minuts

Marc va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

- “Tot ha sigut un somni” – va pensar Marc

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Si?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Vaig per tu!

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0715
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  71 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]